Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

90 anys de la visita d?Albert Einstein a Barcelona

0

La visita d’Albert Einstein a Catalunya a finals de febrer de 1923 s’emmarca en el procés impulsat per diferents sectors de la societat catalana per construir una comunitat científica moderna. La Mancomunitat de Catalunya és un dels principals exponents d’aquest procés d’homologació de la ciència catalana a Europa. El 1907 es constitueix l’Institut d’Estudis Catalans per afavorir la recerca en tots els camps. Paral·lelament, la Mancomunitat crea el Consell de Pedagogia, que s’encarrega de la política científica i tècnica del país. Un dels projectes del Consell és l’organització dels Cursos Monogràfics d’Alts Estudis i d’Intercanvi, en què participa activament Esteve Terradas.

Terradas, catedràtic d’acústica i òptica de la Universitat de Barcelona, és un dels primers científics a fer-se ressò de les teories d’Einstein. És ell qui cursa la invitació al Premi Nobel alemany que el 1921 accepta visitar Catalunya dos anys més tard. L’estiu de 1922, Terradas es reuneix amb Einstein a Berlín per concretar els detalls del curs que impartirà a Barcelona i pel qual cobrarà 3.500 pessetes. L’enginyer industrial Rafael Campalans és una altra de les figures que té un paper molt actiu en la visita d’Einstein, ja que aleshores dirigeix la instrucció pública del Consell de Pedagogia.

més…

El Lluís va ficar el cap a la tassa de xocolata.

Encara que era cert, l’Albert i l’àvia semblaven tenir una edat similar. Tot i que segons el vell savi eren d’èpoques diferents, com que això era un tema molt espinós ningú no va en fer cap comentari i l’àvia va continuar el seu relat.

–L’Albert Einstein va estar a Barcelona del 22 de febrer a l’1 de març de 1923 fent un curs a l’Institut d’Estudis Catalans. El meu avi era molt amic d’un enginyer matemàtic de Barcelona, el senyor Esteve Terradas, doctor en Matemàtiques i Física i un dels majors experts catalans en relativitat. Catedràtic a la Universitat de Barcelona, va participar en la fundació i va dirigir la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans. Com a curiositat us puc dir que un asteroide descobert el 1971 porta el seu nom. Doncs, com us deia, va ser ell qui va convidar en nom del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat Einstein a venir a Barcelona. Es van cursar invitacions a persones significades del món científic barceloní i, per descomptat, al petit grup de professors i d’estudiants familiaritzats amb les teories einsteinianes, entre els quals hi havia el meu avi.

L’avia es va ensenyar una targeta. Era el menú del sopar que es va fer en honor d’Einstein. El Guillem es va torcar les mans acuradament i es va abalançar sobre ella i la va llegir en veu alta:

Coena in honorem Doctoris Einstein

Pontifcis scientiarum

Albert Einstein 1923

Scientia a priori

Solida

Cannulae Fizeauniensis4

Penaei Caramote et Mollusci Gaussensis cum jure Magonensi in perihelio

Fabae Laurentzianae catalaunice transformate

Phasianus nycthemerus Minkowskiensis, quatriplex dimentiones

Homo platonicus secundum Diogenem cum jure Michelsoniense

Continuos Euclidianus glaciatus

Encasadae Furni Sancti Jacobi et Saccharea edulia Weyliensia, simultanea

Fructus Galilei

Liquida

Castrum Remedii gravitatorium

Xeres Thii Josephi inertialis

Malum parvum cum Doppler effectu

Xampanyus relativisticus Codorniuensis deflectens lucem

Cafea sobraliensis cum spirituosibus liquoribus et vectoribus tabacalibus

Tempus locale:

II Kalendas Martii, Anno XLIV Erae Einsteinianae

Locus:

Aedibus Campalani, studiosi catalaunici Barcinonensis

–No s’entén res! –va protestar el Lluís.

–Mira, Albert, aquí hi ha la teva signatura –va observar el Guillem.

L’Albert no va dir res. Ell i l’àvia es van llançar dues mirades misterioses. Tots dos es van quedar mirant la signatura senzilla, vertical, petita, clara, llegible i amb absència de rúbrica. Una simple prova cal·ligràfica els podria treure dels dubtes, només calia comparar la signatura de l’Einstein amb la de l’Albert. Però cap dels dos no en va fer cap comentari. L’avia va obviar l’observació del Guillem.

–No enteneu res perquè és escrita en llatí. En totes les línies del menú podem trobar alguna referència a l’Einstein i a les seves contribucions, així com a diversos científics que el precediren. En clau irònica, tot el menú és un homenatge a l’Einstein. A l’encapçalament trobem la descripció de l’acte: és un homenatge al més gran pontífex de la ciència. Més avall es designen com a sòlids i líquids els dos components del sopar, cosa que ens fa pensar en els treballs de l’Einstein sobre física quàntica relatius a la calor específica dels sòlids i sobre problemes de dissolucions de líquids i capil·laritat. En les denominacions dels plats trobem referències enginyoses a protagonistes de la nova física. Els canelons eren a la Fizeau, els musclos i les gambes eren a la Gauss, les faves a la Lorentz transformades a la catalana, el faisà platejat s’anuncia en quatre dimensions a la Minkowski, antic professor de l’Einstein, que va proposar la formulació en quadrivectors de la relativitat. Que un home platònic, segons Diògenes, siga un pollastre forma part de la tradició filosòfica. Plató va definir l’home com un bípede sense plomes. Finalment, el gelat és continu i euclidià. La fruita de Galileu tanca el menú de sòlids. En la secció de líquids, les referències iròniques continuen. El vi Castell del Remei és qualificat de gravitatori;  el xerès Tío Pepe, en canvi, és inercial, és a dir, que està en repòs o es mou en moviment uniforme. El xampany Codorniu és relativista i deflecteix la llum, probablement fent referència al caràcter translúcid que té el cava en mirar-lo a contrallum. Juntament amb el cafè del Brasil, es va servir copa i puro vectorial. El menú acaba establint el temps i l’espai del sopar.

Tot el que els havia explicat l’àvia era molt interessant, però els joves volien saber la notícia de primera mà, esperaven que el protagonista hi afegís els detalls. Totes les mirades es van dirigir cap a l’Albert i ell no els va decebre. Va fer l’últim glop a la tassa de xocolata i va començar el seu relat.

–No vaig poder acceptar la invitació que em van fer el 1920 perquè havia començat la meva gira mundial que em va portar el 1921 als Estats Units, on vaig fer campanya en favor de la fundació d’una universitat hebrea a Jerusalem, llavors sota control britànic, i el 1922, a París, on vaig impartir un curs al Collège de France, entre altres compromisos. Així que vaig poder, vaig escriure a Terradas que, tot i no poder venir aquell any, estaria disponible el curs 1922-1923, si encara mantenien la invitació. Aquell estiu, Terradas, fent un parèntesi en les seves vacances a França i Suïssa, va venir a Berlín a parlar amb mi i ultimar els detalls del viatge. És un home extraordinari, d’una gran intel·ligència i molt original. Fins i tot m’atreviria a qualificar el seu cap com un dels 6 millors del món.

»Quan venia de la meva gira pel Japó, de tornada cap a Europa, vaig enviar un telegrama des de Singapur als responsables de la Mancomunitat. Tanmateix, em vaig aturar uns quants dies a Palestina, en una visita que em va commoure profundament. A continuació vaig seguir cap a Tolosa, on vaig agafar el tren cap a Barcelona. Hi vaig arribar el dia 22 de febrer de 1923, un dijous, ningú no m’esperava a l’estació, ja que no havia tingut temps de telegrafiar per avisar de la meva arribada. Així que vaig anar a cal meu amic Terradas. En veure que no hi era, li vaig deixar una nota en què li preguntava a quin hotel havia d’anar. Vaig buscar allotjament en una pensió anomenada les Quatre Nacions, a la rambla de Santa Mònica, a prop del port. Mentre descansava assegut al llit tocant el violí, l’amo de la pensió va trucar a la porta, m’havia reconegut per les fotos del diari. Ell mateix em va posar en contacte amb els organitzadors i em van traslladar a l’Hotel Colom, on tenia reservada l’habitació.

»El 24 de febrer, dissabte, vaig fer la meva primera conferència al Palau de la Generalitat. La sala estava a gom. La multitud s’amuntegava davant les portes. Em vaig expressar com vaig poder amb el meu francès dolent, i el primer que vaig fer va ser advertir a l’audiència que la meva relativitat es refereix al moviment, a la física, no al relativisme filosòfic.

»A més de les conferències, que vaig impartir els dies 24, 26 i 28 a l’Institut d’Estudis Catalans, d’una conferència addicional, el dia 27, a l’Acadèmia de Ciències, i d’actes protocol·laris, vaig ser convidat a sopar a casa de Rafael Campalans el mateix dimarts 27 de febrer. Campalans era enginyer industrial, una persona amb cultura científica avançada, a més a més de ser un dels dirigents d’un nou corrent socialista, que compaginava la lluita pels drets dels treballadors i la igualtat social amb el reconeixement de la identitat nacional catalana. Em va sorprendre molt aquest home, que es declarava socialista i nacionalista alhora. Segons els meus esquemes polítics centreeuropeus, aquestes dues ideologies eren oposades. Tot i que he de reconèixer que després de sentir els seus arguments ara comprenc i justifico el vostre paradoxal socialisme nacionalista. Però això no és nacionalisme veritable! Li vaig aconsellar prescindir d’aquest nom funest.

–Vaja, fins i tot vas aconsellar de política el teu amfitrió! Crec que també va ser l’Einstein qui va dir que el nacionalisme era una malaltia infantil. Era el xarampió de l’espècie humana.

–Va ser només una observació –es va excusar l’Albert–. Cadascú és com és. Tinc la nacionalitat americana i sóc per herència jueu, per ciutadania suís i per mentalitat un ésser humà i només un ésser humà, sense una afecció especial per cap estat o entitat nacional.

–Hi ha una cosa que no entenc, Albert. Per què vas fer aquest viatge tan llarg amb tren? Per què no vas utilitzar la teva màquina del temps? –li va preguntar l’àvia, molesta per les paraules del seu amic.

–La música catalana em va impressionar –va intentar donar un gir a la conversa l’Albert–. Vaig rebre un ampli assortit per a satisfer la meva melomania. Si en el sopar n’hi va haver una bona mostra, l’endemà vaig poder degustar un segon plat. La Penya de la Dansa em va rebre a l’Escola Industrial de Barcelona amb un acurat repertori del qual em vaig poder endur alguns discos.

Els joves, tot i que no entenien res, estaven bocabadats amb aquelles revelacions.

Mentre l’Einstein era a Madrid, el 10 de març va ser assassinat Salvador Seguí, el Noi del Sucre, dirigent de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El meu avi era d’aquesta confederació i em va explicar que l’Einstein havia mantingut una entrevista amb dirigents de la CNT el 27 de febrer, el mateix dia del sopar a Can Campalans. Aquesta entrevista va provocar l’únic problema polític del viatge, ja que la premsa va recollir que l’Einstein s’havia declarat revolucionari científic, el mateix que eren els obrers en la societat. Això és cert?

–Estimada Fräulein, la resposta a aquesta pregunta tindria la mateixa credibilitat que la del meu viatge en el temps.

L’Albert va fugir d’estudi i per no poder dir ni una paraula més es va posar un tros de coca molt gran a la boca.

–Aquesta coca és una coca que hi canten els àngels, és deliciosa! –va exclamar amb la boca plena.

Això va fer molta gràcia al joves i cap a l’àvia, per això va donar per acabada aquella conversa.

–Però heu vist quina hora és? S’ha fet molt tard. Arreplegueu les motxilles que us porte a casa vostra amb cotxe, no vull que us mulleu, no para de ploure.

–Però encara falta la paradoxa –es va queixar el Guillem.

Aquestes llargues converses sempre acabaven amb una paradoxa plantejada per l’Albert. Una paradoxa és una afirmació que sembla contradictòria o que va contra el sentit comú. La paraula ve de para, ‘cert, desviat’, i doxa, ‘opinió’. A vegades s’aplica el terme a situacions d’incoherència o simplement sorprenents. Tot i que en principi es refereixen a mecanismes de la lògica, es troben paradoxes en gairebé qualsevol branca de la ciència. Les paradoxes ocupen un paper central en l’ètica, sota la forma de dilemes.

–Bertrand Russell, a més a més de ser un pacifista declarat, va destacar com a lògic, filòsof i escriptor, però també és conegut per haver enunciat la famosa paradoxa que porta el seu nom, també coneguda com a paradoxa del barber. Es formula de la manera següent: en un poble recòndit, envoltat d’altes muntanyes i abismes profunds, el barber afaita tots i només aquells habitants del poble que no s’afaiten ells mateixos. Qui afaita, llavors, el barber? Si s’afaita, llavors no s’afaita; si no s’afaita, llavors s’afaita.

            Tots els joves es van quedar pensarosos, en van prendre nota i van marxar discutint cadascun les seves teories. La resposta la tindrien en la pròxima trobada.

http://www.barcanova.cat/cgigeneral/ficha.pl?codigo_comercial=1452152&id_sello_editorial_web=14&id_clase=20061

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

23 de febrer de 1981. Operación Valencia

0
«Mereix l’episodi el títol de “Operación Valencia”? Segons tots els informes coneguts, només València quedà sumida en la perplexitat de la fantasia sediciosa. L’element realment decisiu es desenvolupava a Madrid. I no a l’hemicicle del Congrés precisament. El que va succeir a l’edifici solemne de la Carrera de San Jerónimo, amb els documents televisius a mà, no passà de ser una anècdota banal. Només haurà estat una oportunitat per a avalar la dreta parlamentària. D’ara endavant –molt m’ho tem–, tota l’angoixant fauna reaccionària es considerarà com una Marianita Pineda salvada del patíbul per un atzar providencial. No caldrà citar noms. Quan escric aquestes línies la trampa ja ha quedat tancada, i hi ha convocades grans manifestacions “unitàries” en defensa de la Constitució i de tot això. Algú fa l’idiota, i jo ja sé qui és.» Joan Fuster

Més…

«Corria l’any 1981. Ta mare i jo vivíem junts al pis del barri del Carme, on visc jo ara. Ella feia d’advocada laboralista, havia aconseguit molts èxits en aquest terreny, molt empresaris valencians es van rascar la butxaca per poder pagar els acomiadaments improcedents dels seus treballadors o per condicionar les seues fàbriques i empreses. Era molt bona i tenia la mateixa mala llet que té ara. Era volguda i admirada pels treballadors i treballadores i odiada pels empresaris, cosa de la qual ella se sentia orgullosa. No ens vèiem gaire, jo viatjava contínuament pel món, guerra rere guerra, però ens estimàvem molt.
 

»La vida política anava molt moguda, havia dimitit el president del govern espanyol, Adolfo Suárez, i intentaven investir un nou president, Leopoldo Calvo-Sotelo. El dilluns vint-i-tres de febrer era jo a la ciutat de València, a la redacció del diari. Acabava de tornar d’un viatge a Xile que havia fet en companyia de l’oncle Émile, que aleshores feia de periodista com jo, en un diari francés. Encara no li havia picat el cuquet de la política com a ta mare. Havíem fet un reportatge sobre els desapareguts, ens vam jugar-hi el coll, en aquell viatge; per sort, com sempre, no ens va passar res. Hi havia un ambient ensopit, eren les sis de la vesprada, jo acabava de dinar i em barallava amb la màquina d’escriure intentant posar ordre a totes les notes i entrevistes, intentant donar-li forma per a un reportatge per al dominical. Teníem la ràdio engegada, escoltàvem la sessió del Ple del Congrés dels Diputats en què se sotmetia a una nova tanda de votacions la investidura del Calvo-Sotelo; ara només necessitava una majoria simple, no havia aconseguit la majoria absoluta en la primera. Era com un soporífer per a mi que no em deixava pensar. Sentia d’una manera monòtona un nom rere un altre, «senyor Manuel Núñez Mencado»; però aquesta vegada no es va sentir un sí o un no, sinó alguns trets, i de sobte: «¡Que no se mueva nadie! ¡Quieto todo el mundo! ¡Todos al suelo!» I més trets. A la redacció es va fer un silenci total. De seguida vam engegar el televisor. No podíem donar crèdit al que vèiem: la guàrdia civil havia entrat a l’hemicicle, i un tinent coronel anomenat Antonio Tejero Molina hi era al bell mig, palplantat, i encanonava amb la seua pistola reglamentària el president de la cambra, Landelino Lavilla. De cop i volta, la ràdio va aturar l’emissió.

            »Al cap d’una estona, el tinent general de la III Regió Militar, la de València, Jaime Milans del Bosch, va fer públic un comunicat a través de totes les emissores de la capital, en el qual decretava l’estat d’excepció. Els telèfons no paraven de sonar. Aquí no s’havien acabat totes les sorpreses. De sobte vam sentir pel carrer un soroll com de camions o alguna cosa semblant. Era estrany, perquè ja feia estona que els carrers estaven deserts. Quan vam mirar per la finestra, no donàvem crèdit als nostres ulls. Eren tancs els que es passejaven pels carrers del cap i casal. En aquell moment vaig reaccionar. Tots els papers de Xile, totes les entrevistes, els desapareguts, els camps de concentració, les tortures, els morts, em van venir a la ment; i, és clar, ta mare, la meua estimada Carme. Els telèfons estaven tots ocupats. Vaig haver de fer servir mètodes no gaire educats per aconseguir-ne un. Aleshores, encara que et semble increïble, no teníem mòbils. Vaig trucar a casa però no parava de comunicar. L’havia d’anar a buscar. Els companys em van insistir que era perillós. Corrien rumors sobre unes llistes secretes que circulaven per València amb els noms de periodistes, de polítics i d’advocats, per prendre-hi represàlies. Òbviament, ta mare i jo hi érem inclosos. No la podia deixar sola, de manera que vaig agafar la moto i vaig sortir disparat. Per direccions prohibides, esquivant tancs i soldats, sense fer massa soroll. Era quasi impossible, però per fi vaig aconseguir arribar a casa nostra.

            »Vaig entrar corrents en cerca de ta mare, però la meua sorpresa va ser majúscula en veure-la asseguda en una butaca cosint el coll a un osset que jo li havia regalat quan ens vam conèixer. Vaig pensar que es trobava en estat de xoc, mai l’havia vista cosir, i ara no era el moment més adequat per aprendre’n.

            –Hem de marxar –li vaig dir tímidament, per por de provocar-li alguna reacció violenta.

            –Un moment, acabe de seguida –em va respondre tranquil·lament, mentre tallava el fil amb les dents. Es va posar dret, va agafar una bossa que ja tenia preparada i amb l’osset a la mà vam baixar les escales.

            »De sobte va començar a buscar la portera, que no era a la porteria. Jo pensava que s’havia tornat boja. La portera era una vídua de guàrdia civil, confident de la policia. Trobe que mai hi havíem creuat dues paraules.

            –Deu ser a sa casa, a l’àtic –va dir ta mare, i va enfilar altra vegada escales amunt amb l’osset. Jo la seguia sense dir res, tot pesarós, maleint el que havia causat el cop d’estat a la meua dona.

            »Va trucar al timbre. La dona va obrir amb cara de sorpresa en veure’ns palplantats a la porta de sa casa. Per a ella érem els rojos indesitjables que vivien al segon esquerra.

            –Senyora Custodia, m’han dit que la seua neteta viu amb vostè, perquè els pares estan treballant a Alemanya.

            »La dona va assentir amb el cap. Tots dos vam encreuar les mirades, tots dos teníem el mateix pressentiment.

            –Aquest osset és per a ella. A mi ja no em farà cap falta –va dir mentre li allargava el pelut.

»Definitivament estava convençut que ta mare no tenia el cap sa. Abans que la dona poguera dir res, va sortir disparada escales avall. Jo la vaig seguir. Va pujar a la moto i em va indicar que anàrem a casa la teua àvia. Aleshores vaig intentar posar seny. No era un bon amagatall, de segur que aquell era el primer lloc on ens buscarien.

            –Ho tinc tot pensat, no patisques –em va respondre amb lucidesa, no semblava boja.

            –Em pots explicar a què treia cap tot aquest número de l’osset? –em vaig atrevir a preguntar-li una mica enfadat.

            –Fot canya a la moto, ja t’ho explicaré tot quan arribem.

            »La teua àvia ens esperava. Semblava que totes dues dones sabien molt bé el que feien; en canvi, jo semblava un babau, seguint-les pel corredor de la casa. Vam anar fins al rebost.

            –Aquí, dins l’armari? Que us heu begut l’enteniment? No estem jugant a conillets a amagar –vaig protestar en veure que m’empentaven cap a dins.

»Però no era el que jo em pensava. No em preguntes com, però de cop i volta la paret es va obrir i va aparèixer una cambra secreta. Vaig quedar bocabadat, i encara més quan a dins vaig veure una estança presidida per un quadre del dictador Franco, i una bandera espanyola amb el pardalot i tot al costat de tota una col·lecció d’armes.

            –On som? –vaig preguntar incrèdul.

            –A l’amagatall del pare. Se’l va fer construir per si de cas algun dia els russos ens envaïen. Ara ens anirà molt bé a nosaltres, està molt ben condicionat.

            »L’àvia ens va portar una safata amb queviures, ens va abraçar amb llàgrimes als ulls i es va acomiadar.

            »Ens vam quedar tots sols en aquella estança. El primer que vaig fer va ser tafanejar una mica. Hi havia de tot: una petita cuina, un bany complet i un rebost amb bon conyac, bon whisky, cigars havans. Per molt feixista que era el teu avi, no era tan llepafils per al bon tabac socialista. Allà va ser que em vaig acostumar a fumar-ne. La nit es va fer molt llarga i, quan se’m va acabar el tabac, vaig començar amb els havans. Ta mare em va explicar que en uns altres temps era ple de menjar, però que l’àvia ho va treure tot en morir l’avi. L’únic mitjà de comunicació amb l’exterior era una ràdio antiga, que vam tenir engegada tota la nit, la nit dels transistors, tal com en vam dir.

            »Saps?, quan t’he trobat aquesta tarda, feies la careta d’un ocellet perdut, igual que ta mare aquell dia. Totes dues ben bé teniu la mateixa expressió als ulls, ets feta i pastada a ella. La Carme era i és massa orgullosa per reconèixer que tenia por, però en la cara pagava. Jo potser també, però no en vaig mirar al mirall, amb els ulls de ta mare en tenia prou. Amagats en aquella cambra secreta ens trobàvem bé de moment; ara, no ens hi podíem quedar per sempre. Els minuts semblaven hores, mentre la ràdio continuava amb les marxes militars i cada mitja hora ens repetia el comunicat de Milans del Bosch. 

–Si ens en sortim, vull que et cases amb mi –li vaig proposar de sobte.

            –Sí, home, de blanc i per l’església!

            –T’ho dic seriosament.

            –Estem bé com estem. Per què necessitem els papers?

            »Aleshores va ser quan li vaig dir que volia tenir un fill. Potser era perquè acabava de tornar de Xile i m’havia adonat que la vida es vivia cada dia, que no es podien deixar passar els somnis. Ta mare se’m va quedar mirant i va veure que no era una broma. En va fer un bes molt llarg i va acceptar.

            –Segurament no tenim gaires possibilitats de sortir-nos-en; si no, no m’ho hauries demanat.

»Ta mare intentava mantenir-se de bon humor, però les hores passaven i no teníem cap notícia bona. Va passar molt de temps. Fins i tot vam triar el teu nom; si hagueres estat xiquet, t’hauríem posat Guillem.

»A la una de la matinada, la ràdio va canviar el disc amb un comunicat del rei d’Espanya, Joan Carles I, en contra del cop. Però només ens vam tranquil·litzar de debò quan, a la una i vint, el general Milans del Bosch va ordenar la retirada dels tancs i dels soldats de la ciutat de València.

            »De tota manera no estàvem segurs del tot. Jo vaig besar ta mare i ella em va besar a mi, aleshores sí, que es va fer una nit llarga, però de sexe i amor. No li digues que t’he explicat això, ja la coneixes.

            »L’endemà a les deu del matí va venir la teua àvia amb el desdejuni més contenta que un gínjol. Els guàrdies civils començaven a sortir de l’edifici del Congrés. A les dotze vam veure per la televisió com en sortien els diputats i les diputades. A la una del migdia ja havia acabat tot.

            »Vam tornar al nostre pis. Ta mare va anar corrents a casa la portera. Jo no entenia quina mania havia agafat amb aquella dona. Va trucar a la porta. La dona va tardar una mica a obrir, tot i que sabíem que era darrere la porta, potser perquè ja no se sentia guanyadora. Per fi va obrir.

            –Torne’m l’osset –li va ordenar ta mare sense dir ni bon dia.

»La dona ho va fer immediatament, ta mare el va examinar i va enfilar escales avall. Aquella va ser l’última vegada que vam parlar amb la portera, de fet aquell va ser l’únic dia que ho vam fer en tot el temps que portàvem en aquella casa.

            »Una vegada en el pis, ta mare va descosir l’osset. Hi havia amagat tots els seus papers i fitxes dels obrers i de les obreres quae defensava. També hi havia guardat les meues entrevistes de Xile. És fantàstica, genial i, com pots comprovar, jo bastant babau, mai de la vida se m’hauria acudit una cosa com aquella.

            »Mai perdonaré els culpables i tots els responsables d’aquella pantomima, el mal tràngol que van fer passar a ta mare; a mi encara rai, però a ella no.»

 

Fragment de Gènova, città chius@ (Alfaguara/Voramar)

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/63-genova-citta-chius.html

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Avui és el dia internacional contra la mutilació genital femenina

0

Dues veïnes em van ficar en una habitació, em tremolava el cos, una d’elles em va subjectar el cap mentre m’aixafava els muscles amb els seus genolls perquè no em moguera. L’altra m’obria les cames, la meua mare em tapava la boca, en presència d’una anciana que m’esperava amb una fulla d’afaitar a la mà. Em van dir: no plores, és l’honor de la teua família. Va estirar amb els seus dits aquesta mínima part del meu cos i va tallar repetides vegades. Encara em ressonen a les orelles els meus propis crits. Vaig sentir un dolor intens entre les cames i vaig veure molta sang, em vaig desmaiar abans que em cosiren la ferida amb una espina i fil gros. Vaig estar malalta durant més de quaranta dies. No parava de plorar. Era com si m’hagueren tallat de la cintura cap avall. Sentia un buit total. Tampoc no era capaç de comprendre el perquè d’aquesta violència vers el meu cos de nena. Per què em castigaven?

més…

No podia dormir. Vaig sentir com les xiques xiuxiuejaven i em vaig alçar per fer-la petar. Però alguna cosa em va dir que era un moment íntim i que no volien ser molestades. Les vaig observar amagat darrere la cortina vermella de floretes blanques i vaig parar orella. La Noolamala parlava pausadament, en contrast amb l’alegre colorit de la seua roba. El seu rostre no perdia la gravetat en el gest.

–La meua àvia em va dir que s’acostava el moment de fer-me el que ja m’havien d’haver fet. Diuen que és un deure, que les nostres mares ho han passat i nosaltres hem de passar-ho també. Si no ho fas, tens mala sang, no ets neta ni madura. Però jo no vull. Després de l’ablació o circumcisió, com l’anomenem de manera errònia al meu poble, no podia tornar a escola i m’havia de casar amb un senyor que tenia ja una dona i quatre fills. I jo no volia. Saps, jo vull llegir i escriure, tenir una feina i poder mantenir-me, vull ser esteticista. Si tinc educació, podré ajudar la meua família, mentre que les que es casen es queden sense res. Els meus pares havien rebut 2.000 xílings, uns 28 euros, i algunes mantes com a dot, i jo els vaig dir que ho tornaren, que no pensava casar-me. Mira’m, sóc massai de dalt a baix! No són els wazungu.

–Els wazungu?

–Els blancs en suahili. Els que ens han portat això, ha estat l’educació; però, quan les persones reben formació, són capaces de prendre les seues pròpies decisions. Les que ens neguem a passar per l’adreçador, paguem un preu molt alt, ens consideren indecents, una vergonya per a la família, algunes som expulsades, i ja només ens queda la prostitució. Aleshores, unes persones em van dir que a Europa es podia arribar caminant, em van mostrar un mapa i em van assenyalar una distància molt petita entre la costa d’Àfrica i la d’Europa. Evidentment jo no els vaig creure, no sóc cap ignorant. Però vaig albirar la solució, necessitava diners, molts diners per a allunyar-me de tot aquell horror –la Noolamala va fer una pausa i després va afegir amb la mirada perduda–. S’han de triar molt bé els companys de viatge, hi ha molta gent que t’enganya.

 Vaig intuir el secret de la Noolamala, ara ja ho sabia tot. No calia ser gaire intel·ligent per a saber com havia aconseguit els diners del viatge, ni com s’havia quedat embarassada. Em sentia avergonyit per la meua actitud, per descobrir d’amagat els secrets de les meues amigues. Però no podia deixar d’escoltar-les.

–Per què existeix la mutilació? Per què he d’acceptar les violacions i les pallisses d’una persona amb la qual no vull casar-me? –es va lamentar la Noolamala.

–Quan no tenia a penes cinc anys –va dir l’Umm amb la veu molt trista–, dues veïnes em van ficar en una habitació, em tremolava el cos, una d’elles em va subjectar el cap mentre m’aixafava els muscles amb els seus genolls perquè no em moguera. L’altra m’obria les cames, la meua mare em tapava la boca, en presència d’una anciana que m’esperava amb una fulla d’afaitar a la mà. Em van dir: no plores, és l’honor de la teua família. Va estirar amb els seus dits aquesta mínima part del meu cos i va tallar repetides vegades. Encara em ressonen a les orelles els meus propis crits. Vaig sentir un dolor intens entre les cames i vaig veure molta sang, em vaig desmaiar abans que em cosiren la ferida amb una espina i fil gros. Vaig estar malalta durant més de quaranta dies. No parava de plorar. Era com si m’hagueren tallat de la cintura cap avall. Sentia un buit total. Tampoc no era capaç de comprendre el perquè d’aquesta violència vers el meu cos de nena. Per què em castigaven?, em preguntava. Ho van fer d’amagat de la meua àvia, que quan se’n va assabentar, es va enfadar molt amb la mare. Ella em va cuidar i em va consolar. Aquest infern es viu en silenci –explicava amb la mirada ferma–. És com estar en una tomba, incomunicada.

–I per què ningú no hi fa res, per què ningú no en parla?

–Mentre l’antílop no guanyi el combat, els relats de victòria sempre seran els del lleó –va dir l’Umm.

Els homes no ploren, però no vaig poder evitar que les llàgrimes traïdores em banyaren les galtes en sentir la meua cosina. Vivíem a la mateixa casa, paret amb paret, i jo no m’havia assabentat de res del que li havia passat. Els homes ens estimàvem més continuar amb la bena als ulls. L’ablació ve del temps en què els homes anaven a la guerra. Ho feien per evitar que les dones tingueren temptacions, per evitar que tingueren ganes de practicar sexe amb uns altres homes. Al meu país, l’ablació és prohibida, igual que a molts països d’Àfrica; tot i això, la seua història és la de més de cent milions de dones al llarg i l’ample del planeta. La immensa majoria, procedents d’Àfrica. Milions de dones a les quals es va amputar la vida per seguir ancestrals tradicions que encara avui perviuen: cada dia, 8.000 nenes corren el risc de ser sotmeses a l’amputació dels seus genitals, segons un informe d’Amnistia Internacional.

–Però a Europa serà diferent. Serem lliures! –va exclamar la Noolamala.

Ci ap degglu ngay yanga. Només qui escolta aprèn. La meva àvia, que és molt sàvia, m’ha explicat que a la illa d’Orango Grande, a l’arxipèlag de les Bijagós, enfront de la costa de Guinea Bissau, hi ha una terra on les dones tenen tot el poder –explicava l’Umm a la Noolamala una història que la Mareime ens havia contat centenars de vegades–, on s’organitzen en associacions que gestionen l’economia, el benestar social i la llei. Són elles les que imposen sancions, dirigeixen, aconsellen i distribueixen, i són respectades com a mestresses absolutes de la casa i de la terra. A Etiogo, el gall canta tres vegades, a les tres de la matinada, a les quatre i a les sis. Es fa de dia i l’arbre de l’Anacard s’omple de centenars d’ocells que amb l’arribada de les pluges fan el seu niu. Una claror meravellosa ho il·lumina tot. L’arxipèlag de les Bijagós és considerat una reserva de la biosfera. Però els seus 33.000 habitants han de lluitar molt dur per tirar endavant. Viuen en barraques de fang vermell i sostre de palla, sense llum elèctrica ni aigua corrent. L’aïllament geogràfic i el seu caràcter desconfiat, secretista, poc amic de les visites d’estranys i gelós de les seues tradicions animistes, els han permès conservar una societat amb estructures matriarcals. A la terra dels Bijagós és la xica qui tria l’home. Quan la dona entra a la pubertat i ha estat rebuda a la tribu, col·loca un plat gran amb arròs sense condimentar davant la casa del seu elegit. Si ell està disposat a acceptar l’oferiment, es menja l’arròs i se’n va a viure amb ella. Fins que ella, un bon dia, treu a la porta de la cabana tot el que pertany al marit, per indicar-li amb això que no continua disposada a tolerar per més temps el jou de la comunitat matrimonial. Diuen que Déu va crear l’home per treure el fruit de la palma, netejar els camps, caçar el macaco, pescar i donar suport en tot a la dona. Perquè ella és més forta i intel·ligent. És la tradició dels seus avantpassats. A totes els agrada ser dones en aquesta terra de dones, els agrada manar, organitzar i dirigir. Són fortes i intel·ligents. Totes pensen que mai no se sotmetran als homes, febles per naturalesa. Elles no tenen por de les serps, ni de la rajada verinosa, ni dels esperits dels avantpassats, ni de Déu, que les protegeix. Déu, que els va regalar Orango Grande, al canal del riu Gueba, enfront de les costes de Guinea Bissau, jo crec estimada Noolamala que aquest lloc és molt millor que Europa –va dir la meua cosina amb un somriure.

–Sense electricitat! Sense tele! Sense gratacels ni diversió! Aquest país no és per a mi ni per a la meua petita! Continue preferint Benidorm!  –va exclamar la Noolamala.

A Àfrica, a l’època arcaica, la dona ocupava un alt estatus i el clan familiar era un matriarcat. La meua àvia també manava molt en la meua família. De vegades feien broma i deien que potser les seues avantpassades venien d’aquesta illa.

Aquell matí, quan em vaig despertar, la Noolamala m’havia deixat als peus del llit un plat gran d’arròs sense condimentar, el més deliciós que havia tastat mai. Naturalment jo vaig escurar el plat sense deixar ni una engruna. Des d’aquell dia, la Noolamala i jo dormírem junts. Aquesta preciosa massai em va fer l’home més feliç del món.

Fragment de Barça ou Barzakh! de Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari