Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Revisant les galerades de Barça ou barzakh!

0

Barça ou barzakh! Ed. Bromera

A Dakar, els nens corren descalços darrere
d’una pilota cridant «Barça ou barzakh!», una expressió que apliquen als
emigrants clandestins que ixen de les seues costes i significa ‘Barcelona o
mort!’. Amadou i Mabale, dos adolescents nascuts a la perifèria de la ciutat,
han decidit fer seu aquest crit i embarcar-se, juntament amb Umm i Noolamala,
en una pastera rumb al paradís: Europa. Sense importar-los els riscos ni els
perills que els hi esperen, tots quatre comparteixen el mateix somni: una vida
millor. Mabale vol ser jugador del Barça, Noolamala vol muntar un saló de
bellesa a Benidorm, Umm vol ser mestra i Amadou estima tant la Noolamala que la
seguiria fins a la fi del món.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Sallent ja té un carrer dedicat a Guillem Agulló. Alguna iniciativa més?

0
Sallent ja té un carrer dedicat a Guillem Agulló. Bé
per Sallent! Alguna iniciativa més? Amics i amigues, regidors i regidores, polítics
en general, persones en particular. Algú s’anima a dedicar-li al Guillem Agulló
un carrer al seu poble o ciutat?

Des que el Ple de l’Ajuntament de Sallent va aprovar per unanimitat
la moció de la CUP,  el 11 d’abril de 2008, la insistència per tal que
es fes efectiu l’acord ha estat constant. Finalment, aquest dimecres 23
de març es va col•locar la placa que recorda el jove de Maulets
assassinat. La moció, proposta de  Maulets, va suposar, alhora, poder
denunciar en el plenari la impunitat de que gaudeixen determinats grups
feixistes violents davant les agressions que cometen així com la
connivència de forces policials i polítiques amb els seus atacs, molt
preocupants al País Valencià.
La CUP agraeix, alhora, que Maulets,
els companys i la família de Guillem Agulló hagin acompanyat aquesta
iniciativa i volem que el carrer sigui un símbol més de la negativa a
oblidar ni a perdonar.

http://sallent.cup.cat/noticia/sallent-ja-t%C3%A9-un-carrer-dedicat-guillem-agull%C3%B3

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El Teatre també diu Prou! Carta oberta a Inmaculada Gil Lázaro

1

CARTA OBERTA A I.G.L.

CARTA
OBERTA A INMACULADA GIL LÁZARO EN LA QUAL ES DEMANA LA SEUA RENÚNCIA
COM A DIRECTORA GENERAL DE TEATRES DE LA GENERALITAT VALENCIANA.

Senyora Directora General de Teatres de la Generalitat Valenciana:
La
situació general de les arts escèniques a la nostra Comunitat ha
arribat a un punt en què ens veiem obligats a dirigir-nos directament a
vosté per la responsabilitat directa que té en l’aplicació d’una
política i el desenrotllament d’una gestió cultural que està arruïnant
totes les estructures que sostenen i organitzen els diferents sectors
que integren l’escena valenciana.
més…

I és per això que les
persones que vivim, o intentem viure, d’un ofici vinculat a les arts
escèniques a la Comunitat Valenciana (actors, autors, directors,
escenògrafs, ballarins, coreògrafs, músics,  compositors, artistes de
circ, programadors, administradors, distribuïdors, productors, tècnics
de llum i so, maquinistes, il·luminadors, titellaires, etc.), hem
decidit unir la nostra veu per expressar públicament el nostre
desassossec i la nostra indignació davant la complaença i la complicitat
irresponsable del Consell Valencià amb el menyspreu i les contínues
agressions de tot tipus al món del
teatre, circ i la dansa dutes a terme per vosté com a principal responsable de la Direcció General de Teatres de la Generalitat.
Li
referirem amb detall uns fets que posen en evidència, amb tota
claredat, una manera de gestionar els béns públics absolutament
irracional i megalòmana. Una gestió gens competent que ha aconseguit
ensorrar estructures i projectes que havia costat dècades posar en peu. Una
gestió maldestra que ha dilapidat una xifra astronòmica de diners
provinents dels impostos de tots i cadascun dels ciutadans valencians en
esdeveniments d’aparador fora d’un pla o programa de consolidació i
desenvolupament de les arts escèniques de la Comunitat Valenciana
que, per altra banda, incomprensiblement, vosté com a directora, no ha tingut mai.
Volem fer palesa la nostra desesperació i la nostra impotència denunciant una situació que està portant cap a l’extinció el conjunt de la professió teatral valenciana i tota l’activitat que li és pròpia.
A
continuació li exposem els fets concrets que denunciem i les raons
pertinents que els acompanyen en un intent de fer visibles tos els
despropòsits que han acompanyat la seua gestió.

http://inmaculadagillazarodimissio.blogspot.com/

Adhesions a:

igldimissio@gmail.com posant el teu nom, cognoms, DNI i professió. Formaràs part 
de les més de tres-cents cinquanta professionals de les Arts Escèniques que ja
ho han fet.
El document es farà públic el dilluns 28 de març, coincidint amb el dia mundial del teatre, al mateix temps que s’entregarà en el registre d’entrada
dels organismes oficials.




Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

No volem un lladre de president! Ens veiem avui a les 18h a Sant Agustí!

0

Avui dissabte a les 18h a la plaça de Sant Agustí de València.

No podem ni deguem quedar-nos adormits davant de l’abús de poder i la
irresponsabilitat del nostre president. Demanem de nou a Paco Camps que
ens demane perdó i que presente la seua dimissió immediata. Que ens
torne la dignitat i deixe de riure’s de tots els valencians i
valencianes.
Demostrem que no som una societat adormida, que volem
institucions netes i transparents, que un altra política es possible i
que la seua no ens agrada.
Recordeu que la dreta ja dona la batalla guanyada, no els podem donar eixe gust.
Us
encoratgem i animen a vindre a la manifestació!! Feu cadena, reenvieu
aquest missatge als vostres familiras, amics, coneguts, que funcione el
boca-orella.
La cremà continua…
NO A LA CORRUPCIÓ, CAMPS DIMISSIÓ!
Col·lectiu
Contra la Corrupció (CCC) Aquest moviment és apartidista i
profundament polític, de ciutadans i per a ciutadans, cansats de tant
abús, pensem que solament així aconseguirem que alguna cosa canvie.

http://noalacorrupcio.blogspot.com/
noalacorrupcio@gmail.com

http://www.facebook.com/group.php?gid=85398846870
http://www.facebook.com/pages/Collectiu-Contra-la-Corrupcio/113630642006094

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

No retalleu la cultura!

0

1. La Cultura no és una despesa, és una inversió. La Cultura, més
enllà de ser un valor en sí mateixa, és una font de riquesa econòmica i
fa una important contribució al PIB. Els recursos invertits en Cultura
generen llocs de treball en àmbits molt diversos de la societat, dins i
fora del sector cultural.

 

més…

2. Retallar o estalviar en Cultura és un greu error. Ens farà més
pobres. El desmantellament de part del teixit industrial cultural o la
retirada de les inversions per a la recerca i la creació artística
(R+D+i de la creació), frenarà la competitivitat, la recuperació general
i postergarà un repte ineludible: la generació d’un nou model
d’economia productiva basat en el coneixement
(Educació+Ciència+Cultura).

3. Catalunya és un dels països del nostre entorn que destina menys
recursos públics a la Cultura: només el 0,98% del pressupost general.
Una nova retallada ens allunyarà encara més dels estàndards europeus.

4. El retall obligarà a les institucions (nacionals, locals,
privades) a reduir l’activitat i les programacions. Qui acabarà pagant
el retall i la crisi seran els artistes, els creadors, les companyies i
els agents més febles i els nous emprenedors. Augmentarà l’atur i la
precarietat en el sector cultural. Es perdran oportunitats i la
recuperació serà difícil i en alguns sectors irreversible.

5. La retallada obligarà a augmentar el preu de les entrades a
espectacles, concerts i exposicions i limitarà –d’aquesta manera- els
drets culturals d’accés universal a la Cultura recollits al nostre
Estatut d’Autonomia.

6. La retallada forçarà la privatització d’equipaments o
programacions situant una bona part de l’oferta cultural sota l’estreta
lògica del mercat i les audiències. La cultura és també el dissens i
l’experimentació de pensament crític que nodreix la democràcia.

7. La cultura és la cara visible d’un país, allò que de forma més
concreta i particular el caracteritza i l’identifica entre els veïns i
en el context històric i social, i més encara en el cas de Catalunya,
que per raons polítiques té ara mateix disminuïda la gestió d’altres
recursos. La cultura no és un luxe, ni un capritxo, ni una frivolitat,
ni una conseqüència del progrés i el benestar, sinó un dels seus motors i
senyals més prominents, i cap comunitat que es prea ella mateixa deixa
de posar-la en un lloc destacat entre les seves prioritats.

http://www.noretalleulacultura.org/

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Dia internacional de la poesia: Llir entre cards…

1

Lleixant a part l’estil dels trobadors
qui per escalf trespassen veritat,
e sostraent mon voler afectat
perquè no em torb, diré el que trob en vós.
Tot mon parlar, als qui no us hauran vista
res no valrà, car fe no hi donaran,
e los veents que dins vós no veuran,
en creure a mi llur arma serà trista.
 
L’ull de l’hom pec no ha tan fosca vista
que vostre cos no jutge per gentil;
no el coneix tal com lo qui és subtil:
hoc la color, mas no sap de la llista.
Quant és del cos menys de participar
ab l’esperit, coneix bé lo grosser:
vostra color i el tall pot bé saber,
mas ja del gest no porà bé parlar.
 
Tots som gossers en poder explicar
ço que mereix un bell cos e honest:
jóvens gentils, bons sabents, l’han request
e, famejants, los cové endurar.
Lo vostre seny fa ço que altre no basta,
que sap regir la molta subtilea.
En fer tot bé s’adorm vostra perea.
Verge no sou perquè Déu ne volc casta.
 
Sol per a vós bastà la bona pasta
que Déu retenc per fer singulars dones:
fetes n’ha assats molt sàvies e bones;
mas, compliment, dona Teresa el tasta,
havent en si tan gran coneiximent
que res no el fall que tota no es conega:
a l’hom devot sa bellesa encega,
past d’entenents és son enteniment.
 
Venecians no han lo regiment
tan pacific com vostre seny regeix
subtilitats que l’entendre us nodreix
e del cos bell sens colpa el moviment.
Tan gran delit tot hom entenent ha
e ocupat se troba en vós entendre
que lo desig del cos no es pot estendre
a lleig voler, ans com a mort està.
 
Llir entre cards, lo meu poder no fa
tant que pogués fer corona invisible.
Meriu-la vós, car la qui és visible
no es deu posar lla on miracle està.

Ausiàs March

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Amb VilaWeb, per la llibertat de premsa

0

«Els sotasignats rebutgem que l’Ajuntament de Barcelona es querelli contra el diari VilaWeb. Pensem que VilaWeb va fer la feina d’aclariment i d’investigació que correspon als mitjans en un cas en què l’opacitat i l’ocultació de dades per l’alcaldia són demostrables, com en el ‘cas Vilaró’. En conseqüència, demanem que el consistori retiri la querella i no pagui, amb diners dels ciutadans, els advocats del senyor Vilaró en la seva querella particular. Alhora, reafirmem la nostra confiança en el rigor professional i ètic que VilaWeb ha demostrat des del principi i donem el nostre suport al seu director, Vicent Partal».

Podeu adherir-vos-hi a l’enllaç http://www.vilaweb.cat/extra/adhesions/index.php

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru el pimentó torrat…

0
res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

 

cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

 

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

 

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

 

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

 

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

 

cloc els ulls i me’l fot.

Vicent Andrés Estellés

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Maria Beneyto, una rebel·lia

2

Pérez i Moragón, Francesc
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l’AELC 2004 novembre del 2004

Tota la trajectòria literària, i probablement també la peripècia
vital de Maria Beneyto (València 1925), podria ser descrita com un
viatge independent, de vegades ple de cançons o de paraules, de vegades
silenciós, en què l’escriptora s’ha anat abocant al seu ofici amb una
voluntat pròpia i solitària, en certa mesura aïllada. Com qui travessa
un desert o escala una paret de roca, un cim dificultós, sense més eines
ni més ajudes que la decisió presa en començar el viatge. Qui sap si
amb prou dades per assegurar-ne el retorn.

 

més…

Quan
l’itinerari encara no és complet, però ja és ben ric d’experiències i
records, Maria Beneyto podrà tornar la mirada cap enrere i fer un repàs
de tots els moments. Aquells més grats de recordar i aquells altres que
la memòria sàviament elimina en els estadis immediats dels records.

Tot aquest recorregut per espais lluminosos o per moments ombrívols
l’ha fet ella i, fins on és possible, l’ha traçat ella, una fita darrere
l’altra, marcant-se d’avançada les etapes o adaptant-se a les que les
circumstàncies li imposaven.

És cert que ací i allà, com passa sempre en aquestes situacions, ha
trobat companys de recerca, presents al seu costat moltes o poques
jornades. Els qui volien anar més de pressa i els qui aconsellaven calma
i més calma. També, els qui en algun lloc poc o molt definit del camí,
van decidir aturar-se o tornar-se’n. I, encara, uns altres que, sense
voler-ho, van haver d’interrompre una anada que pretenien més llarga.

Però Maria Beneyto ha aconseguit la part ja feta del viatge pensant
–o sabent–, tal vegada, que aquests acompanyants eventuals només podien
compartir-ne una part, molt sovint la més fàcil, la que dóna lloc a les
converses o a les comparacions sobre el ritme de la marxa, a
l’intercanvi de propòsits. Ella continuava marxant pels seus passos. Com
ho fa ara.

I no és que l’isolament siga, en el seu cas, altivesa o tancament. La
seua poesia, les narracions curtes o llargues, en valencià o en
castellà, són el testimoni d’una atenció sempre desperta cap a tot el
que passava a l’entorn. Si es vol, una mena de compromís amb el paisatge
i amb les persones que successivament anava trobant i eren multitud.

La consciència dels entrebancs que comporta fer coincidir tothora
aquest compromís i la independència personal potser siga el gran guany
de la caminada.

A mitjan dècada del 1960, en un punt d’inflexió del franquisme, quan
la resistència dels obstacles xocava amb la fortalesa de l’esperança de
véncer-los, Maria Beneyto declarà: «Pienso que el poeta actual tiene
el deber y la obligación de arrimar el hombro a las inquietudes
colectivas, colaborando, tomando parte en ellas. Y opino que la libertad
del poeta no debe ser interferida por nada ni por nadie

I no és que l’escriptora pertanyera a les llistes, quasi canòniques,
dels signants de protestes i manifestos, o estiguera afiliada a un
partit o grup. Defensava la seua independència amb la dels altres
personalment, pel seu compte i amb la seua obra. La que anava construint
mentre
caminava o en els instants de repòs, jornada per jornada. És un signe d’identificació personal, «la veta de rebelión» que Joan Fuster assenyalava el 1956 en el llibre de Maria Beneyto Poemas de la ciudad.

De tot plegat ha anat traient, com si foren mapes dibuixats a la vora
del camí, poemes, contes i novel·les. No són fruit del viatge, el
resultat que es puga avaluar com qui compta velocitats o mèrits. Són el
viatge mateix. O la part més visible i comunicada.

I així, des del primer llibre de poemes d’adolescència, Canción olvidada
(1947), fins a l’últim –fins ara–, tot esperant els que vindran. Els
títols de les obres es troben a les enciclopèdies que tots tenim a
l’abast.

Llegir-les ara, ni que siga fragmentàriament, no és una immersió en
literatures debolides. Ben al contrari, mantenen una força que retorna i
multiplica la tensió que les va originar.

I aquest és el senyal més clar d’una capacitat creativa que defineix
l’actualitat de les preocupacions i dels sentiments, de les sensacions,
de Maria Beneyto.

Un conjunt d’inquietuds que torna a estar present en el seu últim llibre, Bressoleig a l’insomni de la ira,
acabat de publicar per Edicions Bromera com a primer títol d’una nova
etapa de la seua col·lecció de poesia, volum d’una esgarrifadora
sinceritat en alguns dels poemes, on
la mateixa autora esmenta, en
una espècie de petit pròleg, que es tracta d’una resposta irada al temps
i a la vida viscuda, en contrast amb la vitalitat visual que oferien
els seus primers textos literaris.

En l’evolució de la seua poesia i de la seua prosa narrativa hi ha
les modificacions lògiques. Són molts anys d’escriure i de sentir, de
pensar i d’observar. La vella societat en què una dona que escrivia
només era imaginable, o quasi, si es dedicava a la novel·la rosa o als
versos romàntics que recollien l’herència de Gustavo Adolfo Bécquer o de
Rubén Darío –i encara!– va passar cap avall ja fa temps. No podem
saber, ara com ara, si la manera de viure que l’ha succeïda conté totes
les solucions que Maria Beneyto anava buscant en el transcurs del viatge
fet.

És ben probable que no. La rebel·lia personal es fonamenta, per a ser
autèntica, no en els canvis sobtats d’estil ni en les estridències. En
la seua base hi ha, com a impuls constitutiu, una disconformitat que mai
no troba satisfacció, un desig de trobar camins nous o d’obrir-ne allà
on no n’hi ha.

(Article publicat a El País, el 20 de febrer de 2003)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.


Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ens veiem a Ontinyent!

1

La mosca. Assetjament a les aules. Al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida
Divendres a les 20:00h.

La
mosca. Assetjament a les aules és un llibre que narra la història
d?Isona, una noia que s?ha d?enfrontar a una convivència impossible. Un
llibre necessari que ens ajuda a entendre el fenomen de la violència a
les aules.
Premi Benvingut Oliver 2007 de Literatura Juvenil.

Intervindran
Gemma Pasqual, autora del llibre i M.Jesús Herrero, psicòloga i
coordinadora del Gabinet psicopedagògic municipal d?Ontinyent.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

8 de març: Dia de la Dona treballadora

1
Publicat el 8 de març de 2011

El Dia Internacional de la Dona se celebra des de fa més de vuit
dècades. Dones i homes que treballen per les causes de les dones commemoren a
tot el món els esforços que les dones han realitzat per aconseguir la igualtat,
la justícia, la pau i el desenvolupament.

 

Més enllà de fronteres nacionals i de diferències d’ètnia, de llengua,
culturals, econòmiques i polítiques, les dones dels cinc continents organitzen
diferents actes per celebrar aquest dia i refermar la consciència que, no sols
la meitat de les obligacions, sinó també dels drets, els corresponen.

més…

Sobre el 8 de Març hi ha diferents versions. Les més conegudes són la
de l’incendi que va tenir lloc en una fàbrica tèxtil de Nova York, l’any 1911,
en el qual van morir cremades les obreres que feien una vaga, i la de la
manifestació que va esdevenir-se el 27 de setembre de 1909, quan tots els
treballadors i treballadores de la indústria tèxtil van fer una vaga de 13
setmanes en demanda de millores laborals. Però cap d’aquests dos fets no va
ocórrer un 8 de març ni, segons la historiadora canadenca Renée Côté, hi ha
proves documentals que aquests fets succediren en aquells anys, ni que foren el
motiu per establir una diada internacional de les dones.

 

El naixement del Dia Internacional de la Dona, contràriament al que es
creia en tots els fòrums, no és fruit d’una situació aïllada, sobre la qual ni
tan sols existia consens entre les diferents historiografies, sinó que l’hem
d’enquadrar en un context històric i ideològic molt més ampli.

 

La història d’aquest dia està encreuada de situacions i fets que, a la
llum de les investigacions realitzades per historiadores feministes, ens
mostren un escenari més complex i ric, en esdeveniments marcats per la
Revolució Francesa, la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa, la lluita
pel sufragi femení, pugnes entre socialistes i sufragistes, i el creixent
augment del sindicalisme femení durant les primeres dècades del segle XX a
Europa, Estats Units i Llatinoamèrica.

 

En qualsevol cas, els orígens del Dia Internacional de la Dona estan
lligats als partits socialistes dels Estats Units i Europa, en concret al
protagonisme de les dones del Partit Socialista Nord-americà, que des de 1909
van instaurar unes jornades de reflexió i acció anomenades Woman’s Day. Les primeres
van tenir lloc el 3 de maig a Chicago, amb l’objectiu de fer campanya pel
sufragi i contra l’esclavitud sexual. Inspirada en aquesta idea, l’any 1910,
durant la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin,
líder del moviment alemany de dones socialistes, va proposar organitzar la
celebració d’un Dia Internacional de la Dona, que es va celebrar per primera
vegada el dia 19 de març de 1911.

 

D’aquesta manera el Dia Internacional de la Dona sorgeix per promoure
la lluita pel dret al sufragi femení, per defensar els drets laborals de les
treballadores i per manifestar-se contra la guerra.

 

Amb el curs dels anys el Dia Internacional de la Dona ha esdevingut
l’ocasió de celebrar i reflectir els progressos i les fites aconseguides en la
lluita pels drets de les dones i de promoure les mesures que s’han de prendre
per millorar la igualtat de les dones. 
El 8 de març reivindiquem les transformacions socials i culturals que
han de permetre la ruptura amb el paradigma patriarcal, perpetuador de discriminacions
per raó de sexe, i el dret de les dones a ser i sentir-nos diferents, sense que
això implique menysvaloració de la diferència, desigualtats en les oportunitats
i violències físiques o psicològiques envers nosaltres.

 

En tot el món una de cada quatre dones pot ser víctima d’algun abús
físic, psíquic, sexual o d’un altre tipus. Les 
violències contra les dones són l’expressió extrema dels valors
patriarcals, que perpetuen una relació de superioritat i poder dels homes sobre
les dones.

 

La violència física contra les dones és només una de les expressions de
la violència masclista. És la manifestació més extrema de la relació desigual
de poder entre dones i homes.

 

En aquest país, les diferències salarials entre homes i dones vénen
sent d’un 38%. La taxa d’atur de les dones es manté quatre punts més elevada
que la dels homes. Les feines més mal remunerades i el treball a domicili són
realitzats en un 80% per les dones. El 22,6% de les dones té una feina
remunerada a temps parcial respecte a un 3,8% dels homes. De fet la famosa
mitja jornada més que un “temps elegit” per conciliar la vida laboral
i familiar ha estat per a moltes dones la seua única oportunitat.

 

Més exemples: són les pressions socials que es projecten sobre els
nostres cossos, sobre els cossos de dona, perquè busquem assemblar-nos a uns
cànons més pensats per agradar que per agradar-nos; o les creences socials que
la “realització com a dona” només s’aconsegueix a través de la
maternitat; o l’acceptació com a normalitat de fingir un orgasme pensant més a
acontentar a la parella que a una mateixa; o l’assumpció d’haver de caminar amb
por pel carrer quan és de nit davant de la possibilitat de poder ser agredida
sexualment; o l’haver de lluitar amb aquestes contínues pressions morals del
que deu i no deu fer pel fet de ser dona i dels remordiments quan s’actua de
manera diferent respecte a aquestes premisses o se les qüestiona.

 

Tot això són exemples també de la violència masclista estructural, són signes
quotidians de l’anomenat patriarcat.

 

Però davant d’això, ni la resignació, ni l’acceptació que és una
desafortunada loteria que toca dia sí dia també poden ser part de la resposta.

 

La Història tendeix a presentar els avenços socials aconseguits per les
dones com la conseqüència d’un progrés que camina per si sol, com a resultat
d’un procés en el qual, en tot cas, les dones no han influït. Al contrari, la
reconstrucció de la Història ens mostra que les dones només han aconseguit
conquestes socials on i quan hi ha hagut dones lluitant i protagonitzant
aquestes conquestes.

 

El 8 de març és un símbol per a les dones de tot el món. Quan
estem a punt de complir el primer centenari dels tràgics fets que recorda
aquesta jornada, el Dia Internacional de la Dona Treballadora encara té
moltes raons per existir i moltes discriminacions per esborrar
definitivament d’una societat amb igualtat d’oportunitats.

 

 

Històricament, el fet d’escriure ha estat vist com una pràctica inútil
per a les dones i com la usurpació d’un dret que no ens pertany. Virginia Woolf
va dir: «Crec que passarà encara molt de temps abans que una dona puga
asseure’s a escriure un llibre sense que sorgiscai un fantasma que ha de ser
assassinat, sense que aparega la pedra contra la qual estavellar-se.
»

 

El paper de la dona com a literata ha sofert una transformació
important els dos últims segles. Al llarg del segle XX i en el XXI assistim a
l’entrada massiva de la dona en l’àmbit literari. Això és degut a una sèrie de
transformacions d’índole social, econòmica i ideològica. No obstant això,
segles enrere, la dona ha tingut molt difícil poder formar part de l’àmbit
literari. Però, tot i les restriccions imposades per la seua condició genèrica,
hi ha hagut dones que s’han enfrontat a la seua època, dedicant-se a l’ofici de
lletraferides.

 

Expliquen que a la Jane Austen li feia vergonya escriure i amagava els
fulls cada vegada que entrava algú. La Fanny Burney cremava tots els seus
originals i feia calça com a penitència per escriure. La Katherine Anne Porter
es queixava que sempre l’estaven interrompent, fins i tot en va fer el càlcul:
només havia emprat un deu per cent de les seues energies en escriure, «l’altre
noranta per cent l’he usat per a poder mantenir el cap fora de l’aigua
». Va
tardar vint anys a escriure una novel·la. A la Zelda Fitzgerald, el seu marit
li va prohibir publicar el seu diari perquè ell el necessitava per a la seua
pròpia feina. Parlant de marits, la Katherine Mansfield retreia al seu que ell
volia que deixara d’escriure per servir-lo. O el de Colette va signar les seues
primeres obres.

 

Virgínia Wolf, en Una cambra pròpia, reivindica un espai propi
per a les dones, un lloc per a poder escriure, poder parlar, poder viure i, en
definitiva, poder ser lliures, poder ser dones. «Una dona ha de tenir
diners  i una cambra pròpia per a
escriure novel·les; i això com veieu, deixa sense resoldre el gran problema de
la veritable naturalesa de la dona i la veritable naturalesa de la novel·la.
»

 

I rés més, només un apunt, de vegades les persones es confonen, el
feminisme mai de la vida es pot confondre amb el masclisme, les persones
masclistes veuen a la dona com a un ésser inferior a l’home, les feministes
lluitem per la igualtat de sexes amb les nostres peculiaritats, com deia Simone
de Beauvoir «No neixes dona, arribes a ser-ho.»

 

Gemma Pasqual i Escrivà

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Les dones diem PROU a Camps!

0
Publicat el 5 de març de 2011

LES DONES DIEM PROU A CAMPS

Nosaltres, dones, filles, mares, àvies, nétes,
treballadores, estudiantes, jubilades, amants, amatents, lluitadores,
pacificadores, joves i grans, totes diem PROU.

Les dones italianes han dit PROU a Berlusconi i la seua
impunitat esfereïdora. Les dones egípcies han dit PROU a la dictadura indecent
de Hosni Mubàrak…

Davant la desfeta dels mínims drets bàsics com la llibertat
d’expressió, d’informació, d’educació, de tria de model familiar o de model
econòmic, les dones valencianes diem PROU a Francisco Camps i al seu govern
manipulador, corrupte i censor. Sabem quin món volem i anem a fer-lo possible.

més…

Diem PROU a la desfeta de l’escola pública valenciana. No
assumim ni admetem, de cap manera, la desaparició de línies en valencià ni el
menyspreu cap a l’Escola Pública Valenciana del Consell actual. Les nostres
filles i fills tenen dret a una educació de qualitat en la nostra llengua.
Tenen dret a ser feliços a la seua escola. I eixa escola només pot ser pública,
en valencià i de qualitat.

Diem PROU al menyspreu permanent i sistemàtic de la nostra
cultura i la nostra llengua. No consentirem ni un sol cas més de polític
inculte i barroer que insulte i amenace els nostres mestres, ni una sola
portaveu del govern més que faça gala del seu palès menyspreu pel valencià amb
frases com “l’entenc però no el parle”. No permetrem que es castigue els
nostres músics, pintores, actrius, directors, crítics d’art, associacions
culturals i poetes pel fet de conrear la nostra cultura i la nostra llengua.
Exigim una classe política amb el nivell que ens mereixem.

 

Diem PROU a la manipulació de la nostra RTVV, que és nostra
però no com la volem. S’ha acabat ja l’hora de fer de la ràdio i la televisió
pública una agència de contractació de comissaris polítics. Acabarem amb
l’espoli dels recursos que ens pertanyen. No consentirem que ens facen tant de
mal amb els diners que nosaltres paguem. La RTVV ha de ser l’eina que ens faça
sentir prop les unes de les altres i solament pot ser així si és pública, en valencià
i de qualitat.

Diem PROU a la censura encoberta i a l’assassinat permanent
de la llibertat d’informació. Tenim dret a informar-nos lliurement, a opinar i
a pensar amb plena llibertat. Diem PROU a l’atemptat contra la nostra llibertat
censurant les emissions de TV3, televisió germana amb la qual hem estat units
més de vint anys.

Diem PROU a la corrupció instal·lada en el Consell i en
altres institucions públiques regides pel seu partit. Les dones sabem que no
podem permetre ni un sol càrrec polític més corrupte, ni sospitós de ser-ho.
L’educació de les nostres filles i fills està en joc. No sap com costa educar
quan el model que hi ha al davant és el seu. Sabem que hem de recuperar valors
com l’honradesa, l’honestedat, la cultura, el refinament, la generositat, la
cooperació. Valors oposats al que vostè i el seu consell practica a diari.

Aquesta societat no és la que volem per a les nostres
filles i fills. Tenen dret a viure en una societat elevada culturalment. Tenen
dret a ser lliures a l’hora de triar religió, pensament, estudis. Tenen dret a
ser un poc més feliços que els qui els hem precedit i vostè ho impedeix amb les
seues males maneres de fer política.

Li ho diem clar i alt senyor Camps, en la nostra llengua, la que ens
estimem: el valencià. I no prenga la força de les dones com una actitud anodina
i sense importància. El carrer és nostre. El món ha sigut i és nostre. Fins ací
hem arribat! Diem PROU!
http://www.causes.com/causes/586655

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari