Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Cap d’any a Bagdad

0

El 2003 havia arribat a la fi. Sense adonar-nos-en, inesperadament
s’havia acabat l’any. Un any llanguíssim, tota una vida concentrada en
uns quants mesos. Ningú estava per celebracions, eren massa els
absents, però l’àvia i l’Amal es van entestar a celebrar-ho, a la
manera occidental.

més…

Ho
vam preparar tot a ca la Rana i el senyor Xarif, ja que ells eren els
únics que tenien una casa com cal, una llar que a poc a poc tots havíem
anat fent nostra. Érem una nova família feta dels trossos de diferents
famílies. Fins i tot d’occident, ja que el doctor Joan ja feia temps
que formava part de la nostra vida.
El doctor havia complert la seva promesa. Des del primer dia que va
conèixer el cas del meu amic no va parar de buscar l’ajut econòmic en
l’organització de metges a la qual pertanyia. Fins i tot va recórrer a
amics i coneguts que també hi van col·laborar i, no cal dir-ho, al seu
propi compte corrent. Va preparar el viatge amb minuciositat i va
estudiar totes les possibilitats quirúrgiques. Finalment, el Murtada
l’operarien a València, la ciutat del doctor Joan. Faltaven pocs dies
per a la marxa i era com una mena de festa de comiat.
–Ja ho té tot preparat, senyora Amal? –li va preguntar el doctor, ja que ella també acompanyaria el nét.
–Doncs sí. Però em fa una mica d’angúnia haver de viatjar amb avió –va
reconèixer la pobra dona, que no havia sortit mai de Bagdad.
–No pateixi, dona, és un mitjà de transport molt segur –la va tranquil·litzar la mare.
–M’han explicat que sota els seients dels avions hi ha salvavides. No
ho entenc, no seria més lògic que fossin paracaigudes? Jo sé nedar, el
que no sé és volar –va preguntar de sobte el Murtada.
Tots vam riure per les butxaques, mentre la seva àvia resava una
oració. Ara ja sabíem qui havia ficat la por al cos a la pobra dona.
–I aquesta ciutat, València, és a prop de Barcelona? –va continuar amb
les preguntes el Murtada, que no tenia una altra obsessió que el futbol.
–A uns 350 quilòmetres. Però no pateixis que et duré al Camp Nou –li va aclarir els dubtes el doctor Joan.
–Abans de l’operació, si us plau.
–T’ho prometo, abans.
–No siguis pesat, Murtada! –el va renyar l’Amal que ja havia acabat de resar.
–Deixi’l. És normal que vulgui saber coses d’allà on va. I perquè t’hi
vagis avesant, t’he dut un regal –va dir misteriós el doctor Joan
mentre allargava un paquet molt ben embolicat al Murtada.
Tots el vam encerclar expectants per veure què era. El meu amic va
quedar paralitzat. Era el primer regal que li feien des de feia molts
anys, no s’atrevia a obrir-lo.
–Vinga! Obre’l! –el vaig apressar.
El meu amic pensava que estava somiant, en veure aquella samarreta de
ratlles blaves i grana, els colors del Barça, amb el seu nom en lletres
grogues a l’esquena. De seguida se la va posar. Els ulls li
espurnejaven i de l’emoció tenia un nus a la gola que li impedia donar
les gràcies a aquell desconegut que intentava salvar-li la vida.
El sopar el vam servir a les set. Un suculent àpat per a llepar-se’n
els dits. Hi havia de tot i bo: arròs amb xai amanit amb panses,
ametlles i tot tipus d’espècies, una amanida libanesa, sopa de
pollastre i dos tipus de pa diferents. A més a més, el doctor Joan va
portar crispetes, patates fregides i un fum de dolços que van fer les
delícies de nosaltres els més petits i d’algun gran com l’àvia i la
senyora Amal. El menjar és molt important en tota celebració iraquiana,
sigui trista o alegre. Els grans es van oblidar per uns instants de la
política i de l’ocupació. Estàvem tots concentrats en el deliciós menú.
Per llevant de taula, te i fruita fresca. La bibi va rotllar una
cigarreta i tots vam tornar a la realitat amb els seus estossecs.
Mentre nosaltres ens alienàvem davant el televisor, on un grapat de
conills cantaven una cançó infantil saltant d’un lloc a un altre de la
pantalla, fins i tot el Murtada, que ja vestia la samarreta del Barça,
content com un gos amb un os, s’havia quedat hipnotitzat amb aquella
imatge de tant tip com estava. Els grans van iniciar una de les seves
inacabables converses.
–I vostè, com és que ha vingut a parar a Bagdad? –va preguntar el senyor Xarif al doctor.
–Suposo que per rescabalar la meva consciència. Sentia vergonya de
pertànyer a un món occidental cobdiciós, capaç d’utilitzar la mentida i
la ignomínia com l’únic objectiu per a lucrar-se. Estava obsessionat a
curar. Volia salvar-me d’un dolor profund intervenint en les cicatrius
provocades per les bombes.
–És un gest molt generós per la seva banda –li va dir la meva mare.
–No es pensi. He rebut molt més del que jo malauradament he pogut
donar. Malgrat les bombes, malgrat la guerra, he descobert una ciutat
meravellosa i uns amics extraordinaris com vostès.
–M’hauria agradat que hagués conegut la meva Bagdad. No la de Saddam ni
la dels americans. De jove m’agradava seure prop de l’Abu Nawas Street,
a la ribera est del riu Tigris. Menjava margouf, peix de riu fet a la
brasa i bevia arak, un licor fet de dàtils. El divendres, que és el dia
de festa aquí, visitava les llibreries de vell al carrer Al-Muttanabi,
on hi solia haver un mercat amb polsosos volums antics en anglès i àrab
exposats al terra per a la venda –el senyor Xarif parlava amb melangia
del passat.
–Però no parlem del passat. Brindem pel nou any, per tots nosaltres.
Ah! I també per la Rana, que ha tret molt bones notes a la universitat.
Estem molt orgullosos de tu! –va intentar aixecar els ànims la meva
mare.
Tots vam celebrar els bons resultats de la Rana.
–Doncs no ha estat gens fàcil. Hem hagut de fer els exàmens sota el
soroll de les explosions, perdia la concentració a cada bomba. Es
tallava l’electricitat. A més a més, les preguntes eren molt difícils,
com si els professors s’haguessin oblidat que no hem pogut acabar el
programa i que hem perdut molts dies de classe a causa dels bloquejos
de carretera -ens va explicar la Rana.
–Doncs amb més motiu hem de felicitar-te. Ha canviat la vida molt per a
una noia tan jove com tu des de l’inici de la guerra, veritat? –li va
dir el doctor Joan.
–Per a mi, les coses han anat a pitjor. No hi ha seguretat, sobretot
per a les dones joves. Sentim parlar contínuament de segrestos i
violència contra les dones. A més a més hi ha una pressió quasi
constant de determinat partits perquè les dones ens tapem el poc que
ensenyem. Hi ha pressió en moltes facultats perquè se segreguen els
homes de les dones. Amenacen amb advertències impreses i verbals, i de
vegades fins i tot ens assabentem d’atacs i insults. Tot i això, jo em
nego a cobrir-me els cabells, però sento la pressió al meu voltant, em
sento molt insegura al carrer. Comences molt lentament, deixes de
posar-te texans i samarretes perquè no vols que t’aturi algú pel carrer
que ni tan sols coneixes i et sermonegi perquè no ho aprova. Deixes de
portar màniga curta i comences a posar-te bruses que et tapen el coll.
Porto els cabells recollits per no cridar l’atenció. I així tot. Jo
solia sortir amb les meves amigues, anàvem de compres o a prendre un
gelat. Ara, al matí, el pare em porta amb cotxe a la universitat, això
quan hi vaig. A la tarda sóc a casa. En dinar miro una mica la tele.
Després estudio o navego per internet.
La Rana era l’única estudiant de les vint-i-tres dones de la seva classe que no portava el tradicional vel islàmic, la hijab.
L’àvia ens va ensenyar una foto groguenca que mostrava una dona de
cabells curts amb un vestit fins als genolls, sense manegues. Portava
unes enormes ulleres de sol negres, semblava una actriu de Hollywood.
–Qui és aquesta dona? –vaig preguntar afegint-me a la conversa, quasi sense permís.
–Jo –va respondre la bibi amb nostàlgia.
–On s’ha fet aquesta foto? –va preguntar encuriosida la Rana.
–Aquí, a Bagdad, al començament del setanta. Durant aquella època sí
que es va voler realment millorar la situació de la dona. Ens vestíem
com volíem, sortíem i entràvem quan volíem i ningú ens jutjava per la
nostra conducta.
–Avui, poques dones iraquianes gosarien a dur un vestit semblant. La
major part es tapen els braços fins als canells. Les faldilles les
allarguen fins al turmells i els cobreixen el cap amb mocadors. Només
les més atrevides deixen entreveure alguns flocs dels cabells –va dir
la Rana.
–Sembla mentida. No puc portar en aquesta època el que aleshores duia
la meva mare –es va lamentar la meva mare–. Les lleis canvien cada dia,
el nostre futur d’alguna manera depèn d’un pèndol, de si l’Iraq
s’apropa al model de l’Iran, on les dones poden treballar fora de casa
i votar però han de cobrir-se amb un vel; al del Líban, on conviuen a
pocs metres el xador i la roba més ajustada; o al d’Aràbia Saudita, on
les dones no surten al carrer, no tenen drets i van amb burca.
–Les dones en aquest país no tenim futur, no podem sortir soles de
casa. Cada vegada que vull sortir el meu pare m’ha d’acompanyar. Em
sento com si haguéssim retrocedit cinquanta anys des que va començar
l’ocupació. Una dona, una noia com ara jo que surt sola, s’arrisca que
li passi qualsevol cosa, des de ser insultada fins a ser raptada. Una
sortida ha de ser planificada almenys amb una hora d’antelació. En
aquest estat d’absoluta anarquia cal aconseguir dos homes,
preferentment grans i fer els preparatius de seguretat. D’on volen que
aconseguim aquesta escorta? Jo només estic sola amb el meu pare.
L’alternativa és quedar-me a casa. I si és alguna cosa de necessitat,
m’acompanya el Murtada. És un nen de dotze anys! Això no és normal.
Aleshores és quan sorgeixen les preguntes. Però és necessari? Has
d’anar ha comprar-ho tu? És clar que hi he d’anar jo. No importa la
compra, el més important és sortir al carrer, que la llum del dia em
toqui la cara. Aquesta situació és per a totes les dones que treballem
o anem a la universitat.
La mare es planyia de la Rana. Pobra noia, tan jove i tan trista. Però
no deia res. De tota manera era una privilegiada, tenia sort de que
algú es preocupés per ella i la protegís; tenia sort de poder quedar-se
a casa seva. Aquesta era la sort de la classe mitjana, una sort que no
podíem compartir els pobres de necessitat com nosaltres. No hi havia
altra alternativa, sortir al carrer i treballar per a poder portar
alguna cosa de menjar per a les famílies. La mort ens rondava a cada
cantonada, disfressada de malaltia, de soldat, de bomba, de milicià o,
més sovint, de gana. Valia més no pensar-hi i viure el dia a dia.
L’àvia i l’Amal continuaven mirant-se la fotografia. Evocaven altres temps, quan eren joves.
–Com en totes les guerres, les dones i els nens iraquians s’han endut
la pitjor part –va explicar el senyor Xarif al doctor–. Hem estat
sotmesos durant dècades a la dictadura de Saddam Husein, víctimes de
diverses guerres i espectadors d’un futur incert. Els iraquians hem
hagut d’abandonar cases i pertinences, hem vist desaparèixer els
nostres treballs i la nostra moneda, hem plorat els nostres morts, hem
patit els robatoris i el pillatge dels nostres conciutadans i ara
intentem adaptar-nos a la nostra nova condició política.
–De segur que les coses milloraran i aconseguireu la tan cobejada democràcia. –va intentar infondre’ns ànims el doctor Joan.
–Per això hem de superar obstacles tan grans que la democràcia s’ha
convertit en un miratge del desert de Babilònia. Cal acabar amb
l’ocupació dels Estats Units, amb el fonamentalisme de centenars de
grups, amb l’avarícia dels nostres comerciants, amb els elements que
persisteixen del saddaisme, amb les imposicions de tots els nostres
països veïns que volen una part de l’Iraq. Comptat i debatut,
necessitaríem cinc vides per a poder sortir d’aquest túnel –va objectar
el senyor Xarif.
–De tota manera, vosaltres marxeu. Quan us en aneu? –li va preguntar el doctor.
–Quan tinguem els papers arreglats. Bo, preparar un viatge com aquest
costa molt, què t’he d’explicar a tu –va dir el senyor Xarif mentre
mirava de fit a fit la meva mare, que encara no havia respost la seva
pregunta.
–Abans recollíem refugiats a la capital i els seus voltants. Ara són
els mateixos habitants de Bagdad els que estan cercant camins per
sortir del país, per tal de trobar un refugi segur a l’estranger.
Aquest s’ha convertit en el somni típic de qualsevol iraquià.
M’entristeix el cor pensar en els milions d’iraquians que han deixat
les seves llars després de la guerra, cercant un santuari en altres
països –es va lamentar la senyora Amal–. Espero que tots puguem
coincidir en una pregària perquè la pau i la seguretat retorni a l’Iraq
i tothom pugui tornar a casa seva.
De fons d’aquestes paraules se sentien els cants dels conillets.
–Abaixeu el volum del televisor! –ens va advertir la meva mare, nerviosa.
–Recordo la primera vegada que vaig veure un televisor –va dir la bibi
per girar la conversa–, cap al 1957. Era d’una veïna rica, bé rica,
així l’anomenàvem nosaltres, el que era clar és que vivia millor que la
resta del poble. Quan el seu marit se n’anava a treballar, les dones
del carrer es reunien a sa casa per mirar una hora de tele. Jo hi anava
amb la meva mare, que m’obligava a posar-me l’abaya quan sortia el
presentador –l’àvia somreia recordant vells temps–. Va costar dues
setmanes a l’Umm Adil convèncer-nos que el presentador no ens podia
veure. Quanta ignorància!
–I quins temps! –va exclamar amb melangia la senyora Amal–. L’únic
pecat imperdonable abans era la lleialtat a l’ocupant estranger. Avui
en dia, els únics que poden garantir la seva supervivència són aquells
lleials a l’ocupant, i ni tant sols ells estan segurs. Per primera
vegada en molts anys temo la mort.
–No digui això, senyora Amal. Vostè encara ha de donar molta guerra –la va intentar reconfortar el senyor Xarif.
–Si jo ja sé que he tingut una vida més llarga que la majoria dels
iraquians. Sóc conscient que moren molts xiquets i molta gent jove. I
sé que tots hem de morir algun dia. Només temo la mort perquè vaig
néixer sota una ocupació estrangera i mai, ni en elspitjors dels
malsons, vaig somiar que moriria sota una altra –va dir amb llàgrimes
als ulls.
–Però què diu ara? De segur que quan torni amb l’Amal operat, tot s’ha
solucionat –va intentar infondre-li ànims la meva mare sense massa èxit.
A penes faltaven dues hores per a acabar l’any, unes hores que es feien
eternes, ja que el 2003 s’havia convertit en un tortuós camí molt
difícil de recórrer. A les deu de la nit, tots ens vam asseure davant
el televisor per mirar com celebrava la resta del món la seva entrada a
l’Any Nou. Tothom semblava feliç. Mentre observàvem els focs d’artifici
de la pantalla, de fons sentíem explosions, trets, helicòpters i
avions. A les dotze de la nit, aquests sorolls es van fer més intensos.
Sense esma vam donar la benvinguda a un nou any, encara que no ho
semblava. L’única alegria era que continuàvem vius, tot i que amb la
incertesa de si ho seríem demà. Ens vam acomiadar del 2003 amb
amargura. Aquell any que va esclatar la guerra, que vam perdre la casa,
les nines de la Mawj, el meu tutú, l’any maleït en el qual vaig abraçar
per darrera vegada el meu pare, l’any que va desaparèixer per sempre
més la nena que havia somiat a ser ballarina, la gran Pavlova iraquiana.

Fragment de Llàgrimes sobre Bagdad (Barcanova)

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/71-llagrimes-sobre-bagdad.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Cant de la Sibil·la a Gandia

0

més…

L’hivern va arribar amb força i
d’un cop de ploma va fer fora la tardor amb el seu clima primaveral i càlid que
tant confortava el cor de l’Amanda.

El Nadal va apaivagar els ànims i
l’àvia i la mare van signar un armistici. La néta, al seu torn, no va fer més
preguntes, tot i que se’n moria de ganes. Però no volia trencar aquella relació
correcta i educada que havien tornat a reprendre les dues dones.

La nit de Nadal, en havent sopat,
tots quatre van pujar a l’ermita de Santa Anna, al barri de Natzaret, a
escoltar el Cant de la Sibil·la, tot un luxe que no es perdien cap any.
Després, a fora, al voltant d’un bon foc van cantar nadales i van menjar
torrons, fruites seques i pastissets de moniato. Van fer un parèntesi en el
temps i en les seues vides, on no existia passat ni futur, només el present
immediat. S’havien fet el propòsit de gaudir d’aquestes festes en pau i
harmonia. Totes necessitaven una treva. S’ho van passar d’allò més bé i van
arribar a casa cansats i satisfets, a trenc d’alba.

L’Amanda ja era al llit que la va
venir a veure l’àvia. Duia un paquet molt ben embolicat amb paper de regal i un
floc daurat.

–Que dorms? –va preguntar a la
néta amb una veu molt dolça.

–No, m’he atipat tant de dolços a
l’ermita, que no puc.

–Et porte un regal.

–No calia que et molestares –va
dir l’Amanda de compromís, mentre mirava delerosa el paquet provant d’endevinar
de què es tractava.

–Té. Però, abans d’obrir-lo, vull
que em dones la teua paraula que no el llegiràs fins que no passe el Nadal.

–És un llibre?

–No, no ho és. Per favor, no el
llegisques fins que no passe el Nadal. Fes-ho per mi i per la mare –li va
suplicar l’àvia, enigmàtica, mentre li allargava el paquet.

–D’acord –va acceptar l’Amanda,
mentre desfeia el floc i estripava el paper amb ànsia.

Es va sorprendre molt del
contingut del paquet: un diccionari vell i gastat de Pompeu Fabra i un diari
horrible de color rosa amb unes randes a les vores on a la portada, amb lletres
daurades es podia llegir: MI DIARIO. Per uns moments es va decebre, però
de seguida va reaccionar i els ulls se li van il·luminar amb llàgrimes.

–És de l’Amanda…?  –va preguntar amb un fil de veu.

L’àvia va assentir amb el cap i
va fer un somriure. Dins el diari hi havia una foto de sa tia. L’Amanda la va
mirar atentament. Era veritat que s’assemblaven molt.

–Tenies raó àvia, tenim una
retirança.

–Físicament només, perquè en
realitat tu ets pastada a ta mare.

–T’equivoques.

–I tant. Sou com dues gotes
d’aigua, fins i tot en el teu amor per la música.

–Gràcies, àvia, m’ha fet molt
il·lusió –i la va besar agraïda.

–Recorda el nostre tracte. Fins
que no passen les festes no vull que el llegisques –la va tornar a advertir
l’àvia.

–El diccionari, tampoc?  –va intentar fer broma l’Amanda.

–Tu ja m’entens –va dir l’àvia
mentre l’acotxava i li feia un bes molt fort –. Bona nit, filleta, i bon Nadal.

L’àvia es va tornar a mirar la
néta. Era feta i plantada a la seua filla Amanda. Era com si ara que la seua
llum s’apagava a poc a poc, després de tantes penalitats, poguera recuperar la
seua estimada Amanda. No solament vivia amb ella, sinó també amb la seua néta.

En anar-se’n l’àvia, l’Amanda no
es va poder estar de fullejar el diari. Però, com que era una dona de paraula,
el va agafar amb molt de compte, com si es tractara d’un tresor fràgil i molt
valuós i el va guardar amb pany i clau, com corresponia a aquell obsequi
meravellós.

Després va agafar el diccionari.
Era una de les primeres edicions de Pompeu Fabra i a dins, a la primera pàgina,
hi havia una dedicatòria: Un petit tresor de la llengua catalana, per a la
meua més preada joia. Tingues cura de la teua llengua i estima-la. L’avi Lluís.
Gandia, 29 de maig de 1970.

L’Amanda
es va emocionar, i amb llàgrimes als ulls i la veu nuada va desitjar un bon Nadal
a sa tia, fóra on fóra.

 

Fragment Et recorde, Amanda  (Alfaguara/Voramar)

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/46-et-recorde-amanda.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Egunkaria Lliure! Egunkaria Aurrera!

0

“Quan els nazis van venir a buscar els
comunistes,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era comunista,

 

Quan van empresonar els socialdemòcrates,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era socialdemòcrata,

 

Quan van venir a buscar els sindicalistes,

no vaig protestar,

perquè jo no era sindicalista,

 

Quan van venir a buscar els jueus,

no vaig protestar,

perquè jo no era jueu,

 

Quan van venir a buscar-me,

ja era massa tard”

 

Martin Niemoeller
(1892-1984), pastor protestant alemany.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Nadal del 1936

0

La xemeneia no tirava i el pare

evocaria aquelles nits de l’horta

amuntegant, penosament, la llenya

per a la nit famosa de
NADAL.


La guerra
és trista, tenyeix de negre els colors, de gris les alegries, res no és com
era, res no és com és. Nadal ja no és una data esperada i enyorada pels nens.

més…

T’adones que ja no ets un nen, ja tens catorze
anys, les mans plenes de durícies, de tant de treballar en el que pots, al
camp, de manobre, del que fóra per tal d’alleugerir la càrrega de la mare que
es matava a netejar en aquella casa de rics, la que tots anomenàvem la casa de
la tísica. La paraula solitud va prendre cos en la meua vida. La Nit de Nadal
seria la nit més trista de l’any, ja no em quedava família. Em van afillar a
cal meu amic Vicent, on malgrat tot el que estava passant, continuaven vivint,
impertorbables, com una gran pinya, intentant bastir de normalitat aquella gran
bogeria que ens duia cap a la destrucció.

            Son
pare, al matí, en arribar del forn s’asseia a esmorzar, envoltat de gats
afamats. Els agafava amb el peu i els llençava al cap del corral. La senyora
Carme li servia, si era el cas, una sardina, un tros de pa i el barral de vi.
El senyor Vicent agafava una ceba, d’un cop de puny l’obria damunt la taula i
se la menjava crua. Admirava aquell home, admirava la força i la certesa del
seu cop de puny, i pensava en el meu pare, lluitant al front, sense cap ceba
per a dur-se a la boca. Aquelles petites estampes feien que el meu amic fóra un
privilegiat, malgrat la guerra tot hi seguia en ordre: sa mare, havent dinat,
escurava els plats i es canviava de roba, es vestia «de diumenge» per asseure’s
en una habitació, al costat d’una finestra, per mirar qui passava. Estava molt
guapa. Jo pensava en ma mare, en el temps que feia que no la veia mudada, en el
temps que feia que no es pintava el somriure, ma mare, la meua estimada mare, a
la qual ja no interessava gens mirar qui passava.

            Aquella
trista Nit de Nadal vam sopar asseguts a la pobra cuina, al voltant d’un
fogueret encès. Si bé m’estimàvem com un fill, no era la meua família. La
senyora Carme era molt bona dona; conscient de la meua pena, mirava d’animar-me
i va fer un gran àpat, un plat de fesols bullits, damunt el qual el pare del
Vicent ruixava culteranament un all tallat acuradament, i costelles torrades al
foc, foc de carbó.

            –Ja
heu menjat prou xulles, se n’heu cruspit dues, deixeu espai per a les postres.

            El
menjar era escàs i la nostra gana immensa, com escau a un parell d’adolescents.

            Per
postres, castanyes, figues seques i, com no, torrons per a fer una festa com
cal, comprats amb un gran esforç, no estaven els temps per a celebracions. Uns
torrons que anaven dins una capseta de fusta. Torró de cacau, oliós, un plaer
per al paladar.

            –No en mengeu més, que aquests
torrons són molt calents –ens advertia la senyora Carme. Ens en menjàvem només
una talladeta. No n’hi havia per a més.    

            Malgrat
la guerra, les persones intentaven treure forces de flaquesa i fer les festes
com sempre. Des del carrer arribava l’enrenou dels qui celebraven el Nadal amb
soroll, anant i tornant pel carrer. D’altres, en canvi, es tancaven a pany i
clau a sa casa, plorant els absents sense tenir un rosegó per a distreure la
gana.

            El
pare del Vicent sotjava els badalls de les portes, les mínimes escletxes per on
podia penetrar el fantasma del fred. La xemeneia no tirava, el fum s’escampava
per tota la casa i una boirina gris omplia l’estança. Feia fred, molt de fred.
Teníem prunyons a les orelles, al peus; ens friccionàvem amb una mà les
orelles, un peu contra l’altre, i encara ens picaven més, era un desesper. La
tieta del Vicent ens recitava oracions que calia que repetírem perquè no ens
picaren. Jo no ho feia. M’havia estat hores resant perquè mon pare passara
aquestes dates amb la família. Després vaig rebaixar les meues peticions, només
volia estar amb la mare, i ni tan sols això em van concedir. Estava molt
enfadat, no tenia ganes de resar, estava convençut que les meues oracions no
eren escoltades. M’havia fet gran, de cop, les il·lusions de petit s’havien
esvaït, ja no volia ser papa, ni guàrdia d’assalt, només volia que la guerra
s’acabara. Aquesta era l’única raó per la qual encara pregava Déu.

Fragment de Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria (Barcanova)

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/67-quan-deixavem-de-ser-infants.html



Publicat dins de General | Deixa un comentari

Regalar matemàtiques. Per què no?

0

En aquests dies d’intercanvis de presents no
és un mal pensament considerar la possibilitat de regalar i regalar-se
matemàtiques. Us proposem alguns llibres de publicació recent.

Però recordeu que res millor que passejar per
llibreries, remenar prestatges, obrir els llibres, fullejar-los… deixar-los
entrar pel sentit i pels sentits.

 

CESIRE CREAMAT Centre de recursos per
ensenyar i aprendre matemàtiques

http://phobos.xtec.cat/creamat/joomla/index.php?option=com_content&task=view&id=510

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un petit gest dels catalans i un gran salt per a la nació

0

Jo volia
votar, però com que no sóc emigrant, ni tinc 16 anys, ni visc al Principat,
doncs només podia mirar. És com quan estàs a règim i observes un aparador ple
de pastissos. De tota manera va ser molt commovedor, veure la gent gran
votar, emocionats i convençuts que estaven fent una cosa molt important. Com va
dir aquell que tenia els peus a la Lluna, un petit pas per a l’home, un gran
salt per a la humanitat. Un petit gest dels catalans i un gran salt per a la
nació.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Mort accidental d?un anarquista: Alexandros Grigoropoulos

0

Grècia plora
la mort ara fa un any d’Alexandros Grigoropulos

La manifestació a Atenes per a commemorar el primer aniversari de la
mort d’Alexandros Grigoropoulos ha desembocat en greus enfrontaments entre
manfiestants i la policia i ha acabat amb un centenar de detinguts. Un agent
policíac va matar Grigoropoulos, de quinze anys, d’un tret ara fa un any, fet
que va causar una onada d’indignació a tot el país i de protestes que van durar
setmanes. Feia dècades que a Grècia no es produïen disturbis tan forts com els
de l’any passat. 

Una altra vegada…

 més…

La informació corria com la pólvora. Tothom volia saber alguna cosa del
que passava a l’exterior. Va observar com un grup de persones s’apilotaven al
voltant d’una ràdio. S’hi va acostar a poc a poc, amb molta prudència. Des de
lluny observava com algunes persones ploraven, d’altres es tiraven rendides al
terra; en els seus rostres es veia dibuixada la indignació i la pena. Amb un
fil de veu, sense esma, va preguntar què passava. Patia per son pare, però res
de més lluny de la dura realitat. Estava confirmat: un xicot havia mort. Un
carabiniere li havia engegat un tret al cap, a més a més d’atropellar-lo amb un
furgó de la policia. La víctima un genovès anomenat Carlo Giuliani.

 Fragment de Gènova, “città chius@”
(Voramar/Alfaguara)

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/63-genova-citta-chius.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Compañero Víctor Jara, presente, ahora y siempre!

0

«Esta será seguramente la última oportunidad en que me pueda dirigir a
ustedes…» La veu venia i se n’anava i en lloc seu se sentia música
militar. Vaig intentar sintonitzar altres emissores, però totes les de
la Unidad Popular van parar d’emetre a mesura que les seues
instal·lacions eren bombardejades o preses pels militars. «… la
historia es nuestra y la hacen los pueblos…», continuava el president
en Radio Magallanes. «… se abrirán las grandes alamedas por donde
pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor…» L’Amanda es
va abraçar a mi amb força; el Joan també. Formàvem una gran pinya,
paralitzada davant la ràdio, una pinya que no havíem d’haver desfet
mai. «… éstas són mis últimas palabras, teniendo la certeza de que el
sacrificio no será en vano. Tengo la certeza de que, por lo menos,
habrá una sanción moral que castigará la felonía, la cobardía i la
traición.» I ací va acabar Allende. Mai més no el vaig tornar a sentir.
Estava convençut que es faria justícia. Que lluny que estava de la
realitat!

més..

Aquell matí, l’Amanda es va llevar molt d’hora. Estava neguitosa perquè
havia de llegir la carta de l’avi Lluís en l’exposició sobre els
horrors de la guerra civil i del feixisme. Recorde perfectament el
lema: «Por la vida. Contra el fascismo».
L’Amanda regirava els armaris mentre jo preparava l’esmorzar per a l’Edmundo i l’Elisabet.
–Què et sembla aquest jersei amb aquests texans? M’escau bé? –em va preguntar nerviosa.
––Perfecte. Però no t’agradaria més posar-te una faldilla? Hi serà el
president Allende i de segur que la televisió també –li vaig recomanar
sense massa insistència. Coneixia molt bé els seus gustos i la seua
independència en la manera de vestir.
–Què vols, que semble una pituca davant de tot el país? Definitivament,
el jersei i els texans –va decidir, com sempre, sense fer cas dels meus
consells.
El Joan s’havia ofert per anar a fer la cua del pa i l’Edmundo va acompanyar l’Elisabet a l’escola.
L’Amanda era un manat de nervis. Anava amunt i avall de la casa
recitant la carta de l’avi en veu alta quan, de cop i volta, va entrar
el Joan tot esvalotat.
–A la ràdio han dit que Valparaíso està acordonat. Crec que ja ha començat el cop –S’embarbussava amb el semblant desencaixat..
–No pot ser! –vaig exclamar mentre intentava sintonitzar Radio
Magallanes, una de les emissores partidàries de la Unidad Popular.
De seguida vaig sentir la veu del president Allende, que feia el discurs de comiat des del palau de La Moneda.
«Esta será seguramente la última oportunidad en que me pueda dirigir a
ustedes…» La veu venia i se n’anava i en lloc seu se sentia música
militar. Vaig intentar sintonitzar altres emissores, però totes les de
la Unidad Popular van parar d’emetre a mesura que les seues
instal·lacions eren bombardejades o preses pels militars. «… la
historia es nuestra y la hacen los pueblos…», continuava el president
en Radio Magallanes. «… se abrirán las grandes alamedas por donde
pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor…» L’Amanda es
va abraçar a mi amb força; el Joan també. Formàvem una gran pinya,
paralitzada davant la ràdio, una pinya que no havíem d’haver desfet
mai. «… éstas són mis últimas palabras, teniendo la certeza de que el
sacrificio no será en vano. Tengo la certeza de que, por lo menos,
habrá una sanción moral que castigará la felonía, la cobardía i la
traición.» I ací va acabar Allende. Mai més no el vaig tornar a sentir.
Estava convençut que es faria justícia. Que lluny que estava de la
realitat!
–Hem de buscar una casa segura –va resoldre el Joan, que recordava perfectament les instruccions dels seus companys.
–No! Hem d’anar a l’exposició; és per això, precisament, que es fa –va replicar l’Amanda.
–Ni pensar-hi! Tu et quedes a casa! –li vaig ordenar a crits.
–Si ens amaguem tots a casa, es pensaran que els tenim por i ens
guanyaran. Estic convençuda que ells són menys –va contestar l’Amanda
sincerament.
–No t’equivoques, els ianquis hi són al darrere… És un error anar a
l’exposició, ens ficarem a la gola del llop –la va contradir el Joan en
veu baixa i mesurant cada paraula. Sabia que tenia molt poques
possibilitats de dissuadir-la, era cabuda com ella sola, i aquell era
el seu gran dia, un grapat de feixistes no li l’espatllarien.
Jo estava desesperada, no sabia què fer. Em vaig posar davant la porta, barrant-li el pas, decidida a no deixar-la marxar.
–Mare, mareta… no patisques. Jo m’he compromès a anar a l’exposició i
és el que pense fer. Per favor!, no ho faces més difícil… –em va dir
resolta i amb una cara d’adulta que no li havia vist mai. Era com si
coneguera el seu destí.
Em vaig enretirar derrotada. L’Amanda em va besar, em va fer una
abraçada i va eixir per la porta. Aquella va ser l’última vegada que
vaig veure la meua filleta.
El Joan, en contra de la seua pròpia opinió, va optar per acompanyar-la, i em va prometre que en tindria cura.
Jo em vaig quedar allí, palplantada, tota sola davant una porta
tancada. El silenci de la casa era aclaparador. No sé el temps que va
transcórrer fins que el telèfon em va fer despertar del trànsit. Era
l’Edmundo, que s’havia assabentat de les terribles notícies.
M’anunciava que venia cap a casa amb l’Elisabet. No vaig tenir esma
d’explicar-li el que havia passat amb l’Amanda.
Quan va arribar, es va enfadar molt amb mi, va perdre els estreps, em
va insultar: «mala mare» va repetir no sé quantes vegades. No em va dir
res que la meua ment no em repetira milions de vegades en silenci. Una
telefonada de l’Amanda va tallar la discussió. Ens va dir que estava
bé, que no ens preocupàrem. Només va parlar amb l’Edmundo. Li va
explicar que hi havia molt cua per a parlar i que no es podia estendre.
Es va acomiadar, el telèfon va quedar mut i va penjar.
L’Edmundo anava a continuar la baralla quan un gran estrèpit i el
brunzit d’un avió ens va interrompre. Començava l’atac al palau de La
Moneda, mentre els helicòpters metrallaven la casa del president.
Vaig agafar l’Elisabet i vaig abraçar fort l’Edmundo. Era com si
volguera fer un escut humà amb el nostre amor que ens salvara d’aquesta
tragèdia.
El palau de La Moneda havia estat bombardejat i incendiat. No sabíem si
Allende havia sobreviscut. Per la ràdio, els militars declaraven
l’estat de setge pel decret llei núm. 3, que seria reinstaurat cada sis
mesos durant els anys següents, fins al 1987.
L’Edmundo va insistir a anar a buscar l’Amanda i el Joan. Però no li ho
vaig permetre, era molt perillós. Mai no em va perdonar que aquell dia
li impedira eixir a trobar la seua filleta. L’Amanda ens va tornar a
telefonar. Ens va informar que passaria la nit a la Universidad
Técnica, era el més segur. El Joan també va parlar amb nosaltres, ens
va tranquil·litzar i ens va assegurar que en tindria cura.
Aquella nit de dimecres va ser la més llarga i freda de la meua vida.
Em sentia culpable, i no em podia reconfortar amb l’Edmundo perquè, tot
i que intentava dissimular, als ulls li llegia la ràbia dirigida en
contra meua. Per a ell, jo era la culpable, no havia sabut retenir la
seua filla.
Jo tenia presents l’Amanda i també el Joan, els meus fills. Tenia la
preocupació estúpida de mare, pensant si portaven prou roba d’abric o
si haurien menjat alguna cosa.
L’endemà, cap al migdia, es va alçar el toc de queda per unes hores.
L’Edmundo va eixir disparat a buscar la seua filla. L’Elisabet i jo no
ens vam moure del costat del telèfon. Per la finestra vèiem la gent
fent les mateixes cues de sempre, però ara controlades pels soldats,
que amenaçaven les persones i els donaven cops amb els fusells.
A la televisió, només eixien generals parlant d’eradicar la lepra del
marxisme del país. Les forces armades van declarar l’existència d’un
estat de guerra interna. L’enemic interior era el comunista, el
marxista, el socialista i el revolucionari, el subversiu; qualssevol
que, a parer dels militars, constituïren un desafiament al nou ordre
establert.
Una notícia que em va colpir molt va ser la mort del president Allende,
que van acompanyar amb imatges de les runes del palau de La Moneda. Els
meus ulls no s’ho podien creure. Em va venir a la memòria el dia de la
gran marxa, amb Allende al balcó d’aquell edifici gran, brut i sobri,
saludant una gentada que li donava ànim i suport. Ara ja no em quedava
res. També repetien imatges de casa seua, amb primers plans del seu
dormitori i de la cambra de bany. Encara avui no entenc tant d’interès
per mostrar al país una tassa de vàter esmicolada. Quin missatge hi
devien voler amagar al darrera. Mai no entendré els feixistes.
De sobte, un locutor que parlava i parlava d’horror, va informar, com
si es tractara d’una notícia de societat, que la Universidad Técnica
havia estat reduïda aquell mateix matí i que un gran nombre
d’extremistes havien estat arrestats. Ho explicava com si foren els
culpables de tot el que estava succeint. Em va fer un salt el cor. Què
se’n faria, dels meus fills?
L’Edmundo va tornar a casa derrotat i sense l’Amanda. Els soldats
l’havien parat un parell de vegades, apuntant-lo amb les seues armes.
Em va explicar que, en arribar a la Universidad Técnica, ja no hi
quedava ningú, només restes de vidres, casquets i la prova evident que
hi havia tingut lloc una veritable batalla campal.
L’única notícia de la qual s’havia pogut assabentar era que els
detinguts de la Universidad Técnica, els havien traslladat a l’Estadio
de Chile. No ens podíem moure de casa, tornava a haver-hi toc de queda.
Divendres, el toc de queda va ser alçat per un breu espai de temps, que
l’Edmundo i jo vam aprofitar per a anar a l’Estadio de Chile.
L’Elisabet es va quedar a casa a peu de telèfon.
La imatge era dantesca. A fora de l’estadi, una multitud de gent, que
preguntava per amics i familiars. Els guàrdies ens observaven, en
actitud desafiant, apuntant-nos amb les seues metralladores a punt per
disparar.
Ningú no ens donava notícia de l’Amanda ni del Joan. L’Edmundo va
prendre la decisió de demanar ajuda al seu pare biològic. Malgrat que
feia molts anys que no s’hi parlava, com que es tractava de la seua
néta, estava segur que l’ajudaria.
Res més lluny de la realitat. El senyor influent es trobava més
envalentit que mai, ara havien guanyat els seus. El va enviar a porgar
fum tot retraient-li que alguna cosa dolenta devia haver fet l’Amanda
perquè la detingueren, que no volia saber-ne res, de comunistes.
L’Edmundo ja havia tingut la seua oportunitat i l’havia rebutjada com
un gos desagraït. Ara ell se’n rentava les mans. El teu avi, deixant de
banda tot el seu orgull, li va pregar, li va suplicar ajuda; però no va
aconseguir res d’aquell malparit sense entranyes.
Passaven els dies, anàvem de ministeri en ministeri, de comissaria en
comissaria. Ens van dir que totes les dones havien estat alliberades,
que la meua filla era una dona molt jove, de segur que se n’havia anat
amb un home, o qui sap si a l’estranger. Era com lluitar contra un mur
de pedra, de res no els valia que els repetira una vegada i una altra
que la meua filleta era menor d’edat. Ningú no ens tractava amb
dignitat, ens feien esperar hores i al final no ens donaven cap
informació. Es burlaven de nosaltres. Jo ja sabia que torturaven les
persones, però la por de perdre els meus fills no em paralitzava.
Un advocat va interposar un recurs d’empara. Vam visitar molts centres
de detenció. La recerca va ser infructuosa. Vaig guardar la seua roba i
tots els seus records. Vaig pensar que si tornaven, trastornats per les
tortures, almenys reconeixerien les seues coses i se sentirien a casa
seua.
La repressió inicial del règim va ser ràpida i massiva, cosa que va
permetre a Pinochet obtenir un control absolut del país en menys d’una
setmana. Només entre l’11 de setembre i el 31 de desembre de 1973 van
morir o van desaparèixer, a mans d’agents de l’estat, 1.213 persones.
Amb aquest panorama no vam tenir altre remei que enviar a ta mare a
Gandia amb els meus pares. A Xile ja no s’hi podia criar ni la mala
herba. Sota el terror no podia viure una xiqueta, i amb tot el dolor
del meu cor, la vaig deixar marxar.
Quan vaig acomiadar l’Elisabet a l’aeroport, vaig perdre tot el que em quedava de la meua felicitat. Ja no tenia família.
La gota que va fer vessar el got va ser la mort del poeta Pablo Neruda,
el 23 de setembre. El seu cor no va poder resistir tant d’horror, també
va ser una víctima del dictador, ja que els militars van retardar
l’arribada de l’ambulància que havia demanat la seua dona.
El funeral es va celebrar el 25 de setembre. L’Edmundo i jo vam acudir
a casa seua per vetllar el cos en companyia de la viuda. Els gossos de
Pinochet l’havien destruïda durant el toc de queda. Vidres trencats,
canonades destrossades i tots els seus estimats llibres estripats,
trepitjats amb tota la força de la incultura del feixisme, en un intent
de combatre la raó del pensament amb les seues armes.
Em vaig recordar molt del Víctor Jara. Ens havia promès que ens
presentaria el gran poeta. Però els van matar tots dos abans que
poguera fer-ho.
Ens hi vam aplegar centenars de persones, vigilades a punta de
metralleta pels soldats i per la policia secreta, que encara volia més
detencions.
Caminàvem tots junts, lentament, en processó cap al cementiri, recitant
els versos del nostre estimat poeta: «Sí, nosotros, los más pobres,
ganaremos, aunque tú no lo creas, ganaremos.» Els periodistes
estrangers i les seues càmeres ens feien d’escut i ens protegien. En
arribar al cementiri, militars i furgonetes blindades ens van envoltar.
La gent cridava: «¡Compañero Pablo Neruda, presente, ahora y siempre!
¡Compañero Salvador Allende, presente, ahora y siempre! ¡Compañero
Víctor Jara, presente, ahora y siempre!» Jo pensava en l’Amanda i en el
Joan. Foren on foren, jo era allà representant-los i, quan tornaren,
els ho podria contar.
De cop, tota la gent va entonar La Internacional. L’Edmundo no la
sabia. Jo la vaig cantar amb totes les meues forces en català, clar i
alt. Aquesta va ser l’última manifestació pública de la Unidad Popular
a Xile i la primera de la resistència feixista.
Al cap d’un any, l’Edmundo va perdre tota esperança de trobar-los amb
vida i va caure en una profunda depressió que encara ens va separar
més. Jo ja no plorava, ni implorava, només buscava i buscava. La meua
lluita em permetia continuar vivint.
Un dia em van avisar de la feina de l’Edmundo. Era a l’hospital víctima
d’un atac cerebral que li va deixar mitja part del cos paralitzat. Ell
va perdre la feina i jo, altre cop, vaig haver d’endreçar les cases
dels rics. Era com tornar enrere. No era gens fàcil trobar feina quan
estàs catalogada com a persona conflictiva. Però jo ja hi estava
acostumada, ja en tenia experiència.
Aquesta fatalitat em va fer perdre tota esperança de recuperar
l’Elisabet. No tenia diners, ni possibilitats de viatjar amb el marit
delicat de salut. Tot i que semble estrany, la malaltia del meu estimat
Edmundo ens va unir. Depenia de mi totalment i jo en tenia cura amb tot
el meu amor. Necessitava tant donar amor. Ell hi corresponia com podia,
acariciant-me la cara, fent-me un bes, demostrant-me, amb la mitja part
del cos que li quedava viva, com m’estimava. Ens teníem l’un a l’altre.
Vaig trobar molt de suport en les companyes de l’Agrupación de
Familiares de Detenidos-Desaparecidos. Ens vam convertir totes en una
gran família; tenien cura de l’Edmundo mentre jo era a la feina; ens
ajudàvem les unes a les altres en tot el que podíem. Ara la lluita ja
no era únicament per l’Amanda i pel Joan, era per tots els desapareguts
i desaparegudes; els familiars i sobretot les mares no pensàvem
rendir-nos, arribaríem fins al final.
El 14 de juny de 1977 vam fer la primera vaga de fam. Desafiàvem
l’ordre establert de Pinochet, sempre que podíem intentàvem
internacionalitzar el conflicte, que la resta del món sabera el que
estava succeint a Xile.
Un dia d’agost d’aquest mateix any van trucar a la porta, jo em pensava
que era una de les mares que venia a ocupar-se de l’Edmundo. Vaig obrir
sense preguntar qui era, ja no tenia por, no em quedaven forces. Vaig
quedar de pedra, davant meu hi havia un xicot molt prim, amb un pegat a
l’ull, era el meu fill Joan; costava de reconèixer, tenia els cabells
blancs de tot l’horror que havia passat. No deia res, estava allí
palplantat a la porta, el vaig abraçar i besar, ell no es movia, només
les llàgrimes que li regolaven per la cara em feien endevinar que era
viu.
Li va costar bastant de temps recuperar-se, però amb l’amor de totes
les mares ho vam aconseguir. Jo no m’atrevia a preguntar-li per
l’Amanda, em feia por fer-li recordar, l’estimava massa.
A poc a poc, el Joan va anar tornant a la normalitat. Per fi un dia,
assegut a la cuina, em va preguntar per l’Amanda. Ell tampoc no en
sabia res des d’aquell fatídic 11 de setembre de 1973.
Ara ja tenia un company de viatge. El Joan m’ajudava en la recerca de
l’Amanda, i a més a més va fer-se molt amic de l’Edmundo; jugaven als
escacs i li llegia els versos de Neruda. Crec sincerament que el teu
avi va reviscolar, li vaig veure una gran millora en la seua malaltia,
i fins i tot el seus ulls tenien una llum d’esperança de trobar
l’Amanda.
Em vaig plantejar viatjar a Gandia per visitar l’Elisabet. Però, quan
ja ho tenia decidit, em vaig fer enrere; encara era estrangera i si
eixia del país podia ser que no m’hi permeteren tornar a entrar. Vaig
rebutjar la idea, no podia abandonar l’Edmundo, i de tota manera la
meua filla ja era una dona adulta i tenia la seua pròpia vida.
El 1986, la malaltia de l’Edmundo es va agreujar, va tenir un altre
atac i ens va deixar. No vaig voler que l’Elisabet vinguera al funeral,
no volia que posara els peus a Xile. Després d’una gran discussió
telefònica, li ho vaig prohibir i ella em va fer cas. Això va ser el
detonador que va fer que la perdera per sempre més; però va ser un acte
d’amor, preferia mil vegades que m’odiara que no que passara per tot
aquest horror.
Al cap de poc va morir mon pare, el teu besavi Lluís, i aleshores vaig
ser jo qui no va poder assistir al funeral. Tampoc no tenia gaire
importància, feia tota una vida que no ens vèiem i l’últim record que
en volia guardar no era dins un taüt. L’Elisabet m’ho va retreure una
vegada i una altra. Per a ella sóc un ésser horrible, sense sentiments,
i potser té raó; ara, l’única cosa que he fet bé en aquesta vida va ser
enviar-la a viure ací a Gandia, amb les persones que jo més estimava:
els meus pares. Va ser com reconstruir la meua família, omplint buits;
ella va omplir el meu.
Ja als anys noranta va venir la transició que ens va portar una
democràcia limitada, imperfecta i amb molta censura. No hi ha ni tan
solament una democràcia formal, té uns lligams dictatorials que la
tenen vigilada i sota l’espasa de Damocles del sector colpista que va
enderrocar el govern democràtic d’Allende el 1973. No pot existir la
democràcia en contuberni amb la constitució pinochetista del 1980, la
llei d’amnistia del 1978, els senadors designats a dit, l’existència de
presos polítics, jutjats dues vegades pel mateix delicte pels tribunals
civils i els tribunals militars, una circumstància que garanteix la més
absoluta impunitat per als criminals de la dictadura, començant per
Pinochet. Xile no és una democràcia amb enclavaments dictatorials, és
una dictadura disfressada amb enclavaments democràtics. És a dir, no
ens va portar res, només desil·lusió i ràbia en veure que Pinochet
s’autonomenava senador vitalici. Tot i això, vam continuar lluitant
contra l’oblit i l’amnèsia col·lectiva, continuàvem buscant els nostres
fills i filles, demanàvem justícia i que empresonaren el responsable:
Augusto Pinochet.
No tot, però, han estat desgràcies. El Joan ha aconseguit una plaça de
professor a l’Instituto de Teatro de la Universidad de Chile, ha pogut
fer realitat un dels somnis de la seua vida.
Quan em van diagnosticar el càncer, d’alguna manera em vaig sentir
feliç que arribara el final d’aquesta llarga i penosa vida que m’ha
tocat viure. Però no em volia morir sense conèixer-te, de manera que
vaig agafar el telèfon i vaig tenir una llarga, educada i fructífera
conversa amb la teua mare. Vam decidir donar-nos una altra oportunitat.
A més a més, Pinochet ja era a Londres i m’agradava la idea de
seguir-li la pista; ni que només fóra a uns quants quilòmetres de
distància, tots dos seríem al vell continent. Ara és ell qui es troba
en el meu terreny. Així que vaig posar la casa a nom del Joan i vaig
fer les maletes. Ell em volia acompanyar però jo m’hi vaig negar; no
podia abandonar la seua feina, encara havia de recuperar els anys que
Pinochet li havia furtat vilment, li havia robat tota la seua joventut.
Ja coneixes tota la història, en definitiva la història de Xile, una de
tantes històries de persones amb les vides destrossades per l’ambició
d’una persona, Augusto Pinochet, que sense l’ajut dels Estats Units mai
no hauria pogut arrabassar la vida i la llibertat al poble xilè.
Fragment Et recorde, Amanda (Voramar/Alfaguara)
http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/46-et-recorde-amanda.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Estima?t gaudint

0

Comunicat conjunt Dia Mundial de la Sida 2009

 

L’1 de desembre de 2009 se celebrarà el
vint-i-dosè Dia Mundial de la Sida. Enguany ONUSIDA dedicarà el tema principal
a l’accés universal i els drets humans, que inspirarà les activitats que es
duran a terme en aquest dia.

A Catalunya, gràcies al treball desenvolupat
durant anys per institucions i organitzacions no governamentals amb el conjunt
de la població, hi ha serveis d’informació i formació sobre el VIH/sida i
altres infeccions de transmissió sexual, intervencions preventives, una àmplia
cobertura sanitària i la possibilitat de diagnòstic precoç i suport
psicosocial.

Es continua treballant per garantir i millorar
l’accessibilitat, l’equitat i la sostenibilitat de tots aquests serveis amb
l’objectiu de disminuir el nombre de noves infeccions, promoure el diagnòstic
precoç, facilitar el tractament i oferir suport a les persones amb VIH.

La protecció dels drets humans i les
llibertats fonamentals de les persones és indispensable en la resposta mundial
a l’epidèmia del VIH/sida. En especial, respectar la diversitat sexual,
cultural i social, treballar des d’una perspectiva de gènere i tenir en compte
les diferències socioeconòmiques és fonamental per poder promocionar de forma
activa el respecte i la protecció dels drets de les persones afectades pel VIH.

És imprescindible la participació i el
compromís de tota la societat per aturar l’evolució de l’epidèmia del VIH/sida.
Això requereix la comprensió i la solidaritat de tots i cadascun de nosaltres
envers les persones afectades pel VIH així com la implicació activa de les que
hi conviuen.

Publicat dins de General | Deixa un comentari