Gemma Pasqual i Escrivà

«Corria l’any 1981. Ta mare i jo vivíem junts al pis del barri del Carme, on visc jo ara. Ella feia d’advocada laboralista, havia aconseguit molts èxits en aquest terreny, molt empresaris valencians es van rascar la butxaca per poder pagar els acomiadaments improcedents dels seus treballadors o per condicionar les seues fàbriques i empreses. Era molt bona i tenia la mateixa mala llet que té ara. Era volguda i admirada pels treballadors i treballadores i odiada pels empresaris, cosa de la qual ella se sentia orgullosa. No ens vèiem gaire, jo viatjava contínuament pel món, guerra rere guerra, però ens estimàvem molt.
 

»La vida política anava molt moguda, havia dimitit el president del govern espanyol, Adolfo Suárez, i intentaven investir un nou president, Leopoldo Calvo-Sotelo. El dilluns vint-i-tres de febrer era jo a la ciutat de València, a la redacció del diari. Acabava de tornar d’un viatge a Xile que havia fet en companyia de l’oncle Émile, que aleshores feia de periodista com jo, en un diari francés. Encara no li havia picat el cuquet de la política com a ta mare. Havíem fet un reportatge sobre els desapareguts, ens vam jugar-hi el coll, en aquell viatge; per sort, com sempre, no ens va passar res. Hi havia un ambient ensopit, eren les sis de la vesprada, jo acabava de dinar i em barallava amb la màquina d’escriure intentant posar ordre a totes les notes i entrevistes, intentant donar-li forma per a un reportatge per al dominical. Teníem la ràdio engegada, escoltàvem la sessió del Ple del Congrés dels Diputats en què se sotmetia a una nova tanda de votacions la investidura del Calvo-Sotelo; ara només necessitava una majoria simple, no havia aconseguit la majoria absoluta en la primera. Era com un soporífer per a mi que no em deixava pensar. Sentia d’una manera monòtona un nom rere un altre, «senyor Manuel Núñez Mencado»; però aquesta vegada no es va sentir un sí o un no, sinó alguns trets, i de sobte: «¡Que no se mueva nadie! ¡Quieto todo el mundo! ¡Todos al suelo!» I més trets. A la redacció es va fer un silenci total. De seguida vam engegar el televisor. No podíem donar crèdit al que vèiem: la guàrdia civil havia entrat a l’hemicicle, i un tinent coronel anomenat Antonio Tejero Molina hi era al bell mig, palplantat, i encanonava amb la seua pistola reglamentària el president de la cambra, Landelino Lavilla. De cop i volta, la ràdio va aturar l’emissió.

            »Al cap d’una estona, el tinent general de la III Regió Militar, la de València, Jaime Milans del Bosch, va fer públic un comunicat a través de totes les emissores de la capital, en el qual decretava l’estat d’excepció. Els telèfons no paraven de sonar. Aquí no s’havien acabat totes les sorpreses. De sobte vam sentir pel carrer un soroll com de camions o alguna cosa semblant. Era estrany, perquè ja feia estona que els carrers estaven deserts. Quan vam mirar per la finestra, no donàvem crèdit als nostres ulls. Eren tancs els que es passejaven pels carrers del cap i casal. En aquell moment vaig reaccionar. Tots els papers de Xile, totes les entrevistes, els desapareguts, els camps de concentració, les tortures, els morts, em van venir a la ment; i, és clar, ta mare, la meua estimada Carme. Els telèfons estaven tots ocupats. Vaig haver de fer servir mètodes no gaire educats per aconseguir-ne un. Aleshores, encara que et semble increïble, no teníem mòbils. Vaig trucar a casa però no parava de comunicar. L’havia d’anar a buscar. Els companys em van insistir que era perillós. Corrien rumors sobre unes llistes secretes que circulaven per València amb els noms de periodistes, de polítics i d’advocats, per prendre-hi represàlies. Òbviament, ta mare i jo hi érem inclosos. No la podia deixar sola, de manera que vaig agafar la moto i vaig sortir disparat. Per direccions prohibides, esquivant tancs i soldats, sense fer massa soroll. Era quasi impossible, però per fi vaig aconseguir arribar a casa nostra.

            »Vaig entrar corrents en cerca de ta mare, però la meua sorpresa va ser majúscula en veure-la asseguda en una butaca cosint el coll a un osset que jo li havia regalat quan ens vam conèixer. Vaig pensar que es trobava en estat de xoc, mai l’havia vista cosir, i ara no era el moment més adequat per aprendre’n.

            –Hem de marxar –li vaig dir tímidament, per por de provocar-li alguna reacció violenta.

            –Un moment, acabe de seguida –em va respondre tranquil·lament, mentre tallava el fil amb les dents. Es va posar dret, va agafar una bossa que ja tenia preparada i amb l’osset a la mà vam baixar les escales.

            »De sobte va començar a buscar la portera, que no era a la porteria. Jo pensava que s’havia tornat boja. La portera era una vídua de guàrdia civil, confident de la policia. Trobe que mai hi havíem creuat dues paraules.

            –Deu ser a sa casa, a l’àtic –va dir ta mare, i va enfilar altra vegada escales amunt amb l’osset. Jo la seguia sense dir res, tot pesarós, maleint el que havia causat el cop d’estat a la meua dona.

            »Va trucar al timbre. La dona va obrir amb cara de sorpresa en veure’ns palplantats a la porta de sa casa. Per a ella érem els rojos indesitjables que vivien al segon esquerra.

            –Senyora Custodia, m’han dit que la seua neteta viu amb vostè, perquè els pares estan treballant a Alemanya.

            »La dona va assentir amb el cap. Tots dos vam encreuar les mirades, tots dos teníem el mateix pressentiment.

            –Aquest osset és per a ella. A mi ja no em farà cap falta –va dir mentre li allargava el pelut.

»Definitivament estava convençut que ta mare no tenia el cap sa. Abans que la dona poguera dir res, va sortir disparada escales avall. Jo la vaig seguir. Va pujar a la moto i em va indicar que anàrem a casa la teua àvia. Aleshores vaig intentar posar seny. No era un bon amagatall, de segur que aquell era el primer lloc on ens buscarien.

            –Ho tinc tot pensat, no patisques –em va respondre amb lucidesa, no semblava boja.

            –Em pots explicar a què treia cap tot aquest número de l’osset? –em vaig atrevir a preguntar-li una mica enfadat.

            –Fot canya a la moto, ja t’ho explicaré tot quan arribem.

            »La teua àvia ens esperava. Semblava que totes dues dones sabien molt bé el que feien; en canvi, jo semblava un babau, seguint-les pel corredor de la casa. Vam anar fins al rebost.

            –Aquí, dins l’armari? Que us heu begut l’enteniment? No estem jugant a conillets a amagar –vaig protestar en veure que m’empentaven cap a dins.

»Però no era el que jo em pensava. No em preguntes com, però de cop i volta la paret es va obrir i va aparèixer una cambra secreta. Vaig quedar bocabadat, i encara més quan a dins vaig veure una estança presidida per un quadre del dictador Franco, i una bandera espanyola amb el pardalot i tot al costat de tota una col·lecció d’armes.

            –On som? –vaig preguntar incrèdul.

            –A l’amagatall del pare. Se’l va fer construir per si de cas algun dia els russos ens envaïen. Ara ens anirà molt bé a nosaltres, està molt ben condicionat.

            »L’àvia ens va portar una safata amb queviures, ens va abraçar amb llàgrimes als ulls i es va acomiadar.

            »Ens vam quedar tots sols en aquella estança. El primer que vaig fer va ser tafanejar una mica. Hi havia de tot: una petita cuina, un bany complet i un rebost amb bon conyac, bon whisky, cigars havans. Per molt feixista que era el teu avi, no era tan llepafils per al bon tabac socialista. Allà va ser que em vaig acostumar a fumar-ne. La nit es va fer molt llarga i, quan se’m va acabar el tabac, vaig començar amb els havans. Ta mare em va explicar que en uns altres temps era ple de menjar, però que l’àvia ho va treure tot en morir l’avi. L’únic mitjà de comunicació amb l’exterior era una ràdio antiga, que vam tenir engegada tota la nit, la nit dels transistors, tal com en vam dir.

            »Saps?, quan t’he trobat aquesta tarda, feies la careta d’un ocellet perdut, igual que ta mare aquell dia. Totes dues ben bé teniu la mateixa expressió als ulls, ets feta i pastada a ella. La Carme era i és massa orgullosa per reconèixer que tenia por, però en la cara pagava. Jo potser també, però no en vaig mirar al mirall, amb els ulls de ta mare en tenia prou. Amagats en aquella cambra secreta ens trobàvem bé de moment; ara, no ens hi podíem quedar per sempre. Els minuts semblaven hores, mentre la ràdio continuava amb les marxes militars i cada mitja hora ens repetia el comunicat de Milans del Bosch. 

–Si ens en sortim, vull que et cases amb mi –li vaig proposar de sobte.

            –Sí, home, de blanc i per l’església!

            –T’ho dic seriosament.

            –Estem bé com estem. Per què necessitem els papers?

            »Aleshores va ser quan li vaig dir que volia tenir un fill. Potser era perquè acabava de tornar de Xile i m’havia adonat que la vida es vivia cada dia, que no es podien deixar passar els somnis. Ta mare se’m va quedar mirant i va veure que no era una broma. En va fer un bes molt llarg i va acceptar.

            –Segurament no tenim gaires possibilitats de sortir-nos-en; si no, no m’ho hauries demanat.

»Ta mare intentava mantenir-se de bon humor, però les hores passaven i no teníem cap notícia bona. Va passar molt de temps. Fins i tot vam triar el teu nom; si hagueres estat xiquet, t’hauríem posat Guillem.

»A la una de la matinada, la ràdio va canviar el disc amb un comunicat del rei d’Espanya, Joan Carles I, en contra del cop. Però només ens vam tranquil·litzar de debò quan, a la una i vint, el general Milans del Bosch va ordenar la retirada dels tancs i dels soldats de la ciutat de València.

            »De tota manera no estàvem segurs del tot. Jo vaig besar ta mare i ella em va besar a mi, aleshores sí, que es va fer una nit llarga, però de sexe i amor. No li digues que t’he explicat això, ja la coneixes.

            »L’endemà a les deu del matí va venir la teua àvia amb el desdejuni més contenta que un gínjol. Els guàrdies civils començaven a sortir de l’edifici del Congrés. A les dotze vam veure per la televisió com en sortien els diputats i les diputades. A la una del migdia ja havia acabat tot.

            »Vam tornar al nostre pis. Ta mare va anar corrents a casa la portera. Jo no entenia quina mania havia agafat amb aquella dona. Va trucar a la porta. La dona va tardar una mica a obrir, tot i que sabíem que era darrere la porta, potser perquè ja no se sentia guanyadora. Per fi va obrir.

            –Torne’m l’osset –li va ordenar ta mare sense dir ni bon dia.

»La dona ho va fer immediatament, ta mare el va examinar i va enfilar escales avall. Aquella va ser l’última vegada que vam parlar amb la portera, de fet aquell va ser l’únic dia que ho vam fer en tot el temps que portàvem en aquella casa.

            »Una vegada en el pis, ta mare va descosir l’osset. Hi havia amagat tots els seus papers i fitxes dels obrers i de les obreres quae defensava. També hi havia guardat les meues entrevistes de Xile. És fantàstica, genial i, com pots comprovar, jo bastant babau, mai de la vida se m’hauria acudit una cosa com aquella.

            »Mai perdonaré els culpables i tots els responsables d’aquella pantomima, el mal tràngol que van fer passar a ta mare; a mi encara rai, però a ella no.»

Fragment de Gènova, città chius@ (Alfaguara/Voramar)

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/63-genova-citta-chius.html

Dues veïnes em van ficar en una habitació, em tremolava el cos, una d’elles em va subjectar el cap mentre m’aixafava els muscles amb els seus genolls perquè no em moguera. L’altra m’obria les cames, la meua mare em tapava la boca, en presència d’una anciana que m’esperava amb una fulla d’afaitar a la mà. Em van dir: no plores, és l’honor de la teua família. Va estirar amb els seus dits aquesta mínima part del meu cos i va tallar repetides vegades. Encara em ressonen a les orelles els meus propis crits. Vaig sentir un dolor intens entre les cames i vaig veure molta sang, em vaig desmaiar abans que em cosiren la ferida amb una espina i fil gros. Vaig estar malalta durant més de quaranta dies. No parava de plorar. Era com si m’hagueren tallat de la cintura cap avall. Sentia un buit total. Tampoc no era capaç de comprendre el perquè d’aquesta violència vers el meu cos de nena. Per què em castigaven?

més…

No podia dormir. Vaig sentir com les xiques xiuxiuejaven i em vaig alçar per fer-la petar. Però alguna cosa em va dir que era un moment íntim i que no volien ser molestades. Les vaig observar amagat darrere la cortina vermella de floretes blanques i vaig parar orella. La Noolamala parlava pausadament, en contrast amb l’alegre colorit de la seua roba. El seu rostre no perdia la gravetat en el gest.

–La meua àvia em va dir que s’acostava el moment de fer-me el que ja m’havien d’haver fet. Diuen que és un deure, que les nostres mares ho han passat i nosaltres hem de passar-ho també. Si no ho fas, tens mala sang, no ets neta ni madura. Però jo no vull. Després de l’ablació o circumcisió, com l’anomenem de manera errònia al meu poble, no podia tornar a escola i m’havia de casar amb un senyor que tenia ja una dona i quatre fills. I jo no volia. Saps, jo vull llegir i escriure, tenir una feina i poder mantenir-me, vull ser esteticista. Si tinc educació, podré ajudar la meua família, mentre que les que es casen es queden sense res. Els meus pares havien rebut 2.000 xílings, uns 28 euros, i algunes mantes com a dot, i jo els vaig dir que ho tornaren, que no pensava casar-me. Mira’m, sóc massai de dalt a baix! No són els wazungu.

–Els wazungu?

–Els blancs en suahili. Els que ens han portat això, ha estat l’educació; però, quan les persones reben formació, són capaces de prendre les seues pròpies decisions. Les que ens neguem a passar per l’adreçador, paguem un preu molt alt, ens consideren indecents, una vergonya per a la família, algunes som expulsades, i ja només ens queda la prostitució. Aleshores, unes persones em van dir que a Europa es podia arribar caminant, em van mostrar un mapa i em van assenyalar una distància molt petita entre la costa d’Àfrica i la d’Europa. Evidentment jo no els vaig creure, no sóc cap ignorant. Però vaig albirar la solució, necessitava diners, molts diners per a allunyar-me de tot aquell horror –la Noolamala va fer una pausa i després va afegir amb la mirada perduda–. S’han de triar molt bé els companys de viatge, hi ha molta gent que t’enganya.

 Vaig intuir el secret de la Noolamala, ara ja ho sabia tot. No calia ser gaire intel·ligent per a saber com havia aconseguit els diners del viatge, ni com s’havia quedat embarassada. Em sentia avergonyit per la meua actitud, per descobrir d’amagat els secrets de les meues amigues. Però no podia deixar d’escoltar-les.

–Per què existeix la mutilació? Per què he d’acceptar les violacions i les pallisses d’una persona amb la qual no vull casar-me? –es va lamentar la Noolamala.

–Quan no tenia a penes cinc anys –va dir l’Umm amb la veu molt trista–, dues veïnes em van ficar en una habitació, em tremolava el cos, una d’elles em va subjectar el cap mentre m’aixafava els muscles amb els seus genolls perquè no em moguera. L’altra m’obria les cames, la meua mare em tapava la boca, en presència d’una anciana que m’esperava amb una fulla d’afaitar a la mà. Em van dir: no plores, és l’honor de la teua família. Va estirar amb els seus dits aquesta mínima part del meu cos i va tallar repetides vegades. Encara em ressonen a les orelles els meus propis crits. Vaig sentir un dolor intens entre les cames i vaig veure molta sang, em vaig desmaiar abans que em cosiren la ferida amb una espina i fil gros. Vaig estar malalta durant més de quaranta dies. No parava de plorar. Era com si m’hagueren tallat de la cintura cap avall. Sentia un buit total. Tampoc no era capaç de comprendre el perquè d’aquesta violència vers el meu cos de nena. Per què em castigaven?, em preguntava. Ho van fer d’amagat de la meua àvia, que quan se’n va assabentar, es va enfadar molt amb la mare. Ella em va cuidar i em va consolar. Aquest infern es viu en silenci –explicava amb la mirada ferma–. És com estar en una tomba, incomunicada.

–I per què ningú no hi fa res, per què ningú no en parla?

–Mentre l’antílop no guanyi el combat, els relats de victòria sempre seran els del lleó –va dir l’Umm.

Els homes no ploren, però no vaig poder evitar que les llàgrimes traïdores em banyaren les galtes en sentir la meua cosina. Vivíem a la mateixa casa, paret amb paret, i jo no m’havia assabentat de res del que li havia passat. Els homes ens estimàvem més continuar amb la bena als ulls. L’ablació ve del temps en què els homes anaven a la guerra. Ho feien per evitar que les dones tingueren temptacions, per evitar que tingueren ganes de practicar sexe amb uns altres homes. Al meu país, l’ablació és prohibida, igual que a molts països d’Àfrica; tot i això, la seua història és la de més de cent milions de dones al llarg i l’ample del planeta. La immensa majoria, procedents d’Àfrica. Milions de dones a les quals es va amputar la vida per seguir ancestrals tradicions que encara avui perviuen: cada dia, 8.000 nenes corren el risc de ser sotmeses a l’amputació dels seus genitals, segons un informe d’Amnistia Internacional.

–Però a Europa serà diferent. Serem lliures! –va exclamar la Noolamala.

–Ci ap degglu ngay yanga. Només qui escolta aprèn. La meva àvia, que és molt sàvia, m’ha explicat que a la illa d’Orango Grande, a l’arxipèlag de les Bijagós, enfront de la costa de Guinea Bissau, hi ha una terra on les dones tenen tot el poder –explicava l’Umm a la Noolamala una història que la Mareime ens havia contat centenars de vegades–, on s’organitzen en associacions que gestionen l’economia, el benestar social i la llei. Són elles les que imposen sancions, dirigeixen, aconsellen i distribueixen, i són respectades com a mestresses absolutes de la casa i de la terra. A Etiogo, el gall canta tres vegades, a les tres de la matinada, a les quatre i a les sis. Es fa de dia i l’arbre de l’Anacard s’omple de centenars d’ocells que amb l’arribada de les pluges fan el seu niu. Una claror meravellosa ho il·lumina tot. L’arxipèlag de les Bijagós és considerat una reserva de la biosfera. Però els seus 33.000 habitants han de lluitar molt dur per tirar endavant. Viuen en barraques de fang vermell i sostre de palla, sense llum elèctrica ni aigua corrent. L’aïllament geogràfic i el seu caràcter desconfiat, secretista, poc amic de les visites d’estranys i gelós de les seues tradicions animistes, els han permès conservar una societat amb estructures matriarcals. A la terra dels Bijagós és la xica qui tria l’home. Quan la dona entra a la pubertat i ha estat rebuda a la tribu, col·loca un plat gran amb arròs sense condimentar davant la casa del seu elegit. Si ell està disposat a acceptar l’oferiment, es menja l’arròs i se’n va a viure amb ella. Fins que ella, un bon dia, treu a la porta de la cabana tot el que pertany al marit, per indicar-li amb això que no continua disposada a tolerar per més temps el jou de la comunitat matrimonial. Diuen que Déu va crear l’home per treure el fruit de la palma, netejar els camps, caçar el macaco, pescar i donar suport en tot a la dona. Perquè ella és més forta i intel·ligent. És la tradició dels seus avantpassats. A totes els agrada ser dones en aquesta terra de dones, els agrada manar, organitzar i dirigir. Són fortes i intel·ligents. Totes pensen que mai no se sotmetran als homes, febles per naturalesa. Elles no tenen por de les serps, ni de la rajada verinosa, ni dels esperits dels avantpassats, ni de Déu, que les protegeix. Déu, que els va regalar Orango Grande, al canal del riu Gueba, enfront de les costes de Guinea Bissau, jo crec estimada Noolamala que aquest lloc és molt millor que Europa –va dir la meua cosina amb un somriure.

–Sense electricitat! Sense tele! Sense gratacels ni diversió! Aquest país no és per a mi ni per a la meua petita! Continue preferint Benidorm!  –va exclamar la Noolamala.

A Àfrica, a l’època arcaica, la dona ocupava un alt estatus i el clan familiar era un matriarcat. La meua àvia també manava molt en la meua família. De vegades feien broma i deien que potser les seues avantpassades venien d’aquesta illa.

Aquell matí, quan em vaig despertar, la Noolamala m’havia deixat als peus del llit un plat gran d’arròs sense condimentar, el més deliciós que havia tastat mai. Naturalment jo vaig escurar el plat sense deixar ni una engruna. Des d’aquell dia, la Noolamala i jo dormírem junts. Aquesta preciosa massai em va fer l’home més feliç del món.

Fragment de Barça ou Barzakh! de Gemma Pasqual i Escrivà

El 13 de gener de 2000 feia un eriçat dia d’hivern i devien ser cap a les dues de la migjornada. El cel era dauat de núvols violacis i morats, panxuts i grossos, que un ventet de tramuntana empentava cap avall, cap a la mar. Tothora queia bruixó i nevisquejava, les serres tenien neu i també hi havia com una mitja ensucrada per davall dels marges i per les vores dels camí, les mates es blanquejaven unes voltes, i altres el vent els feia caure la neu borda que se’ls apegava… En fi, un dia lleig i rebolicat. Tot el paisatge era gris i molt i molt trist, però el ginebre continuava verd, sense un sol floquet de neu, uns raigs de sol intensos només a ell il·luminaven, i recolzat en el seu tronc descansava un Homenot gran i vell, elegant, amb un bastó i un barret. El seu nom, Enric Valor i Vives, fill de Castalla.

més…

Hivern

Això va anar i era un cas que va passar a la vila de Penàguila. Cal dir-vos de primer que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d’intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus més de vint canonets de bronze. La Travessa és un vell camí romà que puja des del poble de Penàguila fins a la coronació del coll. Orientat a Tramuntana, és aquell un pintoresc indret però resulta més aviat trist i solitari. A mitjan camí, ja veus allà avall, com ho veuria un xoriguer, la petita vila, els grans pins que la volten i el terreny extremadament trencat del terme baix.

Allà, en el terme d’un mas anomenat el Bítol de Valor, es conserva un ginebre monumental que té més de tres segles, és el més bonic i corpulent de tot el territori. Sota aquest ginebre misteriosament encara parlen els animals, les plantes i les aigües. Allí no bat la Tramuntana, i les herbes muntanyenques floreixen a tothora.

El 13 de gener de 2000 feia un eriçat dia d’hivern i devien ser cap a les dues de la migjornada. El cel era dauat de núvols violacis i morats, panxuts i grossos, que un ventet de tramuntana empentava cap avall, cap a la mar. Tothora queia bruixó i nevisquejava, les serres tenien neu i també hi havia com una mitja ensucrada per davall dels marges i per les vores dels camí, les mates es blanquejaven unes voltes, i altres el vent els feia caure la neu borda que se’ls apegava… En fi, un dia lleig i rebolicat. Tot el paisatge era gris i molt i molt trist, però el ginebre continuava verd, sense un sol floquet de neu, uns raigs de sol intensos només a ell il·luminaven, i recolzat en el seu tronc descansava un Homenot gran i vell, elegant, amb un bastó i un barret. El seu nom, Enric Valor i Vives, fill de Castalla.

–Això són les meues terres! Quan de temps sense veure-les! –va exclamar.

I va saludar tots els tossals i carenes coneguts, el Cabeçó d’Or, el Carrascal, l’Ull de Moro, la Mariola, el Benicadell, l’Almudaina i la Serrella…

–Quin fred! –va dir en allunyar-se una mica del ginebre que li proporcionava caloreta.

Aquell no era el clima de la ciutat de València. Es va adonar que estava xafant neu, neu pura. Per això relluïen amb aquella pompa i vistositat totes les seues serres. Tremolant de fred i de goig, va tornar a arrecerar-se sota el ginebre.

De cop i volta, l’Homenot va veure venir cap a ell una jove, de cara morena i faccions afinades i una cabellera suau i onejada que li queia airosament muscles avall.

–Déu vos guard, bon ancià! –va saludar-lo ella amb una veu suau i clara.

–Per què vas tota sola en un dia com avui? –li va preguntar l’Homenot.

–Vaig fent camí –va dir ella d’una manera molt misteriosa.

–I com et dius?

–El meu nom és Rosella.

–Jo em dic…

–L’Homenot del barret –el va tallar ella.

Ell va somriure, li va fer gràcia aquell nom.

–Ara em veieu aquesta cara tan bonica com una princesa de rondalla, però no fa molt de temps era una vella arrugada, lletja, amb la barba punxeguda, el nas d’esparver i la pell de pergamí. Vivia amb la meua germana Margarida en una caseta habitada en la mateixa carena de la Penya Roja. Ara encara es veu com un punter blanquinós damunt la colossal muntanya; però està enderrocada, amb les parets mig tombades pels vents, nevades i pluges, i amb la teulada desfeta. No tenien més béns que aquell mal recer, unes cabres blanques, un boc de llargues barbes i unes pomeres que creixien pels voltants. Voleu saber com he esdevingut jove i vella?

L’home va assentir amb el cap i es va treure del barret una llibreteta i un llapis.

Mentre la jove parlava ell anava apuntant.

–Doncs per art d’encanteri! Uns estudiants vinguts a València a estudiar des d’un remot país de l’Orient tenien poders sobrenaturals i em van fadar. Em van convertir en una jove galaníssima de quinze anys, amb l’única condició que no ho explicara a ningú.

–I per què m’ho contes a mi? –va preguntar estranyat l’Homenot del barret.

–Perquè m’han dit que a Fortaleny viu un llenyater anomenat Pauet. És un vell esparpellat i amic de tot el poble, que té més de mil quatre-cents anys de vida, que tot i que és ric i els diners mai no se li acaben, encara fa llenya. Viure tants anys cansa. I no vull que les desgràcies se m’enganxen com les cireres i cresquen talment, que no quede estaca en paret ni casa sense dissort, com li va passar al Joan-Ratot del Cabeç de Penadesa.

I dit això, la dona va envellir de cop. Però no era una vella arrugada, lletja, amb la barba punxeguda, el nas d’esparver i la pell de pergamí com havia dit ella. Era una dona gran, els ulls grossos i negres amb vivor de joventut, una mica apergaminada però encara ben eixerida. L’Homenot del barret la va trobar molt bonica.

–Me n’haig d’anar ara mateix, ploga o neve –va dir ella.

Ell observava com s’allunyava, el va impressionar molt la seua manera de caminar, elegant i sumptuosa. Quan la Rosella va estar a vint o trenta passes, que encara ell ben bé la podia oir, se li va girar. Tan lluny com era, l’Homenot va poder-se adonar que la cara d’ella resplendia amb una claror que el va deixar esbalaït, i que el seu cabell blanc feia una aurèola daurada.

–Enric! Enric Valor! –el va cridar la Rosella–. Tornaràs amb la teua estimada mare!

I en aquest moment va començar a caure neu una altra vegada, i la Rosella es va perdre darrere el tapió que formaven les espesses volves.

L’Homenot es va quedar sense paraula, la seua estimada mare feia anys que era morta. Tot i que va tenir una llarga vida, va deixar aquest món als vuitanta-cinc anys. Va estar trenta anys casada i trenta vídua.

La nevada va ser tan grossa que ho va colgar tot de mitja vara de neu i va pintar el paisatge amb un mantell blanc.

I aleshores davant del ginebre passaren tres velletes molt velletes, totes endolades i tapades amb gruixuts mantons de llana negra.

Fragment de L’Homenot del barret, homenatge a Enric Valor de Gemma Pasqual (Edicions 96)

http://www.edicions96.com/ca/botiga-online/Catalog/show/l039homenot-del-barret-146

“…i quan plegui i ho deixi, plantaré un hort“. Anna Lizaran, ens ha deixat la Dama del Lliure…

La vida és molt estreta però l’esperança és més àmplia. Amb aquesta expressió, els iraquians i les iraquianes comencem el dia, amb una gran esperança perquè millori la situació tot i les dificultats de la vida.

més…

És sorprenent, quan les coses es posen pitjor comences a necessitar, cada vegada menys coses. La bibi sempre repeteix la mateix dita: si veus la mort, et conformes amb un refredat. Mai m’hauria pensat que es pogués viure sense televisor o sense música; bo, sense tantes altres coses que jo abans creia imprescindibles. Triar la roba cada matí ja no era cap dilema, a penes tenia roba per a vestir-me, i la poca que tenia era gràcies a les veïnes que passaven a la mare la que ja no anava bona a les filles. Aquesta tenia diverses temporades i alguns pedaços, ja que l’aprofitaven al màxim. Però jo donava gràcies a Déu per poder vestir-me cada matí. Els meus jocs ja no eren davant una pantalla, tampoc amb ninots de piles i bateries, ni tan sols tenia una bicicleta. Ara la imaginació era la principal eina, amb ella ens podíem evadir ni que només fos per uns instants de la guerra i de la vida que ens havia tocat viure. Tenia noves amigues, nenes com jo que abans també havien tingut una altra vida; però mai parlàvem del passat, com tampoc del futur, vivíem el present i agraíem a Al·là despertar cada dia.

            Jugàvem a les casetes amagades, barrejàvem sorra i aigua i amb això fèiem casetes de fang. Després hi introduíem granadura de collarets de bijuteria, que el Murtada trobava regirant entre les runes de les cases derruïdes on hi havia infinitat de tresors. Qui aconseguia endevinar el nombre de grans enterrats en el fang els guanyava tots. Jo tenia molta intuïció per a aquest joc i sempre aconseguia un munt de grans de tots els colors, verds, vermells, grocs, etc.

Fragment de Llàgrimes sobre Bagdad (Ed. Barcanova) de Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.barcanova.cat/cgigeneral/ficha.pl?codigo_comercial=1452127&id_sello_editorial_web=14&id_clase=

Zazie news

l’almanaco dei libri per ragazzi

Soltanto chi ascolta impara

Ho letto molte storie africane, storie ambientate in Africa, scritte da africani che vivono in Europa e in America, ho pubblicato poesie africane, mi sono dedicata con gli studenti dell’Accademia Drosselmeier ad una mostra  di libri internazionali, corredata di un catalogo, mi sento quindi vicina al “tema” proposto dalla scrittrice catalana Gemma Pasqual i Escrivà, ma  pur conoscendo molte cose, non sono passata indenne dalla lettura di questo racconto. Sono profondamente scossa. Il racconto é dedicato “A tutte le persone che hanno perso la vita inseguendo i propri sogni” e di recente queste persone sono africane e perdono la loro vita su carrette per approdare in Europa. L’autrice catalana probabilmente li ha visti arrivare alle Canarie nel biennio 2005-2006.

Le foto che ho rintracciato sono eloquenti. Il libro non parla di calcio come la copertina potrebbe far intendere. Parla di vite umane, di quelle delle donne, degli uomini, dei bambini.

Soltanto chi legge impara, per parafrasare la nonna africana che sa raccontare e che é una voce viva della narrazione. Leggete e fate leggere.

Grazia Gotti

http://zazienews.blogspot.com.es/2013/01/soltanto-chi-ascolta-impara.html

Ho vam preparar tot a ca la Rana i el senyor Xarif, ja que ells eren els únics que tenien una casa com cal, una llar que a poc a poc tots havíem anat fent nostra. Érem una nova família feta dels trossos de diferents famílies. Fins i tot d’occident, ja que el doctor Joan ja feia temps que formava part de la nostra vida.
El doctor havia complert la seva promesa. Des del primer dia que va conèixer el cas del meu amic no va parar de buscar l’ajut econòmic en l’organització de metges a la qual pertanyia. Fins i tot va recórrer a amics i coneguts que també hi van col·laborar i, no cal dir-ho, al seu propi compte corrent. Va preparar el viatge amb minuciositat i va estudiar totes les possibilitats quirúrgiques. Finalment, el Murtada l’operarien a València, la ciutat del doctor Joan. Faltaven pocs dies per a la marxa i era com una mena de festa de comiat.
–Ja ho té tot preparat, senyora Amal? –li va preguntar el doctor, ja que ella també acompanyaria el nét.
–Doncs sí. Però em fa una mica d’angúnia haver de viatjar amb avió –va reconèixer la pobra dona, que no havia sortit mai de Bagdad.
–No pateixi, dona, és un mitjà de transport molt segur –la va tranquil·litzar la mare.
–M’han explicat que sota els seients dels avions hi ha salvavides. No ho entenc, no seria més lògic que fossin paracaigudes? Jo sé nedar, el que no sé és volar –va preguntar de sobte el Murtada.
Tots vam riure per les butxaques, mentre la seva àvia resava una oració. Ara ja sabíem qui havia ficat la por al cos a la pobra dona.
–I aquesta ciutat, València, és a prop de Barcelona? –va continuar amb les preguntes el Murtada, que no tenia una altra obsessió que el futbol.
–A uns 350 quilòmetres. Però no pateixis que et duré al Camp Nou –li va aclarir els dubtes el doctor Joan.
–Abans de l’operació, si us plau.
–T’ho prometo, abans.
–No siguis pesat, Murtada! –el va renyar l’Amal que ja havia acabat de resar.
–Deixi’l. És normal que vulgui saber coses d’allà on va. I perquè t’hi vagis avesant, t’he dut un regal –va dir misteriós el doctor Joan mentre allargava un paquet molt ben embolicat al Murtada.
Tots el vam encerclar expectants per veure què era. El meu amic va quedar paralitzat. Era el primer regal que li feien des de feia molts anys, no s’atrevia a obrir-lo.
–Vinga! Obre’l! –el vaig apressar.
El meu amic pensava que estava somiant, en veure aquella samarreta de ratlles blaves i grana, els colors del Barça, amb el seu nom en lletres grogues a l’esquena. De seguida se la va posar. Els ulls li espurnejaven i de l’emoció tenia un nus a la gola que li impedia donar les gràcies a aquell desconegut que intentava salvar-li la vida.
El sopar el vam servir a les set. Un suculent àpat per a llepar-se’n els dits. Hi havia de tot i bo: arròs amb xai amanit amb panses, ametlles i tot tipus d’espècies, una amanida libanesa, sopa de pollastre i dos tipus de pa diferents. A més a més, el doctor Joan va portar crispetes, patates fregides i un fum de dolços que van fer les delícies de nosaltres els més petits i d’algun gran com l’àvia i la senyora Amal. El menjar és molt important en tota celebració iraquiana, sigui trista o alegre. Els grans es van oblidar per uns instants de la política i de l’ocupació. Estàvem tots concentrats en el deliciós menú.
Per llevant de taula, te i fruita fresca. La bibi va rotllar una cigarreta i tots vam tornar a la realitat amb els seus estossecs. Mentre nosaltres ens alienàvem davant el televisor, on un grapat de conills cantaven una cançó infantil saltant d’un lloc a un altre de la pantalla, fins i tot el Murtada, que ja vestia la samarreta del Barça, content com un gos amb un os, s’havia quedat hipnotitzat amb aquella imatge de tant tip com estava. Els grans van iniciar una de les seves inacabables converses.
–I vostè, com és que ha vingut a parar a Bagdad? –va preguntar el senyor Xarif al doctor.
–Suposo que per rescabalar la meva consciència. Sentia vergonya de pertànyer a un món occidental cobdiciós, capaç d’utilitzar la mentida i la ignomínia com l’únic objectiu per a lucrar-se. Estava obsessionat a curar. Volia salvar-me d’un dolor profund intervenint en les cicatrius provocades per les bombes.
–És un gest molt generós per la seva banda –li va dir la meva mare.
–No es pensi. He rebut molt més del que jo malauradament he pogut donar. Malgrat les bombes, malgrat la guerra, he descobert una ciutat meravellosa i uns amics extraordinaris com vostès.
–M’hauria agradat que hagués conegut la meva Bagdad. No la de Saddam ni la dels americans. De jove m’agradava seure prop de l’Abu Nawas Street, a la ribera est del riu Tigris. Menjava margouf, peix de riu fet a la brasa i bevia arak, un licor fet de dàtils. El divendres, que és el dia de festa aquí, visitava les llibreries de vell al carrer Al-Muttanabi, on hi solia haver un mercat amb polsosos volums antics en anglès i àrab exposats al terra per a la venda –el senyor Xarif parlava amb melangia del passat.
–Però no parlem del passat. Brindem pel nou any, per tots nosaltres. Ah! I també per la Rana, que ha tret molt bones notes a la universitat. Estem molt orgullosos de tu! –va intentar aixecar els ànims la meva mare.
Tots vam celebrar els bons resultats de la Rana.
–Doncs no ha estat gens fàcil. Hem hagut de fer els exàmens sota el soroll de les explosions, perdia la concentració a cada bomba. Es tallava l’electricitat. A més a més, les preguntes eren molt difícils, com si els professors s’haguessin oblidat que no hem pogut acabar el programa i que hem perdut molts dies de classe a causa dels bloquejos de carretera -ens va explicar la Rana.
–Doncs amb més motiu hem de felicitar-te. Ha canviat la vida molt per a una noia tan jove com tu des de l’inici de la guerra, veritat? –li va dir el doctor Joan.
–Per a mi, les coses han anat a pitjor. No hi ha seguretat, sobretot per a les dones joves. Sentim parlar contínuament de segrestos i violència contra les dones. A més a més hi ha una pressió quasi constant de determinat partits perquè les dones ens tapem el poc que ensenyem. Hi ha pressió en moltes facultats perquè se segreguen els homes de les dones. Amenacen amb advertències impreses i verbals, i de vegades fins i tot ens assabentem d’atacs i insults. Tot i això, jo em nego a cobrir-me els cabells, però sento la pressió al meu voltant, em sento molt insegura al carrer. Comences molt lentament, deixes de posar-te texans i samarretes perquè no vols que t’aturi algú pel carrer que ni tan sols coneixes i et sermonegi perquè no ho aprova. Deixes de portar màniga curta i comences a posar-te bruses que et tapen el coll. Porto els cabells recollits per no cridar l’atenció. I així tot. Jo solia sortir amb les meves amigues, anàvem de compres o a prendre un gelat. Ara, al matí, el pare em porta amb cotxe a la universitat, això quan hi vaig. A la tarda sóc a casa. En dinar miro una mica la tele. Després estudio o navego per internet.
La Rana era l’única estudiant de les vint-i-tres dones de la seva classe que no portava el tradicional vel islàmic, la hijab.
L’àvia ens va ensenyar una foto groguenca que mostrava una dona de cabells curts amb un vestit fins als genolls, sense manegues. Portava unes enormes ulleres de sol negres, semblava una actriu de Hollywood.
–Qui és aquesta dona? –vaig preguntar afegint-me a la conversa, quasi sense permís.
–Jo –va respondre la bibi amb nostàlgia.
–On s’ha fet aquesta foto? –va preguntar encuriosida la Rana.
–Aquí, a Bagdad, al començament del setanta. Durant aquella època sí que es va voler realment millorar la situació de la dona. Ens vestíem com volíem, sortíem i entràvem quan volíem i ningú ens jutjava per la nostra conducta.
–Avui, poques dones iraquianes gosarien a dur un vestit semblant. La major part es tapen els braços fins als canells. Les faldilles les allarguen fins al turmells i els cobreixen el cap amb mocadors. Només les més atrevides deixen entreveure alguns flocs dels cabells –va dir la Rana.
–Sembla mentida. No puc portar en aquesta època el que aleshores duia la meva mare –es va lamentar la meva mare–. Les lleis canvien cada dia, el nostre futur d’alguna manera depèn d’un pèndol, de si l’Iraq s’apropa al model de l’Iran, on les dones poden treballar fora de casa i votar però han de cobrir-se amb un vel; al del Líban, on conviuen a pocs metres el xador i la roba més ajustada; o al d’Aràbia Saudita, on les dones no surten al carrer, no tenen drets i van amb burca.
–Les dones en aquest país no tenim futur, no podem sortir soles de casa. Cada vegada que vull sortir el meu pare m’ha d’acompanyar. Em sento com si haguéssim retrocedit cinquanta anys des que va començar l’ocupació. Una dona, una noia com ara jo que surt sola, s’arrisca que li passi qualsevol cosa, des de ser insultada fins a ser raptada. Una sortida ha de ser planificada almenys amb una hora d’antelació. En aquest estat d’absoluta anarquia cal aconseguir dos homes, preferentment grans i fer els preparatius de seguretat. D’on volen que aconseguim aquesta escorta? Jo només estic sola amb el meu pare. L’alternativa és quedar-me a casa. I si és alguna cosa de necessitat, m’acompanya el Murtada. És un nen de dotze anys! Això no és normal. Aleshores és quan sorgeixen les preguntes. Però és necessari? Has d’anar ha comprar-ho tu? És clar que hi he d’anar jo. No importa la compra, el més important és sortir al carrer, que la llum del dia em toqui la cara. Aquesta situació és per a totes les dones que treballem o anem a la universitat.
La mare es planyia de la Rana. Pobra noia, tan jove i tan trista. Però no deia res. De tota manera era una privilegiada, tenia sort de que algú es preocupés per ella i la protegís; tenia sort de poder quedar-se a casa seva. Aquesta era la sort de la classe mitjana, una sort que no podíem compartir els pobres de necessitat com nosaltres. No hi havia altra alternativa, sortir al carrer i treballar per a poder portar alguna cosa de menjar per a les famílies. La mort ens rondava a cada cantonada, disfressada de malaltia, de soldat, de bomba, de milicià o, més sovint, de gana. Valia més no pensar-hi i viure el dia a dia.
L’àvia i l’Amal continuaven mirant-se la fotografia. Evocaven altres temps, quan eren joves.
–Com en totes les guerres, les dones i els nens iraquians s’han endut la pitjor part –va explicar el senyor Xarif al doctor–. Hem estat sotmesos durant dècades a la dictadura de Saddam Husein, víctimes de diverses guerres i espectadors d’un futur incert. Els iraquians hem hagut d’abandonar cases i pertinences, hem vist desaparèixer els nostres treballs i la nostra moneda, hem plorat els nostres morts, hem patit els robatoris i el pillatge dels nostres conciutadans i ara intentem adaptar-nos a la nostra nova condició política.
–De segur que les coses milloraran i aconseguireu la tan cobejada democràcia. –va intentar infondre’ns ànims el doctor Joan.
–Per això hem de superar obstacles tan grans que la democràcia s’ha convertit en un miratge del desert de Babilònia. Cal acabar amb l’ocupació dels Estats Units, amb el fonamentalisme de centenars de grups, amb l’avarícia dels nostres comerciants, amb els elements que persisteixen del saddaisme, amb les imposicions de tots els nostres països veïns que volen una part de l’Iraq. Comptat i debatut, necessitaríem cinc vides per a poder sortir d’aquest túnel –va objectar el senyor Xarif.
–De tota manera, vosaltres marxeu. Quan us en aneu? –li va preguntar el doctor.
–Quan tinguem els papers arreglats. Bo, preparar un viatge com aquest costa molt, què t’he d’explicar a tu –va dir el senyor Xarif mentre mirava de fit a fit la meva mare, que encara no havia respost la seva pregunta.
–Abans recollíem refugiats a la capital i els seus voltants. Ara són els mateixos habitants de Bagdad els que estan cercant camins per sortir del país, per tal de trobar un refugi segur a l’estranger. Aquest s’ha convertit en el somni típic de qualsevol iraquià. M’entristeix el cor pensar en els milions d’iraquians que han deixat les seves llars després de la guerra, cercant un santuari en altres països –es va lamentar la senyora Amal–. Espero que tots puguem coincidir en una pregària perquè la pau i la seguretat retorni a l’Iraq i tothom pugui tornar a casa seva.
De fons d’aquestes paraules se sentien els cants dels conillets.
–Abaixeu el volum del televisor! –ens va advertir la meva mare, nerviosa.
–Recordo la primera vegada que vaig veure un televisor –va dir la bibi per girar la conversa–, cap al 1957. Era d’una veïna rica, bé rica, així l’anomenàvem nosaltres, el que era clar és que vivia millor que la resta del poble. Quan el seu marit se n’anava a treballar, les dones del carrer es reunien a sa casa per mirar una hora de tele. Jo hi anava amb la meva mare, que m’obligava a posar-me l’abaya quan sortia el presentador –l’àvia somreia recordant vells temps–. Va costar dues setmanes a l’Umm Adil convèncer-nos que el presentador no ens podia veure. Quanta ignorància!
–I quins temps! –va exclamar amb melangia la senyora Amal–. L’únic pecat imperdonable abans era la lleialtat a l’ocupant estranger. Avui en dia, els únics que poden garantir la seva supervivència són aquells lleials a l’ocupant, i ni tant sols ells estan segurs. Per primera vegada en molts anys temo la mort.
–No digui això, senyora Amal. Vostè encara ha de donar molta guerra –la va intentar reconfortar el senyor Xarif.
–Si jo ja sé que he tingut una vida més llarga que la majoria dels iraquians. Sóc conscient que moren molts xiquets i molta gent jove. I sé que tots hem de morir algun dia. Només temo la mort perquè vaig néixer sota una ocupació estrangera i mai, ni en elspitjors dels malsons, vaig somiar que moriria sota una altra –va dir amb llàgrimes als ulls.
–Però què diu ara? De segur que quan torni amb l’Amal operat, tot s’ha solucionat –va intentar infondre-li ànims la meva mare sense massa èxit.
A penes faltaven dues hores per a acabar l’any, unes hores que es feien eternes, ja que el 2003 s’havia convertit en un tortuós camí molt difícil de recórrer. A les deu de la nit, tots ens vam asseure davant el televisor per mirar com celebrava la resta del món la seva entrada a l’Any Nou. Tothom semblava feliç. Mentre observàvem els focs d’artifici de la pantalla, de fons sentíem explosions, trets, helicòpters i avions. A les dotze de la nit, aquests sorolls es van fer més intensos. Sense esma vam donar la benvinguda a un nou any, encara que no ho semblava. L’única alegria era que continuàvem vius, tot i que amb la incertesa de si ho seríem demà. Ens vam acomiadar del 2003 amb amargura. Aquell any que va esclatar la guerra, que vam perdre la casa, les nines de la Mawj, el meu tutú, l’any maleït en el qual vaig abraçar per darrera vegada el meu pare, l’any que va desaparèixer per sempre més la nena que havia somiat a ser ballarina, la gran Pavlova iraquiana.

Fragment de Llàgrimes sobre Bagdad (Barcanova) de Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.barcanova.cat/cgigeneral/ficha.pl?codigo_comercial=1452127&id_sello_editorial_web=14&id_clase=

Un jutge xilè ordena la detenció de set exmilitars per l’assassinat de Víctor Jara

De cop i volta, algú es va adreçar al nostre grup i va assenyalar una persona, era en Víctor Jara. El van separar de nosaltres i se’l van emportar en un lloc reservat per als presos perillosos. Quin perill pot tenir una guitarra? Teníem fred, fam, set i por, molta por; tanta, que el terror m’havia fet oblidar les meves costelles. Es va fer fosc i ens van tornar en Víctor; a penes podia caminar, tenia el rostre ensangonat i ple de blaus. Li vam torcar la cara i vam procurar confortar-lo.

més…

Recordo perfectament aquell dia nuvolós. Vaig sortir a comprar el pa; quan era a la cua, vaig veure moviments estranys de camions de soldats, però tampoc no hi vaig donar més importància, em vaig pensar que es tractava d’algun tipus de maniobra. De cop i volta, un veí em va comunicar la mala notícia: els militars atacaven el palau presidencial de La Moneda. De bon començament creia que era una broma, no en vaig fer massa cas. Però aviat vaig poder comprovar que la notícia era ben certa. Vaig deixar la cua del pa i vaig córrer cap a casa, on només hi havia la Teresa i l’Amanda. Vam sintonitzar Radio Magallanes i vam poder escoltar les últimes paraules del benvolgut president Allende. Aleshores, l’Amanda es va posar molt tossuda, volia anar a la Universidad Técnica, on ella s’havia compromès a llegir unes cartes de l’avi Lluís en companyia d’en Víctor Jara i del president mateix. La Teresa i jo la vam intentar dissuadir però va ser inútil; de manera que vaig decidir acompanyar-la-hi i tenir-ne cura, tot i que a mi em semblava més correcte buscar una casa segura, tal com ens havien recomanat els companys.

            Va ser un moment molt tens el que vaig viure quan l’Amanda es va separar dels braços de la Teresa, però mai de la vida no m’hauria imaginat el que en realitat estava a punt de succeir, ni per remei.

            Vam haver de fer moltes voltes abans d’arribar a la Universidad Técnica. Hi havia moviment de tancs i tropes, se sentien trets i explosions, però vam aconseguir passar. No podíem desfer el camí, era molt perillós, de manera que vam decidir continuar fins a la universitat.

            L’exposició que s’inagurava aquell dia versava sobre els horrors de la guerra civil i del feixisme. Un gran mural presidia l’entrada, s’hi veia una mare donant mamar a un nadó, però la seva ombra i el terra eren tenyits de sang; es podia llegir en lletres grans: “Por la vida. Contra el fascismo”. Va ser el preludi del que era a punt de passar. Hi devia haver al voltant de sis-cents alumnes i professors a la universitat. Corria el rumor que el president Allende hi pronunciaria un discurs molt important on anunciaria la seva decisió de convocar eleccions a fi de resoldre, per mitjans democràtics, el conflicte que amenaçava el país.

            Des d’allà podíem veure els reactors i sentir els projectils que queien sobre el palau de La Moneda, on resistia el president. Una espessa fumarada s’elevava sobre les runes de l’edifici, que havia estat incendiat.

            Els primers bans militars asseguraven que els qui transitessin pels carrers s’exposaven a ser abatuts pels trets; anunciaven que des de primeres hores de la tarda entraria en vigor el toc de queda. El rector de la universitat, Enrique Kirberg, va negociar amb els militars l’autorització perquè els estudiants tancats a l’edifici hi poguessin passar tota la nit, per la nostra pròpia seguretat, fins que al matí següent s’alcés el toc de queda.

            L’Amanda no deia res, s’acomodava a tot el que ens ordenaven, tenia una estranya mirada, no sabia dir si de valentia o de por, potser les dues coses.

            Ens vam organitzar. Vam fer una llarga cua per trucar a casa nostra des del telèfon de la secretaria. Jo vaig intentar tranquil·litzar l’Edmundo i la Teresa. Em vaig comprometre a tenir cura de l’Amanda. Cosa que no vaig poder fer, vaig ser incapaç.

El minuts passaven molt lentament, semblava que el temps s’havia aturat. Mentrestant, a fora se sentia el soroll de les explosions, el foc de les metralladores retrunyia  pel tot l’edifici.

Vam provar d’infondre’ns ànims els uns als altres. En Víctor Jara també hi era amb nosaltres. Es va posar a tocar la guitarra i a cantar amb totes les seves forces. Nosaltres l’acompanyàvem picant de mans. En acabat, l’Amanda va llegir les cartes de l’avi Lluís, amb un coratge que mai no li havia vist, amb la veu ferma i contundent. Va ser molt emotiu, tots vam aplaudir d’allò més.

Vam mirar de dormir un poc, però era impossible amb l’espetegadissa de les metralladores i sabent-nos envoltats de militars. A trenc d’alba, alguns companys i companyes van perdre els nervis, van provar de sortir de la universitat, però van ser abatuts a trets.

De cop i volta van començar atacar-nos. Ningú no comprenia el que passava. Els tancs van disparar contra l’edifici. Nosaltres no teníem armes, no ens en podíem defensar. Vaig agafar l’Amanda i la vaig intentar protegir amb el meu cos.

            Els tancs van entrar al recinte universitari, els soldats ens van agrupar, fins i tot el rector, al camp d’atletisme. Ens van ordenar que ens estiréssim a terra, amb les mans al clatell. Ens colpejaven amb les culates dels fusells, ens donaven puntades de peu. Em feia molt de mal tot el cos, em ressentia de les costelles trencades, el dolor se’m feia insuportable. No sé l’estona que vam estar en aquella posició. Jo, amb les mans al clatell, no m’apartava de l’Amanda, tractava d’infondre-li ànims amb el meu colze, acostant-l’hi tímidament, o amb una cama, provant de donar-li una mica d’escalfor amb les úniques parts del cos que tenia lliures. Breus contactes que li asseguraven que jo era amb ella.

            De sobte ens van manar aixecar-nos i caminar. Abans de donar-nos l’ordre, ja ens estaven pegant. Molts companys i companyes estaven  paralitzats, pel fred i per la por, però els crits dels soldats i els cops de culata ens feien reaccionar.

Caminàvem i caminàvem mirant a terra. No sabíem on anàvem, no es veia cap persona per la ciutat, només botes de militars. Quan ens vam aturar, vaig alçar la vista i vaig veure l’Estadio de Chile. Era una visió terrible, aquell lloc lúdic, per a l’esport, on s’havien dut a terme tants concerts de música, ara era un lloc trist, gris, terrible, les portes de l’infern. Ens hi van fer entrar. No m’ho podia creure, era ple de dones i homes, amb les cares plenes d’interrogants, amb el terror dibuixat als ulls. Vam seure tots a la grada. Vaig agafar fort l’Amanda, m’esfereïen el seu silenci i la seva mirada. Semblava que estava en estat de xoc. De cop i volta, algú es va adreçar al nostre grup i va assenyalar una persona, era en Víctor Jara. El van separar de nosaltres i se’l van emportar en un lloc reservat per als presos perillosos. Quin perill pot tenir una guitarra? Teníem fred, fam, set i por, molta por; tanta, que el terror m’havia fet oblidar les meves costelles. Es va fer fosc i ens van tornar en Víctor; a penes podia caminar, tenia el rostre ensangonat i ple de blaus. Li vam torcar la cara i vam procurar confortar-lo.

            Ja feia moltes hores que érem allí, de manera que vam tractar d’organitzar-nos. El primer era el menjar, havíem de recuperar les forces. Vam ajuntar tot el que es podia rossegar que dúiem a les butxaques: caramels, xiclets, terrossos de sucre; fins i tot un company portava melmelada i galetes, tota una troballa. Amb els dits ens la vam menjar passant-nos-la els uns als altres. L’Amanda continuava sense parlar, fins i tot es va negar a menjar. En Víctor Jara, tot i el mal que tenia, se li va acostar, i amb un somriure ample li va oferir un caramel; ella, sense dir paraula, el va agafar i se’l va ficar a la boca. Era la nostra petita i tots miràvem de protegir-la.

En Víctor ens va preguntar si algú tenia paper i llapis. Era increïble la força d’aquest home, tot i l’evidencia de les terribles tortures a què havia estat sotmès. Un company li va donar un llapis, però ningú portava paper. L’Amanda va trencar el seu silenci.

            –Jo en tinc –va dir amb un fil de veu i va treure de la butxaca les cartes de l’avi–. Només estan escrites per una cara, les pots fer servir.

            En Víctor li va agrair molt el gest, sabia quan significaven per a ella aquelles cartes.

Vam perdre la noció del temps. Érem envoltats de metralladores apuntant-nos, uns focus encegadors no ens deixàvem distingir la nit del dia. Érem milers de persones colpejades, insultades, humiliades.

La follia envaïa les nostres ments. Alguns no ho van poder suportar i es van llançar al buit; d’altres van ser abatuts a trets allà mateix, davant de tots.

            En Víctor Jara continuava escrivint, volia deixar testimoni del que allí s’esdevenia. Van venir a buscar-nos uns militars acompanyats de dos homes vestits de civils, un d’ells era en Roberto. Una esgarrifança em va recórrer el cos. Ens van separar els homes de les dones, corria el rumor que a elles les alliberarien.

            Em van separar de la meva estimada Amanda, la meva  petita. En Roberto no em va veure, però a ella sí que la va reconèixer. La va apartar del grup i se la va endur. Va fer el mateix amb en Víctor. Vaig ser un covard, m’havia d’haver donat a conèixer, de segur que els hauria acompanyat. Aquesta va ser l’última vegada que els vaig veure tots dos…”

Fragment “Et recorde, Amanda” (Alfaguara/Voramar) de Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/46-et-recorde-amanda.html

La xemeneia no tirava i el pare evocaria aquelles nits de l’horta amuntegant, penosament, la llenya per a la nit famosa de NADAL.

La guerra és trista, tenyeix de negre els colors, de gris les alegries, res no és com era, res no és com és. Nadal ja no és una data esperada i enyorada pels nens.

T’adones que ja no ets un nen, ja tens catorze anys, les mans plenes de durícies, de tant de treballar en el que pots, al camp, de manobre, del que fóra per tal d’alleugerir la càrrega de la mare que es matava a netejar en aquella casa de rics, la que tots anomenàvem la casa de la tísica. La paraula solitud va prendre cos en la meua vida. La Nit de Nadal seria la nit més trista de l’any, ja no em quedava família. Em van afillar a cal meu amic Vicent, on malgrat tot el que estava passant, continuaven vivint, impertorbables, com una gran pinya, intentant bastir de normalitat aquella gran bogeria que ens duia cap a la destrucció.

Son pare, al matí, en arribar del forn s’asseia a esmorzar, envoltat de gats afamats. Els agafava amb el peu i els llençava al cap del corral. La senyora Carme li servia, si era el cas, una sardina, un tros de pa i el barral de vi. El senyor Vicent agafava una ceba, d’un cop de puny l’obria damunt la taula i se la menjava crua. Admirava aquell home, admirava la força i la certesa del seu cop de puny, i pensava en el meu pare, lluitant al front, sense cap ceba per a dur-se a la boca. Aquelles petites estampes feien que el meu amic fóra un privilegiat, malgrat la guerra tot hi seguia en ordre: sa mare, havent dinat, escurava els plats i es canviava de roba, es vestia «de diumenge» per asseure’s en una habitació, al costat d’una finestra, per mirar qui passava. Estava molt guapa. Jo pensava en ma mare, en el temps que feia que no la veia mudada, en el temps que feia que no es pintava el somriure, ma mare, la meua estimada mare, a la qual ja no interessava gens mirar qui passava.

Aquella trista Nit de Nadal vam sopar asseguts a la pobra cuina, al voltant d’un fogueret encès. Si bé m’estimàvem com un fill, no era la meua família. La senyora Carme era molt bona dona; conscient de la meua pena, mirava d’animar-me i va fer un gran àpat, un plat de fesols bullits, damunt el qual el pare del Vicent ruixava culteranament un all tallat acuradament, i costelles torrades al foc, foc de carbó.

            –Ja heu menjat prou xulles, se n’heu cruspit dues, deixeu espai per a les postres.

El menjar era escàs i la nostra gana immensa, com escau a un parell d’adolescents.

Per postres, castanyes, figues seques i, com no, torrons per a fer una festa com cal, comprats amb un gran esforç, no estaven els temps per a celebracions. Uns torrons que anaven dins una capseta de fusta. Torró de cacau, oliós, un plaer per al paladar.

            –No en mengeu més, que aquests torrons són molt calents –ens advertia la senyora Carme. Ens en menjàvem només una talladeta. No n’hi havia per a més.    

Malgrat la guerra, les persones intentaven treure forces de flaquesa i fer les festes com sempre. Des del carrer arribava l’enrenou dels qui celebraven el Nadal amb soroll, anant i tornant pel carrer. D’altres, en canvi, es tancaven a pany i clau a sa casa, plorant els absents sense tenir un rosegó per a distreure la gana.

El pare del Vicent sotjava els badalls de les portes, les mínimes escletxes per on podia penetrar el fantasma del fred. La xemeneia no tirava, el fum s’escampava per tota la casa i una boirina gris omplia l’estança. Feia fred, molt de fred. Teníem prunyons a les orelles, al peus; ens friccionàvem amb una mà les orelles, un peu contra l’altre, i encara ens picaven més, era un desesper. La tieta del Vicent ens recitava oracions que calia que repetírem perquè no ens picaren. Jo no ho feia. M’havia estat hores resant perquè mon pare passara aquestes dates amb la família. Després vaig rebaixar les meues peticions, només volia estar amb la mare, i ni tan sols això em van concedir. Estava molt enfadat, no tenia ganes de resar, estava convençut que les meues oracions no eren escoltades. M’havia fet gran, de cop, les il·lusions de petit s’havien esvaït, ja no volia ser papa, ni guàrdia d’assalt, només volia que la guerra s’acabara. Aquesta era l’única raó per la qual encara pregava Déu.

Fragment de Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria (Barcanova) Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.barcanova.es/pdf/pdf/fichas_tecnicas/%23%23–BG00074101_1.pdf

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/67-quan-deixavem-de-ser-infants.html

‘Acabem la informació cultural d’avui amb un fort agraïment a tota la gent del món de la cultura que avui ens fa arribar el seu suport als treballadors d’esta casa que hem sigut acomiadats dins de l’expedient de regulació d’ocupació de RTVV. Anàvem a ser-ne cent un, però ni en això han estat les coses clares. Gràcies als tuits, les telefonades, els correus, els ‘watsapps’ que hem rebut i rebem encara. Han estat vint-i-tres anys de treball davant dels micròfons de la ràdio pública valenciana intentant palesar la riquesa cultural del nostre país. Ha estat un plaer informar-los cada dia del que s’ha fet en els nostres escenaris, museus, editorials. Tenim un país ben ric. A tots vos desitgem molta sort i, com diu Sopa de Cabra, hi ha camins que s’esvaeixen i d’altres que s’obrin. A tots vostès que escolten, en nom propi i dels companys i companyes acomiadats, gràcies’.

Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria al Micalet parla de llibres

L’escriptora Gemma Pasqual i Escrivà i el cantautor Miquel Gil, recordaran al poeta de Burjassot i parlaran en companyia dels lectors del llibre Quan deixàvem de ser infants, un homenatge de l’autora a Vicent Andrés Estellés.

http://www.intersindical.org/cultura/article_cultura/quan_deixavem_de_ser_infants_de_gemma_pasqual

http://www.escriptors.cat/?q=node/7984

més…

Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria al Micalet parla de llibres

La Societat Coral el Micalet i la Intersindical Cultura i han creat l’activitat EL MICALET PARLA DE LLIBRES, amb l’objectiu de promoure la lectura i amb el desig de reunir moltes persones per a parlar-ne. L’activitat està oberta a totes les persones que hi vulguen participar i, si és possible, s’hagen llegit el llibre. La trobada tindrà lloc a la Biblioteca del Micalet, en el carrer Guillem de Castro, 73, de València. El dimecres 19 de desembre a les 19:30h.

http://www.intersindical.org/cultura/article_cultura/quan_deixavem_de_ser_infants_de_gemma_pasqual

Gemma Pasqual novel·la la joventut de Vicent Andrés Estellés a ‘Quan deixàvem de ser infants'(Barcanova)

L’escriptora valenciana Gemma Pasqual reinterpreta en l’obra, titulada ‘Quan deixàvem de ser infants’, les diverses biografies del poeta Vicent Andrés Estellés (1924-1993) per construir una història “lírica i intimista” que dirigeix una mirada a la seva joventut i rescata la memòria del poeta de Burjassot. La novel·la és un repàs dels anys joves del periodista i poeta Vicent Andrés Estellés i de la València del seu temps. Poesia, humor i lluita que ens apropa a una de les èpoques més significatives i convulses del nostre país i a un dels poetes més importants del segle XX.

Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria (Editorial Barcanova)

http://www.barcanova.es/pdf/pdf/fichas_tecnicas/%23%23–BG00074101_1.pdf

(En aquest PowerPoinT trobareu recursos per a treballar la vida i l’obra d’Estellés en relació als moviments socials, artístics i de pensament de l’època.)

http://avecteatre.googlepages.com/v.a.e.

http://www.lextra.cat/quan-deixavem-de-ser-infants/

Allò més llegit

http://www.floridasecundaria.es/contenidos.php?serv_id=45&secc_id=217&subsecc_id=621idzona=1

Lectura recomanada per al mes d’octubre: Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria

http://www.bibliotecaspublicas.es/ribarroja/agenda_lit.htm

La Kinta no era la mateixa dona que recordava l’àvia, havia perdut la cama dreta mentre caminava per un sender minat. Els últims trenta anys, Casa­mance havia estat en guerra per independitzar-se del Senegal. La Kinta ara esperava rebre una cama ortopèdica que li permetera reprendre la seua vida normal.

Només feia uns mesos d’aquesta desgràcia, ho tenia molt recent. A penes sortia i se sentia molt incòmoda amb les visites, però no amb nosaltres, que érem família. Era una dona amable i de seguida ens va acollir, volia saber coses de l’àvia. Portava el cap embolicat amb un mocador, seia al diminut pati de la casa i veia el món per sobre del petit mur que l’envoltava. Immòbil darrere de la paret de ciment que l’ocultava de l’esquena cap avall, la Kinta somreia amb timidesa, com si el fet que els altres veieren només una part del seu cos la fera sentir-se millor per un moment, com si, als ulls dels altres, poguera encara ser la jove d’abans, que caminava normalment amb les dues cames, sense les crosses que avui l’acompanyaven constantment.

més…

La Kinta vivia en una petita casa de fang i xapes arrugades. Tot i això, ens va acollir sense proble­mes a tots tres. Les dones de Casamance tenen un estatus i un rol especial que els atorga una certa quantitat de poder dins la família i en la societat. Elles són sacerdotesses i guardianes de la tradició. La Kinta ens va obrir de bat a bat les portes de la seua llar i ens va convidar a prendre el te. Tot un ritual. Per tradició se serveixen tres gots: el primer i més amarg significa fort com la vida; el segon, més dolç com l’amor; i el tercer, lleuger com la mort.

La Kinta no era la mateixa dona que recordava l’àvia, havia perdut la cama dreta mentre caminava per un sender minat. Els últims trenta anys, Casa­mance havia estat en guerra per independitzar-se del Senegal. La Kinta ara esperava rebre una cama ortopèdica que li permetera reprendre la seua vida normal.

Només feia uns mesos d’aquesta desgràcia, ho tenia molt recent. A penes sortia i se sentia molt incòmoda amb les visites, però no amb nosaltres, que érem família. Era una dona amable i de seguida ens va acollir, volia saber coses de l’àvia. Portava el cap embolicat amb un mocador, seia al diminut pati de la casa i veia el món per sobre del petit mur que l’envoltava. Immòbil darrere de la paret de ciment que l’ocultava de l’esquena cap avall, la Kinta somreia amb timidesa, com si el fet que els altres veieren només una part del seu cos la fera sentir-se millor per un moment, com si, als ulls dels altres, poguera encara ser la jove d’abans, que caminava normalment amb les dues cames, sense les crosses que avui l’acompanyaven constantment.

La Kinta tenia 36 anys i era mare de dos nens. A més, tenia al seu càrrec els seus deu germans i germanes. No podia permetre’s el luxe de trepitjar una mina, ella es protegia amb el gris gris i anava molt amb compte, fins que un dia la sort la va abandonar.

–Va succeir a Koureng, el poble on vaig nàixer –ens explicava la Kinta mentre preníem un te–. Vo­líem tornar allà per quedar-nos. Aquell dia, el meu avi tallava llenya al bosc per construir una cabana. Hi havia molta fusta; per a ell era difícil carregar-la i vaig anar a ajudar-lo. –Kinta va fer una pausa. Amb la mirada absent va fer un petit glop de te, després va reprendre la narració:– Era a menys de cent metres de les cases. Tothom feia servir aquest sender, fins i tot els soldats. Mai no se’ns va acudir que podia estar minat. No puc deixar de pensar en el que va passar.

La Kinta va perdre el peu dret i una part de la cama. L’altra cama estava inflada per les cremades.

–Mireu! N’he trobat un altre fragment –ens va dir mentre aixecava una mica la falda del seu bubú i passava amb cura els dits sobre la pell sota del genoll, detenint-se en un petit bony dur.

El palpava minuciosament amb expressió pre­ocupada. El seu propi cos li resultava estrany.

–Els meus germans diuen que m’oblide de l’ac­cident, que tot anirà millorant amb el temps. Altres víctimes de mines diuen el mateix. Però no puc traure-m’ho del cap.

El pare dels seus dos fills venia de tant en tant de Dakar a visitar-la. Però, encara que els seus és­sers estimats l’encoratjaven i ella tenia cura del seu aspecte, per a la Kinta encara era difícil tornar a sentir-se com una dona, sobretot perquè persistien en ella els reflexos de la seua vida anterior.

–De vegades tinc l’impuls d’alçar-me d’un bot i creuar l’habitació corrent, i la meua mare exclama: «compte, no caigues!» –la Kinta va sospirar i els ulls se li van ennuvolar, se li va glaçar el somriure en mirar de cua d’ull, cap avall, el que quedava de les seues il·lusions–. L’accident em va arruïnar la vida. Ja no puc fer res, res de res.

Des d’aleshores, la Kinta va començar a viure en el passat. Tot el dia pensava en la vida, en els plans i els desitjos que tenia abans de l’accident. Passava el temps asseguda en una petita habitació, on només hi havia un llit, una tauleta de nit i un llum. S’havia acabat la feina als arrossars, s’ha­vien acabat els ingressos addicionals que obtenia netejant en els hotels de Cap Skirring durant la temporada turística. No podia guanyar prou per a alimentar els seus germans i germanes i enviar-los a escola. Això era el que més l’afectava.

–La meua mare i jo podíem guanyar-nos la vida, fins i tot després de la mort del meu pare. Però, ara, ella està sola i ha d’ocupar-se de tota la família. Ja no podem llogar la casa del costat, i tots hem de dormir aquí. Però no patiu que ja us fem lloc.

–Ja veuràs com comences a treballar de nou –va intentar infondre-li ànims el Mabale.

–Potser. Si tinguera una cama ortopèdica, pot­ser podria fer-ho –la Kinta volia creure que ho acon­seguiria i hi havia esperança en el seu rostre–. Però no podré tornar a córrer –es va tornar a lamentar.

–No coneixes el conte de la llebre i la Terra? –li va preguntar l’Umm, que era ben igual que l’àvia.

–No –va dir la Kinta, encuriosida.

–Ci ap degglu ngay yanga. Només qui escolta aprèn –va començar el seu relat l’Umm–. Un dia la llebre presumia davant la Terra:

»–Jo córrec tan de pressa com el vent, però tu no avances més que una polzada per dia. Per què et quedes sempre al mateix lloc?

»–Però… què dius? Jo no em quede al mateix lloc! Jo córrec més de pressa que tu! –va respondre la Terra.

»La llebre va deixar anar una riallada i va afegir:

»–M’agradaria veure-ho!

»Abans que acabara de dir-ho, la llebre es va posar a córrer a tota velocitat, tractant de guanyar. Corria i corria sense descansar fins a perdre l’alè; però, cada vegada que s’aturava per veure si s’havia allunyat prou, veia l’ombra de la Terra sota les seues potes. Aleshores tornava a córrer a més velocitat, sempre sense aturar-se un segon; però la Terra, sota les seues potes, corria a la mateixa velocitat que ella. De tant de córrer, la pobra llebre va acabar esgotada, sense haver aconseguit distanciar-se ni tan sols una mica de la Terra.

» Ja ho veus, Kinta, no cal anar tan de pressa. Tu ets la Terra forta i segura, el recer de la teua família.54

L’Umm, ben igual que l’àvia, sempre tenia una història per a cada moment. Però la realitat era que la Kinta havia passat a engrossir la llarga llista de víctimes causades per les mines durant els vora trenta anys de conflicte a Casamance.

Encara hi ha camps, parcs naturals i camins sembrats de mines que, al seu dia, un bàndol o un altre van col·locar com a mètode per a tallar el pas de l’adversari. I sembla que aquesta sembra encara no ha acabat.

Per a mi era un argument més per a embar­car-me cap a Europa.

Fragment Barça ou Barzakh! (Ed. Bromera) Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.bromera.com/fitxa-llibre-coleccions/items/barca_ou_barzakh.html

«Roger lo Pelat és probablement la novel·la més tendra

de Gemma Pasqual.» Marta Insa, al diari Levante.

El pati de l’institut era a vessar, mai no havia estat tan ple de

gent. Tots volien presenciar el partit de bàsquet. Per primera

vegada en la història, l’equip de sisè de primària arribava a la

final de la lligueta entre les escoles de la ciutat. Era tot un espectacle,

els de l’equip de casa semblaven del país de Lil·liput,

comparats amb els cossos grans i formats dels rivals. No era

possible que aquests grandassos fossin de la mateixa edat,

era David contra Goliat…

més…

El Roger està cursant sisè de primària i és un gran jugador de bàsquet. Un dia,

en un partit decisiu, fa una gran jugada i tot seguit perd el coneixement. Tot i que

ell no ho vol, perquè prefereix celebrar la victòria amb els seus amics de l?equip,

els seus pares el porten a l?hospital perquè li facin un reconeixement mèdic.

Aquest serà el primer dels molts contactes que el Roger i la seva família tindran

amb diferents metges, que finalment li diagnostiquen la malaltia de Hodgkin, un

tipus de càncer del sistema limfàtic.

La notícia d?aquesta malaltia cau com una galleda d?aigua freda sobre els

pares del Roger, que, d?acord amb la metgessa, decideixen no dir-li, al Roger,

que es tracta de càncer. Per tal de donar-li la notícia, recorren a l?ajut de la psicòloga

del centre hospitalari, que li explica que haurà de lluitar contra les cèl·lules

dolentes que volen envair el seu cos com si fos un cavaller, com s?esdevé al videojoc

Dynasty Warriors, i que disposen d?una arma molt potent, que és la quimioteràpia.

Amb el mateix objectiu, la seva mare li regala Tirant lo Blanc, que es

converteix en el seu heroi i referent.

La seva vida canvia molt: comença la quimioteràpia, que el deixa molt dèbil,

no sempre pot anar a l?escola, una noia tafanera de la classe li diu que té càncer…;

però no tot és negatiu: els seus pares li regalen el mòbil i la consola que

tantes vegades li havien negat; continua tenint el suport del seu millor amic, el

Carles, i, una vegada acabada la primera tanda de quimioteràpia, se sent millor

i pot anar a Port Aventura amb els seus companys de classe. Allí rep el suport

dels seus amics, que es rapen tots el cap perquè el Roger no se senti diferent.

A l?estiu reprèn la quimioteràpia i, perquè no estigui tan aturat i deprimit, els

seus pares l?apunten a una escola d?estiu on coneix l?Ona, que es converteix en

la seva amiga i de la qual s?anirà enamorant. Gràcies a ella coneix el món de les

colles de diables, i per primera vegada des que va començar la malaltia té un projecte

de futur: vol formar part de la colla.

Quan s?acaba l?estiu, el Roger no torna a l?escola perquè està molt dèbil; l?Ona

el continua veient i, juntament amb el Carles, l?animen i li fan celebrar el seu aniversari.

Aquest dia, però, que havia de ser de celebració i festa, el Roger i l?Ona

es discuteixen i ell acaba reconeixent al seu amic que està enamorat de la noia,

però que no vol que el vegi malalt. Ell, de totes maneres, no se la pot treure del

cap, i la segueix quan va amb altres amics.

El tractament dóna resultats positius, la malaltia remet i finalment li donen

l?alta. El Roger no li ho vol dir, a l?Ona, però per Sant Joan les diferències entre

tots dos es resolen i el Roger viu una gran nit: la seva estimada el correspon i és

nomenat Dimoni Major de la Colla.

Fes-ne un tast del llibre aquí:

http://www.barcanova.cat/catalogos/capitulos_promocion/BG00096201_9999989268.pdf

Roger lo Pelat (Ed. Barcanova) Gemma pasqual i Escrivà

http://www.barcanova.cat/cgigeneral/ficha.pl?codigo_comercial=1452098&id_sello_editorial_web=14&id_clase=20061