Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Gemma Lluch recomana ?Xènia, tens un whatsapp?

1
Publicat el 27 d'abril de 2014

Molt contenta! La Gemma Lluch recomana “Xènia, tens un whatsapp” al seu bloc. Moltíssimes gràcies Gemma!

No m’ha estranyat l’èxit d’aquest relat. L’escriptura de Gemma madura llibre  a llibre. Es depura. Es queda amb l’essència d’un relat per a una lector difícil: l`adolescent.

El relat presenta un món versemblant que presenta la vida d’adolescents frescos i naturals. Defuig els llocs comuns de les lectura juvenils en català més habituals i ens trobem amb uns personatges que tenen unes vides relativament normals, on la preocupació és aprovar, ser mínimament feliç i, òbviament, estimar i ser estimat. En definitiva, éssers humans que volen viure i intenten fer-ho de la millor manera possible.

Més… 

Xènia, tens un WhatsApp, Gemma Pasqual i Escrivà

Els paratextos que usa una editorial per presentar un llibre són fonamentals. Des que vaig llegir l’escrit per l’editorial Barcanova per publicitar la nova novel·la de Gemma Pasqual ja vaig sentir curiositat i ganes de llegir-lo:

Estàs pendent tota l’estona del mòbil? Aguantes la respiració fins que no reps una resposta? Prioritzes un missatge de WhatsApp a qualsevol altra cosa? La Xènia ho fa. Mira la pantalla totalment hipnotitzada. L’aparell li indica que en Carles està en línia. Espera impacient perquè aparegui a la part superior de la pantalla el gerundi del verb escriure. Li sembla sentir les campanetes. De tant que ho desitja, les té ficades al cap. No està boja, és amor, un sentiment nou per a ella, que tan aviat li fa volar mil papallones a l’estómac com la turmenta. En la seva vida res no és el que sembla, però ella, que sempre es queixa del final de les pel·lícules, aquesta vegada, que és la protagonista, està ben decidida a triar el final? O potser ho faràs tu?

 

No m’ha estranyat l’èxit d’aquest relat. L’escriptura de Gemma madura llibre  a llibre. Es depura. Es queda amb l’essència d’un relat per a una lector difícil: l`adolescent.

El relat presenta un món versemblant que presenta la vida d’adolescents frescos i naturals. Defuig els llocs comuns de les lectura juvenils en català més habituals i ens trobem amb uns personatges que tenen unes vides relativament normals, on la preocupació és aprovar, ser mínimament feliç i, òbviament, estimar i ser estimat. En definitiva, éssers humans que volen viure i intenten fer-ho de la millor manera possible.

Els dos protagonistes són contradictoris i versemblants. Els secundaris que els acompanyen, principalment Laia i l’àvia de Xènia, són dos bons contrapunts als principals.

I es mouen en un món possible on el treball de literatura el fan sobre Mecanoscrit del segon origen, suspenen perquè fan els treballs amb Viquipèdia… L’àvia és professora de català, està jubilada i fa classes a nouvinguts, s’encarrega del club de lectura de la biblioteca del barri i és una experta en literatura. A més, veu amb la Xènia pel·lícules com Casablanca o Orgull i Prejudici. Al mural de l’institut, hi ha una frase de Miquel Martí i Pol: “El temps que no és res més que un gran bosc de paraules”. Escolten cançons d’Antònia Font i Pau Alabajos.

I, per obvi, no cal ni dir-ho: és un món amb pantalles, moltes pantalles. Per això, el llibre té perfil a Twitter: @XeniaWhatsapp.

Un món possible relativament nou en la literatura juvenil sovint massa afagada de les taules d’un institut que només queda al cap d’alguns escriptors. Molt lluny del cap i dels desitjos dels lectors.

Pasqual Escrivà, Gemma (2014): Xènia, tens un WhatsApp. Barcelona: Barcanova.

http://www.gemmalluch.com/xenia-tens-un-whatsapp-gemma-pasqual-escriva/

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

?Xènia, tens un whatsapp? a l?aparador de la ?Llança de Sant Jordi?

0
Publicat el 17 d'abril de 2014

Òmnium Cultural i l’Associació d’Editors recuperen “La Llança de Sant Jordi”

Les entitats han recuperat el projecte “La Llança de Sant Jordi”, un aparador web on els lectors podran opinar sobre quins seran els llibres més regalats per Sant Jordi, d’entre les principals novetats editorials de l’any. 

I la meva novel·la “Xènia, tens un whatsapp” està en l’aparador!!!

 Pots votar a la Xènia picant aquí:

http://www.omnium.cat/llibres/xenia-tens-un-whatsapp

La signatura del conveni ha anat a càrrec de Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, i d’Albert Pèlach, president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

Òmnium i l’Associació d’Editors recuperen una iniciativa que vol promoure el consum de llibres en llengua catalana i la participació dels lectors.

Els resultats del sondeig es donaran a conèixer el 22 d’abril en la 4a edició de la Festa de la Llança, que se celebrarà a la Fàbrica Moritz de Barcelona. La Festa de la Llança serà un espai de trobada del món literari i editorial català que donarà el tret de sortida a la diada de Sant Jordi.

Gràcies!!! Besets!!!

Gemma

“Xènia, tens un whatsapp” 

Gemma Pasqual aborda la influència de les noves tecnologies en les relacions juvenils en “Xènia, tens un whatsapp”

Guanyadora de nombrosos premis literaris i autora de llibres com ara, Roger lo Pelat, Llàgrimes sobre Bagdad,  La relativitat d’anomenar-se Albert, 650 puntades… ens sorprèn, una vegada més, amb un nou llibre, divertit i actual: Xènia, tens un whatsapp.

Es tracta d’una novel·la que connecta, des del primer moment, amb els joves i els adults i que ens fa pensar com les noves tecnologies ens condicionen en el nostre dia a dia i, més concretament, en les nostres relacions!

Estàs pendent tota l’estona del mòbil? Aguantes la respiració fins que no reps una resposta? Prioritzes un missatge de WhatsApp a qualsevol altra cosa?

La Xènia ho fa. Mira la pantalla totalment hipnotitzada. L’aparell li indica que en Carles està en línia. Espera impacient perquè aparegui a la part superior de la pantalla el gerundi del verb escriure. Li sembla sentir les campanetes. De tant que ho desitja, les té ficades al cap. No està boja, és amor, un sentiment nou per a ella, que tan aviat li fa volar mil papallones a l’estómac com la turmenta. En la seva vida res no és el que sembla, però ella, que sempre es queixa del final de les pel·lícules, aquesta vegada, que és la protagonista, està ben decidida a triar el final… O potser ho faràs tu?

Sí, el lector pot escollir el final d’aquesta història, triant entre dos finals possibles :–SS o bé :–)

 

Més informació sobre Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.escriptors.cat/autors/pasqualg/

 

Més informació sobre “Xènia, tens un whatsapp”

http://www.barcanovainfantilijuvenil.cat/ficha.php?id=3594148

“Xènia, tens un whatsapp” vídeo

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó! #21anysSenseGuillem

0
Publicat el 11 d'abril de 2014

El Guillem cada vegada més jove i nosaltres més vells. Una pena més que hem de dur a la memòria.

 

Els teus divuit anys són perpetus, la mirada congelada en una fotografia ens encoratja a continuar la lluita. T’han volgut tancar les parpelles però no podran, perquè tots guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampec per als teus vespres.

 

El teu assassinat ens va marcar per sempre més. Mai no oblidarem aquell mes d’abril en què vam perdre la innocència, i la ràbia i la impotència es va instal·lar als nostres cors. Ara fa vint-i-un anys…

 

Encara avui pronunciar el teu nom em provoca un calfred i les llàgrimes m’ennuvolen la mirada. Tot i això el repetiré fins a restar sense veu, explicaré la teva història allà on vagi, i mentre tingui un bri de vida assenyalaré el teu botxí. Assassí de raons, de vides, que mai no tingui repòs en cap dels seus dies i que en la mort el persegueixin les nostres memòries.

 

Que cap oratge no desvetlli el son d’aquells qui han mort sense tenir el cap cot.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Confessions d?una grassoneta desnonada

0
Publicat el 6 d'abril de 2014

Un dia el meu pare em va dir que ens havien desnonat… havíem d’abandonar la nostra casa… la meva mare em va dir que només podia dur amb mi una maleta. En aquella maleta no cabien la meva col·lecció de Nancys, ni les meves sabates, els llibres, la roba… Ens vam traslladar a València, sis persones havíem de conviure en un pis molt petit de dues habitacions, en un dels barris més humils de la ciutat… no teníem diners ni per menjar… ens alimentàvem de pasta i patates… les proteïnes ens les subministraven bàsicament els ous i la mortadel·la. Com a conseqüència una mala salut de ferro i aquest cos de sirena.

L’Ada Colau és una gran dona, una dona guapa, per dins i per fora. I està estupenda. I Alfonso Rojo és un mal ànima, un mal educat, sense sentiments, la bena que porta als ulls per poder perpetuar el seu status no els deixa veure la pobresa, la injustícia, ni la bellesa… #Nanit!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

1 d’abril de 1939, derrotats però no vençuts

0
Publicat el 1 d'abril de 2014

«En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejercito rojo, las tropas nacionales

han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.
Burgos, 1 de abril de 1939 El Generalísimo Franco» (Darrer comunicat de la guerra civil del quarter general de Francisco Franco)

Camp de concentració dels Ametllers, 1 d’abril de 1939

«Día de la Victoria»

             A trenc d’alba i amb el cap cot, les dones es van dirigir decidides cap a on els soldats els havien indicat. El Lenin anava agafat fort de la mà de sa mare. Subjectava el penjoll de fusta entre les dents. Les dones, en silenci. Els soldats les insultaven. Elles continuaven endavant, sense obrir la boca, cap al camp de concentració dels Ametllers.

més…

Camp de concentració dels Ametllers, 1 d’abril de 1939

«Día de la Victoria»

 

            A trenc d’alba i amb el cap cot, les dones es van dirigir decidides cap a on els soldats els havien indicat. El Lenin anava agafat fort de la mà de sa mare. Subjectava el penjoll de fusta entre les dents. Les dones, en silenci. Els soldats les insultaven. Elles continuaven endavant, sense obrir la boca, cap al camp de concentració dels Ametllers. En direcció cap al castell de Sant Ferran. Van passar el castell i després un carretera costa amunt. Sense menjar, amb la por al cos es feia feixuga la pujada. Anaven per camins de mala petja i els peus els feien mal de topar amb el pedruscall. De sobte es van sentir les veus d’uns homes que els infonien ànims. Eren els presoners. Els soldats, impassibles, a cop de fusell anaven indicant el camí. En plena muntanya, aquell era el lloc designat per a les dones. Havien de romandre al bell mig del bosc, no hi havia ni una pobra barraca. Hi havia centenars, milers de dones, algunes amb els seus fills petits. Tot era ben trist.

            El sol començava a despuntar. Un grup de dones se’ls va acostar. En silenci. Es van asseure a terra.

            –Mare! Quan ens duran el desdejuni? –va trencar el silenci el petit Lenin, ignorant de tot el que estava passant.

            L’Agnès no va saber què respondre-li de tan preocupada que es trobava pel seu fill. Els ulls se li van negar de llàgrimes.

            –Doncs té raó el nen, el servei aquí fa pena -va fer broma una dona gran amb els cabells d’argent–. Si no ens porten prompte el desdejuni, ens n’anem a un altre campament.

            La Llíber se la va mirar bocabadada. No entenia com aquella dona tenia ganes de riure en aquelles circumstàncies.

            –Bon dia! El meu nom és Maria i fa dos dies que estic aquí –es va presentar la dona allargant-li la mà a l’àvia.

            –Jo em dic Mercè, i aquesta és la meua filla l’Anna, la meua amiga Agnès i el seu fill Ramon.

            –Això!, el meu nom és Ramon, perquè a mi el nom de Rafel no m’acabava de fer el pes, mon pare també es diu així, jo tinc un amic que es diu Pere, igual que son pare, i es fan un embolic quan sa mare crida un dels dos, així que vaig decidir que millor Ramon, perquè ja sóc gran, quan tenia quatre anys era petit i aleshores el meu nom era Le…

            Abans que poguera acabar la frase, la Llíber va córrer a tapar-li la boca.

            –Deixa’m! Només volia dir a aquesta senyora com… –intentava explicar-se el nen, apartant les mans de la Llíber.

            –Perquè no inspeccionem la zona, potser trobarem alguna cosa per menjar –va provar de girar la conversa la Llíber.

            –En aquesta muntanya només hi ha matolls i herba –la va informar la Maria, que observava el nen amb una infinita tristesa–. Aquí avall hi ha més nens, si vols jugar.

            –Doncs anem a buscar-los –va decidir la Llíber per veure si, tot distraient el nen, li passava la fam i les ganes de xerrar.

            Una vegada, el Lenin va desaparèixer en companyia la Llíber. La Maria va assabentar l’àvia i l’Agnès de quina era la situació. Realment desoladora. Portaven dies sense menjar. Sense informació. De tant en tant venien soldats i s’emportaven un grup de dones, però no sabien on ni per què.

            –Us heu organitzat d’alguna manera? –va preguntar l’àvia.

            –Aquí cada una va a la seua. Totes tenim por i desconfiem molt les unes de les altres.

            La Mercè es va aixecar i es va treure la pols del vestit.

–De moment hem de buscar un lloc on estar-nos. Som a la muntanya, un gran avantatge. Recollirem branques per fer-nos uns llits i herbes per menjar.

–Herbes? –va preguntar estranyada la Maria, que era una dona de ciutat.

–Sí senyora. He vist per aquí moltes herbes comestibles –va afirmar l’Agnès, que es trobava en el seu hàbitat natural i era una gran coneixedora de les plantes.

–Doncs mans a l’obra! Tu i la Maria busqueu alguna cosa per menjar mentre jo prove de fer un llit sota un arbre per passar la nit.

Les altres dones les van imitar, i aviat es van convertir en tot un exèrcit cercant fulles i intentant fer d’aquella muntanya un lloc una mica habitable. Els soldats les deixaven fer.

–Va, fill, menja una mica! –intentava l’Agnès que el Lenin s’empassara una espècie d’amanida amb herbes. Ell tancava la boca i s’hi negava amb el cap.

–Que no tens gana? –li va preguntar la Llíber.

El nen va assentir amb el cap.

–Doncs obre la boca que és molt bo.

–La brossa és per als conills! –va dir el nen i va tancar el llavis ràpidament.

–No digues bestieses i menja!

La mare anava perdent els nervis amb el fill, però ell ni s’immutava, tossut que tossut.

La Llíber va agafar un manat d’herbes i va començar a menjar com si dels millors dels àpats es tractara.

–Mmm, aquesta fulleta fa gust de botifarra…

–A mi no m’agrada la botifarra! Veus que mal que has quedat! –li va respondre el nen.

–I aquesta més verdeta, a formatge… –continuava la Llíber llepant-se els dits amb la brossa.

–No aconseguiràs que menge!

–Doncs aquesta fulleta grogueta fa gust d’arròs –va dir la senyora Maria.El Lenin va fer uns ulls com unes taronges.

–Quin tipus d’arròs? Perquè si és amb peix a mi no m’agrada.

–Arròs amb fesols i nap –va puntualitzar la senyora Maria, que acabava de pronunciar el plat preferit del Lenin.

–Doncs ara que ho dius, és veritat. I mira, aquestes fulles grans fan gust de préssec –va dir l’àvia.

–I aquestes més rogetes, de maduixes –va dir l’Agnès.

El nen semblava que cedia amb la mirada. Les altres dones també van començar a menjar amb deler. Cada fulla i cada branca tenia un gust diferent, sabors dels plats més ben cuinats, els que més els agradaven, la imaginació era una bona arma per a combatre la desesperació.

–A veure si us ho acabeu tot! Mare, posa’m arròs, però treu-me la botifarra –va demanar el nen amb gana.

L’Agnès així ho va fer. El Lenin devorava l’amanida com si es tractara d’un bon plat d’arròs amb fesols i nap.

De sobte, la senyora Maria va començar a repartir unes fulles marrons.

–No hi ha res com acabar un bon àpat amb un bon cafetó!

Totes les dones, per uns moments, es van oblidar de les fatalitat i van esclatar a riure.

En aquelles condicions, les emocions estaven a flor de pell, esdevenien fàcilment del riure al plor.

Passaven els dies. De tant en tant, els soldats les alimentaven amb una llauna de sardines o de llentilles, o una mica de llet per als nens, poca cosa per a resistir. Però elles ho feien, no es rendien, amb les engrunes amb les quals les mal alimentava el nou règim i les herbes que recollien intentaven subsistir.

El pitjor eren les nits. Dormien a cel descobert, sota el sostre de l’univers. Tot observant les estrelles encara se sentien més soles i desemparades. Una nit d’aquestes van venir a buscar-les un grup de soldats. Van agafar una colla de dones i nens, entre els quals hi havia el Lenin i sa mare, la senyora Maria i la Llíber i la seua àvia. A cops de fusell les van dur a peu cap a la ciutat. Estaven molt espantades, no sabien què els passaria. El pitjor els venia a la ment. Portaven molt de temps caminant, entre totes ajudaven a dur als nens. Bescanviaven les mirades i s’acomiadaven amb els ulls. Cap d’elles s’atrevia a dir res. Avançaven sense forces, pas a pas en silenci. Altra vegada el silenci. Un silenci aclaparador que omplia la nit.

Fragment de “L’últim vaixell”  de Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari