Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Gemma Pasqual i La mosca visiten l’IES Poeta Paco Mollá de Petrer

2

La mosca.
Assetjament a les aules de Gemma Pasqual continua el seu viatge de la mà de
Perifèric Edicions. Aquesta vegada l’exitosa novel·la juvenil ha fet les
maletes direcció Petrer, a l’IES Poeta Paco Mollà, on els seus alumnes han fet
una representació basant-se en la lectura del llibre de Gemma Pasqual.
Realització: Andrea R. Lluch. Música: Kitsch.

http://perifericedicions.blogspot.com/

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els somnis es van convertir en realitat el 14 d?abril de 1931

2

Els somnis es van convertir en realitat, el 14 d’abril de 1931 es va
proclamar la república. Aquell dia, mon pare era la persona més feliç del món.
Eufòric, va dir a la mare que em vestira de diumenge, que era festa major.
Havíem de sortir al carrer, demostrar la nostra alegria pel triomf de la
llibertat.

més…

–És molt perillós. Vés-hi tu sol, no t’endugues el
xic –li va demanar la mare, espantada pels esdeveniments.

            –Anem-hi
tots tres, tu també. Estem escrivint la història i no t’ho pots perdre,
estimada.

            –No
ho sé, Miquel, tinc por… El senyor rector diu que els que donen suport a la
república estan tots condemnats.

            –Condemnats?
A què? Ell sí, que està comdemnat a dormir sol totes les nits! No ho veus, que
se li ha acabat la corda, que ara les persones ja som lliures, amb opinió
pròpia, sense que ningú no ens diga el que hem de pensar o de fer. Posa’t
guapa, Caterina, que vull presumir de dona.

            Ma
mare no va respondre. Va dibuixar un somriure, contagiada pel bon humor de mon
pare, es va pintar els llavis i tots tres ens vam dirigir cap a l’ajuntament.

            La
plaça era a gom de gent, desitjosa que la república també arribara a Burjassot.
Els amics de mon pare ja eren a l’ajuntament i van sortir al balcó amb el
quadre del rei a les mans. Tothom, des de baix, victorejava la república, tots
cantaven i ballaven bojos de felicitat.

            –Com
el voleu, amb el cap o sense? –van preguntar.

I abans que ningú poguera
respondre, el van tirar daltabaix. Es va fer una gran foguera i tots ballaven
en rotlle al voltant del quadre socarrat. Ma mare estava molt afrontada,
convençuda que aquell era el comportament típic dels heretges. Mon pare ens
agafava per les mans, mentre fèiem voltes i més voltes. Ma mare resava, segura
que tot allò era pecat.

            –Tranquil·la,
estimada, que no et condemnaràs! –li deia mon pare mentre reia per les
butxaques.

Mai no l’havia vist tan feliç,
tan content. Aquella imatge del meu pare rient i ballant m’ha acompanyat
sempre. Si més no estic segur que va poder ser feliç ni que només fóra per un
període curt de temps. Molt poca gent ha conegut la felicitat.

            Tots
estaven enfollits d’alegria. Tant és així que com a colofó van fer esclatar una
gran traca que, penjada dels balcons i de les parets, anava des de l’església
parroquial fins a la plaça de l’ajuntament. El rector no hi va posar cap
objecció, s’havia esvaït. Va desaparèixer durant una bona temporada, tots
desconeixien el seu parador. Tots excepte jo. Era evident que se n’havia anat a
Roma, a rebre instruccions directes del seu cap, el papa. En vista d’un
esdeveniment tant preocupant com aquell –havien guanyat els heretges–,
necessitava reforços per a combatre’ls. La felicitat s’encomana i el fet cert
és que, una vegada que vaig treure les meus conclusions sobre on era el senyor
rector, el meu vessant de republicà clandestí anava guanyat la batalla al de
catòlic. Almenys era molt més fàcil el republicanisme, i estava a un pas de
declarar-ho públicament. L’esclat del coets em va treure dels meus pensaments.
Prèviament, abans d’encendre la traca, el coeter feia una mena de passejada per
tot el trajecte, una mena d’aperitiu, de fer boca, i anava disparant, a dreta i
a esquerra, habitualment a bon braç, trons de bac. Després, sota la traca,
aquest home corria vertiginosament, com una pobra ànima en pena, amb un canya i
una cosa encesa a l’estopí, atent per si de cas la traca feia «fil trencat», i
aleshores calava foc a la resta. Admirava aquesta professió. Per a mi, aquests
individus eren tots uns herois que s’acaraven valentament al foc i al soroll.
En aquells instants, a causa del poc futur que s’albirava a la professió de
papa, vaig decidir fer-me coeter, coeter republicà; però no un que fa traca
sinó un mestre coeter, amb grans castells de focs d’artifici de molts colors.
Em tancaria al meu laboratori i, vestit amb una bata blanca com les de metge,
mesclaria les millors pólvores vingudes de la Xina. Em contractarien els reis i
les reines per als seus casaments. D’aquest somni em vaig despertar ràpidament
en contemplar les cendres del que havia estat el quadre que presidia el saló
d’actes de l’ajuntament. Altra vegada la mala consciència es va apoderar de mi,
era un nen molt dèbil. Quan tornara el senyor rector m’havia de confessar de
molts mals pensaments, el més greu de tots el de ballar amb els heretges. Em vaig
sentir abandonat pel meu conseller espiritual. El necessitava. Necessitava
descansar la meua ànima. Valia més que m’apuntara els pecats, per si de cas el
capellà trigava molt a tornar i me n’oblidava.

 

Fragment “Quan deixàvem de ser
infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria” (Barcanova)

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/67-quan-deixavem-de-ser-infants.html

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tot és relatiu (Emili Teixidor)

2

Dues novel·les premiades fa poc que tenen el
mateix  personatge com a protagonista o motor
de l’acció: Albert Einstein. Una dirigida al públic juvenil i l’altra al públic
ampli, en el gènere que podríem qualificar comapopular. La primera, a més, té
la particularitat d’haver obtingut el premiMallorca de creació literària en
l’especialitat de narrativa juvenil, de ser d’autora valenciana, de la Safor, Gemma
Pasqual i Escrivà, i publicada a Barcelona per Barcanova. Es titula
La
relativitat d’anomenar-se Albert.
La segona va obtenir el premi Ciutat de
Torrevella, ara surt en traducció catalana a Edicions 62, i els autors són Àlex
Rovira i Francesc Miralles.

Totes dues giren entorn de la figura i l’obra d’Einstein
i mostren un interès pels temes científics una mica nou en els gèneres
esmentats, que gairebé sempre s’aguanten més per la trama que per l’estil, que
procura ser directe i eficaç. El tema ha d’atreure l’interès del lector i com més
important sigui, més importància donarà a l’obra. En això coincideixen totes dues,
i podríem dir que tenen un vessant didàctic, tot i que la destinada als adults
juga més amb els efectes sorprenents, més propis d’una novel·la policíaca i d’aventures,
i deixa anar granets de ciència aquí i allà, i la juvenil juga més directament amb
tot l’aparell científic, biogràfic i històric del personatge. En l’obra de Gemma
Pasqual es parla des de Pau Casals fins a Newton, Galileu, el filòsof Nelson
Goodman, Stephen Hawkins i Bertrand Russell, entre d’altres. I les referències literàries
i cinematogràfiques també són constants, d’Els viatges de Gulliver i La màquina
del temps, a altres de més recents. I els problemes, paradoxes, endevinalles i
resums científics amaneixen l’acció. Una acció que aquí és única i molt ben
trobada per presentar Einstein en un poblet valencià en ple segle XXI, mentre
que a l’obra per a adults el moviment és constant com per mantenir l’enjòlit a cada
pàgina, i per això L’última resposta només sorprèn pel tema i l’interès per la
ciència. En canvi a La relativitat d’anomenar-se Albert la novetat és a cada
pàgina, i és d’agrair l’atreviment de l’autora i la confiança en els lectors,
en presentar sense gaire farciment novel·lesc les teories i descobertes
científiques més importants. Així sabem que Einstein va ser a Barcelona el
1923, convidat per EsteveTerrades, fundador i director de l’Institut d’Estudis Catalans,
i que un asteroide descobert el 1971 porta el seu nom. Tota l’obra és plena de detalls
interessantíssims i el llibre, amb un nivell una mica més exigent que el de la
pura diversió o aventura intranscendent, hauria de ser a totes les biblioteques
escolars, com a mínim. Cal agrair als autors de totes dues obres el rigor que hi
han posat, amb més o menys grau, i l’empelt científic que fan.

 

http://multimedia.avui.cat/pdf/10/0107/100107sup_a008.pdf

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Enric Valor en la memòria

0

Les Normes Unificadores
del nostre idioma, també anomenades: Les Normes de Castelló de 1932.

La proclamació de les
“Normes d’Ortografia Valenciana” l’any 1932 fou un fet importantíssim per al
ressorgiment, afirmació i consolidació del tret més característic de la
identitat del nostre poble. Hi ha posat la seua veu autoritzada escriptors,
sociòlegs, polítics i lingüistes eminents. Jo em limitaré a fer una mica
d’història, una crònica dels precedents, desenvolupament i conseqüències de les
Normes.
 

més..

 

La visió del problema
des de l’Alacant de la meua joventut.

Quan es va esdevenir el fet
transcendent i tremendament necessari de l’unificació ortogràfica, conegut com
les “Normes de Castelló” de 1932, el que us parla vivia a la ciutat d’Alacant,
on sols va arribar la bona nova com un ressò gaudiós però llunyà.

M’ocupava aleshores
activament en la fundació de l’Agrupació Regionalista Alacantina en unió de
molts altres joves i amb l’ajut eficaç d’homes com el poeta Ferrandis
Torremocha i sobretot d’aquell gran patriota alacantí, afecte a un
valencianisme fervorós i exemplar, que es deia Josep Coloma Pellicer, home de
gran talent i influència en l’Alacant republicà, llavors d’uns cinquanta-tants
anys, director de la revista satírica “El tio Cuc”, molt esquerrana, i
president de l’Associació de la Premsa.

Alacant posseïa una
llibreria excel·lent, propietat del qui fou alcalde de la ciutat durant la
República i durant la Guerra Civil, el llibreter Llorenç Carbonell, després
mort en l’exili a l’Àfrica francesa. En tal llibreria hi havia sempre una gran
exposició de llibres en català procedents de les més importants editores
catalanes, com la Llibreria Catalònia, l’Editorial Barcino (amb la seua
magnífica col·lecció “Els Nostres Clàssics”), l’Editorial Alpha que publicava
la “Col·lecció Bernat Metge” de clàssics grecs i llatins, i la benmereixent
editorial Proa que s’especialitzà en la publicació de novel·les del país i en
traduccions de les dels més eminents autors europeus. També hi figuraven els
llibres de la llavors nova Editorial “L’Estel”, de València, que publicà molt
primerencament el llibre de versos d’Almela i Vives “L’espill a trossos”, la
novel·la d’Artur Perucho “Ícar o la impotència”, “Proses de viatge” d’Eduard
López Chavarri i “Contes per a infants” de Joaquim Reig, que els subtitulava
“de la imaginació nòrdica”. No cal dir que tots quatre em van causar una gran
impressió, pel seu interès i sobretot per la dignitat amb què hi veia tractada
la nostra llengua en el nostre territori.

Els membres més actius i
entusiastes de l’Agrupació Regionalista, que abastà una acollença de públic
important, freqüentàvem la llibreria de Llorenç Carbonell i també anàvem a una
altra, situada al carrer Sagasta, però sols per adquirir el setmanari “El
Camí”, de València. El propietari d’aquesta segona llibreria era completament
contrari al desvetlament cultural valencià, però, contradictòriament, difonia
el setmanari perquè –deia- estava molt ben presentat i escrit.

En la llibreria de
Carbonell tinguérem ocasió de conèixer i adquirir novel·les de Marià Vayreda,
de Prudenci Bertrana, de la seua filla Aurora (“L’illa perduda”), d’Eugeni
d’Ors (l’antinovel.la “La Ben Plantada”), de Puig i Ferrater i de Carles
Soldevila, del prolífic Miquel Llor, de Josep Mª de Segarra i de Llorenç
Villalonga, i traduccions de Josep Carner i d’Andreu Nin… En fi, allò millor
que es produïa llavors en la nostra llengua. Tot plegat feia que la recta
ortografia de l’idioma tingués una bona difusió entre el jovent valencianista,
o simplement simpatitzant, de les terres del sud, bé que juntament amb la
morfologia barcelonina, si exceptuem les obres de “L’Estel”, ben valencianes;
però era un tret que no ens inquietava puix que no afectava els fons d’unitat
indiscutible de la llengua que s’estenia i s’estén de Sases, enllà el Pirineu,
al nostre lluminós i extremadament meridional Guardamar.

Així ens resultava
desagradable comprovar que el gros de la nostra gent popular, mancada de tota
preparació lingüística, hagués de llegir en la revista “El tio Cuc”, escrita
amb un humor elegant i molt nostre l’ortografia castellana aplicada al nostre
valencià, la qual els mateixos lectors trobaven inadequada, però al seu
entendre indispensable. Alacant, com tots sabem, no parlava ni parla el
subdialecte apitxat; el castís i marítim subdialecte alacantí, amb els seus aquí,
tira volta avall, vinguen-se-né a casa, astò no cal, la
corregua de bous
, la roa de la bicicleta, l’eixia de l’estació
llavors encara era parlat per una majoria del poble, i conservava netament tots
els sons de la llengua. Per això, doncs, en casos de la prepalatal africada
sonora que apareix en mots com germà, ginebre, passejar o ajuda,
veure’l representat per una “ch” espanyola els estranyava, però no imaginaven
que es pogués fer d’una altra manera; trobaven a mancar així mateix la
representació de la “s” sonora, puix que tant aquesta com la sorda eren
ortografiades amb una sola “s”, que en l’escola primària havien après a
pronunciar com una essa sorda solament. Ingènuament, diversos neòfits em deien
que alguns sons del valencià “no es podien escriure”; perquè a ells,
naturalment, els seus mestres els havien inculcat com a veritat inconcussa, que
les lletres del nostre alfabet representaven necessàriament i únicament els
sons que el castellà els donava.

 – Com hem d’escriure cosa?
– m’argumentaven -. ¿veus com no s’hi pot? Es llig cóssa però no cosa.

Amb el so prepalatal
fricatiu sord, o siga el so de xeix que apareix per exemple en caixa,
i en l’alveolar fricatiu sord com ara de la paraula dotze, els ocorria
igual.

 – Veus? – m’oposaven -.
Escrivim c-a-i-x-a, que en realitat diu kaisa, i posem d-o-t-s-e,
que diu això: dotse, però no dotze.

 -I ara anem a les
vocals. I la e de cel, i la o de porta? No existeixen: posem sel
i pórta. No es pot fer.

Supose que gran part de la
nostra gent en tot el País Valencià estava sumida en aquestes confusions, les
quals l’apartaven a poc a poc de l’estimació de la pròpia llengua, que els
apareixia quasi com un fosc dialecte del Senegal, això a part de les moltes
altres causes de diglòssia que existien i existeixen. Un panorama desolador:
encara més extens on la llengua servava tota la seua requisa fonètica, és a
dir, més encara que en la zona central valenciana, on el subdialecte apitxat
s’adaptava millor a la “ch” de germà, i a la “s” ensordida de cosa
(pr.
Cossa), per exemple.
 

Alguns dels joves que
havíem estudiat ja altres llengües que la castellana i teníem nocions més
clares del problema, ens esforçàvem a explicar als ingenus que el valencià
podia escriure’s com qualsevol altre idioma. I intentàvem fer-los comprendre
–cosa que s’aconseguia d’un modo relativament fàcil- que és un error popular
molt freqüent creure que els sons d’un idioma poden representar-se un per un
amb les lletres del nostre alfabet així sense més ni més. Els dèiem que els
sons d’una llengua normal es compten per centenars, sobretot si comptem totes
les variants i s’empra l’Alfabet Fonètic Internacional; que la transcripció
gràfica d’aquests sons amb un nombre tan reduït de lletres com té l’alfabet
llatí –origen de totes les llengües romàniques i germàniques- sols pot fer-se
d’una manera aproximativa i d’acord amb convencions especials per a cadascuna;
que les lletres no tenen obligatòriament els sons que els atribueix una sola
d’aquestes llengües, sinó que cada idioma els dóna un valor fonètic, i idea
combinacions i signes especials, tot segons les pròpies necessitats.

Un alfabet fonètic complet,
fins i tot no essent l’Internacional, els advertíem, aplicable a una llengua,
té tal quantitat de signes gràfics que resulta inaplicable en la pràctica de
l’escriptura i lectura normals per la seua evident complexitat.

 
 

La situació a Valéncia.

Els contactes que teníem
des d’Alacant no eren gaire freqüents amb València, on, uns anys abans de la
fixació oficial –podríem dir-ne- de les Normes d’Ortografia Valenciana a la
ciutat de Castelló, l’ortografia correcta s’usava ja en certs medis cultivats i
no d’una manera general. El setmanari “El Camí”, fundat abans de 1932, s’escrivia
gairebé correctament; l’editorial valenciana “L’Estel”, fundada el 1929, usava
en els llibres que publicava una ortografia correcta. Però, segons les nostres
notícies i la lectura d’algunes publicacions que arribaven als quioscos o a la
llibreria de Carbonell i que ell no posava a la venda, en el Cap i Casal del
país s’imposava popularment l’ortografia inadequada i degenerativa a la
castellana, començant per les dues publicacions periodístiques setmanals
dedicades a l’humor, que es deien “La Chala” i “La Traca”, aquesta molt
anticlerical, esquerrana i famosa, que costà la vida al seu director,
Carceller, el qual fou afusellat pels franquistes. La cosa ja venia de vell,
amb Bernat i Baldoví els seus companys i epígons. Llavors, a València, anotem que
el teatre valencià era molt copiós i vigorós des del punt de vista de la seua
tremenda popularitat, i les obres molt comentades, llegides, presenciades i
també comprades als quioscs i llibreries; i eren vertaderament abundantíssimes
les obres teatrals escrites i ortografiades barroerament a la castellana i
escassíssimes les que empraven una ortografia correcta. Açò feia que les
grafies dolentes s’escampassen arreu de tot el territori valencià. De tal modo,
la depauperació ortogràfica que desfeia la fisonomia de l’idioma, els usos
morfològics dialectals i la castellanització lèxica de moltes obretes escrites
per fer riure, feien molt de mal.

Altrament, la
pseudonormalització de la llengua escrita que solia sorgir de Lo Rat Penat i
altres medis, feia també el seu paper desorientador –moltes vegades amb tota la
voluntat dels “normalitzadors” ocasionals i benintencionats “que no sabien
res”-. La confusió de sons de l’apitxat donava grafies desastroses, algunes de
les quals ja apareixien en el Diccionari Llombart. Hi llegíem gic (amb
“g”) per xic (amb ics); la terra del ge en lloc del xe.
I
moltes altres belleses semblants.
Hi havia els arcaïtzants (allò de “València enans i a
ensús”) que treien a relluir fins i tot grafies equivocades de la primeria de
l’Edat Mitjana; i hi havia també els qui podríem qualificar de “fonetistes”,
que es saltaven netament l’etimologia i la gran tradició gràfica dels clàssics
(per dissort no sempre correcta) i escrivien, com ara, verb amb “t”
final i llarc amb “c” i no amb “d” i “g” respectivament com manen els
derivats.

Tanmateix, tant a València
com a tot arreu del país, una grafia havia sobreviscut en la ment del poble,
segurament recolzada per l’existència de certs llinatges o cognoms: la “ig”
final. Tothom sabia pronunciar Reig, Escrig, Roig, Puig… per la força de la
tradició familiar. Però fins això s’estava fent malbé per la profusió de les
revistes popular mal escrites, on, amb ortografia castellana, apareixien
paraules no pertanyents a cognoms per a les quals s’emprava la “ch” castellana
en posició final: vach, vech, lllebech, etc.

 
 

Orígens i criteris de
les Normes.

Com dic en la meua obra Millorem
el Llenguatge
, l’origen de la nostra llengua, com es sabut i evident, està
en la lenta transformació del llatí vulgar importat en les nostres terres
durant la seua inclusió en l’Imperí Romà. És el mateix cas del francès, de
l’occità, del castellà, del galaico-portugués, de l’italià, del reto-romà, etc.

Derivats del llatí, tots
els idiomes moderns del nostre grup, resultants de la fragmentació lingüística
de la Romania, és natural i convenient que en la seua ortografia reflectesquen
la base llatina o llatinitzada dels mots. El criteri general ha estat mantenir
dins certs límits la fisonomia romànica de les paraules, tot i fent-la
compatible amb el resultat final de l’evolució fonètica que cada llengua
romànica representa.

Vegem, per exemple, el mot
llatí vulgar civitate, que dóna lloc per evolució a l’italià cità,
al francés cité, al nostre ciutat i al castellà ciudad,
tots amb la “c” inicial de la llengua mare, on trobem quatre interpretacions
fonètiques diferents de la mateix lletra (encara que la del francès siga
semblant a la nostra) i la persistència dels trets principals de la fisonomia
del mot originari. Igual ocorre amb el mot llatí vulgar jocu: en italià jocco,
en francès jeu (el més apartat), en la nostra llengua joc i
en castellà juego, tots quatre amb la “j” inicial persistent
interpretada d’un modo diferent a tots els altres pel castellà.
I
així en la major part dels esmentats idiomes.

 

Aquesta fidelitat a
l’etimologia (l’italià, més fonetista, se n’aparta en certes ocasions però no
gaire) es complementa amb la consideració de la nostra tradició gràfica. “Una
llengua escrita –deia el professor Sanchis Guarner- no és sol reproducció de
les paraules, sinó també el vehicle amb què es transmet i perpetua l’obra
cultural d’un poble… Els textos clàssics i les obres mestres sobreviuen a
llur època i són llegits per generacions molt posteriors”. La cita del gran
filòleg valencià inserida en la seua “Gramàtica Valenciana”, publicada per
Editorial Torre el 1950, és no sols exacta sinó alliçonadora. No podem trencar
la tradició gràfica sense trencar la continuïtat de l’idioma ni sense
eixir-nos-en de la gran família; només podem permetre’ns de modificar
prudentment certes grafies per a una major sistematització i un evident
millorament. És allò que han fet els nostres veïns francesos, castellans,
galaicoportuguesos i, en menor grau, els italians.

El precedents de les
nostres Normes.

Els nostres problemes, com
els dels baleàrics, és clar, eren comuns amb els del principat de Catalunya.
Tots posàvem en els mateixos clàssics tots vivíem la mateixa decadència; tots
havíem de lluitar contra la castellanització que ens era imposada, contra la
dialectalització excessiva contra la desfeta, en una paraula.

Allà a Barcelona, la
reacció fou més primerenca que enlloc, però també molt problemàtica. Els
criteris ortogràfics anteriors a les normes propugnades per Fabra i recolzades
per Prat de la Riba, foren solament la pronunciació, el costum i l’etimologia,
els quals es demostraren insuficients i produïren una anarquia certa. Bofarull
propugnava, per exemple, el plural en –as, que s’acostava a la “e”
neutra àtona pronunciada a Barcelona, és a dir, la del català oriental; Milà i
Fontanals, en canvi, defensava el plural en –es atenent-se als clàssics
i a la fonètica del català occidental i valencià.

Més avant, els criteris de
Fabra, en la seua Gramàtica de la Lengua Catalana (1912), i de l’Institut
d’Estudis Catalans, foren més nombrosos: etimologia, tradició gràfica,
pronunciació general, claredat i harmonia amb les altres llengües de cultura
.
Açò era una altra cosa; el camp de discrepància quedava summament reduït.
Conseqüència: el 1913 es proclamaren unes Normes unificadores i rigorosament
científiques per al Principat, i el 1918 es publicà, si no recorde malament, la
famosa “Gramàtica Catalana” de Pompeu Fabra ja escrita en català i d’acord amb
la normativa fixada. El “Diccionari Etimològic” que recolzava també les Normes,
es va publicar l’any 1917.

No cal dir que, a
Barcelona, hi hagué lluita, resistències enormes a la normativa establida pel
IEC, per part dels qui estaven acostumats als anteriors criteris confusionaris.
Com a anècdota, direm que un influent diari de Barcelona publicava sovint la
llista dels qui no havien acceptat les Normes unificadores de 1913, la qual
cada vegada era més curta, puix que el director del periòdic rebia de tant en
tant cartes d’escriptors, abans disconformes, que sol·licitaven que els
donassen de baixa en la llista perquè acceptaven la normalització.

 
 

La fixació i redacció de
les Normes de Castelló de la Plana.

Els grups que treballaren
en el País Valencià per a la dignificació i normalització de la llengua en la
mateixa direcció i amb criteris i tècniques semblants al que s’havia fet a
Catalunya, foren, de nord a sud, la Societat Castellonenca de Cultura on
s’aplegava la millor intel·lectualitat de les terres de Castelló, amb Lluís
Revert com un dels capdavanters, el qual rompé el foc amb el llibre “La llengua
valenciana. Notes per al seu estudi i conreu”, publicat el 1930. Aquesta obra
admirable ja indicava el camí recte a seguir, i llegit a Alacant féu allí també
el seu paper d’orientació de l’opinió que emanava dels qui foren després
membres actius de l’Agrupació Regionalista Alacantina. Compromesos en la
mateixa tasca, hi havia els castellonencs estudiosos i preparats Salvador
Guinot, Àngel Sànchez Gozalvo, el patrici Gaietà Huguet, el jocundíssim
escriptor Josep Pascual Tirado, el Jurista Honori Garcia i molts altres que
Fuster anomena quasi exhaustivament en el fullet que tots coneixem publicat el
1982 per l’Ajuntament de València. De València, intervingueren en la fixació
difusió de les Normes filòlegs com Sanchis Guarner i Josep Giner i Marco,
escriptors i investigadors com Adolf Pizcueta i els germans Martínez Ferrando,
i el gramàtic Carles Salvador. D’Alacant, l’aportació fou menor per la
desvinculació existent en aquells anys; tanmateix, l’historiador alacantí
Figueras Pacheco brindà la seua firma, i el fill de la Marina i més avant
catedràtic destacat de dret de la universitat Central, Joan Beneyto, pels seus
estudis i relacions valencianistes a València, també hi posà la seua veu i
opinió en la confecció de les Normes. Fuster esmenta, també, els principals
signants d’aquestes en el fullet citat: els Martínez Ferrando, Carles Salvador,
Almela i Vives, mateu i Llopis, Sanchis Guarner, Soler i Godes, Adolf Pizcueta,
Joan Beneyto, Thous Llorenç… i tants més que no cite per no caure en
prolixitat, escriptors, polítics, gramàtics i totes les entitats culturals del
País Valencià existents en aquella hora, inclosa la Secció de Filologia de la
Universitat de València. Cal tenir en compte que antics dissidents de bona fe
com el pare Fullana, fill de Muro, donaren exemple essent-ne els primers
firmants…

 
 

L’expansió.

Les Normes, com diu Fuster,
foren en cert modo transaccionals i susceptibles de millorament, la qual cosa
s’ha reflectit en la modesta o no tan modesta cultura escrita durant els
seixanta i escaig de vigència d’aquelles en el País Valencià, la qual ha pogut
abraçar ja pràcticament tots els camps, encara que no amb la profusió i la
divulgació normals: poesia, narrativa, crítica, assaig, economia, ciències
diverses, història, sociologia, filosofia, pedagogia, literatura infantil,
manuals escolars…

Quant a la difusió, citarem
en primer lloc l’infatigable mestre i literat Carles Salvador. Ell degué tenir
una gran part en la planificació i redacció definitiva de les Normes, i no cal
dir en la seua expansió, encara que no m’ho deia així clarament –home modest,
treballador i callat. Però ¿qui havia publicat el 1933 el “Vocabulari
Ortogràfic Valencià” paral·lel al “Diccionari Ortogràfic” de 1917 de Barcelona?
Ell escrigué i edità també el 1934 una “Ortografia Valenciana” i un interessant
i ampli oplusque titulat “Qüestions de Llenguatge” el 1936.

Quant al millorament de les
Normes de Castelló, a part dels curts esforços que significaren les escasses i
dèbils editorials i les publicacions periòdiques “El Camí”, “El País Valencià”,
“Acció” i la “República de les Lletres” abans de la Guerra Civil, hem de posar,
també, en un lloc destacat Carles Salvador, que amb la publicació el 1951 del
seu llibre “Lliçons de gramàtica valenciana amb exercicis pràctics” féu
possible la iniciació i realització dels “Cursos de Llengua de Lo Rat Penat”,
els quals vaig professar jo durant un any sota la seua direcció. Cal esmentar
com els majors i més efectius treballs de difusió i consolidació de la nova
normativa ortogràfica, la publicació de seixanta o setanta títols per Editorial
Torre, tots en la postguerra; l’eixida a la llum de la “Gramàtica Valenciana”
de Sanchis Guarner, llibre altament formatiu per als estudiosos, que també
publicà Torre en l’any 1950; les col·leccions de l’Editorial “L’Estel” dirigida
pel professor Sanchis; els llibres de l’Editorial “Lletres Valencianes” i de
l’Editorial “Sicània”… i moltes altres publicacions diverses dels primers
quinze o vint anys de la Dictadura. Totes les publicacions esmentades usaven i
milloraven les Normes. Alhora es perfeccionava la morfologia de l’idioma, es
depurava i s’enriquia el lèxic i s’afinava la sintaxi. Molts hi contribuírem
amb més o menys encert i extensió, però les Normes de Castelló havien obert el
camí del perfeccionament.

Dels temps actuals, trobe
que no cal parlar-ne massa, perquè tots coneixem la ingent tasca que s’ha dut a
terme i s’hi duu des de la Universitat preparant centenars i centenars de
professors. També des d’associacions com Acció Cultural i altres d’abast
comarcal que s’estenen per gran part de la nostra terra. Els escriptors, avui
nombrosos i en la seua majoria de gran qualitat, contribueixen eficaçment al
general desvetlament de la cultura. I els premis literaris, que s’ofereixen des
del quatre cantons del país Valencià. I els esforços editorials de tots
coneguts…

En
resum: Les Normes de Castelló han creat una gran i saludable inèrcia de lectors
i escriptors. L’idioma s’ha consolidat i es consolida més a més segons el seu
ensenyament va ampliant-se, i així ha pogut i pot resistir els embats absurds,
i inimaginables que sofreix, perquè una nodrida colla de bons valencians han
petjat terra ferma en el seu treball renovador.

 

DISCURS LLEGIT PER ENRIC VALOR I HERNÁNDEZ EN
REPRESENTACIÓ DEL SEU PARE, ENRIC VALOR I VIVES, AMB MOTIU DE LA SEUA
INVESTIDURA COM A DOCTOR HONORIS CAUSA PER LA  UNIVERSITAT D’ALACANT
 

5 de novembre de 1999

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Novel·les de maduresa

0

Jostein Gaarder —qui se’n recorda d”El món de Sofia’?— va crear fa uns
anys la Fundació Sofia que concedeix un premi anual de 100.000 dòlars a la
millor proposta innovadora a favor del medi ambient. L’autor noruec torna ara
amb la novel·la ‘El castell dels Pirineus’ (Cruïlla), un relat d’amor dominat
per la ciència i matisat per la raó, que té dos protagonistes separats des de
fa trenta anys i que es retroben en un antic hotel d’un fiord de Noruega.

més…

El lector
sabrà què ha estat de les seves vides i què va motivar la seva distància a
través de la correspondència electrònica que mantenen. L’anglès Neil Gaiman,
resident als EUA, autor de ‘Coraline’, presenta també a ‘El llibre del
cementiri’ (Estrella Polar-Grup62) una història d’amor i d’amistat ambientada
en un cementiri amb un petit protagonista que viu en aquest hàbitat, educat per
fantasmes, i sota la tutoria d’un vigilant que té un peu entre els vius i un
altre entre els morts. L’anglès Phil Pullman, autor de ‘La brúixola daurada’,
s’endinsa en el món d’una adolescent de 16 anys, en un ambient semirural, a
”El pont trencat’ (Estrella Polar-Grup62), una novel·la que fa descobrir al
lector que la infantesa pot ser una gran mentida; i el mateix autor, a ‘La
maledicció del robí’ (Bromera), una altra adolescent investiga la veritat sobre
la mort del seu pare en un ambient del Londres victorià i un misteri
terrorífic. El veterà Josep Vallverdú explica la història d’un infant de la
guerra, a ‘Blai Joncar’ (La Galera), que no entén la mort de la seva mare i viu
la seva experiència entre una Barcelona sota les bombes i el mas d’uns oncles
on aparentment està fora de perill. Una nova col·lecció de Bambú-Casals, aporta
títols com ‘El crim de Lord Arthur Seville’, d’Oscar Wilde, en traducció d’Ernest
Riera, i ‘La vall de la por’, d’Arthur Conan Doyle, en traducció de Lluís Anton
Baulenas, llibres en cartoné, amb il·lustracions i un apèndix amb àmplia
documentació sobre els autors revisitats. David Nel·lo publica el premi Ramon
Muntaner amb ‘Guguengol’ (Estrella Polar-Grup62), un indret misteriós on qui la
fa la paga i on Notlits, un adolescent, abans de ser considerat un home,
s’haurà de sotmetre a unes proves que li poden costar la vida. Un altre premi,
el Mallorca Juvenil, atorgat a Gemma Pasqual, presenta la novel·la ‘La
relativitat d’anomenar-se Albert’ (Barcanova) on, a través del personatge d’un
rodamón, l’autora dóna veu a la memòria històrica, des de la guerra civil, a la
repressió franquista, la visita d’Einstein a Barcelona o les riuades de
València, amb un intríngulis científic de fons. Una sèrie fantàstica de nova
creació és la de la guionista Ru Pla, que ha encetat la trilogia ‘El món que
dorm’ (Viena Edicions), on tot comença a la primera part, ‘La pedra robada’,
amb un somni de fa prop de 200.000 anys. L’autora Randa Abdel-Fattah, traduïda
aquí amb ‘Per què tothom em mira això del cap?’, torna ara amb ‘Deu coses que
odio de mi’, on la protagonista viu la contradicció de jove estudiant entre el
món occidental de l’institut i el musulmà tradicional de la família, amb un
registre d’humor i farsa no exempt de reflexió. I com que el ‘vintage’ viu un
moment d’esplendor, Estrella Polar del Grup 62 presenta l’edició, amb aires de
principis de segle passat, de les dues primeres novel·les, d’una sèrie de
quatre, que recuperen la saga de ‘Fairy Oak’, personatges creats per la
guionista genovesa, Elisabetta Gnone, que s’ha proposat ara parlar, nit per
nit, no de mil i una històries sinó de quatre: una d’amor, una d’encanteris,
una d’amistat i una d’adéus, ni que no sigui d’un adéu per sempre.

 

http://multimedia.avui.cat/pdf/09/1224/091224sup_a008.pdf

Publicat dins de General | Deixa un comentari

¡Pues hable en castellano!

0
Publicat el 7 de gener de 2010

Agressió al periodista Sergi Tarín

¡Pues hable en castellano!

SERGI TARÍN

Dissabte 4 de desembre. 00:30 hores. Pedalege per Benimaclet. Al cantó dels carrers
Masquefa i rector Zaragozá dos agents de la Policia Nacional m’ordenen
aturar-me i baixar de la bici. El primer d’ells, amb barbeta d’estilista, va
directe al gra: “¿Lleva usted drogas o algún objeto punzante?” “No, evidentment”, responc. De seguida torna a
la càrrega: “¿Seguro? ¿Podría hablarnos en castellano?”. Una mica
nerviós, balbucege un grapat de paraules més en valencià. L’altre policia se
m’acosta, obri les cames i em llança un baf agre amb accent andalús: “No le
ha dicho mi compañero que hable en castellano. ¡Pues hable en castellano!”.

més…


El to intimidatori té l’efecte esperat. Tinc
por i canvie d’idioma. Els agents estan cada vegada més a prop i el carrer més
solitari. El cotxe patrulla ocupa la vorera i escopix unes llums encegadores.
Tot seguit, el de la barbeta em clava la mà dins la butxaca i em lleva la
cartera. “No creo que sea muy legal quitarme la cartera sin permiso”, li
dic. “Totalmente legal. He visto un bulto peligroso en su bolsillo y me he
sentido amenazado”,
assegura amb parsimònia. La mateixa que gasta per
descórrer la cremallera i escodrinyar a dintre.

A continuació em posa contra la paret, amb els braços en alt,
i em palpeja superficialment. Llavors m’arriba el seu perfum. És una olor forta
a pulcritud, a vapor de planxa, a aftershave i a vida ben dispositada damunt
els prestatges de les rutines i les coses ben fetes. Sent ois. Un ois
inexplicable que també es por. I també vergonya. Vergonya per tindre por. Els
pregunte si era necessari tot este desplegament. “Lo hacemos por su
seguridad”,
diu l’andalús, amb les cames cada volta més obertes. “Es que
se parece usted a un camello que vamos buscando”,
apunta l’altre des de la
seua barbeta i pulcritud.

Brut de por i de vergonya els dic que m’he sentit humiliat i
que no poden lesionar el meu dret -constitucional- a expressar-me en valencià. “Eso
es ideología”,
respon l’andalús. Seguidament els demane el número de placa:
108995 i 117104. “Puede usted denunciarnos si quiere”, assevera mentre
els anota en una fulla de llibreta. Els conteste que sóc periodista i que hi ha
maneres de denunciar sense haver d’anar als jutjats. Es miren i el de la
barberta pronuncia amb veu d’epitafi: “A ver lo que escribes. Te vamos a
leer”.

http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/pues-hable-en-castellano/

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Benvolguts Reis de l?Orient: No oblideu als vostres nens i nenes

0
Publicat el 3 de gener de 2010

La vida
és molt estreta però l’esperança és més àmplia. Amb aquesta expressió, els
iraquians i les iraquianes comencem el dia, amb una gran esperança perquè
millori la situació tot i les dificultats de la vida.

més…

És sorprenent, quan les coses es posen pitjor comences a necessitar,
cada vegada menys coses. La bibi sempre
repeteix la mateix dita: si veus la mort, et conformes amb un refredat. Mai
m’hauria pensat que es pogués viure sense televisor o sense música; bo, sense
tantes altres coses que jo abans creia imprescindibles. Triar la roba cada matí
ja no era cap dilema, a penes tenia roba per a vestir-me, i la poca que tenia
era gràcies a les veïnes que passaven a la mare la que ja no anava bona a les
filles. Aquesta tenia diverses temporades i alguns pedaços, ja que
l’aprofitaven al màxim. Però jo donava gràcies a Déu per poder vestir-me cada
matí. Els meus jocs ja no eren davant una pantalla, tampoc amb ninots de piles
i bateries, ni tan sols tenia una bicicleta. Ara la imaginació era la principal
eina, amb ella ens podíem evadir ni que només fos per uns instants de la guerra
i de la vida que ens havia tocat viure. Tenia noves amigues, nenes com jo que
abans també havien tingut una altra vida; però mai parlàvem del passat, com
tampoc del futur, vivíem el present i agraíem a Al·là despertar cada dia.

            Jugàvem a les casetes
amagades, barrejàvem sorra i aigua i amb això fèiem casetes de fang. Després hi
introduíem granadura de collarets de bijuteria, que el Murtada trobava regirant
entre les runes de les cases derruïdes on hi havia infinitat de tresors. Qui
aconseguia endevinar el nombre de grans enterrats en el fang els guanyava tots.
Jo tenia molta intuïció per a aquest joc i sempre aconseguia un munt de grans
de tots els colors, verds, vermells, grocs, etc.


Fragment Llàgrimes sobre Bagdad (Barcanova)


http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/71-llagrimes-sobre-bagdad.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari