Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

L?homosexualitat encara és delicte

26
Publicat el 28 de juny de 2012

Avui Dia Internacional contra l’Homofòbia recordem que l’homosexualitat encara és delicte en 80 països. En cinc d’aquests països, ser gai o lesbiana està castigat amb la pena de mort.

 

Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava

existir plenament, amar-nos plenament

amb aquell impudor que la vida demana,

aquell amor capaç de fondre tots els ploms,

rebentar les perilles, deixar el món a fosques.

(Vicent Andrés Estellés)

 

més…

Un dia, el pare Cassany em va demanar un favor. Em vaig sentir la persona més feliç del món, aquell gran home de Déu em necessitava, ara podia pagar-li d’alguna manera tot el que havia fet per mi. Arribava un seminarista nou, l’Eudald Pomares, fill d’una família adinerada i influent de València. Volia que m’ocupara personalment que el xicot es trobara a gust al seminari, era un peix massa gros per a deixar-lo escapar.

            –A més a més sembleu predestinats, ja que amb els vostres cognoms compartireu pupitre i habitació. Trobe que també és un bon amant de Shakespeare, com nosaltres.

            A mi no em feia el pes ser la mainadera d’un nen ric; però, com que m’ho havia demanat el pare Cassany, vaig acceptar de bon grat.

            La primera vegada que vaig veure l’Eudald em va causar un gran daltabaix interior. Era alt, fort, amb els cabells rulls i negres i els ulls més blaus que la mar. Em va recordar un retaule de sant Esteve que hi havia a l’església, on hi havia dibuixat un home jove, imberbe i vestit amb la dalmàtica. Havia passat hores observant aquesta obra d’art, admirant la bellesa d’aquest gran màrtir.

            De tan nerviós que em vaig posar, a penes vaig encertar a pronunciar sense embarbussar-me algunes paraules de benvinguda. A poc a poc em vaig calmar i vaig intentar captenir-me com una persona normal i no com un tanoca amb aspiracions religioses. No va semblar que ell s’adonara del meu nerviosisme i em va dedicar un ample somriure que quasi em fa rodar el cap.

            De seguida vam fer bona gavella. Ens unien moltes coses, tal com ens havia dit el pare Cassany. El nostre amor per la literatura, pels estels i el fet que tots dos teníem una vocació clara. Estàvem condemnats a entendre’ns, ja que estàvem junts les vint-i-quatre hores del dia. Al matí, als estudis i a la nit, admirant les constel·lacions o fent-nos confidències a la mateixa habitació que compartíem. Fins i tot planejàvem junts el nostre futur. Havíem decidit que ens faríem missioners a fi de poder viatjar pel món predicant la paraula de Déu. El fet cert és que era ell el qui tenia una veritable dèria per batejar els negrets de l’Àfrica, segons l’argot del seminari. He de confessar que a mi tant em feien els negrets, ja tenia prou problemes per a preocupar-me d’una gent que no coneixia. A mi m’atreia la idea de recórrer el continent africà de la mà del meu amic Eudald. Era capaç de fer qualsevol cosa per tal de no separar-me’n.

            M’havia enamorat per primera vegada a la vida. Per molta lluita interior que s’haguera establert a dintre meu, m’era molt difícil negar l’evidencia. Resava i resava per tal d’oblidar-lo, però no podia. Ara sí, que aniria a l’infern per culpa de la meua perversió, de la meua malaltia, aquesta que m’acompanyava des que era petit i que em feia observar els xicots ben igual que observava els formiguers, ben igual que el meu amic Vicent observava les xicones. Amb tot, em negava a mi mateix l’homosexualitat. No m’agradaven els homes, només l’Eudald, l’estimava d’una forma pura, no sexual. Apartava de mi tots els pensaments impurs amb molt d’exercici físic i moltes dutxes fredes.

            Era el meu secret més amagat. M’encantava en el rostre d’aquell ésser perfecte. Quan el mirava, hi deixava els ulls, n’estava molt enamorat, no volia separar-me’n ni un minut. Els caps de setmana, quan tornava a Burjassot, eren un suplici. Comptava els minuts, els segons, que em faltaven per a tornar al costat del meu estimat Eudald. A poc a poc vaig anar allunyant-me del meu amic Vicent. Ell compaginava els estudis amb mil i un oficis. Acabada la guerra va començar a treballar de forner, com el seu pare, i després d’orfebre, de mecanògraf, d’ordenança. Sempre estava molt ocupat, era una necessitat, la postguerra era dura. Per a ell, les coses no eren tan fàcils com per a mi. Jo només havia de lamentar-me i estudiar; d’altres coses pràctiques, ja se n’ocupava el Santiago. El Vicent continuava escrivint, i el poc de temps que li quedava lliure el dedicava a les xicones, l’altre plaer de la seua vida. El meu plaer, a més d’il·legal era pecat. L’església de postguerra, amb el seu objectiu de recristianitzar la societat, i amb el consentiment de l’ordenament jurídic i de les autoritats del règim franquista, va pretendre encotillar els comportaments dels ciutadans en dins els paràmetres d’una estricta moral cristiana. Les exhortacions a favor de la «moralització dels costums» evidenciaven el monopoli eclesiàstic d’una moralitat pública que es reduïa al combat contra la sexualitat fora de la seua funció procreativa en el marc el matrimoni. La vigilància i la condemna eclesiàstiques s’estenien a tota mena de manifestacions i de situacions que, per acció o per omissió, pogueren desvetllar el desig sexual. Aquest que no em deixava viure i que jo reprimia per tal de ser un bon seminarista i no condemnar-me eternament a aquell infern que tant temia i tant em recordava aquella nit al cementiri de Paterna.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un president d?un equip de futbol, un entrenador, una monja i un senyor de Puerto Rico

0
Publicat el 27 de juny de 2012

Primer va estar el president d’un equip de futbol, ja ho sé, l’equip era el Barça i el president el senyor Joan Laporta, que tot i que penso que ha estat el millor president del Barça i m’agradava molt que fos independentista, amb aquestes credencials no hi havia prou per a fer-lo president de la Generalitat.

Després el seu entrenador: Pep Guardiola, el mateix, el millor entrenador i el més guapo! Em cau la bava quan el sento llegir Martí i Pol, i sempre tindrà un plat de calent a la meva taula… però… sempre hi ha un però… només amb això no hi ha prou per dir-nos que ens llevem més d’hora, per mi va ser frustrant… dormo molt poquet i fins i tot passant-me tota la nit sense dormir, mai aconseguiria el seu nivell d’ingressos.

I ara una monja! Teresa Forcadell, simpàtica, que té més raó que un sant o santa! Assenyada… però aquí un altre però… és monja… és a dir obeeix a un ésser suprem, s’agafa a la fe… i crec que no m’equivoco si dic que està en contra del divorci, l’avortament, el matrimoni entre homosexuals… i un munt de coses que per mi són importants.

Amb tots els meus respectes cap a aquestes persones… sentint simpatia per tots tres… Compte! Aquest joc no és gens inofensiu, tots tres fan política i això està bé, recordem Joan Fuster “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres” i si fas política ets un polític amb totes les conseqüències. (Esperant al senyor de Puerto Rico).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Crec en Joan Fuster i en Josep Guia el seu profeta

0
Publicat el 22 de juny de 2012

Ahir vint anys més vells ens aplegàrem al cementiri de Sueca, per mi va estar com un flashback, el Josep Guia recordava a Fuster i relatava com portaven el fèretre i el cobrien amb l’estelada el dia del seu soterrat. Les imatges nítides em van venir a la ment, recordava fil per randa tot el que vaig fer aquell dia, amb qui anava, la  veu de Freddy mercury al cotxe, el dinar d’arròs al forn de marisc que ens va fer la Teresa Garcerà.

més…

Em va agradar molt ser-hi tots junts una altra vegada, amb la Maria Conca, el General, la Peli, l’Agustí Cerdà… no vull dir més noms… no vull oblidar a ningú.

Crec en Joan Fuster i en Josep Guia el seu profeta, fa més de vint anys que vaig descobrir a Joan Fuster i ho vaig fer gràcies al Josep Guia.

Fuster va dir: «Han d’acceptar-ho, moros i cristians, al País Valencià: acceptar-nos als valencians-catalans. Ens trobaran en qualsevol cantonada per donar testimoni de la nostra raó. Si som “quatre gats”, paciència. Serem valencians com la resta, i amb l’afirmació catalana. Ens poden colpejar, multar, coronar-nos d’infàmia. És igual. De moment, els mamuts de la “valenciania” han fet tot el possible per afligir-nos. El feixisme amb diarrea. Una brutícia que s’ha de suportar…». Ara ja no som quatre gats i en són molts els profetes Agustí Cerdà, Anna Oliver, Toni Infante, Gaspar Jordan, Jaume Lloret… en som molts nosaltres els Fusterians i Fusterianes i plegats com va dir el poeta tenim el futur a les butxaques.

Gemma Pasqual i Escrivà


Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fuster, quant enyorem i necessitem la teua ploma precisa, intel·ligent i enginyosa.

4
Publicat el 21 de juny de 2012

El nom de Fuster no deixa indiferent ningú. Esmentar el seu nom és despertar a uns odi, antipatia, aversió, i a molts de nosaltres, simpatia, respecte, admiració, devoció, veneració, catalanisme, independentisme i, sobretot, patriotisme. Totes aquelles paraules acabades amb sufix que a ell li agradaven tan poc. Si algú de vosaltres pensava en la paraula nacionalisme, l’he omesa deliberadament. Recorde que Fuster deia: «A mi em disgusta que em consideren «nacionalista», perquè no ho sóc: sóc un valencià «nacional» –amb una opció clara–, i em desagrada el sufix.»

 

I convindreu amb mi que aquest homenot, una mica crispat de cara, els ulls sortints darrere uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella impressió que volem fer entendre quan parlem d’una cara de pomes agres, tal com el va definir Josep Pla, ens va convèncer amb molt d’art a tots que dir-nos valencians és la nostra forma de dir-nos catalans.

 

més…

Fuster no tenia pèls a la llengua ni estalviava exabruptes. S’enfadava, i molt, en veure com, després de tanta lluita, després de vint anys de Nosaltres els valencians, per compte d’anar endavant, anaven enrere com els crancs. Ara ja en fa cinquanta i no podem dir que hàgem avançat gaire. Era tot un provocador, ell mateix ho admet: «Ben mirat, d’ençà que escric, només he fet que escriure impertinències: no vaig a deixar el vici ara, a les velleses.» És clar que no! Quant enyorem i necessitem la teua ploma precisa, intel·ligent i enginyosa.

 

L’escriptor de Sueca ens va deixar un diumenge 21 de juny de 1992. Ara fa vint anys, se’n va anar de vacances. Potser el seu cor no va poder aguantar totes les barbaritats comeses contra l’independentisme aquell any dels Jocs Olímpics. No sabem si ell creu –com el mestre Maragall en la cançó de l’Ovidi– en la resurrecció de la carn, de tota manera en nosaltres resta la seua memòria, el seu testimoniatge i la seua manera de fer història.

 

Ho va deixar escrit: «Països Catalans té, en primer lloc, l’avantatge de la concisió i de la «normalitat». En té, de més a més, una altra, que provisionalment salva i acull les persistències dels particularismes tradicionals: és un plural. He dit abans que hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. Negar que, dins la nostra radical «unitat de poble» no existeixen uns matisos regionals de perfil decidit, seria estúpid i suïcida. La història i les estructures socioeconòmiques ens han marcat, fins avui, amb un «caràcter» local lleugerament distint. La unitat que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflectesca aquesta pluralitat alhora que afirme i aferme la nostra unitat. Per això Països Catalans és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit que no sols és el més oportú; crec que és l’únic que, en les nostres circumstàncies actuals pot servir-nos. »(Qüestió de noms. 1962)

 

Potser ens valdran aquests pensaments per a la reflexió: «Les “polítiques” a curt termini són decisives; però, ben mirat, només resultaran eficaces si arriben a ser imaginades de cara a una “emancipació nacional”. Si no és així, tot és diluirà en pura descentralització.» I com bé deia: «Han d’acceptar-ho, moros i cristians, al País Valencià: acceptar-nos als valencians-catalans. Ens trobaran en qualsevol cantonada per donar testimoni de la nostra raó. Si som “quatre gats”, paciència. Serem valencians com la resta, i amb l’afirmació catalana. Ens poden colpejar, multar, coronar-nos d’infàmia. És igual. De moment, els mamuts de la “valenciania” han fet tot el possible per afligir-nos. El feixisme amb diarrea. Una brutícia que s’ha de suportar…» Aquestes paraules són del 1977. Fa més de trenta anys i el seu discurs continua vigent. La paciència s’acaba, fins a quan els haurem de suportar?

 

Personalment em quede amb aquest pensament positiu de batalles guanyades: «Quan un dia arribin a sentir-se igualment “catalans” un veí qualsevol de Xàtiva i de Palafrugell, d’Elx i de Manacor, de Perpinyà i de València, de Lleida i d’Alacant, de Barcelona i de Beniopa, i etcètera, tal vegada hi haurà una batalla guanyada. Unes quantes “condicions objectives” perquè així sigui, hi són.»

 

Gràcies, Fuster, per escriure en lletres daurades la història de Catalunya, per explicar-nos què som i per què som com som.

 

Deixem que el nostre il·lustre suecà torne a les seues vacances, pagades i ben merescudes. Confiem que en aquell paradís on es troba en companyia de l’Ovidi, bevent si els arriba el pressupost un bon whisky, no s’assabenten que ens han deixat sense senyal,  de la pesta feixista que s’escampa per tota la nació i que sembla haver-se instal·lat còmodament al País Valencià.

 

Que la flaire de l’alcohol els ennuvole la mirada i els enganye les orelles, que no els faça passar la vergonya d’assabentar-se que aquesta pesta negra recorre el món, en nom del mercat de valors, retallant drets socials, desnonant famílies, usurpant els vots, posant a dit a presidents tecnòcrates. Que una vegada més han guanyat “los nacionales”… Els evitarem el dolor que tots patim, aquest mal que naix de les entranyes d’una terra que avui encara plora la mort del Guillem Agulló i que encara clama justícia.

 

Deixem descansar Fuster, també l’Ovidi, mentre tots ens preguntem qui són els responsables polítics de tots aquests improperis? Quina classe de democràcia és aquesta?

 

Avui fa vint anys de la seua mort, però no calen les dates assenyalades per recordar aquest gran home, divisa del catalanisme cultural i polític. Gràcies Fuster per escriure en lletres daurades la història de Catalunya, per explicar-nos què som i perquè som com som.

 

Acabaré amb unes emotives paraules sobre Joan Fuster que va escriure Gonçal Castelló:

 

 «Havia conegut un home excepcional, un intel·lectual clarivident que feia diana en tot, que aclaria d’una vegada per sempre les nostres arrels i el nostre esdevenidor, que explicava de forma planera, en clar i català, el destí i el futur d’un poble fins aleshores trossejat i perdut, sense objectius clars sobre la seua identitat, amb una llengua a punt de perdre’s i el seu avenir incert, sota la pressió constant d’un espanyolisme anorreant que infectava a poca a poc tota la societat valenciana. Estava davant d’un patriota català, que proclamava la seua identitat nacional sense embuts. En la seua filosofia política deixava ben clar que els valencians som de nació catalana i la unitat dels nostres pobles queda ben definida amb l’exemple de la mata de jonc de Ramon Muntaner quan escriu: “si tota la mata lligats amb una corda ben forta, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens per bé que tiren no l’arrencaran…”»

 

Gemma Pasqual i Escrivà

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La Guàrdia Civil, mentidera i masclista #novullpagar #novullpagar17j

0
Publicat el 17 de juny de 2012
Avui he rebut la multa per no pagar el peatge el 20/05/2012, concretament la multa de la guàrdia civil diu: NO OBEDECER LA SEÑAL DE PROHIBICION DE PASAR DIN DETENERSE. INCUMPLIR LA PRESCRIPCION DE LA SENYAL R-200 (PEAJE). Literalment en espanyol, sense accents i amb majúscules. Per tot això reclamen 100 euros. Ara bé, com podeu observar al vídeo, em vaig aturar i van ser ells els que em van deixar passar, però hi ha un altre petit detall que em treu de polleguera, la conductora era jo i no el meu marit. De fet ells em van aturar, em van demanar el carnet de conduir i a més a més, sense cap motiu van identificar a tots els ocupants del cotxe. Malgrat tot, la multa està a nom del meu home… a més a més de mentidera la Guàrdia Civil és masclista…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Bon viatge professor Bausset… no he conegut ningú més fidel a la seua terra

0
Publicat el 4 de juny de 2012
Jo era molt jove…. i ell molt amable… jo feia de telefonista a ACPV encara al carrer Moratín, venia a visitar a la Queti o a l’Eliseu, però sempre s’asseia una estona amb mi… a mi m’agradava el seu somriure franc, la seua conversa… era tot un senyor… a ell li agradava que jo fóra saforenca, em parlava del seus estius a Piles…

més…

“Un personatge subterrani, dels més admirables del País Valencià, i jo en done fe. Ningú no sap qui és, però tant se val, jo sí”. Va dir Joan Fuster de Josep Lluís Basset.

Jo era molt jove…. i ell molt amable… jo feia de telefonista a ACPV encara al carrer Moratín venia a visitar a la Queti o a l’Eliseu, però sempre s’asseia una estona amb mi… a mi m’agradava el seu somriure franc, la seua conversa… era tot un senyor… a ell li agradava que jo fóra saforenca, em parlava del seus estius a Piles.. Un dia va i em diu:

Tu ets dels del Josep Guia?

Em va sorprendre aquesta pregunta, aleshores jo militava a Catalunya Lliure.

Sí…

Vull contribuir en la campanya electoral.

I aleshores encara ens van unir més coses, m’explicava anècdotes d’ell amb Joan Fuster que jo escoltava embadalida… i quan va morir Fuster plorava en companyia de l’Enric Valor, tots dos consideraven que era injust… que ells anaven primer.

Ara fa temps que no parlàvem, ens vam saludar en el darrer homenatge que li van fer al Centre Octubre de Cultura Contemporània, em va sorprendre que encara recordara qui era jo… i les nostres converses….

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels… bon viatge professor Bausset, no he conegut a ningú més fidel a la seua terra.

Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari