Tancat per vaga
1
Publicat el 29 de setembre de 2010
Tancat per vaga
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari
Amb ulls de dona
0
Publicat el 20 de setembre de 2010
[…] i els va deixar sols perquè parlaren de les seues coses, d’aquelles coses que separaven els homes i les dones, que instauraven normes absurdes amb les quals les relacions personals i sentimentals quedaven totalment de banda. Feia temps que la Mercè no se sentia com una dona. Se sentia mare d’una filla morta, sogra d’un gendre perdut, viuda del seu marit, àvia de la seua néta, però no una dona.
Fragment de L’últim vaixell
Amb ulls de dona (dossier per
a l’alumnat)
Amb ulls de dona (professorat)
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari
L?últim vaixell al XVI Concurs El Gust per la Lectura
0
Publicat el 16 de setembre de 2010
L’últim vaixell al XVI Concurs El Gust per la Lectura
El gust per la lectura
El Servei d’Immersió i Ús de la Llengua
convoca el XVI Concurs El Gust per la Lectura, basat en la lectura i treball de
les obres, i els dossiers didàctics corresponents, tractades en el seminari de
formació que ha seguit el professorat durant el curs 2009-2010.
En aquesta edició hi ha 4 categories diferents
(A, B, C i D), d’acord amb les agrupacions de nivells educatius de l’alumnat
participant. En cada categoria es podrà participar únicament en les obres i
dossiers que s’especifiquen.
Els dossiers didàctics, elaborats pel Servei
d’Immersió i Ús de la Llengua, els trobareu al web Espai LIC.
http://www.xtec.cat/lic/centre/professorat/documenta/bases_concurs_gust_1011.pdf
http://blocs.xtec.cat/gustperlalectura/2010/05/27/lectures-10-11/
més…
L’últim vaixell al Programa el gust per la
lectura 2010-2011
Novel·la recomanada per l’Associació de
Mestres Rosa Sensat
A la Revista Lletres Valencianes de la Generalitat Valenciana
http://dglab.cult.gva.es/Libro/articulos_lletres/lletres_13/13_otras_novedades/anell_ultim.pdf
Mediatk els conflictes Recursos educatius
http://www.mediatk.org/news/ca_ES/2009/02/26/0003/escriure-la-guerra-civil-l-rsquo-ultim-vaixell
Lectura recomanada per a una Biblioteca
Escolar d’Educació Secundària Obligatòria pel Departament de Cultura i Mitjans
de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.
http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGCC/Documents/Arxiu/SIS/Ficci%C3%B3,%20lectures%20recomanades%20per%20a%20ESO.pdfhttp://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGCC/Documents/Arxiu/SIS/Ficci%C3%B3,%20lectures%20recomanades%20per%20a%20ESO.pdf
Inclòs en Il·lustrar i Escriure la Guerra
Civil, Guia de Lectura del Servei de Documentació de Literatura infantil i
juvenil
http://w3.bcn.es/fitxers/biblioteques/xbenguerel/sdlijguerracivil.065.pdf
Llibres de literatura infantil i juvenil i
de coneixements que tracten de la Guerra i la Pau del Consorci d’Educació de
Barcelona.
http://blocs.xtec.cat/crpsarriasantgervasi/files/2009/01/literatura_guerra_i_pau.pdf
L’últim vaixell al Memorial Democràtic
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari
La Ballerina di Baghdad
2
Publicat el 9 de setembre de 2010
Finalment ha sortit el llibre en italià!
UN PAESE DILANIATO DALLE BOMBE
E UN SOGNO SPEZZATO…
UN ROMANZO PER RAGAZZI TENERO
E DELICATO
LA BALLERINA DI BAGHDAD
di Gemma Pasqual i Escrivà
Primavera 2003. Mentre i tamburi della guerra minacciano Bagdad,
Erfan, una ragazzina di tredici anni, corona il sogno di interpretare Il
lago dei cigni, come il suo idolo Anna Pavlova. Ma la felicità ha vita
breve: l’Iraq viene invaso e tutto cambia. La vita di tutti i giorni
lascia
il posto all’orrore, la guerra porta via a Erfan ogni parvenza di
normalità: la danza, l’elettricità, l’acqua, la casa… fino a
strapparle il
padre, ucciso poco fuori città.
més…
Costretta a rifugiarsi in un buco
puzzolente con la mamma, le sorella e la nonna Bibi, Erfan deve
imparare a sopravvivere in questa nuova realtà. Con il passare dei
mesi la ragazzina incontra nuovi amici, apprende l’importanza delle
piccole cose e scopre l’amore. Lentamente si apre uno spiraglio alla
speranza.
Gemma Pasqual i Escrivà, nata a Almoines (Valencia) nel 1967, è una
scrittrice spagnola di lingua catalana.
Prima di dedicarsi alla scrittura ha lavorato per diversi anni come
analista per l’IBM. Ha collaborato con diverse
riviste letterarie e tiene tuttora conferenze in numerosi centri
culturali. E’ membro del consiglio dell’Associazione
degli Scrittori in Catalano. Con questo romanzo ha vinto il premio
“Barcanova” di letteratura per ragazzi.
LA BALLERINA DI BAGHDAD
di Gemma Pasqual i Escrivà
Edizioni San Paolo
CDU: R6N 24
160 pagine € 13,00
Llàgrimes sobre Bagdad
http://www.gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/71-llagrimes-sobre-bagdad.html
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari
Gemma Pasqual i Escrivà al Programa autors a les aules
0
Publicat el 6 de setembre de 2010
Termini per fer les sol·licituds: fins
al 30 de setembre!!!
Gemma Pasqual i Escrivà al Programa autors a
les aules.
Els centres educatius poden sol·licitar un
autor o autora inclòs al programa per establir un diàleg obert i dinàmic amb
els alumnes, compartir experiències, dubtes i propostes al voltant de la creació
i la lectura. Prèviament, l’alumnat ha d’haver treballat a l’aula una lectura
de l’autor sol·licitat. Per facilitar la preparació de la sessió s’han elaborat
unes guies, coordinades pel Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC) i d’altres
col·laboradors de l’àmbit educatiu.
Termini per fer les sol·licituds: fins
al 30 de setembre!!!
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari
Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria
4
Publicat el 4 de setembre de 2010
Vaig nàixer en un poble, en un pis
que recorde.
Tenia dos taulells quasi solts a
l’entrar.
A l’esquerra hi havia, de seguida,
la cuina.
A la cuina hi havia el foguer i
una pica.
De
ben petits, encara que érem veïns i teníem la mateixa edat, el Vicent i jo no
és coneixíem. Ell era un nen malaltís, un ocell de gàbia que passava els dies
tancat a casa; en canvi jo era un nen de carrer, sempre amunt i avall. Tots dos
vam coincidir a l’escola municipal del poble, que era a la cantonada de casa.
És curiós, recorde més bé el seu primer dia de col·legi que el meu.
Un dia, quan ja érem tots a l’aula
–i dic tots perquè només érem xics–,
va interrompre la classe un xiquet menut amb els cabells vermells i la cara
plena de pigues, feia cara d’espantat. El mestre, un home gran amb un aspecte
quixotesc, alt i prim, sempre vestit de dol, com ma mare, el va rebre molt
amablement. El Vicent es va asseure en un racó, en un banc que hi havia a la
paret. No va descloure els llavis. Semblava molt tímid i de seguida es va
guanyar fama d’aplicat, de seriós, de discret, tot allò que tant agradava als
mestres i que tanta mania ens feia als companys. Recorde que li cantàvem una
cançó que a ell li feia molta ràbia, feia així: «Roig mal pèl, cullera de mel,
sal i vinagre, cara de lladre».
més….
El fet
que va unir els nostres destins va ser el canvi de mestre, potser fóra perquè
van jubilar el de tota la vida. Al seu lloc van posar un mestre molt més jove,
de roba encara més acurada i molt ben pentinat. Un dia, a la classe es va armar
un bon enrenou, no recorde ben bé el que va passar però de cop i volta el
mestre es va adreçar al Vicent fet una fúria i li va ventar una bona bufetada,
tan forta que semblava que el seu cap anara a sortir disparat. Jo, que seia
darrere, vaig observar atònit aquella escena, em va impactar molt. De sobte es
va fer un gran silenci. El Vicent plorava de ràbia, de desolació. La resta de
la classe estaven segurs que no havia fet res.
Vam fer una pinya al voltant del
Vicent, enfront d’aquella injustícia ens sentíem solidaris i tots els companys
el vam escortar a casa al migdia, a l’hora de dinar. Aquella va ser la primera
vegada que trepitjava sa casa. Tots parlàvem alhora intentant explicar al seu
pare el que havia passat. Ell no entenia res del que li contàvem, però quan va
sentir que el mestre havia pegat al fill, va treure foc pels queixals, es va
aixecar i va agafar la porta escales avall. Tots vam restar muts, vèiem el pare
del Vicent com un heroi, en aquell moment tots hauríem volgut ser fills
d’aquell home.
–Vicentet, no et perdes! –va cridar
la mare.
–El meu fill només ha de suportar
una bufetada del seu pare. Aquest mestre és un malparit!
Va sortir al carrer fet una fúria.
Tots vam córrer al balcó per veure com s’adreçava a l’escola.
–T’ha fet gaire mal, fill?
–preguntava la mare al Vicent, preocupada.
Tots continuàvem fent-li costat. Ningú no ens movíem d’allí,
esperant el desenllaç de la història. En tornar el pare, per a decepció de tots
nosaltres, no havia trobat el mestre, però havia deixat dita la seua enèrgica
protesta.
La notícia va córrer com la pólvora,
tant és així que els meus pares es van solidaritzar amb el Vicent i no em van
deixar tornar a aquella escola. No pel fet que els mestres pegaren als alumnes,
això no era cap novetat, fins i tot estava ben vist per algunes famílies. Potser
van pensar que si aquell nou mestre tenia la mà solta, jo anava a rebre de
valent, ja que era molt més trapella que el Vicent.
Aleshores va ser quan es va establir
el lligam de les dues famílies, tots dos ens havíem quedat sense escola, calia
trobar-ne una ràpidament. Les mares van ser les encarregades, van fer un
recorregut per diverses cases del poble per cercar informació. Un dia vam anar
a casa de la mare d’un home que treballava en una impremta. No sé, pot ser que
els semblara aquesta una bona feina, el fet és que aquesta dona va decidir el
nostre futur.
–Trobe que els vostres fills haurien
d’anar a ca don Julio.
Les dues mares van assentir
satisfetes. Ja havien trobat l’escola, o més ben dit, el col·legi, tal com
l’anomenaven elles. No tenia res a veure amb l’escola municipal on havíem
tingut aquell contratemps. Només hi havia un petit inconvenient, calia pagar
set pessetes mensuals, tota una fortuna per a aquella època. De seguida ens van
alliçonar.
–Heu de ser bons xiquets, ben
seriosos i estudiar molt. Els pares hem de fer un sacrifici molt gran per
vosaltres i heu de correspondre. Costen molt de guanyar, set pessetes el mes.
Anàvem pel carrer parlant d’aquestes
coses, a l’ombra del pati de Sant Roc, cap al carrer de la Morera, quan va
avançar en direcció contraria, per l’altra vorera, un xicot amb la cara
emmascarada. Nosaltres vam riure. La mare del Vicent ens va renyar.
–No us en rigueu. Això no està bé.
Probablement ve de treballar i es rentarà la cara i les mans en arribar a sa
casa. No us burleu d’un treballador; al cap i a la fi, vosaltres també sou
fills de treballadors.
Així
era la senyora Carme, un bona dona, que tantes vegades m’ha fet de mare, de la
mateixa manera que t’amonestava et feia riure. Sempre tenia a flor de llavis un
acudit, una frase enginyosa, era molt celebrada per tot el poble pel seu bon
humor, per les seues sortides gracioses. De vegades jo no entenia el que volia
dir, tot sovint eren frases de doble sentit, no aptes per a menors.
Fragment de Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari