Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Avui 25 d’abril, literatura de resistència per a joves compromesos

0
Publicat el 25 d'abril de 2011

Literatura de resistència per a joves
compromesos

 

            Com canta Al Tall: No s’ensenya en les escoles com van
esclafar un país, perquè d’aquella sembrada continuen collint fruits
.
Aquesta cançó anomenada «Lladres» reflecteix la realitat a les escoles: no es parla,
o se’n parla ben poc, del nostre país, del mapa, de la nostra història, de
nosaltres..
Per això crec que les
escriptores i els escriptors quan ens dirigim al jovent estem obligats a
comunicar alguna cosa més que una història. Si un adolescent es pren la
molèstia i ens concedeix un temps de la seva ocupada i atapeïda agenda per a
llegir una novel·la nostra, hem d’aprofitar l’avinentesa, i a més a més
d’entretenir-lo, hem de contar-li alguna cosa que no sàpiga, si més no fer-lo
pensar, reflexionar sobre algun tema polític, social, cultural o d’actualitat.
Fer que els adolescents raonen, una cosa molt important en els temps que
corren. Però al mateix temps, oferint-los una literatura de qualitat que
interessi a totes les edats. No és una tasca fàcil.

més…

Estic d’acord amb l’Emili teixidor en que tot això per si sol
no fa bo o dolent literàriament un llibre, evidentment, res per si sol
garanteix la qualitat d’una obra, sigui quin sigui el seu gènere. Però trobo
imprescindible que hi hagi idees i compromís en les novel·les adreçades als
joves. Com deia Enric Valor «no existeix pràcticament allò que els crítics
anomenen “novel·la pura”, és a dir, aquella que ha estat creada com un fruit
absolut de la imaginació, òrfena de tota influència autobiogràfica, de tota transformació
de fets o persones en matèria de ficció….». Perquè sovint la novel·la pura,
on pretesament no es transmet cap valor, ni cap ideologia, el missatge és
subliminar, agafem com a exemple els contes infantils, els pare ós és gran, el
llenyataire valent, la madrastra dolenta i això que el pare era vidu i no
divorciat, i la rínxols d’or una bleda assolellada. Si en voleu saber més
l’ex-primera dama espanyola fa una reflexió de tots aquests contes en un llibre
que si no m’equivoco ja té segona part.  Potser no és un bon exemple de novel·la pura, o de literatura per
literatura, però ara mateix no se me n’acut cap, en totes les novel·les que hi
penso, tan siguin d’infants com per adults, totes tenen algun missatge. Potser
la literatura per literatura és l’anomenada políticament correcta, o apolítica
i per tant els seus autors també pertanyen a aquest corrent. És cert que la
literatura per si mateixa ja és un valor, però afegim-li una mica de sal i un
polsim de pebre, provem a ser encara que només sigui una mica existencialistes.

            Segons
Sartre «la tasca de l’escriptor ha de consistir a revelar el món als altres, de
tal manera que ningú no pugui ignorar-lo i en conseqüència proclamar-se
innocent; d’altra banda l’escriptor, en suscitar la responsabilitat dels
lectors, ha de predicar amb l’exemple, per tant, comprometre’s.» En sóc
conscient que aquest gran existencialista ens demana massa militància, no tots
podríem refusar el premi Nobel de literatura, tal com va fer ell, ni tant sols
el premi a la millor veïna de l’escala. Però sí podem ser notaris del que està
passant, hem de deixar constància de la història no escrita, en cada una de les
nostres obres, sigui on sigui el nostre lloc de naixença, hem de ser els màxims
defensors de la unitat de la llengua, perquè és la nostra eina de treball, i
sense idioma ens quedem sense feina. Això significa molta resistència, molts
problemes per als autors i les autores no nascuts al Principat, tot són bastons
a les rodes.

            Fuster
ens explica que «Es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els
altres, per comprendre el nostre temps. I fins i tot per comprendre el passat,
el qual, en última instància, és també passat “nostre”, passat “d’avui”. Acudim
a l’obra literària a la recerca de noves o millors dades, d’opinions, de
coratge respecte al món que ens envolta, respecte al món de que som part. I el
que no sigui això, serà perdre el temps; és a dir, perdre el nostre temps.»
Nosaltres els escriptors catalans i les escriptores catalanes, no volem fer
perdre el temps als nostres joves, sabem que ells són la nostra esperança de
futur i és per això que les nostres obres resisteixen oblidades en les
prestatgeries més amagades de les llibreries. Cerqueu-les hi són, darrere dels
grans anuncis de Harry Potter, a l’esquerra dels èxits de la Disney, una mica
més amunt de Crepuscle, centenars de novel·les d’autors d’aquí, catalans i
catalanes del nord i del sud, que escrivim clar i català. El nostre missatge no
és moralitzant, no anomenem Imbècils als nostres petits, no ensenyem a cap
escola victoriana, som del poble, Joan Pla, Mercè Viana, Pasqual Alapont, Enric
Larreula, Ferran Batalle, Quina Barba, Carles Sala, Maite Carranza… i molts
més que seria impossible esmentar. Som políticament incorrectes, no podem
competir amb les grans campanyes de marketing, la saturació del mercat ens
ofega, el secessionisme lingüístic ens impedeix donar-nos a conèixer a tota la
nació. Trenquem les fronteres administratives, fem un corredor perquè aquestes
novel·les viatgen arreu del País, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, que
naveguen també cap a l’Alguer. La literatura de resistència necessita lectors
compromesos.   

            Com deia
Joan Fuster: «D’una literatura “normal” es pot parlar en termes plàcids i
indiferents; d’una literatura com la catalana, la història de la qual és la
història d’una lluita per sobreviure -per sobreviure “materialment”-, no es pot
parlar sense córrer el risc d’un apassionament o un altre. La cosa no té remei,
sobretot per un català.». Si em permeteu jo afegiria també per una catalana,
una catalana del sud i sobretot si parla de la literatura que fa i de la que
se’n sent orgullosa, la literatura juvenil. Un gènere molt desconegut i
considerat per alguns crítics com un gènere menor. Potser perquè és cert que
els joves a partir dels dotze anys, si són lectors, poden i deuen llegir de
tot; però aquesta premissa no es compleix en la majoria dels casos, i es fa
necessària una literatura adreçada especialment per a ells, que els desperti
l’interès per la lectura. Novel·la de gènere no me n’amago. Perquè escric
expressament per a ells, per al jovent, 
trobo que els puc explicar coses, que són receptius i crítics, per això
dic que són la gent que més m’agrada. Tot i que no rebutjo al públic adult, i
si els agrada el que escric benvinguts siguin.

             Tal vegada com deia Vicent Andrés Estellés,
«Jo he anat escrivint simplement perquè sempre he tingut, si em permeteu la
confessió, que és lleugerament impúdica, la por de morir-me sense poder dir
abans determinades coses que volia dir.» I en són tantes, perquè la literatura
és una bona eina per a explicar als nostres joves tot allò que ens volen fer
oblidar, per lluitar contra l’amnèsia col·lectiva. I així, volen que oblidem a
Guillem Agulló, a Salvador Puig Antich, al dictador Franco, als maquis i als
seus fills desapareguts, la nostra identitat. Ens volen fer oblidar que som una
nació i que parlem una llengua.

            Mentre
la literatura catalana no assoleixi la normalitat que necessita tota llengua,
mentre la nació persisteixi esquarterada, la llengua vituperada i la història
continuen escrivint-la els ocupants. Els escriptors i les escriptores tindrem
coses a dir, a nosaltres no ens poden deixar sense senyal, continuarem
escrivint per al jovent, històries fetes especialment per a ells, perquè
s’expliqui a les escoles tot allò que no hi surt als llibres de text,
resistirem mentre hi hagi lectors compromesos. «Però, en fi: tot açò que he
confessat, que quede dins el secret que es mereix tota sincera confidència».
Valguin les paraules del mestre Enric Valor com a cloenda. 

 

Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Per Sant Jordi un regal, un tast del Caçador de paraules, homenatge a Enric Valor

1
Publicat el 22 d'abril de 2011

“L’home es serveix de la llengua per
a parlar; és a dir, per a comunicar als altres els seus pensaments. També
utilitza les paraules per a anomenar les coses, i tenir al seu cervell els
conceptes per mitjà dels mots. Però l’home no veu la llengua sols com una cosa
merament útil: se l’estima. Se l’estima perquè és seua, i vol parlar en aquesta
i no en qualsevol altra. A més a més, el pensament i la llengua estan en una
relació dialèctica: l’home crea la llengua i aquesta determina la manera de
ser. L’estimació és el primer pas del patriotisme: l’amor a la terra, a la
llengua i a la pàtria. No es pot ser realment patriota si no s’estima la pròpia
llengua, i no se la pot estimar realment si no la pensem, si no la parlem, si
la fem, així, realment nostra.”                                                                                                                                                             
Enric Valor

(Paraules escrites en un paper
aparegut al damunt de la seua taula després de la seua mort.)

més

Podeu continuar llegint en aquet fitxer:
Bona diada!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Avui València serà un clam!

1
Publicat el 16 d'abril de 2011

«Han d’acceptar-ho, moros i cristians, al
País Valencià: acceptar-nos als valencians-catalans. Ens trobaran en qualsevol
cantonada per donar testimoni de la nostra raó. Si som “quatre gats”,
paciència. Serem valencians com la resta, i amb l’afirmació catalana. Ens poden
colpejar, multar, coronar-nos d’infàmia. És igual. De moment, els mamuts de la
“valenciania” han fet tot el possible per afligir-nos. El feixisme amb diarrea.
Una brutícia que s’ha de suportar…
» Joan Fuster

Publicat dins de General | Deixa un comentari

14 d’abril

0
Publicat el 14 d'abril de 2011

Els somnis es van convertir
en realitat, el 14 d’abril de 1931 es va proclamar la república. Aquell dia,
mon pare era la persona més feliç del món. Eufòric, va dir a la mare que em
vestira de diumenge, que era festa major. Havíem de sortir al carrer, demostrar
la nostra alegria pel triomf de la llibertat.

més…

–És molt perillós. Vés-hi tu sol, no t’endugues el
xic –li va demanar la mare, espantada pels esdeveniments.

           
–Anem-hi tots tres, tu també. Estem escrivint la història i no t’ho pots
perdre, estimada.

           
–No ho sé, Miquel, tinc por… El senyor rector diu que els que donen suport a
la república estan tots condemnats.

           
–Condemnats? A què? Ell sí, que està comdemnat a dormir sol totes les nits! No
ho veus, que se li ha acabat la corda, que ara les persones ja som lliures, amb
opinió pròpia, sense que ningú no ens diga el que hem de pensar o de fer.
Posa’t guapa, Caterina, que vull presumir de dona.

           
Ma mare no va respondre. Va dibuixar un somriure, contagiada pel bon humor de
mon pare, es va pintar els llavis i tots tres ens vam dirigir cap a
l’ajuntament.

           
La plaça era a gom de gent, desitjosa que la república també arribara a
Burjassot. Els amics de mon pare ja eren a l’ajuntament i van sortir al balcó
amb el quadre del rei a les mans. Tothom, des de baix, victorejava la
república, tots cantaven i ballaven bojos de felicitat.

           
–Com el voleu, amb el cap o sense? –van preguntar.

I abans que ningú poguera respondre, el van tirar daltabaix. Es va fer una
gran foguera i tots ballaven en rotlle al voltant del quadre socarrat. Ma mare
estava molt afrontada, convençuda que aquell era el comportament típic dels
heretges. Mon pare ens agafava per les mans, mentre fèiem voltes i més voltes.
Ma mare resava, segura que tot allò era pecat.

           
–Tranquil·la, estimada, que no et condemnaràs! –li deia mon pare mentre reia
per les butxaques.

Mai no l’havia vist tan feliç, tan content. Aquella imatge del meu pare
rient i ballant m’ha acompanyat sempre. Si més no estic segur que va poder ser
feliç ni que només fóra per un període curt de temps. Molt poca gent ha conegut
la felicitat.

           
Tots estaven enfollits d’alegria. Tant és així que com a colofó van fer
esclatar una gran traca que, penjada dels balcons i de les parets, anava des de
l’església parroquial fins a la plaça de l’ajuntament. El rector no hi va posar
cap objecció, s’havia esvaït. Va desaparèixer durant una bona temporada, tots
desconeixien el seu parador. Tots excepte jo. Era evident que se n’havia anat a
Roma, a rebre instruccions directes del seu cap, el papa. En vista d’un
esdeveniment tant preocupant com aquell –havien guanyat els heretges–,
necessitava reforços per a combatre’ls. La felicitat s’encomana i el fet cert
és que, una vegada que vaig treure les meus conclusions sobre on era el senyor
rector, el meu vessant de republicà clandestí anava guanyat la batalla al de
catòlic. Almenys era molt més fàcil el republicanisme, i estava a un pas de
declarar-ho públicament. L’esclat del coets em va treure dels meus pensaments.
Prèviament, abans d’encendre la traca, el coeter feia una mena de passejada per
tot el trajecte, una mena d’aperitiu, de fer boca, i anava disparant, a dreta i
a esquerra, habitualment a bon braç, trons de bac. Després, sota la traca,
aquest home corria vertiginosament, com una pobra ànima en pena, amb un canya i
una cosa encesa a l’estopí, atent per si de cas la traca feia «fil trencat», i
aleshores calava foc a la resta. Admirava aquesta professió. Per a mi, aquests
individus eren tots uns herois que s’acaraven valentament al foc i al soroll.
En aquells instants, a causa del poc futur que s’albirava a la professió de
papa, vaig decidir fer-me coeter, coeter republicà; però no un que fa traca
sinó un mestre coeter, amb grans castells de focs d’artifici de molts colors.
Em tancaria al meu laboratori i, vestit amb una bata blanca com les de metge,
mesclaria les millors pólvores vingudes de la Xina. Em contractarien els reis i
les reines per als seus casaments. D’aquest somni em vaig despertar ràpidament
en contemplar les cendres del que havia estat el quadre que presidia el saló
d’actes de l’ajuntament. Altra vegada la mala consciència es va apoderar de mi,
era un nen molt dèbil. Quan tornara el senyor rector m’havia de confessar de
molts mals pensaments, el més greu de tots el de ballar amb els heretges. Em
vaig sentir abandonat pel meu conseller espiritual. El necessitava. Necessitava
descansar la meua ànima. Valia més que m’apuntara els pecats, per si de cas el capellà
trigava molt a tornar i me n’oblidava.

Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/67-quan-deixavem-de-ser-infants.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El Caçador de paraules, homenatge a Enric Valor

0
Publicat el 12 d'abril de 2011

EL CAÇADOR DE PARAULES

Un obra de teatre de Gemma Pasqual

Ed. Tabarca

 

En despertar-se, Enric Valor ja no es troba
darrere dels barrots d’una cel·la de la Presó Model de València, sinó a la seua
habitació de la casa de Castalla. I no està sol, l’acompanya un xiquet de més
de deu anys amb ulleres de pasta negres, vestit amb una sahariana de color blau
clar i un barret de feltre al cap. També es diu Enric. Tots dos faran un viatge
per la vida de l’escriptor castellut, acompanyats dels personatges de les seues
rondalles.

 

http://www.tabarcallibres.com/tenda-online/ficha.php?id=141

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!

0
Publicat el 11 d'abril de 2011

El Guillem cada vegada més jove i nosaltres
més vells. Una pena més que hem de dur a la memòria.

Els teus divuit anys són perpetus, la mirada
congelada en una fotografia ens encoratja a continuar la lluita. T’han volgut
tancar les parpelles però no podran, perquè tots guardem aquesta llum i els
nostres ulls seran llampec per als teus vespres.

més…

El teu assassinat ens va marcar per sempre
més. Mai no oblidarem aquell mes d’abril en què vam perdre la innocència, i la
ràbia i la impotència es va instal·lar als nostres cors. Ara fa divuit anys…

 

Encara avui pronunciar el teu nom em provoca
un calfred i les llàgrimes m’ennuvolen la mirada. Tot i això el repetiré fins a
restar sense veu, explicaré la teva història allà on vagi, i mentre tingui un
bri de vida assenyalaré el teu botxí. Assassí de raons, de vides, que mai no
tingui repòs en cap dels seus dies i que en la mort el persegueixin les nostres
memòries.

 

Que cap oratge no desvetlli el son d’aquells
qui han mort sense tenir el cap cot.

 

Avui com cada any ens recollirem, al Centre
Octubre i també a Burjassot, quan el lament s’acosta, per retre homenatge a
totes les penes que hem de dur a la memòria.

 

ACTE EN RECORD DE GUILLEM AGULLÓ – 18 ANYS
SENSE GUILLEM – PER TOTES LES VÍCTIMES DE L’ODI

           

CCC Octubre (c/ Sant Ferran 15 – València)

 

La plataforma Acció Popular Contra la
Impunitat vol recordar Guillem Agulló al 18 aniversari del seu assassinat, amb
una jornada en memòria de les víctimes de la intolerància, del racisme i el
feixisme.

 

Dilluns 11 d’Abril a les 18:00hs Saló d’actes
de l’Octubre CCC (c/ Sant ferran nº 15, València)

 

https://www.facebook.com/#!/event.php?eid=152679404794245&index=1

 

Setmana antifeixista de Burjassot

Un any més celebrem la setmana
antifeixita de Burjassot.
Els actes organitzats per

l’Associació Cultural Ca Bassot
tindran lloc aquesta setmana entrant.

S’inicien avui mateix a la Plaça
de l’Ajuntament a les 20h on, com cada 11 d’abril recordem a Guillem Agulló,
jove de Burjassot, militant de Maulets, assassinat covardament pel feixisme ara
fa divuit anys. La concentració manté viva la seua memòria i ens recorda que la
lluita continua.

El dimarts 12 d’abril a les 19h
tindrà lloc a Ca Bassot una xerrada sobre la lluita contra el feixisme a la
València actual, a càrrec de València Antifeixista.

 

http://www.endavant.org/index2.php?option=com_content&do_pdf=1&id=1065

Publicat dins de General | Deixa un comentari