Gemma Pasqual i Escrivà

“Sèiem al porxo, sobre una estora de ràfia en la qual encara s’endevinava el color marró que havia tingut antany. Anàvem armats amb una espècie d’agulla gran i entre els genolls estrenyíem una pilota a mig fer. La senyora Nawaz ho feia en un petit tamboret.

-Quan aniré a escola? Jo vull portar un uniforme tan bonic com el de la Samarin! – vaig dir un dia a la senyora Nawaz, farta de cosir balons.

La Samarin era veïna nostra, era gran, devia tenir uns catorze anys. La veia passar cada matí en companyia d’altres noies rialleres anant cap a l’escola amb un flamant uniforme de color blau cel i un farcellet de llibres i llibretes a les mans.

-Parles com una nena petita, Shakira! Encara no valores el que tens, no t’adones que la Samarin de matí durant una hora endreça la casa d’uns rics, després va a escola i quan torna cus pilotes en companyia dels seus vuit germans. Per què et penses que ho fa? Senzillament, perquè cosir pilotes és la cosa més assenyada i útil que pot aprendre. Sort tens tu només de cosir-ne!

-Cosir balons no està gens malament -em va dir en Masud-. Abans recollia escombraries i trossos de metall dels carrers per vendre’ls. Veure els nens que van a escola amb uniformes nets sempre m’ha fascinat, però jo sé que no hi puc anar. La meva mare no es pot permetre aquest luxe. Així que no faig volar coloms i em centro en la meva feina!

Ell tenia tretze anys, era més gran i era evident que en sabia molt més que no jo, de la vida. També sabia de llegir, per la qual cosa s’havia guanyat el respecte i l’admiració de tots els nens, era l’únic que en sabia i això que no havia anat mai a escola.

Sempre anava acompanyat d’un llibre blau molt gros, amb lletres daurades als lloms, que a dins tenia uns dibuixos molt bonics d’animals. No ens deixava tocar-lo a ningú, era l’única cosa que havia heretat del seu pare i el guardava com un gran tresor. Però a mi me l’havia ensenyat més d’una vegada.

Estava molt agraït a la senyora Nawaz. Ella el va veure recollir escombraries un matí, el va seguir fins a casa seva i va convèncer la seva mare que li permetés quedar-se amb ella. La seva mare estava desesperada per treure’l del carrer, però no podia quedar-se sense els pocs diners que guanyava amb les deixalles. Era vídua i ella sola no podia alimentar tota la família. La senyora Nawaz li va assegurar que en Masud guanyaria més diners amb ella i sa mare no va tenir altre remei que acceptar, sabedora que els més pobres no tenen més que els seus braços i els dels seus fills per menjar i viure.

El primer que feia la senyora Nawaz quan acollia un nou nen era canviar-li el nom.

-Anomenar un nen amb un nom bonic i honorable és molt important. El Profeta sempre escollia noms de significats bons i bells.

No recordo el nom que jo tenia quan em va recollir, fa molts anys d’això, i en Masud mai no m’ha volgut dir el seu veritable nom. Crec que no li agrada el que li va posar la senyora Nawaz i està enfadat. L’hi he preguntat un munt de vegades i mai no m’ha respost.”

Gemma Pasqual i Escrivà