Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Bon 2014!

0
Quan acaba l’any toca fer balanç… dels somriures… de les llàgrimes… d’aquells moments… dels altres… dels silencis… de les paraules… d’allò dolç… d’allò salat… d’allò amarg… dels presents… dels absents… amics i amigues… companys i companyes… enemics… més moments… t’estimo… t’estime… t’estim… el territori… la consulta… la independència… la meva nació… el teu país… tu i jo… nosaltres i vosaltres… ells i elles… i més somriures… lletres… i tu i jo… una altra vegada… i nosaltres…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

#UnPaísNormal

0
Com deia Joan Fuster: “Correm el risc permanent de trobar-nos en un equívoc paralitzant: que l’«habitual» se’ns aparegui com «normal», i que aquesta «normalitat» sigui acceptada per nosaltres mateixos unes vegades com a bona i santa, i d’altres com a segura i inviolable. Això és obvi.”  Siga com siga, continuarem insistint per viure en un país normal, a dins d’una nació excepcional. El somriure dels xiquets i de les xiquetes d’Elda ens hi obliga.

Llegir l’article complet:  http://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/697238-unpaisnormal.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tornarem a sintonitzar Canal 9

0
I què farem els valencians i les valencianes? Tornarem a arronsar els muscles i ho acceptarem com qui accepta un càstig diví? Ens ho va ensenyar el poeta: no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu. Ens hem d’alçar tossudament per dir prou! Aquesta serà l’única manera de posar fi a les agressions dels nostres governants, és la nostra obligació com a poble. No podem, no devem, deixar aquesta herència als nostres fills. En un futur hem de poder sintonitzar altra vegada RTVV amb la mateixa il·lusió que aquell 9 d’octubre del 1989 i sentir-la nostra.

més… 

La primera cara que vam poder veure per RTVV va ser la de Xelo Miralles el 2 de setembre de 1989. Tot i això, les emissions regulars es van iniciar la Diada del 9 d’Octubre del mateix any, de la mà de Diego Braguinsky, que ens saludava somrient dient-nos: “Hola, bon dia. Hui, 9 d’octubre, comencen les emissions regulars de Canal Nou-Televisió Valenciana”. El mateix Enric Valor desitjava queRTVV durara molts anys.

RTVV es va crear per llei. El seu capítol primer explicava que l’activitat dels mitjans de comunicació social de la Generalitat s’inspiraria en els principis de la promoció i protecció lingüística de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana (sis paraules per dir ‘català’), la veracitat, la imparcialitat i l’objectivitat en les informacions, la separació entre les informacions i les opinions, la identificació de les persones que les sustenten i la lliure expressió d’aquestes. La protecció de la joventut i de la infantesa, tot evitant l’exaltació de la violència i l’apologia de fets i conductes atemptatòries contra la vida, la llibertat i la igualtat d’homes i dones. El respecte del pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social. El respecte del pluralisme, del valor de la igualtat i d’altres principis recollits en la Constitució, en l’Estatut d’Autonomia i en la legislació bàsica de l’estat.

No es va respectar cap punt d’aquesta llei. De bon començament, la radiotelevisió pública de tots els valencians i valencianes es va convertir en un objecte de manipulació política a les mans del govern de torn, tant el PSOE com el PP, un instrument de propaganda amb llistes de paraules prohibides, silencis clamorosos, censura, notícies esbiaixades, persones vetades, que va fer de la teleporqueria l’eix de la seua programació. Sense cap respecte per la llengua pròpia —com deia la mateixa llei—, que va anar desapareixent de la graella a mesura que passava el temps. Amb la complicitat dels mateixos treballadors de la casa, amb honroses excepcions d’algunes persones, que van ser acomiadades o, en el millor dels casos, condemnades a l’ostracisme.

Un pou de corrupció sense fons amb escàndol d’assetjament sexual inclòs. Tot un plegat de despropòsits que va fer que de mica en mica els mateixos valencians i valencianes deixàrem de sintonitzar la nostra televisió i l’apagàrem voluntàriament.

Fins que un dia ens vam despertar amb la notícia d’un ERO. Malgrat tot, la societat valenciana no podia permetre que els nostres governants i amb els nostres diners trepitjaren els drets dels treballadors de l’ens i vam sortir al carrer amb la seua defensa.

I ara, quan la justícia certifica el que tots sabíem, que l’ERO és il·legal, el president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, el president de tots els valencians i valencianes, mitjançant una cacicada sense precedents, emulant Grècia i en el més pur estil de qualsevol dictador d’una república bananera, decideix tancar RTVV. Sense assumir cap responsabilitat per la mala gestió de l’ens, per la mala gestió del govern.

I què farem els valencians i les valencianes? Tornarem a arronsar els muscles i ho acceptarem com qui accepta un càstig diví? Ens ho va ensenyar el poeta: no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu. Ens hem d’alçar tossudament per dir prou! Aquesta serà l’única manera de posar fi a les agressions dels nostres governants, és la nostra obligació com a poble. No podem, no devem, deixar aquesta herència als nostres fills. En un futur hem de poder sintonitzar altra vegada RTVV amb la mateixa il·lusió que aquell 9 d’octubre del 1989 i sentir-la nostra.
Gemma Pasqual i Escrivà (ElPunt/AVUI)

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/691732-tornarem-a-sintonitzar-canal-9.html?piwik_campaign=twitter&piwik_kwd=mes&utm_source=twitter&utm_medium=mes&utm_campaign=autor

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un regal aquests dies de pluja! Un tast de ?650 puntades?

0

Un regal aquests dies de pluja! Un tast de “650 puntades” que sortirà publicat per Barcanova aquesta primavera.

Aquí a Barcelona, quan fa un dia gris i rúfol de núvols i pluja, sembla que tots es posen de mal humor. Si poden, es tanquen a casa seva o s’armen amb el paraigua per combatre el temps i van corrent d’un lloc a un altre d’una manera molt graciosa, desesperats a aixoplugar-se.

Al meu país, els dies ennuvolats i plujosos són els dies per sortir a passejar. Mil·lennis de conviure amb un clima ressec i abrusador han fet que la nostra valoració del clima sigui l’exacte oposat d’Occident. En comptes de simbolitzar la tristesa i la depressió, els pocs dies grisos a l’any són aquells en què ens alegrem i sortim a gaudir del bon temps.

més… 

M’agradava mirar els arbres. Els arbres del meu país semblen envoltats de cotó de sucre, però no de maduixa sinó de blanc brut i no és comestible, és més aviat nauseabund.

A l’agost sempre ens ve a visitar el monsó, que és un vent que, depenent de les condicions, bufarà de la mar cap a la terra o a l’inrevés, un regal del cel que oscil·la perillosament entre grans inundacions o terribles sequeres.

Les pluges, que normalment ens asseguren les collites i mantenen la vegetació, aquesta vegada van superar de llarg el que és normal i van produir unes fortes inundacions, més d’una cinquena part del país es va quedar sota l’aigua i milions d’aranyes es van enfilar als arbres, per salvar-se de l’aigua, i com que l’aigua durant molt temps no se n’anava, els arbres aviat es van cobrir de teranyines.

A alguns nens els feia una mica de por pel seu aspecte lúgubre, sinistre i gairebé aterridor, i és cert que el panorama era bastant esgarrifós. En general, però, tots vivíem perfectament amb l’estrany fenomen i jo diria que fins i tot ens encantava la idea. No és que estiguem bojos, res de res. Continua sent una mica fastigós, però el que celebrem és que aquests cotons gegants s’han convertit en trampes per caçar enormes quantitats de mosquits. Aquestes bestioles voladores s’havien multiplicat de manera perillosa amb l’aigua estancada i havien elevat a nivells alarmants el risc d’emmalaltir de malària. Però les aranyes els mantenen a ratlla, per això esperem que les aranyes no baixin més de les seves noves llars.

Aquí a Barcelona, quan fa un dia gris i rúfol de núvols i pluja, sembla que tots es posen de mal humor. Si poden, es tanquen a casa seva o s’armen amb el paraigua per combatre el temps i van corrent d’un lloc a un altre d’una manera molt graciosa, desesperats a aixoplugar-se.

Al meu país, els dies ennuvolats i plujosos són els dies per sortir a passejar. Mil·lennis de conviure amb un clima ressec i abrusador han fet que la nostra valoració del clima sigui l’exacte oposat d’Occident. En comptes de simbolitzar la tristesa i la depressió, els pocs dies grisos a l’any són aquells en què ens alegrem i sortim a gaudir del bon temps.

A mi m’encanta la pluja, sóc feliç els dies de pluja! Sempre em discuteixo amb l’àvia: no vull dur paraigua, ni impermeable, ni botes d’aigua. M’encanta descalçar-me i remullar-me els peus en els tolls. Sentir les gotes d’aigua pel cos, em fa sentir lliure.

Ella ja m’ha donat per perduda, ara riu i em fa fotos amb el mòbil quan plou i les envia a ma mare per Whatsapp; llavors, ma mare s’emprenya com una mona perquè no vol que em posi malalta i l’àvia li recorda que, estranyament, quan ell era petita feia el mateix que jo i llavors exclama:

¾Fills de gats, caçadors de rates! ¾i torna a riure¾. Tu i ta mare esteu ben igual de boges, sembla que t’hagi parit ella!

Potser té raó l’àvia i estic una mica boja, o potser en torno boja quan plou. Crec que la pluja dóna alegria a la vida.

Una dia, la senyora Nawaz, que sabia moltes coses, ens va explicar que en el camí cap a l’Himàlaia hi ha un arbre conegut com l’«arbre dels desitjos». Moltes persones segueixen un ritual que consisteix a menjar-se un coco abans d’entrar a les portes de l’arbre; una vegada assaborit el coco, s’endinsen en aquest meravellós arbre decorat amb cintes vermelles i campanes.

¾Segons la tradició, aquestes cintes s’han de lligar a les arrels mentre es va recitant un desig. Un cop es té la cinta lligada i el desig recitat, s’ha de desfer una de les cintes sense que es trenqui i posar-se-la al canell. Quan algú desfà la vostra cinta, el vostre desig es complirà ¾va dir la senyora Nawaz mentre tots l’escoltaven suspesos dels seus llavis, sense deixar de fer puntades a les pilotes.

L’Himàlaia era molt lluny i nosaltres teníem molts desitjos per complir, així que se’ns va acudir lligar cintes vermelles als arbres de cotó fluix, saltant-nos el luxe de menjar-nos el coco abans.

Vam seure en silenci, jo recolzada en un arbre, en Masud al meu costat, amb els genolls sobre el pit.

¾Quin desig has demanat Shakira? ¾em va preguntar en Masud amb la barbeta recolzada als genolls.

No estava segura que els desitjos es poguessin explicar, però no tenia secrets per al meu amic.

¾M’agradaria tenir una família. Ja sé que vosaltres sou la meva família, però vull dir un pare i una mare i fins i tot un àvia. I també m’agradaria poder anar a escola i saber de llegir i escriure. I tu, Masud? ¾vaig inquirir recolzant la galta als genolls i alçant els ulls per mirar-lo.

¾Això són molts desitjos per a només una cinta! Jo vull jugar amb els balons en comptes de cosir-los, vull ser futbolista ¾em va confessar amb el cap cot.

Més gent del llogaret ens va imitar en aquesta versió lliure i casolana de demanar un desig. De cop i volta, els arbres es van farcir de cintes amb tots els colors de l’arc de Sant Martí, que decoraven molt els arbres, semblaven els avets que engalanem aquí a Barcelona per Nadal. I de cop l’aspecte lúgubre va ser substituït per un paisatge acolorit, més bonic i alegre.

Tast de “650 puntades” de Gemma Pasqual i Escrivà (Barcanova) (pròxima publicació primavera del 2014)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Pau Casals en la memòria

0

Expliquen que, una vesprada del mes de març del 1937, el mestre feia un concert per als ferits de guerra i per a la soferta població de la reraguarda, al Palau de la Música de Barcelona; de sobte, les sirenes van anunciar un de tants bombardejos sagnants que tant van castigar la ciutat. Es van apagar els llums al Palau. Crits, desconcert entre el públic; se sentia l’espetec de les bombes al port. I de sobte, música, el violoncel de Pau Casals va començar a sonar, les bombes no el van poder fer callar. Es va fer un gran silenci, ningú es va moure. Quan es van encendre els llums, dalt l’escenari, un home menut i calb, amb el violoncel entre les cames, plorava com un infant davant els soldats de la República que, ferits en cos i ànima, saludaven amb el puny clos. 

més… 

 

«Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes províncies d’Espanya. Però, què ha estat, Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Els dic, us diré perquè: Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de “Nacions Unides”. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir el segle XI a Toluges –una ciutat que avui pertany a França però que abans era de Catalunya– per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, perquè Catalunya ja estava contra la guerra, contra allò que les guerres tenen d’inhumà. Sí, al segle XI. Això era Catalunya! I jo estic tant content d’ésser aquí, amb vosaltres, content i commogut…»

 

»Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: “Peace, peace, peace”, i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.»

 

Paraules de Pau Casals a l’ONU, 24 d’octubre de 1971

 


Aquestes paraules plenes d’emoció, les va pronunciar un jove Pau Casals de prop de noranta-cinc anys, el dia 24 d’octubre de 1971, a la seu de les Nacions Unides, el dia de l’estrena del seu himne. Aquest dia, a Casals li van atorgar la medalla a la Pau de l’ONU. Després del concert, va demanar el violoncel i es va dirigir als assistents per explicar que feia més de quaranta anys que no havia tocat en públic, però que en aquella ocasió ho havia de fer. Quan estava a punt de començar, va alçar el braç dret, va presentar El cant dels ocells i amb la veu tremolosa de l’emoció, però ferm i contundent, aquell cos petit i fràgil és va engrandir més que mai per fer una declaració clara i rotunda de la seva catalanitat.

 

Aquest gran músic, compositor i director català era, a més a més, un patriota, antifeixista i compromès fins al moll de l’os. Pensava que «més important que la relació del músic cap a la música és la seva actitud davant la vida». I aquest compromís el va mantenir ferm fins al final dels seus dies.

 

L’any 1919 va fundar l’Orquestra Pau Casals a Barcelona. Al capdavant d’ella com a director, feia concerts per als obrers, que podia finançar gràcies al seu èxit internacional. Volia que tothom tingués accés a la música de la seva orquestra i és per això que va fundar l’Associació Obrera de Concerts. El 1938, quan va tenir lloc l’últim concert de l’orquestra al Liceu –retransmès per la ràdio en demanda d’ajut, aliments i medecines per als infants de la República–, hi havia inscrites més de 300.000 persones; aquesta va passar a ser una de les organitzacions culturals més importants de Catalunya, fins que la guerra civil ho va malmetre tot.

 

Expliquen que, una vesprada del mes de març del 1937, el mestre feia un concert per als ferits de guerra i per a la soferta població de la reraguarda, al Palau de la Música de Barcelona; de sobte, les sirenes van anunciar un de tants bombardejos sagnants que tant van castigar la ciutat. Es van apagar els llums al Palau. Crits, desconcert entre el públic; se sentia l’espetec de les bombes al port. I de sobte, música, el violoncel de Pau Casals va començar a sonar, les bombes no el van poder fer callar. Es va fer un gran silenci, ningú es va moure. Quan es van encendre els llums, dalt l’escenari, un home menut i calb, amb el violoncel entre les cames, plorava com un infant davant els soldats de la República que, ferits en cos i ànima, saludaven amb el puny clos.

 

Aquesta guerra que no vam guanyar, va obligar el mestre a exiliar-se a Prada. Aquí el seu compromís es va fer encara més ferm que mai, si això era possible. Va donar suport actiu a cercles antifranquistes de l’exterior, va lluitar per restablir la democràcia a Catalunya; tant és així que li van oferir la presidència de la Generalitat a l’exili, que a l’últim va anar a les mans de Tarradellas.

 

Durant l’ocupació nazi a França es va negar a tocar davant Hitler, actitud que li va costar anys d’arrest domiciliari. Acabada la Segona Guerra Mundial, fa fer una gira de concerts per denunciar la dictadura de Franco. El 1945, en el moment de màxima popularitat, va prendre la decisió de no tocar més, en solidaritat amb el seu poble, el nostre. El 1952 va signar, juntament amb altres catalans destacats, el memorial dirigit a la Unesco en el qual demanava que aquesta organització no admetés el règim franquista per la repressió duta a terme contra la cultura catalana.

 

Albert Einstein parlava així d’aquest gran català universal: «El que jo admiro precisament de Pau Casals no és solament la seva actitud envers els opressors del seu poble, sinó també davant els oportunistes que sempre estan disposats a pactar amb el diable en benefici propi. Pau Casals ha comprès, amb molta clarividència, que el món corre un perill més gran per part dels qui toleren el mal o el fomenten que no per part dels mateixos que el cometen.»

 

Nosaltres també l’admirem, aquest gran home, que es va negar en tot moment a tornar a la terra que el va veure nàixer, i que tant estimava i enyorava.

 

«Catalunya és la meva terra i l’estimo com una mare.»

 

«Tornaré, viu o mort, quan a casa tinguem la llibertat i la democràcia.»

 

Va morir el 22 d’octubre de 1973, a Puerto Rico, lluny de la seva estimada mare Catalunya. Una gran senyera va cobrir el seu taüt. El 9 de novembre de 1979, les seves despulles van descansar finalment al poble on va nàixer, el Vendrell.

 

El mestre ja no hi és, entre nosaltres, però ens resta la seva música i el seu llegat. Malauradament, aquesta no és la llibertat ni la democràcia que ell somiava per a la nostra terra. Com tampoc el món gaudeix de la pau per la qual ell tant va lluitar.

 

Pau Casals, ja ets a casa, ara ens toca a nosaltres, agafarem el teu relleu i lluitarem perquè la pau arribi a les nostres terres i algun dia Catalunya, tal com vas explicar a les Nacions Unides, torni a ser una de les nacions més grans del món.

 

Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Al Tall, la banda sonora de la meva vida

0

Al Tall vol aportar la temptativa de formalitzar una modalitat de folk a través de la qual, d’alguna manera, es rescata un poc de tradició viva i, alhora, s’aprofita l’estil o estímul per a un ús renovat i actual…”, deia Joan Fuster el 1976 en la presentació del primer disc, Cançó popular al País Valencià, d’un grup que s’havia format el 1975.

I des d’aleshores, Al Tall va formar part de la banda sonora de la meva vida, de les nostres vides… fins que un 19 d’octubre de 2012, el dia del meu aniversari, de cop algú va parar la música. No esperava aquest ensurt, Al Tall anunciava que es retirava a través d’un comunicat: “Ens sentim satisfets per haver assolit els nostres objectius, contribuint a despertar la consciència del nostre país, a reivindicar la nostra llengua i a rescatar la nostra forma tradicional de fer música en esta època”.

més… 

Per uns moments, els records i els sentiments s’amuntegaven al meu cervell, aquella tarantel·la mal ballada amb un mig nuviet holandès a la plaça de la Mare de Déu de València, l’actuació de Maó, de Perpinyà, d’Alacant, a Gandia, a Museros… Aquell “Viurem” inoblidable a les Cotxeres de Sants a Barcelona, el concert de l’Aplec dels Ports amb una bona colla d’amics a Morella, el cor a la gola amb la cançó de “Miquel Grau”… I en un puny a la plaça de bous de València en l’homenatge al Guillem Agulló després del seu assassinat… Cantant les cançons de Som de la pelitrúmpeli amb el meu fill petit… La pujada el Darrer Diumenge d’Octubre a la muntanyeta de la Patà, sentint el radiocasset en el meu vell Renault 8, els discos de vinil, els CD… Ara a l’Euromed amb l’iPod a les orelles.

Al Tall, des de la seva formació, ha editat 16 discos de llarga durada i alguns singles. Ha fet més de mil actuacions en directe, entre les quals figuren diversos escenaris de França, Portugal, Itàlia, Alemanya, Mèxic. Al Tall, com el grup mateix explica, crea i interpreta en la tendència folk de riproposta, terme italià que suposa la recuperació no ja d’antigues melodies i romanços sinó la creació moderna partint dels sons bàsics i les formes tradicionals de musicar. Així, des de la tradició musical dels Països Catalans, ha anat endinsant-se en el marc més ampli del conjunt de la música mediterrània, amb una fusió d’estils que configura la seva tasca musical com una alternativa important amb vista a situar la música actual del Mediterrani als àmbits internacionals de l’occident europeu. En els seus concerts, amb la lluïssor de les seves melodies, amb la correcció de l’execució musical, més de quinze instruments diversos de corda, vent, percussió, i amb el seu domini de l’escena, produeix una immediata connexió amb el públic, bé des de l’opció d’un repertori absolutament festiu, que provoca la participació lúdica dels assistents, com des de l’opció d’un repertori tranquil, que ofereix l’oportunitat d’escoltar temes més delicats i complexos.

Al Tall és la banda sonora de la meva vida. Però és moltes més coses: compromís, amor a la terra, la veu de la reivindicació. Una banda sonora precisa i necessària. Com diu Vicent Torrent: “Els besnéts del Tio Canya ignoràvem moltes coses sobre la nostra terra; i, a poc a poc, hem anat descobrint-la, estimant-la, defensant-la.

Amb una mica de distància i sabedora que la seva desaparició no té res a veure amb el meu natalici, tot i que avui fa el seu darrer concert a un dia dels meus 46 anys,  ho prenc com un gran regal, la banda sonora de la nostra vida, de les nostres vides continua sent Al Tall i tota una nova generació de músics en català d’arreu dels Països Catalans als quals deixen el seu testimoni. Concretament, aquí al País Valencià en són capdavanters. No esmentaré ningú, no cal, només heu de visitar la web del col·lectiu de Músics Ovidi Montllor.

Estic convençuda que Al Tall no desapareix, continuaran en la trinxera, allà on se’ls demani, compromesos culturalment i políticament en aquest nació nostra que ara albirem amb més il·lusió que mai i que canta amb més força si cal la cançó del Tio Canya, ara que encara estem a temps de posar-li un forrellat nou.

Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari

9 d’octubre… Els Països Catalans: una quimera al cor, una realitat al cap

0
I perquè aquesta quimera, aquesta il·lusió sigui una realitat, el Nou d’Octubre tenim una altra cita a València, tant important com la de l’11 a Barcelona. Sabem que us estimeu el País Valencià, la vostra lluita ho confirma, us necessitem per recórrer plegats els carrers del Cap i Casal. No oblidem que, sense el País Valencià, Catalunya mai no serà lliure i completa.

més… 

Explicava Pere Calders que cadascú basteix les seves QUIMERES d’acord amb les seves il·lusions més recòndites. I potser els Països Catalans són això, una quimera, una il·lusió que duem a dintre el cor, i ara ha arribat l’hora que passi a ser una realitat al nostre cap.

 

Perquè, malgrat tots els intents de secessionisme polític i lingüístic, som aquí encetant el segle XXI i no hem desaparegut. Som una nació amb mil anys d’història, som el bressol de la democràcia continental de l’era moderna, hem fet aportacions extraordinàries al patrimoni de la humanitat. Aquests són els nostres arguments, les nostres paraules, el nostre bagatge cultural i polític. Els Països Catalans som una aposta de futur i progrés. Ho va dir Pere Quart: Catalunya, València, les Illes, la Gran Catalunya, amb la gent i la terra i la llengua, I el passat i el present. I el futur que ens espera, bo o dolent, infal·lible! Potser cal afegir a aquests versos la Catalunya del Nord, la Franja de ponent i l’Alguer, per completar el mapa, amb la vènia del gran Joan Oliver.

 

La nostra llengua, el català, la llengua d’Ausiàs Marc, Joan Martorell, Ramon Llull, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Jaume Cabré i tants altres autors i autores, reconeguts arreu del món. És un dels nostres senyals d’identitat més significatius. És la llengua pròpia de més d’onze milions de persones, és a dir, els Països Catalans tenen més habitants que Portugal i Irlanda. El català el parlem vora vuit milions de persones, cosa que ens situa una altra vegada per sobre de molts països de ple dret. Sense oblidar que som 11 milions de vots, de consumidors. I entre altres factors econòmics importants tenim els ports més importants de la Mediterrània.

 

Perquè volem el pa sencer, com ens va ensenyar l’Ovidi, i no trairem la memòria dels absents. Ni deixarem a la cuneta els que han estat els nostres companys i companyes de viatge durant dècades. Ens ho va dir Joan Fuster: «Per a tots els catalans, per a tots els catalanoparlants, només hi ha una resolució clara: facin versos o novel·les, quadres o escultures, política o política, la disjuntiva final és aquesta: o Països Catalans o “regionalisme” en el mal sentit de la paraula.»

 

I perquè aquesta quimera, aquesta il·lusió sigui una realitat, el Nou d’Octubre tenim una altra cita a València, tant important com la de l’11 a Barcelona. Sabem que us estimeu el País Valencià, la vostra lluita ho confirma, us necessitem per recórrer plegats els carrers del Cap i Casal. No oblidem que, sense el País Valencià, Catalunya mai no serà lliure i completa.

Gemma Pasqual i Escrivà 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Europa ou barzakh! Europa o Mort! Tragèdia a Lampedusa

0

El somni es va esvair i va portar la fatalitat, la mar es va empassar els cossos…

Gairebé 200 morts i 150 desapareguts s’han comptat fins ara en la tragèdia que es va viure ahir a l’illa siciliana de Lampedusa, arran del naufragi per l’incendi d’una pastera carregada amb 500 immigrants.

més… 

“Vam partir a la una de la matinada, feia una nit fosca com una gola de llop, no hi havia cap lluïssor al cel ni cap claror a la terra, a penes es podia veure res, una nit negra de dol, la lluna no va voler sortir, el mar engolia cada dia moltes persones que cercaven els seus somnis i ella no volia ser-ne testimoni. Una espessa boira cobria la mar, l’oceà estava en calma i la nostra barca solcava amb facilitat les ones. El nostre únic equipatge, els records que tant pesen en el cor. Ningú no va mirar enrere, en terra ferma deixàvem els orígens, la nostra llengua, les nostres tradicions, la família, la meua estimada àvia, l’entranyable Umm i la nostra mare: Àfrica.”

Fragment Barça ou barzakh! Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.bromera.com/fitxa-llibre-coleccions/items/barca_ou_barzakh.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tots som Carles Mateu

0
“Hable en castellano que estamos en España”, va dir la guàrdia civil a Carles en sentir-lo parlar la llengua del tio Canya.

Va aguantar totes les burles, les paraules agrejades, sense abaixar la cara, sabedor que tenia tot el dret. Carles no es va voler expressar en llengua forastera, és per això que el van retenir tres hores i el van punir amb denuncies falses.

més… 

I, com no podia ser d’una altra manera, en primera instància, un jutge va anul·lar les sancions imposades per la guàrdia civil.

Però la justícia és cega i com un gos pigall la fiscalia la va guiar cap als seus interessos polítics. En una veritable cacera de bruixes va recórrer contra la decisió del jutge i ha estat l’Audiència de Castelló la que ha acceptat els arguments del ministeri públic per condemnar finalment Carles Mateu.

Legitimant l’abús de poder de la guàrdia civil, i condemnant el nostre estimat company a un any i un dia de retirada del permís de conduir, i sis mesos de presó per parlar valencià, per parlar la llengua del tio Canya. Tractant-lo de delinqüent, negant-li els seus drets, condemnant-lo a l’ostracisme social.

Atacar una llibreria, només val una multa de 300 euros en el millor dels casos. Recordem que, per atemptar contra la llibreria 3i4, la que més atemptats feixistes ha patit de tota Europa, encara no ha pagat ningú. Per parlar valencià, sis mesos de presó, humiliació i molta impotència.

Demanem que s’anul·le la sentència de presó al nostre company Carles Mateu que s’ha imposat en un procés emprès de forma abusiva contra ell, per exercir el seu dret a parlar la seua llengua.

Considerem que no es farà plenament justícia fins que no s’òbriga una investigació sobre el comportament de les forces de seguretat durant els fets, i es depuren totes les responsabilitats.

Denunciem “una ofensiva política contra la llengua catalana” mitjançant “iniciatives polítiques, legislatives i administratives”. I demanem que es deixe d’utilitzar el sistema penal o qualsevol disposició legal per castigar el dret legítim a expressar-se en la pròpia llengua.

Els drets lingüístics són una part indissociable dels drets humans, és per això que exigim al govern espanyol i als autonòmics que complisquen els seus compromisos internacionals, com ara la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries que va signar l’any 2001, justament per salvaguardar les llengües minoritzades.

A un home que ve del poble, ningú fa abaixar la cara. Tots som Carles Mateu i no hi ha al món presons prou grans, ni murs tan alts, per engabiar-nos a tots. No hi ha prou fil, ni agulles, per cosir els nostres llavis. Ens ho va ensenyar el poeta: no podran res davant un poble, unit, alegre i combatiu. Tots som Carles Mateu i tenim les claus de casa, li posarem un forrellat nou, perquè avui tenim temps encara. 

Gemma Pasqual i Escrivà
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Xai guisat a l’estil Calders

0
Totes les meves avantpassades han estat unes cuineres excel·lents de receptes centenàries que han passat de mares a filles, generació rere generació, receptes a les quals cadascuna hem afegit el nostre toc personal. Jo, per exemple, el xai guisat amb cassola de fang, el faig com tota la vida però amb l’olla exprés. Guisar en cassola de fang, per desgràcia, és un costum que tendeix a desaparèixer, com tantes i tantes coses que deixem perdre irremeiablement. Es calcula que d’aquí a dos lustres ja no serà possible de trobar cassoles de fang a cap cuina de les nostres terres. Les joves generacions s’inclinen cada vegada més pel microones i per plats que no volen tanta paciència.

més… 

Avui m’he llevat tard, i el primer gest de la jornada ha estat obrir de bat a bat la finestra de la cuina i donar una ullada al món, amb el profund convenciment que jo el dominava una mica. Entrava un dia serè, més bonic que els altres. He sacsejat la mandra i m’he abocat per la finestra, mig cos enfora, clamant al cel el subministrament del material necessari per a fer anar la meva vida i ser-ne l’ama, com ho han estat la llarga nissaga de dones de la meva família que m’han precedit, dones fortes, vídues lluitadores, amb coratge. Totes tocades amb la mania de llegir i escriure. Deixebles de la lluna i de la seva influència, ella mana el mar i disposa les marees. Tots estem subjectes a la seva atracció i ens pot obligar a fer coses terribles.
       Tant és el meu encís per la lluna que una vegada de petita vaig decidir portar-la al meu dormitori. El procés va ser laboriós, però finalment ho vaig aconseguir, la tenia a dins d’una palangana plena d’aigua; pel que sabem a la lluna li agrada la mullena, m’adornava molt l’habitació i li canviava l’aigua cada dia. El meu Vicenç se’m riu cada vegada que ho explico, potser té raó i és un somni d’infantesa. Però jo sempre ho recordo com una cosa real, i mai ningú de la meva família no ho ha desmentit.
       Acabo d’espantar unes mosques que volaven per la cuina i es feien l’amor, cosa que m’ha tranquil·litzat. Em vull enganyar a mi mateixa pensant que tot rutlla com cal, a vegades aquests cops de cor no serveixen per res. La meva dissort m’ha portat a no estimar la vida i a desgrat de tot no m’he resignat mai a morir. Passa sovint que la gent més feliç i més ben tractada per la vida és la que tem menys la mort.
       Totes les meves avantpassades han estat unes cuineres excel·lents de receptes centenàries que han passat de mares a filles, generació rere generació, receptes a les quals cadascuna hem afegit el nostre toc personal. Jo, per exemple, el xai guisat amb cassola de fang, el faig com tota la vida però amb l’olla exprés. Guisar en cassola de fang, per desgràcia, és un costum que tendeix a desaparèixer, com tantes i tantes coses que deixem perdre irremeiablement. Es calcula que d’aquí a dos lustres ja no serà possible de trobar cassoles de fang a cap cuina de les nostres terres. Les joves generacions s’inclinen cada vegada més pel microones i per plats que no volen tanta paciència.
       Al meu Vicenç li agrada molt el xai guisat. De fet va ser el meu famós plat el que ens va presentar. Treballava de cuinera en un petit restaurant del Raval, i ell era comercial de màquines de repuntar d’una empresa que tenia la seu molt a la vora. Venia tots els dies a dinar, jo l’observava des de la petita finestra de la cuina que donava al menjador. El trobava tan ben plantat amb el seu vestit jaqueta i aquella corbata arrogant de color blau cel que li feia joc amb la nineta dels ulls. Aquell home que sempre demanava el mateix per dinar, amanida amb força ceba, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades, al final, cafè, una copa de conyac i una breva, tenia encuriosits els cambrers i el meu cap inclòs, que l’anomenava el japonès. Ningú no en compreníem el perquè, no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca; al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. D’altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense una ombra de cap accent foraster. El cap ens deia que podria reconèixer un japonès d’una hora lluny, que tenia l’instint esmoladíssim en aquests assumptes, i ningú no gosàvem a contradir-lo. El cert és que teníem una clientela molt variada. Un altre dels assidus era el Ramires, fill de portuguès i catalana que sempre duia una pissarra plegable sota el braç. Segons que ens explicava havia descobert la quarta dimensió, i així que badàvem ens feia números. Jo no entenia ni una paraula del que m’explicava, però les coses que no entenc em desperten una viva simpatia i un obscur instint de militància. 
       Un dia el japonès desconcertant, per a sorpresa de tots, va canviar el menú i va demanar un bon plat de xai guisat, i li va agradar tant que va voler conèixer la cuinera, va distendre els músculs de la cara, obrint-se tot ell amb un somriure acollidor, i es va desfer en elogis cap al meu xai guisat; se’m van enrojolar les orelles fins a cremar la sang de la vergonya. Des de llavors va canviar el cap i pota per xai guisat, i quan venia a dinar, passava per la cuina i em saludava. Fins que un bon dia em va demanar per anar al cinema. Vaig acceptar de bon grat.
       Jo havia estat promesa amb anterioritat a en Felip Sirena, un jove gris, de poques taules verbals i sense complicacions de caràcter. Era un home reservat que posava injeccions a domicili i no se li coneixien altres vicis. No se sap si la seva vocació hauria donat per sostenir el matrimoni, no li vaig donar temps per provar-ho, el pobre noi el vaig deixar plantat a la porta de l’església en constatar com el vestit blanc nuclear que m’havia posat per a l’ocasió anava fent-se gris a mesura que m’acostava a l’altar. Em va guanyar una nosa indefinible, vaig sentir de sobte l’enyorament de coses desconegudes i un gran desig d’evadir-me per camins petits. Vaig marxar cames ajudeu-me, sense mirar enrere.
       Un diumenge a la tarda el Vicenç va acudir puntualment a la nostra primera cita, sense la seva corbata arrogant blau cel que a mi tant m’agradava, duia una americana de quadres, un jersei de punt de color groc i una gorra esportiva. Em va dur al Palau Balaña, tot un símbol del popular barri de Sants, el seu barri. Era molt clar que, tot i les ocurrències del meu cap, no era japonès. De dins el cine semblava més gran, la sala respirava una gran placidesa. La gent parlava en veu baixa; els senyors miraven les senyores de cua d’ull, sense aturar-s’hi massa, i els fumadors fumaven una mica d’amagat, caçant els glops de fum amb la mà i esborrant-los, a fi que no en pervingués molèstia per a ningú. Les criatures, si els semblava que no podien estar-se de plorar, ho feien amb consideració i callaven a la primera protesta que sortia de general. De cop i volta, els llums es van apagar, un lleó va rugir a la pantalla i el meu Vicenç em va agafar la mà.
       A mi m’agradava Sants, aquest barri em va donar la benvinguda a la fi d’un mes de juny amable, quan vaig arribar de València per l’estació que porta el seu nom, amb una petita maleta farcida d’il·lusions i les mitges foradares, vaig quedar bocabadada en veure el Gran Hotel Torre Catalunya; era el primer gratacel que veia en la meva vida. Cadascú basteix les seves quimeres d’acord amb les seves il·lusions més recòndites i jo havia alimentat les meves imaginant que dormiria algun dia en aquest hotel. El meu Vicenç em va prometre aquell mateix vespre que passaríem aquí la nit de noces. Però és proverbial que la realitat es complau a esbullar les nostres més cares fantasies i aquesta es va convertir en una de tantes promeses incomplertes.
       El temps passa d’aquella manera inexorable que ja és sabuda i avui que la lluna minva, fa deu anys del nostre casament, és per això que estic fent el xai. La recepta és fàcil de preparar. Sofregeixo els trossos de carn prèviament salats i amb un polsim de pebre. Retiro la carn i trinxo la ceba ben petiteta; em costa, em fa mal el braç dret. 
       És curiós observar amb quina freqüència la felicitat més perfecta precedeix els mals moments. No han estat deu anys fàcils. En casar-nos, el Vicenç va voler que deixés de treballar; tot i que a mi m’agradava molt fer de cuinera al restaurant, no he sabut mai negar-li res. I van començar les estretors. La gent ja no comprava màquines de repuntar coma abans, el Vicenç sempre estava malcarat i enfurismat, a mi em feia posar nerviosa i tampoc no em sortia res bé. La vida fa capgirells quan hom els espera menys, i això, per més que la filosofia ens ho vulgui fer entendre, ens sorprèn més.
       En quedar-me embarassada em vaig pensar que les coses canviarien, que l’alegria entraria a casa meva. Em feia molta il·lusió la criatura, però no hi ha ningú que amb el simple joc del pensament alteri el seu destí, i el meu havia entrat en un giravolt implacable. La dissort va trucar a casa nostra i se’ns hi va instal·lar per sempre més.
       Un dia, havent sopat, el Vicenç, emmurriat, va tombar una cadira en alçar-se. Amb el geni de través va començar a regirar tota la casa. Obria calaixos i armaris, rebotia la roba per terra i de sobte es va posar de quatre grapes, per mirar sota el sofà: s’havia quedat sense tabac. A ell no li agradava sortir quan es feia fosc des d’aquell dia de festa, a la Porta de la Pau, en què se li va acostar una dona bruna, vestida amb retalls de seda de colors, i li va dir que moriria atropellat per una bicicleta una nit fosca. El Vicenç la va enviar a pastar fang i ella el va maleir de lluny i només el va tocar de passada. Però va ser una passada forta, ja que de llavors ençà va arrossegar la meitat d’ell mateix com si arrossegués una ala i mai més no va voler sortir de nit.
       Em va demanar que baixés a comprar-n’hi. A mi no em costava gens i de pas baixava les escombraries. Aquell vespre la lluna feia el ple, el Vicenç tenia als ulls una llumeta de follia que em va causar inquietud, sabia que sense tabac es posava molt nerviós. Turmentava la darrera cigarreta amb tots els jocs dels fumadors, i els llavis se li aprimaven prodigiosament. Jo estava de vuit mesos, grassa com una balena, i em costava molt cordar-me les sabates. El Vicenç es va impacientar, m’apressava i m’escridassava encalçant-me a puntades de peu.
       —Inútil!
       Massa raó que tenia, estava lenta i maldestra. Ell m’empentava cap a la porta i en la darrera escomesa vaig caure rodolant escales avall. La por em va cobrir el cos i la mort ens va venir a visitar tot i que no li havíem donat hora. Vaig perdre el nen i l’única flameta d’il·lusió que m’animava els somriures. Vaig convertir-me en una dona anodina i sense valor.
       Aquesta ceba és tan forta que em fa plorar. Sofregeixo la ceba amb l’oli de la carn i hi afegeixo alls i una copeta de brandi.
       Al meu Vicenç li agrada més el vi que no el conyac, li agrada molt el vi. S’entreté en la taverna, com que està sense feina… Ara hi afegeixo la carn, algunes fulles de llorer, la cobreixo d’aigua, tapo l’olla exprés i ho deixo coure vint minuts mentre preparo la maleta. He fet una reserva al Gran Hotel Torre Catalunya.
       Torno a abocar-me a la finestra, no hi veig la lluna, alguna nena la deu tenir en remull a la seva habitació. El cel, espès i fosc, se m’apareix molt pròxim, enfront meu, un únic estel en tota la volta fa una telegrafia de punts i ratlles que un grill contesta amb un cant estrident i trencat. En aquesta hora tenebrosa, les cases semblen més que mai armaris de guardar-hi gent. Escampats sense ordre, clavats en la fosca, l’arabesc dels menjadors il·luminats i dels foscos pren una gran importància. S’ha fet de nit, el meu Vicenç no trigarà a venir amb la por al cos de creuar-se amb una bicicleta.
       Una vegada cuit el xai, voldria tastar-lo de sal, però no puc, tinc els llavis massa inflats. Però de segur que m’ha sortit molt bo. Ara hi afegeixo una picada d’ametlles i julivert i el meu toc especial, un polsim d’unes herbes secretes que han passat de mares a filles.
       Aquestes herbes han protegit sempre les dones de la meva família. Amb l’olla destapada ho deixo bullir durant cinc minuts. Mentrestant, fregeixo algunes patates. Paro taula i ho deixo tot preparat per al darrer àpat del meu estimat Vicenç, al qual no desitjo cap mal. Entre anar al cel o quedar-se a casa, estic convençuda que ell prefereix això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa nostra hi ha goteres i moltes i molt variades privacions. Aquesta decisió, però, ja no depèn d’ell, i si, finalment, resulta que n’hi ha, anirà al cel, on passarà una llarga temporada. Jo, en canvi, absolutament lliure, mai no m’he sentit tan saludablement bé, ni mai no he tingut tan clara la consciència que viuré molts anys, com la llarga nissaga de vídues a la qual pertanyo.

Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.barcelonareview.com/revista/70/gpe.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dia Mundial de l?Alzheimer

0
Imagina que un bon dia vas a comprar el pa i descobreixes que no recordes el camí de tornada a casa, que ensopegues amb una amiga que et convida amablement a un cafè i després no saps on has estat, que les paraules no tornen a la llum, que és com si caigueres en un pou de llet. Imagina també que dues setmanes més tard tractes d’estendre la bugada o de llegir el teu llibre preferit i tot es torna un encreuat irresoluble, que desconeixes si el cordó esquerre de la sabata hauria de descriure un cercle o acostar el cap per lligar-lo al dret.

més… 

La Virgínia va dir que ella mateixa compraria les flors.

Es va alçar del balancí i passet a passet es va dirigir cap a l’espill del corredor. No coneixia la dona que la mirava des de l’altra banda. Era una vella amb els cabells blancs, embullats, vestida amb un camisa de dormir blanca sense mànigues, no portava sostenidor i els pits grans i flàccids li queien fins a la cintura. La Virgínia va dirigir la mirada perduda cap a la finestra. Feia un dia fantàstic, un matí perfecte per dur el xiquet a la platja.

Quina delícia! Quina festa! En eixir al carrer, l’aire fresc li va tocar la cara, com el bes d’una ona, fresc i penetrant. Un calfred li va recórrer el seu cos jove de divuit anys com si alguna cosa horrible estiguera a punt de succeir. Es va quedar palplantada a la vorera amb el xiquet al braç i va deixar passar un camió gran i roig que repartia verdures.

–M’estime més els homes que les coliflors –va pensar en veu alta.

El xiquet plorava i ella somreia als veïns. Va veure la senyoreta Dolors, la seua mestra. Malgrat que ja havia complert els cinquanta anys, la dona es conservava molt bé. Duia els cabells recollits i amagava els seus grans ulls blaus darrere unes ulleres de pasta amb vidres de cul de got. La Virgínia es va amagar entre les coliflors. No volia que la descobrira, no havia fet els deures i de segur que la bonegava.

–Dos per tres, vint-i-sis –va dir al xiquet–. Les matemàtiques són molt importants per ser un home de profit.

Esquivant els cotxes, lentament, va aconseguir creuar el carrer. El campanar del poble que la va veure créixer, aquell que un dia es va negar pel caprici d’un dictador, va anunciar que ja havia passat mig dia. De primer els quatre quarts, després les dotze campanades.

Li agradava molt aquella ciutat, el bullici del trànsit, la sentia viva, la gent amunt i avall. Els lladrucs dels gossos van fer plorar el xiquet.

–Silenci! Que s’ature el món que el meu xiquet plora!

Ella havia estat una xiqueta de postguerra, havia patit fam i misèria, també va plorar molt. Però el seu xiquet no havia de patir, no li faltaria de res, estava convençuda que es calmaria quan l’arena calenta li acariciara els peuets.

Se sentia molt jove, i alhora invenciblement vella. Com un ganivet travessava totes les coses, i alhora estava fora d’elles, mirant. Mentre contemplava els cotxes, tenia la perpetua sensació d’estar fora, lluny, molt lluny de la mar, i sola. Sempre havia considerat que era molt, molt perillós viure, encara que només fóra un dia. I conste que no es creia intel·ligent ni extraordinària. Ignorava com s’ho havia fet per viure amb les quatre regles que li havia ensenyat la senyoreta Dolors. No sabia res, ni idiomes, ni història, només llegia, devorava els llibres i tocava el piano, adorava la música ben igual que la seua mare. De cop i volta es va preguntar si de cas importava que forçosament haguera de deixar d’existir; tot hauria de prosseguir sense ella. Es va sentir molesta. O potser es transformava en un consol, en pensar que la mort no acabava res. De sobte va tornar a veure aquella dona vella, l’estalonava, la seua imatge es reflectia en els vidres d’un aparador.

Els autobusos anaven i venien, s’aturaven i es posaven en marxa. Però, quin era el que ella havia d’agafar? Havia de ser un que anara a la platja. No havia de precipitar-se, tenia tendència a la passivitat. Tot d’una va veure un taxi groc i negre; va córrer amb el xiquet al braç, passet a passet, a agafar-lo.

 

Fragment “Endevina qui” de Gemma Pasqual i Escrivà (Ed. Tabarca)

 

http://www.tabarcallibres.com/tenda-online/ficha.php?id=163

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Bon viatge, Jordi-Carles Burillo…

0
La vida és injusta i no dóna pròrrogues. La mort de Jordi-Carles Burillo m’ha agafat de sorpresa. Feia temps que no ens vèiem, però mai oblidaré aquest gran patriota. Em sap molt greu la seva mort, es mereixia una pròrroga per poder veure i gaudir una Catalunya independent, encara que només fos un bocí d’aquests Països Catalans que tant estimava… Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels… Bona travessia, Burillo, estaràs ben present en els nostres cors el dia de la victòria.

Publicat dins de General | Deixa un comentari