Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Avui dia de les llibreries: La llibreria Tres i Quatre

0
La llibreria es va inaugurar el 12 de març de 1968, amb la presentació del primer volum de l’Obra Completa de Joan Fuster, a cura de Josep Maria Castellet. L’acte va ser tot un esdeveniment cultural a la ciutat de València. Es va fer amb l’apadrinament d’Edicions 62 i d’una bona colla d’amics, com Andreu Alfaro, que va dissenyar l’interior del local, o l’Equip Realitat, que va realitzar diverses obres per als aparadors. Expliquen que, a causa dels escassos fons de la llibreria, el mateix dia de la inauguració va caldre anar a casa de Joan Fuster a buscar llibres per tal que l’establiment semblés més ple.

més…

Avui dia de les llibreries: La llibreria Tres i Quatre

 

Des de ben joveneta, quan no tenia les obligacions pròpies de l’edat, el dissabte al matí m’agradava visitar la llibreria Tres i Quatre. Llavors era al carrer de Pérez Bayer –no a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània on és ara–, un carrer estret envoltat de centres comercials que va a parar a la plaça de l’Ajuntament. L’enrenou dels cotxes i de la gent amunt i avall desapareixia en creuar el llindar de la llibreria, a dins tot era pau i silenci. Feia un cop d’ull als llibres, m’aturava una mica més en les novetats, en la música, en les revistes… Ensopegava un amic o una amiga i fèiem petar la xerrada, la llibreria era un bon lloc de trobada. Era fàcil coincidir-hi amb alguna patum, llavors la venerava com una vaca sagrada, orgullosa de trepitjar el terra que ella trepitjava, observava en silenci els seus moviments i intentava retenir a la memòria aquell instant per poder-ho explicar quan fos gran als meus néts. Respirava a fons la flaire que un dia hi van deixar Sanchis Guarner, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i tants altres autors i autores ara ja desapareguts, que també es van passejar per aquesta mateixa llibreria i que són més vius que mai a les seves prestatgeries.

La llibreria es va inaugurar el 12 de març de 1968, amb la presentació del primer volum de l’Obra Completa de Joan Fuster, a cura de Josep Maria Castellet. L’acte va ser tot un esdeveniment cultural a la ciutat de València. Es va fer amb l’apadrinament d’Edicions 62 i d’una bona colla d’amics, com Andreu Alfaro, que va dissenyar l’interior del local, o l’Equip Realitat, que va realitzar diverses obres per als aparadors. Expliquen que, a causa dels escassos fons de la llibreria, el mateix dia de la inauguració va caldre anar a casa de Joan Fuster a buscar llibres per tal que l’establiment semblés més ple.

La llibreria aviat es va convertir en un centre d’activisme cultural i polític. Per això mateix ha estat víctima del feixisme ferotge, disfressat d’anticatalanisme que campa lliurement pel País Valencià. Tres i Quatre és la llibreria europea que ha patit més atemptats des de la Segona Guerra Mundial.

A mesura que augmentava el prestigi i la popularitat de Tres i Quatre com a llibreria catalana a València, van començar els atemptats terroristes, que des del 1970 fins a l’actualitat han estat deu, sense comptabilitzar tot un seguit d’agressions diverses de menor entitat. Ningú mai no ha pagat per aquests actes, com tampoc no ha pagat mai ningú per les bombes a Fuster o a Sanchis Guarner, ni pagaran per les agressions més recents contra la Universitat de València. Com va dir Fuster: «El problema real són unes determinades “toleràncies”. O complicitats? No ho sabrem mai.»

Les toleràncies d’un govern amb el progressiu condicionament de les activitats editorials, mitjançant la censura dels continguts, les rebaixes ortogràfiques per rebre subvencions o el suport públic a canvi d’assumir les polítiques perverses de l’administració. El menyspreu i la deixadesa lingüístiques en els mitjans de comunicació de titularitat pública, el tancament de TV3… Les polítiques de liberalització dels llibres, que amenacen la supervivència de les llibreries i condicionen greument el desenvolupament de les editorials –i el coneixement dels autors–, particularment les que continuen apostant pels productes i els projectes en català. L’hostilitat envers els llibres i les biblioteques sota mínims.

L’escassa dotació que anualment es destina a la xarxa de biblioteques públiques fa palesa la poca importància que el govern valencià atorga als llibres i, indirectament, a la creació literària. Les mesures comercials que afavoreixen les grans superfícies en detriment del petit comerç, sentencien de mort les llibreries i, amb aquestes, una de les principals xarxes de difusió cultural i de creació literària.

La desaparició progressiva de les llibreries impedirà, de fet, la divulgació i la presència a les prestatgeries dels autors que publiquen en editorials modestes, amb tiratges baixos comparats amb la producció dels grans imperis i les seves distribuïdores. Les grans superfícies difícilment acolliran tota la producció que ara mateix es genera en llengua catalana.

Enguany farà cinquanta anys de la primera edició del llibre Nosaltres els valencians, de Joan Fuster. Com deia ell: «Encara quedem valencians, molts valencians, cada dia més, que no volem resignar-nos a perdre la nostra entitat individuada, que no volem deixar d’ésser el poble que som, que no volem cedir a la dissolució ni a la indiferència. El meu llibre ha polaritzat, per un instant, aquesta tibantor interna. Ni que només fos per a això, ja valia la pena d’haver-lo escrit.»

Ara, quan sovint visito la llibreria Tres i Quatre, la del carrer de Sant Ferran, miro al passat intentant evocar aquells anys de joventut i no puc evitar pensar fins quan podré gaudir d’aquest plaer. El futur de les llibreries és incert i encara més el de la llibreria Tres i Quatre. La tristor m’envaeix, si algun dia desaparegués, una part de la meva vida ho faria amb ella. Com ens va ensenyar Joan Fuster: «Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.» Potser passa el mateix amb les llibreries.

Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.congresdellibreters.cat/2012/01/25/gemma-pasqual/

Publicat dins de General | Deixa un comentari

BARÇA OU BARZAKH! El somni europeu dels africans

0
La lectura fa que ens preguntem si Europa és o ha sigut en algun moment aquell paradís somiat per tants africans i ens convida a reflexionar sobre esta qüestió. Al mateix temps, ens recorda que aquells que abandonen el seu país d’origen en tan precàries condicions moltes vegades són la gent més arriscada i ambiciosa, persones que valoren tenir una feina, que desitgen tenir educació, que reivindiquen la necessitat de l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. Fugint de les dures condicions de vida, viatgen «a la deriva» perseguint abastar allò que per als ciutadans de països democràtics com ho és el nostre formen part dels drets fonamentals.

BARÇA OU BARZAKH!

El somni europeu dels africans

GEMMA PASQUAL I ESCRIVÀ

COL·LECCIÓ «ESPURNA», 96

144 PÀGINES / 978-84-9824-883-8 / 9,25 EUROS

EDICIONS BROMERA, ALZIRA, 2010

Relatat en primera persona, la història transcorre de manera cronològica i linial; malgrat el narrador protagonista, de vegades sembla escrit en tercera persona, es percep llunyà, com si la cruesa dels fets que observa li transmeteren eixa fredor a la manera de contar-los.

El protagonista, Amadou, és un jove de setze anys que decideix abandonar el seu poble africà per a provar sort a Europa, animat pel seu amic Mabale, qui descriu el vell continent com un «paradís». Si bé el títol és prou explícit pel que fa al contingut del text, l’acció comença al poblat africà d’Amadou, des d’on es donen a conèixer al lector detalls sobre la vida que volen abandonar ell i Mabale: la pobresa, les dures condicions del dia a dia en una Àfrica massa vegades sobreexplotada, massa vegades, inoportunament oblidada. Hi trobem un joc de contrastos, com en un paral·lelisme casual, o no tan casual, amb el continent africà: al costat de les dures condicions de vida, hi viu i somriu una gent amb un esperit acolorit per l’espontaneïtat, per les antigues llegendes.

Mareime, l’àvia d’Amadou, farceix el relat amb les històries africanes heretades de la tradició oral, sempre amb una intenció didàctica i subratllant un lema: «Només qui escolta aprèn».

La lectura fa que ens preguntem si Europa és o ha sigut en algun moment aquell paradís somiat per tants africans i ens convida a reflexionar sobre esta qüestió. Al mateix temps, ens recorda que aquells que abandonen el seu país d’origen en tan precàries condicions moltes vegades són la gent més arriscada i ambiciosa, persones que valoren tenir una feina, que desitgen tenir educació, que reivindiquen la necessitat de l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. Fugint de les dures condicions de vida, viatgen «a la deriva» perseguint abastar allò que per als ciutadans de països democràtics com ho és el nostre formen part dels drets fonamentals.

Potser analitzar el drama que s’hi descriu ens pose davant un espill on se’ns recorde que encara hi ha al món col·lectius que no tenen accés ni tan sols a una ració digna de menjar cada dia o un accés a l’ensenyament bàsic. Les transcripcions literals en llengua wòlof aporten autenticitat i veracitat a una història amb un transfons tan actual com dramàtic.

D’aquesta manera, el relat esdevé un document que dibuixa un pont entre la reflexió i la denúncia. Així doncs, hi bateguen temes com ara els estralls que causen les mines antipersona, l’ablació del clítoris –ideològicament alimentada per un sistema de valors i una tradició immobilista–, la mendicitat imposada pels talibés als morabits o les màfies que enriqueixen, primerament, els conciutadans mancats d’escrúpols dels arriscats protagonistes. També s’hi descriu l’amenaça latent envers les llengües minoritàries, una riquesa cultural d’Àfrica, que no són vistes més que com un destorb.

Alentats pel «somni europeu», incomptables persones emprenen un viatge que pot portar-los a millorar les seues vides, lluny de la seua terra i de la seua gent, o pot abocar-los a morir dramàticament en l’intent, engolits per l’oceà. La dedicatòria de l’autora va en aquest sentit: «a totes les persones que han perdut la vida perseguint els seus somnis».

Isabel Marín Lletres Valencianes, nº 30

http://dglb.cult.gva.es/Libro/revista-lletres/Numero30secciones/infantil_juvenil.pdf

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Contra la violència masclista: NO LA TOQUES! NO ÉS TEUA!

0
La senyora Margarida era una dona molt prima i ossuda, amb unes cames llargues i ben formades. En mirar-la, et feia l’efecte que veies l’Harmonia quan fóra gran. Anava sempre amb un gran davantal farcit de taques, i els cabells plens de rínxols agafats al clatell, sense gaire èxit, perquè aquests es resistien i li queien pels ulls, grans i verds, cansats, i per l’esquena. Tenia l’aspecte de ser una dona gran, vella. Però, si l’observaves atentament, encara era molt jove, degué tenir l’Harmonia quan encara era una adolescent.

més…

Érem a la cuina, explicant a la senyora Margarida tot el que havíem fet, mentre ens bevien un bon got d’aigua fresca, quan va interrompre la conversa el pare de l’Harmonia. Venia borratxo com un cep, cada nit agafava la mantellina a la taverna. El Vicent i jo ens vam espantar. L’home intentava ser amable, roig com un titot, arrossegava les paraules i a penes enteníem el que ens deia. L’Harmonia va quedar petrificada. La mare provava de mantenir el tipus, avergonyida per la conducta del marit. Nosaltres frisàvem per sortir d’allí, però no ens atrevíem a moure’ns. De cop i volta, aquest home es va dirigir cap a la seua dona i li va demanar diners per tornar a la taverna. Es veu que encara no anava prou ple de vi. La senyora Margarida s’hi va negar. A ell no li va semblar gens bé, i aleshores es va posar violent. Jo no entenia per què no li donava els diners i ens desfèiem d’aquell energumen. Però ella, tossuda que tossuda, es resistia a lliurar-li els pocs diners que li restaven per a comprar queviures, aquells que s’havia guanyat amb tant d’esforç després de tantes hores de treball, escodrinyant i rascant la merda dels rics. En un tres i no res, els plats i les cassoles van volar per l’aire. Ens vam arrecerar sota la taula. Muts. Cada vegada bramava més i tot d’una va ventar una galtada a la senyora Margarida. Mentre cridava i cridava que volia diners, li pegava i li pegava. Nosaltres, aterrits, miràvem l’escena sense poder-hi fer res, mentre aquell mala bèstia maltractava aquella pobra dona d’una manera cruel. Ella intentava defensar-se. De sobte va agafar un ganivet enorme i el va amenaçar amb tanta ràbia que el va deixar d’una peça, no s’ho esperava. Es va aturar, aterrit. Estava borratxo però no prou per a no adonar-se que la seua dona, en aquell moment, era capaç de matar-lo si li tornava a posar la mà a sobre. La senyora Margarida no deia res, el reptava amb la mirada i el ganivet a la mà. Ell va acotar el cap i va desaparèixer per la porta, sabedor que els animals ferits són els més perillosos. El cos de la Margarida era tot un blau ple de macadures, tenia l’anima ferida i això és el que la feia realment perillosa. En aquell moment vaig veure com el ganivet queia a terra. L’Harmonia va sortir disparada de l’amagatall per consolar la seua mare. Nosaltres, espantats, covards com xiquets, vam trigar una mica més a sortir. Les restes de la batalla campal eren a terra. No sabíem què dir. Sobraven les paraules.

Fragment Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria (Barcanova)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Avui dia de reflexió sóc més del Sud que mai

0
Avui dia de reflexió sóc més del Sud que mai… Sóc del sud del meu cor, sóc del sud del meu món, sóc del sud del record, d’uns països sense nom… Sóc del sud dels sentiments, sóc del sud de les arrels, sóc del sud i porte als ulls llàgrimes de lluita i futur…. Pròxima estació… INDEPENDÈNCIA!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixaré per sempre més a Sabina… i em posaré a Galopar amb Paco Ibáñez…

0
El meu fill coneix el meu secret… i em mira amb ulls de reprovació… ja ho sé… però no és tan greu… reconec que estic enganxada… ho sap ell i poca gent més… jo intento desenganxar-me… i quasi ho aconsegueixo, però sense adonar-me torno a recaure… però té raó… ha arribat l’hora de fer un pensament… em resisteixo… són molts anys… ell m’ajudarà… deixaré per sempre més a Sabina… i em posaré a Galopar amb Paco Ibáñez…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Llobarros a la sal

0
Obriré una ampolla de vi blanc ben fresquet… i ja podem tenir aquella llarga conversa i arreglar el món… i sobretot el país… profit!

Llobarros a la sal

M’agrada molt cuinar, sobretot m’agrada molt cuinar pels amics i la gent que estimo. Què et sembla si véns aquesta nit a sopar a casa? Faré llobarros a la sal. Són fàcils de preparar, els cobreixo amb sal grossa i al forn! Només mitja hora. Mentre es fan els llobarros sofregiré uns allets, tu pots anar rentant unes fulles d’espinacs. Vols una copa de vi o millor una Moritz? He posat una panses a macerar amb vi de Xerez. Les escorrerem i aprofitarem el vi per fer una reducció. Els allets ja estan! Afegirem els espinacs i les panses.

Fes tu l’amanida mentre jo acabo de preparar el peix, trauré les espines, una mica de flor de sal de Mallorca, un raig d’oli d’oliva verge de l’Empordà i a taula! I per postres? Taronges gratinades amb mistela.

Obriré una ampolla de vi blanc ben fresquet… i ja podem tenir aquella llarga conversa i arreglar el món… i sobretot el país… profit!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La nit de les ànimes

1

La nit de les ànimes

En ma casa no hi havia Halloween, ni tampoc Castanyada, recordo que per Tots Sants anàvem al cementiri i estrenàvem la roba d’hivern. Ma mare omplia gots d’aigua amb oli i encenia “palometes” les llums de les animetes. Una per cada ànima d’un familiar perdut, que en ma casa per desgràcia eren molts, i es mantenien des del dia de Tots Sants fins el migdia del dia de les Ànimes, el dia 2 de novembre. També encenia un ciri gros de color vermell, per enllumenar les animetes que s’havien perdut i que trobessin el camí. Jo també encendre un llum, per les animetes, les que encara estem en aquest món, que ens enllumeni el camí a tots i a totes sigui on sigui que ens dirigim. I per la meva mare que mai va aconseguir que em prengués seriosament aquesta tradició…

Publicat dins de General | Deixa un comentari