Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Tots som Carles Mateu

0
“Hable en castellano que estamos en España”, va dir la guàrdia civil a Carles en sentir-lo parlar la llengua del tio Canya.

Va aguantar totes les burles, les paraules agrejades, sense abaixar la cara, sabedor que tenia tot el dret. Carles no es va voler expressar en llengua forastera, és per això que el van retenir tres hores i el van punir amb denuncies falses.

més… 

I, com no podia ser d’una altra manera, en primera instància, un jutge va anul·lar les sancions imposades per la guàrdia civil.

Però la justícia és cega i com un gos pigall la fiscalia la va guiar cap als seus interessos polítics. En una veritable cacera de bruixes va recórrer contra la decisió del jutge i ha estat l’Audiència de Castelló la que ha acceptat els arguments del ministeri públic per condemnar finalment Carles Mateu.

Legitimant l’abús de poder de la guàrdia civil, i condemnant el nostre estimat company a un any i un dia de retirada del permís de conduir, i sis mesos de presó per parlar valencià, per parlar la llengua del tio Canya. Tractant-lo de delinqüent, negant-li els seus drets, condemnant-lo a l’ostracisme social.

Atacar una llibreria, només val una multa de 300 euros en el millor dels casos. Recordem que, per atemptar contra la llibreria 3i4, la que més atemptats feixistes ha patit de tota Europa, encara no ha pagat ningú. Per parlar valencià, sis mesos de presó, humiliació i molta impotència.

Demanem que s’anul·le la sentència de presó al nostre company Carles Mateu que s’ha imposat en un procés emprès de forma abusiva contra ell, per exercir el seu dret a parlar la seua llengua.

Considerem que no es farà plenament justícia fins que no s’òbriga una investigació sobre el comportament de les forces de seguretat durant els fets, i es depuren totes les responsabilitats.

Denunciem “una ofensiva política contra la llengua catalana” mitjançant “iniciatives polítiques, legislatives i administratives”. I demanem que es deixe d’utilitzar el sistema penal o qualsevol disposició legal per castigar el dret legítim a expressar-se en la pròpia llengua.

Els drets lingüístics són una part indissociable dels drets humans, és per això que exigim al govern espanyol i als autonòmics que complisquen els seus compromisos internacionals, com ara la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries que va signar l’any 2001, justament per salvaguardar les llengües minoritzades.

A un home que ve del poble, ningú fa abaixar la cara. Tots som Carles Mateu i no hi ha al món presons prou grans, ni murs tan alts, per engabiar-nos a tots. No hi ha prou fil, ni agulles, per cosir els nostres llavis. Ens ho va ensenyar el poeta: no podran res davant un poble, unit, alegre i combatiu. Tots som Carles Mateu i tenim les claus de casa, li posarem un forrellat nou, perquè avui tenim temps encara. 

Gemma Pasqual i Escrivà
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Xai guisat a l’estil Calders

0
Totes les meves avantpassades han estat unes cuineres excel·lents de receptes centenàries que han passat de mares a filles, generació rere generació, receptes a les quals cadascuna hem afegit el nostre toc personal. Jo, per exemple, el xai guisat amb cassola de fang, el faig com tota la vida però amb l’olla exprés. Guisar en cassola de fang, per desgràcia, és un costum que tendeix a desaparèixer, com tantes i tantes coses que deixem perdre irremeiablement. Es calcula que d’aquí a dos lustres ja no serà possible de trobar cassoles de fang a cap cuina de les nostres terres. Les joves generacions s’inclinen cada vegada més pel microones i per plats que no volen tanta paciència.

més… 

Avui m’he llevat tard, i el primer gest de la jornada ha estat obrir de bat a bat la finestra de la cuina i donar una ullada al món, amb el profund convenciment que jo el dominava una mica. Entrava un dia serè, més bonic que els altres. He sacsejat la mandra i m’he abocat per la finestra, mig cos enfora, clamant al cel el subministrament del material necessari per a fer anar la meva vida i ser-ne l’ama, com ho han estat la llarga nissaga de dones de la meva família que m’han precedit, dones fortes, vídues lluitadores, amb coratge. Totes tocades amb la mania de llegir i escriure. Deixebles de la lluna i de la seva influència, ella mana el mar i disposa les marees. Tots estem subjectes a la seva atracció i ens pot obligar a fer coses terribles.
       Tant és el meu encís per la lluna que una vegada de petita vaig decidir portar-la al meu dormitori. El procés va ser laboriós, però finalment ho vaig aconseguir, la tenia a dins d’una palangana plena d’aigua; pel que sabem a la lluna li agrada la mullena, m’adornava molt l’habitació i li canviava l’aigua cada dia. El meu Vicenç se’m riu cada vegada que ho explico, potser té raó i és un somni d’infantesa. Però jo sempre ho recordo com una cosa real, i mai ningú de la meva família no ho ha desmentit.
       Acabo d’espantar unes mosques que volaven per la cuina i es feien l’amor, cosa que m’ha tranquil·litzat. Em vull enganyar a mi mateixa pensant que tot rutlla com cal, a vegades aquests cops de cor no serveixen per res. La meva dissort m’ha portat a no estimar la vida i a desgrat de tot no m’he resignat mai a morir. Passa sovint que la gent més feliç i més ben tractada per la vida és la que tem menys la mort.
       Totes les meves avantpassades han estat unes cuineres excel·lents de receptes centenàries que han passat de mares a filles, generació rere generació, receptes a les quals cadascuna hem afegit el nostre toc personal. Jo, per exemple, el xai guisat amb cassola de fang, el faig com tota la vida però amb l’olla exprés. Guisar en cassola de fang, per desgràcia, és un costum que tendeix a desaparèixer, com tantes i tantes coses que deixem perdre irremeiablement. Es calcula que d’aquí a dos lustres ja no serà possible de trobar cassoles de fang a cap cuina de les nostres terres. Les joves generacions s’inclinen cada vegada més pel microones i per plats que no volen tanta paciència.
       Al meu Vicenç li agrada molt el xai guisat. De fet va ser el meu famós plat el que ens va presentar. Treballava de cuinera en un petit restaurant del Raval, i ell era comercial de màquines de repuntar d’una empresa que tenia la seu molt a la vora. Venia tots els dies a dinar, jo l’observava des de la petita finestra de la cuina que donava al menjador. El trobava tan ben plantat amb el seu vestit jaqueta i aquella corbata arrogant de color blau cel que li feia joc amb la nineta dels ulls. Aquell home que sempre demanava el mateix per dinar, amanida amb força ceba, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades, al final, cafè, una copa de conyac i una breva, tenia encuriosits els cambrers i el meu cap inclòs, que l’anomenava el japonès. Ningú no en compreníem el perquè, no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca; al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. D’altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense una ombra de cap accent foraster. El cap ens deia que podria reconèixer un japonès d’una hora lluny, que tenia l’instint esmoladíssim en aquests assumptes, i ningú no gosàvem a contradir-lo. El cert és que teníem una clientela molt variada. Un altre dels assidus era el Ramires, fill de portuguès i catalana que sempre duia una pissarra plegable sota el braç. Segons que ens explicava havia descobert la quarta dimensió, i així que badàvem ens feia números. Jo no entenia ni una paraula del que m’explicava, però les coses que no entenc em desperten una viva simpatia i un obscur instint de militància. 
       Un dia el japonès desconcertant, per a sorpresa de tots, va canviar el menú i va demanar un bon plat de xai guisat, i li va agradar tant que va voler conèixer la cuinera, va distendre els músculs de la cara, obrint-se tot ell amb un somriure acollidor, i es va desfer en elogis cap al meu xai guisat; se’m van enrojolar les orelles fins a cremar la sang de la vergonya. Des de llavors va canviar el cap i pota per xai guisat, i quan venia a dinar, passava per la cuina i em saludava. Fins que un bon dia em va demanar per anar al cinema. Vaig acceptar de bon grat.
       Jo havia estat promesa amb anterioritat a en Felip Sirena, un jove gris, de poques taules verbals i sense complicacions de caràcter. Era un home reservat que posava injeccions a domicili i no se li coneixien altres vicis. No se sap si la seva vocació hauria donat per sostenir el matrimoni, no li vaig donar temps per provar-ho, el pobre noi el vaig deixar plantat a la porta de l’església en constatar com el vestit blanc nuclear que m’havia posat per a l’ocasió anava fent-se gris a mesura que m’acostava a l’altar. Em va guanyar una nosa indefinible, vaig sentir de sobte l’enyorament de coses desconegudes i un gran desig d’evadir-me per camins petits. Vaig marxar cames ajudeu-me, sense mirar enrere.
       Un diumenge a la tarda el Vicenç va acudir puntualment a la nostra primera cita, sense la seva corbata arrogant blau cel que a mi tant m’agradava, duia una americana de quadres, un jersei de punt de color groc i una gorra esportiva. Em va dur al Palau Balaña, tot un símbol del popular barri de Sants, el seu barri. Era molt clar que, tot i les ocurrències del meu cap, no era japonès. De dins el cine semblava més gran, la sala respirava una gran placidesa. La gent parlava en veu baixa; els senyors miraven les senyores de cua d’ull, sense aturar-s’hi massa, i els fumadors fumaven una mica d’amagat, caçant els glops de fum amb la mà i esborrant-los, a fi que no en pervingués molèstia per a ningú. Les criatures, si els semblava que no podien estar-se de plorar, ho feien amb consideració i callaven a la primera protesta que sortia de general. De cop i volta, els llums es van apagar, un lleó va rugir a la pantalla i el meu Vicenç em va agafar la mà.
       A mi m’agradava Sants, aquest barri em va donar la benvinguda a la fi d’un mes de juny amable, quan vaig arribar de València per l’estació que porta el seu nom, amb una petita maleta farcida d’il·lusions i les mitges foradares, vaig quedar bocabadada en veure el Gran Hotel Torre Catalunya; era el primer gratacel que veia en la meva vida. Cadascú basteix les seves quimeres d’acord amb les seves il·lusions més recòndites i jo havia alimentat les meves imaginant que dormiria algun dia en aquest hotel. El meu Vicenç em va prometre aquell mateix vespre que passaríem aquí la nit de noces. Però és proverbial que la realitat es complau a esbullar les nostres més cares fantasies i aquesta es va convertir en una de tantes promeses incomplertes.
       El temps passa d’aquella manera inexorable que ja és sabuda i avui que la lluna minva, fa deu anys del nostre casament, és per això que estic fent el xai. La recepta és fàcil de preparar. Sofregeixo els trossos de carn prèviament salats i amb un polsim de pebre. Retiro la carn i trinxo la ceba ben petiteta; em costa, em fa mal el braç dret. 
       És curiós observar amb quina freqüència la felicitat més perfecta precedeix els mals moments. No han estat deu anys fàcils. En casar-nos, el Vicenç va voler que deixés de treballar; tot i que a mi m’agradava molt fer de cuinera al restaurant, no he sabut mai negar-li res. I van començar les estretors. La gent ja no comprava màquines de repuntar coma abans, el Vicenç sempre estava malcarat i enfurismat, a mi em feia posar nerviosa i tampoc no em sortia res bé. La vida fa capgirells quan hom els espera menys, i això, per més que la filosofia ens ho vulgui fer entendre, ens sorprèn més.
       En quedar-me embarassada em vaig pensar que les coses canviarien, que l’alegria entraria a casa meva. Em feia molta il·lusió la criatura, però no hi ha ningú que amb el simple joc del pensament alteri el seu destí, i el meu havia entrat en un giravolt implacable. La dissort va trucar a casa nostra i se’ns hi va instal·lar per sempre més.
       Un dia, havent sopat, el Vicenç, emmurriat, va tombar una cadira en alçar-se. Amb el geni de través va començar a regirar tota la casa. Obria calaixos i armaris, rebotia la roba per terra i de sobte es va posar de quatre grapes, per mirar sota el sofà: s’havia quedat sense tabac. A ell no li agradava sortir quan es feia fosc des d’aquell dia de festa, a la Porta de la Pau, en què se li va acostar una dona bruna, vestida amb retalls de seda de colors, i li va dir que moriria atropellat per una bicicleta una nit fosca. El Vicenç la va enviar a pastar fang i ella el va maleir de lluny i només el va tocar de passada. Però va ser una passada forta, ja que de llavors ençà va arrossegar la meitat d’ell mateix com si arrossegués una ala i mai més no va voler sortir de nit.
       Em va demanar que baixés a comprar-n’hi. A mi no em costava gens i de pas baixava les escombraries. Aquell vespre la lluna feia el ple, el Vicenç tenia als ulls una llumeta de follia que em va causar inquietud, sabia que sense tabac es posava molt nerviós. Turmentava la darrera cigarreta amb tots els jocs dels fumadors, i els llavis se li aprimaven prodigiosament. Jo estava de vuit mesos, grassa com una balena, i em costava molt cordar-me les sabates. El Vicenç es va impacientar, m’apressava i m’escridassava encalçant-me a puntades de peu.
       —Inútil!
       Massa raó que tenia, estava lenta i maldestra. Ell m’empentava cap a la porta i en la darrera escomesa vaig caure rodolant escales avall. La por em va cobrir el cos i la mort ens va venir a visitar tot i que no li havíem donat hora. Vaig perdre el nen i l’única flameta d’il·lusió que m’animava els somriures. Vaig convertir-me en una dona anodina i sense valor.
       Aquesta ceba és tan forta que em fa plorar. Sofregeixo la ceba amb l’oli de la carn i hi afegeixo alls i una copeta de brandi.
       Al meu Vicenç li agrada més el vi que no el conyac, li agrada molt el vi. S’entreté en la taverna, com que està sense feina… Ara hi afegeixo la carn, algunes fulles de llorer, la cobreixo d’aigua, tapo l’olla exprés i ho deixo coure vint minuts mentre preparo la maleta. He fet una reserva al Gran Hotel Torre Catalunya.
       Torno a abocar-me a la finestra, no hi veig la lluna, alguna nena la deu tenir en remull a la seva habitació. El cel, espès i fosc, se m’apareix molt pròxim, enfront meu, un únic estel en tota la volta fa una telegrafia de punts i ratlles que un grill contesta amb un cant estrident i trencat. En aquesta hora tenebrosa, les cases semblen més que mai armaris de guardar-hi gent. Escampats sense ordre, clavats en la fosca, l’arabesc dels menjadors il·luminats i dels foscos pren una gran importància. S’ha fet de nit, el meu Vicenç no trigarà a venir amb la por al cos de creuar-se amb una bicicleta.
       Una vegada cuit el xai, voldria tastar-lo de sal, però no puc, tinc els llavis massa inflats. Però de segur que m’ha sortit molt bo. Ara hi afegeixo una picada d’ametlles i julivert i el meu toc especial, un polsim d’unes herbes secretes que han passat de mares a filles.
       Aquestes herbes han protegit sempre les dones de la meva família. Amb l’olla destapada ho deixo bullir durant cinc minuts. Mentrestant, fregeixo algunes patates. Paro taula i ho deixo tot preparat per al darrer àpat del meu estimat Vicenç, al qual no desitjo cap mal. Entre anar al cel o quedar-se a casa, estic convençuda que ell prefereix això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa nostra hi ha goteres i moltes i molt variades privacions. Aquesta decisió, però, ja no depèn d’ell, i si, finalment, resulta que n’hi ha, anirà al cel, on passarà una llarga temporada. Jo, en canvi, absolutament lliure, mai no m’he sentit tan saludablement bé, ni mai no he tingut tan clara la consciència que viuré molts anys, com la llarga nissaga de vídues a la qual pertanyo.

Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.barcelonareview.com/revista/70/gpe.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dia Mundial de l?Alzheimer

0
Imagina que un bon dia vas a comprar el pa i descobreixes que no recordes el camí de tornada a casa, que ensopegues amb una amiga que et convida amablement a un cafè i després no saps on has estat, que les paraules no tornen a la llum, que és com si caigueres en un pou de llet. Imagina també que dues setmanes més tard tractes d’estendre la bugada o de llegir el teu llibre preferit i tot es torna un encreuat irresoluble, que desconeixes si el cordó esquerre de la sabata hauria de descriure un cercle o acostar el cap per lligar-lo al dret.

més… 

La Virgínia va dir que ella mateixa compraria les flors.

Es va alçar del balancí i passet a passet es va dirigir cap a l’espill del corredor. No coneixia la dona que la mirava des de l’altra banda. Era una vella amb els cabells blancs, embullats, vestida amb un camisa de dormir blanca sense mànigues, no portava sostenidor i els pits grans i flàccids li queien fins a la cintura. La Virgínia va dirigir la mirada perduda cap a la finestra. Feia un dia fantàstic, un matí perfecte per dur el xiquet a la platja.

Quina delícia! Quina festa! En eixir al carrer, l’aire fresc li va tocar la cara, com el bes d’una ona, fresc i penetrant. Un calfred li va recórrer el seu cos jove de divuit anys com si alguna cosa horrible estiguera a punt de succeir. Es va quedar palplantada a la vorera amb el xiquet al braç i va deixar passar un camió gran i roig que repartia verdures.

–M’estime més els homes que les coliflors –va pensar en veu alta.

El xiquet plorava i ella somreia als veïns. Va veure la senyoreta Dolors, la seua mestra. Malgrat que ja havia complert els cinquanta anys, la dona es conservava molt bé. Duia els cabells recollits i amagava els seus grans ulls blaus darrere unes ulleres de pasta amb vidres de cul de got. La Virgínia es va amagar entre les coliflors. No volia que la descobrira, no havia fet els deures i de segur que la bonegava.

–Dos per tres, vint-i-sis –va dir al xiquet–. Les matemàtiques són molt importants per ser un home de profit.

Esquivant els cotxes, lentament, va aconseguir creuar el carrer. El campanar del poble que la va veure créixer, aquell que un dia es va negar pel caprici d’un dictador, va anunciar que ja havia passat mig dia. De primer els quatre quarts, després les dotze campanades.

Li agradava molt aquella ciutat, el bullici del trànsit, la sentia viva, la gent amunt i avall. Els lladrucs dels gossos van fer plorar el xiquet.

–Silenci! Que s’ature el món que el meu xiquet plora!

Ella havia estat una xiqueta de postguerra, havia patit fam i misèria, també va plorar molt. Però el seu xiquet no havia de patir, no li faltaria de res, estava convençuda que es calmaria quan l’arena calenta li acariciara els peuets.

Se sentia molt jove, i alhora invenciblement vella. Com un ganivet travessava totes les coses, i alhora estava fora d’elles, mirant. Mentre contemplava els cotxes, tenia la perpetua sensació d’estar fora, lluny, molt lluny de la mar, i sola. Sempre havia considerat que era molt, molt perillós viure, encara que només fóra un dia. I conste que no es creia intel·ligent ni extraordinària. Ignorava com s’ho havia fet per viure amb les quatre regles que li havia ensenyat la senyoreta Dolors. No sabia res, ni idiomes, ni història, només llegia, devorava els llibres i tocava el piano, adorava la música ben igual que la seua mare. De cop i volta es va preguntar si de cas importava que forçosament haguera de deixar d’existir; tot hauria de prosseguir sense ella. Es va sentir molesta. O potser es transformava en un consol, en pensar que la mort no acabava res. De sobte va tornar a veure aquella dona vella, l’estalonava, la seua imatge es reflectia en els vidres d’un aparador.

Els autobusos anaven i venien, s’aturaven i es posaven en marxa. Però, quin era el que ella havia d’agafar? Havia de ser un que anara a la platja. No havia de precipitar-se, tenia tendència a la passivitat. Tot d’una va veure un taxi groc i negre; va córrer amb el xiquet al braç, passet a passet, a agafar-lo.

 

Fragment “Endevina qui” de Gemma Pasqual i Escrivà (Ed. Tabarca)

 

http://www.tabarcallibres.com/tenda-online/ficha.php?id=163

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Bon viatge, Jordi-Carles Burillo…

0
La vida és injusta i no dóna pròrrogues. La mort de Jordi-Carles Burillo m’ha agafat de sorpresa. Feia temps que no ens vèiem, però mai oblidaré aquest gran patriota. Em sap molt greu la seva mort, es mereixia una pròrroga per poder veure i gaudir una Catalunya independent, encara que només fos un bocí d’aquests Països Catalans que tant estimava… Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels… Bona travessia, Burillo, estaràs ben present en els nostres cors el dia de la victòria.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Manifest de suport a la Vaga Indefinida del professorat de les Illes Balears

0

Davant d’aquestes mesures que pretenen acabar amb l’ensenyament públic i de qualitat, deteriorar les condicions laborals del professorat i el genocidi lingüístic de la nostra llengua, volem mostrar el nostre suport total i incondicional a les companyes i companys de les Illes Balears i a les seues organtizacions. La persecució i els atacs a la llengua i cultura catalanes no s’ha produït únicament a les Illes, sinó que s’han repetit arreu dels territoris que comparteixen una mateixa llengua. Al País Valencià fa anys que milers d’alumnes no poden estudiar en valencià, i ara volen empitjorar-ho amb els programes plurilingües. Al Principat s’intenta per la via judicial tombar la immersió lingüística. I a la Franja de Ponent, volen frenar els xicotets avanços que s’hi han produït amb la derogació de la llei de llengües d’Aragó, única referència legal que hi ha al català en aquella zona, i l’invent del “LAPAO”. Diferents tàctiques, la mateixa estratègia: entrebancar els processos de normalització lingüística als diferents territoris, afeblir el català i avançar en la seua desaparació.

 

Per això, fem una crida a la solidaritat activa amb la seua lluita, que també és la nostra, per una escola pública de qualitat i en català.

més… 

Manifest de suport a la Vaga Indefinida del professorat de les Illes Balears

 

Les organitzacions sotasignades volem manifestar el nostre suport al professorat, a l’Assemblea de Docents i als sindicats de les Illes Balears davant la vaga Indefinida convocada contra la política educativa i lingüística del govern Bauzà.

 

La convocatòria de la vaga indefinida ha estat caracteritzada per un procés intens de debat i decisió assembleària i horitzontal, amb una important participació del professorat i de nombroses xarxes, plataformes i entitats illenques per decidir quines eren les mesures més adients per plantar cara a les polítiques del govern balear, un govern que està aprovant, de manera unilateral, nombroses mesures que afecten negativament l’escola, el professorat i l’alumnat. Entre aquestes mesures hi ha totes aquelles que afecten salaris, jornada, plantilles, ràtios, jubilacions, acomiadaments… També les que afecten la concessió de beques o prestacions a l’alumnat o a les seus famílies. I, evidentment, el TIL, un programa que pretén impedir que el català siga la llengua vehicular del sistema educatiu. La dignitat d’uns docents –directors de centre amb el suport dels seus consells escolars– que s’han negat a aplicar aquest desficaci, ha comportat que hagen estat expedientats per Conselleria. Cal destacar que aquest programa, el TIL, ha estat suspés cautelarment pel Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears que el govern Bauzà ha ignorat completament amb l’aprovació d’un decret-llei per la via d’urgència.

 

Davant d’aquestes mesures que pretenen acabar amb l’ensenyament públic i de qualitat, deteriorar les condicions laborals del professorat i el genocidi lingüístic de la nostra llengua, volem mostrar el nostre suport total i incondicional a les companyes i companys de les Illes Balears i a les seues organtizacions. La persecució i els atacs a la llengua i cultura catalanes no s’ha produït únicament a les Illes, sinó que s’han repetit arreu dels territoris que comparteixen una mateixa llengua. Al País Valencià fa anys que milers d’alumnes no poden estudiar en valencià, i ara volen empitjorar-ho amb els programes plurilingües. Al Principat s’intenta per la via judicial tombar la immersió lingüística. I a la Franja de Ponent, volen frenar els xicotets avanços que s’hi han produït amb la derogació de la llei de llengües d’Aragó, única referència legal que hi ha al català en aquella zona, i l’invent del “LAPAO”. Diferents tàctiques, la mateixa estratègia: entrebancar els processos de normalització lingüística als diferents territoris, afeblir el català i avançar en la seua desaparació.

 

Per això, fem una crida a la solidaritat activa amb la seua lluita, que també és la nostra, per una escola pública de qualitat i en català. En eixe sentit acordem:

 

  1. Constituir una Comissió de Suport a la Vaga Indefinida que en realitzarà el seguiment i convocarà les accions que es consideren oportunes per tal de donar suport actiu al professorat illenc.
  2. Convocar un acte en suport dels docents illencs dilluns 16 de setembre, a les 19 hores, a la Plaça de Manises de València.
  3. Organitzar un acte amb la participació de companyes i companys de les Illes Balears que servesca per informar de la lluita i recaptar fons per a la seua continuïtat.
  4. Animar a tots els claustres, consells escolars, entitats i plataformes valencianes a enviar escrits de suport i convocar accions de solidaritat als seus àmbits respectius d’intervenció.

 

País Valencià, 9 de setembre de 2013

 

Primera relació de signants:

 

Acció Cultural del País Valencià

ACL El Tempir Elx

Alternativa per València-CUP

Associació d’Escriptors en Llengua Catalana

BEA

Benimaclet Viu

Bloc Jove

Ca Revolta

Casal Obrer i Popular – Francesc Santacatalina

CEDSALA

Centre Social Terra

CGT-PV

Col.lectiu Contra la Corrupció.

Col·lectius de Joves Comunistes

Construyendo la Izquierda-Alternativa Socialista

CIEMEN

Compromís

Coordinadora Professorat Interí

Coordinadora de Plataformes en Defensa de Persones Desocupades

COS

CUP

Escola Valenciana

Endavant

Esquerra Anticapitalista

Esquerra Republicana del País Valencià

Esquerra Unida del País Valencià

FAPA-València

Iniciativa Animalista

Lluerna Teatre

MDT

Plataforma Meliana

PCPE-PV

PSAN

Sindicat d’Estudiants

SEPC

Solidaritat per la Independència – País Valencià

Societat Coral El Micalet

Som Països Catalans

STEPV – Intersindical Valenciana

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

11 de setembre de 1973… Et recorde, Amanda

0

«Esta será seguramente la última oportunidad en que me pueda dirigir a ustedes…» La veu venia i se n’anava i en lloc seu se sentia música militar. Vaig intentar sintonitzar altres emissores, però totes les de la Unidad Popular van parar d’emetre a mesura que les seues instal·lacions eren bombardejades o preses pels militars. «… la historia es nuestra y la hacen los pueblos…», continuava el president en Radio Magallanes. «… se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor…» L’Amanda es va abraçar a mi amb força; el Joan també. Formàvem una gran pinya, paralitzada davant la ràdio, una pinya que no havíem d’haver desfet mai. «… éstas són mis últimas palabras, teniendo la certeza de que el sacrificio no será en vano. Tengo la certeza de que, por lo menos, habrá una sanción moral que castigará la felonía, la cobardía i la traición.» I ací va acabar Allende. Mai més no el vaig tornar a sentir. Estava convençut que es faria justícia. Que lluny que estava de la realitat!

més… 

L’11 de setembre de 1973, el tenia viu en la memòria com si només hagueren passat uns minuts. Sovint es pensava que tot havia estat un malson, que es despertaria del seu somni aquell mateix dia nuvolós d’hivern, amb tota la seua família. Tot i que havien passat més de trenta anys d’aquella data, per a ella s’havia aturat el temps. Recordava perfectament l’últim dia, l’últim instant en què va veure la seua estimada Amanda, l’últim dia de la seua família.

 

Aquell matí, l’Amanda es va llevar molt d’hora. Estava neguitosa perquè havia de llegir la carta de l’avi Lluís en l’exposició sobre els horrors de la guerra civil i del feixisme. Recorde perfectament el lema: «Por la vida. Contra el fascismo».

L’Amanda regirava els armaris mentre jo preparava l’esmorzar per a l’Edmundo i l’Elisabet.

–Què et sembla aquest jersei amb aquests texans? M’escau bé? –em va preguntar nerviosa.

––Perfecte. Però no t’agradaria més posar-te una faldilla? Hi serà el president Allende i de segur que la televisió també –li vaig recomanar sense massa insistència. Coneixia molt bé els seus gustos i la seua independència en la manera de vestir.

–Què vols, que semble una pituca davant de tot el país? Definitivament, el jersei i els texans –va decidir, com sempre, sense fer cas dels meus consells.

El Joan s’havia ofert per anar a fer la cua del pa i l’Edmundo va acompanyar l’Elisabet a l’escola.

L’Amanda era un manat de nervis. Anava amunt i avall de la casa recitant la carta de l’avi en veu alta quan, de cop i volta, va entrar el Joan tot esvalotat.

–A la ràdio han dit que Valparaíso està acordonat. Crec que ja ha començat el cop –S’embarbussava amb el semblant desencaixat..

–No pot ser! –vaig exclamar mentre intentava sintonitzar Radio Magallanes, una de les emissores partidàries de la Unidad  Popular.

De seguida vaig sentir la veu del president Allende, que feia el discurs de comiat des del palau de La Moneda.

«Esta será seguramente la última oportunidad en que me pueda dirigir a ustedes…» La veu venia i se n’anava i en lloc seu se sentia música militar. Vaig intentar sintonitzar altres emissores, però totes les de la Unidad Popular van parar d’emetre a mesura que les seues instal·lacions eren bombardejades o preses pels militars. «… la historia es nuestra y la hacen los pueblos…», continuava el president en Radio Magallanes. «… se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor…» L’Amanda es va abraçar a mi amb força; el Joan també. Formàvem una gran pinya, paralitzada davant la ràdio, una pinya que no havíem d’haver desfet mai. «… éstas són mis últimas palabras, teniendo la certeza de que el sacrificio no será en vano. Tengo la certeza de que, por lo menos, habrá una sanción moral que castigará la felonía, la cobardía i la traición.» I ací va acabar Allende. Mai més no el vaig tornar a sentir. Estava convençut que es faria justícia. Que lluny que estava de la realitat!

Hem de buscar una casa segura –va resoldre el Joan, que recordava perfectament les instruccions dels seus companys.

–No! Hem d’anar a l’exposició; és per això, precisament, que es fa –va replicar l’Amanda.

–Ni pensar-hi! Tu et quedes a casa! –li vaig ordenar a crits.

–Si ens amaguem tots a casa, es pensaran que els tenim por i ens guanyaran. Estic convençuda que ells són menys –va contestar l’Amanda sincerament.

–No t’equivoques, els ianquis hi són al darrere… És un error anar a l’exposició, ens ficarem a la gola del llop –la va contradir el Joan en veu baixa i mesurant cada paraula. Sabia que tenia molt poques possibilitats de dissuadir-la, era cabuda com ella sola, i aquell era el seu gran dia, un grapat de feixistes no li l’espatllarien.

Jo estava desesperada, no sabia què fer. Em vaig posar davant la porta, barrant-li el pas, decidida a no deixar-la marxar.

–Mare, mareta… no patisques. Jo m’he compromès a anar a l’exposició i és el que pense fer. Per favor!, no ho faces més difícil… –em va dir resolta i amb una cara d’adulta que no li havia vist mai. Era com si coneguera el seu destí.

Em vaig enretirar derrotada. L’Amanda em va besar, em va fer una abraçada i va eixir per la porta. Aquella va ser l’última vegada que vaig veure la meua filleta.

El Joan, en contra de la seua pròpia opinió, va optar per acompanyar-la, i em va prometre que en tindria cura.

Jo em vaig quedar allí, palplantada, tota sola davant una porta tancada. El silenci de la casa era aclaparador. No sé el temps que va transcórrer fins que el telèfon em va fer despertar del trànsit. Era l’Edmundo, que s’havia assabentat de les terribles notícies. M’anunciava que venia cap a casa amb l’Elisabet. No vaig tenir esma d’explicar-li el que havia passat amb l’Amanda.

Quan va arribar, es va enfadar molt amb mi, va perdre els estreps, em va insultar: «mala mare» va repetir no sé quantes vegades. No em va dir res que la meua ment no em repetira milions de vegades en silenci. Una telefonada de l’Amanda va tallar la discussió. Ens va dir que estava bé, que no ens preocupàrem. Només va parlar amb l’Edmundo. Li va explicar que hi havia molt cua per a parlar i que no es podia estendre. Es va acomiadar, el telèfon va quedar mut i va penjar.

L’Edmundo anava a continuar la baralla quan un gran estrèpit i el brunzit d’un avió ens va interrompre. Començava l’atac al palau de La Moneda, mentre els helicòpters metrallaven la casa del president.

Vaig agafar l’Elisabet i vaig abraçar fort l’Edmundo. Era com si volguera fer un escut humà amb el nostre amor que ens salvara d’aquesta tragèdia.

El palau de La Moneda havia estat bombardejat i incendiat. No sabíem si Allende havia sobreviscut. Per la ràdio, els militars declaraven l’estat de setge pel decret llei núm. 3, que seria reinstaurat cada sis mesos durant els anys següents, fins al 1987.

L’Edmundo va insistir a anar a buscar l’Amanda i el Joan. Però no li ho vaig permetre, era molt perillós. Mai no em va perdonar que aquell dia li impedira eixir a trobar la seua filleta. L’Amanda ens va tornar a telefonar. Ens va informar que passaria la nit a la Universidad Técnica, era el més segur. El Joan també va parlar amb nosaltres, ens va tranquil·litzar i ens va assegurar que en tindria cura.

Aquella nit de dimecres va ser la més llarga i freda de la meua vida. Em sentia culpable, i no em podia reconfortar amb l’Edmundo perquè, tot i que intentava dissimular, als ulls li llegia la ràbia dirigida en contra meua. Per a ell, jo era la culpable, no havia sabut retenir la seua filla.

Jo tenia presents l’Amanda i també el Joan, els meus fills. Tenia la preocupació estúpida de mare, pensant si portaven prou roba d’abric o si haurien menjat alguna cosa.

L’endemà, cap al migdia, es va alçar el toc de queda per unes hores. L’Edmundo va eixir disparat a buscar la seua filla. L’Elisabet i jo no ens vam moure del costat del telèfon. Per la finestra vèiem la gent fent les mateixes cues de sempre, però ara controlades pels soldats, que amenaçaven les persones i els donaven cops amb els fusells.

A la televisió, només eixien generals parlant d’eradicar la lepra del marxisme del país. Les forces armades van declarar l’existència d’un estat de guerra interna. L’enemic interior era el comunista, el marxista, el socialista i el revolucionari, el subversiu; qualssevol que, a parer dels militars, constituïren un desafiament al nou ordre establert.

Una notícia que em va colpir molt va ser la mort del president Allende, que van acompanyar amb imatges de les runes del palau de La Moneda. Els meus ulls no s’ho podien creure. Em va venir a la memòria el dia de la gran marxa, amb Allende al balcó d’aquell edifici gran, brut i sobri, saludant una gentada que li donava ànim i suport. Ara ja no em quedava res. També repetien imatges de casa seua, amb primers plans del seu dormitori i de la cambra de bany. Encara avui no entenc tant d’interès per mostrar al país una tassa de vàter esmicolada. Quin missatge hi devien voler amagar al darrera. Mai no entendré els feixistes.

De sobte, un locutor que parlava i parlava d’horror, va informar, com si es tractara d’una notícia de societat, que la Universidad Técnica havia estat reduïda aquell mateix matí i que un gran nombre d’extremistes havien estat arrestats. Ho explicava com si foren els culpables de tot el que estava succeint. Em va fer un salt el cor. Què se’n faria, dels meus fills?

L’Edmundo va tornar a casa derrotat i sense l’Amanda. Els soldats l’havien parat un parell de vegades, apuntant-lo amb les seues armes. Em va explicar que, en arribar a la Universidad Técnica, ja no hi quedava ningú, només restes de vidres, casquets i la prova evident que hi havia tingut lloc una veritable batalla campal.

L’única notícia de la qual s’havia pogut assabentar era que els detinguts de la Universidad Técnica, els havien traslladat a l’Estadio de Chile. No ens podíem moure de casa, tornava a haver-hi toc de queda.

Divendres, el toc de queda va ser alçat per un breu espai de temps, que l’Edmundo i jo vam aprofitar per a anar a l’Estadio de Chile. L’Elisabet es va quedar a casa a peu de telèfon.

La imatge era dantesca. A fora de l’estadi, una multitud de gent, que preguntava per amics i familiars. Els guàrdies ens observaven, en actitud desafiant, apuntant-nos amb les seues metralladores a punt per disparar.

Ningú no ens donava notícia de l’Amanda ni del Joan. L’Edmundo va prendre la decisió de demanar ajuda al seu pare biològic. Malgrat que feia molts anys que no s’hi parlava, com que es tractava de la seua néta, estava segur que l’ajudaria.

Res més lluny de la realitat. El senyor influent es trobava més envalentit que mai, ara havien guanyat els seus. El va enviar a porgar fum tot retraient-li que alguna cosa dolenta devia haver fet l’Amanda perquè la detingueren, que no volia saber-ne res, de comunistes. L’Edmundo ja havia tingut la seua oportunitat i l’havia rebutjada com un gos desagraït. Ara ell se’n rentava les mans. El teu avi, deixant de banda tot el seu orgull, li va pregar, li va suplicar ajuda; però no va aconseguir res d’aquell malparit sense entranyes.

Passaven els dies, anàvem de ministeri en ministeri, de comissaria en comissaria. Ens van dir que totes les dones havien estat alliberades, que la meua filla era una dona molt jove, de segur que se n’havia anat amb un home, o qui sap si a l’estranger. Era com lluitar contra un mur de pedra, de res no els valia que els repetira una vegada i una altra que la meua filleta era menor d’edat. Ningú no ens tractava amb dignitat, ens feien esperar hores i al final no ens donaven cap informació. Es burlaven de nosaltres. Jo ja sabia que torturaven les persones, però la por de perdre els meus fills no em paralitzava.

Un advocat va interposar un recurs d’empara. Vam visitar molts centres de detenció. La recerca va ser infructuosa. Vaig guardar la seua roba i tots els seus records. Vaig pensar que si tornaven, trastornats per les tortures, almenys reconeixerien les seues coses i se sentirien a casa seua.

La repressió inicial del règim va ser ràpida i massiva, cosa que va permetre a Pinochet obtenir un control absolut del país en menys d’una setmana. Només entre l’11 de setembre i el 31 de desembre de 1973 van morir o van desaparèixer, a mans d’agents de l’estat, 1.213 persones.

Amb aquest panorama no vam tenir altre remei que enviar a ta mare a Gandia amb els meus pares. A Xile ja no s’hi podia criar ni la mala herba. Sota el terror no podia viure una xiqueta, i amb tot el dolor del meu cor, la vaig deixar marxar.

Quan vaig acomiadar l’Elisabet a l’aeroport, vaig perdre tot el que em quedava de la meua felicitat. Ja no tenia família.

La gota que va fer vessar el got va ser la mort del poeta Pablo Neruda, el 23 de setembre. El seu cor no va poder resistir tant d’horror, també va ser una víctima del dictador, ja que els militars van retardar l’arribada de l’ambulància que havia demanat la seua dona.

El funeral es va celebrar el 25 de setembre. L’Edmundo i jo vam acudir a casa seua per vetllar el cos en companyia de la viuda. Els gossos de Pinochet l’havien destruïda durant el toc de queda. Vidres trencats, canonades destrossades i tots els seus estimats llibres estripats, trepitjats amb tota la força de la incultura del feixisme, en un intent de combatre la raó del pensament amb les seues armes.

Em vaig recordar molt del Víctor Jara. Ens havia promès que ens presentaria el gran poeta. Però els van matar tots dos abans que poguera fer-ho.

Ens hi vam aplegar centenars de persones, vigilades a punta de metralleta pels soldats i per la policia secreta, que encara volia més detencions.

Caminàvem tots junts, lentament, en processó cap al cementiri, recitant els versos del nostre estimat poeta: «Sí, nosotros, los más pobres, ganaremos, aunque tú no lo creas, ganaremos.» Els periodistes estrangers i les seues càmeres ens feien d’escut i ens protegien. En arribar al cementiri, militars i furgonetes blindades ens van envoltar. La gent cridava: «¡Compañero Pablo Neruda, presente, ahora y siempre! ¡Compañero Salvador Allende, presente, ahora y siempre! ¡Compañero Víctor Jara, presente, ahora y siempre!» Jo pensava en l’Amanda i en el Joan. Foren on foren, jo era allà representant-los i, quan tornaren, els ho podria contar.

De cop, tota la gent va entonar La Internacional. L’Edmundo no la sabia. Jo la vaig cantar amb totes les meues forces en català, clar i alt. Aquesta va ser l’última manifestació pública de la Unidad Popular a Xile i la primera de la resistència feixista.

Al cap d’un any, l’Edmundo va perdre tota esperança de trobar-los amb vida i va caure en una profunda depressió que encara ens va separar més. Jo ja no plorava, ni implorava, només buscava i buscava. La meua lluita em permetia continuar vivint.

Un dia em van avisar de la feina de l’Edmundo. Era a l’hospital víctima d’un atac cerebral que li va deixar mitja part del cos paralitzat. Ell va perdre la feina i jo, altre cop, vaig haver d’endreçar les cases dels rics. Era com tornar enrere. No era gens fàcil trobar feina quan estàs catalogada com a persona conflictiva. Però jo ja hi estava acostumada, ja en tenia experiència.

Aquesta fatalitat em va fer perdre tota esperança de recuperar l’Elisabet. No tenia diners, ni possibilitats de viatjar amb el marit delicat de salut. Tot i que semble estrany, la malaltia del meu estimat Edmundo ens va unir. Depenia de mi totalment i jo en tenia cura amb tot el meu amor. Necessitava tant donar amor. Ell hi corresponia com podia, acariciant-me la cara, fent-me un bes, demostrant-me, amb la mitja part del cos que li quedava viva, com m’estimava. Ens teníem l’un a l’altre.

Vaig trobar molt de suport en les companyes de l’Agrupación de Familiares de Detenidos-Desaparecidos. Ens vam convertir totes en una gran família; tenien cura de l’Edmundo mentre jo era a la feina; ens ajudàvem les unes a les altres en tot el que podíem. Ara la lluita ja no era únicament per l’Amanda i pel Joan, era per tots els desapareguts i desaparegudes; els familiars i sobretot les mares no pensàvem rendir-nos, arribaríem fins al final.

El 14 de juny de 1977 vam fer la primera vaga de fam. Desafiàvem l’ordre establert de Pinochet, sempre que podíem intentàvem internacionalitzar el conflicte, que la resta del món sabera el que estava succeint a Xile.

Un dia d’agost d’aquest mateix any van trucar a la porta, jo em pensava que era una de les mares que venia a ocupar-se de l’Edmundo. Vaig obrir sense preguntar qui era, ja no tenia por, no em quedaven forces. Vaig quedar de pedra, davant meu hi havia un xicot molt prim, amb un pegat a l’ull, era el meu fill Joan; costava de reconèixer, tenia els cabells blancs de tot l’horror que havia passat. No deia res, estava allí palplantat a la porta, el vaig abraçar i besar, ell no es movia, només les llàgrimes que li regolaven per la cara em feien endevinar que era viu.

Li va costar bastant de temps recuperar-se, però amb l’amor de totes les mares ho vam aconseguir. Jo no m’atrevia a preguntar-li per l’Amanda, em feia por fer-li recordar, l’estimava massa.

A poc a poc, el Joan va anar tornant a la normalitat. Per fi un dia, assegut a la cuina, em va preguntar per l’Amanda. Ell tampoc no en sabia res des d’aquell fatídic 11 de setembre de 1973.

Ara ja tenia un company de viatge. El Joan m’ajudava en la recerca de l’Amanda, i a més a més va fer-se molt amic de l’Edmundo; jugaven als escacs i li llegia els versos de Neruda. Crec sincerament que el teu avi va reviscolar, li vaig veure una gran millora en la seua malaltia, i fins i tot el seus ulls tenien una llum d’esperança de trobar l’Amanda.

Em vaig plantejar viatjar a Gandia per visitar l’Elisabet. Però, quan ja ho tenia decidit, em vaig fer enrere; encara era estrangera i si eixia del país podia ser que no m’hi permeteren tornar a entrar. Vaig rebutjar la idea, no podia abandonar l’Edmundo, i de tota manera la meua filla ja era una dona adulta i tenia la seua pròpia vida.

El 1986, la malaltia de l’Edmundo es va agreujar, va tenir un altre atac i ens va deixar. No vaig voler que l’Elisabet vinguera al funeral, no volia que posara els peus a Xile. Després d’una gran discussió telefònica, li ho vaig prohibir i ella em va fer cas. Això va ser el detonador que va fer que la perdera per sempre més; però va ser un acte d’amor, preferia mil vegades que m’odiara que no que passara per tot aquest horror.

Al cap de poc va morir mon pare, el teu besavi Lluís, i aleshores vaig ser jo qui no va poder assistir al funeral. Tampoc no tenia gaire importància, feia tota una vida que no ens vèiem i l’últim record que en volia guardar no era dins un taüt. L’Elisabet m’ho va retreure una vegada i una altra. Per a ella sóc un ésser horrible, sense sentiments, i potser té raó; ara, l’única cosa que he fet bé en aquesta vida va ser enviar-la a viure ací a Gandia, amb les persones que jo més estimava: els meus pares. Va ser com reconstruir la meua família, omplint buits; ella va omplir el meu.

Ja als anys noranta va venir la transició que ens va portar una democràcia limitada, imperfecta i amb molta censura. No hi ha ni tan solament una democràcia formal, té uns lligams dictatorials que la tenen vigilada i sota l’espasa de Damocles del sector colpista que va enderrocar el govern democràtic d’Allende el 1973. No pot existir la democràcia en contuberni amb la constitució pinochetista del 1980, la llei d’amnistia del 1978, els senadors designats a dit, l’existència de presos polítics, jutjats dues vegades pel mateix delicte pels tribunals civils i els tribunals militars, una circumstància que garanteix la més absoluta impunitat per als criminals de la dictadura, començant per Pinochet. Xile no és una democràcia amb enclavaments dictatorials, és una dictadura disfressada amb enclavaments democràtics. És a dir, no ens va portar res, només desil·lusió i ràbia en veure que Pinochet s’autonomenava senador vitalici. Tot i això, vam continuar lluitant contra l’oblit i l’amnèsia col·lectiva, continuàvem buscant els nostres fills i filles, demanàvem justícia i que empresonaren el responsable: Augusto Pinochet.

No tot, però, han estat desgràcies. El Joan ha aconseguit una plaça de professor a l’Instituto de Teatro de la Universidad de Chile, ha pogut fer realitat un dels somnis de la seua vida.

 Quan em van diagnosticar el càncer, d’alguna manera em vaig sentir feliç que arribara el final d’aquesta llarga i penosa vida que m’ha tocat viure. Però no em volia morir sense conèixer-te, de manera que vaig agafar el telèfon i vaig tenir una llarga, educada i fructífera conversa amb la teua mare. Vam decidir donar-nos una altra oportunitat. A més a més, Pinochet ja era a Londres i m’agradava la idea de seguir-li la pista; ni que només fóra a uns quants quilòmetres de distància, tots dos seríem al vell continent. Ara és ell qui es troba en el meu terreny. Així que vaig posar la casa a nom del Joan i vaig fer les maletes. Ell em volia acompanyar però jo m’hi vaig negar; no podia abandonar la seua feina, encara havia de recuperar els anys que Pinochet li havia furtat vilment, li havia robat tota la seua joventut.

Ja coneixes tota la història, en definitiva la història de Xile, una de tantes històries de persones amb les vides destrossades per l’ambició d’una persona, Augusto Pinochet, que sense l’ajut dels Estats Units mai no hauria pogut arrabassar la vida i la llibertat al poble xilè.

 

L’òpera va acompanyar tot el relat, un final punyent per a una amarga història. L’Amanda es va abraçar fort a la seua àvia, l’estimava més que mai, admirava la seua força i la seua enteresa i en aquell moment es va fer el propòsit ferm de continuar lluitant pels desapareguts i les desaparegudes, la lluita no s’acabaria amb la seua àvia.

 

Et recorde, Amanda (Voramar/Alfaguara) Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria

0

Vaig nàixer en un poble, en un pis que recorde.

Tenia dos taulells quasi solts a l’entrar.

A l’esquerra hi havia, de seguida, la cuina.

A la cuina hi havia el foguer i una pica.

 

De ben petits, encara que érem veïns i teníem la mateixa edat, el Vicent i jo no és coneixíem. Ell era un nen malaltís, un ocell de gàbia que passava els dies tancat a casa; en canvi jo era un nen de carrer, sempre amunt i avall. Tots dos vam coincidir a l’escola municipal del poble, que era a la cantonada de casa. És curiós, recorde més bé el seu primer dia de col·legi que el meu.

Un dia, quan ja érem tots a l’aula –i dic tots perquè només érem xics–, va interrompre la classe un xiquet menut amb els cabells vermells i la cara plena de pigues, feia cara d’espantat. El mestre, un home gran amb un aspecte quixotesc, alt i prim, sempre vestit de dol, com ma mare, el va rebre molt amablement. El Vicent es va asseure en un racó, en un banc que hi havia a la paret. No va descloure els llavis. Semblava molt tímid i de seguida es va guanyar fama d’aplicat, de seriós, de discret, tot allò que tant agradava als mestres i que tanta mania ens feia als companys. Recorde que li cantàvem una cançó que a ell li feia molta ràbia, feia així: «Roig mal pèl, cullera de mel, sal i vinagre, cara de lladre».

més… 

El fet que va unir els nostres destins va ser el canvi de mestre, potser fóra perquè van jubilar el de tota la vida. Al seu lloc van posar un mestre molt més jove, de roba encara més acurada i molt ben pentinat. Un dia, a la classe es va armar un bon enrenou, no recorde ben bé el que va passar però de cop i volta el mestre es va adreçar al Vicent fet una fúria i li va ventar una bona bufetada, tan forta que semblava que el seu cap anara a sortir disparat. Jo, que seia darrere, vaig observar atònit aquella escena, em va impactar molt. De sobte es va fer un gran silenci. El Vicent plorava de ràbia, de desolació. La resta de la classe estaven segurs que no havia fet res.

            Vam fer una pinya al voltant del Vicent, enfront d’aquella injustícia ens sentíem solidaris i tots els companys el vam escortar a casa al migdia, a l’hora de dinar. Aquella va ser la primera vegada que trepitjava sa casa. Tots parlàvem alhora intentant explicar al seu pare el que havia passat. Ell no entenia res del que li contàvem, però quan va sentir que el mestre havia pegat al fill, va treure foc pels queixals, es va aixecar i va agafar la porta escales avall. Tots vam restar muts, vèiem el pare del Vicent com un heroi, en aquell moment tots hauríem volgut ser fills d’aquell home.

            –Vicentet, no et perdes! –va cridar la mare.

            –El meu fill només ha de suportar una bufetada del seu pare. Aquest mestre és un malparit!

            Va sortir al carrer fet una fúria. Tots vam córrer al balcó per veure com s’adreçava a l’escola.

            –T’ha fet gaire mal, fill? –preguntava la mare al Vicent, preocupada.

Tots continuàvem fent-li costat. Ningú no ens movíem d’allí, esperant el desenllaç de la història. En tornar el pare, per a decepció de tots nosaltres, no havia trobat el mestre, però havia deixat dita la seua enèrgica protesta.

            La notícia va córrer com la pólvora, tant és així que els meus pares es van solidaritzar amb el Vicent i no em van deixar tornar a aquella escola. No pel fet que els mestres pegaren als alumnes, això no era cap novetat, fins i tot estava ben vist per algunes famílies. Potser van pensar que si aquell nou mestre tenia la mà solta, jo anava a rebre de valent, ja que era molt més trapella que el Vicent.

            Aleshores va ser quan es va establir el lligam de les dues famílies, tots dos ens havíem quedat sense escola, calia trobar-ne una ràpidament. Les mares van ser les encarregades, van fer un recorregut per diverses cases del poble per cercar informació. Un dia vam anar a casa de la mare d’un home que treballava en una impremta. No sé, pot ser que els semblara aquesta una bona feina, el fet és que aquesta dona va decidir el nostre futur.

            –Trobe que els vostres fills haurien d’anar a ca don Julio.

            Les dues mares van assentir satisfetes. Ja havien trobat l’escola, o més ben dit, el col·legi, tal com l’anomenaven elles. No tenia res a veure amb l’escola municipal on havíem tingut aquell contratemps. Només hi havia un petit inconvenient, calia pagar set pessetes mensuals, tota una fortuna per a aquella època. De seguida ens van alliçonar.

            –Heu de ser bons xiquets, ben seriosos i estudiar molt. Els pares hem de fer un sacrifici molt gran per vosaltres i heu de correspondre. Costen molt de guanyar, set pessetes el mes.

            Anàvem pel carrer parlant d’aquestes coses, a l’ombra del pati de Sant Roc, cap al carrer de la Morera, quan va avançar en direcció contraria, per l’altra vorera, un xicot amb la cara emmascarada. Nosaltres vam riure. La mare del Vicent ens va renyar.

            –No us en rigueu. Això no està bé. Probablement ve de treballar i es rentarà la cara i les mans en arribar a sa casa. No us burleu d’un treballador; al cap i a la fi, vosaltres també sou fills de treballadors.

            Així era la senyora Carme, un bona dona, que tantes vegades m’ha fet de mare, de la mateixa manera que t’amonestava et feia riure. Sempre tenia a flor de llavis un acudit, una frase enginyosa, era molt celebrada per tot el poble pel seu bon humor, per les seues sortides gracioses. De vegades jo no entenia el que volia dir, tot sovint eren frases de doble sentit, no aptes per a menors.

 

Fragment de Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria

Publicat dins de General | Deixa un comentari