Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Aquest cagalló legislatiu pot ser més nefast que el Decret de la Nova Planta…

1
Publicat el 29 de juny de 2010

Fuster sempre vigent: «I l’Estatut? La població subalterna aguantarà l’Estatut com aguanta
el Codi Civil, la Llei Hipotecària, el Codi de Comerç, la Constitució,
el Codi Penal, i qualsevol ordenança municipal. Serà millor que ho
pensem i repensem. No ens han deixat l’oportunitat –“ells”– de fer
campanya contra l’Estatut (el de Benicàssim o el de Madrid). Aquest
cagalló legislatiu pot ser més nefast que el Decret de la Nova
Planta…»

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Enric Valor, el nostre Saramago

0
Publicat el 25 de juny de 2010

Parlament d’Enric Valor el desembre de 1999, per al lliurament del
19é Premi Enric Valor.

més…

El video el produí Vicopo a petició de
l’Ajuntament de Picanya i Edicions del Bullent.
La música de fons és
“Veles e vents” de Raimon.
Enric Valor i Vives: (Castalla, lAlcoià,
1911 – València, 2000). Gramàtic, lexicòleg, rondallista i novel•lista.
La seua obra més coneguda són les Rondalles valencianes (1950-1958), on
recopila i dóna caràcter literari a 36 rondalles populars valencianes.
Va
rebre, entre altres, els següents premis i honors:
Premi Sanchis
Guarner, de la Diputació Provincial de València, 1983.
Premi de les
Lletres Valencianes de lAjuntament de València, 1985.
Membre de la
Secció Filològica de lInstitut dEstudis Catalans des de 1986.
Premi
dHonor de les Lletres Catalanes, Òmnium Cultural de Barcelona, 1987.
Membre
del Consell Assessor de lInstitut Interuniversitari de Filologia
Valenciana (1987).
Doctor honoris causa per la Universitat de
València, 1993.
Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya,
1993.
Miquelet dHonor de la Societat Coral El Micalet, de València,
1996.
Premi Cavanilles de lInstitut Valencià dExcursionisme i Natura,
1997.
Doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears,
1998.
Doctor honoris causa per la Universitat Jaume I, 1999.
Doctor
honoris causa per la Universitat dAlacant, 1999.
Doctor honoris
causa per la Universitat Politècnica de València, 1999.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Divuit anys de les vacances de Joan Fuster

6
Publicat el 21 de juny de 2010

El nom de
Fuster no deixa indiferent ningú. Esmentar el seu nom és despertar a uns odi,
antipatia, aversió, i a molts de nosaltres, simpatia, respecte, admiració,
devoció, veneració, catalanisme, independentisme i, sobretot, patriotisme.
Totes aquelles paraules acabades amb sufix que a ell li agradaven tan poc. Si
algú de vosaltres pensava en la paraula nacionalisme,
l’he omesa deliberadament. Recorde que Fuster deia: «A mi em disgusta que em consideren «nacionalista», perquè no ho sóc:
sóc un valencià «nacional» –amb una opció clara–, i em desagrada el sufix

 

més

I convindreu amb mi que aquest homenot, una mica
crispat de cara, els ulls sortints darrere uns vidres gruixuts de miop
important, amb aquella impressió que volem fer entendre quan parlem d’una cara
de pomes agres, tal com el va definir Josep Pla, ens va convèncer amb molt
d’art a tots que dir-nos valencians és la nostra forma de dir-nos catalans.

Fuster era una persona avançada a
la seua època, una mica visionari. El 13 de febrer de 1981 escriu al Diario de Valencia: «I l’Estatut? La població subalterna
aguantarà l’Estatut com aguanta el Codi Civil, la Llei Hipotecària, el Codi de
Comerç, la Constitució, el Codi Penal, i qualsevol ordenança municipal. Serà millor
que ho pensem i repensem. No ens han deixat l’oportunitat –“ells”– de fer
campanya contra l’Estatut (el de Benicàssim o el de Madrid). Aquest cagalló
legislatiu pot ser més nefast que el Decret de la Nova Planta…
» Trenta
anys més tard, qui no s’ha adonat del parany que va ser per a nosaltres, aquell
estatut?

Com podeu
veure, no tenia pèls a la llengua ni estalviava exabruptes. S’enfadava, i molt,
en veure com, després de tanta lluita, després de vint anys de Nosaltres els valencians, per compte
d’anar endavant, anaven enrere com els crancs. Ara ja en fa quasi cinquanta i
no podem dir que hàgem avançat gaire. Era tot un provocador, ell mateix ho
admet: «Ben mirat, d’ençà que escric,
només he fet que escriure impertinències: no vaig a deixar el vici ara, a les
velleses
.» És clar que no! Quant enyorem i necessitem la teua ploma
precisa, intel·ligent i enginyosa.

L’escriptor de Sueca ens va deixar un diumenge
21 de juny de 1992. Ara fa divuit anys, però no calen les dates assenyalades
per recordar aquest gran home, divisa del catalanisme cultural i polític. Se’n
va anar de vacances. Potser el seu cor no va poder aguantar totes les
barbaritats comeses contra l’independentisme aquell any dels Jocs Olímpics. No
sabem si ell creu –com el mestre Maragall en la cançó de l’Ovidi– en la
resurrecció de la carn, de tota manera en nosaltres resta la seua memòria, el
seu testimoniatge i la seua manera de fer història.

De vegades imagine Fuster, i especule al
voltant de quin seria el seu punt de vista sobre assumptes tan de voga com ara,
per exemple, el de l’Estatut o, més ben dit, dels estatuts. D’una banda, el del
País Valencià, el més ràpid, eficaç i consensuat pels dos grans partits
espanyolistes; i de l’altra, el del Principat, més polèmic i controvertit.
Potser ens valdran aquests pensaments per a la reflexió: «Les “polítiques” a curt termini són decisives; però, ben mirat, només
resultaran eficaces si arriben a ser imaginades de cara a una “emancipació
nacional”. Si no és així, tot és diluirà en pura descentralització.
» Quanta
raó que té! Ara em ve a la memòria una de les seus frases fulminants: «El crit d’“Estatut d’autonomia!” què
significa? “Para ofrendar” o per a “reivindicar”? És el que caldria aclarir.
»
Potser després de tantes dècades estaria bé que algun polític ens ho aclarira.
Tot plegat, xocolata del lloro!

Imagineu quin seria el parer de Fuster sobre el reviscolar dels
feixistes encapçalats per España 2000 i Coalición Valenciana, alguns líders i
militants dels quals són vells coneguts de l’escriptor i que, al seu parer,
responien a la vella predisposició troglodítica del pitjor franquisme.

«Han d’acceptar-ho, moros i
cristians, al País Valencià: acceptar-nos als valencians-catalans. Ens trobaran
en qualsevol cantonada per donar testimoni de la nostra raó. Si som “quatre
gats”, paciència. Serem valencians com la resta, i amb l’afirmació catalana.
Ens poden colpejar, multar, coronar-nos d’infàmia. És igual. De moment, els
mamuts de la “valenciania” han fet tot el possible per afligir-nos. El feixisme
amb diarrea. Una brutícia que s’ha de suportar…
» Aquestes paraules són
del 1977. Fa trenta anys i el seu discurs continua vigent. La paciència
s’acaba, fins a quan els haurem de suportar? Volen tornar a revifar l’anomenada
«Batalla de València», la crispació social i política que va patir el País
Valencià els darrers anys de la dècada dels setanta. Però ni els temps ni les
circumstàncies no són els mateixos.

Personalment em quede amb aquest pensament positiu de batalles
guanyades: «Quan un dia arribin a
sentir-se igualment “catalans” un veí qualsevol de Xàtiva i de Palafrugell,
d’Elx i de Manacor, de Perpinyà i de València, de Lleida i d’Alacant, de
Barcelona i de Beniopa, i etcètera, tal vegada hi haurà una batalla guanyada.
Unes quantes “condicions objectives” perquè així sigui, hi són.
»

Gràcies, Fuster, per
escriure en lletres daurades la història de Catalunya, per explicar-nos què som
i per què som com som.

Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La puta més bella

0
Publicat el 20 de juny de 2010

A la seva taverna habitual són molt pocs els
parroquians que han resistit el pas del temps i la crisi. La bullícia dels
clients la supleix Canal Nou, cridant i estossegant en espanyol. Ella vol veure
la novel·la de TV3. La memòria de vegades juga males passades, ja no recorda
que fa anys que la van tancar. És la puta més vella de totes les putes, per una
absenta i un somriure t’explica la vida.

més…

Els ulls li fan pampallugues quan parla
d’altres temps. S’arreplega els rínxols d’argent darrere les orelles i es perd
en la memòria. Recorda quan no era puta, i rememora Ausiàs Marc, Joan Martorell
i Ramon Llull. L’envaeix una infinita tristor en recordar l’ostracisme del
franquisme i utilitza els versos de l’Estellés: «Ho interrompé la guerra tot.»
«Ho vàrem perdre tot, comprèn?, durant la guerra…» I li surt la ironia: «Sí,
ho vam perdre tot; només ens va quedar el Diccionari Fabra, tal com va dir
Carles Riba.» Es lliura als poemes del Pere Quart per parlar de l’exili quan
una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re… en
companyia de Mercè Rodorera, Tísner, Pere Calders i tants altres. I de la mitja
vida que es va quedar aquí: Joan Fuster, Sanchis Guarner, Enric Valor…

 

Confessa que ha viscut de l’enyorança i mai de
la vida no s’hauria pensat que amb l’anhelada democràcia es veuria abocada a
exercir la prostitució. Tots els seus somnis de llibertat es van quedar en foc
d’encenalls.

 

Li canvia el semblant quan parla dels fills.
Viuen a la Catalunya del Nord, al Principat, al País Valencià, a les Illes, i
fins i tot en té un a l’Alguer. El seu somni seria viure una altra vegada
plegats, com en els vells temps, com una veritable família. Justifica els
fills, és una bona mare: «Ells també ho estan passant molt malament. Bo, el de
Barcelona està una mica millor, però té altres coses més importants de què
ocupar-se.» Aquest de tant en tant li envia alguns diners. Això són molles, com
deia l’Ovidi, i les molles volen al vent. Aquesta dona reivindica el pa sencer,
mai no ha perdut l’esperança, sabedora que tot depèn de nosaltres. «Tot depèn,
sobretot, de vosaltres: els joves!», exclama.

 

El nom d’aquesta dona és un mot prohibit que
ningú no pot pronunciar. Ben cert, les mordasses encara ens fan muts o quecs, o
destorben paraules verídiques, denúncia obligada, fins el clam carregat de raó
contra ocults escamots, mal comprats, brutalment ofensors, que els ulls grossos
dels Alts, sorneguers, deixen fer. I així són castigats els qui imploren
justícia!

 

De cop i volta l’envaeix el neguit. Mira per
la finestra, ha d’estar alerta i no es pot perdre pels racons de la memòria, té
molts enemics. A València l’empaita un tal Font de Mora. Està acostumada a les
persecucions, als atacs i als atemptats dels feixistes, però el temps li ha
ensenyat que els que fan més por són els que tenen cara d’ovella i urpes de
llop. Es demana com pot la natura criar aquesta gent, vergonya de qui
l’ensinistra i la paga, i així la manté sempre tensa en un odi de segles.

 

Un client se li acosta i la treu de les seves
cabòries. Damunt la taula, trenta monedes de plata. Ella es pinta el somriure
de vermell, s’arregla la pitrera i s’acomiada. Abans em fa un bes molt dolç als
llavis, amb un amor infinit, triant ben bé la paraula, i pegant-li foc després
amb el llumí de la ràbia, em confessa a cau d’orella:

 

–Aquí em coneixen com la Catalana.

 

Amb una esperança desfeta, una recança
infinita, deixo marxar del bracet de l’Acadèmia Valenciana de Llengua la puta
més bella de totes les putes.

 

Gemma Pasqual i Escrivà

 

Publicat a la revista Caràcters.
Segona època
, Núm. 50 (Febrer 2010), p. 40

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ens veiem aquesta vesprada a la Fira del Llibre de l’Eliana

0
Publicat el 19 de juny de 2010

Gemma Pasqual i Escrivà a la III Fira del Llibre Infantil i Juvenil de
l’Eliana

Les llibreries de
l’Eliana es donen cita en la III Fira del Llibre Infantil i Juvenil

La iniciativa, organitzada per la Regidoria de Cultura, tindrà lloc aquest
cap de setmana al Parc de la Pineda

més…

L’Eliana acull aquest cap de
setmana la III Fira del Llibre Infantil i Juvenil, una iniciativa organitzada
per la regidoria de Cultura en la qual col·laboren quatre llibreries del
municipi i les editorials Denes i Bromera. Per tercer any consecutiu
s’organitza aquesta fira considerada com a un espai en el qual la cultura i el
xicotet comerç, local i comarcal, es donen la mà.

Dins del programa d’activitats de
la III Fira del Llibre Infantil i Juvenil destaca la signatura de llibres de les
autores Gemma Pasqual i Marisa Fernández. Gemma Pasqual guanyadora del Premi
Samaruc en tres ocasions, per Llàgrimes sobre Bagdad i del Premi
Mallorca de Literatura Juvenil en 2008 amb La relativitat d’anomenar-se
Albert
, participarà en el programa especial que Radio Túria dedicarà a la
fira i que serà produït per joves del municipi.

La tertúlia de l’emissora municipal
també contarà amb la presència dels autors locals Luz Álvarez —Premi Nacional
Lazarillo de Literatura Juvenil— i Jordi García. Marisa Fernández, per la seua
banda, presentarà el seu llibre El tesoro de los templarios en la
jornada del diumenge, dia en que també tindrà lloc una animació infantil a
càrrec de la clown Begoña Ríos.

 

http://www.leliana.es/noticies/noticia/articulo/les-escriptoras-gemma-pascual-i-marisa-fernandes-visitaran-la-fira-del-llibre-de-leliana/

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una denúncia del PP ha tret a la llum pública un cas d’espionatge policial a un acte cultural en un recinte de la Universitat de València.

0
Publicat el 14 de juny de 2010

Una denúncia del PP ha tret a la llum pública
un cas d’espionatge
policial a un acte cultural en un recinte de la
Universitat de València. Jo també hi vaig assistir i “flipe” ben igual
que l’Agustí Cerdà.

Segons explica L’Informatiu.com

Un escolta de Rita Barberà (agent de la
Policia Local), havent detectat moviments sospitosos en la furgoneta, va
demanar al conductor que s’identificara. Aquest es va identificar com a agent
de la Policia Nacional, més concretament de la Brigada d’Informació, i, segons
la versió de Ricardo Peralta, delegat del Govern al País Valencià, l’agent
descobert va indicar als responsables de seguretat del PP que es trobava
realitzant tasques de vigilància al Jardí Botànic. Segons un comunicat de
premsa de la Delegació del Govern a València, Peralta atribueix el dispositiu
policial a “temes i actes completament aliens al Partit Popular encara que es
desenvoluparen en les inmediacions de la seua seu”. Una portaveu de la
Delegació es va negar ahir a confirmar a l’Informatiu si el dispositiu policial
estava vigilant la presentació del Botànic. “Ens remetem al comunicat”, va dir.

Més…

Segons ha pogut saber l’Informatiu es
tractaria d’un dispositiu de vigilància de la Brigada d’Informació -cos policial
que s’ocupa del control i de la infiltració als moviments polítics radicals de
tot tipus,  inclús terrorisme islamista,
possiblement una de les motivacions de l’actuació- de la presentació del
documental que es desenvolupava al saló d’actes del Jardí Botànic, un espai
gestionat per la Universitat de València, la qual, prèviament, havia autoritzat
la presentació. De fet, expliquen els organitzadors de l’acte, la presentació
estava oberta a tothom i inclús s’havia fet una roda de premsa eixe mateix dia,
a les 12 hores, al Centre de Cultura Contemporània Octubre.

 

Denúncia judicial del PP

Tot i les explicacions de Peralta, Silvestre
Senent, president del PP de la ciutat de València, va denunciar el passat
divendres al Jutjat d’Instrucció número 17 de València que la seua formació
havia patit espionatge per part d’un membre de les Forces i Cossos de Seguretat
de l’Estat. Segons indicà -erròniament- Antonio Clemente, secretari general del
PP valencià, en el moment que es descobreix al funcionari de policia, es celebrava
al Botànic un curs sobre boscos (en l’accés al saló d’actes del Botànic, situat
a una desena de metres de la seu del PP, es celebrava a eixa hora la
presentació de Més enllà del mur).

 

Ahir José Císcar, vicesecretari general del PP
valencià tornava a acusar al Ministeri de l’Interior de controls il·legals al
seu partit -seguint la línia argumental que ha utilitzat la formació
conservadora per a defensar-se (mediàticament) de les acusacions del Cas
Gürtel- i explicava que “els ciutadans han de viure tranquils i saber que poden
confiar plenament en les institucions com ara la Policia Nacional, la Policia
Local o la Guàrdia Civil que vetllen per la nostra seguretat”.

 

Abu Zor creu que “cada cop que fem alguna cosa
la gent palestina, hi ha sospites per part de les forces policials”

 

L’acte (organitzat per La Taca Produccions, la
Plataforma per Palestina i la Comunitat Palestina de València comptà amb la
participació del director del documental, Josep Pitarch, del músic i escriptor
Xavi Sarrià, del cantautor Pau Alabajos i del periodista valencià David
Segarra. Entre el públic presumptament espiat per la Policia Nacional, a banda
de palestins residents a València, estudiants universitaris, músics, una
xiqueta amb sa mare, un sociòleg, un consultor social o l’autor d’aquesta
informació, també figuraven un ex diputat del Congrés a Madrid, un membre de la
direcció d’Esquerra Unida del País Valencià i el president de la Comunitat
Palestina de València.

 

A Agustí Cerdà, ex diputat d’Esquerra
Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats a Madrid, li “sembla del
passat que un acte així tinga que ser vigilat per la policia”. “Allí no hi
havia cap perill, només drets humans i pau”, va recordar Cerdà, un dels
assistents a l’acte. “Igual Peralta no recorda la seua època de comunista”, va
afegir l’ex diputat.

 

Per a Kayed Abu Zor, president de la Comunitat
Palestina de València, la vigilància policial “és per a denunciar-la i demanar
explicacions”. Abu Zor, un altre dels assistents presumptament vigilat
policialment, es va mostrar “indignat i sorprés”. “Estàvem fent un acte
anunciat a Internet, estàvem oferint música i cultura al patiment de Palestina,
som gent pacífica”, va explicar el dirigent de la Comunitat Palestina. Per a
Cerdà “pareix allò dels esperpents de Valle Inclán”. “Poc informada està la
Brigada d’Informació quan l’acte era el que era”, va apuntar.

 

Pau Alabajos, cantautor i col·laborador
d’aquest diari, es mostrava ahir indignat: “és increïble i està totalment fora
de lloc que un acte obert que volia posar unes idees en comú” siga controlat
policialment. Per a Antonio Arnau, membre de la Comissió Executiva d’EUPV i
assistent a l’acte del Botànic, “si Peralta reconeix que l’acte estava sent
vigilat, no s’han emprat correctament els recursos públics”. “Tenen un poc de
paranoia aguditzada”, va afirmar. “Eixa furgoneta l’únic que estava fent allà
és malbaratar recursos, de fet, per no haver no hi havia ningú significat ni de
Maulets…”, va explicar Arnau. Aquest diari va tractar ahir, sense èxit,
conèixer l’opinió de la Universitat de València, gestora del Jardí Botànic.

 

Control policial de les comunitats musulmanes

Abu Zor creu que “cada cop que fem alguna cosa
la gent palestina, hi ha sospites per part de les forces policials”. De fet,
segons explica una font molt ben informada de la direcció de les comunitats
musulmanes, “hi ha una forma de control policial generalitzada a tots els
col·lectius musulmans”. “Sempre rebem visites d’una o dues persones per a
interrogar-nos, estem molt acostumats a ser vigilats exageradament, amb lupa”,
relata la mateixa font. “Som un perill”, va assegurar amb ironia.

http://www.linformatiu.com/nc/portada/detalle/articulo/si-lespionatge-no-era-al-pp

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La Plataforma per l?Ensenyament Públic Valencià, en peu de guerra

0
Publicat el 11 de juny de 2010

Al País Valencià, l’any 2009 ha estat marcat
per la massiva mobilització de la comunitat educativa contra la política
d’ensenyament del govern valencià i la gestió del conseller d’Educació,
Alejandro Font de Mora. La mobilització ha estat dinamitzada per la Plataforma
per l’Ensenyament Públic, entitat formada per distintes organitzacions com ara
les federacions d’ensenyament d’UGT, CCOO, STEPV, Escola Valenciana, la Plataforma
de directors de primària i secundària, el sindicat d’estudiants FAAVEM, el
Moviment de Renovació Pedagògica i la Federació de pares d’alumnes,
FAPA-València.

més…

Per parlar-ne ens hem reunit amb els màxims
responsables d’aquesta entitat: Gemma Piqué, portaveu de la plataforma i
presidenta de la Confederació de Pares Gonzalo Anaya; Àngel Martí, gerent
d’Escola Valenciana; i Marc Candela, responsable de comunicació del STEPV,
sindicat majoritari de l’ensenyament.

 

La cita és a l’Octubre-Centre de Cultura
Contemporània, al bell mig de la ciutat de València. L’assumpte del dia és el
rebuig del conseller d’Educació a signar el conveni amb el Ministeri d’Educació
per a la dotació d’ordinadors portàtils als centres docents perquè causen
miopia. Aquestes argumentacions han tornat a situar el Font de Mora en la diana
de burles i riotes, no només al País Valencià sinó a la resta de l’estat
espanyol. El col·lectiu de pares i mares considera que han de ser els experts
en oftalmologia els que han de dir si els ordinadors són els més apropiats. “L’obligació
de la Conselleria és oferir una alternativa al projecte Escuela 2.0 que tinga
en compte la salut visual i el pes dels ordinadors perquè no suposen problemes
de pes per a carregar-los els xiquets”, diu la Gemma Piqué. Tanmateix, tots
coincideixen que aquesta actitud és molt preocupant perquè prové del
responsable màxim de la Conselleria d’Educació, té el beneplàcit del president
de la Generalitat Valenciana i torna a fer un ús partidista del sistema
educatiu valencià per oposició al govern de l’estat, com ja va passar amb la
imposició d’EpC en anglès.

 

“Com sempre, qui surt perjudicat d’aquesta
confrontació política és l’alumnat valencià, el professorat i el sistema
educatiu. Actituds com aquesta només fan que augmentar la indignació de la
comunitat educativa i elevar la tensió amb qui gestiona tan nefastament i
perjudicial el sistema educatiu”, assenyala el Marc Candela.

 

La negativa de l’administració a acceptar les
propostes de la Plataforma durant la negociació dels 13 punts del Manifest per
l’Ensenyament Públic va motivar la convocatòria d’una històrica jornada de vaga
el 28 d’abril passat. Es tornava a posar de manifest la manca de voluntat de
l’administració d’arribar a acords.

 

Aquesta actitud de rebuig de les propostes de
la comunitat educativa no és nova i s’ha agreujat des que es va instal·lar en
la Conselleria d’Educació un nou equip després de les eleccions autonòmiques del
2007. N’és un bon exemple que des d’aquell moment ha estat impossible arribar a
acords importants amb aquest equip. “No ens hem assegut mai directament amb el
conseller”, remarca el Marc Candela.

 

Un altre exemple d’aquesta negativa a assolir
acords és la judicialització sense precedents del sistema educatiu per les
imposicions de la Conselleria d’Educació. A més a més dels recursos presentats
contra l’obligació d’impartir EpC en anglès, que finalment han donat la raó als
sindicats, aquests dos últims anys el STEPV ha presentat recursos contra les
normes següents: concurs de trasllats del cos de mestres, per ocultar vacants
d’oferta obligada; decret de drets i deures, per modificar condicions laborals
del professorat; convocatòries d’oposicions, per la no-inclusió del títol de Filologia
Catalana (que ha dut també a interposar denúncia contra el conseller per
incompliment de sentències); procediment de renovació de directors i directores,
pels criteris d’avaluació de les direccions; programa d’educació plurilingüe. A
més a més, hi cal afegir la denúncia presentada pel STEPV i Escola Valenciana
contra el president de la Diputació de València, Alfonso Rus, per insults i
amenaces al professorat, pendent de celebració de la vista oral. Recordem que
el també alcalde de Xàtiva va titllar de “gilipollas” els mestres que empren
paraules com “aleshores” i “gairebé”. No content amb això, va afegir: “A
esos que querrían ponernos a nosotros con la cabeza boca abajo no vamos a
darles el gusto. ¡Vamos a rematarlos, vamos a rematarlos!

 

La política educativa d’aquesta Conselleria es
caracteritza per l’obstaculització de l’extensió de l’ensenyament en català.
Nombrosos centres docents han vist com l’administració rebutjava les peticions
de transformar o crear nous programes d’ensenyament en català, tot i complir els
requisits necessaris. Continuen les reticències per a catalogar en català els
llocs de treball de secundària que garantirien la continuïtat de l’ensenyament
en català a l’ESO per a 90.000 alumnes que acaben la primària. “Als nostres
fills els neguen l’oportunitat d’estudiar de principi a final en la seua
llengua. El batxillerat, és impossible fer-lo en valencià”, es queixa la Gemma
Piqué. La pretensió de crear un sistema d’ensenyament plurilingüe s’ha fet
sense prioritzar el català i donant per fet que està en igualtat de condicions
que el castellà. “La realitat és que, tot i els entrebancs, els xiquets i les
xiquetes que van a la línia en català tenen major competència lingüística que
els que fan l’ensenyament només en castellà; és per això que demanem a la
Conselleria que publique les avaluacions de competència lingüística dels
xiquets i de les xiquetes de la línia i que la ciutadania decidisca en quina
llengua vol que ensenyen els seus fills”, explica l’Àngel Martí. “De la mateixa
manera que l’administració pública margina l’ensenyament públic, té el mateix
interès a marginar la llengua”, afegeix el Marc Candela. L’Àngel Martí ens
alerta de les plataformes que han sortit darrerament en defensa de l’espanyol.

 

El 2009 hem vist com augmentava el control
polític dels equips directius dels centres docents, com a continuació d’una
estratègia iniciada un any abans amb la imposició de nous criteris per a
renovar direccions que poc tenen a veure amb la direcció pedagògica del centre
i amb l’obertura d’expedients a directors amb una gestió impecable i exemplar
(cas del director del col·legi El Castell, d’Almoines, arxivat finalment per la
pressió sindical i del centre); o de no-renovació, com el cas del director de
Torrevella. “És un intent de tapar la boca als directors, els pressionen i no
respecten l’autonomia del centre”, diu l’Àngel Martí.

 

La Conselleria fa servir la inspecció
educativa per a controlar les direccions dels centres i cada vegada nomena més
inspectors accidentals, triats a dit i submisos a les directrius de
l’administració. Aquesta submissió s’ha vist clarament a l’hora de fer complir
als centres l’absurda obligació de destinar un professor d’anglès per a traduir
les classes d’EpC del professor titular de l’assignatura i amb la persecució
sistemàtica del professorat que s’ha negat a complir una ordre que el Tribunal
Superior de Justícia ha declarat il·legal, no una vegada sinó dues, com ha
estat el cas del professorat de l’IES Altaia, d’Altea.

 

El cas més flagrant és l’expedient al director
de l’IES Las Norias, de Monfort, perquè al seu centre hi havia un cartell del
Font de Mora de cap per avall, “una tradició al nostre país per mostrar la
disconformitat amb algú”, com apunta la Gemma Piqué. Un clar exemple més de
persecució política d’un director. Per al Marc Candela, “ha estat un cap de
turc per donar exemple del que poden fer o no poden fer els directors”. A més a
més, no fa gaire va sortir a la llum una sentència que exculpava un professor
de l’IES Joanot Martorell, d’Elx, i donava la raó als sindicats, que van
denunciar que la Conselleria l’estava assetjant a través de la inspecció
educativa per la complicitat que mantenia amb el director del centre. També cal
esmentar l’expedient obert al director del col·legi d’Énguera per les relacions
tenses amb l’ajuntament gestionat pel PP.

 

Aquesta política de control també s’estén a la
designació de membres de tribunals de les oposicions, o a concursos com ara el
de l’accés a càtedres, al cessament de persones de diversos departaments dels
Serveis Territorials d’Educació i de la Conselleria mateixa. Per a l’Àngel
Martí, “aquest conseller no té tarannà democràtic”.

 

L’altra cara dels intents de controlar el
sistema educatiu per part de l’administració valenciana és l’obstrucció a la
tasca d’associacions i sindicats de l’àmbit de l’ensenyament. Entitats com ara els
Moviments de Renovació Pedagògica o la Fundació Sambori, vinculada a Escola
Valenciana, han perdut les subvencions que rebien fins ara amb total normalitat
per desenvolupar les seves activitats. El STEPV també ha denunciat que els
pressupostos per al 2010 no incloïen cap de les subvencions a què té dret el sindicat
en funció de la seva representativitat, obtinguda en les passades eleccions
sindicals.

 

Els pressupostos d’Educació per al 2010 no
donen resposta als problemes de l’ensenyament al País Valencià, especialment en
la lluita contra el fracàs escolar, que ja és de vora el 40%. Per contra, el
govern valencià ha continuat desequilibrant la balança a favor de l’ensenyament
privat, que ha materialitzat en projectes com ara la concertació total en el
nivell no obligatori de l’ensenyament infantil i el batxillerat, o la
generalització dels concerts econòmics amb la totalitat de centres privats d’ensenyament
secundari obligatori. “Això té una direcció política clara: deixar sense
recursos l’ensenyament públic per afavorir el privat. Qui vulga portar els
fills a la privada, que pague”, diu l’Àngel Martí.

 

La Plataforma per l’Ensenyament Públic
continua en peu de guerra, la mobilització de la comunitat educativa i de la
societat i la pressió sindical han aconseguit, entre altres coses, posar fre al
disbarat d’EpC en anglès; s’han paralitzat els expedients als professors insubmisos
i al director d’Almoines; s’ha frenat l’extensió generalitzada d’uns programes
d’educació plurilingües no consensuats amb la comunitat educativa. “Però,
sobretot, s’ha estès el debat educatiu al carrer i s’ha fet evident que la
política educativa del govern valencià és errònia i que el responsable en
matèria d’educació i l’equip que gestiona la Conselleria ha de dimitir o ser
substituït per un altre de més competent i amb voluntat de negociació i
d’arribar a acords”, diu el Mar Candela. “No és un atac al Font de Mora, és
contra les seves polítiques”, aclareix l’Àngel Martí, qui afegeix: “no hi ha
negociació amb persones que s’imposen, això és el que hi ha i això és el que et
done, la negociació és arribar a un acord”. La Gemma Piqué és molt clara: “ja
no ens valen les paraules, ho volem tot per escrit i signat”.

 

Malgrat tot, coincideixen en el fet que hi ha
motius per a l’esperança, “ja que la resposta del professorat i de la comunitat
educativa ha estat contundent i massiva, la qual cosa ens motiva a continuar
treballant i lluitant per un canvi en la política educativa del govern valencià”,
explica el Marc Candela. “L’escola pública funciona molt bé gràcies al
voluntariat dels professors, pares i alumnes”, diu orgullosa la Gemma Piqué. I l’Àngel
Martí es lamenta que la cançó d’Al Tall “Tio Canya” continue més vigent que mai.
Però de segur que el Tio Canya reviscolarà, amb gaiato si fa falta, a València tornarà
i posarem un forrellat nou, perquè avui hi ha temps encara.

Gemma Pasqual i Escrivà (Article publicat a la Revista L’Escletxa)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’últim vaixell al Memorial Democràtic

0
Publicat el 10 de juny de 2010

El Memorial
Democràtic de la Generalitat de Catalunya és una institució pública que
té per finalitat la recuperació, commemoració
i foment de la memòria democràtica
durant el període entre 1931 i 1980.

Es
tracta de la primera institució d’aquestes característiques a l’Estat
espanyol.

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.ee056c33a166afb46e940efcb0c0e1a0/?vgnextoid=f422d658fe9c1210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=f422d658fe9c1210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=eba179d12c7f8210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El meu nom és Rachel Corrie

0
Publicat el 6 de juny de 2010

Rachel Corrie  (Estats Units, 1979)

 

Va estudiar Ciències
Polítiques a la Universitat Estatal de Evergreen.  Es va unir al Moviment de Solidaritat Internacional, una
organització de resistència directa no violenta a la ocupació israelita de les
terres palestines. El gener de 2003 va viatjar juntament amb set voluntaris
britànics i nord-americans a Gaza. Dos mesos després moria aixafada per un
buldòzer de l’Exèrcit israelita quan intentava evitar que destruïssin la casa
d’un farmacèutic palestí. Israel va concloure que va ser un tràgic accident.
Els pares de la Rachel segueixen buscant la veritat.

 

més…

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari