Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

L?homosexualitat encara és delicte

0
Publicat el 28 de juny de 2011

El Dia Internacional contra l’Homofòbia
recorda que l’homosexualitat encara és delicte en 80 països.

Encara ara hi ha 80 països al món que
prohibeixen l’homosexualitat. En cinc d’aquests països, ser gai o lesbiana està
castigat amb la pena de mort. Així ho plasma l’informe que l’Associació
Internacional de Lesbianes, Gais i Transsexuals va presentar ahir a Barcelona.

 

més…

Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava

existir plenament, amar-nos plenament

amb aquell impudor que la vida demana,

aquell amor capaç de fondre tots els ploms,

rebentar les perilles, deixar el món a fosques.

 

 

            Un
dia, el pare Cassany em va demanar un favor. Em vaig sentir la persona més
feliç del món, aquell gran home de Déu em necessitava, ara podia pagar-li
d’alguna manera tot el que havia fet per mi. Arribava un seminarista nou,
l’Eudald Pomares, fill d’una família adinerada i influent de València. Volia
que m’ocupara personalment que el xicot es trobara a gust al seminari, era un
peix massa gros per a deixar-lo escapar.

            –A
més a més sembleu predestinats, ja que amb els vostres cognoms compartireu
pupitre i habitació. Trobe que també és un bon amant de Shakespeare, com
nosaltres.

            A
mi no em feia el pes ser la mainadera d’un nen ric; però, com que m’ho havia
demanat el pare Cassany, vaig acceptar de bon grat.

            La
primera vegada que vaig veure l’Eudald em va causar un gran daltabaix interior.
Era alt, fort, amb els cabells rulls i negres i els ulls més blaus que la mar.
Em va recordar un retaule de sant Esteve que hi havia a l’església, on hi havia
dibuixat un home jove, imberbe i vestit amb la dalmàtica. Havia passat hores
observant aquesta obra d’art, admirant la bellesa d’aquest gran màrtir.

            De
tan nerviós que em vaig posar, a penes vaig encertar a pronunciar sense
embarbussar-me algunes paraules de benvinguda. A poc a poc em vaig calmar i
vaig intentar captenir-me com una persona normal i no com un tanoca amb
aspiracions religioses. No va semblar que ell s’adonara del meu nerviosisme i
em va dedicar un ample somriure que quasi em fa rodar el cap.

            De
seguida vam fer bona gavella. Ens unien moltes coses, tal com ens havia dit el
pare Cassany. El nostre amor per la literatura, pels estels i el fet que tots
dos teníem una vocació clara. Estàvem condemnats a entendre’ns, ja que estàvem
junts les vint-i-quatre hores del dia. Al matí, als estudis i a la nit,
admirant les constel·lacions o fent-nos confidències a la mateixa habitació que
compartíem. Fins i tot planejàvem junts el nostre futur. Havíem decidit que ens
faríem missioners a fi de poder viatjar pel món predicant la paraula de Déu. El
fet cert és que era ell el qui tenia una veritable dèria per batejar els negrets de l’Àfrica, segons l’argot del
seminari. He de confessar que a mi tant em feien els negrets, ja tenia prou
problemes per a preocupar-me d’una gent que no coneixia. A mi m’atreia la idea
de recórrer el continent africà de la mà del meu amic Eudald. Era capaç de fer
qualsevol cosa per tal de no separar-me’n.

            M’havia
enamorat per primera vegada a la vida. Per molta lluita interior que s’haguera
establert a dintre meu, m’era molt difícil negar l’evidencia. Resava i resava
per tal d’oblidar-lo, però no podia. Ara sí, que aniria a l’infern per culpa de
la meua perversió, de la meua malaltia, aquesta que m’acompanyava des que era
petit i que em feia observar els xicots ben igual que observava els formiguers,
ben igual que el meu amic Vicent observava les xicones. Amb tot, em negava a mi
mateix l’homosexualitat. No m’agradaven els homes, només l’Eudald, l’estimava
d’una forma pura, no sexual. Apartava de mi tots els pensaments impurs amb molt
d’exercici físic i moltes dutxes fredes.

            Era el meu secret més amagat.
M’encantava en el rostre d’aquell ésser perfecte. Quan el mirava, hi deixava
els ulls, n’estava molt enamorat, no volia separar-me’n ni un minut. Els caps
de setmana, quan tornava a Burjassot, eren un suplici. Comptava els minuts, els
segons, que em faltaven per a tornar al costat del meu estimat Eudald. A poc a
poc vaig anar allunyant-me del meu amic Vicent. Ell compaginava els estudis amb
mil i un oficis. Acabada la guerra va començar a treballar de forner, com el
seu pare, i després d’orfebre, de mecanògraf, d’ordenança. Sempre estava molt
ocupat, era una necessitat, la postguerra era dura. Per a ell, les coses no
eren tan fàcils com per a mi. Jo només havia de lamentar-me i estudiar;
d’altres coses pràctiques, ja se n’ocupava el Santiago. El Vicent continuava
escrivint, i el poc de temps que li quedava lliure el dedicava a les xicones,
l’altre plaer de la seua vida. El meu plaer, a més d’il·legal era pecat.
L’església de postguerra, amb el seu objectiu de recristianitzar la societat, i
amb el consentiment de l’ordenament jurídic i de les autoritats del règim
franquista, va pretendre encotillar els comportaments dels ciutadans en dins
els paràmetres d’una estricta moral cristiana. Les exhortacions a favor de la
«moralització dels costums» evidenciaven el monopoli eclesiàstic d’una
moralitat pública que es reduïa al combat contra la sexualitat fora de la seua
funció procreativa en el marc el matrimoni. La vigilància i la condemna
eclesiàstiques s’estenien a tota mena de manifestacions i de situacions que,
per acció o per omissió, pogueren desvetllar el desig sexual. Aquest que no em
deixava viure i que jo reprimia per tal de ser un bon seminarista i no
condemnar-me eternament a aquell infern que tant temia i tant em recordava
aquella nit al cementiri de Paterna.
Quan deixàvem de ser infants, Vicent
Andrés Estellés des del fons de la memòria



Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Homenatge a Enric Valor

0
Publicat el 16 de juny de 2011

       ASSOCIACIÓ
CULTURAL LA BRUIXÚLA

 

 

                                                                                                                                          PER NO PERDRE EL NORD

 

Divendres, 17 de juny de 2011

        

 

Gemma Pasqual presenta la seua obra teatral

El caçador de
paraules
en
memòria del

        I CENTENARI
D’ENRIC VALOR (1911-2011)

   Stat. Coral El
Micalet. Guillem de Castro, 73
(21.30 h)

                                      Ciutat de València

 

         Reserves:
Rafel. 963326841-Margarida 963803113

 

     LA BRÚIXOLA PEL
TEATRE I

   L’ENSENYAMENT EN
VALENCIÀ
  

Publicat dins de General | Deixa un comentari