Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Gemma Lluch recomana ?Xènia, tens un whatsapp?

1
Publicat el 27 d'abril de 2014

Molt contenta! La Gemma Lluch recomana “Xènia, tens un whatsapp” al seu bloc. Moltíssimes gràcies Gemma!

No m’ha estranyat l’èxit d’aquest relat. L’escriptura de Gemma madura llibre  a llibre. Es depura. Es queda amb l’essència d’un relat per a una lector difícil: l`adolescent.

El relat presenta un món versemblant que presenta la vida d’adolescents frescos i naturals. Defuig els llocs comuns de les lectura juvenils en català més habituals i ens trobem amb uns personatges que tenen unes vides relativament normals, on la preocupació és aprovar, ser mínimament feliç i, òbviament, estimar i ser estimat. En definitiva, éssers humans que volen viure i intenten fer-ho de la millor manera possible.

Més… 

Xènia, tens un WhatsApp, Gemma Pasqual i Escrivà

Els paratextos que usa una editorial per presentar un llibre són fonamentals. Des que vaig llegir l’escrit per l’editorial Barcanova per publicitar la nova novel·la de Gemma Pasqual ja vaig sentir curiositat i ganes de llegir-lo:

Estàs pendent tota l’estona del mòbil? Aguantes la respiració fins que no reps una resposta? Prioritzes un missatge de WhatsApp a qualsevol altra cosa? La Xènia ho fa. Mira la pantalla totalment hipnotitzada. L’aparell li indica que en Carles està en línia. Espera impacient perquè aparegui a la part superior de la pantalla el gerundi del verb escriure. Li sembla sentir les campanetes. De tant que ho desitja, les té ficades al cap. No està boja, és amor, un sentiment nou per a ella, que tan aviat li fa volar mil papallones a l’estómac com la turmenta. En la seva vida res no és el que sembla, però ella, que sempre es queixa del final de les pel·lícules, aquesta vegada, que és la protagonista, està ben decidida a triar el final? O potser ho faràs tu?

 

No m’ha estranyat l’èxit d’aquest relat. L’escriptura de Gemma madura llibre  a llibre. Es depura. Es queda amb l’essència d’un relat per a una lector difícil: l`adolescent.

El relat presenta un món versemblant que presenta la vida d’adolescents frescos i naturals. Defuig els llocs comuns de les lectura juvenils en català més habituals i ens trobem amb uns personatges que tenen unes vides relativament normals, on la preocupació és aprovar, ser mínimament feliç i, òbviament, estimar i ser estimat. En definitiva, éssers humans que volen viure i intenten fer-ho de la millor manera possible.

Els dos protagonistes són contradictoris i versemblants. Els secundaris que els acompanyen, principalment Laia i l’àvia de Xènia, són dos bons contrapunts als principals.

I es mouen en un món possible on el treball de literatura el fan sobre Mecanoscrit del segon origen, suspenen perquè fan els treballs amb Viquipèdia… L’àvia és professora de català, està jubilada i fa classes a nouvinguts, s’encarrega del club de lectura de la biblioteca del barri i és una experta en literatura. A més, veu amb la Xènia pel·lícules com Casablanca o Orgull i Prejudici. Al mural de l’institut, hi ha una frase de Miquel Martí i Pol: “El temps que no és res més que un gran bosc de paraules”. Escolten cançons d’Antònia Font i Pau Alabajos.

I, per obvi, no cal ni dir-ho: és un món amb pantalles, moltes pantalles. Per això, el llibre té perfil a Twitter: @XeniaWhatsapp.

Un món possible relativament nou en la literatura juvenil sovint massa afagada de les taules d’un institut que només queda al cap d’alguns escriptors. Molt lluny del cap i dels desitjos dels lectors.

Pasqual Escrivà, Gemma (2014): Xènia, tens un WhatsApp. Barcelona: Barcanova.

http://www.gemmalluch.com/xenia-tens-un-whatsapp-gemma-pasqual-escriva/

Publicat dins de General | Deixa un comentari

?Xènia, tens un whatsapp? a l?aparador de la ?Llança de Sant Jordi?

0
Publicat el 17 d'abril de 2014

Òmnium Cultural i l’Associació d’Editors recuperen “La Llança de Sant Jordi”

Les entitats han recuperat el projecte “La Llança de Sant Jordi”, un aparador web on els lectors podran opinar sobre quins seran els llibres més regalats per Sant Jordi, d’entre les principals novetats editorials de l’any. 

I la meva novel·la “Xènia, tens un whatsapp” està en l’aparador!!!

 Pots votar a la Xènia picant aquí:

http://www.omnium.cat/llibres/xenia-tens-un-whatsapp

La signatura del conveni ha anat a càrrec de Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, i d’Albert Pèlach, president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

Òmnium i l’Associació d’Editors recuperen una iniciativa que vol promoure el consum de llibres en llengua catalana i la participació dels lectors.

Els resultats del sondeig es donaran a conèixer el 22 d’abril en la 4a edició de la Festa de la Llança, que se celebrarà a la Fàbrica Moritz de Barcelona. La Festa de la Llança serà un espai de trobada del món literari i editorial català que donarà el tret de sortida a la diada de Sant Jordi.

Gràcies!!! Besets!!!

Gemma

“Xènia, tens un whatsapp” 

Gemma Pasqual aborda la influència de les noves tecnologies en les relacions juvenils en “Xènia, tens un whatsapp”

Guanyadora de nombrosos premis literaris i autora de llibres com ara, Roger lo Pelat, Llàgrimes sobre Bagdad,  La relativitat d’anomenar-se Albert, 650 puntades… ens sorprèn, una vegada més, amb un nou llibre, divertit i actual: Xènia, tens un whatsapp.

Es tracta d’una novel·la que connecta, des del primer moment, amb els joves i els adults i que ens fa pensar com les noves tecnologies ens condicionen en el nostre dia a dia i, més concretament, en les nostres relacions!

Estàs pendent tota l’estona del mòbil? Aguantes la respiració fins que no reps una resposta? Prioritzes un missatge de WhatsApp a qualsevol altra cosa?

La Xènia ho fa. Mira la pantalla totalment hipnotitzada. L’aparell li indica que en Carles està en línia. Espera impacient perquè aparegui a la part superior de la pantalla el gerundi del verb escriure. Li sembla sentir les campanetes. De tant que ho desitja, les té ficades al cap. No està boja, és amor, un sentiment nou per a ella, que tan aviat li fa volar mil papallones a l’estómac com la turmenta. En la seva vida res no és el que sembla, però ella, que sempre es queixa del final de les pel·lícules, aquesta vegada, que és la protagonista, està ben decidida a triar el final… O potser ho faràs tu?

Sí, el lector pot escollir el final d’aquesta història, triant entre dos finals possibles :–SS o bé :–)

 

Més informació sobre Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.escriptors.cat/autors/pasqualg/

 

Més informació sobre “Xènia, tens un whatsapp”

http://www.barcanovainfantilijuvenil.cat/ficha.php?id=3594148

“Xènia, tens un whatsapp” vídeo

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó! #21anysSenseGuillem

0
Publicat el 11 d'abril de 2014

El Guillem cada vegada més jove i nosaltres més vells. Una pena més que hem de dur a la memòria.

 

Els teus divuit anys són perpetus, la mirada congelada en una fotografia ens encoratja a continuar la lluita. T’han volgut tancar les parpelles però no podran, perquè tots guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampec per als teus vespres.

 

El teu assassinat ens va marcar per sempre més. Mai no oblidarem aquell mes d’abril en què vam perdre la innocència, i la ràbia i la impotència es va instal·lar als nostres cors. Ara fa vint-i-un anys…

 

Encara avui pronunciar el teu nom em provoca un calfred i les llàgrimes m’ennuvolen la mirada. Tot i això el repetiré fins a restar sense veu, explicaré la teva història allà on vagi, i mentre tingui un bri de vida assenyalaré el teu botxí. Assassí de raons, de vides, que mai no tingui repòs en cap dels seus dies i que en la mort el persegueixin les nostres memòries.

 

Que cap oratge no desvetlli el son d’aquells qui han mort sense tenir el cap cot.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Confessions d?una grassoneta desnonada

0
Publicat el 6 d'abril de 2014

Un dia el meu pare em va dir que ens havien desnonat… havíem d’abandonar la nostra casa… la meva mare em va dir que només podia dur amb mi una maleta. En aquella maleta no cabien la meva col·lecció de Nancys, ni les meves sabates, els llibres, la roba… Ens vam traslladar a València, sis persones havíem de conviure en un pis molt petit de dues habitacions, en un dels barris més humils de la ciutat… no teníem diners ni per menjar… ens alimentàvem de pasta i patates… les proteïnes ens les subministraven bàsicament els ous i la mortadel·la. Com a conseqüència una mala salut de ferro i aquest cos de sirena.

L’Ada Colau és una gran dona, una dona guapa, per dins i per fora. I està estupenda. I Alfonso Rojo és un mal ànima, un mal educat, sense sentiments, la bena que porta als ulls per poder perpetuar el seu status no els deixa veure la pobresa, la injustícia, ni la bellesa… #Nanit!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

1 d’abril de 1939, derrotats però no vençuts

0
Publicat el 1 d'abril de 2014

«En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejercito rojo, las tropas nacionales

han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.
Burgos, 1 de abril de 1939 El Generalísimo Franco» (Darrer comunicat de la guerra civil del quarter general de Francisco Franco)

Camp de concentració dels Ametllers, 1 d’abril de 1939

«Día de la Victoria»

             A trenc d’alba i amb el cap cot, les dones es van dirigir decidides cap a on els soldats els havien indicat. El Lenin anava agafat fort de la mà de sa mare. Subjectava el penjoll de fusta entre les dents. Les dones, en silenci. Els soldats les insultaven. Elles continuaven endavant, sense obrir la boca, cap al camp de concentració dels Ametllers.

més…

Camp de concentració dels Ametllers, 1 d’abril de 1939

«Día de la Victoria»

 

            A trenc d’alba i amb el cap cot, les dones es van dirigir decidides cap a on els soldats els havien indicat. El Lenin anava agafat fort de la mà de sa mare. Subjectava el penjoll de fusta entre les dents. Les dones, en silenci. Els soldats les insultaven. Elles continuaven endavant, sense obrir la boca, cap al camp de concentració dels Ametllers. En direcció cap al castell de Sant Ferran. Van passar el castell i després un carretera costa amunt. Sense menjar, amb la por al cos es feia feixuga la pujada. Anaven per camins de mala petja i els peus els feien mal de topar amb el pedruscall. De sobte es van sentir les veus d’uns homes que els infonien ànims. Eren els presoners. Els soldats, impassibles, a cop de fusell anaven indicant el camí. En plena muntanya, aquell era el lloc designat per a les dones. Havien de romandre al bell mig del bosc, no hi havia ni una pobra barraca. Hi havia centenars, milers de dones, algunes amb els seus fills petits. Tot era ben trist.

            El sol començava a despuntar. Un grup de dones se’ls va acostar. En silenci. Es van asseure a terra.

            –Mare! Quan ens duran el desdejuni? –va trencar el silenci el petit Lenin, ignorant de tot el que estava passant.

            L’Agnès no va saber què respondre-li de tan preocupada que es trobava pel seu fill. Els ulls se li van negar de llàgrimes.

            –Doncs té raó el nen, el servei aquí fa pena -va fer broma una dona gran amb els cabells d’argent–. Si no ens porten prompte el desdejuni, ens n’anem a un altre campament.

            La Llíber se la va mirar bocabadada. No entenia com aquella dona tenia ganes de riure en aquelles circumstàncies.

            –Bon dia! El meu nom és Maria i fa dos dies que estic aquí –es va presentar la dona allargant-li la mà a l’àvia.

            –Jo em dic Mercè, i aquesta és la meua filla l’Anna, la meua amiga Agnès i el seu fill Ramon.

            –Això!, el meu nom és Ramon, perquè a mi el nom de Rafel no m’acabava de fer el pes, mon pare també es diu així, jo tinc un amic que es diu Pere, igual que son pare, i es fan un embolic quan sa mare crida un dels dos, així que vaig decidir que millor Ramon, perquè ja sóc gran, quan tenia quatre anys era petit i aleshores el meu nom era Le…

            Abans que poguera acabar la frase, la Llíber va córrer a tapar-li la boca.

            –Deixa’m! Només volia dir a aquesta senyora com… –intentava explicar-se el nen, apartant les mans de la Llíber.

            –Perquè no inspeccionem la zona, potser trobarem alguna cosa per menjar –va provar de girar la conversa la Llíber.

            –En aquesta muntanya només hi ha matolls i herba –la va informar la Maria, que observava el nen amb una infinita tristesa–. Aquí avall hi ha més nens, si vols jugar.

            –Doncs anem a buscar-los –va decidir la Llíber per veure si, tot distraient el nen, li passava la fam i les ganes de xerrar.

            Una vegada, el Lenin va desaparèixer en companyia la Llíber. La Maria va assabentar l’àvia i l’Agnès de quina era la situació. Realment desoladora. Portaven dies sense menjar. Sense informació. De tant en tant venien soldats i s’emportaven un grup de dones, però no sabien on ni per què.

            –Us heu organitzat d’alguna manera? –va preguntar l’àvia.

            –Aquí cada una va a la seua. Totes tenim por i desconfiem molt les unes de les altres.

            La Mercè es va aixecar i es va treure la pols del vestit.

–De moment hem de buscar un lloc on estar-nos. Som a la muntanya, un gran avantatge. Recollirem branques per fer-nos uns llits i herbes per menjar.

–Herbes? –va preguntar estranyada la Maria, que era una dona de ciutat.

–Sí senyora. He vist per aquí moltes herbes comestibles –va afirmar l’Agnès, que es trobava en el seu hàbitat natural i era una gran coneixedora de les plantes.

–Doncs mans a l’obra! Tu i la Maria busqueu alguna cosa per menjar mentre jo prove de fer un llit sota un arbre per passar la nit.

Les altres dones les van imitar, i aviat es van convertir en tot un exèrcit cercant fulles i intentant fer d’aquella muntanya un lloc una mica habitable. Els soldats les deixaven fer.

–Va, fill, menja una mica! –intentava l’Agnès que el Lenin s’empassara una espècie d’amanida amb herbes. Ell tancava la boca i s’hi negava amb el cap.

–Que no tens gana? –li va preguntar la Llíber.

El nen va assentir amb el cap.

–Doncs obre la boca que és molt bo.

–La brossa és per als conills! –va dir el nen i va tancar el llavis ràpidament.

–No digues bestieses i menja!

La mare anava perdent els nervis amb el fill, però ell ni s’immutava, tossut que tossut.

La Llíber va agafar un manat d’herbes i va començar a menjar com si dels millors dels àpats es tractara.

–Mmm, aquesta fulleta fa gust de botifarra…

–A mi no m’agrada la botifarra! Veus que mal que has quedat! –li va respondre el nen.

–I aquesta més verdeta, a formatge… –continuava la Llíber llepant-se els dits amb la brossa.

–No aconseguiràs que menge!

–Doncs aquesta fulleta grogueta fa gust d’arròs –va dir la senyora Maria.El Lenin va fer uns ulls com unes taronges.

–Quin tipus d’arròs? Perquè si és amb peix a mi no m’agrada.

–Arròs amb fesols i nap –va puntualitzar la senyora Maria, que acabava de pronunciar el plat preferit del Lenin.

–Doncs ara que ho dius, és veritat. I mira, aquestes fulles grans fan gust de préssec –va dir l’àvia.

–I aquestes més rogetes, de maduixes –va dir l’Agnès.

El nen semblava que cedia amb la mirada. Les altres dones també van començar a menjar amb deler. Cada fulla i cada branca tenia un gust diferent, sabors dels plats més ben cuinats, els que més els agradaven, la imaginació era una bona arma per a combatre la desesperació.

–A veure si us ho acabeu tot! Mare, posa’m arròs, però treu-me la botifarra –va demanar el nen amb gana.

L’Agnès així ho va fer. El Lenin devorava l’amanida com si es tractara d’un bon plat d’arròs amb fesols i nap.

De sobte, la senyora Maria va començar a repartir unes fulles marrons.

–No hi ha res com acabar un bon àpat amb un bon cafetó!

Totes les dones, per uns moments, es van oblidar de les fatalitat i van esclatar a riure.

En aquelles condicions, les emocions estaven a flor de pell, esdevenien fàcilment del riure al plor.

Passaven els dies. De tant en tant, els soldats les alimentaven amb una llauna de sardines o de llentilles, o una mica de llet per als nens, poca cosa per a resistir. Però elles ho feien, no es rendien, amb les engrunes amb les quals les mal alimentava el nou règim i les herbes que recollien intentaven subsistir.

El pitjor eren les nits. Dormien a cel descobert, sota el sostre de l’univers. Tot observant les estrelles encara se sentien més soles i desemparades. Una nit d’aquestes van venir a buscar-les un grup de soldats. Van agafar una colla de dones i nens, entre els quals hi havia el Lenin i sa mare, la senyora Maria i la Llíber i la seua àvia. A cops de fusell les van dur a peu cap a la ciutat. Estaven molt espantades, no sabien què els passaria. El pitjor els venia a la ment. Portaven molt de temps caminant, entre totes ajudaven a dur als nens. Bescanviaven les mirades i s’acomiadaven amb els ulls. Cap d’elles s’atrevia a dir res. Avançaven sense forces, pas a pas en silenci. Altra vegada el silenci. Un silenci aclaparador que omplia la nit.

Fragment de “L’últim vaixell”  de Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ramon Guillem el poeta de la Xènia… #dmpoesia

0

Ramon Guillem el poeta de la Xènia… #dmpoesia

El poeta Ramon Guillem li ha deixat aquest poema a la Xènia per encapçalar la seva novel·la. Gràcies Ramon!

Mira com t’estime.

Potser, sí, tristament

—no m’ho digues—

com un somni,

dibuixant al mur blanc

dels mots una espiral:

allí on comença l’absència

comença el goig.

Ramon Guillem

“Xènia, tens un whatsapp” La nova novel·la de l’escriptora Gemma Pasqual

 Xènia, tens un WhatsApp

 Estàs pendent tota l’estona del mòbil? Aguantes la respiració fins que no reps una resposta? Prioritzes un missatge de WhatsApp a qualsevol altra cosa?

La Xènia ho fa. Mira la pantalla totalment hipnotitzada. L’aparell li indica que en Carles està en línia. Espera impacient perquè aparegui a la part superior de la pantalla el gerundi del verb escriure. Li sembla sentir les campanetes. De tant que ho desitja, les té ficades al cap. No està boja, és amor, un sentiment nou per a ella, que tan aviat li fa volar mil papallones a l’estómac com la turmenta. En la seva vida res no és el que sembla, però ella, que sempre es queixa del final de les pel·lícules, aquesta vegada, que és la protagonista, està ben decidida a triar el final… O potser ho faràs tu?

Aquesta és la sinopsis del nou llibre llibre de Gemma Pasqual: “Xènia, tens un WhatsApp”, una obra en què s’endinsa en les relacions juvenils condicionades per les noves tecnologies. Com en els seus anteriors llibres la reexidida autora de Llàgrimes sobre Bagdad, Marina o Barça ou Barzakh ofereix històries fetes especialment per als joves, que són la gent que li agrada més; històries que, a més a més d’entretenir-los, els fan reflexionar sobre algun tema polític, social, cultural o d’actualitat. Sense donar cap missatge moralitzant. Històries que fan que els adolescents raonen, una cosa molt important en els temps que corren. Però, al mateix temps, oferint-los una literatura de qualitat que interessi a totes les edats.

Més informació sobre Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.escriptors.cat/autors/pasqualg/

 

Més informació sobre “Xènia, tens un whatsapp”

 

http://www.barcanovainfantilijuvenil.cat/ficha.php?id=3594148

 

“Xènia, tens un whatsapp” vídeo

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La Xènia amb… Núria Cadenes

0
La Xènia amb gent bonica! Quin goig fan la Xènia i la Núria Cadenes!

més… 

“Xènia, tens un whatsapp” La nova novel·la de l’escriptora Gemma Pasqual

 

Xènia, tens un WhatsApp

 

Estàs pendent tota l’estona del mòbil? Aguantes la respiració fins que no reps una resposta? Prioritzes un missatge de WhatsApp a qualsevol altra cosa?

La Xènia ho fa. Mira la pantalla totalment hipnotitzada. L’aparell li indica que en Carles està en línia. Espera impacient perquè aparegui a la part superior de la pantalla el gerundi del verb escriure. Li sembla sentir les campanetes. De tant que ho desitja, les té ficades al cap. No està boja, és amor, un sentiment nou per a ella, que tan aviat li fa volar mil papallones a l’estómac com la turmenta. En la seva vida res no és el que sembla, però ella, que sempre es queixa del final de les pel·lícules, aquesta vegada, que és la protagonista, està ben decidida a triar el final… O potser ho faràs tu?

 

Aquesta és la sinopsis del nou llibre llibre de Gemma Pasqual: “Xènia, tens un WhatsApp”, una obra en què s’endinsa en les relacions juvenils condicionades per les noves tecnologies. Com en els seus anteriors llibres la reexidida autora de Llàgrimes sobre Bagdad, Marina o Barça ou Barzakh ofereix històries fetes especialment per als joves, que són la gent que li agrada més; històries que, a més a més d’entretenir-los, els fan reflexionar sobre algun tema polític, social, cultural o d’actualitat. Sense donar cap missatge moralitzant. Històries que fan que els adolescents raonen, una cosa molt important en els temps que corren. Però, al mateix temps, oferint-los una literatura de qualitat que interessi a totes les edats.

 

Més informació sobre Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.escriptors.cat/autors/pasqualg/

 

Més informació sobre “Xènia, tens un whatsapp”

 

http://www.barcanovainfantilijuvenil.cat/ficha.php?id=3594148

 

“Xènia, tens un whatsapp” vídeo

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La meva nova criatura: “Xènia, tens un WhatsApp”

0
Publicat el 3 de març de 2014

Als 46 anys, tinc el plaer d’anunciar-vos el naixement de la meva nova criatura. Espero que gaudiu de la seva lectura, tant com jo ho he fet imaginant-la.

 

Xènia, tens un WhatsApp

 

Estàs pendent tota l’estona del mòbil? Aguantes la respiració fins que no reps una resposta? Prioritzes un missatge de WhatsApp a qualsevol altra cosa?

La Xènia ho fa. Mira la pantalla totalment hipnotitzada. L’aparell li indica que en Carles està en línia. Espera impacient perquè aparegui a la part superior de la pantalla el gerundi del verb escriure. Li sembla sentir les campanetes. De tant que ho desitja, les té ficades al cap. No està boja, és amor, un sentiment nou per a ella, que tan aviat li fa volar mil papallones a l’estómac com la turmenta. En la seva vida res no és el que sembla, però ella, que sempre es queixa del final de les pel·lícules, aquesta vegada, que és la protagonista, està ben decidida a triar el final… O potser ho faràs tu?

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Nosaltres els valencians, de Joan Fuster

0
Publicat el 1 de març de 2014

No havia fet encara els divuit anys quan un amic em va lliurar un exemplar de “Nosaltres els valencians”. Recordo com si fos ara com vaig mirar-ne escèptica la portada: una foto de l’Àngel Custodi del Regne de València amb un cangur taronja a sota. L’única cosa atractiva era el nom de l’autor: Joan Fuster. Encara no havia llegit res d’aquest insigne suecà, tot i que ja en aquella època s’havia convertit, per a mi i per a molts altres joves, en tot un referent.

 

més…

No havia fet encara els divuit anys quan un amic em va lliurar un exemplar de “Nosaltres els valencians”. Recordo com si fos ara com vaig mirar-ne escèptica la portada: una foto de l’Àngel Custodi del Regne de València amb un cangur taronja a sota. L’única cosa atractiva era el nom de l’autor: Joan Fuster. Encara no havia llegit res d’aquest insigne suecà, tot i que ja en aquella època s’havia convertit, per a mi i per a molts altres joves, en tot un referent.

Vaig tenir abandonat el llibre molts dies a la tauleta de nit, mai no trobava el moment de posar-m’hi. Fins que un dia em vaig decidir a fullejar-lo i no vaig poder parar. Fuster negre sobre blanc conceptuava i explicava d’una manera clara tot el que em bullia al cap, amb les seves pròpies paraules: “Pocs valencians hi deu haver –valencians amb un mínim de consciència d’ésser-ho– que no s’ho hagen plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som.” Aquest llibre em va ensenyar que “Dir-nos «valencians», en definitiva, és la nostra manera de dir-nos «catalans».”

Amb el temps he descobert el perquè de la foto de l’Àngel Custodi. Fuster mateix ho explica: “Palau de la Generalitat, a València. Fragment de pintura mural de l’anomenat Saló de Corts, que representa l’emblema del Braç Reial: un àngel que sosté l’escut i la bandera de les poblacions valencianes que el constituïen. La senyera és la de les quatre barres, sense discussió: sense blau.” (El blau en la senyera, 1977). I que el cangur taronja pertany a l’edició de butxaca d’Edicions 62, que es va estrenar amb aquest llibre el Sant Jordi del 1962.

Segons Fuster: “El Nosaltres el vaig fer en mes i mig o dos. Allò va ser una d’aquelles coses del Max (Cahner). Max és un personatge impertinent que sempre m’estava burxant: «Has d’escriure un llibre, has d’escriure un llibre, has…» «Te l’escriuré, però deixa’m tranquil.» Em vaig posar a la màquina, i vaig anar posant en solfa totes les coses sobre les quals havia reflexionat els darrers anys.”

El recentment desaparegut Josep Maria Castellet explica en una entrevista feta per Francesc Viadel que “Nosaltres els valencians causà una gran sorpresa. El llibre representa l’ampliació de la visió de la cultura catalana des d’una òptica de Països Catalans, per cert, sempre tan entredita aquí a Catalunya. Joan Fuster serà l’intel·lectual amb més influència de 62, un dels fars d’il·luminació de l’editorial.

En el desè punt del contracte entre l’editorial i l’assagista va fer constar que es comprometia “a regalar a l’editor un titot per cada reedició que l’editorial faci de l’obra”. Més de cinquanta anys després de la seva publicació desconec quants titots va haver de regalar Fuster, el que és cert és que “Nosaltres els valencians”, el pensament i la figura de Joan Fuster són plenament vigents, per la seva capacitat d’anàlisi i de reflexió més enllà dels fets conjunturals.

Joan Fuster deia que “Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.” Segueixo el seu consell i continuo llegint i rellegint “Nosaltres els valencians”, d’una altra manera, més reflexiva i més crítica. I em pregunto que diria l’il·lustre suecà de tot el procés de construcció nacional que està vivint el Principat i quina anàlisi faria sobre el País Valencià. De segur que feia un altre llibre. Però ell no hi és i ara ens toca a nosaltres… els dels Països Catalans.

 

Gemma Pasqual i Escrivà (Un peix sense bicicleta, article al PUNT/AVUI)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/720332-nosaltres-els-valencians-de-joan-fuster.html?piwik_campaign=twitter&piwik_kwd=mes&utm_source=twitter&utm_medium=mes&utm_campaign=autor

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

23 de febrer de 1981. Operación Valencia… amb el ?coño? a la boca.

0
«Mereix l’episodi el títol de “Operación Valencia”? Segons tots els informes coneguts, només València quedà sumida en la perplexitat de la fantasia sediciosa. L’element realment decisiu es desenvolupava a Madrid. I no a l’hemicicle del Congrés precisament. El que va succeir a l’edifici solemne de la Carrera de San Jerónimo, amb els documents televisius a mà, no passà de ser una anècdota banal. Només haurà estat una oportunitat per a avalar la dreta parlamentària. D’ara endavant –molt m’ho tem–, tota l’angoixant fauna reaccionària es considerarà com una Marianita Pineda salvada del patíbul per un atzar providencial. No caldrà citar noms. Quan escric aquestes línies la trampa ja ha quedat tancada, i hi ha convocades grans manifestacions “unitàries” en defensa de la Constitució i de tot això. Algú fa l’idiota, i jo ja sé qui és.» Joan Fuster.

més… 

«Corria l’any 1981. Ta mare i jo vivíem junts al pis del barri del Carme, on visc jo ara. Ella feia d’advocada laboralista, havia aconseguit molts èxits en aquest terreny, molt empresaris valencians es van rascar la butxaca per poder pagar els acomiadaments improcedents dels seus treballadors o per condicionar les seues fàbriques i empreses. Era molt bona i tenia la mateixa mala llet que té ara. Era volguda i admirada pels treballadors i treballadores i odiada pels empresaris, cosa de la qual ella se sentia orgullosa. No ens vèiem gaire, jo viatjava contínuament pel món, guerra rere guerra, però ens estimàvem molt.

 

 

»La vida política anava molt moguda, havia dimitit el president del govern espanyol, Adolfo Suárez, i intentaven investir un nou president, Leopoldo Calvo-Sotelo. El dilluns vint-i-tres de febrer era jo a la ciutat de València, a la redacció del diari. Acabava de tornar d’un viatge a Xile que havia fet en companyia de l’oncle Émile, que aleshores feia de periodista com jo, en un diari francés. Encara no li havia picat el cuquet de la política com a ta mare. Havíem fet un reportatge sobre els desapareguts, ens vam jugar-hi el coll, en aquell viatge; per sort, com sempre, no ens va passar res. Hi havia un ambient ensopit, eren les sis de la vesprada, jo acabava de dinar i em barallava amb la màquina d’escriure intentant posar ordre a totes les notes i entrevistes, intentant donar-li forma per a un reportatge per al dominical. Teníem la ràdio engegada, escoltàvem la sessió del Ple del Congrés dels Diputats en què se sotmetia a una nova tanda de votacions la investidura del Calvo-Sotelo; ara només necessitava una majoria simple, no havia aconseguit la majoria absoluta en la primera. Era com un soporífer per a mi que no em deixava pensar. Sentia d’una manera monòtona un nom rere un altre, «senyor Manuel Núñez Mencado»; però aquesta vegada no es va sentir un sí o un no, sinó alguns trets, i de sobte: «¡Que no se mueva nadie! ¡Quieto todo el mundo! ¡Todos al suelo!» I més trets. A la redacció es va fer un silenci total. De seguida vam engegar el televisor. No podíem donar crèdit al que vèiem: la guàrdia civil havia entrat a l’hemicicle, i un tinent coronel anomenat Antonio Tejero Molina hi era al bell mig, palplantat, i encanonava amb la seua pistola reglamentària el president de la cambra, Landelino Lavilla. De cop i volta, la ràdio va aturar l’emissió.

 

»Al cap d’una estona, el tinent general de la III Regió Militar, la de València, Jaime Milans del Bosch, va fer públic un comunicat a través de totes les emissores de la capital, en el qual decretava l’estat d’excepció. Els telèfons no paraven de sonar. Aquí no s’havien acabat totes les sorpreses. De sobte vam sentir pel carrer un soroll com de camions o alguna cosa semblant. Era estrany, perquè ja feia estona que els carrers estaven deserts. Quan vam mirar per la finestra, no donàvem crèdit als nostres ulls. Eren tancs els que es passejaven pels carrers del cap i casal. En aquell moment vaig reaccionar. Tots els papers de Xile, totes les entrevistes, els desapareguts, els camps de concentració, les tortures, els morts, em van venir a la ment; i, és clar, ta mare, la meua estimada Carme. Els telèfons estaven tots ocupats. Vaig haver de fer servir mètodes no gaire educats per aconseguir-ne un. Aleshores, encara que et semble increïble, no teníem mòbils. Vaig trucar a casa però no parava de comunicar. L’havia d’anar a buscar. Els companys em van insistir que era perillós. Corrien rumors sobre unes llistes secretes que circulaven per València amb els noms de periodistes, de polítics i d’advocats, per prendre-hi represàlies. Òbviament, ta mare i jo hi érem inclosos. No la podia deixar sola, de manera que vaig agafar la moto i vaig sortir disparat. Per direccions prohibides, esquivant tancs i soldats, sense fer massa soroll. Era quasi impossible, però per fi vaig aconseguir arribar a casa nostra.

 

»Vaig entrar corrents en cerca de ta mare, però la meua sorpresa va ser majúscula en veure-la asseguda en una butaca cosint el coll a un osset que jo li havia regalat quan ens vam conèixer. Vaig pensar que es trobava en estat de xoc, mai l’havia vista cosir, i ara no era el moment més adequat per aprendre’n.

 

            –Hem de marxar –li vaig dir tímidament, per por de provocar-li alguna reacció violenta.

 

            –Un moment, acabe de seguida –em va respondre tranquil·lament, mentre tallava el fil amb les dents. Es va posar dret, va agafar una bossa que ja tenia preparada i amb l’osset a la mà vam baixar les escales.

 

            »De sobte va començar a buscar la portera, que no era a la porteria. Jo pensava que s’havia tornat boja. La portera era una vídua de guàrdia civil, confident de la policia. Trobe que mai hi havíem creuat dues paraules.

 

            –Deu ser a sa casa, a l’àtic –va dir ta mare, i va enfilar altra vegada escales amunt amb l’osset. Jo la seguia sense dir res, tot pesarós, maleint el que havia causat el cop d’estat a la meua dona.

 

»Va trucar al timbre. La dona va obrir amb cara de sorpresa en veure’ns palplantats a la porta de sa casa. Per a ella érem els rojos indesitjables que vivien al segon esquerra.

 

            –Senyora Custodia, m’han dit que la seua neteta viu amb vostè, perquè els pares estan treballant a Alemanya.

 

            »La dona va assentir amb el cap. Tots dos vam encreuar les mirades, tots dos teníem el mateix pressentiment.

 

            –Aquest osset és per a ella. A mi ja no em farà cap falta –va dir mentre li allargava el pelut.

 

»Definitivament estava convençut que ta mare no tenia el cap sa. Abans que la dona poguera dir res, va sortir disparada escales avall. Jo la vaig seguir. Va pujar a la moto i em va indicar que anàrem a casa la teua àvia. Aleshores vaig intentar posar seny. No era un bon amagatall, de segur que aquell era el primer lloc on ens buscarien.

 

            –Ho tinc tot pensat, no patisques –em va respondre amb lucidesa, no semblava boja.

 

            –Em pots explicar a què treia cap tot aquest número de l’osset? –em vaig atrevir a preguntar-li una mica enfadat.

 

            –Fot canya a la moto, ja t’ho explicaré tot quan arribem.

 

            »La teua àvia ens esperava. Semblava que totes dues dones sabien molt bé el que feien; en canvi, jo semblava un babau, seguint-les pel corredor de la casa. Vam anar fins al rebost.

 

            –Aquí, dins l’armari? Que us heu begut l’enteniment? No estem jugant a conillets a amagar –vaig protestar en veure que m’empentaven cap a dins.

 

»Però no era el que jo em pensava. No em preguntes com, però de cop i volta la paret es va obrir i va aparèixer una cambra secreta. Vaig quedar bocabadat, i encara més quan a dins vaig veure una estança presidida per un quadre del dictador Franco, i una bandera espanyola amb el pardalot i tot al costat de tota una col·lecció d’armes.

 

            –On som? –vaig preguntar incrèdul.

 

            –A l’amagatall del pare. Se’l va fer construir per si de cas algun dia els russos ens envaïen. Ara ens anirà molt bé a nosaltres, està molt ben condicionat.

 

»L’àvia ens va portar una safata amb queviures, ens va abraçar amb llàgrimes als ulls i es va acomiadar.

 

»Ens vam quedar tots sols en aquella estança. El primer que vaig fer va ser tafanejar una mica. Hi havia de tot: una petita cuina, un bany complet i un rebost amb bon conyac, bon whisky, cigars havans. Per molt feixista que era el teu avi, no era tan llepafils per al bon tabac socialista. Allà va ser que em vaig acostumar a fumar-ne. La nit es va fer molt llarga i, quan se’m va acabar el tabac, vaig començar amb els havans. Ta mare em va explicar que en uns altres temps era ple de menjar, però que l’àvia ho va treure tot en morir l’avi. L’únic mitjà de comunicació amb l’exterior era una ràdio antiga, que vam tenir engegada tota la nit, la nit dels transistors, tal com en vam dir.

 

»Saps?, quan t’he trobat aquesta tarda, feies la careta d’un ocellet perdut, igual que ta mare aquell dia. Totes dues ben bé teniu la mateixa expressió als ulls, ets feta i pastada a ella. La Carme era i és massa orgullosa per reconèixer que tenia por, però en la cara pagava. Jo potser també, però no en vaig mirar al mirall, amb els ulls de ta mare en tenia prou. Amagats en aquella cambra secreta ens trobàvem bé de moment; ara, no ens hi podíem quedar per sempre. Els minuts semblaven hores, mentre la ràdio continuava amb les marxes militars i cada mitja hora ens repetia el comunicat de Milans del Bosch.

 

–Si ens en sortim, vull que et cases amb mi –li vaig proposar de sobte.

 

            –Sí, home, de blanc i per l’església!

 

            –T’ho dic seriosament.

 

            –Estem bé com estem. Per què necessitem els papers?

 

»Aleshores va ser quan li vaig dir que volia tenir un fill. Potser era perquè acabava de tornar de Xile i m’havia adonat que la vida es vivia cada dia, que no es podien deixar passar els somnis. Ta mare se’m va quedar mirant i va veure que no era una broma. En va fer un bes molt llarg i va acceptar.

 

–Segurament no tenim gaires possibilitats de sortir-nos-en; si no, no m’ho hauries demanat.

 

»Ta mare intentava mantenir-se de bon humor, però les hores passaven i no teníem cap notícia bona. Va passar molt de temps. Fins i tot vam triar el teu nom; si hagueres estat xiquet, t’hauríem posat Guillem.

 

»A la una de la matinada, la ràdio va canviar el disc amb un comunicat del rei d’Espanya, Joan Carles I, en contra del cop. Però només ens vam tranquil·litzar de debò quan, a la una i vint, el general Milans del Bosch va ordenar la retirada dels tancs i dels soldats de la ciutat de València.

 

»De tota manera no estàvem segurs del tot. Jo vaig besar ta mare i ella em va besar a mi, aleshores sí, que es va fer una nit llarga, però de sexe i amor. No li digues que t’he explicat això, ja la coneixes.

 

»L’endemà a les deu del matí va venir la teua àvia amb el desdejuni més contenta que un gínjol. Els guàrdies civils començaven a sortir de l’edifici del Congrés. A les dotze vam veure per la televisió com en sortien els diputats i les diputades. A la una del migdia ja havia acabat tot.

 

»Vam tornar al nostre pis. Ta mare va anar corrents a casa la portera. Jo no entenia quina mania havia agafat amb aquella dona. Va trucar a la porta. La dona va tardar una mica a obrir, tot i que sabíem que era darrere la porta, potser perquè ja no se sentia guanyadora. Per fi va obrir.

 

            –Torne’m l’osset –li va ordenar ta mare sense dir ni bon dia.

 

»La dona ho va fer immediatament, ta mare el va examinar i va enfilar escales avall. Aquella va ser l’última vegada que vam parlar amb la portera, de fet aquell va ser l’únic dia que ho vam fer en tot el temps que portàvem en aquella casa.

 

»Una vegada en el pis, ta mare va descosir l’osset. Hi havia amagat tots els seus papers i fitxes dels obrers i de les obreres que defensava. També hi havia guardat les meues entrevistes de Xile. És fantàstica, genial i, com pots comprovar, jo bastant babau, mai de la vida se m’hauria acudit una cosa com aquella.

 

»Mai perdonaré els culpables i tots els responsables d’aquella pantomima, el mal tràngol que van fer passar a ta mare; a mi encara rai, però a ella no.»

 

Fragment de Gènova, città chius@ (Alfaguara/Voramar)

 

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/63-genova-citta-chius.html

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El 26 de gener de 1939, les botes feixistes van trepitjar la ciutat de Barcelona desfilant per la Diagonal

3
El nou any no ens va portar cap il·lusió, els reis de l’Orient van passar de llarg i aquell dimecres gèlid del mes de gener, les botes feixistes van trepitjar la ciutat de Barcelona desfilant per la Diagonal, l’ocupació definitiva de Catalunya era imminent. 
El pitjor dels nostres malsons s’havia fet realitat, havíem perdut la guerra, la qual cosa va obligar les autoritats republicanes, així com les institucions polítiques a travessar la frontera camí cap a l’exili. Els acompanyaren centenars de milers de persones: dones, infants, gent gran, soldats de l’exèrcit republicà, un èxode sense precedents en la nostra història. La població civil, que omplia les carreteres cap a la frontera, va ser bombardejada impunement pels avions rebels que sortien de Mallorca. També es van bombardejar ciutats i poblacions com Barcelona, Granollers, Girona, Figueres, Roses, l’Escala, entre d’altres.
Un temps d’incertesa extremadament fred acompanyava la pluja incessant que plorava la memòria de les milers de víctimes innocents que no havien aconseguit sobreviure a la barbàrie. Els estrèpits dels trons es confonien amb els bombardejos, grans columnes de fum negre s’enlairaven per tot arreu i enfosquien el cel, el sol de dol no va sortir cap dia.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Joan Fuster, l?home que ensenyava el cul cada dia

0

Autoanàlisi literària? Literària? Evidentment, sóc un escriptor: així ho tinc inscrit en el DNI, perquè al capdavall, em guanyo la vida escrivint. És “literatura” el que jo faig? Per mi, sobretot, és un ofici: un treball. En aquestes latituds ha de ser inevitablement un treball irregular, aleatori, mal pagat. Escriure, per mi, és opinar. No sóc poeta, ni novel.lista, ni dramaturg. I opinar és ensenyar el cul cada dia. Com que les opinions professionals són escasses, has d’opinar forçosament, sovint: és el drama de l’article periodístic. I et disperses sense voler, La necessitat de guanyar-me la vida a força d’escriure ara em deixa poc temps per llegir, una de les poques coses que m’ha divertit sempre. Això és molt fatigós, i no té gaires compensacions, ni econòmiques ni de les altres. És igual. L’important és “influir” d’alguna manera en un àmbit de lectors. Per “influir” no entenc “adoctrinar”: més aviat, incitar a la reflexió.

(Joan Fuster. “Ensenyar el cul cada dia”. A Plomes catalanes d’avui. Barcelona: Llibres del Mall, 1982)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Enric Valor en la memòria

0
El 13 de gener de 2000 feia un eriçat dia d’hivern i devien ser cap a les dues de la migjornada. El cel era dauat de núvols violacis i morats, panxuts i grossos, que un ventet de tramuntana empentava cap avall, cap a la mar. Tothora queia bruixó i nevisquejava, les serres tenien neu i també hi havia com una mitja ensucrada per davall dels marges i per les vores dels camí, les mates es blanquejaven unes voltes, i altres el vent els feia caure la neu borda que se’ls apegava… En fi, un dia lleig i rebolicat. Tot el paisatge era gris i molt i molt trist, però el ginebre continuava verd, sense un sol floquet de neu, uns raigs de sol intensos només a ell il·luminaven, i recolzat en el seu tronc descansava un Homenot gran i vell, elegant, amb un bastó i un barret. El seu nom, Enric Valor i Vives, fill de Castalla.

més… 

Hivern

Això va anar i era un cas que va passar a la vila de Penàguila. Cal dir-vos de primer que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d’intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus més de vint canonets de bronze. La Travessa és un vell camí romà que puja des del poble de Penàguila fins a la coronació del coll. Orientat a Tramuntana, és aquell un pintoresc indret però resulta més aviat trist i solitari. A mitjan camí, ja veus allà avall, com ho veuria un xoriguer, la petita vila, els grans pins que la volten i el terreny extremadament trencat del terme baix.

Allà, en el terme d’un mas anomenat el Bítol de Valor, es conserva un ginebre monumental que té més de tres segles, és el més bonic i corpulent de tot el territori. Sota aquest ginebre misteriosament encara parlen els animals, les plantes i les aigües. Allí no bat la Tramuntana, i les herbes muntanyenques floreixen a tothora.

El 13 de gener de 2000 feia un eriçat dia d’hivern i devien ser cap a les dues de la migjornada. El cel era dauat de núvols violacis i morats, panxuts i grossos, que un ventet de tramuntana empentava cap avall, cap a la mar. Tothora queia bruixó i nevisquejava, les serres tenien neu i també hi havia com una mitja ensucrada per davall dels marges i per les vores dels camí, les mates es blanquejaven unes voltes, i altres el vent els feia caure la neu borda que se’ls apegava… En fi, un dia lleig i rebolicat. Tot el paisatge era gris i molt i molt trist, però el ginebre continuava verd, sense un sol floquet de neu, uns raigs de sol intensos només a ell il·luminaven, i recolzat en el seu tronc descansava un Homenot gran i vell, elegant, amb un bastó i un barret. El seu nom, Enric Valor i Vives, fill de Castalla.

–Això són les meues terres! Quan de temps sense veure-les! –va exclamar.

I va saludar tots els tossals i carenes coneguts, el Cabeçó d’Or, el Carrascal, l’Ull de Moro, la Mariola, el Benicadell, l’Almudaina i la Serrella…

–Quin fred! –va dir en allunyar-se una mica del ginebre que li proporcionava caloreta.

Aquell no era el clima de la ciutat de València. Es va adonar que estava xafant neu, neu pura. Per això relluïen amb aquella pompa i vistositat totes les seues serres. Tremolant de fred i de goig, va tornar a arrecerar-se sota el ginebre.

De cop i volta, l’Homenot va veure venir cap a ell una jove, de cara morena i faccions afinades i una cabellera suau i onejada que li queia airosament muscles avall.

–Déu vos guard, bon ancià! –va saludar-lo ella amb una veu suau i clara.

–Per què vas tota sola en un dia com avui? –li va preguntar l’Homenot.

–Vaig fent camí –va dir ella d’una manera molt misteriosa.

–I com et dius?

–El meu nom és Rosella.

–Jo em dic…

–L’Homenot del barret –el va tallar ella.

Ell va somriure, li va fer gràcia aquell nom.

–Ara em veieu aquesta cara tan bonica com una princesa de rondalla, però no fa molt de temps era una vella arrugada, lletja, amb la barba punxeguda, el nas d’esparver i la pell de pergamí. Vivia amb la meua germana Margarida en una caseta habitada en la mateixa carena de la Penya Roja. Ara encara es veu com un punter blanquinós damunt la colossal muntanya; però està enderrocada, amb les parets mig tombades pels vents, nevades i pluges, i amb la teulada desfeta. No tenien més béns que aquell mal recer, unes cabres blanques, un boc de llargues barbes i unes pomeres que creixien pels voltants. Voleu saber com he esdevingut jove i vella?

L’home va assentir amb el cap i es va treure del barret una llibreteta i un llapis.

Mentre la jove parlava ell anava apuntant.

–Doncs per art d’encanteri! Uns estudiants vinguts a València a estudiar des d’un remot país de l’Orient tenien poders sobrenaturals i em van fadar. Em van convertir en una jove galaníssima de quinze anys, amb l’única condició que no ho explicara a ningú.

–I per què m’ho contes a mi? –va preguntar estranyat l’Homenot del barret.

–Perquè m’han dit que a Fortaleny viu un llenyater anomenat Pauet. És un vell esparpellat i amic de tot el poble, que té més de mil quatre-cents anys de vida, que tot i que és ric i els diners mai no se li acaben, encara fa llenya. Viure tants anys cansa. I no vull que les desgràcies se m’enganxen com les cireres i cresquen talment, que no quede estaca en paret ni casa sense dissort, com li va passar al Joan-Ratot del Cabeç de Penadesa.

I dit això, la dona va envellir de cop. Però no era una vella arrugada, lletja, amb la barba punxeguda, el nas d’esparver i la pell de pergamí com havia dit ella. Era una dona gran, els ulls grossos i negres amb vivor de joventut, una mica apergaminada però encara ben eixerida. L’Homenot del barret la va trobar molt bonica.

–Me n’haig d’anar ara mateix, ploga o neve –va dir ella.

Ell observava com s’allunyava, el va impressionar molt la seua manera de caminar, elegant i sumptuosa. Quan la Rosella va estar a vint o trenta passes, que encara ell ben bé la podia oir, se li va girar. Tan lluny com era, l’Homenot va poder-se adonar que la cara d’ella resplendia amb una claror que el va deixar esbalaït, i que el seu cabell blanc feia una aurèola daurada.

–Enric! Enric Valor! –el va cridar la Rosella–. Tornaràs amb la teua estimada mare!

I en aquest moment va començar a caure neu una altra vegada, i la Rosella es va perdre darrere el tapió que formaven les espesses volves.

L’Homenot es va quedar sense paraula, la seua estimada mare feia anys que era morta. Tot i que va tenir una llarga vida, va deixar aquest món als vuitanta-cinc anys. Va estar trenta anys casada i trenta vídua.

La nevada va ser tan grossa que ho va colgar tot de mitja vara de neu i va pintar el paisatge amb un mantell blanc.

I aleshores davant del ginebre passaren tres velletes molt velletes, totes endolades i tapades amb gruixuts mantons de llana negra.

Fragment de L’Homenot del barret, homenatge a Enric Valor de Gemma Pasqual (Edicions 96)

http://www.edicions96.com/ca/botiga-online/Catalog/show/l039homenot-del-barret-146
 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Bon viatge #Castellet!

0
Publicat el 9 de gener de 2014
S’ha mort l’editor Josep Maria Castellet… quina tristesa… vaig tenir el plaer de conèixer personalment aquest homenot de les lletres catalanes… tot un senyor… sempre amb una paraula amable… conversar amb ell era tot un plaer i un honor… Bon viatge #Castellet!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L?any 2014 el comence carregat de projectes

2
Publicat el 2 de gener de 2014

L’any 2014 el comence carregat de projectes. Dues novel·les que sortiran a la primavera: “650 puntades” i “Xènia, tens un whatsapp”, totes dues en Barcanova. Dues obres ben distintes que espere que us agraden.

Els xiquets i les xiquetes de l’Escola d’Almoines (el meu poble) m’ajudaran a fer una novel·la per a primària, començarem aquest mateix gener. (Em fa molta il·lusió!!!!)

I més coses que ara no us puc explicar… aquí hi ha molts ulls i les parets de Vilaweb tenen orelles 😉 però us mantindré informats!

Publicat dins de General | Deixa un comentari