Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

23 de febrer de 1981. Operación Valencia… amb el ?coño? a la boca.

0
«Mereix l’episodi el títol de “Operación Valencia”? Segons tots els informes coneguts, només València quedà sumida en la perplexitat de la fantasia sediciosa. L’element realment decisiu es desenvolupava a Madrid. I no a l’hemicicle del Congrés precisament. El que va succeir a l’edifici solemne de la Carrera de San Jerónimo, amb els documents televisius a mà, no passà de ser una anècdota banal. Només haurà estat una oportunitat per a avalar la dreta parlamentària. D’ara endavant –molt m’ho tem–, tota l’angoixant fauna reaccionària es considerarà com una Marianita Pineda salvada del patíbul per un atzar providencial. No caldrà citar noms. Quan escric aquestes línies la trampa ja ha quedat tancada, i hi ha convocades grans manifestacions “unitàries” en defensa de la Constitució i de tot això. Algú fa l’idiota, i jo ja sé qui és.» Joan Fuster.

més… 

«Corria l’any 1981. Ta mare i jo vivíem junts al pis del barri del Carme, on visc jo ara. Ella feia d’advocada laboralista, havia aconseguit molts èxits en aquest terreny, molt empresaris valencians es van rascar la butxaca per poder pagar els acomiadaments improcedents dels seus treballadors o per condicionar les seues fàbriques i empreses. Era molt bona i tenia la mateixa mala llet que té ara. Era volguda i admirada pels treballadors i treballadores i odiada pels empresaris, cosa de la qual ella se sentia orgullosa. No ens vèiem gaire, jo viatjava contínuament pel món, guerra rere guerra, però ens estimàvem molt.

 

 

»La vida política anava molt moguda, havia dimitit el president del govern espanyol, Adolfo Suárez, i intentaven investir un nou president, Leopoldo Calvo-Sotelo. El dilluns vint-i-tres de febrer era jo a la ciutat de València, a la redacció del diari. Acabava de tornar d’un viatge a Xile que havia fet en companyia de l’oncle Émile, que aleshores feia de periodista com jo, en un diari francés. Encara no li havia picat el cuquet de la política com a ta mare. Havíem fet un reportatge sobre els desapareguts, ens vam jugar-hi el coll, en aquell viatge; per sort, com sempre, no ens va passar res. Hi havia un ambient ensopit, eren les sis de la vesprada, jo acabava de dinar i em barallava amb la màquina d’escriure intentant posar ordre a totes les notes i entrevistes, intentant donar-li forma per a un reportatge per al dominical. Teníem la ràdio engegada, escoltàvem la sessió del Ple del Congrés dels Diputats en què se sotmetia a una nova tanda de votacions la investidura del Calvo-Sotelo; ara només necessitava una majoria simple, no havia aconseguit la majoria absoluta en la primera. Era com un soporífer per a mi que no em deixava pensar. Sentia d’una manera monòtona un nom rere un altre, «senyor Manuel Núñez Mencado»; però aquesta vegada no es va sentir un sí o un no, sinó alguns trets, i de sobte: «¡Que no se mueva nadie! ¡Quieto todo el mundo! ¡Todos al suelo!» I més trets. A la redacció es va fer un silenci total. De seguida vam engegar el televisor. No podíem donar crèdit al que vèiem: la guàrdia civil havia entrat a l’hemicicle, i un tinent coronel anomenat Antonio Tejero Molina hi era al bell mig, palplantat, i encanonava amb la seua pistola reglamentària el president de la cambra, Landelino Lavilla. De cop i volta, la ràdio va aturar l’emissió.

 

»Al cap d’una estona, el tinent general de la III Regió Militar, la de València, Jaime Milans del Bosch, va fer públic un comunicat a través de totes les emissores de la capital, en el qual decretava l’estat d’excepció. Els telèfons no paraven de sonar. Aquí no s’havien acabat totes les sorpreses. De sobte vam sentir pel carrer un soroll com de camions o alguna cosa semblant. Era estrany, perquè ja feia estona que els carrers estaven deserts. Quan vam mirar per la finestra, no donàvem crèdit als nostres ulls. Eren tancs els que es passejaven pels carrers del cap i casal. En aquell moment vaig reaccionar. Tots els papers de Xile, totes les entrevistes, els desapareguts, els camps de concentració, les tortures, els morts, em van venir a la ment; i, és clar, ta mare, la meua estimada Carme. Els telèfons estaven tots ocupats. Vaig haver de fer servir mètodes no gaire educats per aconseguir-ne un. Aleshores, encara que et semble increïble, no teníem mòbils. Vaig trucar a casa però no parava de comunicar. L’havia d’anar a buscar. Els companys em van insistir que era perillós. Corrien rumors sobre unes llistes secretes que circulaven per València amb els noms de periodistes, de polítics i d’advocats, per prendre-hi represàlies. Òbviament, ta mare i jo hi érem inclosos. No la podia deixar sola, de manera que vaig agafar la moto i vaig sortir disparat. Per direccions prohibides, esquivant tancs i soldats, sense fer massa soroll. Era quasi impossible, però per fi vaig aconseguir arribar a casa nostra.

 

»Vaig entrar corrents en cerca de ta mare, però la meua sorpresa va ser majúscula en veure-la asseguda en una butaca cosint el coll a un osset que jo li havia regalat quan ens vam conèixer. Vaig pensar que es trobava en estat de xoc, mai l’havia vista cosir, i ara no era el moment més adequat per aprendre’n.

 

            –Hem de marxar –li vaig dir tímidament, per por de provocar-li alguna reacció violenta.

 

            –Un moment, acabe de seguida –em va respondre tranquil·lament, mentre tallava el fil amb les dents. Es va posar dret, va agafar una bossa que ja tenia preparada i amb l’osset a la mà vam baixar les escales.

 

            »De sobte va començar a buscar la portera, que no era a la porteria. Jo pensava que s’havia tornat boja. La portera era una vídua de guàrdia civil, confident de la policia. Trobe que mai hi havíem creuat dues paraules.

 

            –Deu ser a sa casa, a l’àtic –va dir ta mare, i va enfilar altra vegada escales amunt amb l’osset. Jo la seguia sense dir res, tot pesarós, maleint el que havia causat el cop d’estat a la meua dona.

 

»Va trucar al timbre. La dona va obrir amb cara de sorpresa en veure’ns palplantats a la porta de sa casa. Per a ella érem els rojos indesitjables que vivien al segon esquerra.

 

            –Senyora Custodia, m’han dit que la seua neteta viu amb vostè, perquè els pares estan treballant a Alemanya.

 

            »La dona va assentir amb el cap. Tots dos vam encreuar les mirades, tots dos teníem el mateix pressentiment.

 

            –Aquest osset és per a ella. A mi ja no em farà cap falta –va dir mentre li allargava el pelut.

 

»Definitivament estava convençut que ta mare no tenia el cap sa. Abans que la dona poguera dir res, va sortir disparada escales avall. Jo la vaig seguir. Va pujar a la moto i em va indicar que anàrem a casa la teua àvia. Aleshores vaig intentar posar seny. No era un bon amagatall, de segur que aquell era el primer lloc on ens buscarien.

 

            –Ho tinc tot pensat, no patisques –em va respondre amb lucidesa, no semblava boja.

 

            –Em pots explicar a què treia cap tot aquest número de l’osset? –em vaig atrevir a preguntar-li una mica enfadat.

 

            –Fot canya a la moto, ja t’ho explicaré tot quan arribem.

 

            »La teua àvia ens esperava. Semblava que totes dues dones sabien molt bé el que feien; en canvi, jo semblava un babau, seguint-les pel corredor de la casa. Vam anar fins al rebost.

 

            –Aquí, dins l’armari? Que us heu begut l’enteniment? No estem jugant a conillets a amagar –vaig protestar en veure que m’empentaven cap a dins.

 

»Però no era el que jo em pensava. No em preguntes com, però de cop i volta la paret es va obrir i va aparèixer una cambra secreta. Vaig quedar bocabadat, i encara més quan a dins vaig veure una estança presidida per un quadre del dictador Franco, i una bandera espanyola amb el pardalot i tot al costat de tota una col·lecció d’armes.

 

            –On som? –vaig preguntar incrèdul.

 

            –A l’amagatall del pare. Se’l va fer construir per si de cas algun dia els russos ens envaïen. Ara ens anirà molt bé a nosaltres, està molt ben condicionat.

 

»L’àvia ens va portar una safata amb queviures, ens va abraçar amb llàgrimes als ulls i es va acomiadar.

 

»Ens vam quedar tots sols en aquella estança. El primer que vaig fer va ser tafanejar una mica. Hi havia de tot: una petita cuina, un bany complet i un rebost amb bon conyac, bon whisky, cigars havans. Per molt feixista que era el teu avi, no era tan llepafils per al bon tabac socialista. Allà va ser que em vaig acostumar a fumar-ne. La nit es va fer molt llarga i, quan se’m va acabar el tabac, vaig començar amb els havans. Ta mare em va explicar que en uns altres temps era ple de menjar, però que l’àvia ho va treure tot en morir l’avi. L’únic mitjà de comunicació amb l’exterior era una ràdio antiga, que vam tenir engegada tota la nit, la nit dels transistors, tal com en vam dir.

 

»Saps?, quan t’he trobat aquesta tarda, feies la careta d’un ocellet perdut, igual que ta mare aquell dia. Totes dues ben bé teniu la mateixa expressió als ulls, ets feta i pastada a ella. La Carme era i és massa orgullosa per reconèixer que tenia por, però en la cara pagava. Jo potser també, però no en vaig mirar al mirall, amb els ulls de ta mare en tenia prou. Amagats en aquella cambra secreta ens trobàvem bé de moment; ara, no ens hi podíem quedar per sempre. Els minuts semblaven hores, mentre la ràdio continuava amb les marxes militars i cada mitja hora ens repetia el comunicat de Milans del Bosch.

 

–Si ens en sortim, vull que et cases amb mi –li vaig proposar de sobte.

 

            –Sí, home, de blanc i per l’església!

 

            –T’ho dic seriosament.

 

            –Estem bé com estem. Per què necessitem els papers?

 

»Aleshores va ser quan li vaig dir que volia tenir un fill. Potser era perquè acabava de tornar de Xile i m’havia adonat que la vida es vivia cada dia, que no es podien deixar passar els somnis. Ta mare se’m va quedar mirant i va veure que no era una broma. En va fer un bes molt llarg i va acceptar.

 

–Segurament no tenim gaires possibilitats de sortir-nos-en; si no, no m’ho hauries demanat.

 

»Ta mare intentava mantenir-se de bon humor, però les hores passaven i no teníem cap notícia bona. Va passar molt de temps. Fins i tot vam triar el teu nom; si hagueres estat xiquet, t’hauríem posat Guillem.

 

»A la una de la matinada, la ràdio va canviar el disc amb un comunicat del rei d’Espanya, Joan Carles I, en contra del cop. Però només ens vam tranquil·litzar de debò quan, a la una i vint, el general Milans del Bosch va ordenar la retirada dels tancs i dels soldats de la ciutat de València.

 

»De tota manera no estàvem segurs del tot. Jo vaig besar ta mare i ella em va besar a mi, aleshores sí, que es va fer una nit llarga, però de sexe i amor. No li digues que t’he explicat això, ja la coneixes.

 

»L’endemà a les deu del matí va venir la teua àvia amb el desdejuni més contenta que un gínjol. Els guàrdies civils començaven a sortir de l’edifici del Congrés. A les dotze vam veure per la televisió com en sortien els diputats i les diputades. A la una del migdia ja havia acabat tot.

 

»Vam tornar al nostre pis. Ta mare va anar corrents a casa la portera. Jo no entenia quina mania havia agafat amb aquella dona. Va trucar a la porta. La dona va tardar una mica a obrir, tot i que sabíem que era darrere la porta, potser perquè ja no se sentia guanyadora. Per fi va obrir.

 

            –Torne’m l’osset –li va ordenar ta mare sense dir ni bon dia.

 

»La dona ho va fer immediatament, ta mare el va examinar i va enfilar escales avall. Aquella va ser l’última vegada que vam parlar amb la portera, de fet aquell va ser l’únic dia que ho vam fer en tot el temps que portàvem en aquella casa.

 

»Una vegada en el pis, ta mare va descosir l’osset. Hi havia amagat tots els seus papers i fitxes dels obrers i de les obreres que defensava. També hi havia guardat les meues entrevistes de Xile. És fantàstica, genial i, com pots comprovar, jo bastant babau, mai de la vida se m’hauria acudit una cosa com aquella.

 

»Mai perdonaré els culpables i tots els responsables d’aquella pantomima, el mal tràngol que van fer passar a ta mare; a mi encara rai, però a ella no.»

 

Fragment de Gènova, città chius@ (Alfaguara/Voramar)

 

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/63-genova-citta-chius.html

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari