Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

14 d’abril

0
Publicat el 14 d'abril de 2010

Els somnis es van convertir
en realitat, el 14 d’abril de 1931 es va proclamar la república. Aquell dia,
mon pare era la persona més feliç del món. Eufòric, va dir a la mare que em
vestira de diumenge, que era festa major. Havíem de sortir al carrer, demostrar
la nostra alegria pel triomf de la llibertat.

més…

–És molt perillós. Vés-hi tu sol, no t’endugues el
xic –li va demanar la mare, espantada pels esdeveniments.

           
–Anem-hi tots tres, tu també. Estem escrivint la història i no t’ho pots
perdre, estimada.

           
–No ho sé, Miquel, tinc por… El senyor rector diu que els que donen suport a
la república estan tots condemnats.

           
–Condemnats? A què? Ell sí, que està comdemnat a dormir sol totes les nits! No
ho veus, que se li ha acabat la corda, que ara les persones ja som lliures, amb
opinió pròpia, sense que ningú no ens diga el que hem de pensar o de fer.
Posa’t guapa, Caterina, que vull presumir de dona.

           
Ma mare no va respondre. Va dibuixar un somriure, contagiada pel bon humor de
mon pare, es va pintar els llavis i tots tres ens vam dirigir cap a
l’ajuntament.

           
La plaça era a gom de gent, desitjosa que la república també arribara a
Burjassot. Els amics de mon pare ja eren a l’ajuntament i van sortir al balcó
amb el quadre del rei a les mans. Tothom, des de baix, victorejava la
república, tots cantaven i ballaven bojos de felicitat.

           
–Com el voleu, amb el cap o sense? –van preguntar.

I abans que ningú poguera respondre, el van tirar daltabaix. Es va fer una
gran foguera i tots ballaven en rotlle al voltant del quadre socarrat. Ma mare
estava molt afrontada, convençuda que aquell era el comportament típic dels
heretges. Mon pare ens agafava per les mans, mentre fèiem voltes i més voltes.
Ma mare resava, segura que tot allò era pecat.

           
–Tranquil·la, estimada, que no et condemnaràs! –li deia mon pare mentre reia
per les butxaques.

Mai no l’havia vist tan feliç, tan content. Aquella imatge del meu pare
rient i ballant m’ha acompanyat sempre. Si més no estic segur que va poder ser
feliç ni que només fóra per un període curt de temps. Molt poca gent ha conegut
la felicitat.

           
Tots estaven enfollits d’alegria. Tant és així que com a colofó van fer
esclatar una gran traca que, penjada dels balcons i de les parets, anava des de
l’església parroquial fins a la plaça de l’ajuntament. El rector no hi va posar
cap objecció, s’havia esvaït. Va desaparèixer durant una bona temporada, tots
desconeixien el seu parador. Tots excepte jo. Era evident que se n’havia anat a
Roma, a rebre instruccions directes del seu cap, el papa. En vista d’un
esdeveniment tant preocupant com aquell –havien guanyat els heretges–,
necessitava reforços per a combatre’ls. La felicitat s’encomana i el fet cert
és que, una vegada que vaig treure les meus conclusions sobre on era el senyor
rector, el meu vessant de republicà clandestí anava guanyat la batalla al de
catòlic. Almenys era molt més fàcil el republicanisme, i estava a un pas de
declarar-ho públicament. L’esclat del coets em va treure dels meus pensaments.
Prèviament, abans d’encendre la traca, el coeter feia una mena de passejada per
tot el trajecte, una mena d’aperitiu, de fer boca, i anava disparant, a dreta i
a esquerra, habitualment a bon braç, trons de bac. Després, sota la traca,
aquest home corria vertiginosament, com una pobra ànima en pena, amb un canya i
una cosa encesa a l’estopí, atent per si de cas la traca feia «fil trencat», i
aleshores calava foc a la resta. Admirava aquesta professió. Per a mi, aquests
individus eren tots uns herois que s’acaraven valentament al foc i al soroll.
En aquells instants, a causa del poc futur que s’albirava a la professió de
papa, vaig decidir fer-me coeter, coeter republicà; però no un que fa traca
sinó un mestre coeter, amb grans castells de focs d’artifici de molts colors.
Em tancaria al meu laboratori i, vestit amb una bata blanca com les de metge,
mesclaria les millors pólvores vingudes de la Xina. Em contractarien els reis i
les reines per als seus casaments. D’aquest somni em vaig despertar ràpidament
en contemplar les cendres del que havia estat el quadre que presidia el saló
d’actes de l’ajuntament. Altra vegada la mala consciència es va apoderar de mi,
era un nen molt dèbil. Quan tornara el senyor rector m’havia de confessar de
molts mals pensaments, el més greu de tots el de ballar amb els heretges. Em
vaig sentir abandonat pel meu conseller espiritual. El necessitava. Necessitava
descansar la meua ànima. Valia més que m’apuntara els pecats, per si de cas el capellà
trigava molt a tornar i me n’oblidava.

Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/67-quan-deixavem-de-ser-infants.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!

0
Publicat el 11 d'abril de 2010

El Guillem cada vegada més jove i nosaltres més vells. Una pena més que
hem de dur a la memòria.

Els teus divuit anys
són perpetus, la mirada congelada en una fotografia ens encoratja a continuar
la lluita. T’han volgut tancar les parpelles però no podran, perquè tots
guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampec per als teus vespres.

 

més..

El teu assassinat ens va marcar per sempre més. Mai no oblidarem aquell
mes d’abril en què vam perdre la innocència, i la ràbia i la impotència es va
instal·lar als nostres cors.

Encara avui
pronunciar el teu nom em provoca un calfred i les llàgrimes m’ennuvolen la
mirada. Tot i això el repetiré fins a restar sense veu, explicaré la teva
història allà on vagi, i mentre tingui un bri de vida assenyalaré el teu botxí.
Assassí de raons, de vides, que mai no tingui repòs en cap dels seus dies i que
en la mort el persegueixin les nostres memòries.

Que cap oratge no desvetlli el son d’aquells qui han mort sense tenir
el cap cot.

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

2 d’abril dia internacional de la Literatura Infantil i Juvenil

0
Publicat el 2 d'abril de 2010

Per què celebrem el 2 d’abril, Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil?


Un any més, arriba l’abril, el mes de les lletres per excel·lència. La
primera festa literària del mes és el dia 2, Dia Internacional del
Llibre Infantil i Juvenil. L’Associació Internacional del Llibre
Infantil i Juvenil (IBBY) va proposar el 2 d’abril per a commemorar el
naixement de Hans Christian Andersen, l’escriptor danés és conegut i
popular arreu del món. El 2 d’abril se celebra des del 1965 en més de
cinquanta-huit estats.

més…
Hans Christian Andersen Andersen era fill d’una família molt pobra
d’Odense, una ciutat de Dinamarca. Son pare era sabater i sa mare,
bugadera. El pare l’adorava i li va transmetre la passió pel teatre.
Fins i tot, li va fabricar un teatret i uns titelles. Quan son pare va
morir i sa mare es va casar per segona vegada, Hans va deixar d’anar a
escola i, després, es va traslladar a viure a Copenhaguen, la capital
danesa. Volgué convertir-se en actor i cantant d’òpera, però el van
tractar de boig i el van rebutjar. La seua primera publicació va ser un
poema anomenat El xiquet moribund. A més de novel·les, poesia i teatre,
va escriure llibres que contaven les seues experiències en els diversos
països que conegué al llarg de deu anys de viatges continuats. ens
informem A hores d’ara, a Hans Christian Andersen, tothom el coneix,
sobretot, pels contes infantils que va escriure, alguns inspirats en
rondalles i llegendes de la seua terra, però la majoria inventats i
caracteritzats per una gran imaginació, humor i sensibilitat. En total
publicà més de cent cinquanta contes per a infants, entre els quals
podem destacar L’aneguet lleig, El vestit nou de l’emperador, La
sireneta, El soldadet de plom o La reina de les neus.
A Odense, ciutat natal de l’escriptor, hi ha la casa museu, amb
fotografies, dibuixos i records d’Andersen, la qual s’ha convertit en
un centre molt important on s’organitzen activitats adreçades
fonamentalment als xiquets.

Quadern didàctic commemoratiu 2010
http://www.fundaciobromera.org/pub/recursos/unitats/2abril2010%20(2).pdf

Fundació Bromera
http://www.fundaciobromera.org/Inici.htm

Publicat dins de General | Deixa un comentari

1 d’abril de 1939, derrotats però no vençuts

0
Publicat el 1 d'abril de 2010

«En el día de hoy, cautivo y desarmado el
ejercito rojo, las tropas nacionales

han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra
ha terminado.

 

Burgos,
1 de abril de 1939

El
Generalísimo Franco»

 

(Darrer comunicat de la guerra civil del quarter
general de Francisco Franco)

més…

Camp de concentració dels Ametllers, 1 d’abril de 1939

«Día de la
Victoria»

 

            A
trenc d’alba i amb el cap cot, les dones es van dirigir decidides cap a on els
soldats els havien indicat. El Lenin anava agafat fort de la mà de sa mare.
Subjectava el penjoll de fusta entre les dents. Les dones, en silenci. Els
soldats les insultaven. Elles continuaven endavant, sense obrir la boca, cap al
camp de concentració dels Ametllers. En direcció cap al castell de Sant Ferran.
Van passar el castell i després un carretera costa amunt. Sense menjar, amb la
por al cos es feia feixuga la pujada. Anaven per camins de mala petja i els
peus els feien mal de topar amb el pedruscall. De sobte es van sentir les veus
d’uns homes que els infonien ànims. Eren els presoners. Els soldats,
impassibles, a cop de fusell anaven indicant el camí. En plena muntanya, aquell
era el lloc designat per a les dones. Havien de romandre al bell mig del bosc,
no hi havia ni una pobra barraca. Hi havia centenars, milers de dones, algunes
amb els seus fills petits. Tot era ben trist.

            El
sol començava a despuntar. Un grup de dones se’ls va acostar. En silenci. Es
van asseure a terra.

            –Mare!
Quan ens duran el desdejuni? –va trencar el silenci el petit Lenin, ignorant de
tot el que estava passant.

            L’Agnès
no va saber què respondre-li de tan preocupada que es trobava pel seu fill. Els
ulls se li van negar de llàgrimes.

            –Doncs
té raó el nen, el servei aquí fa pena -va fer broma una dona gran amb els
cabells d’argent–. Si no ens porten prompte el desdejuni, ens n’anem a un altre
campament.

            La
Llíber se la va mirar bocabadada. No entenia com aquella dona tenia ganes de
riure en aquelles circumstàncies.

            –Bon
dia! El meu nom és Maria i fa dos dies que estic aquí –es va presentar la dona
allargant-li la mà a l’àvia.

            –Jo
em dic Mercè, i aquesta és la meua filla l’Anna, la meua amiga Agnès i el seu
fill Ramon.

            –Això!,
el meu nom és Ramon, perquè a mi el nom de Rafel no m’acabava de fer el pes,
mon pare també es diu així, jo tinc un amic que es diu Pere, igual que son
pare, i es fan un embolic quan sa mare crida un dels dos, així que vaig decidir
que millor Ramon, perquè ja sóc gran, quan tenia quatre anys era petit i
aleshores el meu nom era Le…

            Abans
que poguera acabar la frase, la Llíber va córrer a tapar-li la boca.

            –Deixa’m!
Només volia dir a aquesta senyora com… –intentava explicar-se el nen,
apartant les mans de la Llíber.

            –Perquè
no inspeccionem la zona, potser trobarem alguna cosa per menjar –va provar de
girar la conversa la Llíber.

            –En
aquesta muntanya només hi ha matolls i herba –la va informar la Maria, que
observava el nen amb una infinita tristesa–. Aquí avall hi ha més nens, si vols
jugar.

            –Doncs
anem a buscar-los –va decidir la Llíber per veure si, tot distraient el nen, li
passava la fam i les ganes de xerrar.

            Una
vegada, el Lenin va desaparèixer en companyia la Llíber. La Maria va assabentar
l’àvia i l’Agnès de quina era la situació. Realment desoladora. Portaven dies
sense menjar. Sense informació. De tant en tant venien soldats i s’emportaven
un grup de dones, però no sabien on ni per què.

            –Us
heu organitzat d’alguna manera? –va preguntar l’àvia.

            –Aquí
cada una va a la seua. Totes tenim por i desconfiem molt les unes de les
altres.

            La
Mercè es va aixecar i es va treure la pols del vestit.

–De moment hem de
buscar un lloc on estar-nos. Som a la muntanya, un gran avantatge. Recollirem
branques per fer-nos uns llits i herbes per menjar.

–Herbes? –va
preguntar estranyada la Maria, que era una dona de ciutat.

–Sí senyora. He
vist per aquí moltes herbes comestibles –va afirmar l’Agnès, que es trobava en
el seu hàbitat natural i era una gran coneixedora de les plantes.

–Doncs mans a
l’obra! Tu i la Maria busqueu alguna cosa per menjar mentre jo prove de fer un
llit sota un arbre per passar la nit.

Les altres dones
les van imitar, i aviat es van convertir en tot un exèrcit cercant fulles i
intentant fer d’aquella muntanya un lloc una mica habitable. Els soldats les
deixaven fer.

–Va, fill, menja
una mica! –intentava l’Agnès que el Lenin s’empassara una espècie d’amanida amb
herbes. Ell tancava la boca i s’hi negava amb el cap.

–Que no tens gana?
–li va preguntar la Llíber.

El nen va assentir
amb el cap.

–Doncs obre la boca
que és molt bo.

–La brossa és per
als conills! –va dir el nen i va tancar el llavis ràpidament.

–No digues
bestieses i menja!

La mare anava
perdent els nervis amb el fill, però ell ni s’immutava, tossut que tossut.

La Llíber va agafar
un manat d’herbes i va començar a menjar com si dels millors dels àpats es
tractara.

–Mmm, aquesta
fulleta fa gust de botifarra…

–A mi no m’agrada
la botifarra! Veus que mal que has quedat! –li va respondre el nen.

–I aquesta més
verdeta, a formatge… –continuava la Llíber llepant-se els dits amb la brossa.

–No aconseguiràs
que menge!

–Doncs aquesta
fulleta grogueta fa gust d’arròs –va dir la senyora Maria. El Lenin va fer uns ulls com unes taronges.

–Quin tipus
d’arròs? Perquè si és amb peix a mi no m’agrada.

–Arròs amb fesols i
nap –va puntualitzar la senyora Maria, que acabava de pronunciar el plat
preferit del Lenin.

–Doncs ara que ho
dius, és veritat. I mira, aquestes fulles grans fan gust de préssec –va dir
l’àvia.

–I aquestes més
rogetes, de maduixes –va dir l’Agnès.

El nen semblava que
cedia amb la mirada. Les altres dones també van començar a menjar amb deler.
Cada fulla i cada branca tenia un gust diferent, sabors dels plats més ben
cuinats, els que més els agradaven, la imaginació era una bona arma per a
combatre la desesperació.

–A veure si us ho
acabeu tot! Mare, posa’m arròs, però treu-me la botifarra –va demanar el nen
amb gana.

L’Agnès així ho va
fer. El Lenin devorava l’amanida com si es tractara d’un bon plat d’arròs amb
fesols i nap.

De sobte, la
senyora Maria va començar a repartir unes fulles marrons.

–No hi ha res com
acabar un bon àpat amb un bon cafetó!

Totes les dones,
per uns moments, es van oblidar de les fatalitat i van esclatar a riure.

En aquelles
condicions, les emocions estaven a flor de pell, esdevenien fàcilment del riure
al plor.

Passaven els dies.
De tant en tant, els soldats les alimentaven amb una llauna de sardines o de
llentilles, o una mica de llet per als nens, poca cosa per a resistir. Però
elles ho feien, no es rendien, amb les engrunes amb les quals les mal
alimentava el nou règim i les herbes que recollien intentaven subsistir.

El pitjor eren les
nits. Dormien a cel descobert, sota el sostre de l’univers. Tot observant les
estrelles encara se sentien més soles i desemparades. Una nit d’aquestes van
venir a buscar-les un grup de soldats. Van agafar una colla de dones i nens,
entre els quals hi havia el Lenin i sa mare, la senyora Maria i la Llíber i la
seua àvia. A cops de fusell les van dur a peu cap a la ciutat. Estaven molt
espantades, no sabien què els passaria. El pitjor els venia a la ment. Portaven
molt de temps caminant, entre totes ajudaven a dur als nens. Bescanviaven les
mirades i s’acomiadaven amb els ulls. Cap d’elles s’atrevia a dir res.
Avançaven sense forces, pas a pas en silenci. Altra vegada el silenci. Un
silenci aclaparador que omplia la nit.

Fragment de “L’últim vaixell” 

Publicat dins de General | Deixa un comentari