Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

El 26 de gener de 1939, les botes feixistes van trepitjar la ciutat de Barcelona desfilant per la Diagonal

3
El nou any no ens va portar cap il·lusió, els reis de l’Orient van passar de llarg i aquell dimecres gèlid del mes de gener, les botes feixistes van trepitjar la ciutat de Barcelona desfilant per la Diagonal, l’ocupació definitiva de Catalunya era imminent. 
El pitjor dels nostres malsons s’havia fet realitat, havíem perdut la guerra, la qual cosa va obligar les autoritats republicanes, així com les institucions polítiques a travessar la frontera camí cap a l’exili. Els acompanyaren centenars de milers de persones: dones, infants, gent gran, soldats de l’exèrcit republicà, un èxode sense precedents en la nostra història. La població civil, que omplia les carreteres cap a la frontera, va ser bombardejada impunement pels avions rebels que sortien de Mallorca. També es van bombardejar ciutats i poblacions com Barcelona, Granollers, Girona, Figueres, Roses, l’Escala, entre d’altres.
Un temps d’incertesa extremadament fred acompanyava la pluja incessant que plorava la memòria de les milers de víctimes innocents que no havien aconseguit sobreviure a la barbàrie. Els estrèpits dels trons es confonien amb els bombardejos, grans columnes de fum negre s’enlairaven per tot arreu i enfosquien el cel, el sol de dol no va sortir cap dia.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Joan Fuster, l?home que ensenyava el cul cada dia

0

Autoanàlisi literària? Literària? Evidentment, sóc un escriptor: així ho tinc inscrit en el DNI, perquè al capdavall, em guanyo la vida escrivint. És “literatura” el que jo faig? Per mi, sobretot, és un ofici: un treball. En aquestes latituds ha de ser inevitablement un treball irregular, aleatori, mal pagat. Escriure, per mi, és opinar. No sóc poeta, ni novel.lista, ni dramaturg. I opinar és ensenyar el cul cada dia. Com que les opinions professionals són escasses, has d’opinar forçosament, sovint: és el drama de l’article periodístic. I et disperses sense voler, La necessitat de guanyar-me la vida a força d’escriure ara em deixa poc temps per llegir, una de les poques coses que m’ha divertit sempre. Això és molt fatigós, i no té gaires compensacions, ni econòmiques ni de les altres. És igual. L’important és “influir” d’alguna manera en un àmbit de lectors. Per “influir” no entenc “adoctrinar”: més aviat, incitar a la reflexió.

(Joan Fuster. “Ensenyar el cul cada dia”. A Plomes catalanes d’avui. Barcelona: Llibres del Mall, 1982)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Enric Valor en la memòria

0
El 13 de gener de 2000 feia un eriçat dia d’hivern i devien ser cap a les dues de la migjornada. El cel era dauat de núvols violacis i morats, panxuts i grossos, que un ventet de tramuntana empentava cap avall, cap a la mar. Tothora queia bruixó i nevisquejava, les serres tenien neu i també hi havia com una mitja ensucrada per davall dels marges i per les vores dels camí, les mates es blanquejaven unes voltes, i altres el vent els feia caure la neu borda que se’ls apegava… En fi, un dia lleig i rebolicat. Tot el paisatge era gris i molt i molt trist, però el ginebre continuava verd, sense un sol floquet de neu, uns raigs de sol intensos només a ell il·luminaven, i recolzat en el seu tronc descansava un Homenot gran i vell, elegant, amb un bastó i un barret. El seu nom, Enric Valor i Vives, fill de Castalla.

més… 

Hivern

Això va anar i era un cas que va passar a la vila de Penàguila. Cal dir-vos de primer que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d’intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus més de vint canonets de bronze. La Travessa és un vell camí romà que puja des del poble de Penàguila fins a la coronació del coll. Orientat a Tramuntana, és aquell un pintoresc indret però resulta més aviat trist i solitari. A mitjan camí, ja veus allà avall, com ho veuria un xoriguer, la petita vila, els grans pins que la volten i el terreny extremadament trencat del terme baix.

Allà, en el terme d’un mas anomenat el Bítol de Valor, es conserva un ginebre monumental que té més de tres segles, és el més bonic i corpulent de tot el territori. Sota aquest ginebre misteriosament encara parlen els animals, les plantes i les aigües. Allí no bat la Tramuntana, i les herbes muntanyenques floreixen a tothora.

El 13 de gener de 2000 feia un eriçat dia d’hivern i devien ser cap a les dues de la migjornada. El cel era dauat de núvols violacis i morats, panxuts i grossos, que un ventet de tramuntana empentava cap avall, cap a la mar. Tothora queia bruixó i nevisquejava, les serres tenien neu i també hi havia com una mitja ensucrada per davall dels marges i per les vores dels camí, les mates es blanquejaven unes voltes, i altres el vent els feia caure la neu borda que se’ls apegava… En fi, un dia lleig i rebolicat. Tot el paisatge era gris i molt i molt trist, però el ginebre continuava verd, sense un sol floquet de neu, uns raigs de sol intensos només a ell il·luminaven, i recolzat en el seu tronc descansava un Homenot gran i vell, elegant, amb un bastó i un barret. El seu nom, Enric Valor i Vives, fill de Castalla.

–Això són les meues terres! Quan de temps sense veure-les! –va exclamar.

I va saludar tots els tossals i carenes coneguts, el Cabeçó d’Or, el Carrascal, l’Ull de Moro, la Mariola, el Benicadell, l’Almudaina i la Serrella…

–Quin fred! –va dir en allunyar-se una mica del ginebre que li proporcionava caloreta.

Aquell no era el clima de la ciutat de València. Es va adonar que estava xafant neu, neu pura. Per això relluïen amb aquella pompa i vistositat totes les seues serres. Tremolant de fred i de goig, va tornar a arrecerar-se sota el ginebre.

De cop i volta, l’Homenot va veure venir cap a ell una jove, de cara morena i faccions afinades i una cabellera suau i onejada que li queia airosament muscles avall.

–Déu vos guard, bon ancià! –va saludar-lo ella amb una veu suau i clara.

–Per què vas tota sola en un dia com avui? –li va preguntar l’Homenot.

–Vaig fent camí –va dir ella d’una manera molt misteriosa.

–I com et dius?

–El meu nom és Rosella.

–Jo em dic…

–L’Homenot del barret –el va tallar ella.

Ell va somriure, li va fer gràcia aquell nom.

–Ara em veieu aquesta cara tan bonica com una princesa de rondalla, però no fa molt de temps era una vella arrugada, lletja, amb la barba punxeguda, el nas d’esparver i la pell de pergamí. Vivia amb la meua germana Margarida en una caseta habitada en la mateixa carena de la Penya Roja. Ara encara es veu com un punter blanquinós damunt la colossal muntanya; però està enderrocada, amb les parets mig tombades pels vents, nevades i pluges, i amb la teulada desfeta. No tenien més béns que aquell mal recer, unes cabres blanques, un boc de llargues barbes i unes pomeres que creixien pels voltants. Voleu saber com he esdevingut jove i vella?

L’home va assentir amb el cap i es va treure del barret una llibreteta i un llapis.

Mentre la jove parlava ell anava apuntant.

–Doncs per art d’encanteri! Uns estudiants vinguts a València a estudiar des d’un remot país de l’Orient tenien poders sobrenaturals i em van fadar. Em van convertir en una jove galaníssima de quinze anys, amb l’única condició que no ho explicara a ningú.

–I per què m’ho contes a mi? –va preguntar estranyat l’Homenot del barret.

–Perquè m’han dit que a Fortaleny viu un llenyater anomenat Pauet. És un vell esparpellat i amic de tot el poble, que té més de mil quatre-cents anys de vida, que tot i que és ric i els diners mai no se li acaben, encara fa llenya. Viure tants anys cansa. I no vull que les desgràcies se m’enganxen com les cireres i cresquen talment, que no quede estaca en paret ni casa sense dissort, com li va passar al Joan-Ratot del Cabeç de Penadesa.

I dit això, la dona va envellir de cop. Però no era una vella arrugada, lletja, amb la barba punxeguda, el nas d’esparver i la pell de pergamí com havia dit ella. Era una dona gran, els ulls grossos i negres amb vivor de joventut, una mica apergaminada però encara ben eixerida. L’Homenot del barret la va trobar molt bonica.

–Me n’haig d’anar ara mateix, ploga o neve –va dir ella.

Ell observava com s’allunyava, el va impressionar molt la seua manera de caminar, elegant i sumptuosa. Quan la Rosella va estar a vint o trenta passes, que encara ell ben bé la podia oir, se li va girar. Tan lluny com era, l’Homenot va poder-se adonar que la cara d’ella resplendia amb una claror que el va deixar esbalaït, i que el seu cabell blanc feia una aurèola daurada.

–Enric! Enric Valor! –el va cridar la Rosella–. Tornaràs amb la teua estimada mare!

I en aquest moment va començar a caure neu una altra vegada, i la Rosella es va perdre darrere el tapió que formaven les espesses volves.

L’Homenot es va quedar sense paraula, la seua estimada mare feia anys que era morta. Tot i que va tenir una llarga vida, va deixar aquest món als vuitanta-cinc anys. Va estar trenta anys casada i trenta vídua.

La nevada va ser tan grossa que ho va colgar tot de mitja vara de neu i va pintar el paisatge amb un mantell blanc.

I aleshores davant del ginebre passaren tres velletes molt velletes, totes endolades i tapades amb gruixuts mantons de llana negra.

Fragment de L’Homenot del barret, homenatge a Enric Valor de Gemma Pasqual (Edicions 96)

http://www.edicions96.com/ca/botiga-online/Catalog/show/l039homenot-del-barret-146
 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Bon viatge #Castellet!

0
Publicat el 9 de gener de 2014
S’ha mort l’editor Josep Maria Castellet… quina tristesa… vaig tenir el plaer de conèixer personalment aquest homenot de les lletres catalanes… tot un senyor… sempre amb una paraula amable… conversar amb ell era tot un plaer i un honor… Bon viatge #Castellet!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L?any 2014 el comence carregat de projectes

2
Publicat el 2 de gener de 2014

L’any 2014 el comence carregat de projectes. Dues novel·les que sortiran a la primavera: “650 puntades” i “Xènia, tens un whatsapp”, totes dues en Barcanova. Dues obres ben distintes que espere que us agraden.

Els xiquets i les xiquetes de l’Escola d’Almoines (el meu poble) m’ajudaran a fer una novel·la per a primària, començarem aquest mateix gener. (Em fa molta il·lusió!!!!)

I més coses que ara no us puc explicar… aquí hi ha molts ulls i les parets de Vilaweb tenen orelles 😉 però us mantindré informats!

Publicat dins de General | Deixa un comentari