Gemma Pasqual i Escrivà

Si em permeteu la deformació professional, crec en
la força de les paraules i en el seu significat, en l’ús correcte de cada
terme: una paraula ben dita al lloc que correspon és més punyent que una arma.
M’agradaria ser més precisa i que ens deixàrem d’eufemismes, la nostra llengua
té un nom: català.

més…

Ho veieu? He escrit la paraula maleïda i no hi ha
hagut cap terrabastall, continuem tots asseguts a les nostres cadires de cara a
la pantalla: potser encara és aviat, esperem al final de l’article per si de
cas els quatre genets de l’Apocalipsi ja estan en camí. Tal vegada aquest mot
anuncia la fi del món, del seu món i per això és tan temut pels nostres
governants.

Fuster, sempre vigent, deia: «Si nosaltres no defensem com cal, catalanoparlants, el català, qui ho
farà? “El Ministerio de Educación”?» 
Jo afegiria a aquesta pregunta Font de Mora o Rus? Per què aquests
senyors tenen interès d’atiar l’antiga batalla de la llengua?  Potser perquè tornen a revifar els partits blavers,
últimament quasi eradicats? Potser pel greu problema econòmic que travessa el
País Valencià, amb el continu degoteig de tancaments de fàbriques i drassanes?
Potser pels vestits del nostre molt honorable? O és alguna altra cosa de la
qual encara no ens hem assabentat? La resposta la tindrem en breu. El que és
clar és que ha estat el PP el que alçat la caça i de seguida el PSOE hi ha
pujat al carro votant tots juntets en contra de l’ingrés a l’Institut Ramon
Llull.. De tota manera no m’ha sorprès, aquí ja fa molts anys que ens coneixem
tots i ja sabem de quin peu es dolen aquests dos partits.

Tornem a la nostra llengua, hi ha alguns que pensen ser
molt intel·ligents, i la resta dels humans, uns complets ignorants. Si la
solució és ben fàcil, només cal posar una barra enmig del català i del valencià
i solucionat el problema de la llengua. Legitimen la doble denominació i es
queden tan tranquils!

Aquesta idea del «català barra valencià», com bé diu
l’Institut d’Estudis Catalans, és un «híbrid absurd i confusionari». Per què no
«català barra valencià barra balear»? Aquesta rastellera feixuga va ser la
solució de mossèn Alcover per no posar al seu diccionari «de la llengua
catalana», com li esqueia. Al llarg de la història també hi ha hagut unes
altres propostes, com, per exemple, bacavès
o llengua bacava. Salvador Espriu va
satiritzar aquestes foteses terminològiques inventant la paraula rosalbacavès per incloure-hi el Rosselló
i l’Alguer. Continuem amb Fuster: «llengua
catalana i literatura catalana: tant si es vol com si no es vol»; i també
ens explicava que: «El propòsit explícit
és ofegar el català, amb l’excusa de convertir-lo en “valencià” i ofegar
definitivament el “valencià”… A Madrid, saben el que fan. A Barcelona, no. Ni
a València. A les Illes?»

Com a «catalans» érem coneguts, tots plegats, els del
Principat, els de les Illes i els de País Valencià, a tot arreu de l’Europa
medieval i renaixentista. Formàvem un bloc socialment i lingüísticament
compacte, i un estranger no hauria estat en condicions de distingir-hi les
nostres variants de «regnes». Ni valencians ni mallorquins no van tenir més nom
internacional que el de catalans. Com a catalans es donaven a conèixer. Podríem
citar l’exemple dels Borja, de Xàtiva i de Gandia. «O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani!», van exclamar els
italians en veure com aquella tribu de valencians espavilats s’enfilava al soli
pontifici i ocupava els alts càrrecs de l’Església.

Sense deixar a Fuster: «Si
no emprenyem, no ens faran cas. Hem d’exigir el català com a llengua pròpia
dels catalans, amb tots els efectius culturals, administratius, polítics.»
«Tenim dret a esperar  –per molt llunyana que se’ns presenti
aquesta esperança– que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la
nostra condició de poble única».

ACPV i l’STEPV han denunciat el Conseller Font de Mora per
no respectar les diverses sentències judicials que validen la unitat de la
llengua i la legalitat de la denominació de “català”. Molta sort en
aquesta empresa companys. I esperem que tots i totes continuem sans i estalvis.

Gemma Pasqual i Escrivà

ACPV i l’STEPV denuncien el Conseller Font de
Mora per no respectar les diverses

sentències judicials que validen la unitat de
la llengua i la legalitat de la

denominació de “català”

més…

NOTA DE PREMSA

ACPV i l’STEPV denuncien el Conseller Font de
Mora per no respectar les diverses

sentències judicials que validen la unitat de
la llengua i la legalitat de la

denominació de “català”

Toni Gisbert, coordinador d’Acció Cultural del
País Valencià (ACPV), Alfons Esteve

(delegat sindical en la Universitat de
València de l’STEPV, advocat, tècnic

lingüístic i també membre de l’Institut de
Política Lingüística d’ACPV) i Marc

Candela (responsable de comunicació de
l’STEPV) han comparegut en roda de premsa

conjunta de les dues entitats per a presentar
la denúncia que l’associació cultural

i el sindicat han decidit de presentar contra
el Conseller Font de Mora.

El coordinador d’ACPV ha fet, en la roda de
premsa, dues reflexions. La primera és

la consideració de la gravetat que un dels
màxims representants del Govern autonòmic

no respecte les diverses sentències judicials
que reconeixen la titulació de

Filologia Catalana com a títol suficient per
avalar els coneixements de valencià de

qualsevol persona que es presente a la darrera
convocatòria d’oposicions de la

Conselleria d’Educació. Com és possible que un
càrrec públic faça cas omís dels

múltiples pronunciaments judicials, tots ells
unànims en el mateix sentit, sense cap

conseqüència? Què passaria si un ciutadà
qualsevol obviés el que dicta una sentència

judicial?

La gravetat d’aquesta situació justifica
sobradament la denúncia que han decidit

presentar ACPV i l’STEPV per pressumpta
desobediència a la justícia i pressumpta

desviació de diners públics, i l’exigència
d’una rectificació pública del Conseller,

en el sentit d’acatar allò que diuen els
tribunals i validar el títol de Filologia

Catalana com a suficient per acreditar els
coneixements de valencià.

La segona reflexió fa referència al fet que
estem parlant d’una qüestió que no

afecta només a la comunitat educativa, sinó al
conjunt de la societat valenciana, ja

que no només estem parlant de la resistència a
acatar unes sentències judicials que

afecten la convocatòria d’unes oposicions: ja
hi ha un total de 21 sentències -de

moment- (1 del Tribunal Constitucional, 3 del
Tribunal Suprem i 17 del Tribunal

Superior de Justícia valencià) que reconeixen
la unitat de la llengua i la plena

legalitat de la denominació també de
“català” per al “valencià”. Amb l’actitud del

Conseller Font de Mora -i del President Camps
com avalador d’aquest i màxim

responsable del Govern valencià- a acatar els
pronunciaments dels tribunals en

aquest sentit, el Govern valencià es situa
fora de la llei i dificulta la necessària

entesa entre el País Valencià i Catalunya en
un context de crisi econòmica,

agreujada en el cas valencià per la crisi del
model econòmic i social del PP i els

casos de pressumpta corrupció en els quals hi
ha implicat diversos alts càrrecs de

la Generalitat valenciana.

És per això que el coordinador d’ACPV ha
reclamat un canvi en la política del Govern

valencià en aquest àmbit, en el sentit de
posar fi a la censura que pateix TV3 al

País Valencià i acatar el reconeixement de la
unitat de la llengua i de la

denominació de català.

Adjuntem fotografia de la roda de premsa amb
aquest peu. D’esquerra a dreta: Toni

Gisbert (ACPV), Marc Candela (STEPV) i Alfons
Esteve (STEPV)

València, 28 de maig del 2009

Benvolguts companys i companyes,

Avui dijous 28 de maig a les 21h la Núria
Cadenes i jo us esperem.

Ella ens parlarà del seu fantàstic llibre AZ,
premi Ciutat d’Elx i jo de La Mosca, assetjament a les aules, premi Benvingut
Oliver.

La cita a la Societat Coral el Micalet, Carrer
de Guillem de Castro, 73 a la ciutat de València. Serà un sopar d’entrepans,
haureu de confirmar la vostra assistència (tel 963 41 33 16 i
valencia@psan.net)

I visca el Barça i visca Catalunya!

Benvolguts companys i companyes,

El dijous 28 de maig a les 21h la Núria
Cadenes i jo us esperem.

Ella ens parlarà del seu fantàstic llibre AZ,
premi Ciutat d’Elx i jo de La Mosca, assetjament a les aules,
premi Benvingut Oliver.

La cita a la Societat Coral el Micalet, Carrer
de Guillem de Castro, 73 a la ciutat de València. Serà un sopar d’entrepans,
haureu de confirmar la vostra assistència (tel 963 41 33 16 i valencia@psan.net)

Una abraçada.

Gemma Pasqual i Escrivà

Presentació del poemari: Llibre
dels adéus (Perifèric edicions) d’Isabel Robles. A càrrec de Ramon Guillem,
Begonya Mezquita i Lluís Solera.

Avui dimarts, 19 de maig a les
19,30 hores a la Casa del Llibre. Passeig de Russafa, 11. València

més…

Llibre dels adéus, editorial
Perifèric, en tant que recompte d’experiències personals i poètiques, destria
sensacions, somnis i valors q val la pena retenir o abandonar. El comiat
definitiu, amb la seua càrrega afectiva, la reflexió pausada o la rebel·lia
còmplice, s’esdevé una forma d’alliberament… I, com a contrapunt, allò que
roman per desig propi.

El Dia Internacional contra l’Homofòbia
recorda que l’homosexualitat encara és delicte en 80 països

Aquest diumenge se celebra el Dia
Internacional contra l’Homofòbia. Encara ara hi ha 80 països al món que
prohibeixen l’homosexualitat. En cinc d’aquests països, ser gai o lesbiana està
castigat amb la pena de mort. Així ho plasma l’informe que l’Associació
Internacional de Lesbianes, Gais i Transsexuals va presentar ahir a Barcelona.

més…

Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava

existir plenament, amar-nos plenament

amb aquell impudor que la vida demana,

aquell amor capaç de fondre tots els ploms,

rebentar les perilles, deixar el món a fosques.

            Un
dia, el pare Cassany em va demanar un favor. Em vaig sentir la persona més
feliç del món, aquell gran home de Déu em necessitava, ara podia pagar-li
d’alguna manera tot el que havia fet per mi. Arribava un seminarista nou,
l’Eudald Pomares, fill d’una família adinerada i influent de València. Volia
que m’ocupara personalment que el xicot es trobara a gust al seminari, era un
peix massa gros per a deixar-lo escapar.

            –A
més a més sembleu predestinats, ja que amb els vostres cognoms compartireu
pupitre i habitació. Trobe que també és un bon amant de Shakespeare, com
nosaltres.

            A
mi no em feia el pes ser la mainadera d’un nen ric; però, com que m’ho havia
demanat el pare Cassany, vaig acceptar de bon grat.

            La
primera vegada que vaig veure l’Eudald em va causar un gran daltabaix interior.
Era alt, fort, amb els cabells rulls i negres i els ulls més blaus que la mar.
Em va recordar un retaule de sant Esteve que hi havia a l’església, on hi havia
dibuixat un home jove, imberbe i vestit amb la dalmàtica. Havia passat hores
observant aquesta obra d’art, admirant la bellesa d’aquest gran màrtir.

            De
tan nerviós que em vaig posar, a penes vaig encertar a pronunciar sense
embarbussar-me algunes paraules de benvinguda. A poc a poc em vaig calmar i
vaig intentar captenir-me com una persona normal i no com un tanoca amb
aspiracions religioses. No va semblar que ell s’adonara del meu nerviosisme i
em va dedicar un ample somriure que quasi em fa rodar el cap.

            De
seguida vam fer bona gavella. Ens unien moltes coses, tal com ens havia dit el
pare Cassany. El nostre amor per la literatura, pels estels i el fet que tots
dos teníem una vocació clara. Estàvem condemnats a entendre’ns, ja que estàvem
junts les vint-i-quatre hores del dia. Al matí, als estudis i a la nit,
admirant les constel·lacions o fent-nos confidències a la mateixa habitació que
compartíem. Fins i tot planejàvem junts el nostre futur. Havíem decidit que ens
faríem missioners a fi de poder viatjar pel món predicant la paraula de Déu. El
fet cert és que era ell el qui tenia una veritable dèria per batejar els negrets de l’Àfrica, segons l’argot del
seminari. He de confessar que a mi tant em feien els negrets, ja tenia prou
problemes per a preocupar-me d’una gent que no coneixia. A mi m’atreia la idea
de recórrer el continent africà de la mà del meu amic Eudald. Era capaç de fer
qualsevol cosa per tal de no separar-me’n.

            M’havia
enamorat per primera vegada a la vida. Per molta lluita interior que s’haguera
establert a dintre meu, m’era molt difícil negar l’evidencia. Resava i resava
per tal d’oblidar-lo, però no podia. Ara sí, que aniria a l’infern per culpa de
la meua perversió, de la meua malaltia, aquesta que m’acompanyava des que era
petit i que em feia observar els xicots ben igual que observava els formiguers,
ben igual que el meu amic Vicent observava les xicones. Amb tot, em negava a mi
mateix l’homosexualitat. No m’agradaven els homes, només l’Eudald, l’estimava
d’una forma pura, no sexual. Apartava de mi tots els pensaments impurs amb molt
d’exercici físic i moltes dutxes fredes.

            Era el meu secret més amagat.
M’encantava en el rostre d’aquell ésser perfecte. Quan el mirava, hi deixava
els ulls, n’estava molt enamorat, no volia separar-me’n ni un minut. Els caps
de setmana, quan tornava a Burjassot, eren un suplici. Comptava els minuts, els
segons, que em faltaven per a tornar al costat del meu estimat Eudald. A poc a
poc vaig anar allunyant-me del meu amic Vicent. Ell compaginava els estudis amb
mil i un oficis. Acabada la guerra va començar a treballar de forner, com el
seu pare, i després d’orfebre, de mecanògraf, d’ordenança. Sempre estava molt
ocupat, era una necessitat, la postguerra era dura. Per a ell, les coses no
eren tan fàcils com per a mi. Jo només havia de lamentar-me i estudiar;
d’altres coses pràctiques, ja se n’ocupava el Santiago. El Vicent continuava
escrivint, i el poc de temps que li quedava lliure el dedicava a les xicones,
l’altre plaer de la seua vida. El meu plaer, a més d’il·legal era pecat.
L’església de postguerra, amb el seu objectiu de recristianitzar la societat, i
amb el consentiment de l’ordenament jurídic i de les autoritats del règim
franquista, va pretendre encotillar els comportaments dels ciutadans en dins
els paràmetres d’una estricta moral cristiana. Les exhortacions a favor de la
«moralització dels costums» evidenciaven el monopoli eclesiàstic d’una
moralitat pública que es reduïa al combat contra la sexualitat fora de la seua
funció procreativa en el marc el matrimoni. La vigilància i la condemna
eclesiàstiques s’estenien a tota mena de manifestacions i de situacions que,
per acció o per omissió, pogueren desvetllar el desig sexual. Aquest que no em
deixava viure i que jo reprimia per tal de ser un bon seminarista i no
condemnar-me eternament a aquell infern que tant temia i tant em recordava
aquella nit al cementiri de Paterna. Quan deixàvem de ser infants, Vicent
Andrés Estellés des del fons de la memòria

Gemma Pasqual i Escrivà

Sempre és un plaer compartir impressions amb
els lectors. Els alumnes de l’IES Molí del Sol de Mislata han dit la seva de la
novel·la Et recorde, Amanda

més…

M’ha paregut un llibre molt interessant. Ha
estat una forma distinta de conèixer la història d’un país moltíssim més
interessant. Em pareix horrible que hui en dia, al segle XXI, encara
existisquen països que taisquen dictadures. (Noemí Traver 3r ESO M)

M’ha agradat molt el llibre. … M’ha agradat
l’interés que li posa Amanda per descobrir el passat de la seua família.
(Agustín Temprano 4t ESO L)

El libre m’ha paregut prou interessant ja que
conta tota la barbàrie de Pinochet d’allò més bé. És un bon llibre amb el que
he aprés molt i que recomane a tothom. (Mariola Zapater 3r ESO M)

És molt interessant perquè conta la història
d’un país, tot el que va passar, el poble, etc. Si no fora pel llibre jo no
m’haguera assabentat mai amb tants detalls. (Paula Mascarell 4t ESO L)

Em pareix un llibre molt interessant: et
conten història que és important saber. Crec que ens haurien de posar treballs
o informar-nos més sobre aquestes temes ja que són seriosos i no es pot oblidar
un fet en què va sofrir tanta gent. Ací a Espanya també va passar. (Anahí
Torralba 3r ESO M)

El llibre m’ha agradat bastant, però hi ha molt
poca acció. La història, els comportaments i reaccions dels personatges són
molt realistes. (Guillem Mira 4t ESO A)

M’ha agradat el libre, és un dels que més m’ha
agradat. M’ha paregut entretingut, conta molt bé la realitat del que va passar
a Xile, com estava el país, tot el que va sofrir la gent. Alguna llàgrima se
m’ha escapat per tot el que ocorregué. (Mònica Picazo 3r ESO B)

La trama es podia centrar més en buscar a la
tia, però ha estat bé (Andrea martínez 4t ESO A)

És un llibre interessant. Et permet conèixer
la història del que va ocórrer a Xile fa, relativament, poc temps. Aquest
llibre m’ha permés conèixer més sobre la història de guerres i em serà útil
quan ho estudie a classe. (Maite Ruiz 3r ESO M)

Està bé el que no m’ha agradat tan és que li
falta història. M’hauria agradat més si haguera passat alguna cosa més amb el
Carles. M’ha sabut a poc! (Soraya Caro 4t ESO A)

M’ha agradat el llibre perquè conta amb
detalls la història de Xile i el sofriment que patiren sota la dictadura de
Pinochet, i per això m’ha paregut interessant, encara que el final a l’aeroport
no m’ha agradat gens. (Ivan Ruiz 3r ESO M)

Bo per conèixer la situació que es va viure a
Xile amb Pinochet i que pot reflectir perfectament la vida d’algunes persones
que van viure tot això. (Bojana Jaglicic 4t ESO C)

La part que més m’ha agradat és quan els
diferents personatges contaven les seues històries sobre la dictadura de
Pinochet a Xile (Daniel Fleta Navarro 4t C)

A l’espai sobre blocs que fa el Xavier Mir al
magazín matinal “La Placeta”

de Ràdio Arenys ha triat el meu bloc. Si us fa
gràcia escoltar-ho, ho podeu fer aquí:

http://gemmapasqual.com/premsa.html

Aquesta tarda ens ha deixat la Mavi Dolz, per
ella un poema de la Maria-Mercè Marçal i un pensament.

Morir: potser només

perdre forma i contorns

desfer-se, ser

xuclada endins

de l’úter viu,

matriu de déu

mare: desnéixer.

Són molts els valencians i les valencianes que
lluitem per la llengua i la cultura catalanes, des d’avui em sento una mica més
sola.

Més..

Mavi Dolz ha mort a Barcelona. Professora i activista valenciana, vinculada
a la Facultat de Ciències de la
Comunicació de la UAB des de 1986, actualment era la cap de l’Àrea
de la Llengua de l’Institut Ramon Llull, amb la responsabilitat de portar
l’ensenyament del català a tot el món. Dolz havia representat moltes voltes Acció Cultural del País Valencià i sempre havia
intentat impulsar intercanvis entre València i Barcelona.

De fet, va ser una de les instigadores de la creació de l’Institut Interuniversitari Joan Lluís Vives,
acompanyant l’aleshores rector de la UAB, Carles Solà, i també va impulsar Espai País Valencià, entitat que
aplega els valencians que viuen al Principat.

Nascuda a València l’any 1961, Mavi Dolz era llicenciada en Filologia Hispànica
(secció: Filologia Catalana) per la Universitat de València i doctora en
Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona, l’any 1991, amb la
tesi ‘Premsa i Llengua. Ciutat de València 1836-1936’. Dolz, membre també del Grup de Periodistes Ramon Barnils, havia
estat delegada del rector per a estudiants a la UAB i també vice-rectora
d’afers culturals de multilingüisme de la UOC.

Com a investigadora, va formar part de dos equips d’investigació del grup
Llengua i Media de la UAB que analitzaven la qualitat lingüística dels diversos
espais i gèneres televisius de Televisió de Catalunya. El 2001 va fundar, amb
el professor Xavier Giró, el grup d’investigació Observatori sobre la Cobertura
dels Conflictes, vinculat al Departament de Periodisme i Ciències de la
Comunicació de la UAB. Va publicar nombrosos articles i ponències tant en
revistes científiques com en publicacions diverses sobre l’anàlisi del discurs
en els mitjans de comunicació.

En aquest vídeo de VilaWeb TV,
Dolz defensava, fa tres anys, que TV3 es pogués veure al País Valencià.