Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

I la princesa es va menjar el drac

0
Publicat el 20 d'abril de 2012
La diada de Sant Jordi celebrem el dia del llibre. Com deia Joan Fuster: “Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres”. Explica la llegenda que Sant Jordi va matar el drac per salvar la princesa de les seues urpes. Tots tenim una princesa per salvar i de segur que molts dracs per vèncer. Però ja és l’hora que la princesa es menge el drac.

més…

Enguany les celebracions a tot el territori tindran un caire reivindicatiu, amb la campanya “Per sant Jordi, Enllaçats per la Llengua!”, l’objectiu de la qual és aconseguir  que, el 23 d’abril, escriptors, personalitats, ciutadans i ciutadanes, professionals dels mitjans de comunicació, duguen posat el llaç, i que entitats, institucions, llibreries, associacions, federacions, centres educatius… etc. en posen un a la seua façana i facen, així, pública la seua defensa de la llengua pròpia del país i la seua demanda, adreçada al govern de les Illes Balears, de retirada de l’avantprojecte de modificació de la llei de funció pública, i de retorn al consens que va possibilitar l’aprovació de la llei de normalització lingüística. No cal dir que aquesta campanya també és extensible a País Valencià, on estem permanentment enllaçats per la llengua.

Aquest 23 d’abril a l’Octubre-Centre de Cultura Contemporània de València, a les 19 hores, ens enllaçarem pel català i celebrarem la diada amb una festa en què seran presents Xavier Aliaga, Núria Cadenes, Joan Garí, Vicent Penya, Isabel Robles, Jaume Pérez Muntaner, Pere Bessó, Raquel Ricart, Aureli Silvestre, Francesc Mompó, Joaquina Barba, Esperança Camps, Manuel Molins, Lluís Miret, Rosa Roig, Josep Lluís Roig, Pepa Úbeda, Sico Fons, Salvador Company, Josep Guia, Josep Ballester, Carme Miquel, Joan Navarro, Lluís Roda, Jordi Sebastià, Manuel Rodríguez Castelló, Alfons Llorenç i aquesta que us escriu, entre molts altres.

Com ens va ensenyar Fuster: “Llegir no és fugir. Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera”. I nosaltres llegirem, cadascú a la nostra manera, un minut de la nostra obra. A més, el president de l’Associació d’Editors, Jesús Figuerola, ho farà amb un fragment de Joan Fuster, commemorant els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians.

I, com que no hi ha festa sense música, Pau Alabajos farà un tast del seu darrer disc: Una trista, una amable, una petita pàtria. No faltarà la venda de llibres i roses.

L’acte l’organitzen Acció Cultural del País Valencià, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Octubre-Centre de Cultura Contemporània, amb la col·laboració del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València i l’Associacio d’Editors del País Valencià. 

Gemma Pasqual i Escrivà

http://acpv.cat/web/actualitat/i-la-princesa-es-va-menjar-el-drac


Publicat dins de General | Deixa un comentari

Per Sant Jordi, una rosa i un llibre (Recomanacions de llibres)

19
Publicat el 19 d'abril de 2012
Conta la llegenda que Sant Jordi va matar al drac per salvar a la princesa, jo m’estime més pensar que la princesa va fugir de Sant Jordi amb el drac, deu ser deformació professional! Siga com siga, el 23 d’abril celebrem la diada de Sant Jordi, la festa del llibre i també de la rosa, és per això que us faig unes quantes recomanacions perquè pugueu triar…

més…


Jo confesso de Jaume Cabré de Proa. És una llarga carta d’amor d’algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d’algú que ha estimat de manera incondicional; d’algú que se sent culpable d’una mort violenta, i d’algú que no entén el mal que recorre la història d’Occident.


Un llibre valent i necessari és Primera memòria d’Abel M. de Jordi Folck de Llibres de l’Índex. Una història d’amor i mort on les paraules esdevenen colps a la consciència del lector, és un al·legat necessari a favor de la tolerància, de la diversitat i una defensa ferrenya de l’amor, sense que res més importe. L’autor basteix, tanmateix, una crítica esfereïdora quan la pèrdua de l’amor i dels valors condueixen l’ésser humà cap a l’autodestrucció.

 

Un bon llibre per llegir en parella o a soles amb una mà i amb l’altra una bona copa de vi és Vitis vinifera cataloniae, relats eròtics per a amants del vi de Vicent Palatsí d’Onada edicions. Són un recull de contes connectats per uns personatges que pul·lulen per les històries i que tenen com a denominador comú l’estima pels bons vins i la tendència a mantenir relacions sexuals sempre que poden. On siga, quan siga, amb qui siga!


Per als joves us recomane: En les mars perdudes de Raquel Ricart de l’Editorial Bromera. Fa tres anys que el pare d’Alícia va revelar un secret que li va provocar el divorci amb la mare. Abatuda i amb la cama trencada, al pis de son pare troba una tauleta plena de llibres i una ullera de llarga vista molt especial. Afortunadament, tot es combina per tal que Alícia esdevinga la protagonista d’una aventura màgica i inoblidable que canviarà la seua vida i la de la gent que més s’estima.


I finalment, per als més menuts de la casa, un conte deliciós de Joaquina Barba i Irene Verdú el Tafaner i la Lluna d’Edicions el Bullent. La nit guarda un fum d’històries i de llegendes plenes de màgia. Les voleu conèixer? Pregunteu-li a Tafaner, que se les sap totes! També aquella que conta com una nit la Lluna va baixar a la terra, i… a que no saps qui li cal ajudar?


Molt bona lectura i molt bon Sant Jordi!


http://alboraiadigital.info/llibres/100-per-sant-jordi-una-rosa-i-un-llibre

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El cementeri dels elefants

0
Publicat el 14 d'abril de 2012

Ci ap degglu ngay yanga. Només qui escolta aprèn. En un altre temps, lluny, molt lluny d’ara, el poble dels elefants vivia a la vora del riu Sanku­ru. Tenien per rei el poderós i savi Khor. Un dia, el petit ocell teixidor va arribar molt espantat i va posar sobre un dels ullals de Khor per explicar-li el següent:

»–Ai, poderós Khor! És veritablement terrible! Una multitud d’éssers amb dues potes ha arribat al nostre país. Tenen objectes rars que maten, són per tot arreu devastant tot el que troben al seu pas.

més…

»Khor va riure:

»–Conec aquests éssers, són els homes. Són petits i ni tan sols són gaire forts. Les seues armes no podran traspassar la gruixuda pell dels elefants.

»No obstant això, al cap d’un temps, Khor va deixar de somriure. Tenia raó, els homes no eren ni 134

grans ni forts, però sí nombrosos. Per descomptat, les seues armes no podien traspassar l’espessa pell dels elefants, però una fletxa ben llançada podia matar un elefant si li entrava per un ull. Els homes cremaven els arbres i arbustos, la selva sencera, per aconseguir un major camp visual i poder veu­re més fàcilment els animals que l’habitaven. Per si això no fóra prou, va començar una sequera terrible al país. Els elefants estaven acorralats, es morien de fam i de set, i també per les armes dels homes. Va ser quan el poderós rei dels elefants va cridar els seus súbdits a una reunió d’urgència i els va dir:

»–Aquesta terra no és més beneïda pels déus. La fam, la set i els homes ens fan patir. Hem de mar­xar d’aquí, deixar la nostra terra i el nostre estimat riu Sankuru per sobreviure. Ens dirigirem cap al sol ponent, la nostra ruta serà recta com ha estat fins ara la nostra vida. Passarem sobre tot el que es trobe en el nostre camí, així siguen aiguamolls o persones. Som potser un poble petit, però cadas­cun de nosaltres és més fort que deu micos junts. Aconseguirem la nostra meta perquè som capaços d’això i de més. Aquest país quedarà en els nostres cors, serà per sempre més la nostra terra. Per tant, hi tornarem cada any, el primer mes després de les 135

pluges. Així els nostres fills el coneixeran, els vells el recordaran i els malalts hi podran viure els seus últims dies.

»Així va parlar el savi Khor, i es va fer com ell va dir. El pas dels elefants era semblant a un tornado. La força dels elefants era impressionant. A la selva se sap i se’ls respecta.

»Això va passar fa molt de temps, fa veritable­ment molt de temps. Però, cada any, els elefants continuen fent el mateix camí per ensenyar l’antiga pàtria als seus petits i perquè els vells hi puguen morir. Des d’aleshores no es troben cadàvers d’ele­fants a la selva, ja que van a morir a la riba del riu Sankuru, on es troba el cementiri d’elefants. Ningú no n’ha sabut mai el lloc exacte.

–Com deia la teua àvia… Wax ma ma fate. Yan­gal ma ma fateliku. Bokloma ba duma masa fate. Explica-m’ho i ho oblidaré. Ensenya-m’ho i ho recordaré. Fes-m’hi participar i ho recordaré tota la vida. Mai no t’oblidaré, estimat Amadou. Barça ou barzakh! –em va dir amb el puny en alt enmig d’un dels seus moments de deliri a causa de la febre i va aclucar els ulls.

Barça ou barzakh! –vaig repetir automàti­cament les seues paraules alçant el puny sense esma.

 

Fragment de Barça ou Barzakh! de Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó! #GuillemAgullóNiOblitNiPerdó #19AnysSenseGuillem

0
Publicat el 10 d'abril de 2012

El Guillem cada vegada més jove i nosaltres més vells. Una pena més que hem de dur a la memòria.

Els teus divuit anys són perpetus, la mirada congelada en una fotografia ens encoratja a continuar la lluita. T’han volgut tancar les parpelles però no podran, perquè tots guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampec per als teus vespres.

més…

El teu assassinat ens va marcar per sempre més. Mai no oblidarem aquell mes d’abril en què vam perdre la innocència, i la ràbia i la impotència es va instal·lar als nostres cors. Ara fa dinou anys…

Encara avui pronunciar el teu nom em provoca un calfred i les llàgrimes m’ennuvolen la mirada. Tot i això el repetiré fins a restar sense veu, explicaré la teva història allà on vagi, i mentre tingui un bri de vida assenyalaré el teu botxí. Assassí de raons, de vides, que mai no tingui repòs en cap dels seus dies i que en la mort el persegueixin les nostres memòries.

Que cap oratge no desvetlli el son d’aquells qui han mort sense tenir el cap cot.

Com cada any ens recollirem a Burjassot, quan el lament s’acosta, per retre homenatge a totes les penes que hem de dur a la memòria.

L’associació cultural Ca Bassot ha convocat els següents actes:

-Dimecres 11 d’abril a les 20h, concentració a la Plaça de l’ajuntament de Burjassot.

Com cada 11 d’abril recordem a Guillem Agulló. La concentració manté viva la seua memòria i ens recorda que la lluita continua.

-Dissabte 21 d’abril a les 19:30h, concert del grup NAIA, a les 21:30h sopar (entrepà i beguda 5 euros) i a les 23h projecció del documental “Tortura en Euskal Herria”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

1 d’abril de 1939, derrotats però no vençuts

0
Publicat el 1 d'abril de 2012

«En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejercito rojo, las tropas nacionales

han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.

Burgos, 1 de abril de 1939 El Generalísimo Franco» (Darrer comunicat de la guerra civil del quarter general de Francisco Franco)

Camp de concentració dels Ametllers, 1 d?abril de 1939

«Día de la Victoria»

             A trenc d?alba i amb el cap cot, les dones es van dirigir decidides cap a on els soldats els havien indicat. El Lenin anava agafat fort de la mà de sa mare. Subjectava el penjoll de fusta entre les dents. Les dones, en silenci. Els soldats les insultaven. Elles continuaven endavant, sense obrir la boca, cap al camp de concentració dels Ametllers.

més…

Camp de concentració dels Ametllers, 1 d?abril de 1939

«Día de la Victoria»

 

            A trenc d?alba i amb el cap cot, les dones es van dirigir decidides cap a on els soldats els havien indicat. El Lenin anava agafat fort de la mà de sa mare. Subjectava el penjoll de fusta entre les dents. Les dones, en silenci. Els soldats les insultaven. Elles continuaven endavant, sense obrir la boca, cap al camp de concentració dels Ametllers. En direcció cap al castell de Sant Ferran. Van passar el castell i després un carretera costa amunt. Sense menjar, amb la por al cos es feia feixuga la pujada. Anaven per camins de mala petja i els peus els feien mal de topar amb el pedruscall. De sobte es van sentir les veus d?uns homes que els infonien ànims. Eren els presoners. Els soldats, impassibles, a cop de fusell anaven indicant el camí. En plena muntanya, aquell era el lloc designat per a les dones. Havien de romandre al bell mig del bosc, no hi havia ni una pobra barraca. Hi havia centenars, milers de dones, algunes amb els seus fills petits. Tot era ben trist.

            El sol començava a despuntar. Un grup de dones se?ls va acostar. En silenci. Es van asseure a terra.

            ?Mare! Quan ens duran el desdejuni? ?va trencar el silenci el petit Lenin, ignorant de tot el que estava passant.

            L?Agnès no va saber què respondre-li de tan preocupada que es trobava pel seu fill. Els ulls se li van negar de llàgrimes.

            ?Doncs té raó el nen, el servei aquí fa pena -va fer broma una dona gran amb els cabells d?argent?. Si no ens porten prompte el desdejuni, ens n?anem a un altre campament.

            La Llíber se la va mirar bocabadada. No entenia com aquella dona tenia ganes de riure en aquelles circumstàncies.

            ?Bon dia! El meu nom és Maria i fa dos dies que estic aquí ?es va presentar la dona allargant-li la mà a l?àvia.

            ?Jo em dic Mercè, i aquesta és la meua filla l?Anna, la meua amiga Agnès i el seu fill Ramon.

            ?Això!, el meu nom és Ramon, perquè a mi el nom de Rafel no m?acabava de fer el pes, mon pare també es diu així, jo tinc un amic que es diu Pere, igual que son pare, i es fan un embolic quan sa mare crida un dels dos, així que vaig decidir que millor Ramon, perquè ja sóc gran, quan tenia quatre anys era petit i aleshores el meu nom era Le…

            Abans que poguera acabar la frase, la Llíber va córrer a tapar-li la boca.

            ?Deixa?m! Només volia dir a aquesta senyora com… ?intentava explicar-se el nen, apartant les mans de la Llíber.

            ?Perquè no inspeccionem la zona, potser trobarem alguna cosa per menjar ?va provar de girar la conversa la Llíber.

            ?En aquesta muntanya només hi ha matolls i herba ?la va informar la Maria, que observava el nen amb una infinita tristesa?. Aquí avall hi ha més nens, si vols jugar.

            ?Doncs anem a buscar-los ?va decidir la Llíber per veure si, tot distraient el nen, li passava la fam i les ganes de xerrar.

            Una vegada, el Lenin va desaparèixer en companyia la Llíber. La Maria va assabentar l?àvia i l?Agnès de quina era la situació. Realment desoladora. Portaven dies sense menjar. Sense informació. De tant en tant venien soldats i s?emportaven un grup de dones, però no sabien on ni per què.

            ?Us heu organitzat d?alguna manera? ?va preguntar l?àvia.

            ?Aquí cada una va a la seua. Totes tenim por i desconfiem molt les unes de les altres.

            La Mercè es va aixecar i es va treure la pols del vestit.

?De moment hem de buscar un lloc on estar-nos. Som a la muntanya, un gran avantatge. Recollirem branques per fer-nos uns llits i herbes per menjar.

?Herbes? ?va preguntar estranyada la Maria, que era una dona de ciutat.

?Sí senyora. He vist per aquí moltes herbes comestibles ?va afirmar l?Agnès, que es trobava en el seu hàbitat natural i era una gran coneixedora de les plantes.

?Doncs mans a l?obra! Tu i la Maria busqueu alguna cosa per menjar mentre jo prove de fer un llit sota un arbre per passar la nit.

Les altres dones les van imitar, i aviat es van convertir en tot un exèrcit cercant fulles i intentant fer d?aquella muntanya un lloc una mica habitable. Els soldats les deixaven fer.

?Va, fill, menja una mica! ?intentava l?Agnès que el Lenin s?empassara una espècie d?amanida amb herbes. Ell tancava la boca i s?hi negava amb el cap.

?Que no tens gana? ?li va preguntar la Llíber.

El nen va assentir amb el cap.

?Doncs obre la boca que és molt bo.

?La brossa és per als conills! ?va dir el nen i va tancar el llavis ràpidament.

?No digues bestieses i menja!

La mare anava perdent els nervis amb el fill, però ell ni s?immutava, tossut que tossut.

La Llíber va agafar un manat d?herbes i va començar a menjar com si dels millors dels àpats es tractara.

?Mmm, aquesta fulleta fa gust de botifarra…

?A mi no m?agrada la botifarra! Veus que mal que has quedat! ?li va respondre el nen.

?I aquesta més verdeta, a formatge… ?continuava la Llíber llepant-se els dits amb la brossa.

?No aconseguiràs que menge!

?Doncs aquesta fulleta grogueta fa gust d?arròs ?va dir la senyora Maria. El Lenin va fer uns ulls com unes taronges.

?Quin tipus d?arròs? Perquè si és amb peix a mi no m?agrada.

?Arròs amb fesols i nap ?va puntualitzar la senyora Maria, que acabava de pronunciar el plat preferit del Lenin.

?Doncs ara que ho dius, és veritat. I mira, aquestes fulles grans fan gust de préssec ?va dir l?àvia.

?I aquestes més rogetes, de maduixes ?va dir l?Agnès.

El nen semblava que cedia amb la mirada. Les altres dones també van començar a menjar amb deler. Cada fulla i cada branca tenia un gust diferent, sabors dels plats més ben cuinats, els que més els agradaven, la imaginació era una bona arma per a combatre la desesperació.

?A veure si us ho acabeu tot! Mare, posa?m arròs, però treu-me la botifarra ?va demanar el nen amb gana.

L?Agnès així ho va fer. El Lenin devorava l?amanida com si es tractara d?un bon plat d?arròs amb fesols i nap.

De sobte, la senyora Maria va començar a repartir unes fulles marrons.

?No hi ha res com acabar un bon àpat amb un bon cafetó!

Totes les dones, per uns moments, es van oblidar de les fatalitat i van esclatar a riure.

En aquelles condicions, les emocions estaven a flor de pell, esdevenien fàcilment del riure al plor.

Passaven els dies. De tant en tant, els soldats les alimentaven amb una llauna de sardines o de llentilles, o una mica de llet per als nens, poca cosa per a resistir. Però elles ho feien, no es rendien, amb les engrunes amb les quals les mal alimentava el nou règim i les herbes que recollien intentaven subsistir.

El pitjor eren les nits. Dormien a cel descobert, sota el sostre de l?univers. Tot observant les estrelles encara se sentien més soles i desemparades. Una nit d?aquestes van venir a buscar-les un grup de soldats. Van agafar una colla de dones i nens, entre els quals hi havia el Lenin i sa mare, la senyora Maria i la Llíber i la seua àvia. A cops de fusell les van dur a peu cap a la ciutat. Estaven molt espantades, no sabien què els passaria. El pitjor els venia a la ment. Portaven molt de temps caminant, entre totes ajudaven a dur als nens. Bescanviaven les mirades i s?acomiadaven amb els ulls. Cap d?elles s?atrevia a dir res. Avançaven sense forces, pas a pas en silenci. Altra vegada el silenci. Un silenci aclaparador que omplia la nit.

Fragment de “L’últim vaixell” 

Publicat dins de General | Deixa un comentari