Gemma Pasqual i Escrivà

TV3 va iniciar les emissions el 1984 gràcies a la implicació i a l’aportació econòmica de milers de valencians i valencianes i a hores d’ara és una de les poques televisions que emet íntegrament en català. Des d’aleshores tot han estat bastons a les rodes, s’ha hagut de superar tota una llarga sèrie de conflictes i entrebancs que han pretès impedir poder gaudir lliurement d’una opció informativa nacional i en català, i d’exercir el dret a la lliure informació i a la lliure comunicació als habitants del País Valencià.

més…

Recordem, si més no, les querelles contra Acció Cultural interposades pel delegat del govern socialista Eugeni Burriel, que el maig del 1985 va precintar el repetidor de TV3 instal·lat a Sueca argumentant-ne –com ara ha fet el govern del PP– la il·legalitat. Quatre anys més tard, l’estratègia va ser lleugerament diferent, el ministre espanyol de Transport, Turisme i Comunicació, José Barrionuevo, amb el beneplàcit i la connivència del president de la Generalitat valenciana, el socialista Joan Lerma, va atorgar les freqüències que utilitzava TV3 a Canal 9. Aquesta vegada, els arguments van ser uns suposats problemes tècnics, però es tractava d’una decisió política que pretenia impedir la recepció de TV3 al País Valencià, com ho demostra el fet que abans d’aquesta resolució s’havien assignat unes altres freqüències a TVV. El ministre va arribar a enviar la Guàrdia Civil per precintar els repetidors.

L’amenaça que pesava sobre la recepció de les emissions de TV3 al País Valencià s’ha convertir en un fet. La Secretaria Autonòmica de Comunicació de la Generalitat Valenciana ha decidit desestimar el recurs interposat per ACPV davant la Direcció General de Promoció Institucional, la qual va resoldre el procediment sancionador per les emissions de TV3 amb una ordre de cessament de les emissions i una desproporcionada sanció econòmica a ACPV de 300.000 euros. Finalment, després d’un primer intent que va ser avortat per la ciutadania, el Jutjat del Contenciós núm. 1 d’Alacant va autoritzar l’accés al repetidor de la serra Carrasqueta, al terme municipal de Xixona, per «procedir a l’execució forçosa de l’ordre de cessament de les emissions de televisió, mitjançant l’apagada i el precinte dels equips corresponents». La matinada del 10 de desembre, amb nocturnitat i traïdoria, els funcionaris de la Generalitat valenciana van apagar el repetidor.

Aquest ha estat el primer, el segon i el tercer aquest matí, sense preavís i després d’haver ajornat més de cinc mesos el tancament dels repetidors d’Alginet i Llosa de Ranes, autoritzat judicialment com a mesura provisional des de juny de 2008, els tècnics al servei de la Generalitat valenciana han procedit a la seua clausura. S’ha posat fi així a les emissions de TV3 a les comarques de la Ribera i la Costera.

L’autorització d’entrada de la mesura provisional estava concedida pel Jutjat del Contenciós Administratiu número 9 de València, però es troba en fase d’apel·lació davant el TSJ per haver interposat un recurs l’entitat sancionada, la Fundació Ramon Muntaner. Aquest recurs encara no està resolt.

L’expedient del que deriva aquesta ordre provisional va concloure el passat 2 de setembre, data en què es va notificar a la Fundació Ramon Muntaner una multa de 100.000 euros i l’ordre definitiva de tancament dels repetidors. Aquesta sanció, contra la que es va interposar recurs d’alçada, pendent a hores d’ara, serà també recorreguda davant el Tribunal Superior de Justícia.

A hores d’ara, a gairebé dos anys de l’inici de les actuacions contra la TV3 al País Valencià dutes a terme per la Generalitat, no hi ha encara sentència de fons sobre aquest afer, pendent al Tribunal Superior de Justícia Valencià.

Tampoc el Tribunal Constitucional s’ha pronunciat sobre la Llei Valenciana del Sector Audiovisual, utilitzada per la Generalitat per a avalar la seua actuació i impugnada des de 2007 pel Govern de Madrid per usurpar competències estatals. els repetidors del Mondúver (la Safor) i del Bartolo (Plana Alta), també són amenaçats, és molt probable que es desestimin les al·legacions i que el tancament sigui imminent.

El que ha passat avui demostra que la via de la negociació per un acord de reciprocitat és una via morta que no ha portat enlloc, el suposat guany que significa aquesta via d’accés a la legalitat té un alt cost, ja que posa en mans del PP valencià el calendari, el contingut, la xarxa, les freqüències i el llibre d’estil. El govern valencià ha fet repetides declaracions públiques en el sentit de voler condicionar el llibre d’estil de la CCMA, amb qüestiones com el terme «País Valencià», el nom de la llengua o el mapa dels Països Catalans del temps. Que el senyal estigui controlat pel govern valencià, possibilitaria al Consell poder apagar un partit de futbol o una pel·lícula quan també la passessin per Canal 9, o un programa qualsevol per raons polítiques. En els termes que semblen anar les negociacions, el País Valencià perdrà tres canals en català (Canal 33, 3/24 i K3/300) per mantenir-ne només un, TV3. A més es renuncia a la resta dels canals que pugui posar en marxa la CCAM, ja que ara en té 4 però aviat en tindrà 8. Dels 8 canals que guanya el País Valencià amb els dos nous múltiplex anunciats pel Ministeri d’Indústria, la nova oferta inclourà 7 nou canals en espanyol per només un en català.

Per fer front al tancament, cal que el govern espanyol, i particularment el Ministeri d’Indústria, reclami la seva titularitat dels canals pels quals actualment està la CCMA al País Valencià en TDT, canals que no han estat cedits a cap autonomia i que, per tant, són de titularitat estatal. Per donar base legal i estabilitat jurídica a les emissions de TV3 al País Valencià, sense la subordinació a les exigències del PP, hi ha la via del canvi legislatiu de la Llei del Tercer Canal mitjançant el Parlament espanyol. Amb aquesta via es garanteix el manteniment dels 4 canals que actualment hi ha al País Valencià, la recepció dels nous canals que pugui posar en marxa la CCMA, la supervisió de la xarxa per part d’ACPV com a garantia, el manteniment de les freqüències actuals i el respecte al llibre d’estil.

El tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià representa un cop letal a les possibilitats de construir un espai de comunicació en català, ja que si no es permet que TV3, TVV o IB3 es puguin veure arreu dels Països Catalans, perdem una eina de difusió de la llengua i la cultura catalanes. És un fet que cada dia tenim accés a més televisions en llengües, continguts i orientacions polítiques més i més diverses, la resposta d’un govern no pot ser mai la censura d’un canal en particular sinó precisament garantir l’accés dels ciutadans a l’oferta més àmplia, com a expressió de pluralitat informativa i de llibertat d’expressió. Són els ciutadans i les ciutadanes els que han de poder triar què volen veure i què no, sense imposicions polítiques de cap tipus. Ara més que mai, cal demostrar la voluntat de construir el país i guanyar espais als mitjans de comunicació.

Gemma Pasqual i Escrivà

La senyora Margarida era una dona molt prima i ossuda, amb unes cames llargues i ben formades. En mirar-la, et feia l’efecte que veies l’Harmonia quan fóra gran. Anava sempre amb un gran davantal farcit de taques, i els cabells plens de rínxols agafats al clatell, sense gaire èxit, perquè aquests es resistien i li queien pels ulls, grans i verds, cansats, i per l’esquena. Tenia l’aspecte de ser una dona gran, vella. Però, si l’observaves atentament, encara era molt jove, degué tenir l’Harmonia quan encara era una adolescent.

més…

 Érem a la cuina, explicant a la senyora Margarida tot el que havíem fet, mentre ens bevien un bon got d’aigua fresca, quan va interrompre la conversa el pare de l’Harmonia. Venia borratxo com un cep, cada nit agafava la mantellina a la taverna. El Vicent i jo ens vam espantar. L’home intentava ser amable, roig com un titot, arrossegava les paraules i a penes enteníem el que ens deia. L’Harmonia va quedar petrificada. La mare provava de mantenir el tipus, avergonyida per la conducta del marit. Nosaltres frisàvem per sortir d’allí, però no ens atrevíem a moure’ns. De cop i volta, aquest home es va dirigir cap a la seua dona i li va demanar diners per tornar a la taverna. Es veu que encara no anava prou ple de vi. La senyora Margarida s’hi va negar. A ell no li va semblar gens bé, i aleshores es va posar violent. Jo no entenia per què no li donava els diners i ens desfèiem d’aquell energumen. Però ella, tossuda que tossuda, es resistia a lliurar-li els pocs diners que li restaven per a comprar queviures, aquells que s’havia guanyat amb tant d’esforç després de tantes hores de treball, escodrinyant i rascant la merda dels rics. En un tres i no res, els plats i les cassoles van volar per l’aire. Ens vam arrecerar sota la taula. Muts. Cada vegada bramava més i tot d’una va ventar una galtada a la senyora Margarida. Mentre cridava i cridava que volia diners, li pegava i li pegava. Nosaltres, aterrits, miràvem l’escena sense poder-hi fer res, mentre aquell mala bèstia maltractava aquella pobra dona d’una manera cruel. Ella intentava defensar-se. De sobte va agafar un ganivet enorme i el va amenaçar amb tanta ràbia que el va deixar d’una peça, no s’ho esperava. Es va aturar, aterrit. Estava borratxo però no prou per a no adonar-se que la seua dona, en aquell moment, era capaç de matar-lo si li tornava a posar la mà a sobre. La senyora Margarida no deia res, el reptava amb la mirada i el ganivet a la mà. Ell va acotar el cap i va desaparèixer per la porta, sabedor que els animals ferits són els més perillosos. El cos de la Margarida era tot un blau ple de macadures, tenia l’anima ferida i això és el que la feia realment perillosa. En aquell moment vaig veure com el ganivet queia a terra. L’Harmonia va sortir disparada de l’amagatall per consolar la seua mare. Nosaltres, espantats, covards com xiquets, vam trigar una mica més a sortir. Les restes de la batalla campal eren a terra. No sabíem què dir. Sobraven les paraules.

(Quan deixàvem de ser infants

Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria)

Avui Fuster hagués fet 86 anys, i encara que us sembli increïble hi ha una estranya i trista coincidència Fraga va nàixer el mateix dia i el mateix any que el nostre homenot de Sueca. Però amb una data de caducitat ben diferent, el destí fa bromes macabres com aquesta. Però si em permeteu avui en el dia del seu natalici, voldria parlar del Fuster Polític.

Més..

Recorde que Fuster deia:

«A mi em disgusta que em consideren «nacionalista», perquè no ho sóc: sóc un valencià «nacional» –amb una opció clara–, i em desagrada el sufix.»

Per a ell, eren els espanyols els que feien nacionalisme.

Fuster i política són dos mots que van lligats. Al Diccionari per a ociosos la defineix així:

«“Política” no és sinó l’art o la ciència de convèncer el nostre veí que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat d’home.»

Afegeix també que:

«D’altra banda, tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.»

I convindreu amb mi que aquest Homenot, una mica crispat de cara, els ulls sortits darrere uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella impressió que volem donar entendre quan parlem d’una cara de pomes agres, tal com el va definir Josep Pla, ens va convèncer, amb molt d’art a tots, que dir-nos valencians és la nostra forma de dir-nos catalans.

Max Cahner ens explica la proposta amb la qual Fuster vol que siguem conseqüents:

«Es proposà de fer entendre que la reconstrucció nacional catalana només podia ésser nacional, si era dirigida a consolidar o a retornar la consciència nacional catalana, als qui, per circumstàncies històriques de llarga durada, havien anat perdent la memòria històrica de llurs orígens i de llur pertinença a un grup nacional complex.»

L’any 1962, Fuster pública Nosaltres els valencians. L’esclariment precís i sense equívocs de la nostra nacionalitat, del nostre present i del nostre esdevenidor venia donat en aquest llibre, segons Gonçal Castelló. Un «paper urgent», com el va definir el mateix Fuster, que va obrir la caixa dels trons. A partir d’aquest moment, l’autor de Sueca es converteix en el dimoni amb banyes; el titllen de mercenari a sou de l’or català, el cremen en les falles… És l’objectiu principal dels feixistes, els quals no tenen prou de cremar-lo en la ficció que ho intenten en la realitat. Així, Fuster va ser objecte de dos atemptats: un el 18 de novembre de 1978 i l’altre l’11 de setembre de 1981, molt més greu. Per sort, només va ocasionar danys materials, això sí, de gravetat, ja que va destruir bona part del seu arxiu i de la seua biblioteca particular. El 4 d’octubre d’aquest mateix any, al Diario de Valencia, Fuster fa una reflexió sobre aquest fet:

«Diuen que Erasme ja ho deia: “Comencen per cremar llibres i acaben cremant homes”. Ací potser no hi ha manera de discernir on comença el començament: llibres o homes. Però la voluntat violenta s’hi dibuixa amb tota la seua sòrdida pluralitat. I els responsables autèntics sempre tenen la coartada de l’ambigüitat. La pregunta de “qui posa bombes?” ha d’anar acompanyada per la de “qui ho fa moralment possible?»

Fuster defineix qui i com eren els que feien política contra nosaltres i per què no li agradava la paraula nacionalista:

«Tots són “nacionalistes” –“todos juntos en unión, defendiendo la bandera de la Santa Tradición!”–, els comunistes, els socialistes, la immensa dreta, els capitans generals, les universitats, amb “limno”. “Para ofrendar…” És el vell nacionalisme espanyol. “Para ofrendar…”, sí: la burrera de l’esquerra (sensacional!) no ha entès els paranys que li posaven. I ara tots són uns, “blaveros” i de “limno”, perquè els burros dels diputats dels PSOE i el PCE han fet una genuflexió davant un fantasma que es diu Abril Martorell, sense adonar-se que l’Abril Martorell, pura encarnació del franquisme, de l’odi antivalencià, de la merda absoluta de la UCD del graciós Suarez, o del Landelino i de qui siga. Des d’un punt de vista com cal, la derrota a la UCD és significativa. Però no massa… L’Abril Martorell queda definit com el que és: un valencià que s’«autoodia» com a valencià. I no ell, que és un cagalló administratiu, i que no té gens d’importància. Però ara, ¿l’hauran votat, o no? Ja podríem abdicar de valencians si l’Abril Martorell –feixista amargament trist– vol dir-se valencià.»

Com heu pogut observar, aquest gran home no tenia pèls a la llengua, ni estalviava exabruptes. S’enfadava, i molt, en veure com, després de tanta lluita, després de vint anys de Nosaltres els valencians, per compte d’anar avant, anaven arrere com els carrancs. Era tot un provocador, ell mateix ho admet:

«Ben mirat, d’ença que escric, només he fet que escriure impertinències: no vaig a deixar el vici ara, a les velleses.»

Fuster era una persona avançada a la seua època, una mica visionari. El 13 de febrer de 1981 escriu al Diario de Valencia:

«I l’Estatut? La població subalterna aguantarà l’Estatut com aguanta el Codi Civil, la Llei Hipotecària, el Codi de Comerç, la Constitució, el Codi Penal, i qualsevol ordenança municipal. Serà millor que ho pensem i repensem. No ens han deixat l’oportunitat      –“ells”– de fer campanya contra l’Estatut (el de Benicàssim o el de Madrid). Aquest cagalló legislatiu pot ser més nefast que el Decret de la Nova Planta…»

Molts anys més tard, qui no se n’adonat del parany que va ser per a nosaltres, aquell estatut?

Ell rebutjava que el titllaren de polític, tot i que hem de reconèixer que era un personatge públic de pes polític. El 1979, una revista econòmica de Madrid el va incloure dins els «100 espanyols més influents»; no tinc notícia de la seua reacció, però de segur que va dir algun improperi. De tota manera, ell ens explica:

«Jo no sóc un “polític” nat. Ja m’ho deia el senyor Pla, de Palafrugell: “Vostè menja poc i és antipàtic; no podrà ser un bon polític.” Menge poc i sóc antipàtic: d’acord. Però quan els “polítics” mengen molt i són simpàtics, algú paga el compte. El “poble”.»

Si deixem de banda les floretes que Josep Pla dedicava a Fuster, aquí ens deixa clar que, tot i que rebutja anomenar-se polític, la idea no li desagrada del tot. Mai va militar en cap partit:

«Jo, personalment, com que no sóc home d’església pense que mai no militaré en cap organització política. No m’agrada la disciplina dels partits que em faria combregar moltes vegades amb rodes de molí.»

Tot i això, va afirmar:

«Al País valencià actual pul·lulen unes minories que s’afirmen nacionalment “catalanes”: sense dissimulacions. A les quals m’apunto, si és que cal apuntar-s’hi.»

Aquest gran home, divisa del catalanisme cultural i polític ens va deixar un diumenge 21 de juny de 1992. Potser el seu cor no va poder aguantar totes les barbaritat comeses contra l’independentisme aquell any dels Jocs Olímpics. Però en nosaltres resta la seua memòria, el seu testimoniatge i la seua manera de fer història. Com deia ell:

«Tots som “història”, i algú, en observar-nos com a història, haurà de sospesar si les “fonts” són útils o no. Els pergamins carolingis de Raimon d’Abadal són un extrem; l’altre, avui, ¿quin extrem és? ¿Unes eleccions? ¿Un simulacre idiotament regionalista d’una Generalitat enganxada a Madrid? Bé; tot això serà “història oral”: les motivacions electorals, els records de les trinxeres i dels calabossos, l’estraperlo i els seus cupos, la poesia autòctona i el “catalán, lengua de la burguesía”, i les associacions de veïns, i els cantants que excitaven auditoris, i les càtedres, i els botiguers, i els immigrants, i…

»La “història”, demà… I demà, la “història” encara no serà “història”. Serà política.»

Gràcies Fuster per escriure en lletres daurades la història de Catalunya, per explicar-nos què som i perquè som com som.

Acabaré amb unes emotives paraules sobre Joan Fuster que va escriure Gonçal Castelló:

 «Havia conegut un home excepcional, un intel·lectual clarivident que feia diana en tot, que aclaria d’una vegada per sempre les nostres arrels i el nostre esdevenidor, que explicava de forma planera, en clar i català, el destí i el futur d’un poble fins aleshores trossejat i perdut, sense objectius clars sobre la seua identitat, amb una llengua a punt de perdre’s i el seu avenir incert, sota la pressió constant d’un espanyolisme anorreant que infectava a poca a poc tota la societat valenciana. Estava davant d’un patriota català, que proclamava la seua identitat nacional sense embuts. En la seua filosofia política deixava ben clar que els valencians som de nació catalana i la unitat dels nostres pobles queda ben definida amb l’exemple de la mata de jonc de Ramon Muntaner quan escriu: “si tota la mata lligats amb una corda ben forta, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens per bé que tiren no l’arrencaran…”»

Gemma Pasqual i Escrivà

Salvador Company i Rubén Luzón, guardonats amb els Premis Literaris Ciutat de Gandia 2008

La novel·la Silenci de plom de Salvador Company i el poemari Baladaspirina de Rubén Luzón, són els dos llibres premiats d’aquesta edició.

més

Salvador Company ha rebut el XXX premi de narrativa Joanot Martorell per la novel·la Silenci de plom on relata l’evolució de la ciutat de València fins a arribar a l’excés incontrolat de la construcció viscut els últims anys, mentre que Rubén Luzón obté el XLVI premi de poesia Ausiàs March per Baladaspirina.

Company i Luzón han rebut 23.000 i 7.000 euros, respectivament, i Edicions 62 publicarà les dues obres guanyadores.

Els dos títols es podran trobar a les llibreries a partir del proper dijous 27 de novembre.

Durant la matinada de diumenge uns policies nacionals de Dénia (la Marina Alta) van vexar a Ferran Giménez, professor d’institut, per haver-se adreçat als agents en català.

més…

Ferran Giménez, professor de l’Institut de Secundària Xebic, va presenciar com un grup de joves estava insultant i agredint un travestit a la porta d’un local de copes. Giménez va encarar-se amb els agressors, que aleshores varen atacar-lo a ell, causant-li diferents lesions. El professor va acudir a la comissaria de la Policia Nacional de Dénia, on va saludar amb un “Hola, bona nit”. Parlar en català li va costar un seguit d’insults, segons va denunciar posteriorment Ferran Giménez en el Jutjat. Els agents, l’amenaçaren amb no tramitar-li la denúncia, manifestant que “estamos en España; aquí se habla castellano y punto”. Giménez, ha denunciat també, a més de l’agressió, els cinc agents presents a la comissaria, quatre homes i una dona. Entre altres frases, va escoltar: “Usted es un chulo”, o “¿es tonto o que le pasa?”.

Llibre recomanat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat

La Xènia pren consciència del que vol dir la paraula globalització quan es veu atrapada a la ciutat de Gènova entre els manifestants antiglobalització. Viu en primera persona tot el que va succeir en aquella polèmica cimera del G-8, de juliol del 2001, durant la qual va morir un jove manifestant.

Ella, que només té disset anys i col·lecciona històries d’altres persones, trobarà la seua pròpia en una aventura trepidant pels carrers de Gènova, una ciutat en estat de setge, de la mà de la Norma, una afroamericana de setanta-set anys, i del Carlo, un genovès de poc més de vint anys i ulls preciosos que acaba de conèixer. La història tindrà un final inesperat, fins i tot per a la mateixa protagonista.

ü        […] es la novela, aparentemente para adolescentes pero que debería leer todo dios sin excepciones de ninguna clase. (CARTELERA TURIA – Alfons Cervera)

ü        Té l’olfacte esmolat a l’hora d’emocionar-nos amb regalims d’èpica, incertesa, originalitat. (L’ESTEL – Quim Gibert)

ü        Si les generacions més joves continuen llegint llibres com aquests, el futur és d’esperança. (L’ACCENT – Feliu Ventura)

ü        L’antiglobalització ha saltat a la novel·la gràcies a l’escriptora valenciana Gemma Pasqual. (El Triangle)

ü        […] nova literatura social per a joves. (LLETRES VALENCIANES)

Gandia celebra la festa de la literatura amb el lliurament dels Premis Literaris de Poesia i Narrativa Ciutat de Gandia, coincidint amb la commemoració de la publicació de l’obra més important de la cultura catalana: el Tirant Lo Blanc.

La Setmana Literària tindrà lloc a la ciutat entre el 17 i el 23 de novembre. Però des del passat divendres 31 d’octubre, la Sala Coll Alas acollirà una exposició de pintura que homenatja la figura de l’escriptor gandià Joanot Martorell: 22 artistes Tirant de pintura. El primer acte de la setmana a destacar tindrà lloc el dimarts dia 18 i el dimecres dia 19 a les 20 hores, quan les Falles de Gandia representaran a la Casa de Cultura l’obra del Tirant de Martorell. Ja el dijous dia 20, a partir de les 18 hores, s’inaugurarà la tradicional Fira del Llibre, que per primera vegada es fa durant la Setmana Literària i que romandrà oberta a Gandia fins al dia 23 de novembre.

El mateix dijous 20 de novembre, el Teatre Serrano acollirà una obra teatral dintre de la programació dels Premis Literaris. Es tracta de Coral Romput, un homenatge a l’escriptor valencià Vicent Andrés Estellés, que corre a càrrec de la companyia del Centre d’Arts Escèniques d’El Salt de Girona. Un espectacle alabat per la crítica i que ha estat també tot un èxit de públic.

Ja el divendres dia 21 tindrà lloc el lliurament dels guardons literaris al Palau Ducal dels Borja a partir de les 20.30 hores. Al dia següent, els guardonats signaran els primers exemplars a la venda dels seus llibres a la Fira del Llibre. I per tancar la programació, el dissabte 22 de novembre, la Casa de la Cultura Marqués de González de Quirós acollirà el tradicional Homenatge a la Paraula, que aquest any va dedicat a un dels grans escriptors catalans nascut a la Safor: Josep Piera.

L’obra de teatre Forasters, de Sergi Belbel, ha provocat una gran polèmica al poble de Rojals (Baix Segura), on una professora de teatre ha estat suspesa de sou i feina per intentar representar el text amb alumnes de 14 anys.

més…

Cecília Espinosa, una professora de teatre de Rojals, va suggerir als seus alumnes de 14 i 15 anys la lectura de “Forasters”, un melodrama del dramaturg Sergi Belbel, i el text va ser escollit per representar-lo. Pocs dies després, però, aquesta professora es va trobar amb la sorpresa d’una notificació en què se la suspèn de sou i feina.

L’Ajuntament ha difós un comunicat en què es diu que s’ha sancionat la professora per haver inclòs, de manera “unilateral” i sense coneixement del consistori ni dels pares dels alumnes, menors d’edat, una obra en la qual apareixen un seguit d’expressions que es poden considerar “malsonants i obscenes”. El mateix comunicat de l’Ajuntament incorpora textualment els vuit fragments de la polèmica.

 
La professora, per la seva banda, ha assegurat que “cal defensar els menors dels perjudicis, però no dels llibres, que són educació i cultura”. Espinosa, en una entrevista a TV3, també ha dit que “els escandalitzats són els pares, no els alumnes”.
“M’expedienten sense esperar que desestimés els fragments”

Per la professora, s’han tret de context els diàlegs de la peça considerats malsonants i “s’han quedat amb la part superficial del text”. A més, assegura que ella no va prendre sola la decisió de representar el text, sinó que els alumnes van participar en l’elecció. La docent ha explicat, a més, que el text de “Forasters” és “molt dens” i “l’hauria hagut de mutilar”, perquè no hi havia un nombre suficient d’alumnes per representar l’obra.

“Ni tan sols havíem acabat de llegir el text en grup” i encara no s’havia assajat ni una escena de l’obra teatral abans de la notificació de la suspensió de les seves funcions, ha explicat la professora de l’Escola Municipal de Teatre, que ha anunciat la seva intenció de presentar al·legacions contra la decisió consistorial. “En comptes d’esperar que desestimés els fragments que hagués cregut convenient, seguint el meu criteri com a docent, m’expedienten”, es queixa Cecília.

Belbel ha criticat aquest dijous que s’hagin “descontextualitzat” els diàlegs de l’obra en els quals hi ha paraules malsonants i paraulotes i ha defensat la “moralitat” del text. “És més propi d’altres èpoques i molt estrany que no li hagin donat explicacions i vagin directament més amunt”, a queixar-se a l’ajuntament, ha dit el dramaturg en declaracions a TV3.

Tot i que Belbel ha admès que, fora de context, les paraules malsonants de l’obra li disgusten , ha remarcat que no han de llegir-se en abstracte i que, en tot cas, les paraules no les diu ell sinó un personatge que té “problemes greus” i un “conflicte de desarrelament”. També ha defensat “el sentit final” carregat de moral de Forasters.

La malaltia, l’amor i la mort són alguns dels aspectes que aborda l’obra de Belbel, que es va estrenar amb èxit fa uns anys al Teatre Nacional de Catalunya. A més, de “Forasters” se n’estrenarà aviat una versió cinematogràfica, dirigida per Ventura Pons. Per l’autor de la peça teatral, que assegura que és “dura però no immoral”, tot plegat és “exagerat”.

Sergi Belbel ha assegurat que els fragments estan justificats dins el text i que la rèplica a alguna d’aquestes expressions fortes és precisament una bufetada. L’autor també ha destacat el fet que fossin els mateixos alumnes els que escollissin l’obra.

Aquest llibre de poemes és un lament de dolor contra l’inevitable pas del temps, contra la feblesa i la caducitat de les coses. El seu autor, Alfons Navarret, que ja compta amb sis llibres de poemes publicats, va rebre amb Malaurança de l’hora vella, el premi Jordi de sant Jordi de la Vall d’Uixó, l’any 2006.

Presentació dels llibres ‘Malaurança de l’hora vella’ d’Alfons Navarret i ‘Bastir la mar endins’, de Maria Carme Arnau i Orts. Al local de Ca Bassot (Bisbe Muñoz, 52 – Burjassot).  Dissabte, 22 de novembre del 2008 a les 19:30 hores

més…

Malaurança de l’hora vella

Brosquil Edicions (Poesia), 2007. Premi vila de la Vall d’Uixò – 2006

Ressenya de Begonya Mezquita

Aquest llibre de poemes és un lament de dolor contra l’inevitable pas del temps, contra la feblesa i la caducitat de les coses. El seu autor, Alfons Navarret, que ja compta amb sis llibres de poemes publicats, va rebre amb Malaurança de l’hora vella, el premi Jordi de sant Jordi de la Vall d’Uixó, l’any 2006.

El pròleg ens anuncia una visió críptica del fet poètic, una visió tancada en ella mateixa. La paraula de l’home és la decepció i la desorientació. Les idees d’en Josep Mir, quan enceta el pròleg parlant dels valors de l’època que travessem, erigeixen la Consciència en l’autèntic Esperit de l’home d’ara mateix, lluny dels ídols i dels herois de segles passats. Ara per ara assistim al fracàs de la bellesa i, tal i com l’home del pròleg diu, estem instal•lats en la merda. Iniciem, doncs, la lectura d’aquests poemes amb un cert regust de fracàs de l’individu en el món. Aquesta malaurança del títol habita les ciutats i els racons de l’esperit de l’home. Hi trobem el distanciament just de la veu poètica que, passat el temps, experimenta la inutilitat del viure, sense poder ni voler fer-hi res. Llegiu el poema que enceta el recull quan diu: l’horitzó amarg amb què suportem tanta inutilitat acumulada. El llibre s’estructura en quatre parts formades per nou poemes cadascuna, més el poema inicial de què parlàvem. Presentades per cites que van des d’Andrade i Fernán-Vello a Josep Ballester i Jaume Pérez Montaner, passant per Foix i Ferrater, aquestes quatre parts no són sinó quatre alenades en què les paraules no deixen de donar voltes al mateix tema que apuntàvem més amunt, l’estranya incapacitat d’aprehendre la realitat. Hi ha, per exemple, el símbol de la paret, com a representació de l’insomni, de la pedra inert, de tot allò que ens enteranyina els ulls, muts com una tomba. D’altra banda, hi ha un cert apunt del paisatge amable i les carícies, del desig del tu, elements que il•lustren la tercera part amb un alè potser més fresc que la resta de versos. Tot i això, Alfons Navarret fa temps que sap què és el que vol dir. Amerat de lectures i bon deixeble dels mestres, aquest poeta indaga repetidament en els laberints tètrics de l’expressió opaca i hermètica que respon a l’individu desencisat, però no per això àvid de llum. Amb les paraules, el jo poètic mira com passa el riu, assegut des de la riba, i espera nous horitzons a trenc de pupil•la.

Tornem al temps. És la fugacitat de les coses i la incapacitat de preservar res quan tot és mort. El temps apareix diverses vegades al poemari. Analitzem de quina manera. Diu el poeta que el temps sembla tossir, el temps confabula, el temps és un instant de glòria, alguna paret ens convida a recórrer el temps, se’t va escapar el temps com imminents colomes, el temps mut, es deixen el pas del temps, el temps cus paradisos falsos… En qualsevol cas, es destil•la una amarga experiència vital que es tradueix al poemari en paraules o imatges com l’espera, la fugida, el naufragi, la nostàlgia, el cansament, el buit, la solitud, l’odi.

És llarga la llista de poetes que, al llarg de la Història han fet del vers un refugi contra l’inevitable dolor que provoca el viure. El cas d’Alfons Navarret, indaga per aquest paisatge, abocat a les baranes d’una vida que, com diu ell, mai hauries volgut viure.

Aquesta és la manera com els talibans castiguen les dones que volen rebre educació. Els fets van passar a Kandahar, al sud-est de l’Afganistan. Dos homes motoritzats van llançar àcid sobre un grup de sis adolescents que anaven a l’institut. Dues de les escolars tenen cremades importants a la cara. Les noies eren fàcilment identificables perquè duien l’uniforme de l’escola.

més…

L’atac es va produir a primera hora del dia 13 de novembre, al matí a l’oest de la principal urbs del sud de l’Afganistan. “Un total de 15 nenes van ser tocades per l’àcid, i tres es troben en estat greu. Es dirigien a l’escola femenina Mirwais Nika”, segons va assenyalar el portaveu del Ministeri d’Educació, Hamed Elmi.

Ningú s’ha atribuït l’autoria de l’agressió, però quan els talibans eren al poder (1996-2001) van prohibir que les nenes anessin al col.legi. Des del 2001, centenars d’escoles han estat incendiades pels insurgents islamistes.

“Érem a mig camí de l’escola quan dos homes que anaven en moto se’ns han acostat. Un d’ells ha tirat l’àcid a la cara de la meva germana; he intentat ajudar-la i llavors me n’ha tirat a mi també”, va explicar Atefa, de 16 anys, a l’hospital.

Amb ella, la seva germana Shamsia, de 18 anys, es recargola al llit. Desfigurada, no pot parlar, només cridar de dolor.

“Hem demanat ajuda, hi ha hagut gent que ha vingut i els homes han fugit”, va continuar Atefa. “La ciutat no és segura, però no ens podem quedar tancades a casa. És important rebre una educació. El Govern ens ha d’ajudar”, va afegir la noia. Les adolescents atacades, que portaven posat el burca (el vestit que les cobreix de cap a peus), pertanyen a la minoria xiïta afganesa.

Concert col·lectiu Arthur Caravan, Pau Alabajos, VerdCel, Feliu Ventura i Miquel Gil.

Més…

Tirant de Canço és una iniciativa, hereva de Tirant de Rock, organitzada per Acció Cultural del País Valencià i el Centre Ovidi Montllor d’Alcoi,

Divendres 14 novembre 22:30h.

Concert col·lectiu al Teatre Principal d’Alcoi de:

Arthur Caravan

Pau Alabajos

VerdCel

Feliu Ventura

Miquel Gil

Preu: 10€/ 6€ socis d’ACPV i CCOM

Entrades al servicam (www.servicam.es) i a taquilla del Teatre Principal

No sé com, ni per què, a les meves mans va caure una notícia del diari La Presse, de Mont-real, del 13 de gener de 2003. El titular era aquest: «En un clima de guerra, les nenes iraquianes s’inicien en la dansa». «Com en les altres escoles de dansa del món, les alumnes de l’escola de música i art de Bagdad preparen un espectacle de final d’any. La diferència és que elles no saben si la representació tindrà lloc en mig de bombes i míssils.» La notícia explicava, a més, que ara només hi quedaven unes vint nenes i que si les classes continuaven eren gràcies als esforços de la seva professora Zikra Minhaim.

més…

Em va semblar increïble! Mai de la vida no m’havia plantejat que en aquella ciutat devastada per les bombes, aquella ciutat que entrava cada dia al menjador de ma casa per la finestra del telenotícies, hi havia existit la dansa. Allò em va fer reflexionar i em va dur a voler saber més sobre aquell país arrasat per la guerra i que en un altre temps havia estat el bressol de la civilització, on s’ha inventat l’escriptura, on va nàixer la bella Xahrazad.

Mentre cercava en llibres, diaris i Internet totes les notícies vingudes de l’Iraq, vaig ensopegar amb la vida quotidiana de la seva gent, amb les cases luxoses dels rics, els adossats i les urbanitzacions de la classe mitjana i els suburbis densament poblats dels més pobres. Vaig observar com aquella guerra cruel havia fet retrocedir centenars d’anys un país que havia estat un dels més moderns del món àrab.

Igual que en totes les guerres, les dones i els nens són els més perjudicats, però en aquest cas concret la realitat era esfereïdora, han passat de la dictadura de Saddam al caos de l’ocupació. Les dones pateixen cada dia una violència indiscriminada, han perdut els drets bàsics de qualsevol persona, la desnutrició i les malalties amenacen als nens.

I és exactament això el que he volgut plasmar en la novel·la, com una família amb la qual ens podem identificar tots, ho perd tot i fa un viatge en el temps a l’edat mitjana, sense llum, sense aigua, sense menjar. He volgut que els nostres adolescents reflexionen i pensen que afortunats que són de viure en el primer món; i que, al mateix temps, s’identifiquen amb la protagonista i puguin sentir, ni que sigui una mica, el seu patiment. Que quan sentin parlar de l’Iraq i de la guerra, quan els atemptats de cada dia entren a les seves cases per la finestra de la televisió, pensin en l’Erfan, en la petita Majw o en el Murtada, en els milers i milers de nens i nenes com ells que estan patint les malvestats d’aquesta guerra i la posterior postguerra, cruel i sagnant, que ha destruït tot un poble.

Gemma Pasqual i Escrivà

L’Assemblea de Veïns de Benimaclet organitza un sopar-homenatge a Josep Maria Benet, Pep el del Lisboa,  el divendres 21 de novembre de 2008, a les 21 h, a la seu de l’Assemblea (c/ Masquefa núm. 5)

més…

Estimats companys

L’Assemblea de Veïns de Benimaclet organitza un sopar-homenatge a Josep Maria Benet, Pep el del Lisboa,  el divendres 21 de novembre de 2008, a les 21 h, a la seu de l’Assemblea (c/ Masquefa núm. 5)

En Josep Benet, Pep el del Lisboa, a més de ser, amb els seu company Toni Rodilla, el propietari i l’ànima del Cafè Lisboa, era també un referent en la vida cultural de la nostra ciutat. Al seu local s’organitzaven lectures poètiques, hi tenia la seu la penya blaugrana Cavallers etc.

En Pep, a més, col·laborava en tota mena d’activitats i d’organitzacions: l’Assemblea de Veïns de Benimaclet, per exemple, sempre va poder comptar amb ell.

Era un ferm patriota que, per sobre de tendències o partits, acollia tothom a casa seua; nacionalistes, independentistes, gent d’esquerra, tots érem ben rebuts al Lisboa. Però, sobretot, per a nosaltres en Pep era un amic.

Volem, per tant, recordar i evocar tots aquests aspectes públics i

personals de la seua figura.

Us preguem que confirmeu l’assistència el més aviat possible. Podeu trucar al 620001950 o al correu electrònic peli@mesvilaweb.cat

El professor del Departament d’Àlgebra de la Universitat de València Josep Guia i Marín presentarà una tesi doctoral en Filologia, demà dimecres dia 12. La tesi, que duu per títol ‘Principis teòrics i metodològics per a l’estudi de les unitats fràsiques en textos versificats. Anàlisi fraseològica de l’Espill’, ha estat dirigida per la professora Maria Conca, del Departament de Filologia Catalana. Consta, a més de la presentació i les conclusions, de cinc capítols i una base de dades de 1.111 registres, corresponents a les unitats fràsiques contingudes a l’Espill.

més…

A partir de l’observació d’un ampli ventall de textos poètics medievals de diverses literatures europees, la tesi proposa un mètode sistemàtic per a l’elaboració i l’estudi de corpus d’unitats fràsiques en context, i en fa l’aplicació a l’Espill. Així mateix, la lectura de l’Espill, des d’una perspectiva fraseològica i contrastiva, ha permés l’aportació de correccions en la fixació i interpretació de determinats passatges del text i l’establiment de ‘Lo Cartoixà’, de Joan Roís de Corella (1435-1497), com a font de l’Espill. Aquesta novetat obliga a revisar, retardant-la, la data d’escriptura de l’Espill.

Des de fa anys, el professor Josep Guia fa la docència en àlgebra i la recerca en fraseologia, àrea de coneixement en la qual li han estat reconeguts dos sexennis d’investigació. Cal destacar que no és habitual que un doctor en Ciències faça una segona tesi doctoral en Lletres. A més, cal esmentar com a curiositat que, en el fet de presentar una tesi en la Facultat de Filologia, havent complit els seixanta anys, només hi ha el precedent de Joan Fuster.

L’última fornada

Una nova «generació» d’escriptors de diverses edats pren el relleu al panorama literari del País Valencià

El Punt

més

Després que cinc autors valencians coparen la totalitat de la 37 edició dels Premis Octubre, el diari El Punt ha preparat un reportatge en el qual dona veu a un bon grup d’escriptors valencians que, si bé estan consagrats literàriament, no sempre tenen la repercussió que mereixen als mitjans de comunicació.

Podeu llegir el reportatge complet als tres PDF adjunts