Gemma Pasqual i Escrivà

Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos al nostre vell país tan desarbrat. Els animals fugien. La vida arrelada a la terra incinerada, s’enfilava arrapada a l’arbre demanant una treva.

El fum de la muntanya cremada ens ennuvolava la mirada, mentre els bombers coratjosos maldaven per salvar el bosc, sabedors que sense ell no hi ha vida.

Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida. Malenconiós paisatge gris, s’està vestint de verd. Ha tornat la primavera, la saba nova recorre l’escorça eixuta de l’arbre i nosaltres acollim somrients el coratge dels qui confien que hi haurà demà, hi haurà vida.

Gemma Pasqual i Escrivà