L’11 de setembre de 1973, el tenia viu en la memòria com si només hagueren passat uns minuts. Sovint es pensava que tot havia estat un malson, que es despertaria del seu somni aquell mateix dia nuvolós d’hivern, amb tota la seua família. Tot i que havien passat més de trenta anys d’aquella data, per a ella s’havia aturat el temps. Recordava perfectament l’últim dia, l’últim instant en què va veure la seua estimada Amanda, l’últim dia de la seua família.
Aquell matí, l’Amanda es va llevar molt d’hora. Estava neguitosa perquè havia de llegir la carta de l’avi Lluís en l’exposició sobre els horrors de la guerra civil i del feixisme. Recorde perfectament el lema: «Por la vida. Contra el fascismo».
L’Amanda regirava els armaris mentre jo preparava l’esmorzar per a l’Edmundo i l’Elisabet.
–Què et sembla aquest jersei amb aquests texans? M’escau bé? –em va preguntar nerviosa.
––Perfecte. Però no t’agradaria més posar-te una faldilla? Hi serà el president Allende i de segur que la televisió també –li vaig recomanar sense massa insistència. Coneixia molt bé els seus gustos i la seua independència en la manera de vestir.
–Què vols, que semble una pituca davant de tot el país? Definitivament, el jersei i els texans –va decidir, com sempre, sense fer cas dels meus consells.
El Joan s’havia ofert per anar a fer la cua del pa i l’Edmundo va acompanyar l’Elisabet a l’escola.
L’Amanda era un manat de nervis. Anava amunt i avall de la casa recitant la carta de l’avi en veu alta quan, de cop i volta, va entrar el Joan tot esvalotat.
–A la ràdio han dit que Valparaíso està acordonat. Crec que ja ha començat el cop –S’embarbussava amb el semblant desencaixat..
–No pot ser! –vaig exclamar mentre intentava sintonitzar Radio Magallanes, una de les emissores partidàries de la Unidad Popular.
De seguida vaig sentir la veu del president Allende, que feia el discurs de comiat des del palau de La Moneda.
«Esta será seguramente la última oportunidad en que me pueda dirigir a ustedes…» La veu venia i se n’anava i en lloc seu se sentia música militar. Vaig intentar sintonitzar altres emissores, però totes les de la Unidad Popular van parar d’emetre a mesura que les seues instal·lacions eren bombardejades o preses pels militars. «… la historia es nuestra y la hacen los pueblos…», continuava el president en Radio Magallanes. «… se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor…» L’Amanda es va abraçar a mi amb força; el Joan també. Formàvem una gran pinya, paralitzada davant la ràdio, una pinya que no havíem d’haver desfet mai. «… éstas són mis últimas palabras, teniendo la certeza de que el sacrificio no será en vano. Tengo la certeza de que, por lo menos, habrá una sanción moral que castigará la felonía, la cobardía i la traición.» I ací va acabar Allende. Mai més no el vaig tornar a sentir. Estava convençut que es faria justícia. Que lluny que estava de la realitat!
–Hem de buscar una casa segura –va resoldre el Joan, que recordava perfectament les instruccions dels seus companys.
–No! Hem d’anar a l’exposició; és per això, precisament, que es fa –va replicar l’Amanda.
–Ni pensar-hi! Tu et quedes a casa! –li vaig ordenar a crits.
–Si ens amaguem tots a casa, es pensaran que els tenim por i ens guanyaran. Estic convençuda que ells són menys –va contestar l’Amanda sincerament.
–No t’equivoques, els ianquis hi són al darrere… És un error anar a l’exposició, ens ficarem a la gola del llop –la va contradir el Joan en veu baixa i mesurant cada paraula. Sabia que tenia molt poques possibilitats de dissuadir-la, era cabuda com ella sola, i aquell era el seu gran dia, un grapat de feixistes no li l’espatllarien.
Jo estava desesperada, no sabia què fer. Em vaig posar davant la porta, barrant-li el pas, decidida a no deixar-la marxar.
–Mare, mareta… no patisques. Jo m’he compromès a anar a l’exposició i és el que pense fer. Per favor!, no ho faces més difícil… –em va dir resolta i amb una cara d’adulta que no li havia vist mai. Era com si coneguera el seu destí.
Em vaig enretirar derrotada. L’Amanda em va besar, em va fer una abraçada i va eixir per la porta. Aquella va ser l’última vegada que vaig veure la meua filleta.
El Joan, en contra de la seua pròpia opinió, va optar per acompanyar-la, i em va prometre que en tindria cura.
Jo em vaig quedar allí, palplantada, tota sola davant una porta tancada. El silenci de la casa era aclaparador. No sé el temps que va transcórrer fins que el telèfon em va fer despertar del trànsit. Era l’Edmundo, que s’havia assabentat de les terribles notícies. M’anunciava que venia cap a casa amb l’Elisabet. No vaig tenir esma d’explicar-li el que havia passat amb l’Amanda.
Quan va arribar, es va enfadar molt amb mi, va perdre els estreps, em va insultar: «mala mare» va repetir no sé quantes vegades. No em va dir res que la meua ment no em repetira milions de vegades en silenci. Una telefonada de l’Amanda va tallar la discussió. Ens va dir que estava bé, que no ens preocupàrem. Només va parlar amb l’Edmundo. Li va explicar que hi havia molt cua per a parlar i que no es podia estendre. Es va acomiadar, el telèfon va quedar mut i va penjar.
L’Edmundo anava a continuar la baralla quan un gran estrèpit i el brunzit d’un avió ens va interrompre. Començava l’atac al palau de La Moneda, mentre els helicòpters metrallaven la casa del president.
Vaig agafar l’Elisabet i vaig abraçar fort l’Edmundo. Era com si volguera fer un escut humà amb el nostre amor que ens salvara d’aquesta tragèdia.
El palau de La Moneda havia estat bombardejat i incendiat. No sabíem si Allende havia sobreviscut. Per la ràdio, els militars declaraven l’estat de setge pel decret llei núm. 3, que seria reinstaurat cada sis mesos durant els anys següents, fins al 1987.
L’Edmundo va insistir a anar a buscar l’Amanda i el Joan. Però no li ho vaig permetre, era molt perillós. Mai no em va perdonar que aquell dia li impedira eixir a trobar la seua filleta. L’Amanda ens va tornar a telefonar. Ens va informar que passaria la nit a la Universidad Técnica, era el més segur. El Joan també va parlar amb nosaltres, ens va tranquil·litzar i ens va assegurar que en tindria cura.
Aquella nit de dimecres va ser la més llarga i freda de la meua vida. Em sentia culpable, i no em podia reconfortar amb l’Edmundo perquè, tot i que intentava dissimular, als ulls li llegia la ràbia dirigida en contra meua. Per a ell, jo era la culpable, no havia sabut retenir la seua filla.
Jo tenia presents l’Amanda i també el Joan, els meus fills. Tenia la preocupació estúpida de mare, pensant si portaven prou roba d’abric o si haurien menjat alguna cosa.
L’endemà, cap al migdia, es va alçar el toc de queda per unes hores. L’Edmundo va eixir disparat a buscar la seua filla. L’Elisabet i jo no ens vam moure del costat del telèfon. Per la finestra vèiem la gent fent les mateixes cues de sempre, però ara controlades pels soldats, que amenaçaven les persones i els donaven cops amb els fusells.
A la televisió, només eixien generals parlant d’eradicar la lepra del marxisme del país. Les forces armades van declarar l’existència d’un estat de guerra interna. L’enemic interior era el comunista, el marxista, el socialista i el revolucionari, el subversiu; qualssevol que, a parer dels militars, constituïren un desafiament al nou ordre establert.
Una notícia que em va colpir molt va ser la mort del president Allende, que van acompanyar amb imatges de les runes del palau de La Moneda. Els meus ulls no s’ho podien creure. Em va venir a la memòria el dia de la gran marxa, amb Allende al balcó d’aquell edifici gran, brut i sobri, saludant una gentada que li donava ànim i suport. Ara ja no em quedava res. També repetien imatges de casa seua, amb primers plans del seu dormitori i de la cambra de bany. Encara avui no entenc tant d’interès per mostrar al país una tassa de vàter esmicolada. Quin missatge hi devien voler amagar al darrera. Mai no entendré els feixistes.
De sobte, un locutor que parlava i parlava d’horror, va informar, com si es tractara d’una notícia de societat, que la Universidad Técnica havia estat reduïda aquell mateix matí i que un gran nombre d’extremistes havien estat arrestats. Ho explicava com si foren els culpables de tot el que estava succeint. Em va fer un salt el cor. Què se’n faria, dels meus fills?
L’Edmundo va tornar a casa derrotat i sense l’Amanda. Els soldats l’havien parat un parell de vegades, apuntant-lo amb les seues armes. Em va explicar que, en arribar a la Universidad Técnica, ja no hi quedava ningú, només restes de vidres, casquets i la prova evident que hi havia tingut lloc una veritable batalla campal.
L’única notícia de la qual s’havia pogut assabentar era que els detinguts de la Universidad Técnica, els havien traslladat a l’Estadio de Chile. No ens podíem moure de casa, tornava a haver-hi toc de queda.
Divendres, el toc de queda va ser alçat per un breu espai de temps, que l’Edmundo i jo vam aprofitar per a anar a l’Estadio de Chile. L’Elisabet es va quedar a casa a peu de telèfon.
La imatge era dantesca. A fora de l’estadi, una multitud de gent, que preguntava per amics i familiars. Els guàrdies ens observaven, en actitud desafiant, apuntant-nos amb les seues metralladores a punt per disparar.
Ningú no ens donava notícia de l’Amanda ni del Joan. L’Edmundo va prendre la decisió de demanar ajuda al seu pare biològic. Malgrat que feia molts anys que no s’hi parlava, com que es tractava de la seua néta, estava segur que l’ajudaria.
Res més lluny de la realitat. El senyor influent es trobava més envalentit que mai, ara havien guanyat els seus. El va enviar a porgar fum tot retraient-li que alguna cosa dolenta devia haver fet l’Amanda perquè la detingueren, que no volia saber-ne res, de comunistes. L’Edmundo ja havia tingut la seua oportunitat i l’havia rebutjada com un gos desagraït. Ara ell se’n rentava les mans. El teu avi, deixant de banda tot el seu orgull, li va pregar, li va suplicar ajuda; però no va aconseguir res d’aquell malparit sense entranyes.
Passaven els dies, anàvem de ministeri en ministeri, de comissaria en comissaria. Ens van dir que totes les dones havien estat alliberades, que la meua filla era una dona molt jove, de segur que se n’havia anat amb un home, o qui sap si a l’estranger. Era com lluitar contra un mur de pedra, de res no els valia que els repetira una vegada i una altra que la meua filleta era menor d’edat. Ningú no ens tractava amb dignitat, ens feien esperar hores i al final no ens donaven cap informació. Es burlaven de nosaltres. Jo ja sabia que torturaven les persones, però la por de perdre els meus fills no em paralitzava.
Un advocat va interposar un recurs d’empara. Vam visitar molts centres de detenció. La recerca va ser infructuosa. Vaig guardar la seua roba i tots els seus records. Vaig pensar que si tornaven, trastornats per les tortures, almenys reconeixerien les seues coses i se sentirien a casa seua.
La repressió inicial del règim va ser ràpida i massiva, cosa que va permetre a Pinochet obtenir un control absolut del país en menys d’una setmana. Només entre l’11 de setembre i el 31 de desembre de 1973 van morir o van desaparèixer, a mans d’agents de l’estat, 1.213 persones.
Amb aquest panorama no vam tenir altre remei que enviar a ta mare a Gandia amb els meus pares. A Xile ja no s’hi podia criar ni la mala herba. Sota el terror no podia viure una xiqueta, i amb tot el dolor del meu cor, la vaig deixar marxar.
Quan vaig acomiadar l’Elisabet a l’aeroport, vaig perdre tot el que em quedava de la meua felicitat. Ja no tenia família.
La gota que va fer vessar el got va ser la mort del poeta Pablo Neruda, el 23 de setembre. El seu cor no va poder resistir tant d’horror, també va ser una víctima del dictador, ja que els militars van retardar l’arribada de l’ambulància que havia demanat la seua dona.
El funeral es va celebrar el 25 de setembre. L’Edmundo i jo vam acudir a casa seua per vetllar el cos en companyia de la viuda. Els gossos de Pinochet l’havien destruïda durant el toc de queda. Vidres trencats, canonades destrossades i tots els seus estimats llibres estripats, trepitjats amb tota la força de la incultura del feixisme, en un intent de combatre la raó del pensament amb les seues armes.
Em vaig recordar molt del Víctor Jara. Ens havia promès que ens presentaria el gran poeta. Però els van matar tots dos abans que poguera fer-ho.
Ens hi vam aplegar centenars de persones, vigilades a punta de metralleta pels soldats i per la policia secreta, que encara volia més detencions.
Caminàvem tots junts, lentament, en processó cap al cementiri, recitant els versos del nostre estimat poeta: «Sí, nosotros, los más pobres, ganaremos, aunque tú no lo creas, ganaremos.» Els periodistes estrangers i les seues càmeres ens feien d’escut i ens protegien. En arribar al cementiri, militars i furgonetes blindades ens van envoltar. La gent cridava: «¡Compañero Pablo Neruda, presente, ahora y siempre! ¡Compañero Salvador Allende, presente, ahora y siempre! ¡Compañero Víctor Jara, presente, ahora y siempre!» Jo pensava en l’Amanda i en el Joan. Foren on foren, jo era allà representant-los i, quan tornaren, els ho podria contar.
De cop, tota la gent va entonar La Internacional. L’Edmundo no la sabia. Jo la vaig cantar amb totes les meues forces en català, clar i alt. Aquesta va ser l’última manifestació pública de la Unidad Popular a Xile i la primera de la resistència feixista.
Al cap d’un any, l’Edmundo va perdre tota esperança de trobar-los amb vida i va caure en una profunda depressió que encara ens va separar més. Jo ja no plorava, ni implorava, només buscava i buscava. La meua lluita em permetia continuar vivint.
Un dia em van avisar de la feina de l’Edmundo. Era a l’hospital víctima d’un atac cerebral que li va deixar mitja part del cos paralitzat. Ell va perdre la feina i jo, altre cop, vaig haver d’endreçar les cases dels rics. Era com tornar enrere. No era gens fàcil trobar feina quan estàs catalogada com a persona conflictiva. Però jo ja hi estava acostumada, ja en tenia experiència.
Aquesta fatalitat em va fer perdre tota esperança de recuperar l’Elisabet. No tenia diners, ni possibilitats de viatjar amb el marit delicat de salut. Tot i que semble estrany, la malaltia del meu estimat Edmundo ens va unir. Depenia de mi totalment i jo en tenia cura amb tot el meu amor. Necessitava tant donar amor. Ell hi corresponia com podia, acariciant-me la cara, fent-me un bes, demostrant-me, amb la mitja part del cos que li quedava viva, com m’estimava. Ens teníem l’un a l’altre.
Vaig trobar molt de suport en les companyes de l’Agrupación de Familiares de Detenidos-Desaparecidos. Ens vam convertir totes en una gran família; tenien cura de l’Edmundo mentre jo era a la feina; ens ajudàvem les unes a les altres en tot el que podíem. Ara la lluita ja no era únicament per l’Amanda i pel Joan, era per tots els desapareguts i desaparegudes; els familiars i sobretot les mares no pensàvem rendir-nos, arribaríem fins al final.
El 14 de juny de 1977 vam fer la primera vaga de fam. Desafiàvem l’ordre establert de Pinochet, sempre que podíem intentàvem internacionalitzar el conflicte, que la resta del món sabera el que estava succeint a Xile.
Un dia d’agost d’aquest mateix any van trucar a la porta, jo em pensava que era una de les mares que venia a ocupar-se de l’Edmundo. Vaig obrir sense preguntar qui era, ja no tenia por, no em quedaven forces. Vaig quedar de pedra, davant meu hi havia un xicot molt prim, amb un pegat a l’ull, era el meu fill Joan; costava de reconèixer, tenia els cabells blancs de tot l’horror que havia passat. No deia res, estava allí palplantat a la porta, el vaig abraçar i besar, ell no es movia, només les llàgrimes que li regolaven per la cara em feien endevinar que era viu.
Li va costar bastant de temps recuperar-se, però amb l’amor de totes les mares ho vam aconseguir. Jo no m’atrevia a preguntar-li per l’Amanda, em feia por fer-li recordar, l’estimava massa.
A poc a poc, el Joan va anar tornant a la normalitat. Per fi un dia, assegut a la cuina, em va preguntar per l’Amanda. Ell tampoc no en sabia res des d’aquell fatídic 11 de setembre de 1973.
Ara ja tenia un company de viatge. El Joan m’ajudava en la recerca de l’Amanda, i a més a més va fer-se molt amic de l’Edmundo; jugaven als escacs i li llegia els versos de Neruda. Crec sincerament que el teu avi va reviscolar, li vaig veure una gran millora en la seua malaltia, i fins i tot el seus ulls tenien una llum d’esperança de trobar l’Amanda.
Em vaig plantejar viatjar a Gandia per visitar l’Elisabet. Però, quan ja ho tenia decidit, em vaig fer enrere; encara era estrangera i si eixia del país podia ser que no m’hi permeteren tornar a entrar. Vaig rebutjar la idea, no podia abandonar l’Edmundo, i de tota manera la meua filla ja era una dona adulta i tenia la seua pròpia vida.
El 1986, la malaltia de l’Edmundo es va agreujar, va tenir un altre atac i ens va deixar. No vaig voler que l’Elisabet vinguera al funeral, no volia que posara els peus a Xile. Després d’una gran discussió telefònica, li ho vaig prohibir i ella em va fer cas. Això va ser el detonador que va fer que la perdera per sempre més; però va ser un acte d’amor, preferia mil vegades que m’odiara que no que passara per tot aquest horror.
Al cap de poc va morir mon pare, el teu besavi Lluís, i aleshores vaig ser jo qui no va poder assistir al funeral. Tampoc no tenia gaire importància, feia tota una vida que no ens vèiem i l’últim record que en volia guardar no era dins un taüt. L’Elisabet m’ho va retreure una vegada i una altra. Per a ella sóc un ésser horrible, sense sentiments, i potser té raó; ara, l’única cosa que he fet bé en aquesta vida va ser enviar-la a viure ací a Gandia, amb les persones que jo més estimava: els meus pares. Va ser com reconstruir la meua família, omplint buits; ella va omplir el meu.
Ja als anys noranta va venir la transició que ens va portar una democràcia limitada, imperfecta i amb molta censura. No hi ha ni tan solament una democràcia formal, té uns lligams dictatorials que la tenen vigilada i sota l’espasa de Damocles del sector colpista que va enderrocar el govern democràtic d’Allende el 1973. No pot existir la democràcia en contuberni amb la constitució pinochetista del 1980, la llei d’amnistia del 1978, els senadors designats a dit, l’existència de presos polítics, jutjats dues vegades pel mateix delicte pels tribunals civils i els tribunals militars, una circumstància que garanteix la més absoluta impunitat per als criminals de la dictadura, començant per Pinochet. Xile no és una democràcia amb enclavaments dictatorials, és una dictadura disfressada amb enclavaments democràtics. És a dir, no ens va portar res, només desil·lusió i ràbia en veure que Pinochet s’autonomenava senador vitalici. Tot i això, vam continuar lluitant contra l’oblit i l’amnèsia col·lectiva, continuàvem buscant els nostres fills i filles, demanàvem justícia i que empresonaren el responsable: Augusto Pinochet.
No tot, però, han estat desgràcies. El Joan ha aconseguit una plaça de professor a l’Instituto de Teatro de la Universidad de Chile, ha pogut fer realitat un dels somnis de la seua vida.
Quan em van diagnosticar el càncer, d’alguna manera em vaig sentir feliç que arribara el final d’aquesta llarga i penosa vida que m’ha tocat viure. Però no em volia morir sense conèixer-te, de manera que vaig agafar el telèfon i vaig tenir una llarga, educada i fructífera conversa amb la teua mare. Vam decidir donar-nos una altra oportunitat. A més a més, Pinochet ja era a Londres i m’agradava la idea de seguir-li la pista; ni que només fóra a uns quants quilòmetres de distància, tots dos seríem al vell continent. Ara és ell qui es troba en el meu terreny. Així que vaig posar la casa a nom del Joan i vaig fer les maletes. Ell em volia acompanyar però jo m’hi vaig negar; no podia abandonar la seua feina, encara havia de recuperar els anys que Pinochet li havia furtat vilment, li havia robat tota la seua joventut.
Ja coneixes tota la història, en definitiva la història de Xile, una de tantes històries de persones amb les vides destrossades per l’ambició d’una persona, Augusto Pinochet, que sense l’ajut dels Estats Units mai no hauria pogut arrabassar la vida i la llibertat al poble xilè.
L’òpera va acompanyar tot el relat, un final punyent per a una amarga història. L’Amanda es va abraçar fort a la seua àvia, l’estimava més que mai, admirava la seua força i la seua enteresa i en aquell moment es va fer el propòsit ferm de continuar lluitant pels desapareguts i les desaparegudes, la lluita no s’acabaria amb la seua àvia.
Et recorde, Amanda (Voramar/Alfaguara) Gemma Pasqual i Escrivà
