Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

La riuà, el Llevant, Eistein, la ciutat de València, la memòria i la pluja….?La Relativitat d?anomenar-se Albert?

1

«L’octubre del 1957 va ser molt plujós, potser tant com aquest. El diumenge 13 d’octubre va parar de ploure. Encara que el cel continuava cobert de núvols, vam poder anar al futbol al camp del Vallejo, tota la família érem granotes i aquell dia el Llevant s’enfrontava al Tetuan.»

més….

La riuà, el Llevant, Eistein, la ciutat de València, la memòria i la pluja….”La Relativitat d’anomenar-se Albert”

A fora, al carrer, se sentia caure l’aigua amb força.

–Fot un temps de llops, aquesta pluja no té aturador –va comentar l’àvia mentre els servia un got de llet ben calenta a cadascun.

–Això és el que volíem, que plogués –va dir el Guillem.

–Sí, però no tant –va observar el Lluís.

–En aquesta ciutat, aquesta aigua no ens porta a la memòria res de bo –va dir l’àvia.

–Què vols dir? –es va interessar la Mireia.

–Res, coses meves.

–No, coses teves no, ara ens ho expliques –la va animar l’Albert a contar-los les seves preocupacions.

–És un història molt trista.

–Doncs els bunyols l’endolciran –li va dir l’Albert agafant-li fort la mà.

El rostre de l’àvia va canviar, es va posar melangiós i va començar el seu relat.

«L’octubre del 1957 va ser molt plujós, potser tant com aquest. El diumenge 13 d’octubre va parar de ploure. Encara que el cel continuava cobert de núvols, vam poder anar al futbol al camp del Vallejo, tota la família érem granotes i aquell dia el Llevant s’enfrontava al Tetuan.»

–El camp del Vallejo? El camp del Llevant es diu Ciutat de València i abans Nou Estadi, si ho sabre jo! –la va interrompre el Guillem, que seguia la tradició familiar dels granotes.

–Aquest és el nou, però el Llevant ha tingut molts estadis. De fet, els seguidors es coneixen com a granotes perquè abans del camp del Vallejo jugaven al camp del Gimnàstic, situat al llit del riu Túria i allà hi havia moltes granotes. Però, com us deia, el Llevant va empatar i per continuar la festa del diumenge tota la família vam decidir anar al cine. Al Lys feien El Último Cuplé, als meus avis els agradava molt la Sarita Montiel. Jo volia anar al Goya a veure Sissí Emperatriz i tot i que la meva mare es va aliar amb mi, el meu avi es va tancar en banda, per res del món anava ell a veure una pel·lícula de princeses i reis, ja en teníem prou amb Franco.

»A boca de fosc vam sortir del cine, eufòrics, comentant les escenes i les cançons de la pel·lícula. Llavors ens vam adonar que ploviscava, per sort dúiem paraigües. Saps on és ara el Palau de les Arts i les Ciències? Doncs això abans era el llit del riu Túria –es va aturar l’àvia per fer una petita explicació a l’Albert, que era l’únic que no coneixia la ciutat de València–. Doncs, com us deia, vam creuar el pont dels Serrans caminant, ens vam adonar que el riu venia ple fins a dalt d’aigua vermella i fangosa. El meu avi va fer algun comentari sobre el riu però no en vam fer cas, nosaltres continuàvem amb la pel·lícula. La meva àvia es va atrevir fins i tot a cantar. Quan vam arribar a casa nostra ja havia parat de ploure. Vivíem en un primer pis, d’una finca molt vella al costat del carrer de Sagunt. De seguida ens vam canviar tots de roba perquè dúiem la humitat al cos, mentre l’àvia ens preparava unes bones tasses de llet calenta.

»De cop i volta vam sentir veus i crits al carrer. Vam sortir al balcó per veure què passava i vam veure gent que corria. En mirar cap al carrer de Sagunt, no donàvem crèdit al que vèiem, el carrer era inundat d’una aigua vermella i fangosa, la mateixa que duia el riu. Com podia ser, si veníem no feia ni cinc minuts per aquest carrer? El corrent d’aigua arrossegava tot el que trobava al seu pas: mobles, cotxes, animals.

–Això és la riuà! –va exclamar la meva àvia.

»D’improvís se’n va anar la llum. Enmig de la foscor se sentia la fúria de l’aigua trencant portes i finestres. Vam començar a encendre espelmes. L’aigua pujava més i més. Vam sentir els veïns del baix cridar, eren al mig del pati de llums enfilats dalt d’una taula. El fill va poder pujar a casa meva amb una escala de fusta, però el pare i la mare, que eren una mica més grans no podien. Ho vam intentar amb una corda lligada amb llençols. Era molt complicat, tots teníem molta por. Finalment ho vam aconseguir. Els crits del carrer ja no se sentien igual, aquesta vegada eren de terror, esgarrifosos, glaçaven la sang a les venes. Ens vam adonar que l’aigua arribava a la porta de casa nostra. De sobte, abatuda per l’aigua, es va obrir. No podíem fugir per l’escala, era inundada. Els veïns del segons ens van llançar una corda, i lligats a ella ens vam enfilar per l’escala com podíem. Va ser un miracle que ho aconseguíssim tots. Anàvem en pijama, tots mullats, tremolàvem com la fulla a l’arbre pel fred i la por. Tots estàvem pendents de l’aigua, que no parava de pujar. Al cap d’algunes hores d’angoixa, l’aigua va assolir el nivell màxim a les quatre de la matinada. Finalment es va aturar a les portes del segon pis i des d’aquest moment va baixar de mica en mica. Vam observar una altra vegada el carrer. L’aigua havia desaparegut deixant darrere seu més de mig metre de fanguissar espès. Era el moment de comprovar els danys causats a les cases i als comerços. Tot era pestilent i llotós, amb possibilitats d’agafar tota classe d’infeccions. Com que era diumenge a la nit, totes les famílies teníem el rebost buit. No hi havia pa. Els forns, inundats, no podien treballar. A casa nostra no hi havia res per a menjar, la humitat ens matava. Ma mare i el meu avi es van atrevir a sortir al carrer amb unes botes altes i van aconseguir tres barres de pa, creïlles i llet.

»Encara que ningú no es podia imaginar que el pitjor estava per venir. Cap a les dues del migdia, una gran riuada, pitjor que l’anterior, va negar tot el barri. En alguns ponts es va arribar als tres metres d’alçada. Va ser horrible, ningú no tenia esma per a res. Vam aconseguir omplir una garrafa amb aigua i la vam racionar. A les sis de la tarda, l’aigua va començar a baixar. Nosaltres vam dormir a casa de la veïna de dalt.

»La riuada ens va deixar sense res. La casa, els mobles, tot se’n va anar a can Pistraus. Finalment va sortir el sol i va assecar el fang, formant una polseta irrespirable. I llavors les persones van començar a posar-se malaltes: grips, virus, febres. La riuada ens va deixar quasi un centenar de morts, la xifra exacta mai no es va saber.

»El meu avi es va posar molt malalt, va agafar unes febres. Vam marxar al poble. El pobre avi no ho va poder resistir, a les dues setmanes el vam enterrar a la mateixa terra que el va veure néixer.

Quan l’àvia va acabar el relat, es va fer un gran silenci. L’Albert no li havia amollat ni per un moment la mà, ara encara la hi agafava amb més força. Finalment va ser ell qui va trencar el silenci.

–Nosaltres, Fräulein, ara estem a estalvi, som en un quart pis, i pel riu ja no passa aigua. De manera que estigues tranquil·la i pren una mica més de llet.


***

L’Albert i l’àvia finalment es van quedar tots dos sols. L’àvia es va dirigir a la finestra, plovia a bots i barrals.

–Et preocupa la pluja, Fräulein? Només és aigua.

–Al meu país, com diu la cançó, la pluja no sap ploure.

–Quina cançó?

–Aquesta –va dir l’àvia mentre posava un CD del Raimon.

L’Albert va agafar el violí del Guillem. Els seus dits àgils cercaven la melodia. L’àvia el va acompanyar al piano. La música apaivagava el soroll de la pluja que venia de l’exterior.

Fragment de “La Relativitat d’anomenar-se Albert” Ed. Barcanova




 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Companys, ni oblit, ni perdó

0

SENTENCIA CONSELL DE GUERRA DEL PRESIDENT
LLUÍS COMPANYS

 

En la plaza de Barcelona a catorce de Octubre
de mil novecientos cuarenta, reunido el Consejo de Guerra de Oficiales
Generales para ver y fallar la presente causa instruida en procedimiento
sumarísimo ordinario contra Luis Companys Jover, paisano, oído el Fiscal y
Defensor.

més…

RESULTANDO: Que el procesado Luis Companys
Jover, de 58 años de edad, de estado casado, natural de Tarrós (Lérida) y
profesión Abogado, desde su juventud siempre tuvo significación política
izquierdista, con cuyo carácter fue elegido diputado varias veces, fundando el
Partido de Esquerra Catalana de la que fue Jefe de minoria en las Cortes,
proclamando en 1931 y en unión de Macià la República Catalana, llegando después
a la presiden cia de la Generalidad desde la que en Octubre de 1934 proclamó el
“Estat Català”, lo que origina su prisión y condena por el delito de
rebelión, pena de la que fue amnistiado en el año 1936, volviendo con tal motivo
a ocupar la Presidencia de la Generalidad.

RESULTANDO: Que al producirse el Glorioso
Movimiento Nacional, el 17 de julio de 1936, el procesado continuó en dicho
cargo de Presidente de la Generalidad, oponiéndose decididamente al triunfo del
Alzamiento a cuyo fin celebró reuniones en las Consejerias de la Generalidad de
las que salió acordado el reparto de las armas que con profusión se hizo a los
elementos frente-populistas para oponerse al Ejército Nacional, dirigiendo
numerosas alocuciones alentadoras de la resistencia a la Causa Nacional y
encauzando desde la propia Generalidad la lucha animada por medio de órdenes
que transmitió a las fuerzas dependientes de su gobierno.

 

RESULTANDO: Que el procesado no puso remedio
para reprimir los desórdenes, crímenes, asesinatos, robos, saqueos y
depredaciones de toda clase, a que los elementos izquierdistas de dedicaron y
que no sólo los toteró sino que con actuación más bien fueron favorecidos y
alentados.

 

RESULTANDO: Que el procesado presidiendo el
Gobierno de la Generalidad legisló ampliamente en toda clase de materias,
inspirándose siempre en el afán de conseguir el triunfo de las izquierdas,
llegando en este órden a incluso asumir facultades que nunca le
correspondieron, organizando milicias armadas, con nombramientos expresos de
Jefes militares, organización de la Industria de guerra, declaración de Plaza
bloqueada de la de Barcelona, creación de Tribunales Populares, con
distribuciones y nombramientos de funcionarios judiciales en consonancia con
sus ideas políticas, organizando las patrullas de control a las que dispensó
tal protección, no obstante los crímenes que cometían, que incluso hizo pasar,
a su disolución, muchos de sus componentes al Cuerpo de Mozos de Escuadra,
mantuvo inteligencia con organizaciones extranjeras favorecedoras de la
rebeldia y finalmente dispuso incautaciones e intervenciones de bienes y
bancarias.

RESULTANDO: Que huido a Francia el procesado,
ante el avance de nuestras fuerzas, en dicha nación vecina continuó usando el
título de Presidente de la Generalidad, haciendo propaganda de todas calses y
manteniendo relaciones políticas con otros huidos con el fin de entorpecer al
Gobierno Nacional. ECHOS PROVADOS

 

Vistos los autos siendo Vocal Ponente el
Auditor de Brigada, don Adriano Coronel Velázquez.

CONSIRERANDO: Que asumido el poder legítimo
del Estado por las Autoridades Militares que a partir del 17 de julio de 1936
se alzaron en cumplimiento de la misión atribuida al Ejército en su Ley
constitutiva de deender la Patria contra enemigos tanto exteriores como
interiores, que significaban los partidos y el llamado gobierno del Frente
Popular, y que surgido así el Nuevo Estafo, la oposición armada contra el mismo
origina la rebelión definida en el artículo 237 del Código de Justícia Militar.

CONSIRERANDO: Que del expresado delito es
responsable en concepto de autor el procesado porquelos hechos que la Sentencia
declara, ponen de manifiesto que los realizó en notoria compenetración
ideológica con los propósitos perseguidos en la rebelión y para la consecución
de los fines de ella por lo que incurrió en la responsabilidad que determina el
citado artículo 237 en relación con el nº 2 del 238 del expresado Código de
Justícia Militar. CONSIRERANDO: Que concurren en este caso, además de la
destacada personalidad del procesado por el cargo que desempeñó, las
circunstancias agravantes de trascendencia del delito y el daño causado con
relación al servicio a los intereses del Estado y a los particulares a que se
refiere el artículo 173 del Cófigo Castrense.

 

CONSIRERANDO: Que toda persona criminalmente
responsable de un delito o falta lo es también civilmente, VISTOS los artículos
citados y los demás de general aplicación, así como el número 2 del Grupo 1º
del anexo a la orden de 25 de enero de 1940 (B.O. número 26) y Ley de
Responsabilidades Políticas de 9 de febrero de 1939.

 

FALLAMOS , que debemos condenar y condenamos
al ex-Presidente del disuelto Gobierno de la Generalidad catalana, Luis
Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado
delito de rebelión militar, a la pena de Muerte con accesorion legales caso de
indulto y expresa reserva de la acción civil o responsabilidad de igual clase
en cuantía undetermonada. Lo que por esta nuestra sentencia juzgando,
pronunciamos, mandamos y firmamos Manuel González, Federico García Rivera,
Fernando Giménez Sáenz, Rafael Latorre, Gonzalo Calvo, José Irigoyen y Adriano
Velázquez.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

9 d’octubre

1

“València era nostra…i quan vièrem nostra
senyera dalt en la torre, descavalgàrem del cavall, ens endreçàrem vers Orient,
ploràrem de nostres ulls i besàrem la terra per la gran mercè que Déu ens havia
feta”
( Llibre dels feits. Jaume I). Des d’aleshores el 9 d’octubre commemorem
la diada del País Valencià.

més…

 “València era nostra…i quan vièrem nostra senyera dalt en la
torre, descavalgàrem del cavall, ens endreçàrem vers Orient, ploràrem de
nostres ulls i besàrem la terra per la gran mercè que Déu ens havia feta”
(
Llibre dels feits. Jaume I). Des d’aleshores el 9 d’octubre commemorem la diada
del País Valencià.

Perquè tenim memòria i mai oblidarem quan fórem un poble lliure,
passejarem la flama del correllengua per la ciutat de València. I reclamarem el
que per dret ens pertoca, cridarem molt fort perquè tothom ho escolte, que
parlem català i ho fem a la manera de València, tal com ens va ensenyar l’Ovidi
Montllor. Clamarem que som un sol poble i parlem una sola llengua allà on és
més important que ho reivindiquem, on la nostra nació i la nostra cultura és
més atacada. Encara que el govern del PP ens ha negat el pa i la sal, que tot
han estat bastons a les rodes, que continuem amenaçats pels feixistes, per la
policia, pels polítics. Malgrat tot, continuem resistint, i cada vegada en som
més.

La manifestació del 9 d’octubre és un
referent per a molts catalans i catalanes d’arreu del país, de Fraga a Maó i de
Salses a Guardamar. Tenim molta feina, no us quedeu a casa, en paraules de
Bertholt Brecht: «Qui es quede a casa quan comence la batalla, i deixe la seua
lluita als altres, aquest haurà de ser previsor, perquè qui no comparteix la
batalla, compartirà la derrota. Ni tan sols la batalla evita qui vol evitar-la.
Lluita, doncs, per la causa enemiga aquell qui no lluita per la pròpia.»
. Hem de guanyar la ciutat, hem
de fer València nostra com la va fer Jaume I.

El nou d’octubre hi tenim una cita. Sabem us estimeu el País Valencià,
la vostra lluita ho confirma, us necessitem per recórrer plegats els carrers
del Cap i Casal proclamant la unitat del català, per recordar a ocupants i
botiflers que encara tenim memòria. Defensem la ciutat i el nostre valencià, el
català de tots, com ens va ensenyar el mestre Enric Valor.

No oblidem que, sense el País Valencià,
Catalunya mai no serà lliure i completa.

Gemma
Pasqual i Escrivà



Publicat dins de General | Deixa un comentari