«Mereix l’episodi el títol de “Operación Valencia”?
Segons tots els informes coneguts, només València quedà sumida en la
perplexitat de la fantasia sediciosa. L’element realment decisiu es
desenvolupava a Madrid. I no a l’hemicicle del Congrés precisament. El que va
succeir a l’edifici solemne de la Carrera de San Jerónimo, amb els documents
televisius a mà, no passà de ser una anècdota banal. Només haurà estat una
oportunitat per a avalar la dreta parlamentària. D’ara endavant –molt m’ho
tem–, tota l’angoixant fauna reaccionària es considerarà com una Marianita
Pineda salvada del patíbul per un atzar providencial. No caldrà citar noms.
Quan escric aquestes línies la trampa ja ha quedat tancada, i hi ha convocades
grans manifestacions “unitàries” en defensa de la Constitució i de tot això.
Algú fa l’idiota, i jo ja sé qui és.» Joan Fuster
Més…
«Corria l’any 1981.
Ta mare i jo vivíem junts al pis del barri del Carme, on visc jo ara. Ella feia
d’advocada laboralista, havia aconseguit molts èxits en aquest terreny, molt
empresaris valencians es van rascar la butxaca per poder pagar els
acomiadaments improcedents dels seus treballadors o per condicionar les seues
fàbriques i empreses. Era molt bona i tenia la mateixa mala llet que té ara.
Era volguda i admirada pels treballadors i treballadores i odiada pels
empresaris, cosa de la qual ella se sentia orgullosa. No ens vèiem gaire, jo
viatjava contínuament pel món, guerra rere guerra, però ens estimàvem molt.
»La vida política
anava molt moguda, havia dimitit el president del govern espanyol, Adolfo
Suárez, i intentaven investir un nou president, Leopoldo Calvo-Sotelo. El
dilluns vint-i-tres de febrer era jo a la ciutat de València, a la redacció del
diari. Acabava de tornar d’un viatge a Xile que havia fet en companyia de
l’oncle Émile, que aleshores feia de periodista com jo, en un diari francés.
Encara no li havia picat el cuquet de la política com a ta mare. Havíem fet un
reportatge sobre els desapareguts, ens vam jugar-hi el coll, en aquell viatge;
per sort, com sempre, no ens va passar res. Hi havia un ambient ensopit, eren
les sis de la vesprada, jo acabava de dinar i em barallava amb la màquina
d’escriure intentant posar ordre a totes les notes i entrevistes, intentant
donar-li forma per a un reportatge per al dominical. Teníem la ràdio engegada,
escoltàvem la sessió del Ple del Congrés dels Diputats en què se sotmetia a una
nova tanda de votacions la investidura del Calvo-Sotelo; ara només necessitava
una majoria simple, no havia aconseguit la majoria absoluta en la primera. Era
com un soporífer per a mi que no em deixava pensar. Sentia d’una manera
monòtona un nom rere un altre, «senyor Manuel Núñez Mencado»; però aquesta
vegada no es va sentir un sí o un no, sinó alguns trets, i de sobte: «¡Que
no se mueva nadie! ¡Quieto todo el mundo! ¡Todos al suelo!» I més trets. A
la redacció es va fer un silenci total. De seguida vam engegar el televisor. No
podíem donar crèdit al que vèiem: la guàrdia civil havia entrat a l’hemicicle,
i un tinent coronel anomenat Antonio Tejero Molina hi era al bell mig,
palplantat, i encanonava amb la seua pistola reglamentària el president de la
cambra, Landelino Lavilla. De cop i volta, la ràdio va aturar l’emissió.
»Al
cap d’una estona, el tinent general de la III Regió Militar, la de València,
Jaime Milans del Bosch, va fer públic un comunicat a través de totes les
emissores de la capital, en el qual decretava l’estat d’excepció. Els telèfons
no paraven de sonar. Aquí no s’havien acabat totes les sorpreses. De sobte vam
sentir pel carrer un soroll com de camions o alguna cosa semblant. Era estrany,
perquè ja feia estona que els carrers estaven deserts. Quan vam mirar per la
finestra, no donàvem crèdit als nostres ulls. Eren tancs els que es passejaven
pels carrers del cap i casal. En aquell moment vaig reaccionar. Tots els papers
de Xile, totes les entrevistes, els desapareguts, els camps de concentració,
les tortures, els morts, em van venir a la ment; i, és clar, ta mare, la meua
estimada Carme. Els telèfons estaven tots ocupats. Vaig haver de fer servir
mètodes no gaire educats per aconseguir-ne un. Aleshores, encara que et semble
increïble, no teníem mòbils. Vaig trucar a casa però no parava de comunicar.
L’havia d’anar a buscar. Els companys em van insistir que era perillós. Corrien
rumors sobre unes llistes secretes que circulaven per València amb els noms de
periodistes, de polítics i d’advocats, per prendre-hi represàlies. Òbviament,
ta mare i jo hi érem inclosos. No la podia deixar sola, de manera que vaig
agafar la moto i vaig sortir disparat. Per direccions prohibides, esquivant
tancs i soldats, sense fer massa soroll. Era quasi impossible, però per fi vaig
aconseguir arribar a casa nostra.
»Vaig entrar corrents en cerca de ta mare, però la meua sorpresa va ser
majúscula en veure-la asseguda en una butaca cosint el coll a un osset que jo
li havia regalat quan ens vam conèixer. Vaig pensar que es trobava en estat de
xoc, mai l’havia vista cosir, i ara no era el moment més adequat per
aprendre’n.
–Hem
de marxar –li vaig dir tímidament, per por de provocar-li alguna reacció
violenta.
–Un
moment, acabe de seguida –em va respondre tranquil·lament, mentre tallava el
fil amb les dents. Es va posar dret, va agafar una bossa que ja tenia preparada
i amb l’osset a la mà vam baixar les escales.
»De
sobte va començar a buscar la portera, que no era a la porteria. Jo pensava que
s’havia tornat boja. La portera era una vídua de guàrdia civil, confident de la
policia. Trobe que mai hi havíem creuat dues paraules.
–Deu
ser a sa casa, a l’àtic –va dir ta mare, i va enfilar altra vegada escales
amunt amb l’osset. Jo la seguia sense dir res, tot pesarós, maleint el que
havia causat el cop d’estat a la meua dona.
»Va
trucar al timbre. La dona va obrir amb cara de sorpresa en veure’ns palplantats
a la porta de sa casa. Per a ella érem els rojos indesitjables que vivien al
segon esquerra.
–Senyora Custodia, m’han dit que la seua neteta viu amb vostè, perquè els pares
estan treballant a Alemanya.
»La
dona va assentir amb el cap. Tots dos vam encreuar les mirades, tots dos teníem
el mateix pressentiment.
–Aquest osset és per a ella. A mi ja no em farà cap falta –va dir mentre li
allargava el pelut.
»Definitivament estava convençut que ta mare
no tenia el cap sa. Abans que la dona poguera dir res, va sortir disparada
escales avall. Jo la vaig seguir. Va pujar a la moto i em va indicar que anàrem
a casa la teua àvia. Aleshores vaig intentar posar seny. No era un bon
amagatall, de segur que aquell era el primer lloc on ens buscarien.
–Ho
tinc tot pensat, no patisques –em va respondre amb lucidesa, no semblava boja.
–Em
pots explicar a què treia cap tot aquest número de l’osset? –em vaig atrevir a
preguntar-li una mica enfadat.
–Fot
canya a la moto, ja t’ho explicaré tot quan arribem.
»La
teua àvia ens esperava. Semblava que totes dues dones sabien molt bé el que
feien; en canvi, jo semblava un babau, seguint-les pel corredor de la casa. Vam
anar fins al rebost.
–Aquí, dins l’armari? Que us heu begut l’enteniment? No estem jugant a
conillets a amagar –vaig protestar en veure que m’empentaven cap a dins.
»Però no era el que jo em pensava. No em
preguntes com, però de cop i volta la paret es va obrir i va aparèixer una
cambra secreta. Vaig quedar bocabadat, i encara més quan a dins vaig veure una
estança presidida per un quadre del dictador Franco, i una bandera espanyola
amb el pardalot i tot al costat de tota una col·lecció d’armes.
–On
som? –vaig preguntar incrèdul.
–A
l’amagatall del pare. Se’l va fer construir per si de cas algun dia els russos
ens envaïen. Ara ens anirà molt bé a nosaltres, està molt ben condicionat.
»L’àvia ens va portar una safata amb queviures, ens va abraçar amb llàgrimes
als ulls i es va acomiadar.
»Ens
vam quedar tots sols en aquella estança. El primer que vaig fer va ser
tafanejar una mica. Hi havia de tot: una petita cuina, un bany complet i un
rebost amb bon conyac, bon whisky, cigars havans. Per molt feixista que era el
teu avi, no era tan llepafils per al bon tabac socialista. Allà va ser que em
vaig acostumar a fumar-ne. La nit es va fer molt llarga i, quan se’m va acabar
el tabac, vaig començar amb els havans. Ta mare em va explicar que en uns
altres temps era ple de menjar, però que l’àvia ho va treure tot en morir
l’avi. L’únic mitjà de comunicació amb l’exterior era una ràdio antiga, que vam
tenir engegada tota la nit, la nit dels transistors, tal com en vam dir.
»Saps?, quan t’he trobat aquesta tarda, feies la careta d’un ocellet perdut,
igual que ta mare aquell dia. Totes dues ben bé teniu la mateixa expressió als
ulls, ets feta i pastada a ella. La Carme era i és massa orgullosa per
reconèixer que tenia por, però en la cara pagava. Jo potser també, però no en
vaig mirar al mirall, amb els ulls de ta mare en tenia prou. Amagats en aquella
cambra secreta ens trobàvem bé de moment; ara, no ens hi podíem quedar per
sempre. Els minuts semblaven hores, mentre la ràdio continuava amb les marxes
militars i cada mitja hora ens repetia el comunicat de Milans del Bosch.
–Si ens en sortim, vull que et cases amb mi
–li vaig proposar de sobte.
–Sí,
home, de blanc i per l’església!
–T’ho dic seriosament.
–Estem bé com estem. Per què necessitem els papers?
»Aleshores va ser quan li vaig dir que volia tenir un fill. Potser era perquè
acabava de tornar de Xile i m’havia adonat que la vida es vivia cada dia, que
no es podien deixar passar els somnis. Ta mare se’m va quedar mirant i va veure
que no era una broma. En va fer un bes molt llarg i va acceptar.
–Segurament
no tenim gaires possibilitats de sortir-nos-en; si no, no m’ho hauries demanat.
»Ta mare intentava mantenir-se de bon humor,
però les hores passaven i no teníem cap notícia bona. Va passar molt de temps.
Fins i tot vam triar el teu nom; si hagueres estat xiquet, t’hauríem posat Guillem.
»A la una de la matinada, la ràdio va
canviar el disc amb un comunicat del rei d’Espanya, Joan Carles I, en contra
del cop. Però només ens vam tranquil·litzar de debò quan, a la una i vint, el
general Milans del Bosch va ordenar la retirada dels tancs i dels soldats de la
ciutat de València.
»De
tota manera no estàvem segurs del tot. Jo vaig besar ta mare i ella em va besar
a mi, aleshores sí, que es va fer una nit llarga, però de sexe i amor. No li
digues que t’he explicat això, ja la coneixes.
»L’endemà a les deu del matí va venir la teua àvia amb el desdejuni més
contenta que un gínjol. Els guàrdies civils començaven a sortir de l’edifici
del Congrés. A les dotze vam veure per la televisió com en sortien els diputats
i les diputades. A la una del migdia ja havia acabat tot.
»Vam
tornar al nostre pis. Ta mare va anar corrents a casa la portera. Jo no entenia
quina mania havia agafat amb aquella dona. Va trucar a la porta. La dona va
tardar una mica a obrir, tot i que sabíem que era darrere la porta, potser
perquè ja no se sentia guanyadora. Per fi va obrir.
–Torne’m l’osset –li va ordenar ta mare sense dir ni bon dia.
»La dona ho va fer immediatament, ta mare el
va examinar i va enfilar escales avall. Aquella va ser l’última vegada que vam
parlar amb la portera, de fet aquell va ser l’únic dia que ho vam fer en tot el
temps que portàvem en aquella casa.
»Una
vegada en el pis, ta mare va descosir l’osset. Hi havia amagat tots els seus
papers i fitxes dels obrers i de les obreres quae defensava. També hi havia
guardat les meues entrevistes de Xile. És fantàstica, genial i, com pots
comprovar, jo bastant babau, mai de la vida se m’hauria acudit una cosa com
aquella.
»Mai
perdonaré els culpables i tots els responsables d’aquella pantomima, el mal
tràngol que van fer passar a ta mare; a mi encara rai, però a ella no.»
Fragment de Gènova, città chius@
(Alfaguara/Voramar)
http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/63-genova-citta-chius.html
