Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

?¿Qué ha dicho usted, el niño se llama Lenin? Cogieron al niño de las piernas y le estrellaron la cabeza contra la pared.?

1

Julia Manzanal:  “Cuando fueron a detener a Justa Mir, su hijo lloraba y ella le llamó: Lenin, ven, hijo mío.’ Los policias le dijeron: ‘¿Qué ha dicho usted, el niño se llama Lenin? Cogieron al niño de las piernas y le estrellaron la cabeza contra la pared.”

I Justa va embogir per sempre, i boja va morir a la presó. És personal, ho ha de ser perquè som persones.

Vaig conèixer aquesta història quan estava documentant-me per “L’últim vaixell”, me la van explicar diverses dones de diferents maneres, fins i tot Julia Manzanal ho relata en el documental de TV3 “Els nens perduts del franquisme”. Semblava com un pacte, ningú volia oblidar aquell nen i el que li feren els feixistes.

Vaig agafar el seu testimoni i li vaig posar Lenin al nen de “L’últim vaixell” i explico la seva història una i mil vegades.

I ara llegeixo aquest notícia: “Justícia avala prohibir el nom de Lenin al·legant que es pot confondre amb un cognom” http://www.324.cat/noticia/2088246/societat/Justicia-avala-prohibir-el-nom-de-Lenin-allegant-que-es-pot-confondre-amb-un-cognom

És increïble! Pel mateix motiu podrien prohibir, Salvador, Miquel, Pasqual… Però no és el mateix motiu… En l’Espanya de Franco no volen cap Lenin…

més…


Port d’Alacant, 31 de març de 1939

 

            Van passar dues nits en aquell port, sense que cap de les tres dones poguera aclucar l’ull. En despuntar el dia, els rumors contradictoris corrien com la pólvora. El que més anava prenent força era que les tropes franquistes ja havien ocupat València, i era qüestió d’hores que entraren al port d’Alacant. Per contra, els més optimistes encara esperaven convençuts els vaixells que els durien cap a l’exili. Elles no es volien angoixar i parlaven animosament de les seues coses, mentre la Llíber jugava amb el Lenin a l’acuit.

            –De veritat pensa vostè que arribaran més vaixells? –va preguntar la mare del Lenin a l’àvia.

            –No ho sé, filla. Cada dia que passa és pitjor, jo veig molt mala sortida a aquest afer.

            –Doncs sap que li dic? Que abans que m’agafen em tire a la mar!

            –No digues això, dona! Ni per pensaments! I el teu fill!

            –Vostè no sap el que fan aquests feixistes…

            La dona va quedar pensarosa. L’àvia no volia destorbar-la. En silenci les dues dones van restar una bona estona, fins que finalment la mare del Lenin, va començar a parlar, a poc a poc, necessitava rompre el silenci.

            –La mar, quina immensitat. Vostè no s’ho creurà però no l’havia vista mai i no sé per què la imaginava d’una altra manera. No sé, com un prat molt gran, però no així, sense final. M’he criat a la muntanya, al mig del bosc, com una cabreta. Món pare era guàrdia forestal i el poble més proper estava a dues hores caminant. Els meus germans sí que baixaven al poble, a estudiar o a prendre vins, però jo no, era una dona i per això em quedava a casa ajudant ma mare. Em fa vergonya dir-ho, però no sé llegir ni escriure. El Rafel, el meu home, em va prometre que me n’ensenyaria, però no l’han deixat complir la seua promesa. Ell sempre està llegint, és un home molt culte, vull dir era…

»El vaig conèixer una vegada que vaig baixar el poble a comprar queviures en companyia dels meus germans. De seguida que el vaig veure, vaig saber que m’hi casaria. No ho sé, però me’n vaig enamorar a primera vista, potser li semble ximpleta. Però sabia que era el home de la meua vida. I fins que no ho vaig aconseguir no vaig parar, sóc una dona molt tossuda.

            »Rafel era el fill del moliner, així que es pot dir que vaig fer una bon casament. Estàvem molt enamorats i al cap de poc de casar-nos va nàixer el meu Lenin, no cabia més felicitat al meu cos. Però aquesta alegria va durar poc en esclatar la guerra. El meu Rafel, els meus germans i fins i tot món pare van partir cap al front. Ma mare i jo ens en vam anar a viure al Molí en companyia dels meus sogres, unes bellíssimes persones que de seguida em van acollir com una filla.

            »Ara fa algunes setmanes ma mare ens va deixar, el seu cor no va poder resistir la mort dels seus dos fills. El meu home i mon pare per culpa meua van venir al soterrament. Per ignorància pura, vaig demanar al meu sogre que els escrivira donant-los la mala nova. Com no podia ser d’altra manera hi van acudir tots dos.

            »Ja veu, senyora Mercè, en les cartes que es perden, en les cartes que no arriben, aquestes ho van fer. Davant tanta tristesa, em va consolar saber que no enterraria ma mare sola. Però el consol va durar molt poc. Al meu poble ja feia temps que s’havia perdut la guerra, tot i que encara ningú haguera anunciat la victòria. Els falangistes, veïns nostres de tota la vida, fins i tot alguns que teníem per amics, van venir a buscar el meu pare i el meu home en el mateix moment que donàvem sepultura a ma mare. No m’ho podia creure. Món pare el van fer presoner, el van torturar i li van trencar un braç i una cama, però és viu en una presó de Madrid. El meu Rafel va córrer cap a les muntanyes, allà mateix el van matar. El meu fillet no sap encara que son pare és mort. No he tingut forces per a explicar-li que és orfe de pare…»

            L’Agnès es va posar a plorar.

            –El meu Josep, també el van matar al front, i la mare de la Llíber, la meua filla Anna, va morir en un bombardeig a la mateixa ciutat de València. Aquesta guerra només ens ha portat desgràcies –va dir l’àvia amb els ulls negats de llàgrimes–. Hem de ser fortes, estimada amiga, si no per nosaltres pels més menuts, tenim una responsabilitat amb ells.

            Les dues dones es van abraçar i van restar altra vegada en silenci, un silenci que anava guanyant espai a mesura que avançava el temps.

            Es respirava un aire enrarit, una barreja de petroli, salnitre i humanitat. Molta humanitat, era massa la gent que hi havia amuntegada al port. Tots mirant cap a l’horitzó. Les hores passaven, l’evidència que els hi tocaria passar una altra nit era patent.

            La Llíber i el Lenin corrien entre la gentada indiferents de tot. S’amagaven darrere la roba amuntegada, darrere la gent amuntegada. Per uns instants la Llíber va perdre de vista el nen. Un calfred li va recórrer el cos, un estrany pressentiment. Es va tranquil·litzar quan el va veure, divertit, burlant-se de la cara d’espantada que feia ella. Es van asseure a terra observant l’horitzó mentre l’aire de la mar els tocava la cara.

            –Què dus al coll? –va preguntar la Llíber, en veure que el nen portava un penjoll fet de corda i un petit tros de fusta.

            –Me l’ha fet mon pare perquè em porte sort. Perquè funcione m’he de ficar la fusta a la boca. Quan venia l’avió gros i sentíem els petards, nosaltres jugàvem a amagar-nos davall la taula, mossegàvem el penjoll i no ens passava res.

            –És molt bonic.

            La Llíber de seguida va comprendre que era un bon invent perquè el soroll de les bombes no rebentara els timpans al petit. I a la seua ment van venir les imatges de la Pava, un avió gros i enorme que sembrava el terror entre la població. Va recordar com, en sentir les sirenes que avisaven de l’arribada del bombarder, ella i la seua família corrien a arrecerar-se al refugi, encara que fóra nit fosca i anaren en pijama. Va recordar aquella nit fosca que la mare estava atenent un part i no va poder córrer cap al refugi, aquella nit tràgica en què va nàixer una nena a la qual els seus pares posarien de nom Anna, el mateix de la infermera que la va portar al món abans de morir.

            –Saps, la meua mamà es diu Agnès, igual que la meua àvia, que s’ha quedat al poble tenint cura de la casa i del Samaruc.

            –Quin Samaruc?

            –El meu gos. No ha pogut venir perquè ha de fer companyia a la meua àvia. I jo em dic Lenin, igual que a un home molt important que era ruc.

            Ruc no, rus. D’un país que es diu Rússia.

            Va riure la Llíber. Tot i que semblava impossible, en aquell moment el nen la va poder treure dels seus pensaments.

            –Ja m’estranyava a mi que fóra tan important i ruc. I tu, per què et dius Llibertat?

            –Doncs, en realitat, quan vaig nàixer em van posar Anna, igual que a ma mare, però només en els papers, perquè sempre m’han dit Llíber des de petita. Sembla que abans de la República el meu nom era prohibit.

            –I això?

            –El meu avi m’explicava que la Llibertat és un insult per als feixistes.

            –Una paraula lletja?

            –No. Llibertat és una paraula molt bonica, quan seràs gran ja ho entendràs. 

            –Què fa aquest senyor? –va dir, estranyat, mentre assenyalava amb el dit un home enfilat a un fanal molt alt i gros.

            –No ho sé.

            –Ja fa sis dies que és allà dalt, no vol baixar –els va explicar una dona que era a la vora.

            –I això?

            –Té por que l’agafen les forces de Franco.

            Encara no havia acabat la dona d’explicar-se quan pels altaveus del port van informar que tothom havia d’abandonar el port d’Alacant, els homes per una banda i les dones per una altra. Tot s’havia acabat. Havia arribat l’hora de despertar del somni, cap vaixell més els duria cap a la Llibertat. Tots els seus temors, els seus pitjors malsons es farien realitat en uns quants dies, o en unes quantes hores. L’estranya manera com transcorria el temps en aquell port el feia impossible de mesurar. Finalment, a les tropes franquistes se’ls havia acabat la paciència.

            De sobte, la multitud va començar a cridar desesperada, moltes persones es van tirar a l’aigua per tal de fugir nedant, altres no van poder resistir-ho més i es van disparar l’última bala. La Llíber va agafar el Lenin al braç, amb el seu cos li va tapar els ulls, el protegia d’aquelles imatges dantesques, i va córrer entre la gentada a cercar l’àvia.

            L’Agnès i l’àvia els buscaven desesperades. En veure-les tots junts es van refugiar en el tancat. Havien de prendre una decisió.

            –Això s’ha acabat Llíber –va dir l’àvia, derrotada.

            –I què hem de fer, lliurar-nos com si res? Què no te’n recordes, de tot el que ens ha contat el pare que fan els feixistes a les dones? Si volen alguna cosa que vinguen a agafar-me.

            –La nena té raó –va cridar de sobte una dona embarassada que devia tenir uns vint i cinc anys–. Després de tanta lluita no ens podem rendir com si fórem xais que van a l’escorxador. Resistirem fins al final. Aquí no volem covards, ni suïcides, que siguen les seues bales les que ens maten, a mi i al meu fill.

            Era una dona forta, decidida. La Llíber la mirava bocabadada. L’àvia, per contra, no ho veia tan clar, de valents n’era ple el cementiri. Però va fer cas a la néta, no es refiava dels feixistes. L’Agnès i el Lenin també es van quedar. Eren un grup de persones poc nombrós els que es van refugiar en aquell cobert, la resta de la gent anaven sortint a poc a poc, enmig d’escenes dramàtiques.

A la matinada, el port va quedar completament buit, només hi quedaven ells. Un grup de soldats moros i italians els van fer una visita. La Llíber es va espantar molt en veure’ls entrar. El Lenin, amb el seu penjoll entre les dents, es va refugiar als braços de sa mare.

            Aquells homes no deien res, en silenci els van escorcollar un per un. Un soldat gras i ros va agafar la cartera a un home; en veure-la plena de diners, els va tirar a terra i hi va calar foc. Els feixistes reien. Aquells bitllets no eren de curs legal, els diners republicans no valien per a res, els estalvis de tota una vida eren paper mullat. Només volien or, joies, rellotges. Quan va tocar el torn a la Llíber, d’una estrebada li van arrencar el penjoll en forma de cor que li havia regalat sa mare, mentre ella cridava silenciosament en el pensament «Si us plau, no!».

            La foto i el llibre de poemes van anar al foc. A poc a poc va veure com es consumien les cares somrients dels seus éssers més estimats. Al cor va sentir una forta punxada, feia mal, molt de mal, però no era un dolor físic. La seua mirada era neutra i es dirigia cap a les seues sabates. Sabia que no devia ni podia mirar aquella gent a la cara. Amagats a les calcetes duia uns diners que no tenien cap valor i els anells de boda dels seus pares. No s’havien atrevit a vendre’ls. Per sort no els van trobar. Van confiscar totes les maletes i tots els paquets, sense molestar-se ni tan sols a obrir-los. Amb melangia, l’àvia i la néta es van acomiadar de la seua vella maleta, que els havia fet tanta companyia. Amb ella desapareixien les seues úniques pertinences. 

            Quan els ho van prendre tot, els van donar un ultimàtum.

            Tenéis de tiempo hasta las seis de la mañana. Si no, entraremos nosotros a buscaros.

            Tots restaven muts, amb el cap cot mirant a terra. De sobte una veu femenina va rompre el silenci.

            –Per favor, el xiquet té gana!

            Era l’Agnès, que amb tota la por que tenia va fer el cor fort per demanar menjar per al seu fill. Al cap d’una estona, un dels soldats va aparèixer amb un rosegó de pa i una llauna de sardines. Ningú s’explicava com la dona havia aconseguit entendrir el cor d’aquells energúmens. Potser va ser la força aclaparadora de les seues paraules, l’energia amb la qual una mare demana aliments per a un fill.

             L’Agnès va compartir la mica de menjar amb tots els que allí estaven refugiats. 

            –Hem de prendre una decisió, no podem resistir més en aquestes condicions. Valdrà més que ens lliurem abans de les sis –va dir l’àvia a contracor.

            Tots van assentir amb el cap, sabedors que no tenien cap altra sortida. Abans de eixir, l’àvia va estripar els passaports.

            –Que t’has tornat boja! –la va recriminar la néta.

            –T’equivoques, estic més lúcida que mai. Ets la filla del coronel de l’exèrcit republicà Mateu Pons Olcina i jo la seua sogra. Si ens agafen a nosaltres també agafaran ton pare. Ara el teu nom és Anna Martí Ventura i jo soc la teua mare Mercè Ventura Rius, el nom de ma mare.

            –Anna Martí Ventura –va repetir el nom la Llibertat, sense poder donar crèdit al que estava passant.

            –Lenin, fillet, anem a jugar al joc dels noms. Tu també canviaràs de nom, com la Llíber, ara et diràs Rafel, igual que ton pare. D’acord?

            El nen va assentir amb el cap.

            –Com et dius? –li va preguntar la mare.

            –Lenin.

            –No. Recorda-ho, ara et dius Rafel.

            –Lenin és una paraula lletja?, per això m’he de dir Rafel? –va preguntar el nen recordant la conversa que abans havia tingut amb la seua amiga.

            –No, amor, Lenin és un nom preciós –va dir entre llàgrimes la mare.

            –Passa que Lenin és un nom de xiquet, i com que tu ja tens cinc anys, ta mare ha pensat que és millor dir-te com un nen gran –va intercedir la Llíber.

            –Doncs si és així, jo ja no em vull dir Lenin. Però tampoc Rafel. A mi m’agrada més Ramon.

            Aquella estranya situació va provocar el que semblava impossible, que tots rigueren en uns instants tan dramàtics. Després de repetir els noms una vegada i una altra i aconseguir finalment que el Lenin assumira la seua nova identitat, va arribar el moment de lliurar-se. Tots es van abraçar i es van infondre missatges d’ànim, però la infinita tristesa que s’havia apoderat d’ells era molt difícil de dissimular.

 La incertesa i la por d’un destí tràgic envaïa l’atmosfera. Aquelles valentes persones, lluitadores que s’havien aplegat al port d’Alacant, cercant un exili honrós, amb el somni d’embarcar-se en un vaixell que els portara lluny de les represàlies feixistes, cercant la llibertat, es veien obligades a despertar i fer front a la dura realitat. Ja no entrarien més mercants per salvar-los, malgrat que a fora de la bocana tancada per dos vaixells franquistes es trobara el Winnipeg. El nou règim s’estrenava incomplint l’acord internacional i fent milers de detinguts. La por que els havia conduït cap a la ratonera del port d’Alacant estava plenament justificada. La llibertat va quedar segrestada, i tota aquella persona que s’atrevira ni que només fóra a esmentar el seu nom, a respirar la seua flaire, havia estat comdemnada per tota la vida.

Els homes van sortir primer, abans de les sis de la matinada. A l’hora en punt van sortir les dones, en silenci. Un silenci que s’apoderaria de tot i de tothom, un silenci instaurat que s’allargaria vora quaranta anys.

 

Fragment “L’últim vaixell” de Gemma Pasqual i Escrivà (Alfaguara/Voramar)

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/64-lultim-vaixell.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria

0

Vaig nàixer en un poble, en un pis que recorde. Tenia dos taulells quasi solts a l’entrar. A l’esquerra hi havia, de seguida, la cuina. A la cuina hi havia el foguer i una pica.

             De ben petits, encara que érem veïns i teníem la mateixa edat, el Vicent i jo no és coneixíem. Ell era un nen malaltís, un ocell de gàbia que passava els dies tancat a casa; en canvi jo era un nen de carrer, sempre amunt i avall. Tots dos vam coincidir a l’escola municipal del poble, que era a la cantonada de casa. És curiós, recorde més bé el seu primer dia de col·legi que el meu.

            Un dia, quan ja érem tots a l’aula –i dic tots perquè només érem xics–, va interrompre la classe un xiquet menut amb els cabells vermells i la cara plena de pigues, feia cara d’espantat. El mestre, un home gran amb un aspecte quixotesc, alt i prim, sempre vestit de dol, com ma mare, el va rebre molt amablement. El Vicent es va asseure en un racó, en un banc que hi havia a la paret. No va descloure els llavis. Semblava molt tímid i de seguida es va guanyar fama d’aplicat, de seriós, de discret, tot allò que tant agradava als mestres i que tanta mania ens feia als companys. Recorde que li cantàvem una cançó que a ell li feia molta ràbia, feia així: «Roig mal pèl, cullera de mel, sal i vinagre, cara de lladre».

més….

El fet que va unir els nostres destins va ser el canvi de mestre, potser fóra perquè van jubilar el de tota la vida. Al seu lloc van posar un mestre molt més jove, de roba encara més acurada i molt ben pentinat. Un dia, a la classe es va armar un bon enrenou, no recorde ben bé el que va passar però de cop i volta el mestre es va adreçar al Vicent fet una fúria i li va ventar una bona bufetada, tan forta que semblava que el seu cap anara a sortir disparat. Jo, que seia darrere, vaig observar atònit aquella escena, em va impactar molt. De sobte es va fer un gran silenci. El Vicent plorava de ràbia, de desolació. La resta de la classe estaven segurs que no havia fet res.

            Vam fer una pinya al voltant del Vicent, enfront d’aquella injustícia ens sentíem solidaris i tots els companys el vam escortar a casa al migdia, a l’hora de dinar. Aquella va ser la primera vegada que trepitjava sa casa. Tots parlàvem alhora intentant explicar al seu pare el que havia passat. Ell no entenia res del que li contàvem, però quan va sentir que el mestre havia pegat al fill, va treure foc pels queixals, es va aixecar i va agafar la porta escales avall. Tots vam restar muts, vèiem el pare del Vicent com un heroi, en aquell moment tots hauríem volgut ser fills d’aquell home.

            –Vicentet, no et perdes! –va cridar la mare.

            –El meu fill només ha de suportar una bufetada del seu pare. Aquest mestre és un malparit!

            Va sortir al carrer fet una fúria. Tots vam córrer al balcó per veure com s’adreçava a l’escola.

            –T’ha fet gaire mal, fill? –preguntava la mare al Vicent, preocupada.

Tots continuàvem fent-li costat. Ningú no ens movíem d’allí, esperant el desenllaç de la història. En tornar el pare, per a decepció de tots nosaltres, no havia trobat el mestre, però havia deixat dita la seua enèrgica protesta.

            La notícia va córrer com la pólvora, tant és així que els meus pares es van solidaritzar amb el Vicent i no em van deixar tornar a aquella escola. No pel fet que els mestres pegaren als alumnes, això no era cap novetat, fins i tot estava ben vist per algunes famílies. Potser van pensar que si aquell nou mestre tenia la mà solta, jo anava a rebre de valent, ja que era molt més trapella que el Vicent.

            Aleshores va ser quan es va establir el lligam de les dues famílies, tots dos ens havíem quedat sense escola, calia trobar-ne una ràpidament. Les mares van ser les encarregades, van fer un recorregut per diverses cases del poble per cercar informació. Un dia vam anar a casa de la mare d’un home que treballava en una impremta. No sé, pot ser que els semblara aquesta una bona feina, el fet és que aquesta dona va decidir el nostre futur.

            –Trobe que els vostres fills haurien d’anar a ca don Julio.

            Les dues mares van assentir satisfetes. Ja havien trobat l’escola, o més ben dit, el col·legi, tal com l’anomenaven elles. No tenia res a veure amb l’escola municipal on havíem tingut aquell contratemps. Només hi havia un petit inconvenient, calia pagar set pessetes mensuals, tota una fortuna per a aquella època. De seguida ens van alliçonar.

            –Heu de ser bons xiquets, ben seriosos i estudiar molt. Els pares hem de fer un sacrifici molt gran per vosaltres i heu de correspondre. Costen molt de guanyar, set pessetes el mes.

            Anàvem pel carrer parlant d’aquestes coses, a l’ombra del pati de Sant Roc, cap al carrer de la Morera, quan va avançar en direcció contraria, per l’altra vorera, un xicot amb la cara emmascarada. Nosaltres vam riure. La mare del Vicent ens va renyar.

            –No us en rigueu. Això no està bé. Probablement ve de treballar i es rentarà la cara i les mans en arribar a sa casa. No us burleu d’un treballador; al cap i a la fi, vosaltres també sou fills de treballadors.

            Així era la senyora Carme, un bona dona, que tantes vegades m’ha fet de mare, de la mateixa manera que t’amonestava et feia riure. Sempre tenia a flor de llavis un acudit, una frase enginyosa, era molt celebrada per tot el poble pel seu bon humor, per les seues sortides gracioses. De vegades jo no entenia el que volia dir, tot sovint eren frases de doble sentit, no aptes per a menors.

Gemma Pasqual i Escrivà

Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria (Barcanova)

http://www.grupdelllibre.cat/ficcio-quan-deixavem-de-ser-infants-p-5857.html

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La llibreria Tres i Quatre fa 45 anys!

2

Des de ben joveneta, quan no tenia les obligacions pròpies de l’edat, el dissabte al matí m’agradava visitar la llibreria Tres i Quatre. Llavors era al carrer de Pérez Bayer –no a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània on és ara–, un carrer estret envoltat de centres comercials que va a parar a la plaça de l’Ajuntament. L’enrenou dels cotxes i de la gent amunt i avall desapareixia en creuar el llindar de la llibreria, a dins tot era pau i silenci. Feia un cop d’ull als llibres, m’aturava una mica més en les novetats, en la música, en les revistes… Ensopegava un amic o una amiga i fèiem petar la xerrada, la llibreria era un bon lloc de trobada. Era fàcil coincidir-hi amb alguna patum, llavors la venerava com una vaca sagrada, orgullosa de trepitjar el terra que ella trepitjava, observava en silenci els seus moviments i intentava retenir a la memòria aquell instant per poder-ho explicar quan fos gran als meus néts. Respirava a fons la flaire que un dia hi van deixar Sanchis Guarner, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i tants altres autors i autores ara ja desapareguts, que també es van passejar per aquesta mateixa llibreria i que són més vius que mai a les seves prestatgeries.

més…

La llibreria es va inaugurar el 12 de març de 1968, amb la presentació del primer volum de l’Obra Completa de Joan Fuster, a cura de Josep Maria Castellet. L’acte va ser tot un esdeveniment cultural a la ciutat de València. Es va fer amb l’apadrinament d’Edicions 62 i d’una bona colla d’amics, com Andreu Alfaro, que va dissenyar l’interior del local, o l’Equip Realitat, que va realitzar diverses obres per als aparadors. Expliquen que, a causa dels escassos fons de la llibreria, el mateix dia de la inauguració va caldre anar a casa de Joan Fuster a buscar llibres per tal que l’establiment semblés més ple.

La llibreria aviat es va convertir en un centre d’activisme cultural i polític. Per això mateix ha estat víctima del feixisme ferotge, disfressat d’anticatalanisme que campa lliurement pel País Valencià. Tres i Quatre és la llibreria europea que ha patit més atemptats des de la Segona Guerra Mundial.

A mesura que augmentava el prestigi i la popularitat de Tres i Quatre com a llibreria catalana a València, van començar els atemptats terroristes, que des del 1970 fins a l’actualitat han estat deu, sense comptabilitzar tot un seguit d’agressions diverses de menor entitat. Ningú mai no ha pagat per aquests actes, com tampoc no ha pagat mai ningú per les bombes a Fuster o a Sanchis Guarner, ni pagaran per les agressions més recents contra la Universitat de València. Com va dir Fuster: «El problema real són unes determinades “toleràncies”. O complicitats? No ho sabrem mai.»

Les toleràncies d’un govern amb el progressiu condicionament de les activitats editorials, mitjançant la censura dels continguts, les rebaixes ortogràfiques per rebre subvencions o el suport públic a canvi d’assumir les polítiques perverses de l’administració. El menyspreu i la deixadesa lingüístiques en els mitjans de comunicació de titularitat pública, el tancament de TV3… Les polítiques de liberalització dels llibres, que amenacen la supervivència de les llibreries i condicionen greument el desenvolupament de les editorials –i el coneixement dels autors–, particularment les que continuen apostant pels productes i els projectes en català. L’hostilitat envers els llibres i les biblioteques sota mínims.

L’escassa dotació que anualment es destina a la xarxa de biblioteques públiques fa palesa la poca importància que el govern valencià atorga als llibres i, indirectament, a la creació literària. Les mesures comercials que afavoreixen les grans superfícies en detriment del petit comerç, sentencien de mort les llibreries i, amb aquestes, una de les principals xarxes de difusió cultural i de creació literària.

La desaparició progressiva de les llibreries impedirà, de fet, la divulgació i la presència a les prestatgeries dels autors que publiquen en editorials modestes, amb tiratges baixos comparats amb la producció dels grans imperis i les seves distribuïdores. Les grans superfícies difícilment acolliran tota la producció que ara mateix es genera en llengua catalana.

Ara, quan sovint visito la llibreria Tres i Quatre, la del carrer de Sant Ferran, miro al passat intentant evocar aquells anys de joventut i no puc evitar pensar fins quan podré gaudir d’aquest plaer. El futur de les llibreries és incert. La tristor m’envaeix, si algun dia desaparegués, una part de la meva vida ho faria amb ella. Com ens va ensenyar Joan Fuster: «Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.» Potser passa el mateix amb les llibreries.

Per sort ara estem d’enhorabona, la llibreria Tres i Quatre enceta una nova etapa de la mà de l’Eva i la Núria, això assegura el seu futur. Demà 21 de març Dia Mundial de la Poesia, hi ha una festa a la llibreria, s’han de celebrar els quaranta-cinc anys ininterromputs de cultura i país, i hem de brindar pel nou impuls amb què la llibreria 3i4 ha començat el 2013.

Gemma Pasqual i Escrivà

http://octubre.cat/activ_fitxa.php?id_activitat=1744

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Llàgrimes sobre Bagdad… 10 anys després

0
A l’Iraq la primavera és curta, aquí passem ràpidament d’un temps fred i ventós a un parell de mesos d’humitat i tempestes de sorra. L’estiu ens visita abans que acabi l’abril, amb una calor forta, insuportable. Sorprenentment, tot i que és una estació curta en ella és on passen les coses més importants. A la primavera del 334 aC, Alexandre el Gran va començar una invasió que el portaria fins al meu país, l’Iraq. Dos mil tres-cents trenta-set anys després, la primavera regressava a Bagdad amb una altra guerra. I jo deixava de ser una nena.

més…

Les tempestes de sorra ocre vinguda des del gran desert d’Aràbia bufaven amb força sobre Bagdad, van amagar la lluna de formatge i es van endur les sabatilles de ballarina, els llaços de color de rosa, els tutús, el masbaha de l’oncle, els cigarrets de l’àvia. Ens van portar els míssils, els bombardejos, els rostres preocupats i el mal humor dels adults.

            Va canviar el paisatge, totes les finestres eren marcades amb unes grans ics amb cinta adhesiva, semblava com si assenyalessin el centre d’una gran diana. Com que vivíem en una casa de tres plantes, sense soterrani ni cap refugi, ens vam haver d’instal·lar al menjador, a la planta baixa. Vam posar el llit de matrimoni dels pares en un racó, els cantons són els llocs més segurs; en un bombardeig, mai ningú ha de col·locar-se al centre d’una habitació, per si de cas cau el sostre; a més a més, la pressió atmosfèrica és molt intensa, de vegades pot pujar fins a dos graus. Ens vam refugiar lluny de les finestres, després de cobrir-les amb cortines ben gruixudes, per protegir-nos millor. Estàvem molt ocupats, omplint d’aigua els bidons i disposant-nos per al que ja era inevitable.

            La nit del 20 de març Bagdad estava insòlitament silenciosa, tothom restava a casa seva en silenci, resant perquè no passés el que ja semblava inevitable. De res va servir el clam del món contra aquella absurda guerra. L’operació Llibertat Duradora estava en marxa. Aquest és el nom que li havia posat la coalició formada pels Estats Units, el Regne Unit i Austràlia, amb el beneplàcit polític de l’estat espanyol. Saddam l’havia batejada com la Batalla Decisiva i nosaltres vam acabar anomenant-la suqut, una cosa així com el col·lapse o la caiguda; no era un nom tan grandiloqüent com els altres però si el més escaient, s’ajustava millor a la realitat.

            Els pares ens van fer ficar-nos d’hora al llit. Ells es van quedar llevats. Jo no podia dormir, em costava agafar el son, tenia calor, ens havien tapat amb dues mantes gruixudes per protegir-nos dels vidres en cas d’explosió. Era una situació estranya, estava estirada al menjador amb els pares neguitosos amunt i avall. Entre apagada i apagada buscaven informació a la televisió, a la ràdio cercant resposta a tants interrogants. La Mawj dormia plàcidament abraçada al seu peluix, un aneguet groc.

            Eren dos quarts de quatre i l’única cosa que se sentia era el brunzit d’algun cotxe i els gossos de la urbanització, que lladraven nerviosos ensumant el perill. A les cinc de la matinada, exhaustos de tant d’esperar, pensant que potser l’atac no començaria aquella nit, els pares van decidir descansar i es van gitar en companyia nostra, intentant el que semblava impossible, dormir. Aleshores va ser quan em vaig ensopir profundament, em sentia molt segura al llit amb tota la meva família.

            De cop i volta em va sobresaltar un gran terrabastall esmortit. Em vaig despertar aterrada, el cor em bategava amb força, no m’atrevia a obrir els ulls, tenia por de veure la mort al meu costat. El llit es va moure com si hagués passat un terratrèmol bastant lluny d’allí. Després vam sentir un avió que volava molt alt. El pare es va llevar d’un salt i es va assegurar que el kalàixnikov era carregat. No m’agradava veure’l amb una arma a la mà, em feia sentir encara més insegura, convertia l’home més gran i fort que mai havia conegut en una persona dèbil que necessitava d’aquests artefactes per a defensar-nos, jo pensava que la seva sola presència ja espantava l’enemic. Però tots els homes anaven armats al meu país i de vegades les dones també, no és perquè els agradés convertir les cases en arsenals, sinó perquè la situació era molt perillosa i tothom volia defensar-se.

            Vam mirar per la finestra. Hi havia un incendi a l’altra banda del pont.

            –Des d’aquí no veig res, vaig a pujar al terrat.

            –T’hi acompanyo –li vaig dir decidida.

            –Tu et quedes aquí amb mi! –va dir la mare molt preocupada.   

            Per sort, la petita Mawj continuava al món dels somnis acompanyada del seu amiguet groguet.

            –Les columnes de fum s’eleven des de diversos punts de Bagdad! –cridava el pare des de dalt.

            –Si us plau, Issam, baixa! –va suplicar-li la mare.

            Se sentien sorolls més forts i ràpids de bombes o de foc antiaeri –era impossible saber de què es tractava–, seguits de sirenes. Les finestres tremolaven. Van sonar més detonacions. Uns cotxes van passar a gran velocitat. Crits i més explosions. Plovien bombes sobre Bagdad. Sis vaixells de guerra nord-americans al Golf Pèrsic van disparar 40 míssils creuers i van llançar projectils de precisió contra els centenars de cases i palaus que mantenia Saddam als afores de la ciutat i pels quals anava desplaçant-se cada nit per raons de seguretat. Era l’anunci de la tan temuda i esperada guerra.

Finalment es va fer una altra vegada el silenci.

 

            L’oració és millor que dormir.

            El cant del muetzí va trencar el silenci, ens cridava una vegada i una altra a la pregaria des del minaret, la torre més alta de la mesquita. No va haver-hi cap més explosió. La son va envair el meu cos, finalment vaig poder descansar una mica.

            Quan em vaig despertar la casa era freda, les finestres s’havien quedat obertes de bat a bat tota la nit per a salvar-les de la destrossa. Tota la família estava pendent de la televisió. Totes les emissions s’havien interromput. Ara només hi havia un programa, l’estrella del qual era Saddam. Davant unes cortines blaves i amb un sol micròfon parlava a la càmera en una borrosa imatge de vídeo mentre llegia el seu discurs canviant d’un bloc a un altre. Parlava de la humanitat contra la humanitat, ofensa a la terra antiga, a la terra sagrada. En el seu missatge volia deixar-nos ben clar a la població que continuava viu.

            –És possible que aquest no sigui Saddam? Pot ser que sigui un doble? –va preguntar la mare–. Sembla que aquest té les orelles més grans, no ho sé, el veig més vell i porta ulleres. No, aquest no és Saddam.

            –Sí que ho és. Les seves paraules, el llenguatge, són seus. Normalment escriu tots els seus discursos i es pren el seu temps per a escriure amb lletra molt grossa, així no ha d’usar les ulleres per a llegir. És ben clar que aquesta vegada l’ha escrit molt de pressa i s’ha oblidat de fer la lletra gran, és per això que s’ha hagut de posar les ulleres.

            –No porta boina, com es habitual en ell. És com si s’hagués posat de qualsevol manera. Ell sol tenir molta més cura amb aquests detalls. És ell, però no és el mateix.

            –Ho veus? Saddam continua aquí, fort. És un expert en supervivència que li ha permès sortir ben parat de les guerres i dels complots interns. On són els americans? Per què no han pres Bàssora, Kirkuk o Mossul? Fet i fet, el bombardeig ha estat fluix, la línia terrestre de telèfons encara funciona. No han tallat el subministrament elèctric i els ponts del Tigris continuen intactes –el pare estava sumit en la confusió. Com molts altres iraquians havia après a treballar i a sobreviure sota el règim de Saddam i tenia sentiments oposats sobre la guerra. D’una banda, odiava Saddam, la seva dictadura, i de l’altra, temia per la mare i per nosaltres.

            –No t’equivoquis, estimat, els nord-americans són molt llestos i saben que necessitaran el sistema de comunicacions, electricitat i transport.

            La imatge es va quedar fixa, la bandera, l’escut i la llegenda. Els bombardejos havien trastocat els meus pares, que continuaven intentant esbrinar si aquest home era o no Saddam, fent càbales absurdes, fins que la imatge va desaparèixer i va donar pas als dibuixos animats.

            Estàvem molt preocupats per l’àvia. Els telèfons funcionaven en teoria, però a la pràctica estaven col·lapsats. Era molt irritant despenjar el telèfon i no sentir res, aleshores aquell aparell es convertia en una andròmina inútil. Aquell era el cordó umbilical que ens unia amb la bibí i el seu silenci ens desencoratjava. Finalment vam poder oir uns xiulets compassats que ens indicaven senyals de vida; després, converses inconnexes d’altres persones tan desconcertades com nosaltres; fins que vam poder sentir la veu familiar i càlida de l’àvia.

Feia molt poc de temps que havia vingut a visitar-nos i semblava tota una eternitat, la necessitàvem. Ens va tranquil·litzar, es trobava bé. Ens va explicar que havia estat molt ocupada en el petit hort que tenia davant de casa. Ens va parlar de la seva mackhl, la palmera que presidia el jardí.

            –És farcideta de dàtils. Encara són verds, però a l’estiu els collirem i farem el dibiss que tan agrada a les nenes.

            El dibiss és un xarop de dàtils fosc i suau, és molt bo amb torrades i mantega. Vestia de quotidianitat allò que era insòlit. Hi ha un vell proverbi del Profeta que diu que si el dia del judici t’arriba i tens a la mà una palmera per a plantar, fes-ho. No ho dubtis.

I això és el que intentàvem fer els iraquians i les iraquianes, plantar les nostres pròpies palmeres. A poques hores del bombardeig, els carrers es van poblar de gent que mentre es proveïa als mercats i a les botigues aprofitava la llum del dia per a alleugerir la tensió acumulada durant el tancament a les seves cases i refugis en les llargues hores nocturnes. A prop del carrer Iàssir Arafat hi havia homes reunits a les cases de te fent petar la xerrada i comentant la guerra. Els autobusos de dos pisos corrien per les avingudes i alguns nens jugaven al futbol a la vora del riu Tigris.

El meu poble, aguerrit ja des de fa dotze anys a suportar sistemàticament situacions extremes, a ser protagonista d’un drama que no ha provocat, es manté, tot i els horrors de la guerra, amb la moral alta i l’orgull intacte. Som gent de pell dura, acostumats a suportar tota mena de dificultats i privacions. Civils, milicians i soldats seguien cavant trinxeres i subterranis per resistir al que sabien que seria una batalla de sang quan les tropes invasores arribessin a la ciutat i es produís l’enfrontament cos a cos. Defensar Bagdad i resistir era una consigna col·lectiva. A hores d’ara, un avió B-52 ja s’havia enlairat des d’algun lloc d’Europa, destinació: l’Iraq. La mort és un estrany personatge, sempre ens ve a visitar quan estem ocupats en els nostres quefers diaris.

 

Llàgrimes sobre Bagdad de Gemma Pasqual i Escrivà (Ed. Barcanova)

http://www.barcanova.cat/cgigeneral/ficha.pl?codigo_comercial=1452127&id_sello_editorial_web=14&id_clase=20062

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vicent Andrés Estellés, a la taula i al llit al primer crit

0

Estem de celebracions poètiques. Enguany es commemora el centenari del naixement de Salvador Espriu, Bartomeu Roselló-Pòrcel, Joana Raspall, Joan Teixidor i Marià Villangómez. Decidits a recordar els nostres escriptors, també hem volgut homenatjar Estellés en el vintè aniversari de la seua mort.

Tothom està d’acord a qualificar Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) com el més gran poeta en la nostra llengua que ha donat el País Valencià des de l’època clàssica fins als nostres dies. Caldria retrocedir fins al segle XV, amb Ausiàs March, Jaume Roig i Roís de Corella, per a trobar un llegat de tanta solidesa.

més…

Presentacions de llibres, recitals, exposicions i obres de teatre omplen un ampli conjunt d’activitats programades amb motiu de l’Any Estellés. La seua figura fa temps que es reivindica des del País Valencià, i també serveix com a unió d’aquelles persones que estimen el seu país i defensen la llengua i la cultura catalanes. Tampoc no fa gaire de les Festes Estellés, promogudes anualment per l’escriptor valencià Josep Lozano, les quals s’escampen per la nostra geografia combinant gastronomia (un plat típic i un bon vi de la terra) amb la lectura dels seus poemes.

Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, 1967) també ha volgut participar de l’homenatge i ha convertit Estellés en un dels personatges que apareixen en la seua darrera novel·la, Quan deixàvem de ser infants. Vicent Andrés Estellés en el fons de la memòria. Tot i que l’obra està inscrita en la ficció, pàgina rere pàgina ens demostra tenir bon coneixement de la seua biografia. El relat ens endinsa en el temps en què el de Burjassot escrivia les primeres obres de teatre «només per a jugar», a la vegada que retrata la quotidianitat de dos infants: Vicent Andrés Estellés, que de ben jove ja es va fixar en la poesia i el teatre, com en les faldilles de les xicones, i Miquel Pons, que més aviat es mirava els xicons com podria mirar un formiguer. Ambdós amics sovint es confonen amb la remor de l’aigua de la sèquia o l’intens aroma a tarongina que regava les hortes valencianes, tot per distreure’s de no sentir les bombes que cada vegada esclataven més a prop. La por corria pels carrers i es colava per sota la porta de les cases. Ben mirat, aquell parell de xiquets preferien l’aventura de pujar als arbres, anar a furtar al bancal més proper o berenar pa amb oli i sal (o amb sucre, si hi havia sort). En qualsevol cas, el seu esperit fort els marca la fugida cap endavant.

Campanades a mort són les que precipiten aquesta història amarada d’innocència. Diuen, de qui les sabia escoltar, que fins i tot podia saber l’edat i el sexe del difunt depenent dels tocs de campana. Ancorades en la guerra i la postguerra, era difícil deslliurar-se del pes de la mort. L’època que ha tocat viure als nostres protagonistes els imposa un seguit de secrets, injustícies, xantatges i vivències que no podran esborrar de la seua memòria. Al llarg de la narració, Miquel anirà agafant un major pes en la història i el personatge de Vicent es desdibuixarà.

L’homosexualitat de Miquel i la manera com és concebuda tant per ell com per una part de la societat, també marcada per les directrius polítiques i eclesiàstiques del moment, determina la part final del llibre. Afortunadament, els temps no són els mateixos. Alguna cosa ha canviat.

Tornant a Estellés, i encara en relació amb el llibre de Gemma Pasqual, no ens podem estar de destacar el seu llenguatge planer i irònic, que el van convertir en el poeta del poble. En tant que ens parla de les seues circumstàncies i els esdeveniments que condicionen el seu dia a dia, fa de cronista del seu temps.

“El més gran poeta en la nostra llengua que ha donat el País Valencià des de l’època clàssica fins als nostres dies”

Com bé ha deixat escrit el crític musical i literari Josep Vicent Frechina, «la seua poesia sembla gaudir d’una qualitat líquida que li permet adaptar-se a qualsevol partitura: composicions de música contemporània, cant coral, cançó d’autor o músiques populars..». Aquesta plasticitat li ha permès que notables i tan diferents veus com les d’Ovidi, Maria del Mar Bonet, Raimon, Obrint Pas, Lluís el Sifoner o Pau Alabajos hagen musicat una part de la seua obra.

També ens arriba Estellés en format concentrat. Ens el porta Edicions del Bullent com a novetat. 7 d’Estellés no és solament un llibre que conté una selecta collita dels seus poemes, sinó que també és un disc amb molta personalitat. Atenent a la tria que ha fet el músic Albert Ortega «Bertomeu», és evident que conforma un disc de qualitat, el qual comença amb Assumiràs la veu d’un poble. Aquesta cançó era un repte personal, ja que l’extensió del text feia més complicat donar-li un interès musical. De les lletres més llargues a les més curtes i intenses, amb suaus melodies que pugen de ritme sense perdre ni un bri de tendresa:

Només un mot que t’ho diria tot: vida. Només. Amb això, bastaria…

No hi ha dubte que qualsevol ocasió és bona per a recuperar la seua obra. La mort, l’exaltació d’un amor tendre i enjogassat, com la fam, trenen la seua obra, però en realitat està parlant de moltes més coses. No hi havia a València dos amants com nosaltres, ni poeta a l’abast de tothom com és Vicent Andrés Estellés.

Agnès Vidal

http://www.lletres.cat/sumari/index.php?cont=article&article_id=600

 

Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria al Grup del Llibre

http://www.grupdelllibre.cat/barcanova-quan-deixvem-infants-p-5857.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fumata blanca! Habemus nova Junta de l?Associació d?Escriptors en Llengua Catalana al País Valencià

0
Fumata blanca! Habemus nova Junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana al País Valencià.  Núria Cadenes, Francesc Mompó i Carles Cortés  (que aviat serà coptat per la Junta dels Països Catalans) són els nous vocals, jo sóc la vostra nova vicepresidenta, la primera dona en 35 anys! Com bé va recordar ahir la Merce Viana Martínez. Moltíssimes gràcies pel vostre suport i la vostra confiança! I moltíssimes gràcies també a l’anterior Junta: Isabel Robles, Salvador Company i molt especialment a Ramon Guillem per la feina ben feta!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ens ha deixat el poeta Joan Batiste Campos, els seus versos ens acompanyaran sempre

0

Ens ha deixat el poeta Joan Batiste Campos, els seus versos ens acompanyaran sempre:

 

Acaba de nàixer un ésser humà i, probablement,

n’està a punt de morir un altre.

És una qüestió, si voleu, d’estadística.

Com ara sentir la fragància fresca de la falguera de bon matí,

en una illa perduda d’Oceania, o el malson d’ahir a la nit.

Aquest ésser humà és un ésser qualsevol.

Amb mans i peus,

un cap per a ordenar les constel·lacions,

unes mans per a modelar la memòria del temps,

i peus i rems de seguir navegant.

És algun avantpassat de Cook, de Wellington o d’algun

grumet que ara mira l’infinit des del mascaró de proa del Tasman.

És un ésser voluble.

Com tu i com jo.

Joan B. Campos

Publicat dins de General | Deixa un comentari

8 de març, Dia de la Dona Treballadora: Sense les dones no hi ha revolució

0
Publicat el 8 de març de 2013
El Dia Internacional de la Dona se celebra des de fa més de vuit dècades. Dones i homes que treballen per les causes de les dones commemoren a tot el món els esforços que les dones han realitzat per aconseguir la igualtat, la justícia, la pau i el desenvolupament.

més…

Més enllà de fronteres nacionals i de diferències d’ètnia, de llengua, culturals, econòmiques i polítiques, les dones dels cinc continents organitzen diferents actes per celebrar aquest dia i refermar la consciència que, no sols la meitat de les obligacions, sinó també dels drets, els corresponen.

 

Sobre el 8 de Març hi ha diferents versions. Les més conegudes són la de l’incendi que va tenir lloc en una fàbrica tèxtil de Nova York, l’any 1911, en el qual van morir cremades les obreres que feien una vaga, i la de la manifestació que va esdevenir-se el 27 de setembre de 1909, quan tots els treballadors i treballadores de la indústria tèxtil van fer una vaga de 13 setmanes en demanda de millores laborals. Però cap d’aquests dos fets no va ocórrer un 8 de març ni, segons la historiadora canadenca Renée Côté, hi ha proves documentals que aquests fets succediren en aquells anys, ni que foren el motiu per establir una diada internacional de les dones.

 

El naixement del Dia Internacional de la Dona, contràriament al que es creia en tots els fòrums, no és fruit d’una situació aïllada, sobre la qual ni tan sols existia consens entre les diferents historiografies, sinó que l’hem d’enquadrar en un context històric i ideològic molt més ampli.

 

La història d’aquest dia està encreuada de situacions i fets que, a la llum de les investigacions realitzades per historiadores feministes, ens mostren un escenari més complex i ric, en esdeveniments marcats per la Revolució Francesa, la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa, la lluita pel sufragi femení, pugnes entre socialistes i sufragistes, i el creixent augment del sindicalisme femení durant les primeres dècades del segle XX a Europa, Estats Units i Llatinoamèrica.

 

En qualsevol cas, els orígens del Dia Internacional de la Dona estan lligats als partits socialistes dels Estats Units i Europa, en concret al protagonisme de les dones del Partit Socialista Nord-americà, que des de 1909 van instaurar unes jornades de reflexió i acció anomenades Woman’s Day. Les primeres van tenir lloc el 3 de maig a Chicago, amb l’objectiu de fer campanya pel sufragi i contra l’esclavitud sexual. Inspirada en aquesta idea, l’any 1910, durant la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin, líder del moviment alemany de dones socialistes, va proposar organitzar la celebració d’un Dia Internacional de la Dona, que es va celebrar per primera vegada el dia 19 de març de 1911.

 

D’aquesta manera el Dia Internacional de la Dona sorgeix per promoure la lluita pel dret al sufragi femení, per defensar els drets laborals de les treballadores i per manifestar-se contra la guerra.

 

Amb el curs dels anys el Dia Internacional de la Dona ha esdevingut l’ocasió de celebrar i reflectir els progressos i les fites aconseguides en la lluita pels drets de les dones i de promoure les mesures que s’han de prendre per millorar la igualtat de les dones.  El 8 de març reivindiquem les transformacions socials i culturals que han de permetre la ruptura amb el paradigma patriarcal, perpetuador de discriminacions per raó de sexe, i el dret de les dones a ser i sentir-nos diferents, sense que això implique menysvaloració de la diferència, desigualtats en les oportunitats i violències físiques o psicològiques envers nosaltres.

 

En tot el món una de cada quatre dones pot ser víctima d’algun abús físic, psíquic, sexual o d’un altre tipus. Les  violències contra les dones són l’expressió extrema dels valors patriarcals, que perpetuen una relació de superioritat i poder dels homes sobre les dones.

 

La violència física contra les dones és només una de les expressions de la violència masclista. És la manifestació més extrema de la relació desigual de poder entre dones i homes.

 

En aquest país, les diferències salarials entre homes i dones vénen sent d’un 38%. La taxa d’atur de les dones es manté quatre punts més elevada que la dels homes. Les feines més mal remunerades i el treball a domicili són realitzats en un 80% per les dones. El 22,6% de les dones té una feina remunerada a temps parcial respecte a un 3,8% dels homes. De fet la famosa mitja jornada més que un “temps elegit” per conciliar la vida laboral i familiar ha estat per a moltes dones la seua única oportunitat.

 

Més exemples: són les pressions socials que es projecten sobre els nostres cossos, sobre els cossos de dona, perquè busquem assemblar-nos a uns cànons més pensats per agradar que per agradar-nos; o les creences socials que la “realització com a dona” només s’aconsegueix a través de la maternitat; o l’acceptació com a normalitat de fingir un orgasme pensant més a acontentar a la parella que a una mateixa; o l’assumpció d’haver de caminar amb por pel carrer quan és de nit davant de la possibilitat de poder ser agredida sexualment; o l’haver de lluitar amb aquestes contínues pressions morals del que deu i no deu fer pel fet de ser dona i dels remordiments quan s’actua de manera diferent respecte a aquestes premisses o se les qüestiona.

 

Tot això són exemples també de la violència masclista estructural, són signes quotidians de l’anomenat patriarcat.

 

Però davant d’això, ni la resignació, ni l’acceptació que és una desafortunada loteria que toca dia sí dia també poden ser part de la resposta.

 

La Història tendeix a presentar els avenços socials aconseguits per les dones com la conseqüència d’un progrés que camina per si sol, com a resultat d’un procés en el qual, en tot cas, les dones no han influït. Al contrari, la reconstrucció de la Història ens mostra que les dones només han aconseguit conquestes socials on i quan hi ha hagut dones lluitant i protagonitzant aquestes conquestes.

 

El 8 de març és un símbol per a les dones de tot el món. Quan estem a punt de complir el primer centenari dels tràgics fets que recorda aquesta jornada, el Dia Internacional de la Dona Treballadora encara té moltes raons per existir i moltes discriminacions per esborrar definitivament d’una societat amb igualtat d’oportunitats.

 

Històricament, el fet d’escriure ha estat vist com una pràctica inútil per a les dones i com la usurpació d’un dret que no ens pertany. Virginia Woolf va dir: «Crec que passarà encara molt de temps abans que una dona puga asseure’s a escriure un llibre sense que sorgiscai un fantasma que ha de ser assassinat, sense que aparega la pedra contra la qual estavellar-se.»

 

El paper de la dona com a literata ha sofert una transformació important els dos últims segles. Al llarg del segle XX i en el XXI assistim a l’entrada massiva de la dona en l’àmbit literari. Això és degut a una sèrie de transformacions d’índole social, econòmica i ideològica. No obstant això, segles enrere, la dona ha tingut molt difícil poder formar part de l’àmbit literari. Però, tot i les restriccions imposades per la seua condició genèrica, hi ha hagut dones que s’han enfrontat a la seua època, dedicant-se a l’ofici de lletraferides.

 

Expliquen que a la Jane Austen li feia vergonya escriure i amagava els fulls cada vegada que entrava algú. La Fanny Burney cremava tots els seus originals i feia calça com a penitència per escriure. La Katherine Anne Porter es queixava que sempre l’estaven interrompent, fins i tot en va fer el càlcul: només havia emprat un deu per cent de les seues energies en escriure, «l’altre noranta per cent l’he usat per a poder mantenir el cap fora de l’aigua». Va tardar vint anys a escriure una novel·la. A la Zelda Fitzgerald, el seu marit li va prohibir publicar el seu diari perquè ell el necessitava per a la seua pròpia feina. Parlant de marits, la Katherine Mansfield retreia al seu que ell volia que deixara d’escriure per servir-lo. O el de Colette va signar les seues primeres obres.

 

Virgínia Wolf, en Una cambra pròpia, reivindica un espai propi per a les dones, un lloc per a poder escriure, poder parlar, poder viure i, en definitiva, poder ser lliures, poder ser dones. «Una dona ha de tenir diners  i una cambra pròpia per a escriure novel·les; i això com veieu, deixa sense resoldre el gran problema de la veritable naturalesa de la dona i la veritable naturalesa de la novel·la.»

 

Com deia Simone de Beauvoir «No neixes dona, arribes a ser-ho.» Sense les dones no hi ha revolució…

Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vós sou aquell qui es diu Ausiàs Marc

0
Publicat el 3 de març de 2013

El 3 de març de 1459 va morir a la ciutat de València el cavaller Ausiàs Marc, el “ben enamorat” com el va anomenar Joan Fuster.

 

Vós sou aquell qui es diu Ausiàs Marc

 

 

Reclam a tots los meus predecessors,

cells qui Amor llur cor enamorà,

e los presents e lo qui naxerà,

que per mos dits entenguen mes clamors;

 

 

Vós sou aquell qui es diu Ausiàs Marc, amic del plor i desamic del riure, el que pel camí de la mort ha cercat vida, el que es va embarcar en un veler i va solcar camins dubtosos per la mar, demanant auxili als vents de Mestral i de Ponent, de Xaloc i de Llevant i als seus amics, el de Gregal i el de Migjorn, pregant perquè la Tramuntana li fos favorable per retornar a casa.

més…

Encara que bullí el mar com la cassola al forn i canvií el seu color i el seu estat natural, i que els peixos grans i petits corrin a buscar recer i amagatalls secrets fugint del mar on s’han nodrit i han nascut. I que els viatgers plegats fessin vots i la gran por fes sortir a la llum els secrets que ni al confessor havien descobert. I que vingui la nit que expandeix les tenebres, els animals no cloguin les parpelles i als malalts els creixi el seu dolor. En el perill no ens caureu de la memòria. I prometem al Déu que ens ha lligat per sempre de no minvar les nostres voluntats i que sempre us tindrem present.

Perquè l’autèntic amor només l’entenen els escollits com vós que heu experimentat els seus prodigis i us hi heu lliurat del tot, alienant-se d’ells mateixos per unir-se espiritualment amb l’altra persona, perdent el domini de la pròpia voluntat i fins i tot morint d’amor.

No heu de témer la mort, per no ser-vos absent, la vostra poesia per mort no serà anul·lada, ni la nostra admiració serà vençuda per tal separació. No tingui por que en morir no l’oblidarem, mai succeirà. La vostra poesia, com el foc, ens alimentarà els ossos i viurà a dins les nostres venes com una ferida oculta.

Encara després de la vostra mort, no perdrem la capacitat d’estimar la vostra obra, els vostres versos són capaços de pastar els diamants com si fossin farina, en ells va buscar consells segurs el poeta, que en saber de vós que la carn vol carn ens va regalar el poema dels amants.

Cavaller valencià de nació catalana, vós ens heu ensenyat que l’amor no té límit, que vós sou el més extrem amador, després d’aquell a qui Déu pren la vida, heu desitjat allò que us podria costar molt car i aquesta esperança us conhorta de molts mals.

Vós sou aquell de qui s’ha de plànyer, ja que la sang s’ha allunyat del vostre cor. Llir entre cards, que sent acostada l’hora d’acabar cruelment la seva vida. Com que l’esperança us ha fugit del tot, l’ànima us roman damnada en aquest món.

Plens de seny, doneu-nos una mica de la vostra poesia, que ens llevi l’amargor de la vostra absència.

Cavaller Ausiàs Marc, el “ben enamorat” com us va anomenar Joan Fuster, de vós ens sentim més que no en sabem, per la qual cosa la part pitjor ens restarà, i de vós en sap el qui sense vós està: a joc de daus us compararem.

Gemma Pasqual i Escrivà

(Ploma i Espasa, 20 contes a Ausiàs March)

Publicat dins de General | Deixa un comentari