Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

“La rosa de paper” premi Samaruc de literatura infantil 2015! Gràcies!!!

0
Publicat el 7 de juny de 2015

Molt agraïda a l’Associació de Bibliotecaris Valencians!

Aquí teniu la notícia que ha publicat La Veu:

Gemma Pasqual guanya el premi Samaruc al millor llibre de literatura infantil

A través del seu poema ‘La rosa de paper’, l’escriptora transforma el poeta de Burjassot, en el protagonista del llibre. Amb aquesta novel·la, l’autora vol homenatjar el poeta i acostar la seua figura als més joves

La nit del divendres 5 de juny l’Associació de Bibliotecaris Valencians va atorgar, en un acte celebrat a València, els premis Samaruc de Literatura Infantil i Juvenil 2015. En la modalitat de literatura infantil, va guanyar el guardó ‘La rosa de paper’, de l’escriptora Gemma Pasqual i Escrivà, editat per Voramar amb il·lustracions de Lalalimona.

L’argument gira al voltant d’un repte: Vicent i els seus amics aconseguiran evitar que els homes de les tisores tallen la rosa de paper de la senyora Teresa? Tot i que l’obra és inscrita en la ficció, pàgina darrere pàgina ens demostra tenir bon coneixement de la biografia d’Estellés.

Altra bona notícia per a’ La rosa de paper’ de Gemma Pasqual és que el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil ha inclòs la novel·la infantil en la llista d’honor de la seua revista.  A més a més, la revista Faristol l’ha afegida entre els millors llibres de l’any 2014 per a xiquets i xiquetes a partir dels 11 anys.

Es tracta de la quarta vegada que Gemma Pasqual recull aquest premi, però la primera vegada per un llibre destinat als infants. El jurat estava format per les bibliotecàries Assumpció Otero, Maria Martínez i Pilar Sánchez, l’escriptor Vicent Peña i la docent Núria Bañuls.

D’altra banda, en la modalitat de literatura juvenil la guanyadora ha estat Teresa Broseta amb el seu llibre ‘Cor d’elefant’, publicat per Edicions el Bullent.

Els Premis Samaruc arriben enguany a la seua 23a edició, tot i havent marcat una trajectòria al llarg d’aquests anys que han merescut el reconeixement unànime com un dels més prestigiosos de la nostra literatura infantil i juvenil.

A més dels guardons literaris, l’Associació de Bibliotecaris també concedeix un premi, Bibliotecari d’Honor, que reconeix la trajectòria de les persones o entitats que s’han distingit en la promoció de la biblioteca pública, una distinció que ha reconegut enguany la revista Mi biblioteca, editada per la Fundació Alonso Quijano. Finalment, es va atorgar la distinció Bibliotecari de l’Any, que va ser recollida per la directora de la Biblioteca Pública de Massamagrell, Assumpció Otero.

Durant la vetllada van haver també els parlaments de Jesús Figuerola, president de l’Associació d’Editors del País Valencià, i de Núria Cadenes, vocal de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana pel País Valencià. A l’acte van assistir nombrosos representants del món literari i cultural valencià.

http://www.laveupv.com/noticia/14610/gemma-pasqual-guanya-el-premi-samaruc-al-millor-llibre-de-literatura-infantil

Xènia, #KeepCalm i fes un tuit. Gemma Pasqual torna a connectar amb els lectors joves.

0
Publicat el 3 de juny de 2015

Xènia, #KeepCalm i fes un tuit. Gemma Pasqual torna a connectar amb els lectors joves.

Posted on 14 abril, 2015 by 

Amb en Carles estudiant a Londres, a poc a poc la Xènia comença a sentir-se atreta pel seu nou seguidor a Twitter. Mentrestant, a l’institut els alumnes s’alcen en peu de guerra: els professors han prohibit l’ús del mòbil! I, per si fos poc, la Xènia un dia que anava amb moto té un accident i ha d’anar amb crosses. Les coses s’emboliquen per a la Xènia a ritme de tuits!

Has conegut mai ningú per internet? Més encara, has conegut mai ningú a través de Twitter? La Xènia sí. Per si no en tenia prou amb el WhatsApp, ara s’ha aficionat a tuitejar les frases de les pel·lícules i dels llibres que li agraden més. Ella és NAMI@GATALLADRE. Fins que, un dia, comença a rebreretuits d’un desconegut que es fa dir @Joker…

El seu lema:#KeepCalm

Banda sonora de Xènia.#KeepCalm i fes un tuit.

“Sovint ens queixem que els joves estan enganxats als mòbils; jo crec que estan enganxats a les persones que hi ha al darrere. Ben igual que la protagonista de les novel·les Xènia, tens un WhatsApp i Xènia, #KeepCalm i fes un tuit. La Xènia mira la pantalla del mòbil totalment hipnotitzada. L’aparell li indica que en Carles o en Joker… estan en línia. Li sembla sentir les campanetes. De tant que ho desitja, les té ficades al cap. No està boja; és amor, un sentiment nou per a ella, que tan aviat li fa volar mil papallones a l’estómac com li fa mal”. Gemma Pasqual

https://youtu.be/oZMLrKbE7gQ

 http://blog.barcanovainfantilijuvenil.cat/?p=1474

“Reading Without Borders”: El meu llibre “L’homenot del barret” ha viatjat a ‪#‎Washington

0
Publicat el 31 de maig de 2015

Mireu quina xulada!!! “Reading Without Borders” Lectura sense fronteres. Gràcies a la professora Àngels Soriano Sànchez el meu llibre “L’homenot del barret”, homenatge a Enric Valor i Vives publicat per Edicions 96 ha viatjat a ‪#‎Washington! Podeu fer una ullada d’aquest fantàstic projecte en aquest enllaç:

https://sway.com/JjqZDxlN9A_KFB3p

rz1W2-X4f20M1y

“La rosa de paper” i “Xènia, tens un whatsapp” entre la selecció dels millors llibres de l’any 2014

0
Publicat el 9 de maig de 2015

Contentíssima!!! Enguany he fet doblet! “La rosa de paper” i “Xènia, tens un whatsapp” entre la selecció dels millors llibres de l’any 2014, segons la crítica especialitzada de la revista Faristol. Moltíssimes gràcies!!!!

http://www.clijcat.cat/faristol/paginas/detall_articles.php?recordID=314

faristol millors 2014

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Gemma Pasqual, a la conquesta del mercat americà (ElPunt/Avui)

0

Gemma Pasqual, a la conquesta del mercat americà

L’editorial Norma publicarà “La Mosca, assetjament a les aules”, premi Benvingut Oliver 2007

01/09/14 11:26 – VALÈNCIA – REDACCIÓ
L’editorial americana Norma publicarà La Mosca, assetjament a les aules, de l’escriptora Gemma Pasqual. Segons ha informat la pròpia autora, l’editorial té els drets per a distribuir la novel·la per tota Amèrica Llatina i els Estats Units.

La Mosca, assetjament a les aules –premi Benvingut Oliver 2007– ens relata la història d’Isona, qui ha canviat d’Institut. Fuig d’una convivència impossible que fins i tot li va costar la vida a un amic seu. Al nou centre, però, tornarà a repetir-se de nou la mateixa situació d’assetjament. Aquesta vegada no fugirà. Isona haurà d’enfrontar-se, amb la complicitat de nous amics, al seu passat i a les persones que fan de la por un instrument per a sentir-se poderosos.

Es tracta d’un llibre necessari que ens ajuda a entendre el fenomen de la violència a les aules, que reflexa de manera molt real una situació que per desgràcia ens trobem actualment als centres escolars. És per això, que molt joves que conviuen amb esta lacra social els servirà la lectura d’esta novel·la, ja que en ella trobaran resposta i solucions a els problemes que envolten l’assetjament escolar.

www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/773255-gemma-pasqual-a-la-conquesta-del-mercat-america.html?cks_mnu_id=1398
València: L'escripto
Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’editorial americana Norma publicarà “La Mosca, assetjament a les aules”

0
Publicat el 27 d'agost de 2014

Contenta! Molt contenta! Com bé diu la Gemma Lluch ja us puc donar la notícia, l’editorial americana Norma publicarà “La Mosca, assetjament a les aules”. Tenen els drets per a distribuir la novel·la per tota Amèrica Llatina i Els Estats Units.
http://literaturajuvenil.norma.com/catalogo/libros-zona-libre

La Mosca, Assetjament a les aules

Una història que indaga en un dels problemes més greus que afecten la comunitat educativa, l’assetjament a les aules

Ressenya de Juli Capilla a la Revista Lletres Valencianes

Una història ben actual

Una història que indaga en un dels problemes més greus que afecten la comunitat educativa, l’assetjament a les aules, tractat per un dels autors de literatura juvenil més prometedors del moment.

 

La Isona és una jove adolescent que fuig del seu passat. Ha canviat d’institut, després d’haver patit un mal tràngol, una mala experiència que li ha trasbalsat per complet, arran de ser testimoni directe de la mort d’un company de classe, el Marc, amb el qual havia establit una relació ben íntima. Al nou institut, però, la situació d’assetjament que va haver de partir abans del canviar-se’n, es torna a reproduir, i la sensació de por, de vulnerabilitat i de fòbia a les aules torna a imposar-se, com els malsons que, una vegada i altra, la trastornen i la mantenen en vil.

A poc a poc, Isona veu com el setge es fa cada vegada més estret, més cruel, més insuportable, i que els seus nous amics, el Miquel i la Laila, esdevenen també objecte de les burles, de les vexacions, dels ultratges i dels colps dels seus assetjadors, amics al seu torn dels antics assetjadors de l’institut on la Isona va ser testimoni del suïcidi del Marc. Però l’aparició, des del principi de la història, de Joan, cosí germà del Marc, suposa un canvi substancial en el que se suposa que hauria de ser el desenllaç d’un cas d’assetjament. Joan serà el desllorigador que farà que la trama d’aquesta novel·la que tracta un tema tan actual com oportú, com és el de «l’assetjament a les aules» –així és com subtitula l’autora el llibre–, acabe d’una manera tan inesperada com eficient per al lector.

Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, 1967) confegeix en La mosca. Assetjament a les aules una història àgil, molt ben contada, que sap dosificar els elements constituents de la trama amb saviesa i que, a més a més, incorpora d’altres elements temàtics, com és el de la diversitat –tant en la figura de la Laila, que és d’origen àrab, com en la de Miquel, afectat d’un problema d’obesitat–, aparentment insubstancials o subsidiaris que, no obstant això, expliquen moltes de les situacions de conflicte que es produeixen hui en dia a les aules, derivades de la intolerància i la no acceptació de les diferències esmentades.

D’altra banda, l’autora incorpora, en un joc intertextual molt encertat, perquè s’adiu a la història que ens conta, una al·lusió a El senyor de les mosques, la famosa novel·la de William Golding, tot un clàssic de la literatura distòpica o antiutòpica; i una referència a un poema de Joan Brossa amb la qual mira de dotar la novel·la d’una constant que n’afavoreix el ritme i que contribueix també a arredonir-la, pel que fa a la seua coherència temàtica i al·legòrica.

Amb aquesta novel·la, guardonada amb el Premi de narrativa juvenil Benvingut Oliver 2007, de Catarroja, Gemma Pasqual demostra que la seua trajectòria en la literatura juvenil no és una casualitat, i que els diversos títols que ha anat publicant des del 1998 formen part ja d’una sòlida i solvent veu narrativa que cal tindre ben present ara com ara; i que té un futur garantit com a escriptora, perquè es basa en la qualitat i en les bones maneres que caracteritzen els bons narradors.

 

La mosca, assetjament a les aules de Gemma Pasqual i Escrivà (Ed. Perifèric)La Mosca

http://www.escriptors.cat/autors/pasqualg/obra.php?id_publi=21393

Gemma Pasqual i Escrivà
http://www.escriptors.cat/autors/pasqualg/

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“La rosa de paper” Homenatge a Vicent Andrés Estellés

0

Gemma Pasqual i Escrivà ret homenatge a Estellés amb el relat infantil “La rosa de paper”

 

El llibre que presento avui parteix de l’excel.lent poema de Vicent Andrés Estellés “La rosa de paper” (que dóna títol al llibre). L’autora fa un recorregut biogràfic amb el propòsit d’apropar als lectors joves (l’editorial el recomana a partir ja dels deu anys) sobretot la persona de Vicent Andrés Estellés. El poeta i l’home. Tot plegat amb un llenguatge planer i senzill, ple de notes curioses i escrit amb agilitat narrativa i bon sentit de l’humor. (Josep Maria Aloy)

 

Més…

Gemma Pasqual i Escrivà ret homenatge a Estellés amb el relat infantil “La rosa de paper”

 

Però, com una consigna,

circula secretament

de mà en mà, per tot el poble,

una rosa de paper.

(Vicent Andrés Estellés)

 

La professora i escriptora Gemma Pasqual acaba de publicar, en homenatge a Vicent Andrés Estellés, un relat biogràfic del poeta titulat “La rosa de paper” editat per Alfaguara/Voramar i il.lustrat per Lalalimola.

 

       Són diversos els llibres i les col.leccions de literatura per a joves que recreen la figura d’algun autor català amb motiu sobretot de la celebració d’alguna onomàstica. Llibres com el de l’escriptora Maria Carme Roca, Dedica’mun poema encara que sigui teu, sobre la figura de Miquel Martí i Pol o bé la col.lecció “Tant de gust” de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, de les professores M. Carme Bernal i Carme Rubio… o com també els àlbums que Pep Molist ha portat a terme dins la col.lecció “Vull conèixer”, de Baula, sobre Martí i Pol, Joan Maragall, Gaudí i Espriu, il.lustrats per Ignasi Blanch i per Vila Delclòs. Qualsevol intent d’apropar els nostres autors al jovent és un acte de justícia i una manera de preservar un patrimoni literari que ens pertany a tots.

 

El llibre que presento avui parteix de l’excel.lent poema de Vicent Andrés Estellés “La rosa de paper” (que dóna títol al llibre). L’autora fa un recorregut biogràfic amb el propòsit d’apropar als lectors joves (l’editorial el recomana a partir ja dels deu anys) sobretot la persona de Vicent Andrés Estellés. El poeta i l’home. Tot plegat amb un llenguatge planer i senzill, ple de notes curioses i escrit amb agilitat narrativa i bon sentit de l’humor.

 

El relat està format per una sèrie de capítols molt breus, que en faciliten la lectura, en cada un dels quals l’autora destaca alguna anècdota o algun aspecte de la personalitat del poeta a partir ja del seu naixement: … oficialment va néixer un quatre de setembre, però segons sa mare ho va fer un set i el seu pare diu que va ser un nou. I jo pens: si sa mare diu que va ser el set, millor que ella no ho sap ningú! El que se sap del cert és l’any, el 1024…

 

La narradora d’aquesta simpàtica biografia ens descriu Estellés com un noiet roig i farcit de pigues que tenia el cor tot ple de grills i també les butxaques… A vegades pensava que no volia fer-se gran. Li agradava ser un xiquet, jugar i córrer pels carrers amb els amics. Ser gran no semblava molt divertit… Aquesta manera de presentar el poeta és atractiva a la mirada dels lectors joves pel teixit de complicitats que pot generar en ells. Burjassot era el seu poble. Com deia ell: -“Ací em pariren i ací estic”.

 

L’autora no deixa passar l’oportunitat, tractant-se d’un poeta, de comentar també determinats vocables o les maneres diferents de nomenar, per exemple, una hortalissa com el pimentó: … A Burjassot en diuen “pimentó” però en altres llocs també s’anomena: “pebrot”, pemintó,  “pebre”, “pebrera”, “pebrina”… i cita també les diverses maneres com es mengen.

 

 

 

 

A la mare del poeta li agradava xerrar amb la gent a la posta del sol i a la porta de casa seva. A vegades s’hi reunien diversos veïns mentre els nois jugaven al carrer a caçar ratapenades. Una nit d’aquestes que tots seien a la fresca, la senyora Teresa, -una dona alta, amb els llavis grossos, sempre de dol, amb una floreta al cap, un mocador negre al coll i faldilles llargues- va dir que volia fer-se una rosa, una rosa de paper… Però havia de ser de fulls de diaris que portessin bones notícies: … la meva rosa ha de ser feta de coses amables, s’ha perdut el costum de les coses amanbles, ja se sap com són les coses d’aquest món… A poc a poc, el veïns, qui més qui menys, es van posar a buscar bones notícies per a la rosa de paper de la senyora Teresa…

 

El relat continua però deixaré que els lectors descobreixin per a ells mateixos tot el desenllaç. Només diré que l’autora sap descriure molt bé aquell moment històric i, per exemple, l’arribada de la censura: uns homes d’ordre que ens vigilen de reüll… Han prohibit paraules i també han canviat el nom d’algunes coses. I han prohibit les escenes de petons a les pel.lícules… i banyar-se homes i dones junts, i seure a prendre el sol… I celebrar el Carnestoltes… I escriure amb la mà esquerra! … Aquests homes sinistres, a més de prohibir les paraules, engabiaven la imaginació…

 

Un bon relat, en definitiva, que situa en un nivell molt comprensible i amè la figura d’Estellés que, sense aquesta presentació, difícilment seria tan abordable i tan ben entomada pels nostres nois i noies.

 

Josep Maria Aloy (Mascaró de proa)

http://mascarodeproa.blogspot.com.es/2014/06/gemma-pasqual-i-escriva-ret-homenatge.html

 

La rosa de paper de Gemma Pasqual i Escrivà (Voramar/Alfaguara)

http://voramar.llegiresunbonpla.cat/llibre/la-rosa-de-paper/

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Gràcies, Jaume Sastre!

0
Publicat el 16 de juny de 2014
40 dies de vaga de fam… 40 dies sense resposta del Govern Balear.. 40 dies demanant diàleg… 40 dies de solidaritat… 40 dies de la meva admiració. .. de la nostra… et duré al cor com l’home valent guardià de la nostra dignitat… cuida’t Jaume.. et necessitem amb forces… el camí cap a la victòria és llarg.
Gràcies, Jaume Sastre! 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El vídeo de ?La rosa de paper?

0
Publicat el 11 de juny de 2014

“La rosa de paper” Homenatge a Vicent Andrés Estellés de Gemma Pasqual i Escrivà

Els homes de les tisores volen tallar la rosa de paper de la senyora Teresa, cada pètal de la qual és fet de bones notícies que parlen de carnestoltes, de carabasses gegants, d’autogirs, d’escriptors il·lustres, de pel·lícules, treves de baralles de xiquets de poble, de zepelins i d’un grapat de bones notícies que van anar recollint veïns i veïnes a poquet a poquet per tot el poble. Vicent, en companyia del seus amics, intentaran evitar-ho. Tu creus que ho aconseguiran?

Més…

“La rosa de paper” la novel·la per a infants homenatge a Vicent Andrés Estellés

 

L’escriptora valenciana Gemma Pasqual acosta la figura del poeta Vicent Andrés Estellés als més petits en una de les seues novel·les més tendres i divertides. “La rosa de paper” (Voramar/Alfaguara, 2014),  l’autora ha convertit Estellés en el protagonista d’aquesta deliciosa novel·la basada el famós poema del poeta de Burjassot “La rosa de paper”. Tot i que l’obra està inscrita en la ficció, pàgina rere pàgina ens demostra tenir bon coneixement de la seua biografia.

 

Els homes de les tisores volen tallar la rosa de paper de la senyora Teresa, cada pètal de la qual és fet de bones notícies que parlen de carnestoltes, de carabasses gegants, d’autogirs, d’escriptors il·lustres, de pel·lícules, treves de baralles de xiquets de poble, de zepelins i d’un grapat de bones notícies que van anar recollint veïns i veïnes a poquet a poquet per tot el poble. Vicent, en companyia del seus amics, intentaran evitar-ho. Tu creus que ho aconseguiran?

 

http://voramar.llegiresunbonpla.cat/llibre/la-rosa-de-paper/

 

http://www.llibresvalencians.com/Revista-Digital-del-Llibre-Valenciu_va_22.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Demà faré vaga de fam en suport a Jaume Sastre Font

0
Publicat el 29 de maig de 2014
Les entitats valencianes volem fer un gest de suport i solidaritat amb Jaume Sastre, i alhora també de denúncia del fet que el Govern valencià està actuant igualment sense diàleg. Denunciem les agressions dels Governs balear i valencià a l’ensenyament públic, de qualitat i en català, i reclamen diàleg i consens.

més…

 

Demà faré vaga de fam en suport a Jaume Sastre Font

Demà divendres des de les 10 del matí un grup de representants de sindicats, partits i entitats, entre les quals està, l’ Associació d’Escriptors en Llengua Catalana , iniciarem una vaga de fam de 24 hores a l’ Octubre Centre de Cultura Contemporània

La contínua i creixent agressió del Govern balear a l’ensenyament i la llengua ha portat al docent Jaume Sastre a una mesura de denúncia extrema per demanar diàleg i consens: una vaga de fam, que dura més de tres setmanes.

Les entitats valencianes volem fer un gest de suport i solidaritat amb Jaume Sastre, i alhora també de denúncia del fet que el Govern valencià està actuant igualment sense diàleg. Denunciem les agressions dels Governs balear i valencià a l’ensenyament públic, de qualitat i en català, i reclamen diàleg i consens.

Per mi és un honor representar l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana en aquesta vaga de fam, i recolzar els docents. Com a treballadora de la cultura, com a obrera dels mots, no em puc mantenir al marge. No cal que us explique quant hem d’agrair els escriptors i les escriptores als nostres mestres, ens donen visibilitat, difonen les nostres obres i tenen cura dels futurs lectors i lectores.

Us anime a compartir alguna estoneta amb nosaltres, i sobretot m’agradaria molt que ens trobarem en acabar la vaga de fam a les 10 del matí del dissabte 31 de maig.

Una abraçada,

Gemma Pasqual i Escrivà
Vicepresidenta pel País Valencià de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La rosa de paper

0
Publicat el 21 de maig de 2014
Un homenatge a Vicent Andrés Estellés. És una de les novel·les més tendres i divertides de l’escriptora Gemma Pasqual i Escrivà. Els homes de les tisores volen tallar la rosa de paper de la senyora Teresa. La rosa és feta de bones notícies que han recollit els veïns del poble. Vicent i els seus amics intentaran evitar-ho.  Ho aconseguiran?

més… 

“La rosa de paper” la novel·la per a infants homenatge a Vicent Andrés Estellés

 

L’escriptora valenciana Gemma Pasqual acosta la figura del poeta Vicent Andrés Estellés als més petits en una de les seues novel·les més tendres i divertides. “La rosa de paper” (Voramar/Alfaguara, 2004),  l’autora ha convertit Estellés en el protagonista d’aquesta deliciosa novel·la basada el famós poema del poeta de Burjassot “La rosa de paper”. Tot i que l’obra està inscrita en la ficció, pàgina rere pàgina ens demostra tenir bon coneixement de la seua biografia.

 

Els homes de les tisores volen tallar la rosa de paper de la senyora Teresa, cada pètal de la qual és fet de bones notícies que parlen de carnestoltes, de carabasses gegants, d’autogirs, d’escriptors il·lustres, de pel·lícules, treves de baralles de xiquets de poble, de zepelins i d’un grapat de bones notícies que van anar recollint veïns i veïnes a poquet a poquet per tot el poble. Vicent, en companyia del seus amics, intentaran evitar-ho. Tu creus que ho aconseguiran?

 

http://voramar.llegiresunbonpla.cat/llibre/la-rosa-de-paper/

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dia Internacional contra l’homofòbia i la transfòbia

0
Publicat el 17 de maig de 2014
La primera vegada que vaig veure l’Eudald em va causar un gran daltabaix interior. Era alt, fort, amb els cabells rulls i negres i els ulls més blaus que la mar. Em va recordar un retaule de sant Esteve que hi havia a l’església, on hi havia dibuixat un home jove, imberbe i vestit amb la dalmàtica. Jo havia passat hores observant aquesta obra d’art, admirant la bellesa d’aquest gran màrtir.

més…

Un dia, el pare Cassany em va demanar un favor. Em vaig sentir la persona més feliç del món, aquell gran home de Déu em necessitava, ara podia pagar-li d’alguna manera tot el que havia fet per mi. Arribava un seminarista nou, l’Eudald Pomares, fill d’una família adinerada i influent de València. Volia que m’ocupara personalment que el xicot es trobara a gust al seminari. Era un peix massa gros per a deixar-lo escapar.

             –A més a més sembleu predestinats, ja que a causa dels vostres cognoms compartireu pupitre i habitació. Em sembla que també és un bon amant de Shakespeare, com nosaltres.

             A mi no em feia el pes fer de mainadera d’un nen ric. Però, com que m’ho havia demanat el pare Cassany, vaig acceptar de bon grat.

             La primera vegada que vaig veure l’Eudald em va causar un gran daltabaix interior. Era alt, fort, amb els cabells rulls i negres i els ulls més blaus que la mar. Em va recordar un retaule de sant Esteve que hi havia a l’església, on hi havia dibuixat un home jove, imberbe i vestit amb la dalmàtica. Jo havia passat hores observant aquesta obra d’art, admirant la bellesa d’aquest gran màrtir.

             De tant nerviós que em vaig posar, a penes vaig encertar a pronunciar sense embarbussar-me algunes paraules de benvinguda. A poc a poc em vaig calmar i vaig intentar semblar una persona normal i no un tanoca amb aspiracions religioses. No va semblar que ell s’adonara del meu nerviosisme i em va dedicar un ample somriure que quasi em fa rodar el cap.

             De seguida vam fer bona gavella. Ens unien moltes coses, tal com ens havia dit el pare Cassany. El nostre amor per la literatura, pels estels i el fet que tots dos teníem una vocació clara. Estàvem condemnats a entendre’ns, ja que restàvem junts les vint-i-quatre hores del dia. Al matí als estudis i a la nit admirant les constel·lacions o fent-nos confidències a la mateixa habitació que compartíem. Fins i tot planejàvem junts el nostre futur. Havíem decidit que ens faríem missioners per poder viatjar pel món predicant la paraula de Déu. El fet cert és que era ell el qui tenia una veritable dèria per batejar els negrets de l’Àfrica, segons l’argot del seminari. He de confessar que a mi tant em feien els negrets, jo ja tenia prou problemes per a preocupar-me d’una gent que no coneixia. A mi m’atreia la idea de recórrer el continent africà de la mà del meu amic Eudald. Era capaç de fer qualsevol cosa per tal de no separar-me’n.

             M’havia enamorat, per primera vegada a la vida. Per molta lluita interior que es va establir dintre meu, era molt difícil negar l’evidencia. Resava i resava per tal d’oblidar-lo, però no podia. Ara sí, que aniria a l’infern, per culpa de la meua perversió, de la meua malaltia, aquesta que m’acompanyava des que era petit i que em feia observar els xicots ben igual que observava els formiguers, ben igual que el meu amic Vicent observava les xicones. Amb tot, em negava a mi mateix l’homosexualitat. No m’agradaven els homes, només l’Eudald. L’estimava d’una forma pura, no sexual. Apartava de mi tots els pensaments impurs amb molt d’exercici físic i moltes dutxes fredes.

             Era el meu secret més amagat. M’encantava en el rostre d’aquell ésser perfecte. Quan el mirava, hi deixava els ulls, n’estava molt enamorat. No volia separar-me’n ni un minut. Els caps de setmana, quan tornava a Burjassot, eren un suplici. Comptava els minuts, els segons que em faltaven per a tornar al costat del meu estimat Eudald. A poc a poc vaig anar allunyant-me del meu amic Vicent. Ell compaginava els estudis amb mil i un oficis. Acabada la guerra va començar a treballar de forner, com el seu pare, i després d’orfebre, de mecanògraf, d’ordenança. Sempre estava molt ocupat, era una necessitat, la postguerra era dura. Per a ell, les coses no eren tan fàcils com per a mi. Jo només havia de lamentar-me i estudiar, d’altres coses pràctiques ja s’ocupava el Santiago. El Vicent continuava escrivint i el poc de temps que li quedava lliure el dedicava a les xicones, l’altre plaer de la seua vida. El meu plaer, a més d’il·legal era pecat. L’església de postguerra, amb el seu objectiu de recristianitzar la societat, i amb el consentiment de l’ordenament jurídic i de les autoritats del règim franquista, va pretendre encotillar els comportaments dels ciutadans en el marc dels paràmetres d’una estricta moral cristiana. Les exhortacions a favor de la «moralització dels costums» evidenciaven el monopoli eclesiàstic d’una moralitat publica que es reduïa al combat contra la sexualitat fora de la seua funció procreativa dintre el matrimoni. La vigilància i la condemna eclesiàstiques s’estenien a tota mena de manifestacions i de situacions que, per acció o per omissió, pogueren desvetllar el desig sexual. Aquest que no em deixava viure i jo reprimia per tal de ser un bon seminarista i no condemnar-me per sempre més a l’infern. Que jo sempre tant temia i tant em recordava aquella nit al cementiri de Paterna.

             Les converses amb el meu conseller espiritual cada vegada es feien més espaiades. Ara ja tenia un company per veure les estrelles i per explicar-li les meues confidències.  

             –Com van les coses amb el nou? –em va preguntar el pare Cassany.

 Jo vaig enrojolar fins a les orelles, tenia por que descobrira el meu secret.

             –Bé… molt bé.

             –Sembla un bon xicot. Trobes que té vocació?

             –I tant! Volem fer-nos missioners

             –Fer-vos-en, tots dos? No m’havies explicat mai aquesta vocació per a les missions.

             –És que encara no m’havia decidit.

             –I ara sí?

             Em trobava molt molest amb tanta pregunta.

             –Supose.

             Vaig acotar el cap.

             –Tu sempre m’has explicat que volies ser capellà des de xicotet. Però, com tots, imagine que deus haver tingut moments de debilitat. Si jo t’explicara el camí d’espines que vaig recórrer fins a arribar a abraçar el sacerdoci.

             –Què vol dir?

             –Doncs que ets un home jove, i és normal que tingues els teus dubtes, que ara vulgues una cosa i després una altra. De tota manera, fes-ho tot per ordre, primer el que és primer, no passes l’arada davant els bous. Jo també he estat jove, encara que semble impossible, i també he estat confós. La carn és dèbil. No has tingut mai núvia?

             –No.

             –I això?

             –No ho sé. La guerra, la mort del meu pare…

             –Estàs obsessionat amb la mort del teu pare. La vida segueix, no pots quedar-te ancorat en el passat. No has tingut amigues?

             –Sí, una, l’Harmonia. Però durant la guerra va desaparèixer.

             No m’agradava parlar de la meua amiga, encara sentia com una agullonada al cor quan la recordava, havia plorat molt la seua absència. El pare Cassany, amb preguntes ben dissimulades, procurava agafar peixet, però jo estava alerta, no em podria treure res.

             –Era la teua núvia?

             –No. Ja li he dit que era una amiga.

             –I amics? Tens amics?

             –És clar que tinc amics! L’Eudald i el Vicent.

             –Qui és el Vicent?

             –El meu millor amic. És poeta. Ens coneixem de tota la vida.

             –L’amistat és una cosa que no es compra ni es ven, feliç qui té bons amics. Vicent té núvia?

             –Ja ho pot ben dir! Més d’una. El Vicent sempre pensa en el mateix, li agrada el bacallà.

             –I a tu no?

             Vaig acotar el cap. El pare Cassany havia pronunciat aquesta pregunta tal com parlava de l’infern, d’una manera misteriosa. No era cap pregunta innocent. Volia fer-me parlar, ficar-me els dits a la boca. Vaig fer un llarg silenci. Potser havia arribat l’hora de la veritat. El meu conseller espiritual sempre havia estat molt comprensiu amb mi. Havia de descarregar el cor. De segur que ell m’ajudaria a alleugerir aquest pes que no em deixava viure.

             –No –vaig negar rotundament.

             –I els homes?

             –Tampoc.

             Ja m’havia penedit de la meua confessió.

             –Ni tant sols l’Eudald?

             –Ell és diferent.

             Cansat de tantes preguntes vaig haver d’abatre les cartes.

             –Què vols dir que és diferent?

             Vaig callar, sabia que havia ficat el rem, havia parlat massa.

             –Escolta, Micalet. A tu el que et passa és que estàs molt confós. Has passat per moments molt traumàtics, i això t’ha provocat una espècie de desviació sexual, és una malaltia.

             –Estic malalt?

             –Sí. Però amb paciència i molta disciplina de segur que et cures.

             Em vaig enfonsar. Els meus temors s’havien confirmat, estava malalt, malalt del cap. No era amor el que sentia per l’Eudald sinó follia. El meu pensament anava com unes debanadores i no aconseguia fixar les idees.

             –Saps si has contagiat l’Eudald amb aquesta malaltia?

             El pare Cassany em va fer aquesta pregunta mirant-me de fit a fit, amb una estranya lluentor als ulls.

             –No ho sé. No n’hem parlat mai, d’aquest assumpte.

             Ara sí, que estava preocupat, no sabia que aquesta malaltia s’encomanara. Sense voler podia haver contagiat el meu estimat Eudald. Però, com podia ser que al Vicent, en tots aquests anys, no li haguera passat res, sinó més aviat al contrari? A mesura que anava fent-se més gran, més li agradaven les dones. També és cert que ja no teníem una relació tan estreta.

             Estava fet un embolic. Amb tots els dubtes del món me’n vaig anar al llit. L’Eudald ja feia hores que dormia, semblava un àngel. En canvi, jo estava tan neguitós que no podia aclucar els ulls. No parava de donar voltes a la meua malaltia. Les hores passaven i continuava despert. Devien ser les cinc de la matinada quan de sobte van entrar dos germans a l’habitació. Anomenàvem així els seminaristes que ja havien acabat la seua formació però encara no havien cantat missa.

             –Què passa?

             Em vaig espantar en veure’ls irrompre d’aquella manera. L’Eudald es va despertar de cop.

             –Miquel, agafa les teues coses, et canvies d’habitació! –em van ordenar.

             –I això per què? –va preguntar l’Eudald, ignorant de la meua conversa amb el pare Cassany.

             Jo no vaig descloure els llavis, vaig acotar el cap i vaig sortir de l’habitació tal com m’havien indicat. A partir d’aquell dia em van aïllar completament dels meus companys, m’asseia sol en un pupitre al final de la classe, dinava sol. Només trencava el meu aïllament amb les llargues converses amb el pare Cassany, que em repetia una vegada i una altra que tota aquella tortura era pel meu bé i pel bé dels meus companys, perquè no es contagiaren.

             L’Eudald de tant en tant intentava acostar-se’m, preguntant amb la mirada, demanant quin delicte era el meu per a pagar-lo tan car. Volia una explicació d’aquella situació tan estranya. Però la vigilància era extrema, no em deixaven de petja. No podia parlar-li, ni explicar-li, el que sentia. Li escrivia cartes llarguíssimes, que sempre eren interceptades pel servei de seguretat del pare Cassany. Cartes que no li arribaven mai. Jo acceptava la condemna, en considerar l’enormitat de la meua culpa, plorava llàgrimes de sang. La pena i la tristesa es van instal·lar en el meu cos, i prompte vaig començar a somatitzar aquella estranya malaltia que tan convincentment m’havien diagnosticat. Vaig caure malalt, malalt d’amor, malalt per haver pecat, perquè no se’m deixava existir plenament, amar plenament, amb aquell impudor que la vida demana.

Fragment “Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria” Gemma Pasqual i Escrivà (Barcanova)

http://www.barcanova.es/obrficha.php?id=2906046

Publicat dins de General | Deixa un comentari

On són les nostres nenes? #BringBackOurGirls… On són les nostres filles? #WhereAreOurDaughters

0
Publicat el 9 de maig de 2014
“La feina… i les 276 nenes… el tren… i les 276 nenes… les reunions… i les 276 nenes… Cotino… i les 276 nenes… el primer món i les 276 nenes… el tercer món… i les 276 nenes… On són les nostres nenes?… nostres… nostres… #BringBackOurGirls… On són les nostres filles?… nostres… nostres… #WhereAreOurDaughters…”

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Bon dia! Avui signaré a la Fira del Llibre de València! Us espere!

0
Publicat el 3 de maig de 2014
#bondia! Avui ens veiem a la fira del llibre de València a la caseta de la llibreria 3i4! Us espere! #XèniaTensUnWhatsapp

Gemma Pasqual aborda la influència de les noves tecnologies en les relacions juvenils en “Xènia, tens un whatsapp”

 

Guanyadora de nombrosos premis literaris i autora de llibres com ara, Roger lo Pelat, Llàgrimes sobre Bagdad,  La relativitat d’anomenar-se Albert, 650 puntades… ens sorprèn, una vegada més, amb un nou llibre, divertit i actual: Xènia, tens un whatsapp.

 

Es tracta d’una novel·la que connecta, des del primer moment, amb els joves i els adults i que ens fa pensar com les noves tecnologies ens condicionen en el nostre dia a dia i, més concretament, en les nostres relacions!

 

Estàs pendent tota l’estona del mòbil? Aguantes la respiració fins que no reps una resposta? Prioritzes un missatge de WhatsApp a qualsevol altra cosa?

La Xènia ho fa. Mira la pantalla totalment hipnotitzada. L’aparell li indica que en Carles està en línia. Espera impacient perquè aparegui a la part superior de la pantalla el gerundi del verb escriure. Li sembla sentir les campanetes. De tant que ho desitja, les té ficades al cap. No està boja, és amor, un sentiment nou per a ella, que tan aviat li fa volar mil papallones a l’estómac com la turmenta. En la seva vida res no és el que sembla, però ella, que sempre es queixa del final de les pel·lícules, aquesta vegada, que és la protagonista, està ben decidida a triar el final… O potser ho faràs tu?

 

Sí, el lector pot escollir el final d’aquesta història, triant entre dos finals possibles

:–SS o bé :–)

 

 

Més informació sobre Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.escriptors.cat/autors/pasqualg/

 

Més informació sobre “Xènia, tens un whatsapp”

 

http://www.barcanovainfantilijuvenil.cat/ficha.php?id=3594148

 

“Xènia, tens un whatsapp” vídeos

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari