Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Joan Brossa

1

Normal
0
21

Poema

Joan Brossa

 

    A
tu, qui

   
siguis, t’invito

    a
trobar les coses amb

    la
transcendental bellesa,

    com
jo les trobo, i tindràs el

   
poema.

Normal
0
21

Poemes objecte

cronologia:

contes

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Bones vacances, Harold

1

Normal
0
21



Ha mort
Harold Pinter, fill d’un sastre i veu dels silenciats.

Normal
0
21

«L’any 1958 vaig escriure: «No hi ha
diferències entre realitat i ficció, ni entre allò real i allò fals. Una cosa
no és necessàriament vertadera o falsa; pot ser, al mateix temps, vertadera i
falsa». Penso que aquestes afirmacions encara tenen sentit, i encara s’apliquen
a l’exploració de la realitat a través de l’art. Així doncs, com a escriptor,
les mantinc, però com a ciutadà no puc; com a ciutadà he de preguntar: Què és
veritat? Què és mentida?

més…

Normal
0
21

La veritat en l’art dramàtic sempre és
esquiva. No podem trobar-la del tot, però la seva cerca arriba a ser
compulsiva. És aquesta cerca, sens dubte, la principal motivació. La nostra
tasca és sempre la cerca. De tant en tant, ens entrebanquem amb la veritat en
la foscor, topant contra ella o capturant una imatge fugaç o una forma que
sembla estar relacionada amb la veritat, molt sovint sense haver-nos-en adonat.
La autèntica veritat, però, és que en l’art dramàtic no hi ha una cosa com la
veritat única. N’hi ha moltes. I totes elles s’enfronten mútuament, s’allunyen,
es reflecteixen, s’ignoren, fan burla l’una de l’altra, són cegues a la seva
mera existència. De vegades, sentim que tenim per un instant la veritat a les
nostres mans; tanmateix, a continuació, llisca entre els nostres dits i es
perd.»

 

Harold Pinter

(fragment del discurs d’agraïment  per la concessió del Premi Nobel de
literatura 2005)

 

Normal
0
21

Harold Pinter – Homenatge a les “Madres de
Plaza de Mayo”


Publicat dins de General | Deixa un comentari

Solidaritat amb EL PUNT

0

Normal
0
21

La delicada situació per què travessa
l’economia en general i el sector de la comunicació en particular aconsellen a
l’empresa editora d’El Punt del País Valencià realitzar alguns lleus ajustos de caràcter
temporal a fi de donar continuïtat al projecte informatiu que, des de fa més d’una
dècada, intenta obrir un espai alternatiu en el mercat editorial valencià amb
ambiciosos objectius.

 

més…

El Punt tracta de falcar-se dins una realitat
que ha canviat molt durant aquests deu anys, els mateixos que fa que aquesta proposta
informativa va prendre la decisió de fer un primer pas i convertir-se en un
setmanari «valencià, independent, comarcal i democràtic».

No hi ha cap mena de dubte que l’evolució
tecnològica està canviant la forma en què les persones busquen i obtenen la informació
del que passa al seu voltant, i aquest és un altre dels motius pels quals aquesta
publicació té un programa de treball que li permetrà donar una resposta oportuna als
escenaris que ens plantejarà el futur.

En aquest sentit, prenem com a model de
distribució exclusiu el que ja funciona en diversos països europeus, especialment aquells
on el mercat lingüístic és tant reduït o més que el nostre però que, així i
tot, han aconseguit imprimir molta força als seus mitjans de comunicació per haver-se
adaptat amb gran solvència al context social.

Així les coses, des del diumenge 7 de
desembre, el setmanari El Punt només se serveix per subscripció, com a conseqüència
d’haver dissenyat un pla de viabilitat

que consisteix, bàsicament, en la supressió de
la despesa afegida de cobrir els punts de venda dels quioscos (amb l’alt cost
que això comporta) de la demarcació de València. La mesura no afecta gens els
subscriptors actuals, que no han de fer cap tràmit complementari per continuar rebent el
producte.

Volem consolidar l’espai comunicatiu propi i
arribar a nous lectors pel sistema de la subscripció, raó per la qual convidem a
totes les persones que fins ara ens han estat adquirint en el quiosc que es plantegen
la possibilitat de rebre el setmanari que els informa en valencià per una altra
alternativa. El compromís continua sent el mateix, un fet que queda palés amb el
manteniment de l’actual format de la publicació i de l’equip humà que l’elabora.

 Si li interessa la proposta només cal que
telefone al 902 45 60 00, on li aclariran qualsevol dubte que puga tindre respecte a la
subscripció per al 2009 i formalitzar-la si ho estima oportú. També pot
subscriure’s automàticament a l’adreça

electrònica: http://quiosc.elpunt.cat

 

Gràcies per la seua amabilitat.

Ezequiel Castellano i Moreno

 

Director territorial

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Guillem Agulló

0

Normal
0
21

El Guillem cada vegada més jove i nosaltres
més vells. Una pena més que hem de dur a la memòria.

 

Els teus divuit anys són perpetus, la mirada
congelada en una fotografia ens encoratja a continuar la lluita. T’han volgut
tancar les parpelles però no podran, perquè tots guardem aquesta llum i els
nostres ulls seran llampec per als teus vespres.

 

més…

Normal
0
21

El teu assassinat ens va marcar per sempre
més. Mai no oblidarem aquell mes d’abril en què vam perdre la innocència, i la
ràbia i la impotència es va instal·lar als nostres cors.

 

Encara avui pronunciar el teu nom em provoca
un calfred i les llàgrimes m’ennuvolen la mirada. Tot i això el repetiré fins a
restar sense veu, explicaré la teva història allà on vagi, i mentre tingui un
bri de vida assenyalaré el teu botxí. Assassí de raons, de vides, que mai no
tingui repòs en cap dels seus dies i que en la mort el persegueixin les nostres
memòries.

 

Que cap oratge no desvetlli el son d’aquells
qui han mort sense tenir el cap cot.

 

Aquesta nit el poble es recollirà a Burjassot,
quan el lament s’acosta, per retre homenatge a totes les penes que hem de dur a
la memòria.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dues sabates per Bush

0

Normal
0
21

Una sabata no és un arma de destrucció
massiva, una sabata, en aquest cas dues, són la cara més amarga de la
impotència.

 

Us lliurarem tot el menjar i totes les medecines que necessiteu.
Enderrocarem l’aparell de terror i us ajudarem a construir un nou Iraq pròsper
i lliure.

George Bush, 17 de març de 2003

 

més…

Normal
0
21

No era fàcil trobar feina. Més del
seixanta-cinc per cent de la població iraquiana estava desocupada. Milers
d’homes deambulaven pel carrer cercant un treball. Era tot un exèrcit que no
tenia amb què alimentar la seva família. Sobreviure en l’actual Iraq és molt
difícil i encara més per a una dona. El determinant més important de la vida de
les dones iraquianes és la inseguretat. La vida diària és caòtica. Només
caminar pels carrers, especialment en àrees urbanes, exposa diàriament les
dones a la possibilitat de patir violència indiscriminada, assalts, segrestos o
mort a mans de suicidies-bomba, de contractistes, de la força d’ocupació, de la
policia, de la guàrdia nacional iraquiana o de delinqüents locals. Enmig de la
violència, les dones han d’assegurar la satisfacció de les necessitats bàsiques
humanes de les seves famílies, una tasca que ha esdevingut difícil per la
devastació que la guerra ha causat en l’economia i en les infraestructures
iraquianes. L’estesa desocupació, la falta de recursos bàsics com l’aigua
potable i l’electricitat, l’escassesa d’aliments i de gasolina i un sistema
d’atenció sanitària fet miques suposen una gran part de la realitat diària que
han d’afrontar les iraquianes.

 

Comptat i debatut, al nou Iraq no volien
dones. Ma mare se’n feia creus, no es podia creure com el seu país hauria pogut
canviar tant en només uns quants mesos. Havia passat de la dictadura de Saddam
al caos de l’ocupació. No li importava el que li diguessin en aquelles portes
on trucava cercant feina, tant li feia el que li expliquessin, els seus
arguments no podien rebatre una realitat que ella coneixia molt bé, una
realitat de la qual ella va formar part, i encara no havia passat prou temps
perquè se li esborrés de la memòria. A l’Iraq, les dones estaven molt millor
que en altres països àrabs, fins i tot millor que en alguns països occidentals.
Els sous eren equitatius, formaven més del cinquanta per cent de la força
laboral. Eren metgesses, advocades, infermeres, professores, deganes,
arquitectes, programadores, traductores i molt més. Sortien i entraven quan
volien, vestien com volien, això sí, dins els límits de les restriccions
socials d’una societat conservadora.

 

Ella era una supervivent i no es deixaria
vèncer. Era una dona i venia d’una llarga estirp de dones lluitadores, com la
bibi, que també es va quedar vídua molt jove. Ara no era l’hora de les
lamentacions sinó de la lluita, per les seves filles, per conservar el que encara
li quedava de família. No li va costar gens assumir la seva nova condició de
dona pobra, enrere s’havia quedat la classe mitjana de la qual provenia. Ara
havia d’assumir també els riscos de ser una dona sola. Havia de sortir al
carrer, treballar i portar menjar a casa seva, aquest era el seu objectiu i
ningú li ho impediria. Era conscient que no podria recuperar la seva vida
anterior, però sí que en viuria una de nova amb tota la dignitat que li fos
possible i potser algun dia les seves filles aspirarien a un futur millor que
el present que els havia tocat viure.

 

Llàgrimes sobre Bagdad

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tres països i Quatre barres

0

Les paraules de Fraga, no són les d’un vell que repapieja, no provoquen cap somriure, ben al contrari. Aquest feixista només ha verbalitzat un sentiment comú entre la seva gent. Els atacs al nacionalisme són constants, tot i que no surten a la televisió. Tot això em fa pensar en la llibreria Tres i Quatre la llibreria europea que ha patit més atemptats des de la Segona Guerra Mundial.

Us deixo un article publicat a la revista l’Escletxa fa un temps, dies després del darrer atemptat, quan encara era al carrer Pérez Bayer.

 

més…

 

 

 

 

El dissabte al matí m’agrada visitar la llibreria Tres i Quatre. És al bell mig de la ciutat de València, al carrer de Pérez Bayer, un carrer estret envoltat de centres comercials que va a parar a la plaça de l’Ajuntament. L’enrenou dels cotxes i de la gent amunt i avall desapareix en creuar el llindar de la llibreria, a dins tot és pau i silenci. Faig un cop d’ull als llibres, m’ature una mica més en les novetats, en la música, en les revistes… Entropesse amb un amic o una amiga i fem petar la xerrada, la llibreria és un bon lloc de trobada. És fàcil coincidir-hi amb alguna patum, aleshores la venere com una vaca sagrada, orgullosa de trepitjar el terra que ella trepitja, observe en silenci els seus moviments i intente retenir a la memòria aquell instant per poder-ho explicar quan siga gran als meus néts. Respire a fons la flaire que un dia hi van deixar Sanchis Guarner, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i tants altres autors i autores ara ja desapareguts, que també es van passejar per aquesta mateixa llibreria i que són més vius que mai a les seues prestatgeries.

Avui és un dia especial, amb la intenció d’escriure aquest article he demanat a la Rosa Raga, la gerent de la llibreria i de l’editorial, una entrevista. Ella no vol entrevistes, no vol cap protagonisme, però accedeix a explicar-me coses. El Carles Jorro és el que s’encarrega d’anunciar la meua arribada, és el llibreter per excel·lència de l’establiment, hi treballa des dels anys setanta, va conèixer l’Eliseu a la facultat i hi va començar de comptable, finalment ha esdevingut uns dels llibreters més estimats dels Països Catalans, professional, cordial i afable. La Rosa de seguida surt a rebre’m, tota vestida de negre, amb els cabells rossos, elegant, no ha perdut l’encant d’aquella jove de la generació del 68, com ella mateixa es confessa. La seua vitalitat s’encomana i fa contrast amb l’assossec del Carles, ella insisteix que ell també ens acompanye. És tot un plaer compartir tertúlia amb aquestes dues persones, testimonis d’excepció de la història de la nostra nació.

La conversa ens porta als orígens, quan la Rosa i el seu marit l’Eliseu Climent venien llibres a domicili i en parades ambulants al mig del carrer. «La gent s’estranyava que hi haguera llibres en català. Ens preguntaven: Per dins també està en valencià?» Finalment es van decidir a fundar una llibreria editorial, i així va ser com va nàixer Tres i Quatre, d’una societat formada per Joan Senent Anaya, Joan Senent Moreno, Rosa Raga, Eliseu Climent, Santiago Ninet i Joan Fuster. Més endavant, l’empresa esdevindrà propietat exclusiva de la família Climent-Raga.

L’Eliseu Climent escriu en un article a la revista Caràcters: «El govern de “la nación”, amb la prohibició de publicar i presentar llibres, deixava poques eixides per consolidar una cultura que avui comença a sentar les bases de la normalització. Tres i Quatre, sense permís oficial, va encetar en aquesta data al País Valencià i al conjunt dels Països Catalans, un treball –avui diríem una estratègia– de difusió del fet literari en catala: d’edició de llibres i producció d’un material cultural que lentament va significar la difusió i producció d’un suport cultural –el llibre– per fer arribar els nous pensaments, idees, reflexions, a milers de persones». El nom de Tres i Quatre el van agafar d’un butlletí intern de Lo Rat Penat que dos mesos abans havien creat uns joves membres de l’entitat, entre ells Toni Moll, els quals, per aquest motiu, van acabar a comissaria. El nom fa referència a “tres països i quatre barres”.

El 12 de març de 1968 es va inaugurar la llibreria, amb la presentació del primer volum de l’Obra Completa de Joan Fuster, a cura de Josep Maria Castellet. L’acte va ser tot un esdeveniment cultural a la ciutat de València. Es va fer amb l’apadrinament d’Edicions 62 i d’una bona colla d’amics, com Andreu Alfaro, que va dissenyar l’interior del local, o l’Equip Realitat, que va realitzar diverses obres per als aparadors. Expliquen que, a causa dels escassos fons de la llibreria, el mateix dia de la inauguració va caldre anar a casa de Joan Fuster a buscar llibres per tal que l’establiment semblara més ple.

La llibreria aviat es va convertir en un centre d’activisme cultural i polític. És per això que, el 1970, Eliseu Climent va llogar un pis al carrer de Moratín a fi de centralitzar-hi l’organització i la coordinació de totes les activitats culturals, va crear el Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma, que després esdevindria Acció Cultural del País Valencià, però això són figues d’un altre paner. La Rosa somriu i fa broma: «L’Eliseu es va dedicar deu dies a la llibreria, bé, l’Eliseu i jo, ell necessitava més activitat».

L’editorial va ser concebuda i planificada al mateix temps que la llibreria, però separadament, atesa la diferent concepció que els socis tenien del que havia de ser i dels títols que s’hi havien de publicar.

Quan m’interesse pels diferents autors i autores que han publicat els seus primers llibres a l’editorial, dels llavis de la Rosa i del Carles comencen a brollar, entre d’altres, noms tan coneguts com Ferran Torrent, Isa Tròlec o Josep Lozano. «Els hem batejat a tots». Entre els llibres més venuts de l’editorial trobem obres de Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Enric Valor, Carmelina Sánchez Cutillas, etc. A més a més, l’editorial va iniciar una fase d’expansió cap als anys 90 amb l’obtenció dels drets d’escriptors com Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Josep Maria de Sagarra, Miquel Martí i Pol, Pere Gimferrer o Miquel Batllori, autors que fins a la data només havien publicat a les editorials del Principat.

Enraonem fins a arribar als Premis Octubre, una de les fites culturals i polítiques més importants del panorama cultural català, segurament el millor aparador de la llibreria i de l’editorial. La Rosa i el Carles s’endinsen en els records fins a l’any 1972 quan sota el nom de Premis 9 d’octubre, per iniciativa d’Enric Tàrrega i Frederic Jordan, la llibreria Concret Llibres i Edicions 62 van convocar per primera i única vegada el premi d’assaig Joan Fuster que es va atorgar en la Societat Coral El Micalet. Va ser el mateix Fuster qui va proposar a Climent fer-se càrrec del premi. A partir de l’any 1973, Tres i Quatre va assumir aquests prestigiosos guardons, bo i canviant-ne la denominació influïts per l’evocació de la Revolució d’Octubre. «Érem tots fills i filles dels maig del 68, molt progres i tot això». La Rosa no ha deixat de somriure en tot aquest viatge per la memòria. És un exemple de dona treballadora, en uns temps en què no era gens fàcil, són vora quaranta anys al capdavant d’aquesta emblemàtica llibreria. Em ve al cap la frase tan masclista que diu darrere un gran home…, bé, jo sempre dic que hi ha una dona bocabadada. Però el cert és que l’Eliseu i ella fan un bon tàndem. La Rosa riu i fa broma: «Ens portem bé, òbviament; si no, no hauríem pogut durar tants anys, però també discrepem em moltes coses, i discutim». Quan li parle de la jubilació, no en vol ni sentir parlar: «No em jubilaré mai; si no, em moriré». «El que sí que hem fet és donar la llibreria a Acció Cultural, per al dia de demà, quan jo ja no puga, que la continue amb la mateixa línia». Potser és per aquest motiu que la llibreria és traslladarà a l’emblemàtic edifici El Segle, un centre de cultura contemporània impulsat per Acció Cultural del País Valencià i la institució cívica i de pensament Joan Fuster que s’està restaurant al cor de la ciutat de València. Un centre que naix amb la vocació de contribuir d’una manera oberta, desacomplexada i innovadora, a desbloquejar el món cultural i social a València. El Carles no els seguirà en aquest nou viatge, ell sí que es jubila, després de tants anys li ha arribat l’hora d’un merescut descans.

De cop i volta faig un gir a la conversa, no puc defugir de la realitat, aquesta amb la qual ensopeguem cada dia: el feixisme ferotge, disfressat d’anticatalanisme que campa lliurement pel País Valencià. En alguna banda he llegit que Tres i Quatre és la llibreria europea que ha patit més atemptats des de la Segona Guerra Mundial. Em sembla increïble, però ells m’ho confirmen: «Això s’ha dit sempre». A mesura que augmentava el prestigi i la popularitat de Tres i Quatre com a llibreria catalana a València, van començar els atemptats terroristes, que des del 1970 fins a l’actualitat han estat deu, sense comptabilitzar tot un seguit d’agressions diverses de menor entitat. «Les pintades són seguit, el que passa és que com alcem la persiana no es veuen»; «cada matí, quan obrim, ens trobem una pintada nova, o la porta siliconada», m’explica el Carles. «Jo no repinte la porta», puntualitza la Rosa. En dues ocasions, a causa d’aquests atemptats, es van veure obligats a refer la llibreria de dalt a baix. Però en el darrer han estat més agosarats, ja que és la primera vegada que irrompen dins la llibreria. Com ha declarat l’Eliseu Climent, és un salt qualitatiu pel clima creat pel PP valencià. «Han entrat dues vegades, la que es va fer pública i un altra fa més d’un mes. Estava jo sol, anaven a cara descoberta i tiraven els llibres contra la paret», m’aclareix el Carles.

El 20 de gener, el mateix dia que tres militants del GAV (grup d’acció valencianista) responien davant el jutjat acusats d’haver participat en l’assalt al Casal Jaume I de Russafa, a les set de la vesprada, uns encaputxats van irrompre a la llibreria violentament, cridant «som valencians, mai catalans», van proferir insults als clients i als treballadors que no paga la pena esmentar, i van tirar les prestatgeries per terra; a més a més van agredir amb un esprai tòxic el professor Gustau Muñoz, que va intentar foragitar-los, i van colpejar Vicent González, l’altre llibreter, van llançar vidres trencats i claus i van sortir disparats. «El que em vingué al cap en eixe moment va ser la dona que van cremar al caixer», m’explica el Carles. Una esgarrifança em recorre tot el cos. «Estàs ahí i com tota la frontera és de vidre, et miren i t’insulten. És molt desagradable.». «Açò a què ve? Ara que tot hauria d’estar més tranquil, ara està tot pitjor. Ara no toca…» Quanta raó té el Carles! La paraula impunitat em ve als llavis, ja que mai ningú no ha pagat per aquests actes, que vénen ja de lluny, com tampoc no ha pagat ningú per les bombes a Fuster, ni a Sanchis Guarner, ni pagaran per les agressions més recents contra la Universitat de València. Els darrers mesos hi ha hagut un increment dels atacs de l’extrema dreta. Com diu la Rosa: «Dóna ràbia, però com ja estàs tan acostumada i vius amb ràbia tota la vida, ja no la notes».

És cert que els membres del GAV que van atacar el Casal Jaume I han estat comdemnats. És un pas endavant, però no és prou. Tots tenim a la ment aquelles declaracions incendiaries del portaveu del Consell, el senyor Esteban González Pons, després del Correllengua al Camp Nou, quan equiparava un acte pacífic en defensa de la llengua catalana amb l’Alemanya nazi. Tot això dels llibres per terra i els vidres trencats, no li fa recordar res, senyor Esteban? A hores d’ara, el Consell no ha fet cap declaració condemnant un atemptat tan vil contra la llibertat i la cultura. Fuster, després de patir un atemptat amb bombes, un 11 de setembre de 1981, data molt significativa, ben igual que l’any, es preguntava si la impunitat dels agressors era aleatòria o deliberada.

Com diu la cançó, ha arribat l’hora dels adéus, el temps ha passat volant en tan agradable companyia. Quan isc de la llibreria, em fixe en les restes d’un pot de pintura que hi ha a la vorera, en les pintades de les parets. Observe atentament el munt de gent que va amunt i avall, els inquirisc amb la mirada, ningú no va veure res? Ningú no va sentir res? Tots són sords i cecs? Com va dir Fuster: «El problema real són unes determinades “toleràncies”. O complicitats? No ho sabrem mai».

Gemma Pasqual i Escrivà
 

                                                                                                                                                                                                                                 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Grècia plora la mort d?Alexandros Grigoropulos

0

 

Grècia està en estat d’alerta després dels violents enfrontaments entre la policia i grups de joves a diverses ciutats del país. L’origen dels disturbis ha estat la mort dissabte d’Alexandros Grigoropulos, un estudiant de 15 anys, pels trets d’un policia. L’assassinat va desencadenar la ira de milers de ciutadans. L’agent que va matar l’adolescent, l’han detingut aquest diumenge a la tarda i està acusat d’homicidi intencionat segons la televisió estatal. El seu company també està arrestat i acusat de col·laboració en l’assassinat. Tot i això, les destrosses, els incendis i els aldarulls continuen. El centre d’Atenes està acordonat per la policia i hi ha grups de joves que s’han atrinxerat en algunes universitats.

 

Una altra vegada…

 

més…

La informació corria com la pólvora. Tothom volia saber alguna cosa del que passava a l’exterior. Va observar com un grup de persones s’apilotaven al voltant d’una ràdio. S’hi va acostar a poc a poc, amb molta prudència. Des de lluny observava com algunes persones ploraven, d’altres es tiraven rendides al terra; en els seus rostres es veia dibuixada la indignació i la pena. Amb un fil de veu, sense esma, va preguntar què passava. Patia per son pare, però res de més lluny de la dura realitat. Estava confirmat: un xicot havia mort. Un carabiniere li havia engegat un tret al cap, a més a més d’atropellar-lo amb un furgó de la policia. La víctima un genovès anomenat Carlo Giuliani.

 (Gènova, “città chius@”)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Amb Xavi Sarrià a Gandia

1

Tot i que el Xavi i jo no ens coneixíem personalment, encara que hem coincidit un munt de vegades, fa molt de temps que el seguisc des dels seus primers passos a l’institut Benlliure, els primers concerts, un d’inoblidable en un sopar dels Premis Octubre: de cop i volta van despertar els assistents i van omplir d’estelades l’estança. L’impressionant concert al Palau Sant Jordi a Barcelona, i a València un 25 d’Abril, per mi el més emotiu. O aquí, a casa, un Correllengua a la placeta de l’Escola Pia. Tampoc no l’he deixat de petja en la seua faceta d’escriptor: un espia que tinc en la seua família m’anava explicant el procés del naixement del seu primer llibre.

 

més…

 

Isidor Cònsul diu que el conte és tensió i la novel·la resistència, la novel·la és un combat de boxa que es guanya per punts i un conte, en canvi, el combat de boxa que només pots guanyar per KO. I tot i que a mi no m’agrada la boxa, us puc assegurar que el Xavi guanya aquest combat en el primer assalt.

 

KO em vaig quedar quan vaig fer un tast del llibre, quan vaig llegir «Por». A mesura que avançava en el relat, sentia l’angoixa del jove finlandès que s’amagava aterrit dins un amari mentre un company de classe disparava a tort i a tret pels passadissos de l’institut.

 

La sensació que he tingut en llegir aquests contes ha estat que no em parlava el cantant d’Obrint Pas. Tot i l’evident relació entre aquest llibre i el seu darrer disc Benvingut al Paradís, ni tan sol sentia la veu jove i llunyana del cantant de «Tant se val», sinó la veu d’un bon escriptor, un escriptor compromès.

 

Aquest llibre de segur que no ha estat un part fàcil, s’endevina la tria de cada paraula, ha fet una feina magnífica, amb frases curtes, un llenguatge acurat i un ritme gairebé cinematogràfic, enganxa des del primer mot. Històries del Paradís són històries de violència. Com deia Joan Fuster: «La violència engendra violència. Però no ho oblideu: també la tolerància engendra violència, i el desesper engendra violència i –sobretot– la veritat engendra violència.» Però també són històries d’esperança, de gent que lluita per sobreviure en un món amb somriure de dentifrici i amarg com la tenca en suc.

 

Anava fent zàping, absorta en cada frase com una japonesa desficiosa davant l’ordinador, saltant d’un conte a un altre, ben igual que una trapezista amb el cos ple de blaus, amb el mateix interès que tenen dos germans africans desafiant l’oceà a bord d’una barcassa que els ha de conduir al paradís, escodrinyant com un mosquit l’estrany món on vivim els humans. Un suburbi encès en flames, un paradís d’illes i oceans on l’alegria desperta les cares i la pau fa dormir el cos, un cos que es desperta amb el soroll de les armes, quan un soldat nord-americà ens explica sense pudor com va arrasar un poblat iraquià, i aleshores tot és silenci, incapaç d’entendre res en aquest maleït món, del qual creiem que podem fugir, ser lliures. És una il·lusió i el somriure em queda glaçat al paviment, el mateix paviment que arrasa les platges. Sense punts ni comes, la guerra, el terror, la por, la fam, evidencien la nostra fragilitat. T’eixugues les llàgrimes en un tros de tela aconseguit a la fàbrica de pilotes, un calfred et recorre el cos, et fa sentir viva, et dóna coratge per continuar lluitant, sense perdre l’equilibri, amb orgull i il·lusió, amb esperança. I aleshores m’adone que el llibre s’ha acabat, el meu viatge per les emocions a arribat a la fi, i estic desitjant començar-ne un altre d’aquest magnífic escriptor que escriu en català i utilitza un llenguatge universal.

 

Benvingut al món dels lletraferits, benvingut, Xavi, al Paradís.

 

Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Constitució del Premi Josep Benet de Narrativa Breu

1

El 21 de novembre, tots els amics del Pep Benet que vam poder ens trobàrem a l’Assemblea de Veïns de Benimaclet, amb motiu de l’homenatge que li retérem. D’aquell sopar va sortir la idea de fer un premi de narrativa breu per tal d’homenatjar almenys cada dos anys el nostre amic Pep del Lisboa. La iniciativa de Manel Rodríguez Castelló va ser acollida formidablement per tots els assistents. Amb una recollida inicial de 10 euros per cap, va començar la cosa. El mateix Manel Rodríguez Castelló va encapçalar l’avinentesa amb la promesa de 200 euros de l’Associació d’amics de Joan Valls, els amics de L’Assemblea també hi col·laboraran. Esperem trobar, a més a més, bona acollida en altres empreses i institucions amigues nostres i del Pep Benet: Cafè Lisboa, El Micalet, Penya Barcelonista Cavallers de València, Acció Ecologista Agró, La Forest d’Arana…

 més…

A València hi ha un carrer que té geranis i sombres, humitats i tenebrors. Saliva i enteniment. Si voleu saber quin és: el carrer dels Cavallers.

Ben igual que la Maria del Mar Bonet, el Pep es va enamorar d’aquest carrer del barri del Carme.

Què podia fer un socarrat a la ciutat de València? Doncs fàcil: regentar un bar, i això és el que va fer tota la vida. De primer, el Cafè Cavallers i després, amb Toni, el Cafè Lisboa, el més avantguardista i modern de tot València.

Pessoa va escriure:

Si després de morir, volguéreu escriure la meua biografia,
no hi ha res de més simple.
Només teniu dues dates, la de naixement i la de la mort.
Entre l’una i l’altra, els dies són meus.

I si d’una cosa estic convençuda és que els dies eren del Pep. El nostre bon amic de somriure etern no es podia conformar només a servir copes, així que es va involucrar en la vida cultural i política del nostre país. Encara no sé com s’ho manegava, però en un país ple de capelletes, enveges i punyalades a l’esquena, el Pep tothom l’estimava.

Al Lisboa se celebraven les festes de la UPV, mentre a les parets podies observar una exposició de cartells del PSAN. En un racó seguies la conferència de premsa d’un manifest lingüístic i en l’altre es projectava un vídeo on demanàvem la llibertat de la Núria Cadenes. El Darrer Diumenge d’Octubre sempre pujava dalt, a la muntanyeta de la Patà, per sentir el parlament del Guia i saludar els amics i les amigues, per bé que tots sabíem que el cor el tenia baix i que la seua colla era la gent de la Crida.

Per la processó del Corpus, el Lisboa era el lloc ideal per poder increpar polítics, militars i beates. El Pep ens deixava fer. A tots ens servia copes. A Joan Monleón vestit de sultà en companyia de la Núria Feliu, convertida en cabaretera per carnestoltes. Al Joan Amèric i la seua guitarra. A la Carme Alborch, flamant directora de l’IVAM. A socialistes, comunistes, independentistes, nacionalistes, a tots els istes… I, a més a més, remullava la gola dels premiats després del sopar dels Premis Octubre.

El Cafè Lisboa també es va convertir en un motor cultural del barri del Carme. Cada dimarts hi havia un recital o la presentació d’un llibre: Francesc Collado, Pere Bessó, Manel Rodríguez Castelló, Vicent Berenguer, Jaume Pérez Muntaner… Molts d’ells formaven La Forest d’Arana.

Però el que en realitat ens va unir a tots va ser el Cruyff i el seu dream team. No ens en perdíem cap partit. Finalment, al Cafè Lisboa va néixer la penya Barcelonista i el gol del Koeman ens va fer tocar el cel.

La vida ens dóna i ens treu coses, i va fer desaparèixer el Lisboa del carrer dels Cavallers, ben igual que ho va fer el dream team, i les llargues converses darrere la barra.

Ara el Pep ja no em prepararà mojitos, està gaudint d’unes bones vacances pagades. Continuarà conversant amb els amics i les amigues, servint-los copes, ben igual que el Humphrey Bogart, convertit en el Rick de la pel·lícula Casablanca. Un bon whisky per al Joan Fuster, que seu al costat de la Lliber, i per a l’Ovidi, que li canta a l’Amparito. De segur que amb la seua mirada franca, serena i penetrant, observa l’Estellés i el Pessoa, que reinventen els seus millors poemes.

A tots ens agradaria demanar al Sam que la tornara a tocar, per uns moments tornar a sentir la teua veu, abaixar la persiana i tenir una llarga conversa sobre l’humà i el diví, i arreglar aquest país mentre la flaire de l’alcohol ens ennuvola la mirada. Però ho haurem de deixar per a una altra ocasió. Tu mai no hauries vingut al teu homenatge, a aquestes hores tenies feina al bar.

Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Detenen a dos estudiants a València

0

Dilluns 1 de desembre, la policia espanyola va detenir a dos estudiants de la Universitat de València, acusats de participar en diverses protestes contra el procés de bolonya. Al matí, agents de paisà de la policia espanyola van detenir, a la porta de casa seva, a un estudiant de la facultat d’econòmiques. Hores després aquest estudiant va ser alliberat. Al vespre, es va produir la segona detenció, en aquest cas, d’un estudiant de la facultat d’història. Aquest estudiant ha passat tota la nit a comissaria, aquest matí ha passat a disposició judicial i al migdia ha quedat en llibertat.

 

més…

Aquestes detencions es produeixen després de setmanes plenes de protestes contra el procés de bolonya, i, en especial, l’ocupació, la setmana passada, del rectorat de la Universitat de València.

 

Les detencions s’han produit arran de les denúncies, on s’acusa als estudiants de realitzar actes violents, presentades pel rector de la Universitat i el degà de la facultat de dret. La policia espanyola ha tornat a utilitzar fitxers polítics, ja que cap dels detinguts va ser identificat la setmana passada.

 

Davant d’aquest fet, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans exigim:

1.- La llibertat sense càrrecs dels estudiants detinguts.

2.- La fi de la persecució dels estudiants mobilitzats en defensa de la universitat pública i de qualitat.

3.- La dimissió de Carlos Alfonso, Degà de la Facultat de Dret.

4.- La dimissió de Francisco Tomás, Rector de la Universitat de València.

 

LLIBERTAT ESTUDIANTS DETINGUTS!

LA REPRESSIÓ NO ENS ATURARÀ! NO A BOLONYA!

 

 

*SEPC – Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Homenatge antifeixista, 15 anys sense Guillem Agulló

0

El passat 12 d’abril es complí el 15 aniversari de l’assassinat del jove antifeixista, militant de Maulets i veí de Burjassot Guillem Agulló i Salvador. Durant tots aquests mesos, una gran quantitat d’entitats, col·lectius i organitzacions polítiques, culturals i socials, així com persones a títol individual, s’han sumat a la campanya 15 anys sense Guillem Agulló, iniciada a través d’una crida per Internet i materialitzada amb centenars d’actes arreu del país.

 

més…

Ara, quan falten pocs dies perquè acabe l’any, el grup promotor d’aquella crida volem celebrar un gran acte de record i combat, però també d’agraïment i afirmació col·lectiva. Un acte que se celebrarà el 16 de desembre al Teatre Municipal de Burjassot i on volem homenatjar a Guillem Agulló però també a totes les víctimes del feixisme de la nostra història recent, amb la participació de les diferents generacions de valencians i valencianes que des de la guerra civil fins ara han lluitat pels drets i les llibertats personals i col·lectives del nostre país.

 

Amb aquesta finalitat, l’acte s’estructurarà en tres grans blocs: el primer, en homenatge als milers de combatents, represaliats i desapareguts forçats de la guerra civil; el segon, als afectats per la violència exercida per l’extrema dreta durant la ‘transició’ política i l’anomenada ‘Batalla de València’; i el tercer, a les víctimes dels grups feixistes i neonazis que han actuat i continuen actuant amb total impunitat avui dia.

 

En cada bloc comptarem amb la presència de testimonis d’aquests episodis de la nostra història i farem un especial homenatge als supervivents de la repressió franquista, a la família de Miquel Grau i a la de Guillem Agulló. També intervindran destacades personalitats del nostre món cultural i social així com grups i cantants que han estat, i són, la banda sonora d’aquestes lluites.

 

Un acte, doncs, on volem recuperar la pròpia història i homenatjar amb el qui ho han donat tot per tots nosaltres. Un acte on volem enfortir els lligams entre les generacions de lluitadors i lluitadores per guanyar el futur dels que vindran. Un acte on volem refermar, en definitiva, el compromís que la barbàrie no es torne a repetir.

 

El reconegut artista alcoià Antoni Miró ha produït una sèrie numerada de la làmina ‘Tornarà al Sud’ , coincidint amb la celebració de l’Homenatge.

 

La làmina es una reedició especial de tiratge limitat i numerat d’una obra datada el 1.986. Amb la seua venda, la Comissió 15 anys sense Guillem Agulló pretenem generar els recursos necessaris per continuar treballant contra la impunitat amb què actua l’extrema dreta avui dia al nostre país, alhora que fem un sentit homenatge a totes les víctimes del feixisme perquè la seua memòria i dignitat puga ser reparada amb justícia.

 

Podeu adquirir aquesta obra especial al preu de 100 euros a l’Octubre CCC de València, al Centre Social Terra de Benimaclet o bé realitzant una transferència bancària al següent número de compte (us l’enviarem a casa de franc):

 

2100 1957 92 0100201919 (indicant al concepte: quadre Miró + el vostre nom i, alhora, enviant un correu a info@homenatgeantifeixista.org amb el teu nom i adreça).

 

Esperem que us siga d’Interès i que entre totes i tots contribuïm a sumar esforços per tal que la barbàrie no és torne a repetir. Sense el vostre ajut res d’això seria possible.

 

Recuperem la memòria, guanyem el futur!

El 16 de desembre totes i tots a Burjassot!

 

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!

 

 

Comissió 15 anys sense Guillem Agulló

http://homenatgeantifeixista.blogspot.com/

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Xavi Sarrià presenta el seu primer llibre a Gandia

0

Xavi Sarrià s’estrena amb l’obra ‘Històries del Paradís’ dins del món literari. L’acte tindrà lloc el dimecres 3 de desembre a les 19.30 h a la Llibreria Ambra (Av. Alacant, 12) de Gandia.


Serà tot un plaer acompanyar a Xavi en aquesta presentació, ha fet una feina magnífica, el llibre enganxa des del primer mot, amb frases curtes, un llenguatge acurat, i un ritme gairebé cinematogràfic. 


més…

Un jove finlandès s’amaga aterrit dins d’un armari mentre un company de classe dispara a tort i a dret pels passadissos de l’institut. Una trapezista es balanceja damunt la corda que la separa de l’abisme. Una parella d’adolescents abandonen la infantesa entre les flames del suburbi on viuen. Una ambiciosa formiga farà el que siga per descendir en la jerarquia social del seu món. Un soldat d’elit nord-americà explica sense pudor a les càmeres com va arrasar un poblat iraquià per atrapar un grup de presumptes terroristes. Dos germans africans desafien l’oceà a bord d’una barcassa que els ha de conduir al paradís. Xavi Sarrià ens proposa, en la seua primera obra de ficció, un viatge pel nostre planeta a través d’un mosaic ple de vida, on la realitat més crua s’entrellaça amb la fantasia més sorprenent. Un llibre escrit a base de flaixos que ens conviden a reflexionar sobre el món que vivim i construïm entre tots.

Publicat dins de General | Deixa un comentari