Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Contra la violència masclista: NO LA TOQUIS! NO ÉS TEVA!

0

La senyora Margarida era una dona molt prima i ossuda, amb unes cames llargues i ben formades. En mirar-la, et feia l’efecte que veies l’Harmonia quan fóra gran. Anava sempre amb un gran davantal farcit de taques, i els cabells plens de rínxols agafats al clatell, sense gaire èxit, perquè aquests es resistien i li queien pels ulls, grans i verds, cansats, i per l’esquena. Tenia l’aspecte de ser una dona gran, vella. Però, si l’observaves atentament, encara era molt jove, degué tenir l’Harmonia quan encara era una adolescent.

més…
Érem a la cuina, explicant a la senyora Margarida tot el que havíem fet, mentre ens bevien un bon got d’aigua fresca, quan va interrompre la conversa el pare de l’Harmonia. Venia borratxo com un cep, cada nit agafava la mantellina a la taverna. El Vicent i jo ens vam espantar. L’home intentava ser amable, roig com un titot, arrossegava les paraules i a penes enteníem el que ens deia. L’Harmonia va quedar petrificada. La mare provava de mantenir el tipus, avergonyida per la conducta del marit. Nosaltres frisàvem per sortir d’allí, però no ens atrevíem a moure’ns. De cop i volta, aquest home es va dirigir cap a la seua dona i li va demanar diners per tornar a la taverna. Es veu que encara no anava prou ple de vi. La senyora Margarida s’hi va negar. A ell no li va semblar gens bé, i aleshores es va posar violent. Jo no entenia per què no li donava els diners i ens desfèiem d’aquell energumen. Però ella, tossuda que tossuda, es resistia a lliurar-li els pocs diners que li restaven per a comprar queviures, aquells que s’havia guanyat amb tant d’esforç després de tantes hores de treball, escodrinyant i rascant la merda dels rics. En un tres i no res, els plats i les cassoles van volar per l’aire. Ens vam arrecerar sota la taula. Muts. Cada vegada bramava més i tot d’una va ventar una galtada a la senyora Margarida. Mentre cridava i cridava que volia diners, li pegava i li pegava. Nosaltres, aterrits, miràvem l’escena sense poder-hi fer res, mentre aquell mala bèstia maltractava aquella pobra dona d’una manera cruel. Ella intentava defensar-se. De sobte va agafar un ganivet enorme i el va amenaçar amb tanta ràbia que el va deixar d’una peça, no s’ho esperava. Es va aturar, aterrit. Estava borratxo però no prou per a no adonar-se que la seua dona, en aquell moment, era capaç de matar-lo si li tornava a posar la mà a sobre. La senyora Margarida no deia res, el reptava amb la mirada i el ganivet a la mà. Ell va acotar el cap i va desaparèixer per la porta, sabedor que els animals ferits són els més perillosos. El cos de la Margarida era tot un blau ple de macadures, tenia l’anima ferida i això és el que la feia realment perillosa. En aquell moment vaig veure com el ganivet queia a terra. L’Harmonia va sortir disparada de l’amagatall per consolar la seua mare. Nosaltres, espantats, covards com xiquets, vam trigar una mica més a sortir. Les restes de la batalla campal eren a terra. No sabíem què dir. Sobraven les paraules.

Fragment Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria (Barcanova)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Joaquina Barba i Gemma Pasqual analitzen l’assetjament escolar

0

Les escriptores Joaquina Barba i Gemma Pasqual analitzen l’assetjament
escolar

Divendres
26 de novembre
20 h Taula redona sobre l’assetjament a les aules
(bullying)
Amb Joaquina Barba, mestra,
escriptora i autora de “Sos! bullying”
i Gemma Pasqual, escriptora i autora de “La mosca, assetjament a
les aules”
Presenta Andrea Ollero, psicòloga de la Mancomunitat de Municipis de la
Safor
Sala de Conferències

 

http://fundaciocasal.blogspot.com/2010/11/les-escriptor-joaquina-barba-i-gemma.html

més…

La mosca, assetjament a les aules

 

Una història ben actual

 

Una història que indaga en un dels problemes
més greus que afecten

la comunitat educativa, l’assetjament a les
aules, tractat per un dels

autors de literatura juvenil més prometedors
del moment

 

 

Més informació a la xarxa

 

http://www.valencianbooks.com/autor02.htm

 

Lectura recomanada per l’Associació de mestres
Rosa Sensat

 

http://www.educacionenvalores.org/spip.php?rubrique122&calendrier_mois=03&calendrier_annee=2010

 

Què llegeixes?

http://boli.quellegeixes.cat/forum/?topic=4281

 

Guia lectora La Mosca, assetjament a les aules

http://www.periferic.es/PDF guies juvenil/Guia
17.doc

 

 

“la Mosca” a educació en Valors

 

http://www.educacionenvalores.org/La-mosca-Assetjament-a-les-aules.html

 

Unitat de prevenció i mediació en la violència
a les aules: Podries ser tu, parla!

http://docs.google.com/viewer?a=v&q=cache:QYitCc6KmEMJ:villarreal.es/portal/RecursosWeb/DOCUMENTOS/1/0_1964_1.pdf+%22la+mosca%22+bullying+vila+real&hl=es&pid=bl&srcid=ADGEESjd9U9PYfK-XQpnlt72r9s2SdpwpJ1dDBQRV2_zYAzCYfd6u7WYwyr-BPT0v-LgXzwd_BXj0RdY_i-9xRi9UzBAH11-9L36z8u25SRHt0Q1n6b-wbUTW3LvkDZn80zlmFLTaJQm&sig=AHIEtbSKN9xGEWT54wrxf72YO2Avfbbg7w

 

“La Mosca” a la Belluteca

 

http://blocs.xtec.cat/belluteca/2009/08/26/la-mosca-assetjament-a-les-aules/

 

La Mosca a l’IES Enric Valor

 

http://valenciaenricvalor.blogspot.com/2009/09/en-marxa-recomanacions-de-lecura-per-2n.html

 

‘La mosca’, una mirada íntima a l’assetjament
escolar – al portal Jove.Cat:

 

http://www20.gencat.cat/portal/site/JoveCat/menuitem.112de917c18fccd274d7ed42b0c0e1a0/?vgnextoid=2fb075a264c21110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=2fb075a264c21110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=253aa346289de110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

 

La mosca al Es Menorca, Diari digital de
Menorca:

 

http://www.esdiari.com/14959-mosca-assetjament-les-aules-historia-ben-actual.html

 

Punt Jove Actiu recomana La mosca:

 

http://www.puntjoveactiu.cat/puntjove15/

 

La Mosca a Espacio de Literatura Infantil y
Juvenil

 

http://espaciodelij.blogspot.com/

 

Mestres de l’Arcada

 

http://mestresdelarcada.blogspot.com/

 

La Mirada de Jokin

http://argijokin.blogcindario.com/2009/02/10035-gemma-pasqual-relata-en-la-mosca-el-bullying-en-primera-persona.html

 

 

El ‘bullying’ en primera persona  al Mundo.es Aula:

http://aula.elmundo.es/noticia.cfm?idTipoPortada=&general=&idComunidad=&idPortada=&idNoticia=7966&jsessionid=b6305d24724d5c3532d7

 

Calaixdesastre

El setmanari del lleure de l’Alt Penedès,
Anoia, Baix Penedès, Baix Llobregat (nord) i Garraf

http://www.calaixdesastre.cat/2009/02/05/leixida-6-120209-258/

 

La republica cultural

http://www.larepublicacultural.es/articulo.php3?id_article=1341

 

Mediatk del conflictes, la web dels recursos
educatius de la Generalitat de Catalunya.

http://www.mediatk.org/news/ca_ES/2009/02/12/0009

 

Bloc del programa literari de Ràdio Nova
-Vilanova del Camí Anoia

http://volsllegir.blogspot.com/2009/02/la-mosca-i-el-lector-novetats-per_23.html

 

La Mosca a Can Genis, l’espai dels joves Palafrugell

http://www.cangenis.org/content/view/256/72/

 

La Mosca a l’IES Isabel de Villena.

Els punys no parlen

http://elspunysnoparlen.nireblog.com/post/2009/06/05/3r-c-contra-lassetjament#comments

 

La Mosca i la Policia Local

http://www.lasprovincias.es/valencia/20090623/comarcas/policia-local-concienciara-alumnos-20090623.html

 

Un reportatge d’Andrea Rodríguez

http://www.youtube.com/watch?v=U3SCdfZxc8s&hl=es

 

 

http://www.youtube.com/user/PerifericEdicions?gl=ES&hl=es

 

http://perifericedicions.blogspot.com/2009/02/els-casos-de-violencia-escolar-van.html

 

 

La mosca. Assetjament a les aules de Gemma
Pasqual a l’Escola d’Adults de Catarroja al YouTube:

http://es.youtube.com/watch?v=HEFaEUtrWA0

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

España 2000 al Centre Social Terra: ¡Tu! !!Como me aguantes la mirada 2 segundos más, te mato!!, te clavo un cuchillo en el corazon, y ¡te mato!

20

¡Tu!
!!Como me aguantes la mirada 2 segundos más, te mato!!, te clavo un cuchillo en
el corazon, y ¡te mato!

 

Voldria
escriure una nota de suport eloqüent als companys i les companyes del Centre
Social Terra, davant l’agressió patida aquesta nit pels energúmens d’España
2000 amb el seu cap Jose Luis Roberto al capdavant, però la impotència i dolor
que tots patim, aquest mal que naix de les entranyes d’una terra que avui encara plora la mort del Guillem Agulló i que encara clama justícia, em paralitza l’expressió.

 

més…

Centre Social Terra

Avui, 22 de novembre, cap a les 21’30 hores
hem viscut una situació que mai hauríem desitjat per nosaltres ni per tota la
gent que en eixe moment es trobava al nostre espai, g…audint com cada dia
d’aquest xicotet estel de llibertat i compromís que és el Terra.

Com si d’una desfilada militar es tractara,
han entrat per la porta amb el seu maleït tuf d’intolerància, odi i violència,
una quinzena de neonazis de mesures corporals considerables i amb gest
impassible d’aquells que no estimen la vida de la resta, que no volen viure ni
conviure amb els diferents, que odien la paraula LLIBERTAT. Al capdavant, el
seu líder, Jose Luis Roberto, el rostre de l’odi.

Amb violència i intimidacions han demanat
beure unes cerveses al nostre local. És possible que no sàpiguen que el Terra
és un espai lliure de feixistes, xenòfobs, homòfobs, masclistes i
espanyolistes? Senzillament, perquè nosaltres volem representar just el
contrari. I així ho fem dia a dia, amb el treball sincer, constant i humil que
realitzem al nostre barri, a la nostra ciutat. A un barri que ja els demostrà
fa uns dies que no els vol, que no és el seu lloc i que el volem viu, alegre i
combatiu, no brut d’odi i intolerància, la qual només es justifica amb gent com
ells.

Davant la nostra negativa, els neonazis
identificats com a membres del partit “legal” España 2000, han decidit
continuar amenaçant, insultant i intimidant a la gent que estava al Terra.
Amenaces i intimidacions molt greus. Inclús de mort.

Així fins que han arribat diversos efectius de
la policia local i espanyola, previstos de material antiavalots (potser sabien
que aquesta era una gent perillosa?). Aquests, i davant les exigències dels
neonazis, han decidit que era millor cedir davant dels agressors (demanant-nos a
nosaltres els fulls de reclamació per a que els nostres agressors es queixaren
perquè no els hem volgut servir cervesa) que protegir els agredits. Així, han
pogut marxar del Terra entre riures i amenaces.

La notícia de l’agressió ha corregut com la
pólvora des de dins del Terra cap enfora, i en només 30 minuts, s’han
concentrat solidàriament davant les portes del Terra un gran nombre de persones
per protegir-nos i recolzar-nos. Han sigut identificats per la policia.

Volem agrair públicament a tots aquells que
heu estat allí, a totes les que ens heu transmès posteriorment el vostre suport
i, molt especialment, a les persones que estaven aquesta nit al Terra i han
hagut de patir aquest exercici de terrorisme psicològic per part d’aquests
personatges fills dels gimnasos i de la violència, que han sofert amb nosaltres
la por i la ràbia pel que estàvem veient i vivint. Una abraçada ben forta,
perquè sense vosaltres no estaríem ací i perquè vosaltres sou el nostre orgull
i la nostra raó per alçar-se i continuar el combat.

A partir de demà, farem pública aquesta
situació als mitjans de comunicació i denunciarem davant del barri i de la
societat el que ha passat, sobretot per deixar ben clar que Jose Luis Roberto i
els seus companys del partit ultradretà “España 2000” no només ens ha amenaçat
al Terra, ha amenaçat a un col·lectiu que treballa per millorar i canviar un
Benimaclet d’esperança i llibertat, ha amenaçat a tots els col·lectius que
lluitem per un Benimaclet Viu, a totes les veïnes, a tots els comerços, a totes
les escoles, a tots els centres socials, a tots els que defensem dia a dia la
nostra cultura i llengua… Ens toquen a un, ens toquen a totes. Us demanem que
feu córrer el que ha succeït avui a Benimaclet per ajudar-nos a que aquesta
denúncia arribe a tots els racons possibles.

I si, com han advertit, aquesta gent decideix
tornar, pública o clandestinament, per atacar el Terra o a la gent que en ell
treballen o participen, haurem d’exigir responsabilitats a qui corresponga
(Delegació de Govern, policia, jutges, polítics, etc.) per no aturar açò abans
que siga massa tard. Com ens ha dit avui un policia espanyol: ací, fins que no
hi haja un mort, no podem fer res. Doncs bé, que recorden (com nosaltres fem
cada dia) a Guillem Agulló. Ja tenim morts. I no volem més.

De moment, volem transmetre que la gent que
estava hui al Terra, afortunadament, estem bé i que anem a treballar les
diferents possibilitats d’accions per dur a terme els propers dies. Esteu
atents a les convocatòries. Finalment, volem reafirmar el nostre compromís amb
la lluita per la llibertat, contra el racisme, per Benimaclet, contra el seu
odi. Ací estem i ací estarem. Perquè som barri. Perquè la seua violència mai no
podrà apagar aquesta flama de rebel·lia i coratge. Perquè mai podran baixar del
nostre terrat aquesta bandera de llibertat. Perquè som un, un puny tancat i en
alt. No estem sols, i això els fa mal. Demostrem-ho!

 

Terra Centre Social-Bar

 

Us adjuntem una explicació dels fets que ens
ha fet arribar una jove que es trobava aquesta nit al Terra i que ha volgut
compartir el que ha sentit:

 

No tinc paraules per descriure el que he
viscut fa escassos minuts. No vull que aquesta narr…ació resulte
melodramàtica ni res per l’estil, no vull fer creure a ningú res, ni ficar-te
de cap bàndol. Sols vull que se m’escolte. Que algú em diga que existeix la
meua veu i la meua presència perquè sinó rebente. Per uns moments, per un
instant ficat en la meua pell. Viu el que he viscut i després, dis-me que ací
no ha passat res.

Com cada dilluns em dirigia amb uns bons amics
a un bar on passem hores i hores amb intenses i no tan intenses converses, que
ens fan imaginar un món millor. Com cada dilluns es respirava bon ambient, està
la gent que coneixes i d’altra que no però, que igualment et fan sentir com a
casa. Com cada dilluns em demanat un refresc. Refresc que ha acabat
convertint-se en un soparet improvisat.

Aquest bar està dividit en dues sales. Una on
està l’entrada i un altra, més endins. Hui em tingut que anar a la part de
dins, ja que les tauletes de la part de fora estaven ocupades. Ens hem quedat
els 3 sols a la part de dins, menjant la capritxosa punteta de calamar de cada
dilluns i endinsant-nos en una agradable conversa.

De sobte un dels meus amics se n’ha adonat,
que al bar hi havia un silenci inusual. No li hem donat més importància i em
seguit parlant. No hem tardat més d’un minut en saber quina era la causa que
havia creat aquell silenci. Han entrat a la sala on ens trobàvem 4 subjectes.
Subjectes que pertanyen al partit polític d’extrema dreta (España 2000). Han
entrant a la sala cridant i intimidant-nos. Un d’ells duia una careta blanca
que li cobria el rostre i ens mirava fixament amb els braços creuats al pit.
Dos d’ells eren molt alts i corpulents i no paraven de mirar-nos de dalt a baix
com si estiguérem empestats, i el que em falta, era el més menut (comparant-lo
amb els seus companys , no amb mi, clar està), però el més cridaner de tots.

A la sala on ens trobàvem estan els banys. A
la porta del bany del xics hi ha una bandera d’Espanya taxada. Aquesta ha sigut
la conversa que ha mantingut el subjecte menut amb els meus companys i amb mi:

Y esto ¡¿qué es?!¡Mira! ¡Tienen la bandera de
españa taxada, estos payasos!¿¡Y no os da vergüenza!?¿¡Pero no me bais a
contestar!?¿¡Habiais visto esto!?Y no os da vergüenza eh!! eh!! El país que os
ha dado de comer toda la vida. ¡Mira! ¡También tienen a Felipe V del revés! A
ese todavia lo entiendo, pero ¿y esto? ¿qué sois vosotros? ¿¿¡¡como los de ETA,
unos asesinos!!??¡¡No os da vergüenza!! ¡¿lo habias visto antes?!

Davant la insistent pregunta, de resposta
evident, un de nosaltres contesta: No, no l’havia vista.

El subjecte ha començat en un to, no menys
arrogant i amenaçador: ¿¿Me estàs llamando tonto?? A ver si ahora voy a ser un
gilipoyas!! ( Aquesta frase, la repetida com a sis vegades ).

En això ha entrat Jose Luis Roberto, conegut
amb el malnom de “el coixo”. Ha revisat els banys i acompanyat del seus
seguidors, s’ha dirigit a un dels propietaris del bar i li ha dit: Esto no està
acondicionado para minisvalidos.Molt educadament. I dic, educadament, perquè no
ho hagués tingut que fer, a obert una porta que donava accés al bany per a
discapacitats. Aquesta gentola s’ha ficat a revisar el bar de dalt a baix,
mirant els extintors, sostre, banys…

Junt amb el propietari han entrar 2 persones
més per no deixar-lo sòl.Mentre el subjecte cridaner ens insultava, el xic que
havia entrat l’ha mirat…¡Tu! !!Como me aguantes la mirada 2 segundos más, te
mato!!, te clavo un cuchillo en el corazon, y ¡te mato!

El xic, s’ha limitat a baixar la mirada al
sòl, aguantar a que es cansara de insultar-nos i esperar. Esperar a que no
passara res més greu.No se com, ni per què, però s’han cansat. Han anat tots a
la sala de l’entrada. I en la de dins ens hem quedat, els meu dos amics, la
xica i el xic amenaçat de mort i jo.

Em aprofitat aquell moment per a enviar
missatges a amics, per a que aquestos avisaren a la policia.

La policia ha vingut passats uns trenta cinc o
quaranta minuts. Tenint en compte que teníem una comissaria a no més de 5
minuts caminant. És un temps considerable. El pitjor estava per veure…

A males penes, podíem desxifrar a qui havien
vingut a recolzar. No puc negar que hi havia bastant presencia policial, però
com en la majoria dels casos, ha sigut insuficient. No sols no han fet res per
a que deixaren d’intimidar-nos, sinó, que s’han limitat a revisar el local i
veure que aquest complia amb el requisits dictats per la llei. Feia menys d’un
hora, que aquells subjectes havien violat els drets de unes 30 persones. Ens
havien intimidat amb crits i insults, ens havien amenaçat amb seguir
extorsionant-nos a nosaltres i al bar si no canviàvem la NOSTRA MANERA DE
PENSAR!!! havien hagut inclús amenaces de MORT!!! I aquells agents els
limitaven a observar el local!!!???Ni tan sols els han identificat. Era tan
indignant.

Mai he estat en contra d’un organisme
encarregat de controlar qualsevol alteració amb el compliment dels dret humans
però esque…. no tenim un sistema útil. Un sistema que defèn a la persona que
ha fet mal…no és un bon sistema.

No tinc paraules per descriure el grau
d’impotència que sentíem. En el meu cas, jo tremolava. Tremolava molt. No era
por el sentiment que més m’envergava, era… ràbia, impotència, INCREDULITAT.
M’he quedat gelada, em recorria una suor gelada per tot el cos i esque la meua
ment, el meu cap, no podia acceptar allò que se’m feia evident davant els meus
ulls.El feixisme està molt present al País Valencià i a tot arreu de l’estat
espanyol. Com pot estar legalitzat un partit d’aquest tipus. Un partit que
promou el feixisme, l’homofòbia, que no deixa pas a la llibertat d’expressió,
ni tan sols a la llibertat de pensament . Que entra a qualsevol comerç i
intimida i fa malbé tot allò que vol.

Han passat moltes més coses, moltes més
intimidacions, moltes més amenaces. Eren uns 15 feixistes intimidant-nos a
tots. Jo sols he pogut viure part del que ha passat allà dins. Però s’han comés
moltes violacions del nostres drets. Els que estàvem allí, sols hem pogut
resignar-nos a acceptar, que devíem deixar-los fer, que aquesta gent no està
ben acabada i farà mal a algú. Més del que ja fan. I una vegada més deixem
fer….esperarem a que “el coixo” ens fique bombes a aquells que som diferents
a ell, ja siga en el color de la pell, en el lloc de procedència,
ideològicament… Ja ho va fer a la transició i mai va ser condemnat. Per què
ara hauria de ser diferent??

TOT EL MEU RECOLZAMENT A AQUELLES PERSONES QUE
UN DIA MÉS TINDRAN POR, QUE UN DIA MÉS SERAN VÍCTIMES D’AQUEST TIPUS DE
PERSONES I D’AQUEST TIPUS DE GOVERN.

GENT DE BENIMACLET, AJUDEU ALS COMERÇOS I NO
DEIXEU QUE CAP ACTUACIÓ QUEDE IMPUNE.

AJUDEU ALS QUE UN DIA NO VAREN SER D’ACÍ PERÒ
QUE ARA HO SÓN, PERQUÈ TOTS TENIM ELS MATEIXOS DRETS I CAP PERSONA POT
FURTAR-NOS-ELS.

Moltes gràcies a totes les persones que han
vingut al nostre auxili en un tres i no res.

Sols, no som res.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Imaginant Fuster el dia del seu natalici

0

El nom de Fuster no deixa indiferent ningú. Esmentar el seu
nom és despertar a uns odi, antipatia, aversió, i a molts de nosaltres,
simpatia, respecte, admiració, devoció, veneració, catalanisme, independentisme
i, sobretot, patriotisme. Totes aquelles paraules acabades amb sufix que a ell
li agradaven tan poc. Si algú de vosaltres pensava en la paraula nacionalisme, l’he omesa deliberadament.
Recorde que Fuster deia: «A mi em
disgusta que em consideren «nacionalista», perquè no ho sóc: sóc un valencià
«nacional» –amb una opció clara–, i em desagrada el sufix

I convindreu amb mi que
aquest homenot, una mica crispat de cara, els ulls sortints darrere uns vidres
gruixuts de miop important, amb aquella impressió que volem fer entendre quan parlem
d’una cara de pomes agres, tal com el va definir Josep Pla, ens va convèncer
amb molt d’art a tots que dir-nos valencians és la nostra forma de dir-nos
catalans.

més…

Fuster era
una persona avançada a la seua època, una mica visionari. El 13 de febrer de 1981
escriu al Diario de Valencia: «I l’Estatut? La població subalterna
aguantarà l’Estatut com aguanta el Codi Civil, la Llei Hipotecària, el Codi de
Comerç, la Constitució, el Codi Penal, i qualsevol ordenança municipal. Serà
millor que ho pensem i repensem. No ens han deixat l’oportunitat –“ells”– de
fer campanya contra l’Estatut (el de Benicàssim o el de Madrid). Aquest cagalló
legislatiu pot ser més nefast que el Decret de la Nova Planta…
» Anys més
tard, qui no s’ha adonat del parany que va ser per a nosaltres, aquell estatut?

Com podeu veure, no tenia pèls a la llengua ni estalviava
exabruptes. S’enfadava, i molt, en veure com, després de tanta lluita, després
de vint anys de Nosaltres els valencians,
per compte d’anar endavant, anaven enrere com els crancs. Ara ja en fa més de
quaranta i no podem dir que hàgem avançat gaire. Era tot un provocador, ell
mateix ho admet: «Ben mirat, d’ençà que
escric, només he fet que escriure impertinències: no vaig a deixar el vici ara,
a les velleses
.» És clar que no! Quant enyorem i necessitem la teua ploma
precisa, intel·ligent i enginyosa.

L’escriptor de Sueca ens va deixar un diumenge
21 de juny de 1992. Se’n va anar de vacances. Potser el seu cor no va poder
aguantar totes les barbaritats comeses contra l’independentisme aquell any dels
Jocs Olímpics. No sabem si ell creu –com el mestre Maragall en la cançó de
l’Ovidi– en la resurrecció de la carn, de tota manera en nosaltres resta la
seua memòria, el seu testimoniatge i la seua manera de fer història.

De vegades imagine Fuster, i especule al
voltant de quin seria el seu punt de vista sobre assumptes tan de voga com ara,
per exemple, les eleccions del Principat. Potser ens valdran aquests pensaments
per a la reflexió: «Les “polítiques” a
curt termini són decisives; però, ben mirat, només resultaran eficaces si
arriben a ser imaginades de cara a una “emancipació nacional”. Si no és així,
tot és diluirà en pura descentralització.
» Quanta raó que té! Ara em ve a
la memòria una de les seus frases fulminants: «El crit d’“Estatut d’autonomia!” què significa? “Para ofrendar” o per a
“reivindicar”? És el que caldria aclarir.
» Potser després de tantes dècades
estaria bé que algun polític ens ho aclarira. Tot plegat, xocolata del lloro!

Imagineu quin seria el parer de Fuster sobre
el reviscolar dels feixistes encapçalats per España 2000 i Coalición
Valenciana, alguns líders i militants dels quals són vells coneguts de
l’escriptor i que, al seu parer, responien a la vella predisposició
troglodítica del pitjor franquisme.

«Han
d’acceptar-ho, moros i cristians, al País Valencià: acceptar-nos als
valencians-catalans. Ens trobaran en qualsevol cantonada per donar testimoni de
la nostra raó. Si som “quatre gats”, paciència. Serem valencians com la resta,
i amb l’afirmació catalana. Ens poden colpejar, multar, coronar-nos d’infàmia.
És igual. De moment, els mamuts de la “valenciania” han fet tot el possible per
afligir-nos. El feixisme amb diarrea. Una brutícia que s’ha de suportar…
»
Aquestes paraules són del 1977. Fa vora trenta anys i el seu discurs continua
vigent. La paciència s’acaba, fins a quan els haurem de suportar? Volen tornar
a revifar l’anomenada «Batalla de València», la crispació social i política que
va patir el País Valencià els darrers anys de la dècada dels setanta. Però ni
els temps ni les circumstàncies no són els mateixos.

Personalment em quede amb aquest pensament
positiu de batalles guanyades: «Quan un
dia arribin a sentir-se igualment “catalans” un veí qualsevol de Xàtiva i de
Palafrugell, d’Elx i de Manacor, de Perpinyà i de València, de Lleida i
d’Alacant, de Barcelona i de Beniopa, i etcètera, tal vegada hi haurà una
batalla guanyada. Unes quantes “condicions objectives” perquè així sigui, hi
són.
»

Gràcies, Fuster, per escriure en lletres daurades la
història de Catalunya, per explicar-nos què som i per què som com som.

Deixem que el nostre
il·lustre suecà torne
a les seues vacances, pagades i ben
merescudes. Confiem que en aquell paradís on es troba en companyia de l’Ovidi,
bevent si els arriba el pressupost un bon whisky, no s’assabenten de la pesta
feixista que s’escampa per tota la nació i que sembla haver-se instal·lat còmodament
al País Valencià.

Que la flaire de l’alcohol els ennuvole la
mirada i els enganye les orelles, que no els faça passar la vergonya
d’assabentar-se que una vegada més els feixistes s’han manifestat pels carrers
de València. I la delegació del govern ho ha acceptat, al·legant que aquestes
són les regles del joc. Deixeu-me que ho dubte, el senyor delegat del PSOE no
em deu voler fer creure que, en nom de la democràcia, ha autoritzat a una colla
de feixistes espanyols a passejar-se per Benimaclet cridant consignes xenòfobes.
Els evitarem el dolor que tots patim, aquest mal que naix de les entranyes
d’una terra que avui encara plora la mort del Guillem Agulló i que encara clama
justícia.

Deixem
descansar Fuster, també l’Ovidi, mentre tots ens preguntem qui són els
responsables polítics de tots aquests improperis? Quina classe de democràcia és
aquesta que permet actes com aquest?

Avui Fuster hagués fet 88 anys, i encara que
us sembli increïble hi ha una estranya i trista coincidència Fraga va nàixer el
mateix dia i el mateix any que el nostre homenot de Sueca. Però amb una data de
caducitat ben diferent, el destí fa bromes macabres com aquesta. Però no calen
les dates assenyalades per recordar aquest gran home, divisa del catalanisme
cultural i polític. Gràcies Fuster per escriure en lletres daurades la història
de Catalunya, per explicar-nos què som i perquè som com som.

Acabaré amb unes emotives paraules sobre Joan
Fuster que va escriure Gonçal Castelló:

 «Havia
conegut un home excepcional, un intel·lectual clarivident que feia diana en
tot, que aclaria d’una vegada per sempre les nostres arrels i el nostre
esdevenidor, que explicava de forma planera, en clar i català, el destí i el
futur d’un poble fins aleshores trossejat i perdut, sense objectius clars sobre
la seua identitat, amb una llengua a punt de perdre’s i el seu avenir incert,
sota la pressió constant d’un espanyolisme anorreant que infectava a poca a poc
tota la societat valenciana. Estava davant d’un patriota català, que proclamava
la seua identitat nacional sense embuts. En la seua filosofia política deixava
ben clar que els valencians som de nació catalana i la unitat dels nostres
pobles queda ben definida amb l’exemple de la mata de jonc de Ramon Muntaner
quan escriu: “si tota la mata lligats amb una corda ben forta, e tota la volets
arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens per bé que tiren no l’arrencaran…”»

 

 

Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Españoles, Franco ha muerto

0

Plaza
del Caudillo (Ciutat de València), 20 de novembre de 1975

 

El sol lluïa amb força, il·luminava radiant la
plaça. Tot i això, la tardor era poderosa i feia l’ullet a l’hivern. Un vent
gèlid, silenciós i constant impedia gaudir d’aquell estrany però anhelat i
feliç dia. La Llibertat es va mirar en els vidres d’un aparador. Es trobava
gran. No li pesaven els anys sinó l’experiència. No debades tenia ja més de mig
segle de vida. Una vida intensa, plena de lluita i penalitats. Tots i això
trobava que aquell abric roig de llana amb botons daurats l’afavoria, encara
que feia fred no se’l podia cordar, per més que ho intentara. S’havia engreixat
una mica, més del compte, potser eren les hormones. Però li agradava el color,
era alegre, irreverent, escaient per a l’ocasió. Vermell, com la sang
revolucionaria que li corria per les venes.

 

més…

De sobte, un estrèpit la va treure dels seus
pensaments. Al llit del riu, les bateries d’artilleria, des d’abans de sortir
el sol havien començat a disparar les salves d’ordenança, cada quart d’hora es
repetien sense parar. Aquest soroll la molestava profundament. La revoltava
haver de suportar tot aquest cerimonial. Si s’ha mort, que l’enterren. Tots hem
de morir algun dia. Sort havia tingut ell de morir de vell al llit. Potser
havia tingut una llarga agonia. També podia ser que no s’haguera assabentat de
tots els intents dels seus afectes per mantenir-lo en vida. Que estiguera tan
drogat que no patira. A la Llibertat tant li feien els detalls. El fet cert és
que era mort i ben mort. Per moltes misses que li cantaren no ressuscitaria.
Tindria un bon soterrament, al final de la seua llarga i cruel vida, i la seua
família tindria una tomba monumental on posar-li flors i plorar-lo, la mateixa
tomba que havia costat la vida a tants presoners en construir-la. Tot el
contrari de les seues víctimes, a moltes de les quals va segar la vida molt
joves. Altres estan desaparegudes, soterrades en les cunetes dels camins, en
fosses comunes o en llocs recòndits dels quals les famílies no han tingut mai
notícia.

           
Però no volia posar-se pedres al fetge. Portava trenta sis anys esperant
aquell dia. Es va mirar en un altre vidre d’un altre aparador. Feia ulleres. No
les havia tapades suficientment amb el maquillatge. Tampoc se n’havia volgut
posar massa, no fóra cas que semblara el que no era. No era d’estranyar,
portava dreta des de les cinc del matí. Després d’assabentar-se de la notícia no
havia pogut aclucar l’ull. Va somriure. Però un altre fet desagradable la va
treure dels seus pensaments. Hi havia un munt de gent fent cua per posar flors
a l’estàtua, aquell monument eqüestre que mostrava el dictador fort dalt d’un
cavall, aquell monument dit popularment el burro i l’haca. A aquests
pocavergonyes se’ls havia acabat la mina. No creurien ni per pensaments que tot
anava a continuar igual. Potser eren tan innocents que s’havien cregut que tot
estava lligat i ben lligat. I que l’ordre establert continuaria ferm,
impassible fins a l’infinit dels dies. Bé sabia la Llibertat que no era així.
Malgrat la incertesa de la gent. Tot estava pactat. Era el principi del final.
El silenci tenia els dies comptats.

 

Fragment de L’últim vaixell (Voramar/Alfaguara)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Barça ou barzakh!

1

Barça
ou barzakh!

Finalista premi Bancaixa de literatura
juvenil 2010

Gemma Pasqual i
Escrivà

A Dakar, els nens corren descalços darrere una
pilota tot cridant “Barça ou barzakh!” És una expressió sovint utilitzada al
Senegal per referir-se als emigrants clandestins que surten de les seues costes
cap a les illes Canàries. El seu significat: “Barcelona o mort”.

més…

 

Aquest crit l’han fet seu l’Amadou i el Mabale, que juntament amb la seua
cosina Umm i la Noolamala volen embarcar-se en una pastera rumb al paradís:
Europa. Sense importar-los els riscos, comparteixen la mateix il·lusió, tots
volen una vida millor. El Mabale vol ser jugador del Barça, la Noolamala vol
muntar un saló de bellesa a Benidorm, l’Umm vol ser mestra i el protagonista
Amadou estima tant la Noolamala que la seguiria fins a la fi del món.

 

Barça ou barzakh! relata la diàspora de quatre adolescents que, amb
els somnis a les butxaques i com a únic equipatge els records, que tant pesen
en el cor, sense mirar enrere, deixaran en terra ferma els seus orígens, la
seua llengua, les seues tradicions, la família i la seua mare: Àfrica.

?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El rei va nu!

2

Un rei passeja pels carrers de la ciutat en un bell cavall blanc, però
el rei va nu. Ningú s’atreveix per por a recriminar-li la seva falta
d’abillament. La gent clama: Visqui el Rei!.. Què bé vesteix la seva
Majestat!… Quin goig dóna veure les seves vestimentes!… Però heus
aquí que un nen innocent s’avança atrevit i li diu al Rei: Majestat, sap
vostè que va nu?…

Publicat dins de General | Deixa un comentari