Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

?La Mosca? viatja a la 46th Bologna International Children’s Book Fair

0

46th Bologna International Children’s Book Fair

 

 

ValencianBooks: e-market dei diritti
esteri di libri per bambini e adolescenti a Valenza

Selezione: la moderna narrativa
per ragazzi
Tavola rotonda con la partecipazione di: Gemma Pasqual, scrittrice, Perifèric
Edicions – Pasqual Alapont, scrittore, Edicions Bromera – Jesús Mollà Castells,
scrittore, Tàndem Edicions – Silvetre Vilaplana, scrittore, Tabarca Llibres –
Lourdes Boigues, scrittore, Edicions del Bullent
Organizzato dall’Associació d’Editors del País Valencià

http://www.bookfair.bolognafiere.it/programma/

http://www.bookfair.bolognafiere.it/files/documenti//allegati_incontri2010//11_editori_valencia.pdf

http://www.valencianbooks.com/pdf/La_mosca.pdf

http://www.valencianbooks.com/autor02.htm

http://perifericedicions.blogspot.com/2009/02/la-mosca-assetjament-les-aules-llibre.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Bagdad, un trist aniversari

0

Les tempestes de sorra ocre vinguda des del gran desert d’Aràbia bufaven
amb força sobre Bagdad, van amagar la lluna de formatge i es van endur les
sabatilles de ballarina, els llaços de color de rosa, els tutús, el masbaha de l’oncle, els cigarrets de
l’àvia. Ens van portar els míssils, els bombardejos, els rostres preocupats i
el mal humor dels adults.

més…

Va canviar el paisatge, totes les finestres eren
marcades amb unes grans ics amb cinta adhesiva, semblava com si assenyalessin
el centre d’una gran diana. Com que vivíem en una casa de tres plantes, sense
soterrani ni cap refugi, ens vam haver d’instal·lar al menjador, a la planta
baixa. Vam posar el llit de matrimoni dels pares en un racó, els cantons són
els llocs més segurs; en un bombardeig, mai ningú ha de col·locar-se al centre
d’una habitació, per si de cas cau el sostre; a més a més, la pressió
atmosfèrica és molt intensa, de vegades pot pujar fins a dos graus. Ens vam
refugiar lluny de les finestres, després de cobrir-les amb cortines ben
gruixudes, per protegir-nos millor. Estàvem molt ocupats, omplint d’aigua els
bidons i disposant-nos per al que ja era inevitable.

            La
nit del 20 de març Bagdad estava insòlitament silenciosa, tothom restava a casa
seva en silenci, resant perquè no passés el que ja semblava inevitable. De res
va servir el clam del món contra aquella absurda guerra. L’operació Llibertat
Duradora estava en marxa. Aquest és el nom que li havia posat la coalició
formada pels Estats Units, el Regne Unit i Austràlia, amb el beneplàcit polític
de l’estat espanyol. Saddam l’havia batejada com la Batalla Decisiva i
nosaltres vam acabar anomenant-la suqut,
una cosa així com el col·lapse o la caiguda; no era un nom tan grandiloqüent
com els altres però si el més escaient, s’ajustava millor a la realitat.

            Els
pares ens van fer ficar-nos d’hora al llit. Ells es van quedar llevats. Jo no
podia dormir, em costava agafar el son, tenia calor, ens havien tapat amb dues
mantes gruixudes per protegir-nos dels vidres en cas d’explosió. Era una
situació estranya, estava estirada al menjador amb els pares neguitosos amunt i
avall. Entre apagada i apagada buscaven informació a la televisió, a la ràdio
cercant resposta a tants interrogants. La Mawj dormia plàcidament abraçada al
seu peluix, un aneguet groc.

            Eren
dos quarts de quatre i l’única cosa que se sentia era el brunzit d’algun cotxe
i els gossos de la urbanització, que lladraven nerviosos ensumant el perill. A
les cinc de la matinada, exhaustos de tant d’esperar, pensant que potser l’atac
no començaria aquella nit, els pares van decidir descansar i es van gitar en
companyia nostra, intentant el que semblava impossible, dormir. Aleshores va
ser quan em vaig ensopir profundament, em sentia molt segura al llit amb tota
la meva família.

            De
cop i volta em va sobresaltar un gran terrabastall esmortit. Em vaig despertar
aterrada, el cor em bategava amb força, no m’atrevia a obrir els ulls, tenia
por de veure la mort al meu costat. El llit es va moure com si hagués passat un
terratrèmol bastant lluny d’allí. Després vam sentir un avió que volava molt
alt. El pare es va llevar d’un salt i es va assegurar que el kalàixnikov era
carregat. No m’agradava veure’l amb una arma a la mà, em feia sentir encara més
insegura, convertia l’home més gran i fort que mai havia conegut en una persona
dèbil que necessitava d’aquests artefactes per a defensar-nos, jo pensava que
la seva sola presència ja espantava l’enemic. Però tots els homes anaven armats
al meu país i de vegades les dones també, no és perquè els agradés convertir
les cases en arsenals, sinó perquè la situació era molt perillosa i tothom
volia defensar-se.

            Vam
mirar per la finestra. Hi havia un incendi a l’altra banda del pont.

            –Des
d’aquí no veig res, vaig a pujar al terrat.

            –T’hi
acompanyo –li vaig dir decidida.

            –Tu
et quedes aquí amb mi! –va dir la mare molt preocupada.    

            Per
sort, la petita Mawj continuava al món dels somnis acompanyada del seu amiguet
groguet.

            –Les
columnes de fum s’eleven des de diversos punts de Bagdad! –cridava el pare des
de dalt.

            –Si
us plau, Issam, baixa! –va suplicar-li la mare.

            Se sentien sorolls més
forts i ràpids de bombes o de foc antiaeri –era impossible saber de què es
tractava–, seguits de sirenes. Les finestres tremolaven. Van sonar més
detonacions. Uns cotxes van passar a gran velocitat. Crits i més explosions.
Plovien bombes sobre Bagdad. Sis vaixells de guerra nord-americans al Golf
Pèrsic van disparar 40 míssils creuers i van llançar projectils de precisió
contra els centenars de cases i palaus que mantenia Saddam als afores de la
ciutat i pels quals anava desplaçant-se cada nit per raons de seguretat. Era
l’anunci de la tan temuda i esperada guerra.

Finalment es va fer una altra vegada el silenci.


***

 

            L’oració és millor que dormir.

            El
cant del muetzí va trencar el silenci, ens cridava una vegada i una altra a la
pregaria des del minaret, la torre més alta de la mesquita. No va haver-hi cap
més explosió. La son va envair el meu cos, finalment vaig poder descansar una
mica.

            Quan
em vaig despertar la casa era freda, les finestres s’havien quedat obertes de
bat a bat tota la nit per a salvar-les de la destrossa. Tota la família estava
pendent de la televisió. Totes les emissions s’havien interromput. Ara només hi
havia un programa, l’estrella del qual era Saddam. Davant unes cortines blaves
i amb un sol micròfon parlava a la càmera en una borrosa imatge de vídeo mentre
llegia el seu discurs canviant d’un bloc a un altre. Parlava de la humanitat
contra la humanitat, ofensa a la terra antiga, a la terra sagrada. En el seu
missatge volia deixar-nos ben clar a la població que continuava viu.

            –És
possible que aquest no sigui Saddam? Pot ser que sigui un doble? –va preguntar
la mare–. Sembla que aquest té les orelles més grans, no ho sé, el veig més
vell i porta ulleres. No, aquest no és Saddam.

            –Sí
que ho és. Les seves paraules, el llenguatge, són seus. Normalment escriu tots
els seus discursos i es pren el seu temps per a escriure amb lletra molt
grossa, així no ha d’usar les ulleres per a llegir. És ben clar que aquesta
vegada l’ha escrit molt de pressa i s’ha oblidat de fer la lletra gran, és per
això que s’ha hagut de posar les ulleres.

            –No
porta boina, com es habitual en ell. És com si s’hagués posat de qualsevol
manera. Ell sol tenir molta més cura amb aquests detalls. És ell, però no és el
mateix.

            –Ho
veus? Saddam continua aquí, fort. És un expert en supervivència que li ha
permès sortir ben parat de les guerres i dels complots interns. On són els
americans? Per què no han pres Bàssora, Kirkuk o Mossul? Fet i fet, el
bombardeig ha estat fluix, la línia terrestre de telèfons encara funciona. No
han tallat el subministrament elèctric i els ponts del Tigris continuen
intactes –el pare estava sumit en la confusió. Com molts altres iraquians havia
après a treballar i a sobreviure sota el règim de Saddam i tenia sentiments
oposats sobre la guerra. D’una banda, odiava Saddam, la seva dictadura, i de
l’altra, temia per la mare i per nosaltres.

            –No
t’equivoquis, estimat, els nord-americans són molt llestos i saben que
necessitaran el sistema de comunicacions, electricitat i transport.

            La
imatge es va quedar fixa, la bandera, l’escut i la llegenda. Els bombardejos
havien trastocat els meus pares, que continuaven intentant esbrinar si aquest
home era o no Saddam, fent càbales absurdes, fins que la imatge va desaparèixer
i va donar pas als dibuixos animats.

            Estàvem
molt preocupats per l’àvia. Els telèfons funcionaven en teoria, però a la
pràctica estaven col·lapsats. Era molt irritant despenjar el telèfon i no
sentir res, aleshores aquell aparell es convertia en una andròmina inútil. Aquell
era el cordó umbilical que ens unia amb la bibí
i el seu silenci ens desencoratjava. Finalment vam poder oir uns xiulets
compassats que ens indicaven senyals de vida; després, converses inconnexes
d’altres persones tan desconcertades com nosaltres; fins que vam poder sentir
la veu familiar i càlida de l’àvia.

Feia molt poc de temps que
havia vingut a visitar-nos i semblava tota una eternitat, la necessitàvem. Ens
va tranquil·litzar, es trobava bé. Ens va explicar que havia estat molt ocupada
en el petit hort que tenia davant de casa. Ens va parlar de la seva mackhl, la palmera que presidia el
jardí.

            –És
farcideta de dàtils. Encara són verds, però a l’estiu els collirem i farem el dibiss que tan agrada a les nenes.

            El
dibiss és un xarop de dàtils fosc i suau,
és molt bo amb torrades i mantega. Vestia de quotidianitat allò que era
insòlit. Hi ha un vell proverbi del Profeta que diu que si el dia del judici
t’arriba i tens a la mà una palmera per a plantar, fes-ho. No ho dubtis.

I això és el que intentàvem fer
els iraquians i les iraquianes, plantar les nostres pròpies palmeres. A poques
hores del bombardeig, els carrers es van poblar de gent que mentre es proveïa
als mercats i a les botigues aprofitava la llum del dia per a alleugerir la
tensió acumulada durant el tancament a les seves cases i refugis en les
llargues hores nocturnes. A prop del carrer Iàssir Arafat hi havia homes
reunits a les cases de te fent petar la xerrada i comentant la guerra. Els
autobusos de dos pisos corrien per les avingudes i alguns nens jugaven al
futbol a la vora del riu Tigris.

El meu poble, aguerrit ja des
de fa dotze anys a suportar sistemàticament situacions extremes, a ser
protagonista d’un drama que no ha provocat, es manté, tot i els horrors de la
guerra, amb la moral alta i l’orgull intacte. Som gent de pell dura, acostumats
a suportar tota mena de dificultats i privacions. Civils, milicians i soldats
seguien cavant trinxeres i subterranis per resistir al que sabien que seria una
batalla de sang quan les tropes invasores arribessin a la ciutat i es produís
l’enfrontament cos a cos. Defensar Bagdad i resistir era una consigna
col·lectiva. A hores d’ara, un avió B-52 ja s’havia enlairat des d’algun lloc
d’Europa, destinació: l’Iraq. La mort és un estrany personatge, sempre ens ve a
visitar quan estem ocupats en els nostres quefers diaris.


***

           

La nostra casa s’havia reduït
als pocs metres que feia el menjador, aquell era el nostre espai vital.
Acostumades a moure’ns amunt i avall per les tres plantes a la Mawj i a mi ens
faltava lloc. Els pares no ens deixàvem sortir a fora, ni tant sols al jardí.
Al sentiment constant de por, s’hi havia unit el de l’avorriment. Ja no teníem
esma ni per a barallar-nos pel comandament del televisor, que ara vèiem en
blanc i negre i amb un senyal molt dèbil. De tota manera n’estàvem una mica
fartes, de les cançons patriòtiques, de les imatges dels soldats marxant anant
al pas i de veure el Saddam disparant a l’aire.  

            El
monotema era la guerra, no es parlava d’una altra cosa. Mentre esperàvem l’esclafit
de les bombes, l’única conversa a l’hora del sopar girava al voltant del
bombardeig, no ho podíem evitar, malgrat els esforços dels pares de
distreure’ns. Després ens ficàvem tots junts al llit a les fosques i entre
converses superficials i rialles nervioses esperàvem de nou l’udolar de les
sirenes.

            Aquella
nit de divendres es va iniciar el bombardeig més terrible que mai havíem patit.
Les sirenes antiaèries van començar a sonar a un quart de nou, seguides de foc
de canons i el que semblaven ser míssils terra-aire. Traçadores blanques i
vermelles s’elevaven en arc des de distints punts al voltant de la ciutat i
formaven una espècie de quadricula en el cel nocturn. Les primeres bombes van
fer blanc a les nou en punt i vam veure l’incendi des de la finestra.

            De
cop i volta un projectil antiaeri va interceptar un míssil creuer que va
esclatar i va caure en mil trossets prop de la casa. La Mawj estava aterrada,
romania en silenci, estoica, però si t’acostaves a ella li podies sentir
carrisquejar les dentetes, estava en una espècie de trànsit, el seu cor
bategava tan de pressa que la mare es va espantar i li va donar un
tranquil·litzant.

            –Les
bombes estan caient molt lluny d’aquí –intentava calmar-nos la mare, sense
massa èxit–. Al·là és generós!

            Jo
a penes l’escoltava tapada cap i tot amb les mantes. Només demanava a Déu que
el pilot passés de llarg la nostra casa i ens permetés continuar amb vida.

            El
pare no se separava d’una ràdio petita de piles, tractava de captar senyals de
les transmissions en llengua àrab de Ràdio Monte Carlo, per a sentir el que
consideràvem informes imparcials de la guerra. La mera menció de ciutats i
pobles a prop d’on vivia l’àvia ens provocava un salt al cor, buscava cadenes
per assabentar-se de qualsevol detall, per saber què estava passant. No eren
només les explosions dels míssils i les bombes, les defenses antiaèries també
feien uns sorolls terribles. Tot d’una la televisió es va posar en marxa com
per art d’encanteri.

            –No
us espanteu, això és que ha vingut la llum –ens va tranquil·litzar la mare.

            Un
general iraquià, davant les famoses cortines blaves, ens parlava de
resistència, de victòria. De sobte un gran terrabastall provocat per les ones
expansives de míssils van fer que les cortines volessin i que es sacsegés la
càmera. La televisió es va quedar negra i nosaltres un altre cop a les fosques.
No sabíem què fer, ens va agafar de sorpresa, no pensàvem que les explosions
serien massives, perquè les nits anteriors al bombardeig havien durat una o
dues hores. Estàvem aterrats, cridàvem i boquejaven d’incredulitat, les
explosions, tremendes batzegades amb efectes retardats ens arrencaven xiscles
involuntaris de sobresalt. Tots quatre ens vam abraçar fent una pinya. En la
tenebra, a cegues em reconfortava l’escalfor dels meus, m’aferrava amb força a
ells per tal de sentir-me segura. Ningú dormia, no fos cas que ja no ens
despertéssim.

            La
casa es va sacsejar durant tota la nit. A primera hora del matí vam sentir una
gran trencadissa de vidres a les habitacions. Tot i les grans ics, les
finestres no van poder resistir les bategades. Sortosament ja no dormíem en
elles. Al migdia, les bombes es van calmar, la mare i jo vam pujar a les
habitacions per netejar-les, avaluar els danys i col·locar planxes de fusta a
les finestres. Em feia molta pena veure la meva habitació en aquelles
condicions.

            –Erfan,
filleta, suposo que tens clar el que has de fer si el sostre se’n vingués avall
o els tancs nord-americans s’obrissin pas pel barri.

            –Sí,
mare, m’ho has repetit centenars de vegades, agafar les bosses de la porta i
córrer.

            Les
bosses formaven part d’un pla d’evacuació d’emergència, estaven sempre a la a
la porta de casa amb roba, ampolles d’aigua i documents importants com les
partides de naixement, els papers de la casa, del cotxe, etc.. i uns quants
diners.

            –No
espereu ningú, simplement agafeu-les i correu.

            L’escoltava  però no volia entendre-la. Rebutjava la
possibilitat cada vegada més real d’abandonar casa meva. Tot i que era
conscient que em trobava enmig d’una guerra, intentava no pensar-hi. La mort
rondava la meva família, la possibilitat que una bomba destruís el que més
estimava era real. I aquell dia, més evident que mai.

Els Estats Units i la Gran Bretanya
van llençar una pluja de míssils i bombes contra Bagdad, la primera d’un atac
aeri massiu. Més de mil míssils van caure sobre la capital iraquiana. La nit de
divendres va ser la més terrible que Bagdad havia viscut durant els últims vint
anys. Encara durant la guerra Iran-Iraq o la guerra del Golf, el 1991, mai van
caure tants míssils i bombes sobre la meva ciutat.

Fragment de Llàgrimes sobre Bagdad (Barcanova)

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/71-llagrimes-sobre-bagdad.html


Publicat dins de General | Deixa un comentari

El món surrealista de les falles explicat per l?Enric Tàrrega

0

Va ser a la dècada dels cinquanta que les
falles van començar a tenir aquest aspecte grandiós i gegant que tant les
caracteritza. L’any 1954, la comissió anomenada “del Foc” va voler innovar, i
per iniciativa del periodista Salvador Chanzá, van encomanar a Salvador Dalí
que dissenyara una falla. El geni va fer un esbós tan surrealista com el seu
estil, on es representava una plaça de bous. L’escultor Octavi Vicent va ser qui
va fer la falla. La polèmica estava servida: sembla que als fallers no els va
agradar gens ni mica i és per això que van fer un ninot amb els bigotis de Dalí
i el van cremar. Fins i tot el mateix Joan Fuster va dir la seua sobre aquesta
falla: “Ahir vaig poder fer una escapada a València, tinc la meua mare
malalta, i m’he d’estar a Sueca necessàriament; hi vaig veure la falla del
senyor Dalí, que és una cosa insípida; la gent n’està decepcionada; en alguna
falla han posat una carabassa amb els inefables bigotis dalinians… Realment,
aquests fallers tenen bones eixides.

 

més…

I de surrealisme i de falles, en sap molt un
activista cultural ben conegut i estimat com és ara l’Enric Tàrrega i Andrés
(València, 1936). Capdavanter dels aplecs en diverses viles valencianes, també
va ser un dels primers organitzadors de la Marxa a peu al Puig i promotor dels
premis d’Assaig Joan Fuster, precursors dels Premis Octubre. Actualment
continua la seua lluita per la difusió de la cultura catalana.

 

Quedem per tal de parlar-ne a la seua estimada
Societat Coral el Micalet. Quan hi arribe ja m’espera, alça la vista del diari
i fa un somriure ample i franc, que el rejoveneix. Busquem un lloc discret i
comencem l’entrevista.

 

De seguida m’explica el seu currículum com a
faller. Nascut al barri del Carme, va ser president de la falla infantil Na
Jordana-Soberos, a més a més de mantenidor en nombroses presentacions falleres.
Les nostres festes eren les falles que eren laiques i divertides.” A
poc a poc anava compaginant la festa amb l’activisme. “Jo vaig entrar a Lo
Rat Penat l’any 50, el primer jove que va entrar a la Junta Directiva!
”,
diu tot orgullós. “Aleshores vaig conèixer un fatxa que va fer molt per
València, Manolo González Martí, un home d’origen carlí i de Morella, íntim
amic de Carles Salvador, que obrí les portes al catalanisme. Ell féu activitat
literària, però activitat política, no. Nosaltres sí que en fèiem.
” Quan
diu “nosaltres”, es refereix entre d’altres a homes tan importants com ara Joan
Fuster o Sanchis Guarner.

 

La conversa es torna molt interessant. L’Enric
de mica en mica va desgranant un bocí de la història del nostre país, unida al
món de les falles i indefugiblement a les circumstancies socials i polítiques
de l’època.

 

Per iniciativa de Lo Rat Penat, l’any 1953, la
Junta Central Fallera va ser una de les primeres institucions modernes a crear
un servei de correcció ortogràfica, especialment els llibrets. Evidentment, les
normes que s’utilitzaven eren les del 32. “Els premis de llibret de falla
els donava Lo Rat Penat; ara els dóna la Junta Central fallera. Jo n’he estat
de jurat nombroses vegades
.”

 

Als anys seixanta es posen en marxa les
primeres campanyes socials a favor de l’ús del valencià. “Jo vaig pintar el
primer «Parlem valencià» en companyia de Valerià Miralles.
”, explica
orgullós el Tàrrega. Però en aquest període també assistim al naixement del
blaverisme, que s’alimenta del món faller.

 

L’any 1968, en l’acte de la Crida, el
president de la Junta Central Fallera, Juan Bautista Martí Belda, va protagonitzar
un dels episodis polèmics de la festa. En vista de les demandes del públic
perquè els parlaments de l’acte es feren en valencià, es va encarar a la gent
allí aplegada i els va faltar al respecte amb frases com aquestes: “¡Cuando
hablan las personas callan los borregos!
¡No interrumpir!
¡Si alguien ha venido aquí a buscar a su padre…!

 

Les falles en el seixanta ja són fatxes”,
sentencia el Tàrrega, tot i que puntualitza: “Hi ha moltes falles que callen
i van a la seua, passant de la Junta Central Fallera. Havíem d’haver fet
populisme d’esquerra en les falles i no ho vam fer
.”

 

Malgrat els entrebancs, aquests joves
entusiastes no defallien i tenien moltes iniciatives. “En aquella època,
València estava plena de teatres. Les falles, per a guanyar diners, feien
loteria i també representacions teatrals. Un dia, a Fuster se li va acudir
traduir peces curtes de Molière, de Karinthy, de Goldoni, etc. Em va dir: «Per
què no les oferim a les falles perquè les representen, per compte de fer
sainets carrinclons?»  I ho vam
aconseguir
.”

 

Al començament dels setanta es van fer dues
convocatòries (1972-1973) del Concurs de Teatre de Falla organitzat per la
comissió de la falla Corregeria-Bany dels Pavesos. La primera va tenir lloc des
del 25 de novembre a 1’Ateneu Mercantil. Es van representar, entre d’altres,
els textos següents: L’hostal de la posta, de Goldoni; Un assaig fet
en regla
i Pasqualó i Vicenteta, de Bernat i Baldoví; La comèdia
de l’olla
, de Plaute; La butaca màgica, de Karinthy; Peret o els
miracles de l’astúcia
, d’Enric Valor; Un prometatge, de Txèkhov; i El
metge a garrotades
, de Molière. El 19 de desembre de 1972, al Teatre
Principal es feia el lliurament de premis, i Els Pavesos estrenaven La
infanta Tellina i el rei Matarot
, en versió de Rodolf Sirera i sota la
direcció de Rafael Gallart. Aquesta iniciativa, però, no va tenir tercera
convocatòria, ja que en paraules dels germans Sirera: “no va estar mai vista
amb bon ull per la jerarquia fallera
–controlada per les autoritats civils–, i malgrat el gran ressò popular
aconseguit en les dues convocatòries –les dels anys 72 i 73–, la d’enguany era
una llarga pugna entre la falla organitzadora i la Junta Central Fallera, de
què s’ha fet eco el diari local
Las Provincias, ha acabat per ésser desautoritzada,
i se n’ha fet càrrec la Junta esmentada
(…). No cal dir que l’acusació
màxima, el
nec plus ultra, ha estat la de facilitar la infiltració
d’elements catalanistes.

 

El 1978, la Junta Central Fallera suprimeix
l’estendard del 1953 (el penó quadribarrat) i el substitueix per un altre que
reprodueix la senyera amb franja blava de la ciutat de València.

 

El Tàrrega se’n lamenta: “A partir d’aquest
moment ens persegueixen i ens prohibeixen, no cal dir que ja venien a per
nosaltres.
” En aquesta època, Lo Rat Penat ja havia caigut a les mans dels
feixistes i ell es va refugiar a la Societat Coral el Micalet. “Jo sóc de
pensament marxista i sempre he fet aquesta anàlisi, no m’he cregut mai que el
món era nostre; l’únic que passa és que, davant la pobresa intel·lectual de la
ciutat de València, que era i és tan enorme, els quaranta o cinquanta xicots
que es movien valien més que tota la resta junts. Mai s’ha ensenyat l’idioma
com s’ensenya ara, no hi ha dret que les coses no avancen.

 

A mesura que avança la conversa, ens allunyem
del món de les falles i ens acostem a l’humà i al diví, trossos de la nostra
història viscuts en primera persona per aquest home gran de cos petit i
resistent que, malgrat els anys i els desenganys, no defalleix i continua creient
que un altre món és possible.

Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Presentació Premis Mallorca

0

Joan Font  i Massot,
conseller executiu de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca, es complau a
convidar-vos a la presentació de l’obra guanyadora

del Premi Mallorca de Narrativa 2008, El testament d’Alcestis, de
Miquel de Palol
, a càrrec de Sebastià Alzamora,

i a la del Premi Mallorca de Narrativa Juvenil 2008, La
relativitat d’anomenar-se Albert, de Gemma Pasqual i Escrivà
, a càrrec
d’Elisabet Abeyà.

L’acte tindrà lloc dimecres, 17 de març, a les 20 h,

a la sala multiusos del Centre Cultural la Misericòrdia

(plaça de l’Hospital, 4. Palma).

http://www.conselldemallorca.net/?id_section=1&action=news&id_article=11685&id_parent=1

http://escriptors.cat/?q=node/5106

http://www.barcanova.es/catalogos/fichas_tecnicas/BG00135601_9999992467.pdf

http://multimedia.avui.cat/pdf/10/0107/100107sup_a008.pdf

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dia Internacional de la Dona Treballadora

0
Publicat el 8 de març de 2010

El Dia Internacional de la Dona se celebra des de fa més de vuit
dècades. Dones i homes que treballen per les causes de les dones commemoren a
tot el món els esforços que les dones han realitzat per aconseguir la igualtat,
la justícia, la pau i el desenvolupament.

 

Més enllà de fronteres nacionals i de diferències d’ètnia, de llengua,
culturals, econòmiques i polítiques, les dones dels cinc continents organitzen
diferents actes per celebrar aquest dia i refermar la consciència que, no sols
la meitat de les obligacions, sinó també dels drets, els corresponen.

 

més…

Sobre el 8 de Març hi ha diferents versions. Les més conegudes són la
de l’incendi que va tenir lloc en una fàbrica tèxtil de Nova York, l’any 1911,
en el qual van morir cremades les obreres que feien una vaga, i la de la
manifestació que va esdevenir-se el 27 de setembre de 1909, quan tots els
treballadors i treballadores de la indústria tèxtil van fer una vaga de 13
setmanes en demanda de millores laborals. Però cap d’aquests dos fets no va
ocórrer un 8 de març ni, segons la historiadora canadenca Renée Côté, hi ha
proves documentals que aquests fets succediren en aquells anys, ni que foren el
motiu per establir una diada internacional de les dones.

 

El naixement del Dia Internacional de la Dona, contràriament al que es
creia en tots els fòrums, no és fruit d’una situació aïllada, sobre la qual ni
tan sols existia consens entre les diferents historiografies, sinó que l’hem
d’enquadrar en un context històric i ideològic molt més ampli.

 

La història d’aquest dia està encreuada de situacions i fets que, a la
llum de les investigacions realitzades per historiadores feministes, ens
mostren un escenari més complex i ric, en esdeveniments marcats per la
Revolució Francesa, la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa, la lluita
pel sufragi femení, pugnes entre socialistes i sufragistes, i el creixent
augment del sindicalisme femení durant les primeres dècades del segle XX a
Europa, Estats Units i Llatinoamèrica.

 

En qualsevol cas, els orígens del Dia Internacional de la Dona estan
lligats als partits socialistes dels Estats Units i Europa, en concret al
protagonisme de les dones del Partit Socialista Nord-americà, que des de 1909
van instaurar unes jornades de reflexió i acció anomenades Woman’s Day. Les primeres
van tenir lloc el 3 de maig a Chicago, amb l’objectiu de fer campanya pel
sufragi i contra l’esclavitud sexual. Inspirada en aquesta idea, l’any 1910,
durant la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin,
líder del moviment alemany de dones socialistes, va proposar organitzar la
celebració d’un Dia Internacional de la Dona, que es va celebrar per primera
vegada el dia 19 de març de 1911.

 

D’aquesta manera el Dia Internacional de la Dona sorgeix per promoure
la lluita pel dret al sufragi femení, per defensar els drets laborals de les
treballadores i per manifestar-se contra la guerra.

 

Amb el curs dels anys el Dia Internacional de la Dona ha esdevingut
l’ocasió de celebrar i reflectir els progressos i les fites aconseguides en la
lluita pels drets de les dones i de promoure les mesures que s’han de prendre
per millorar la igualtat de les dones. 
El 8 de març reivindiquem les transformacions socials i culturals que
han de permetre la ruptura amb el paradigma patriarcal, perpetuador de discriminacions
per raó de sexe, i el dret de les dones a ser i sentir-nos diferents, sense que
això implique menysvaloració de la diferència, desigualtats en les oportunitats
i violències físiques o psicològiques envers nosaltres.

 

En tot el món una de cada quatre dones pot ser víctima d’algun abús
físic, psíquic, sexual o d’un altre tipus. Les 
violències contra les dones són l’expressió extrema dels valors
patriarcals, que perpetuen una relació de superioritat i poder dels homes sobre
les dones.

 

La violència física contra les dones és només una de les expressions de
la violència masclista. És la manifestació més extrema de la relació desigual
de poder entre dones i homes.

 

En aquest país, les diferències salarials entre homes i dones vénen
sent d’un 38%. La taxa d’atur de les dones es manté quatre punts més elevada
que la dels homes. Les feines més mal remunerades i el treball a domicili són
realitzats en un 80% per les dones. El 22,6% de les dones té una feina
remunerada a temps parcial respecte a un 3,8% dels homes. De fet la famosa
mitja jornada més que un “temps elegit” per conciliar la vida laboral
i familiar ha estat per a moltes dones la seua única oportunitat.

 

Més exemples: són les pressions socials que es projecten sobre els
nostres cossos, sobre els cossos de dona, perquè busquem assemblar-nos a uns
cànons més pensats per agradar que per agradar-nos; o les creences socials que
la “realització com a dona” només s’aconsegueix a través de la
maternitat; o l’acceptació com a normalitat de fingir un orgasme pensant més a
acontentar a la parella que a una mateixa; o l’assumpció d’haver de caminar amb
por pel carrer quan és de nit davant de la possibilitat de poder ser agredida
sexualment; o l’haver de lluitar amb aquestes contínues pressions morals del
que deu i no deu fer pel fet de ser dona i dels remordiments quan s’actua de
manera diferent respecte a aquestes premisses o se les qüestiona.

 

Tot això són exemples també de la violència masclista estructural, són signes
quotidians de l’anomenat patriarcat.

 

Però davant d’això, ni la resignació, ni l’acceptació que és una
desafortunada loteria que toca dia sí dia també poden ser part de la resposta.

 

La Història tendeix a presentar els avenços socials aconseguits per les
dones com la conseqüència d’un progrés que camina per si sol, com a resultat
d’un procés en el qual, en tot cas, les dones no han influït. Al contrari, la
reconstrucció de la Història ens mostra que les dones només han aconseguit
conquestes socials on i quan hi ha hagut dones lluitant i protagonitzant
aquestes conquestes.

 

El 8 de març és un símbol per a les dones de tot el món. Quan
estem a punt de complir el primer centenari dels tràgics fets que recorda
aquesta jornada, el Dia Internacional de la Dona Treballadora encara té
moltes raons per existir i moltes discriminacions per esborrar
definitivament d’una societat amb igualtat d’oportunitats.

 

 

Històricament, el fet d’escriure ha estat vist com una pràctica inútil
per a les dones i com la usurpació d’un dret que no ens pertany. Virginia Woolf
va dir: «Crec que passarà encara molt de temps abans que una dona puga
asseure’s a escriure un llibre sense que sorgiscai un fantasma que ha de ser
assassinat, sense que aparega la pedra contra la qual estavellar-se.
»

 

El paper de la dona com a literata ha sofert una transformació
important els dos últims segles. Al llarg del segle XX i en el XXI assistim a
l’entrada massiva de la dona en l’àmbit literari. Això és degut a una sèrie de
transformacions d’índole social, econòmica i ideològica. No obstant això,
segles enrere, la dona ha tingut molt difícil poder formar part de l’àmbit
literari. Però, tot i les restriccions imposades per la seua condició genèrica,
hi ha hagut dones que s’han enfrontat a la seua època, dedicant-se a l’ofici de
lletraferides.

 

Expliquen que a la Jane Austen li feia vergonya escriure i amagava els
fulls cada vegada que entrava algú. La Fanny Burney cremava tots els seus
originals i feia calça com a penitència per escriure. La Katherine Anne Porter
es queixava que sempre l’estaven interrompent, fins i tot en va fer el càlcul:
només havia emprat un deu per cent de les seues energies en escriure, «l’altre
noranta per cent l’he usat per a poder mantenir el cap fora de l’aigua
». Va
tardar vint anys a escriure una novel·la. A la Zelda Fitzgerald, el seu marit
li va prohibir publicar el seu diari perquè ell el necessitava per a la seua
pròpia feina. Parlant de marits, la Katherine Mansfield retreia al seu que ell
volia que deixara d’escriure per servir-lo. O el de Colette va signar les seues
primeres obres.

 

Virgínia Wolf, en Una cambra pròpia, reivindica un espai propi
per a les dones, un lloc per a poder escriure, poder parlar, poder viure i, en
definitiva, poder ser lliures, poder ser dones. «Una dona ha de tenir
diners  i una cambra pròpia per a
escriure novel·les; i això com veieu, deixa sense resoldre el gran problema de
la veritable naturalesa de la dona i la veritable naturalesa de la novel·la.
»

 

I rés més, només un apunt, de vegades les persones es confonen, el
feminisme mai de la vida es pot confondre amb el masclisme, les persones
masclistes veuen a la dona com a un ésser inferior a l’home, les feministes
lluitem per la igualtat de sexes amb les nostres peculiaritats, com deia Simone
de Beauvoir «No neixes dona, arribes a ser-ho.»

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sensacions en Femí a Bellreguard

0
Publicat el 6 de març de 2010

Sempre ve de gust tornar a La Safor i col·laborar amb aquest acte és tot un plaer, us espero avui a les 18h a la Casa de la Cultura de Bellreguard


més

L’Associació de Dones de Bellreguard ha estat
l’encarregada d’organitzar la “Setmana de la Dona” amb una sèrie d’activitats
pensades per a aquest esdeveniment i en les que poden participar totes les
dones del municipi.


Per al dissabte 6 de març està previst un
recital de poesia titulat “Sensacions en femení”. Aquest tindrà lloc a les 18
hores a la Casa de la Cultura i es podran gaudir de textos escrits i
interpretats per dones del nostre poble. A més a més, estarà amenitzat per La
Big-Band de Bellreguard.

 

Aquest mateix dia, Gemma Pasqual i Escrivà,  farà una xerrada sobre
la dona. I a les 22:30, el grup de teatre ACT&PLAY interpretarà “Diva”, una
actuació que combina text, dansa, vídeo i música. Aquests elements
s’entrellacen per a intentar donar una visió fresca, divertida i bastant actual
de la dona i de la societat.

 

L’Associació també té preparats per a aquesta
setmana cercaviles pels carrers de la localitat i concentracions amb altres
dones de la comarca.

 

http://www.bellreguard.net/web/guest/noticia-sencera/-/journal_content/56_INSTANCE_dO1t/10124/80274/20326

 

http://www.escriptors.cat/?q=node/5076

Publicat dins de General | Deixa un comentari