Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Al nostre vell país tan desarbrat… a la manera d?Espriu

0

Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos al nostre vell país tan desarbrat. Els animals fugien. La vida arrelada a la terra incinerada, s’enfilava arrapada a l’arbre demanant una treva.

El fum de la muntanya cremada ens ennuvolava la mirada, mentre els bombers coratjosos maldaven per salvar el bosc, sabedors que sense ell no hi ha vida.

Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida. Malenconiós paisatge gris, s’està vestint de verd. Ha tornat la primavera, la saba nova recorre l’escorça eixuta de l’arbre i nosaltres acollim somrients el coratge dels qui confien que hi haurà demà, hi haurà vida.

Gemma Pasqual i Escrivà    
 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vergonya, senyor Torró, vergonya!

0
Montserrat Roig va dir que “la cultura és l’opció més revolucionaria a llarg termini”, potser per això mateix, l’alcalde de Gandia, el senyor Torró gran expert d’art per ciència infusa, ha decidit traslladar l’escultura “25 d’abril de 1707” d’Antoni Miró. Segons ell: «molta gent no arriba a entendre el seu significat». I això passa perquè com canta Al Tall “No s’ensenya en les escoles, com van esclafar un país” i perquè alcaldes com el senyor Torró s’entesten en amagar la història. I a això aquests lladres que han entrat per Almansa li diuen governar, governen de lladronici, rapinyen governant, són fartons de vida llarga que mai no volen acabar… Vergonya, senyor Torró, vergonya!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

18 de juliol de 1936 «Día del Glorioso Alzamiento»

0

«Hay que sembrar el terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensan como nosotros.»

General Mola (19 de juliol de 1936)

 No és fàcil encabir tota una vida en una maleta, és difícil i dolorós deixar enrere tota una vida que a penes acaba de començar. Les instruccions del pare van ser exactes i concises, només podien agafar el que era estrictament necessari per a sobreviure, i per tant no calien els llibres, ni les fotografies, ni els rècords que no es pogueren dur a la memòria. Tot i això, la Llibertat va amagar a les butxaques de l’abric una foto que es van fer tots cinc, un llibre de poemes i el penjoll en forma de cor que li va regalar sa mare quan va complir disset anys. Feia a penes mig any i ja semblava tota una eternitat.

            Les poques joies que els quedaven i els diners, els portaven amagats entre les calcetes. Se sentia estranya, però el pare i l’àvia sabien molt bé el que feien. Havia arribat el moment d’abandonar la casa, tancar la porta i no mirar enrere. Sense voler, una llàgrima li va rodolar per la galta, no tenia permís la molt traïdora per deixar-se veure. Tot era massa dolorós perquè poguera dissimular. Però ella ja sabia que no era el dia més trist de la seua vida, això mateix va pensar quan van rebre un telegrama que anunciava la mort de l’avi al front. Es va equivocar, aquesta tristesa infinita va ser superada a penes dos mesos més tard, quan les bombes feixistes van fer desaparèixer la seua mare.


més…
 

18 de juliol de 1936 «Día del Glorioso Alzamiento»

 

«Hay que sembrar el terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensan como nosotros.»

General Mola (19 de juliol de 1936)

 

Ciutat de València, 27 de març de 1939

 

            La primavera del 1939 no va portar més que tristesa i desolació. El sol no tornaria a lluir lliure fins quaranta anys després, els ocells restarien en gàbies i les flors moririen pansides en luxosos gerros. Era l’origen de una nova era sense principis, era el crepuscle de la llibertat.

El pis de la Gran Via, la casa familiar, es va quedar massa gran per a les dues dones soles, eren incapaces d’omplir els buits que havien deixat els seus éssers estimats, tot i que elles ho assajaven cada dia, vestint de quotidianitat els matins i de rècords les nits. A penes sense mobles, la fam i la necessitat les havia obligades a vendre tot el que tenien de valor. Intentaven sobreviure i vèncer les dificultats, desitjant que aquell malson cessara. L’àvia i la néta es feien companyia i tenien cura l’una de l’altra, amb l’esperança que la guerra acabaria prompte. Anhelant un desenllaç feliç.

La Llibertat va córrer a rebre son pare en sentir que la porta s’obria. Se li va llançar als braços i li va omplir la cara de besos. Ell se la mirava, la seua filleta havia crescut molt des de l’última vegada, ara feia quasi dos mesos, quan la va deixar plorant davant la tomba de sa mare. Estava feta una dona, els seus ulls grans del color de les castanyes ressaltaven encara més immensos, a mesura que la cara se li feia més angulosa i els ossos els deixaven entreveure per una capa cada vegada més fina i transparent de pell. Estava prima com una canya, malgrat tots els seus intents per pal·liar-li els efectes de la guerra, també a ella l’horror li havia passat factura. No va poder estalviar-li el dolor ni la gana.

–Estàs de permís? Quants dies t’han donat? Has portat alguna cosa per menjar? –li preguntava contenta, mentre li descarregava el sac i l’escodrinyava, sense deixar-lo explicar-se. L’àvia, a distància, observava l’escena amb el rostre seriós.

El pare la va mirar i va assentir amb el cap, semblava una mena de senyal que només ells dos entenien. La Llibertat se’n va adonar, que alguna cosa molt grossa ocorria.

–Què passa res?

–Heu de marxar, demà mateix arribaran Casado i els juntistas per pactar la rendició de la ciutat, no podem deixar passar ni un minut més.

–Hem perdut la guerra? –va preguntar entre sanglots la Llibertat.

–Sí, és qüestió de dies, o tal vegada hores, perquè els feixistes proclamen la victòria.

–No podem abandonar! Defensarem la ciutat! Tal com deia l’avi, mentre hi ha vida, hi ha esperança. Resistirem!

En sentir les paraules de la néta, l’àvia no va poder evitar les llàgrimes, es va amagar el rostre entre les mans.

–No. Tu i l’àvia, marxeu cap a Mèxic. Heu d’agafar un vaixell que sortirà del port d’Alacant. Feu les maletes, no podem perdre més temps.

–I tu, no véns?

La Llibertat es va quedar petrificada davant aquella inesperada sorpresa.

–Jo encara tinc coses a fer, ens han derrotat però no ens han vençut, ens tornarem a reorganitzar a les muntanyes. De segur que hi ha una resposta internacional.

–Ni pensar-hi, jo no me’n vaig d’aquí sense tu!

–Fes cas a ton pare, ara no és hora de discutir –va intercedir l’àvia, dolça com sempre, però eficaç a l’hora de convèncer la néta.

No és fàcil encabir tota una vida en una maleta, és difícil i dolorós deixar enrere tota una vida que a penes acaba de començar. Les instruccions del pare van ser exactes i concises, només podien agafar el que era estrictament necessari per a sobreviure, i per tant no calien els llibres, ni les fotografies, ni els rècords que no es pogueren dur a la memòria. Tot i això, la Llibertat va amagar a les butxaques de l’abric una foto que es van fer tots cinc, un llibre de poemes i el penjoll en forma de cor que li va regalar sa mare quan va complir disset anys. Feia a penes mig any i ja semblava tota una eternitat.

            Les poques joies que els quedaven i els diners, els portaven amagats entre les calcetes. Se sentia estranya, però el pare i l’àvia sabien molt bé el que feien. Havia arribat el moment d’abandonar la casa, tancar la porta i no mirar enrere. Sense voler, una llàgrima li va rodolar per la galta, no tenia permís la molt traïdora per deixar-se veure. Tot era massa dolorós perquè poguera dissimular. Però ella ja sabia que no era el dia més trist de la seua vida, això mateix va pensar quan van rebre un telegrama que anunciava la mort de l’avi al front. Es va equivocar, aquesta tristesa infinita va ser superada a penes dos mesos més tard, quan les bombes feixistes van fer desaparèixer la seua mare.

            Discretament es va eixugar la llàgrima delatora amb el mocador, però de seguida una altra li banyar l’altra galta. El pare se’n va adonar i la va abraçar amb força.

            –No plores, bonica. Només són unes vacances. De segur que abans que te’n pugues adonar, ja has tornat.

            Ella l’escoltava, però no el sentia. S’encantava en el seu rostre, trist, marcat per la guerra. No es creia les seues paraules, perquè ell mateix no se les creia, era una fantasia molt bella, un conte molt bonic, per a infants, però ella ja era massa gran per a empassar-se’l. Tot i això va dibuixar un somriure.

            L’àvia va rodar la clau amb determinació, li va agafar la mà ben fort i la va empènyer escales avall. El pare les va seguir. Ella mirava l’àvia, i en els seus ulls endevinava la ràbia continguda, la tristesa, la desolació. No era just que a la seua edat haguera de començar una nova vida, tota sola, sense el seu estimat company, sense la seua estimada filla, no era just que haguera d’arrossegar el carro una altra vegada. Ho feia per la néta; perquè, si no, s’hauria quedat a defensar sa casa fins que la tragueren d’allà amb els peus per davant.

            –Mercè!

            Era la veu de la portera que entre sanglots cridava l’àvia.

            –Te n’anaves sense dir-me res?

            –Ja saps que m’agraden molt poc els acomiadaments.

            L’àvia reprimia les llàgrimes mentre abraçava l’amiga. Totes dues havien nascut en aquell edifici vell i senyorial de la Gran Via, totes dues pensaven que allí moririen, totes dues estaven equivocades.

            –Pren, us he torrat uns moniatos i quatre creïlles, per enganyar el cos.

            –No cal, a tu et faran més falta que a nosaltres.

            –La meua panxa ja és gata vella, amb poc s’acontenta. De tota manera, tant me fa!, ja no em queda res a perdre, la guerra ja se m’ha emportat el fill i el marit. Agafa-ho, és per a la xiqueta.

            La senyora Vicenta es trobava sola al món. Va passar de tenir-ho tot a no tenir res, és per això que ara feia de portera de l’edifici, no hi havia diners per a les viudes, almenys d’aquesta manera es guanyava un jornal.

            –Vine amb nosaltres!

            –No puc abandonar la porteria.

–Què dius ara?

–Aquesta és ma casa, d’aquí no em mourà ningú.

            Les paraules contundents i emotives de la senyora Vicenta els van commoure, però no quedava temps per a les emocions. L’exercit feixista avançava cap a la ciutat de València, el pare els havia explicat el que passava a les guerrilleres, a les companyes i a les filles del rojos, tal com les anomenaven els colpistes, les dones republicanes eren rapades, torturades i empresonades. És per això que havien de marxar cap a l’exili. Havia triat la ciutat de Mèxic, ja que a Europa els tambors de guerra ressonaven cada vegada més fort.

 

Fragment de L’últim vaixell de Gemma Pasqual i Escrivà (Alfaguara/Voramar)

http://www.gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/64-lultim-vaixell.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Malala la nena que els talibans no van poder callar

0
“Prenem els llibres i les plomes perquè són les nostres armes més poderoses. Un llibre i una ploma poden canviar el món” Malala la nena que els talibans no van poder callar. El meu petit homenatge a aquesta xiqueta valenta, un tast de “650 puntades” la meva propera novel·la a Barcanova

més… 

“Sèiem al porxo, sobre una estora de ràfia en la qual encara s’endevinava el color marró que havia tingut antany. Anàvem armats amb una espècie d’agulla gran i entre els genolls estrenyíem una pilota a mig fer. La senyora Nawaz ho feia en un petit tamboret.

-Quan aniré a escola? Jo vull portar un uniforme tan bonic com el de la Samarin! – vaig dir un dia a la senyora Nawaz, farta de cosir balons.

La Samarin era veïna nostra, era gran, devia tenir uns catorze anys. La veia passar cada matí en companyia d’altres noies rialleres anant cap a l’escola amb un flamant uniforme de color blau cel i un farcellet de llibres i llibretes a les mans.

-Parles com una nena petita, Shakira! Encara no valores el que tens, no t’adones que la Samarin de matí durant una hora endreça la casa d’uns rics, després va a escola i quan torna cus pilotes en companyia dels seus vuit germans. Per què et penses que ho fa? Senzillament, perquè cosir pilotes és la cosa més assenyada i útil que pot aprendre. Sort tens tu només de cosir-ne!

-Cosir balons no està gens malament -em va dir en Masud-. Abans recollia escombraries i trossos de metall dels carrers per vendre’ls. Veure els nens que van a escola amb uniformes nets sempre m’ha fascinat, però jo sé que no hi puc anar. La meva mare no es pot permetre aquest luxe. Així que no faig volar coloms i em centro en la meva feina!

Ell tenia tretze anys, era més gran i era evident que en sabia molt més que no jo, de la vida. També sabia de llegir, per la qual cosa s’havia guanyat el respecte i l’admiració de tots els nens, era l’únic que en sabia i això que no havia anat mai a escola.

Sempre anava acompanyat d’un llibre blau molt gros, amb lletres daurades als lloms, que a dins tenia uns dibuixos molt bonics d’animals. No ens deixava tocar-lo a ningú, era l’única cosa que havia heretat del seu pare i el guardava com un gran tresor. Però a mi me l’havia ensenyat més d’una vegada.

Estava molt agraït a la senyora Nawaz. Ella el va veure recollir escombraries un matí, el va seguir fins a casa seva i va convèncer la seva mare que li permetés quedar-se amb ella. La seva mare estava desesperada per treure’l del carrer, però no podia quedar-se sense els pocs diners que guanyava amb les deixalles. Era vídua i ella sola no podia alimentar tota la família. La senyora Nawaz li va assegurar que en Masud guanyaria més diners amb ella i sa mare no va tenir altre remei que acceptar, sabedora que els més pobres no tenen més que els seus braços i els dels seus fills per menjar i viure.

El primer que feia la senyora Nawaz quan acollia un nou nen era canviar-li el nom.

-Anomenar un nen amb un nom bonic i honorable és molt important. El Profeta sempre escollia noms de significats bons i bells.

No recordo el nom que jo tenia quan em va recollir, fa molts anys d’això, i en Masud mai no m’ha volgut dir el seu veritable nom. Crec que no li agrada el que li va posar la senyora Nawaz i està enfadat. L’hi he preguntat un munt de vegades i mai no m’ha respost.”

Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari