La setmana passada, l’amiga i col·lega Bel Zaballa va publicar un article magnífic a VilaWeb, titulat «Quan ve el temps de menjar castanyes, Halloween», que defensava d’una manera decidida i divertida —i ben argumentada i didàctica— els nostres costums. Això em va fer pensar a recuperar aquest article, publicat ara fa set anys en una revista local.
No defallim, amics!
Avui per Tots Sants sortim al carrer i ens trobem dues ofertes per a celebrar la diada: l’una sembla antiga, ensopida i estàtica; l’altra, moderna, alegre i dinàmica. Castanyada o Halloween?
Què ha passat? Primer de tot, ens hauríem de demanar com és que aquests darrers anys la nostra manera de celebrar aquesta festa (i unes quantes més) ha perdut tants punts. Potser l’explicació és molt senzilla: ha triomfat això que en diem consumisme. El funcionament és clar: només cal que hi hagi algú amb ganes de fer negoci sense cap escrúpol. Perquè, no ens enganyem, darrere tot aquest muntatge de Halloween no hi ha pas la pretensió de respectar tradicions, ni costums, ni maneres de ser diferenciades. A tot arreu es fa igual, tot és uniforme, sense personalitat ni originalitat ni genuïnitat. Nosaltres no hem de pensar res: algú ja ho pensa per nosaltres i ens ho dóna mastegat. Tot és fàcil i divertit. Ho hem de consumir i prou. Ah (això sí): i pagar-ho.
Els orígens. De fet, Tots Sants i Halloween tenen el mateix origen: el costum antic de dedicar un dia a recordar els avantpassats. Els pobles celtes van ser els primers de commemorar aquest record el primer de novembre. Per als pastors bretons, escocesos i irlandesos, era com celebrar el final de l’estiu. El mot Halloween sembla que prové d’All Hallows Eve, que en anglès antic volia dir ‘vigília de Tots Sants’. A casa nostra, en canvi, originàriament el dia de recordar els morts era el 13 de maig, però a partir de l’any 1000 es va traslladar al primer de novembre per a unificar-ho amb la resta d’occident.
Fins a final del segle XIX, a Catalunya, la diada de Tots Sants tenia dues parts. Al matí, era un moment d’alegria i celebració. Era quan es menjaven bunyols, pastissets o dolços, diferents segons la comarca. A les nostres terres van tenir molt d’èxit els anomenats panellets, i a Barcelona pertot hi havia parades en què se’n rifaven. Però a migdia començava la segona part: s’acabava tota activitat, la gent es vestia de dol i tothom acudia als fossars o cementiris a visitar i a recordar els seus morts. De primer, només s’hi anava a resar; més endavant, s’hi van començar a portar flors, que cada any es renovaven. Com que era la tardor, el dia de Tots Sants també solia ésser el primer dia que es menjaven castanyes. A les ciutats grans, les pageses, vestides d’una manera ben peculiar, se situaven a les vores dels camins dels cementiris perquè la gent els comprés castanyes en tornant.
I ara què? Aquests tres elements (visita al cementiri, panellets i castanyes) s’han mantingut fins fa pocs anys. Però ara, com dèiem, l’espectacle de Halloween (carabasses, disfresses, xerinola, tot ben americanitzat, televisat i anunciat als quatre vents) ha ocupat el terreny dels nostres costums. Ens hi hem de resignar? Jo crec que no, crec que hem de resistir, però també hem d’entendre que no podem viure els nostres costums com fa cent anys, sinó que ens cal adaptar-los al segle XXI: al capdavall, les tradicions sempre s’han emmotllat als nous corrents o han acabat desapareixent. Potser seria bo que respectéssim la visita als cementiris per als qui creuen que val la pena de tenir aquest record íntim i sincer pels seus éssers estimats. I la celebració amb castanyes i panellets, fem-la divertida i creativa. Però, si us plau, sense carabasses. Ni disfresses, que nosaltres ja tenim el Carnestoltes.
[Article publicat a la revista «Mes a mes» l’octubre del 2011]
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
La imposició de Halloween també es culpa d’ERC i sobretot de Bargalló. Malhaja !
Hola Jordi!
Jo treballo en un hospital pediàtric de Boston. Com cada any, els diversos departaments han decorat les seves parets amb un tema determinat, i la gent que atenia al personal anava disfressada. Així doncs, anant a ortopèdia hem trobat una sucursal de Hogwarts a l’entrada, a urologia un bosc maragda i a radiologia Gotham city. Aquest dia, els pacients i sobretot els pares fan una cara més contenta que la resta dels dies de l’any. Qualsevol motiu que serveixi per paliar mínimament el dolor dels nens i les seves famílies és benvingut.
Després de les visites, he anat a l’oficina, i he parlat amb la intèrpret de xinès. Totes dues hem coincidit en una cosa: que no ens sentim Halloween nostre, però els nostres fills si que se l’han fet seu.
Els meus fills van disfressats un d’arquer i l’altre d’heroi de còmic. Han anat així disfressats a l’escola, i ara anirem a casa d’uns veïns, pares i fills, menjarem un tros de pizza i esperarem que es faci fosc per anar a fer trick or treat pel veïnat. Si, és cert que hi ha una quantitat exagerada de consumisme darrera de tot això. La meva casa és de les menys decorades del barri, però a davant hi tinc una teranyina gegant, una carbassa i un fantasma penjat d’una branca. Però els meus fills han interioritzat aquesta tradició, tot i que sa mare no la vegi mai com a seva.
Bona castanyada per vosaltres, happy Halloween per als meus fills.
Signat (mare que anirà veient com els seus fills truquen a les portes dels veïns, mentre ella es delirà per uns bons panellets de pinyons i unes quantes castanyes!)