Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

El silenci dels covards

2

Els nazis, primer van venir a buscar els comunistes,
i no vaig parlar, perqu
è jo no era comunista.
Quan van empresonar els socialdem
òcrates,
vaig guardar silenci, perqu
è jo no era socialdemòcrata.
Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar, perqu
è jo no era sindicalista.
Quan van venir a buscar els jueus,
No vaig dir res, perqu
è jo no era jueu.
I quan van venir a buscar-me a mi,
Ja no quedava ning
ú que pogués defensar-me.
 

Martin Niemöller, actiu militant pacifista que va estar presoner durant set anys en diversos camps de concentraci
ó durant la Segona
Guerra Mundial.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Xosé Couso

0

La realitat era que l’avió planejava impunement sobre els nostres caps sense que se sentís cap tret antiaeri. La falsa sensació de seguretat havia desaparegut, ara regnava la inquietud. La batalla havia entrat en les seves hores més indecises, el fum de les fogueres de petroli es confonia amb el dels bombardejos. De fons ja no se sentien les bombes, sinó el soroll tan particular dels helicòpters Apatxe, hi havia tancs de color caqui estacionats en els ponts, de vegades se sentia el crepitar de les metralladores o dels rifles.

més…

Els tancs nord-americans disparaven contra un grup d’elit de la Guàrdia Republicana des del seu búnquer situat just darrere el palau republicà. La batalla es va estendre per hores. Des del pis setzè seguíem els esdeveniments com si estiguéssim en un cinema gegant. A mitjan matí, les tropes invasores van ocupar la posició i la batalla es va traslladar al centre pel control del pont de Jamuriya, molt a prop d’on ens trobàvem. Els avions continuaven bombardejant el que semblaven els últims focus de resistència. De cop i volta el silenci i de sobte una explosió molt forta que va sacsejar les parets.

            –Hem de baixar! Hem de baixar! –cridava la gent pels corredors.

El fotògraf va agafar la petita Mawj al braç i va arrencar a córrer escales avall. La mare i jo el seguíem. Tothom va baixar els setze pisos en un temps rècord. Teníem por que l’edifici s’enfonsés.

            De sobte vaig veure com baixaven per un ascensor un home ferit tapat amb una manta. De seguida el vaig reconèixer, era Xose Couso, un periodista gallec. Després, un altre, Tarcs Prosiuc, ucraniès que també havia estat ferit de mort pel canó nord-americà que ens havia disparat. Semblava que ara l’objectiu era la premsa, feia només una estona havien atacat les corresponsalies d’Al-Jazira i Al-Arabiya, les dues cadenes de televisió àrabs.

            Malgrat tots els morts i que els hospitals estaven a vessar de ferits, jo encara no havia vist la mort tan a prop. Em va impressionar molt, ja que pensava que aquesta guerra era contra dels iraquians. En la meva ment de nena no cabia la idea que també poguessin ferir els estrangers i, encara menys, periodistes. Des de les finestres tot es veia en mida reduïda, unes persones corrien, d’altres queien i s’alçaven, d’altres no es movien del terra, eren petits personatges d’una representació a l’altra banda dels vidres.

            La mort ens havia vingut a visitar. L’Hotel Palestine, aquell que havíem convertit en el nostre refugi, s’havia convertit en una ratonera. Al capvespre van tornar els bombardejos. I de cop i volta es van aturar. El fum de les explosions i del petroli en flames va tornar a cobrir Bagdad i li va donar un aire sinistre.

            –Al·là és gran! Al·là és gran! Només hi ha un Déu i té un profeta, Mahoma! –es va sentir una veu anònima pels altaveus.

Els gossos van començar a bordar. Lladraven i lladraven mentre es feia de nit. Anunciaven més bombardejos des del sud de Bagdad.

            –No tingueu por, qualsevol cosa que ens passi, estarem juntes. Si morim o vivim, estarem plegades. Aquest és el nostre destí i no podem fer-hi res –ens va dir la mare.

            –Si estem juntes, no importa el que ens passi –li vaig dir mentre l’abraçava amb força.

             Aquella nit vam fer que dormíem amb la roba posada, amb les butxaques plenes de documents d’identitat i de diners per poder fugir tan de pressa com fos necessari. Recloses en la nostra habitació, que s’havia engrandit del buit que havia deixat el pare, a les fosques, amb la meva mare asseguda en un cantó amb cada una de nosaltres agafada a cada costat, resàvem una vegada i una altra per apaivagar les bombes, perquè el nostre estimat pare tornés sa i estalvi, per l’àvia i, sobretot, per viure un dia més. A fora, el cel plorava.     

Fragment de Llàgrimes sobre Bagdad
www.gemmapasqual.cat

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Qui afaita, llavors, el barber?

0

En un poble recòndit, envoltat d’altes muntanyes i abismes profunds, el barber afaita tots i només aquells habitants del poble que no s’afaiten ells mateixos. Qui afaita, llavors, el barber? Si s’afaita, llavors no s’afaita; si no s’afaita, llavors s’afaita.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

10 libri sociali: Llàgrimes sobre Bagdad o La Ballerina di Baghdad

0

10 libri sociali

 

Redattore Sociale, è la prima Agenzia giornalistica quotidiana dedicata al disagio e all’impegno sociale in Italia e nel mondo.È anche la prima testata nel suo genere promossa da un’organizzazione – la Comunità di Capodarco – direttamente coinvolta in queste tematiche.
Scopo primario dell’Agenzia è fornire notizie e approfondimenti su fenomeni di cronaca e di vita che erroneamente vengono riferiti alla cronaca nera e/o a minoranze di popolazioni, pur interessando l’intera collettività.
Noi segnaliamo 10 libri sociali rubrica sulle novità editoriali selezionate dal Centro di Documentazione di Redattore Sociale.

 

Questi i temi del numero 110 della newsletter ’10 Libri Sociali’ curata dal Centro documentazione dell’Agenzia Redattore Sociale.

 

http://www.redattoresociale.it/10LibriSociali.aspx?id=335102

més…

 

LA BALLERINA DI BAGHDAD

a cura di Gemma Pasqual i Escrivà

Anno: 2010
Euro: € 13,00
N° pagine: 157

Edizioni: San Paolo

“…Volevo essere una ballerina, una nuova Anna Pavlova, la grande stella di cui tante volte mi parlava la mia maestra…”. Ma da un giorno all’altro la ballerina vede svanire il suo sogno. La crudeltà della guerra non risparmia nessuno: né donne, né bambini, né anziani. Un romanzo tenero e delicato narrato da Gemma Pasqual i Escrivà, che sussurra al lettore tutto il dolore e la sofferenza della guerra che dilania l’Iraq. In un baleno, la vita di tutti i giorni lascia il posto all’orrore; la guerra porta via a Erfan, protagonista della storia narrata, ogni parvenza di normalità: la danza, l’elettricità, l’acqua, la casa fino a strapparle il padre, ucciso poco fuori città. Costretta a trovare rifugio in un buco puzzolente con sua mamma, sua sorella e la nonna Bibi, la ragazzina deve imparare a sopravvivere in questa nuova realtà. Con il passare dei mesi Erfan incontra nuovi amici, apprende l’importanza delle piccole cose e scopre anche il grande amore.
Il pensiero dell’autrice va alle menti di chi è adolescente oggi, a come ciascun giovane possa pensare ai vantaggi di vivere nel cosiddetto Primo mondo e che, allo stesso tempo, cercare di riconoscersi nella ragazzina del romanzo e che potesse provare, per un istante, la sua sofferenza. La piccola protagonista pertanto diventa i nostri occhi e le nostre orecchie: le immagini che ciascuno vede nei telegiornali o nei giornali. Le bombe, le statue abbattute, la caccia al dittatore, si ricompongono nello sguardo di una bambina che ci racconta, al contempo, come cambia il suo mondo e come si diventa grandi tutto a un tratto.

http://www.paolinitalia.it/libri/default.asp

 

http://www.redattoresociale.it/10LibriSociali.aspx

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari