Les tempestes de sorra ocre vinguda des del gran desert d’Aràbia bufaven
amb força sobre Bagdad, van amagar la lluna de formatge i es van endur les
sabatilles de ballarina, els llaços de color de rosa, els tutús, el masbaha de l’oncle, els cigarrets de
l’àvia. Ens van portar els míssils, els bombardejos, els rostres preocupats i
el mal humor dels adults.
més…
Va canviar el paisatge, totes les finestres eren
marcades amb unes grans ics amb cinta adhesiva, semblava com si assenyalessin
el centre d’una gran diana. Com que vivíem en una casa de tres plantes, sense
soterrani ni cap refugi, ens vam haver d’instal·lar al menjador, a la planta
baixa. Vam posar el llit de matrimoni dels pares en un racó, els cantons són
els llocs més segurs; en un bombardeig, mai ningú ha de col·locar-se al centre
d’una habitació, per si de cas cau el sostre; a més a més, la pressió
atmosfèrica és molt intensa, de vegades pot pujar fins a dos graus. Ens vam
refugiar lluny de les finestres, després de cobrir-les amb cortines ben
gruixudes, per protegir-nos millor. Estàvem molt ocupats, omplint d’aigua els
bidons i disposant-nos per al que ja era inevitable.
La
nit del 20 de març Bagdad estava insòlitament silenciosa, tothom restava a casa
seva en silenci, resant perquè no passés el que ja semblava inevitable. De res
va servir el clam del món contra aquella absurda guerra. L’operació Llibertat
Duradora estava en marxa. Aquest és el nom que li havia posat la coalició
formada pels Estats Units, el Regne Unit i Austràlia, amb el beneplàcit polític
de l’estat espanyol. Saddam l’havia batejada com la Batalla Decisiva i
nosaltres vam acabar anomenant-la suqut,
una cosa així com el col·lapse o la caiguda; no era un nom tan grandiloqüent
com els altres però si el més escaient, s’ajustava millor a la realitat.
Els
pares ens van fer ficar-nos d’hora al llit. Ells es van quedar llevats. Jo no
podia dormir, em costava agafar el son, tenia calor, ens havien tapat amb dues
mantes gruixudes per protegir-nos dels vidres en cas d’explosió. Era una
situació estranya, estava estirada al menjador amb els pares neguitosos amunt i
avall. Entre apagada i apagada buscaven informació a la televisió, a la ràdio
cercant resposta a tants interrogants. La Mawj dormia plàcidament abraçada al
seu peluix, un aneguet groc.
Eren
dos quarts de quatre i l’única cosa que se sentia era el brunzit d’algun cotxe
i els gossos de la urbanització, que lladraven nerviosos ensumant el perill. A
les cinc de la matinada, exhaustos de tant d’esperar, pensant que potser l’atac
no començaria aquella nit, els pares van decidir descansar i es van gitar en
companyia nostra, intentant el que semblava impossible, dormir. Aleshores va
ser quan em vaig ensopir profundament, em sentia molt segura al llit amb tota
la meva família.
De
cop i volta em va sobresaltar un gran terrabastall esmortit. Em vaig despertar
aterrada, el cor em bategava amb força, no m’atrevia a obrir els ulls, tenia
por de veure la mort al meu costat. El llit es va moure com si hagués passat un
terratrèmol bastant lluny d’allí. Després vam sentir un avió que volava molt
alt. El pare es va llevar d’un salt i es va assegurar que el kalàixnikov era
carregat. No m’agradava veure’l amb una arma a la mà, em feia sentir encara més
insegura, convertia l’home més gran i fort que mai havia conegut en una persona
dèbil que necessitava d’aquests artefactes per a defensar-nos, jo pensava que
la seva sola presència ja espantava l’enemic. Però tots els homes anaven armats
al meu país i de vegades les dones també, no és perquè els agradés convertir
les cases en arsenals, sinó perquè la situació era molt perillosa i tothom
volia defensar-se.
Vam
mirar per la finestra. Hi havia un incendi a l’altra banda del pont.
–Des
d’aquí no veig res, vaig a pujar al terrat.
–T’hi
acompanyo –li vaig dir decidida.
–Tu
et quedes aquí amb mi! –va dir la mare molt preocupada.
Per
sort, la petita Mawj continuava al món dels somnis acompanyada del seu amiguet
groguet.
–Les
columnes de fum s’eleven des de diversos punts de Bagdad! –cridava el pare des
de dalt.
–Si
us plau, Issam, baixa! –va suplicar-li la mare.
Se sentien sorolls més
forts i ràpids de bombes o de foc antiaeri –era impossible saber de què es
tractava–, seguits de sirenes. Les finestres tremolaven. Van sonar més
detonacions. Uns cotxes van passar a gran velocitat. Crits i més explosions.
Plovien bombes sobre Bagdad. Sis vaixells de guerra nord-americans al Golf
Pèrsic van disparar 40 míssils creuers i van llançar projectils de precisió
contra els centenars de cases i palaus que mantenia Saddam als afores de la
ciutat i pels quals anava desplaçant-se cada nit per raons de seguretat. Era
l’anunci de la tan temuda i esperada guerra.
Finalment es va fer una altra vegada el silenci.
***
–L’oració és millor que dormir.
El
cant del muetzí va trencar el silenci, ens cridava una vegada i una altra a la
pregaria des del minaret, la torre més alta de la mesquita. No va haver-hi cap
més explosió. La son va envair el meu cos, finalment vaig poder descansar una
mica.
Quan
em vaig despertar la casa era freda, les finestres s’havien quedat obertes de
bat a bat tota la nit per a salvar-les de la destrossa. Tota la família estava
pendent de la televisió. Totes les emissions s’havien interromput. Ara només hi
havia un programa, l’estrella del qual era Saddam. Davant unes cortines blaves
i amb un sol micròfon parlava a la càmera en una borrosa imatge de vídeo mentre
llegia el seu discurs canviant d’un bloc a un altre. Parlava de la humanitat
contra la humanitat, ofensa a la terra antiga, a la terra sagrada. En el seu
missatge volia deixar-nos ben clar a la població que continuava viu.
–És
possible que aquest no sigui Saddam? Pot ser que sigui un doble? –va preguntar
la mare–. Sembla que aquest té les orelles més grans, no ho sé, el veig més
vell i porta ulleres. No, aquest no és Saddam.
–Sí
que ho és. Les seves paraules, el llenguatge, són seus. Normalment escriu tots
els seus discursos i es pren el seu temps per a escriure amb lletra molt
grossa, així no ha d’usar les ulleres per a llegir. És ben clar que aquesta
vegada l’ha escrit molt de pressa i s’ha oblidat de fer la lletra gran, és per
això que s’ha hagut de posar les ulleres.
–No
porta boina, com es habitual en ell. És com si s’hagués posat de qualsevol
manera. Ell sol tenir molta més cura amb aquests detalls. És ell, però no és el
mateix.
–Ho
veus? Saddam continua aquí, fort. És un expert en supervivència que li ha
permès sortir ben parat de les guerres i dels complots interns. On són els
americans? Per què no han pres Bàssora, Kirkuk o Mossul? Fet i fet, el
bombardeig ha estat fluix, la línia terrestre de telèfons encara funciona. No
han tallat el subministrament elèctric i els ponts del Tigris continuen
intactes –el pare estava sumit en la confusió. Com molts altres iraquians havia
après a treballar i a sobreviure sota el règim de Saddam i tenia sentiments
oposats sobre la guerra. D’una banda, odiava Saddam, la seva dictadura, i de
l’altra, temia per la mare i per nosaltres.
–No
t’equivoquis, estimat, els nord-americans són molt llestos i saben que
necessitaran el sistema de comunicacions, electricitat i transport.
La
imatge es va quedar fixa, la bandera, l’escut i la llegenda. Els bombardejos
havien trastocat els meus pares, que continuaven intentant esbrinar si aquest
home era o no Saddam, fent càbales absurdes, fins que la imatge va desaparèixer
i va donar pas als dibuixos animats.
Estàvem
molt preocupats per l’àvia. Els telèfons funcionaven en teoria, però a la
pràctica estaven col·lapsats. Era molt irritant despenjar el telèfon i no
sentir res, aleshores aquell aparell es convertia en una andròmina inútil. Aquell
era el cordó umbilical que ens unia amb la bibí
i el seu silenci ens desencoratjava. Finalment vam poder oir uns xiulets
compassats que ens indicaven senyals de vida; després, converses inconnexes
d’altres persones tan desconcertades com nosaltres; fins que vam poder sentir
la veu familiar i càlida de l’àvia.
Feia molt poc de temps que
havia vingut a visitar-nos i semblava tota una eternitat, la necessitàvem. Ens
va tranquil·litzar, es trobava bé. Ens va explicar que havia estat molt ocupada
en el petit hort que tenia davant de casa. Ens va parlar de la seva mackhl, la palmera que presidia el
jardí.
–És
farcideta de dàtils. Encara són verds, però a l’estiu els collirem i farem el dibiss que tan agrada a les nenes.
El
dibiss és un xarop de dàtils fosc i suau,
és molt bo amb torrades i mantega. Vestia de quotidianitat allò que era
insòlit. Hi ha un vell proverbi del Profeta que diu que si el dia del judici
t’arriba i tens a la mà una palmera per a plantar, fes-ho. No ho dubtis.
I això és el que intentàvem fer
els iraquians i les iraquianes, plantar les nostres pròpies palmeres. A poques
hores del bombardeig, els carrers es van poblar de gent que mentre es proveïa
als mercats i a les botigues aprofitava la llum del dia per a alleugerir la
tensió acumulada durant el tancament a les seves cases i refugis en les
llargues hores nocturnes. A prop del carrer Iàssir Arafat hi havia homes
reunits a les cases de te fent petar la xerrada i comentant la guerra. Els
autobusos de dos pisos corrien per les avingudes i alguns nens jugaven al
futbol a la vora del riu Tigris.
El meu poble, aguerrit ja des
de fa dotze anys a suportar sistemàticament situacions extremes, a ser
protagonista d’un drama que no ha provocat, es manté, tot i els horrors de la
guerra, amb la moral alta i l’orgull intacte. Som gent de pell dura, acostumats
a suportar tota mena de dificultats i privacions. Civils, milicians i soldats
seguien cavant trinxeres i subterranis per resistir al que sabien que seria una
batalla de sang quan les tropes invasores arribessin a la ciutat i es produís
l’enfrontament cos a cos. Defensar Bagdad i resistir era una consigna
col·lectiva. A hores d’ara, un avió B-52 ja s’havia enlairat des d’algun lloc
d’Europa, destinació: l’Iraq. La mort és un estrany personatge, sempre ens ve a
visitar quan estem ocupats en els nostres quefers diaris.
***
La nostra casa s’havia reduït
als pocs metres que feia el menjador, aquell era el nostre espai vital.
Acostumades a moure’ns amunt i avall per les tres plantes a la Mawj i a mi ens
faltava lloc. Els pares no ens deixàvem sortir a fora, ni tant sols al jardí.
Al sentiment constant de por, s’hi havia unit el de l’avorriment. Ja no teníem
esma ni per a barallar-nos pel comandament del televisor, que ara vèiem en
blanc i negre i amb un senyal molt dèbil. De tota manera n’estàvem una mica
fartes, de les cançons patriòtiques, de les imatges dels soldats marxant anant
al pas i de veure el Saddam disparant a l’aire.
El
monotema era la guerra, no es parlava d’una altra cosa. Mentre esperàvem l’esclafit
de les bombes, l’única conversa a l’hora del sopar girava al voltant del
bombardeig, no ho podíem evitar, malgrat els esforços dels pares de
distreure’ns. Després ens ficàvem tots junts al llit a les fosques i entre
converses superficials i rialles nervioses esperàvem de nou l’udolar de les
sirenes.
Aquella
nit de divendres es va iniciar el bombardeig més terrible que mai havíem patit.
Les sirenes antiaèries van començar a sonar a un quart de nou, seguides de foc
de canons i el que semblaven ser míssils terra-aire. Traçadores blanques i
vermelles s’elevaven en arc des de distints punts al voltant de la ciutat i
formaven una espècie de quadricula en el cel nocturn. Les primeres bombes van
fer blanc a les nou en punt i vam veure l’incendi des de la finestra.
De
cop i volta un projectil antiaeri va interceptar un míssil creuer que va
esclatar i va caure en mil trossets prop de la casa. La Mawj estava aterrada,
romania en silenci, estoica, però si t’acostaves a ella li podies sentir
carrisquejar les dentetes, estava en una espècie de trànsit, el seu cor
bategava tan de pressa que la mare es va espantar i li va donar un
tranquil·litzant.
–Les
bombes estan caient molt lluny d’aquí –intentava calmar-nos la mare, sense
massa èxit–. Al·là és generós!
Jo
a penes l’escoltava tapada cap i tot amb les mantes. Només demanava a Déu que
el pilot passés de llarg la nostra casa i ens permetés continuar amb vida.
El
pare no se separava d’una ràdio petita de piles, tractava de captar senyals de
les transmissions en llengua àrab de Ràdio Monte Carlo, per a sentir el que
consideràvem informes imparcials de la guerra. La mera menció de ciutats i
pobles a prop d’on vivia l’àvia ens provocava un salt al cor, buscava cadenes
per assabentar-se de qualsevol detall, per saber què estava passant. No eren
només les explosions dels míssils i les bombes, les defenses antiaèries també
feien uns sorolls terribles. Tot d’una la televisió es va posar en marxa com
per art d’encanteri.
–No
us espanteu, això és que ha vingut la llum –ens va tranquil·litzar la mare.
Un
general iraquià, davant les famoses cortines blaves, ens parlava de
resistència, de victòria. De sobte un gran terrabastall provocat per les ones
expansives de míssils van fer que les cortines volessin i que es sacsegés la
càmera. La televisió es va quedar negra i nosaltres un altre cop a les fosques.
No sabíem què fer, ens va agafar de sorpresa, no pensàvem que les explosions
serien massives, perquè les nits anteriors al bombardeig havien durat una o
dues hores. Estàvem aterrats, cridàvem i boquejaven d’incredulitat, les
explosions, tremendes batzegades amb efectes retardats ens arrencaven xiscles
involuntaris de sobresalt. Tots quatre ens vam abraçar fent una pinya. En la
tenebra, a cegues em reconfortava l’escalfor dels meus, m’aferrava amb força a
ells per tal de sentir-me segura. Ningú dormia, no fos cas que ja no ens
despertéssim.
La
casa es va sacsejar durant tota la nit. A primera hora del matí vam sentir una
gran trencadissa de vidres a les habitacions. Tot i les grans ics, les
finestres no van poder resistir les bategades. Sortosament ja no dormíem en
elles. Al migdia, les bombes es van calmar, la mare i jo vam pujar a les
habitacions per netejar-les, avaluar els danys i col·locar planxes de fusta a
les finestres. Em feia molta pena veure la meva habitació en aquelles
condicions.
–Erfan,
filleta, suposo que tens clar el que has de fer si el sostre se’n vingués avall
o els tancs nord-americans s’obrissin pas pel barri.
–Sí,
mare, m’ho has repetit centenars de vegades, agafar les bosses de la porta i
córrer.
Les
bosses formaven part d’un pla d’evacuació d’emergència, estaven sempre a la a
la porta de casa amb roba, ampolles d’aigua i documents importants com les
partides de naixement, els papers de la casa, del cotxe, etc.. i uns quants
diners.
–No
espereu ningú, simplement agafeu-les i correu.
L’escoltava però no volia entendre-la. Rebutjava la
possibilitat cada vegada més real d’abandonar casa meva. Tot i que era
conscient que em trobava enmig d’una guerra, intentava no pensar-hi. La mort
rondava la meva família, la possibilitat que una bomba destruís el que més
estimava era real. I aquell dia, més evident que mai.
Els Estats Units i la Gran Bretanya
van llençar una pluja de míssils i bombes contra Bagdad, la primera d’un atac
aeri massiu. Més de mil míssils van caure sobre la capital iraquiana. La nit de
divendres va ser la més terrible que Bagdad havia viscut durant els últims vint
anys. Encara durant la guerra Iran-Iraq o la guerra del Golf, el 1991, mai van
caure tants míssils i bombes sobre la meva ciutat.
Fragment de Llàgrimes sobre Bagdad (Barcanova)
http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/71-llagrimes-sobre-bagdad.html
