El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 2 d'agost de 2015

Un poema probablement excepcional

Alba del vespre

És a Alba del vespre i altres poemes, de Carles Duarte i Montserrat, amb il·lustracions d’Aurora Valero (Edicions Tres i Quatre, 2015). No sé si és el poema que n’hauria destacat, de tants de bons com n’hi ha. Però, essent qui és el prologuista, no la voldria errar.

La teva mort, la meva

La teva mort ja té deu anys
i arrela en mi com si es tractés d’un arbre,
un tamariu imposant d’escorça càlida
que em va eixugant la llàgrima dels ulls.

La teva mort es va eixamplant dins nostre,
com un hivern.

Escric un nom a les parets de l’aire.

La teva mort conviu
amb altres morts
que m’afeixuguen les mans
i que m’habiten.

L’alba del vespre alena solitud.

Endreça de l’autor:

«La teva mort, la meva és per a l’Elisa, la meva mare, que mira el món des dels meus ulls»

Fragment del pròleg de Jaume Pérez-Montaner:

«És el poema dedicat a la seua mare, Elisa, “que mira el món des dels meus ulls”, com ens diu Carles Duarte en la secció d’”Endreces”. Els seus versos constitueixen un dels moments més emotius i càlids de tot el llibre, “un tama­riu imposant d’escorça càlida”. El mateix títol associa les dues persones: el tu, la mare, i el jo, el fill, inseparables per la mort. És el que desenvolupa la primera estrofa, amb dues imatges impressionants: la de l’arbre que arrela en el subjecte líric, i la de les llàgrimes eixugades per l’escorça del tamariu. El vers següent, tanmateix, dóna entrada al nosaltres, ampliant l’abast d’aquell arrelament: “La teva mort es va eixamplant dins nostre,/ com un hivern”; per a tornar, finalment, a la intimitat d’un jo que, tanmateix, pot convergir amb la presència del tu i dels altres:

La teva mort conviu
amb altres morts
que m’afeixuguen les mans
i que m’habiten.

No és fàcil de parlar de la mort dels propis pares: el pe­rill d’un sentimentalisme excessiu hi és sempre present. Ja ho va escriure Horace Gregory parlant d’uns poemes d’E. E. Cummings dedicats als seus progenitors: “Pocs po­etes han escrit poemes memorables com a tribut als seus pares. Cal tornar al segle XVIII i als versos de William Cowper en My Mother’s Portrait per trobar-hi quelcom de comparable.” […] En només dotze versos Carles Duarte ha aconseguit de transmetre una profunda emoció, plenament relacionada, a més a més, amb el sentit de tot el poemari. Un cert distanciament, potser —”la teva mort ja té deu anys”—, i, sobretot, una ajustada creació en les imatges, com també el pas a penes perceptible del jo i el tu al nosaltres i als altres contribueixen a fer de “La teva mort, la meva” un poema memorable, excepcional probable­ment en la lírica contemporània.»



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llegides i triades per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent