Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Oratori per la mort de Víctor Jara

0

La sang del poble

no és mai en va vessada,

i fructifica

i arriba a l’estatura de la
còlera i l’arbre.

La sang del poble

és la sang més amarga,

la que més costa,

i fàcilment es vessa

damunt l’asfalt impune.

La sang del poble

mai no demana guerra:

és sang inerme

sota la bestiesa

antiga de l’espasa.

No te’n refies

                      
d’aquesta sang que vesses!

Vicent Andrés Estellés

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Després de 36 anys del seu assassinat la família de Víctor Jara podrà vetllar el seu cos

0

L’Amanda es va acomodar com va
poder a la petita habitació que compartia amb el Joan a les golfes d’una pensió
que regentava la Helen, una escocesa grassa i gran, que era tot cor,
simpatitzant del piquet de Londres. De seguida es va ocupar de l’Amanda com si
fóra la seua pròpia filla. Cada dia preparava una bossa de paper per a cada un,
plena  d’entrepans i de fruita, a més a
més d’un termos amb te i llet calenteta.

Havien passat un parell de dies des de la seua
arribada. L’Amanda encara no havia trobat el moment oportú per a preguntar a
l’oncle què havia passat exactament aquell fatídic 11 de setembre de 1973. Per
fi, una nit, quan ja eren al llit, l’Amanda es va decidir a encetar la
conversa.

més…

–Ja estàs dormint, Joan? –va
xiuxiuxejar.

No va obtenir resposta.

–Que dorms? –va repetir la
pregunta, ara amb més força.

–No, ara mateix no. Un moment
abans que em despertares, t’assegure que ho feia plàcidament –va remugar ell.

–Et puc fer una pregunta? –va
insistir la xicota.

–Trobes que cal? No ho podies
deixar per a demà? –va dir ell, que tenia molta son.

–M’estimaria més aclarir-ho ara
–va persistir ella.

–Doncs si no hi ha altre remei,
buida el pap –va respondre ell mentre encenia el llum.

–Què va
passar l’11 de setembre a la Universidad Técnica? –va dir amb un fil de veu.

Ell se la va quedar mirant,
atònit, amb uns ulls tristos.

–No ho vulgues saber tot –li va
advertir amb una veu amarga.

–He llegit el diari de l’Amanda,
l’àvia ja m’ho ha contat tot.

–Veig que no tinc escapatòria. No
és fàcil parlar d’uns fets tan dramàtics, però ho intentaré. Per on vols que
comence?

–Pel començament –li va recomanar
l’Amanda–. Com vas conèixer la tia?

El Joan es va incorporar del
llit, va restar uns moments en silenci, pensarós, i a poc a poc va relatar la
seua història.

 

 

La primera vegada que
vaig veure l’Amanda va ser a l’Instituto de Teatro. Ella i unes amigues havien
vingut a veure l’obra que jo i una colla de companys i companyes representàvem,
concretament era
La balada de Atatrol, en la qual jo era el protagonista, hi
feia d’ós.

Quan es va acabar la
funció, van venir als camerinos com si fórem artistes famosos. Feien un treball
per a l’institut i ens volien entrevistar. A mi em va fer molta gràcia veure
aquelles xiquetes impressionades per uns aprenents d’actor, de manera que vaig
fer l’interessant i em vaig comportar com una autèntica estrella envanida i
insuportable.

L’Amanda portava la veu
cantant. Devia tenir uns quinze anys, una xiqueta per a mi, que ja en tenia
dinou. S’havia pres l’entrevista molt seriosament; en canvi, jo no. Aleshores
es va enfadar molt de veure que em prenia de broma la seua feina. No vulgues
saber, com es va posar! Va començar a dir renecs en català, convençuda que jo
no l’entenia. Em va dir el nom del porc, que era un cregut, que tenia molta
ploma i que ja sabia ella que jo era del ram de l’aigua. Jo li vaig respondre
que tenia tota la raó. Va quedar de pedra en adonar-se que l’havia entesa
perfectament i es va fer roja com una tomaca. Es va disculpar de seguida, i em
va assegurar que no tenia res en contra dels homosexuals, que era una persona
molt oberta i que tot havia estat una broma. Tenia molta barra, ta tia.

El fet és que ens vam caure simpàtics
de seguida. Jo tenia el català molt rovellat, ja que amb l’única persona que el
parlava era amb mon pare, un emigrant de Castelldefels que va venir a Xile en
cerca de fortuna. Ell i la mare van morir quan jo era molt petit en un accident
de cotxe. Des de ben menut que em busque la vida. A ella la va commoure la meua
història i ens vam fer amics; jo diria que, més que amics, companys. Aquesta
relació es va refermar l’any 73 quan treballàvem, braç a braç, per la Unidad
Popular; tots dos ens hi vam comprometre molt.

Si has llegit
el diari de ta tia, ja deus saber com se’m van complicar les coses i per què
me’n vaig anar a viure a casa seua, on vaig trobar una gran família que em va
adoptar i amb la qual vaig deixar de ser orfe.

Aniré al gra.
Recorde perfectament aquell dia nuvolós. Vaig eixir a comprar el pa; quan era a
la cua, vaig veure moviments estranys de camions de soldats, però tampoc no li
vaig donar més importància, vaig pensar que es tractava d’algun tipus de
maniobra. De cop i volta, un veí em va comunicar la mala notícia: els militars
atacaven el palau presidencial de La Moneda. Al principi creia que era una
broma, no en vaig fer massa cas. Però aviat vaig poder comprovar que la notícia
era ben certa. Vaig deixar la cua del pa i vaig córrer cap a casa, on només hi
havia la Teresa i l’Amanda. Vam sintonitzar Radio Magallanes i vam poder
escoltar les últimes paraules del benvolgut president Allende. Aleshores,
l’Amanda es va posar molt tossuda, volia anar a la Universidad Técnica, on ella
s’havia compromès a llegir unes cartes de l’avi Lluís en companyia del Víctor
Jara i del president mateix. La Teresa i jo la vam intentar dissuadir però va
ser inútil; de manera que vaig decidir acompanyar-la-hi i tenir-ne cura, tot i
que a mi em semblava més correcte buscar una casa segura, tal com ens havien
recomanat els companys.

Va ser un moment molt
tens el que vaig viure quan l’Amanda es va separar dels braços de la Teresa,
però mai de la vida no m’hauria imaginat el que en realitat estava a punt de
succeir, ni per remei.

Vam haver de fer moltes
voltes abans d’arribar a la Universidad Técnica. Hi havia moviment de tancs i
tropes, se sentien trets i explosions, però vam aconseguir passar. No podíem
desfer el camí, era molt perillós, de manera que vam decidir continuar fins a
la universitat.

L’exposició que
s’inagurava aquell dia versava sobre els horrors de la guerra civil i del
feixisme. Un gran mural presidia l’entrada, s’hi veia una mare donant mamar a
un nadó, però la seua ombra i el terra eren tenyits de sang; es podia llegir en
lletres grans:
«Por la vida. Contra el fascismo». Va ser el preludi del que
era a punt de passar. Hi devia haver al voltant de sis-cents alumnes i
professors a la universitat. Corria el rumor que el president Allende hi
pronunciaria un discurs molt important on anunciaria la seua decisió de
convocar eleccions a fi de resoldre, per mitjans democràtics, el conflicte que
amenaçava el país.

Des d’allà podíem veure
els reactors i sentir els projectils que queien sobre el palau de La Moneda, on
resistia el president. Una espessa fumarada s’elevava sobre les runes de
l’edifici, que havia estat incendiat.

Els primers bans militars
asseguraven que els qui transitaren pels carrers s’exposaven a ser abatuts pels
trets; anunciaven que des de primeres hores de la vesprada entraria en vigor el
toc de queda. El rector de la universitat, Enrique Kirberg, va negociar amb els
militars l’autorització perquè els estudiants tancats a l’edifici hi pogueren
passar tota la nit, per la nostra pròpia seguretat, fins que al matí següent
s’alçara el toc de queda.

L’Amanda no deia res,
s’acomodava a tot el que ens ordenaven, tenia una estranya mirada, no sabia dir
si de valentia o de por, potser les dues coses.

Ens vam organitzar. Vam
fer una llarga cua per trucar a casa nostra des del telèfon de la secretaria.
Jo vaig intentar tranquil·litzar l’Edmundo i la Teresa. Em vaig comprometre a
tenir cura de l’Amanda. Cosa que no vaig poder fer, vaig ser incapaç.

Els minuts passaven molt
lentament, semblava que el temps s’havia aturat. Mentrestant, a fora se sentia
el soroll de les explosions, el foc de les metralladores retrunyia  pel tot l’edifici.

Vam provar d’infondre’ns
ànims els uns als altres. El Víctor Jara també hi era. Es va posar a tocar la
guitarra i a cantar amb totes les seues forces. Nosaltres l’acompanyàvem picant
de mans. En acabat, l’Amanda va llegir les cartes de l’avi Lluís, amb un
coratge que mai no li havia vist, amb la veu ferma i contundent. Va ser molt
emotiu, tots vam aplaudir d’allò més.

Vam mirar de dormir un poc,
però era impossible amb l’espetegadissa de les metralladores i sabent-nos
envoltats de militars. A trenc d’alba, alguns companys i companyes van perdre
els nervis, van provar d’eixir de la universitat, però van ser abatuts a trets.

De cop i volta van començar
atacar-nos. Ningú no comprenia el que passava. Els tancs van disparar contra
l’edifici. Nosaltres no teníem armes, no ens en podíem defensar. Vaig agafar
l’Amanda i la vaig intentar protegir amb el cos.

Els tancs van entrar al
recinte universitari, els soldats ens van agrupar, fins i tot el rector, al
camp d’atletisme. Ens van ordenar que ens estiràrem a terra, amb les mans al
clatell. Ens colpejaven amb les culates dels fusells, ens donaven puntades de
peu. Em feia molt de mal tot el cos, em ressentia de les costelles trencades,
el dolor se’m feia insuportable. No sé quanta estona vam estar en aquella
posició. Jo, amb les mans al clatell, no m’apartava de l’Amanda, tractava
d’infondre-li ànims amb el meu colze, acostant-li’l tímidament, o amb una cama,
provant de donar-li una mica d’escalfor amb les úniques parts del cos que tenia
lliures. Breus contactes que li asseguraven que jo era amb ella.

De sobte ens van manar
alçar-nos i caminar. Abans de donar-nos l’ordre, ja ens estaven pegant. Molts
companys i companyes estaven 
paralitzats, pel fred i per la por, però els crits dels soldats i els
cops de culata ens feien reaccionar.

Caminàvem i caminàvem
mirant a terra. No sabíem on anàvem, no es veia cap persona per la ciutat,
només botes de militars. Quan ens vam aturar, vaig alçar els ulls i vaig veure
l’Estadio de Chile. Era una visió terrible, aquell lloc lúdic, per a l’esport,
on s’havien dut a terme tants concerts de música, ara era un lloc trist, gris,
terrible, les portes de l’infern. Ens hi van fer entrar. No m’ho podia creure,
era ple de dones i homes, amb les cares plenes d’interrogants, amb el terror
dibuixat als ulls. Vam seure tots a la grada. Vaig agafar fort l’Amanda,
m’esfereïen el seu silenci i la seua mirada. Semblava que estava en estat de
xoc. De cop i volta, algú es va adreçar al nostre grup i va assenyalar una
persona, era el Víctor Jara. El van separar de nosaltres i se’l van emportar en
un lloc reservat per als presos perillosos. Quin perill pot tenir una guitarra?
Teníem fred, fam, set i por, molta por; tanta, que m’havia fet oblidar les
costelles. Es va fer fosc i ens van tornar el Víctor; a penes podia caminar,
tenia el rostre ensangonat i ple de blaus. Li vam torcar la cara i vam procurar
confortar-lo.

Ja feia moltes hores que
érem allí, de manera que vam tractar d’organitzar-nos. El primer era el menjar,
havíem de recuperar les forces. Vam ajuntar tot el que es podia rosegar que
dúiem a les butxaques: caramels, xiclets, terrossos de sucre; fins i tot un
company portava melmelada i galetes, tota una troballa. Amb els dits ens la vam
menjar passant-nos-la els uns als altres. L’Amanda continuava sense parlar,
fins i tot es va negar a menjar. El Víctor Jara, tot i el mal que tenia, se li
va acostar, i amb un somriure ample li va oferir un caramel; ella, sense dir
paraula, el va agafar i se’l va ficar a la boca. Era la nostra xiqueta i tots
miràvem de protegir-la.

El Víctor ens va
preguntar si algú tenia paper i llapis. Era increïble la força d’aquest home,
tot i l’evidencia de les terribles tortures a què havia estat sotmès. Un
company li va donar un llapis, però ningú portava paper. L’Amanda va trencar el
seu silenci.

–Jo en tinc –va dir amb
un fil de veu i va treure de la butxaca les cartes de l’avi–. Només estan
escrites per una cara, les pots fer servir.

El Víctor li va agrair
molt el gest, sabia quant significaven per a ella aquelles cartes.

Vam perdre la noció del
temps. Érem envoltats de metralladores apuntant-nos, uns focus encegadors no
ens deixàvem distingir la nit del dia. Érem milers de persones colpejades,
insultades, humiliades.

La follia envaïa les
nostres ments. Alguns no ho van poder suportar i es van llançar al buit;
d’altres van ser abatuts a trets allà mateix, davant de tots.

El Víctor Jara continuava
escrivint, volia deixar testimoni del que allí s’esdevenia. Van venir a
buscar-nos uns militars acompanyats de dos homes vestits de civils, un d’ells
era el Roberto. Una esgarrifança em va recórrer el cos. Ens van separar els
homes de les dones, corria el rumor que a elles les alliberarien.

Em van separar de la meua
estimada Amanda, la meua  xiqueta. El
Roberto no em va veure, però a ella sí que la va reconèixer. La va apartar del
grup i se la va endur. Va fer el mateix amb el Víctor. Vaig ser un covard,
m’havia d’haver donat a conèixer, de segur que els hauria acompanyat. Aquesta
va ser l’última vegada que els vaig veure tots dos…

 

 

La veu del Joan es va apagar.
Havia patit tant que ja no li quedaven llàgrimes. Repetia la historia sense
esma, com si no l’afectara. Era massa el sofriment que havia passat, estava
immunitzat contra el dolor.

L’Amanda restava callada, sense
dir res, les llàgrimes li regalimaven per les galtes. El Joan se li va acostar
i la va acaronar. La va posar sobre el llit, la va acotxar i li va fer un bes
molt dolç al front.

–Dorm, xiqueta, que jo et
vetllaré –li va dir amb una veu plena d’amor–. No t’hauria d’haver contat res
de tot això, jo no en sé, de cuidar xiquetes…

L’Amanda li va agafar la mà ben
fort.

–T’estime, Joan, ets el germà de
ma mare, el fill de la meua àvia, el meu oncle, el meu millor amic. Gràcies per
haver-me explicat aquesta història, necessitava saber-ho tot –li va dir
agraïda, i uns quants segons després, inexplicablement, es va quedar adormida.

El Joan se la va quedar mirant, era ben igual a
l’Amanda. Ja no es trobava sol; des de la mort de la Teresa s’havia sentit
totalment desolat, sense forces per a recomençar, però aquella xiqueta li havia
tornat les ganes de viure, les ganes d’estimar.

Fragment Et recorde, Amanda (Voramar/Alfaguara)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No la toquis! No és teva!

0

La senyora Margarida era una dona molt
prima i ossuda, amb unes cames llargues i ben formades. En mirar-la, et feia
l’efecte que veies l’Harmonia quan fóra gran. Anava sempre amb un gran davantal
farcit de taques, i els cabells plens de rínxols agafats al clatell, sense
gaire èxit, perquè aquests es resistien i li queien pels ulls, grans i verds,
cansats, i per l’esquena. Tenia l’aspecte de ser una dona gran, vella. Però, si
l’observaves atentament, encara era molt jove, degué tenir l’Harmonia quan
encara era una adolescent.

 

més…

Érem a la cuina, explicant a la senyora Margarida tot el que havíem
fet, mentre ens bevien un bon got d’aigua fresca, quan va interrompre la
conversa el pare de l’Harmonia. Venia borratxo com un cep, cada nit agafava la
mantellina a la taverna. El Vicent i jo ens vam espantar. L’home intentava ser
amable, roig com un titot, arrossegava les paraules i a penes enteníem el que
ens deia. L’Harmonia va quedar petrificada. La mare provava de mantenir el
tipus, avergonyida per la conducta del marit. Nosaltres frisàvem per sortir
d’allí, però no ens atrevíem a moure’ns. De cop i volta, aquest home es va
dirigir cap a la seua dona i li va demanar diners per tornar a la taverna. Es
veu que encara no anava prou ple de vi. La senyora Margarida s’hi va negar. A
ell no li va semblar gens bé, i aleshores es va posar violent. Jo no entenia
per què no li donava els diners i ens desfèiem d’aquell energumen. Però ella,
tossuda que tossuda, es resistia a lliurar-li els pocs diners que li restaven
per a comprar queviures, aquells que s’havia guanyat amb tant d’esforç després
de tantes hores de treball, escodrinyant i rascant la merda dels rics. En un
tres i no res, els plats i les cassoles van volar per l’aire. Ens vam arrecerar
sota la taula. Muts. Cada vegada bramava més i tot d’una va ventar una galtada
a la senyora Margarida. Mentre cridava i cridava que volia diners, li pegava i
li pegava. Nosaltres, aterrits, miràvem l’escena sense poder-hi fer res, mentre
aquell mala bèstia maltractava aquella pobra dona d’una manera cruel. Ella
intentava defensar-se. De sobte va agafar un ganivet enorme i el va amenaçar
amb tanta ràbia que el va deixar d’una peça, no s’ho esperava. Es va aturar,
aterrit. Estava borratxo però no prou per a no adonar-se que la seua dona, en aquell
moment, era capaç de matar-lo si li tornava a posar la mà a sobre. La senyora
Margarida no deia res, el reptava amb la mirada i el ganivet a la mà. Ell va
acotar el cap i va desaparèixer per la porta, sabedor que els animals ferits
són els més perillosos. El cos de la Margarida era tot un blau ple de
macadures, tenia l’anima ferida i això és el que la feia realment perillosa. En
aquell moment vaig veure com el ganivet queia a terra. L’Harmonia va sortir
disparada de l’amagatall per consolar la seua mare. Nosaltres, espantats,
covards com xiquets, vam trigar una mica més a sortir. Les restes de la batalla
campal eren a terra. No sabíem què dir. Sobraven les paraules.

 

Fragment Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del
fons de la memòria (Barcanova)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Bon viatge, Feliu Matamala

0

Ens hem quedat una mica orfes, ens ha deixat
el Feliu Matamala creador de l’empresa STEIN i la llibreria Les Voltes, va
impulsar moltes campanyes en defensa de la llengua catalana. Un patriota.  Ell era poble i va assumir la seva veu, ella
era un home que va assumir la pena del seu poble i ara el seu poble plora la
seva absència.

 

més..

Assumiràs la veu d’un poble

i serà la veu del teu poble

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

 

I tindràs fam i tindràs sed,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentres dormen les tues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

 

No t’han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

 

Ja no existiràn les paraules

sino l’home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les sil.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

 

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d’antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat

com no sia la del teu poble.

 

Potser et maten o potser

se’n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sinó s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

 

Vicent Andrés Estellés

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria

0

            A
trenc
d’alba la ciutat comença a despertar-se
del món del somnis. Els núvols omplen el cel, anuncien pluja. Les campanes de
Notre-Dame toquen amb melangia, la tristesa s’apodera de París. El Miquel
contempla per la finestra de la seua habitació com els fanals que il·luminen el
curs del riu Sena s’apaguen a poc a poc. Ben igual que les seues forces. És
hora d’anar a dormir, ha estat un dia molt llarg.

més…

Seu davant el
tocador. Amb una mica de cotó fluix recorre cada solc de la vida marcat per la
pell de la cara. Lentament retira les restes de maquillatge. El necessita, no
li agrada sentir-se al descobert davant el món, s’ha fet gran. Prou que ho sap.
L’espill li ho recorda cada dia, ara mateix. Li retorna la imatge d’un actor
vell, cansat. Passa la mà pels cabells, dèbils i blancs, aquells que en un
altre temps havien estat negres i abundants. El telèfon no para de sonar. El
seu company, l’Enrico, va de bòlit contestant a tantes trucades, tantes
felicitacions. Al Miquel tant li fan els compliments, són massa nits d’estrena
al llarg de la seua vida, coneix a la perfecció com ha anat, només escoltant
els aplaudiments del públic, i aquesta vegada ha estat sublim, no el preocupen
les crítiques, ni els crítics. Ja pot anar a dormir tranquil, amb la
satisfacció que dóna la feina ben feta. Tot el contrari que l’Enrico, no ho
podrà fer fins que surten els diaris i haja llegit i rellegit totes les
crítiques.

            A pam a pam, la imatge de l’espill
va cobrint-se d’una crema blanca, ha de tenir cura de la pell, ha
d’hidratar-se. Quan la retira, ja no es veu tan malament; no és jove però es
troba interessant, és la vanitat de l’artista. El telèfon sona i sona. Les campanes
toquen a mort. Es col·loca a les orelles uns taps de silicona fets expressament
per a ell, per a no sentir res, per a aïllar-se del món. Malgrat això, continua
sentint els seus pensaments, una mena de barreja entre eufòria i tristesa.
Tanca molt bé les finestres i corre les cortines perquè no entre ni una espurna
de llum.

            Descalç, arrossegant els peus,
aconsegueix arribar al llit. Sembla que sense el maquillatge es convertisca en
una altra persona, res a veure amb la que feia a penes algunes hores corria i
ballava per l’escenari. Tusten a la porta, però ell no ho percep. La porta
s’obre, no s’adona que no està sol a l’habitació.

            –Quin ensurt que m’has donat!
–exclama de sobte en veure l’Enrico amb un got de llet calenta a la mà. Li
parla però el Miquel no el sent.

            –Què dius?

            L’Enrico li treu un dels taps de les
orelles.

            –Potser sense això et seria més
fàcil sentir-me.

            –Em sap greu. Ja han arribat els
diaris?

            –Encara no.

            –Per què no véns a dormir.

            –Ja saps que no puc.

            El Miquel ja és al llit. Glopet a
glopet es pren la llet calenta. L’Enrico l’acotxa, li fa un bes i desapareix de
l’habitació. Ell es torna a col·locar els taps i a més a més un antifaç als
ulls, res no li destorbarà el son. A poc a poc, com un infant, s’endinsa en el
món dels somnis, el seu cos cansat deixa pas a la seua ment jove, dormir no és
morir com va dir el poeta, és viure en una altra dimensió. De sobte algú
l’interromp del seu repòs. Es treu l’antifaç. És l’Enrico altra vegada.

            –Tant em fan les crítiques, siguen
bones o dolentes, només vull dormir! –remuga com un nen petit.

L’Enrico mou els llavis amb un semblant seriós. El Miquel cedeix i
es treu un tap de l’orella. Campanades a mort.

            –Què passa?

            –El Vicent…

            No cal dir res més, el Miquel ja en
té prou en veure els ulls plorosos del seu company. No sap com reaccionar. Mira
cap al sostre, però no veu res. Les notícies per més d’esperades no són menys
doloroses. L’Enrico l’observa palplantat. El Miquel es col·loca altra vegada el
tap a l’orella i es cabussa entre les flassades, cap i tot. Reacciona com un
nen petit. Vol tornar al món del somnis. L’Enrico el mira amb una infinita
tendresa. No diu res. Només espera. El Miquel continua arraulit com un cuc
entre els llençols, somica. Uns instants. Temps suficient per a comprendre el
que ha passat. El seu amic Vicent ja no hi és, ha tancat els ulls a la llum. El
dolor és insuportable. L’Enrico el coneix molt bé i no el vol destorbar, espera
pacientment fent-li costat, com sempre. El Miquel finalment reacciona, es treu
els taps de les orelles i s’alça del llit d’un bot.

            No sap on anar, no sap què fer. Per
fi es decideix i es dirigeix cap a la cuina. L’Enrico el segueix, silenciós,
tan discret com sempre. Tots dos seuen a taula. El telèfon sona i sona. El
Miquel descarrega la seua ràbia contra aquell aparell tan inoportú, no tornarà
a molestar més, l’ha fet miques. Ara només se senten les campanes. L’Enrico
desaprova el comportament de l’amic, el violenta veure’l fora si però no diu
res, calla i el deixa fer. El Miquel obre i tanca els armaris de la cuina,
nerviós. Finalment, l’Enrico trenca el seu silenci.

            –Què busques?

            –El conyac.

            –És al menjador. Ara te’l porte.

            Corre de puntetes per complaure
l’amic i li prepara una copa.

            –Tu no en vols?

            –No, m’estime més unes herbes, a tu
tampoc no t’anirien gens malament.

            –No comences, estimat.

            L’Enrico no respon i continua
fent-se les herbes.

            El Miquel fa un glop llarg, sent com
aquell líquid ambre li recorre el cos cremant-li les entranyes. Observa l’arc
de Sant Martí atrapat en la copa de vidre. Una copa que irradia espurnes de
llum, que li retorna la cara multiplicada en cada osca feta a mà per un artesà
de Murano, el poble del seu company.

            –Quant fa que no visitem la teua família?

            –Deu anys, des de l’enterrament de
ma mare.

            Abans d’acabar la frase, l’Enrico ja
es penedeix d’haver-la pronunciada.

            –Tens raó, company, només tornem al
poble per als soterrars.

            L’Enrico no respon per no contradir
l’amic. Però sap que no és cert, ell no ha tornat mai al seu poble. El Miquel
es mira en la copa de cristall fi, observa els seus ulls, encara reconeix el
jove que un dia se’n va anar del poble, sense mirar enrere, només endavant,
cercant una millor vida, un món amb esperança i no vençut per una guerra cruel
que li va marcar l’existència. De mica en mica, els records més amagats li
retornen a la ment nítids com el primer dia, evoca els anys d’infantesa. Glop a
glop relata a l’amic la seua història, una història oculta en la memòria que
mai no havia explicat a ningú. Havia arribat l’hora de les confessions, d’obrir
el cor al seu company en la vida.


Fragment Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria (Barcanova)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Españoles, Franco ha muerto

0

Plaza del Caudillo (Ciutat de València), 20 de novembre de 1975

El sol
lluïa amb força, il·luminava radiant la plaça. Tot i això, la tardor era
poderosa i feia l’ullet a l’hivern. Un vent gèlid, silenciós i constant impedia
gaudir d’aquell estrany però anhelat i feliç dia. La Llibertat es va mirar en
els vidres d’un aparador. Es trobava gran. No li pesaven els anys sinó
l’experiència. No debades tenia ja més de mig segle de vida. Una vida intensa,
plena de lluita i penalitats. Tots i això trobava que aquell abric roig de
llana amb botons daurats l’afavoria, encara que feia fred no se’l podia cordar,
per més que ho intentara. S’havia engreixat una mica, més del compte, potser
eren les hormones. Però li agradava el color, era alegre, irreverent, escaient
per a l’ocasió. Vermell, com la sang revolucionaria que li corria per les
venes.

més…

De sobte, un estrèpit la va treure dels seus
pensaments. Al llit del riu, les bateries d’artilleria, des d’abans de sortir
el sol havien començat a disparar les salves d’ordenança, cada quart d’hora es
repetien sense parar. Aquest soroll la molestava profundament. La revoltava
haver de suportar tot aquest cerimonial. Si s’ha mort, que l’enterren. Tots hem
de morir algun dia. Sort havia tingut ell de morir de vell al llit. Potser
havia tingut una llarga agonia. També podia ser que no s’haguera assabentat de
tots els intents dels seus afectes per mantenir-lo en vida. Que estiguera tan
drogat que no patira. A la Llibertat tant li feien els detalls. El fet cert és
que era mort i ben mort. Per moltes misses que li cantaren no ressuscitaria.
Tindria un bon soterrament, al final de la seua llarga i cruel vida, i la seua
família tindria una tomba monumental on posar-li flors i plorar-lo, la mateixa
tomba que havia costat la vida a tants presoners en construir-la. Tot el
contrari de les seues víctimes, a moltes de les quals va segar la vida molt
joves. Altres estan desaparegudes, soterrades en les cunetes dels camins, en fosses
comunes o en llocs recòndits dels quals les famílies no han tingut mai notícia.

            Però no volia posar-se pedres al fetge. Portava trenta
sis anys esperant aquell dia. Es va mirar en un altre vidre d’un altre
aparador. Feia ulleres. No les havia tapades suficientment amb el maquillatge.
Tampoc se n’havia volgut posar massa, no fóra cas que semblara el que no era.
No era d’estranyar, portava dreta des de les cinc del matí. Després
d’assabentar-se de la notícia no havia pogut aclucar l’ull. Va somriure. Però
un altre fet desagradable la va treure dels seus pensaments. Hi havia un munt
de gent fent cua per posar flors a l’estàtua, aquell monument eqüestre que
mostrava el dictador fort dalt d’un cavall, aquell monument dit popularment el burro i l’haca. A aquests
pocavergonyes se’ls havia acabat la mina. No creurien ni per pensaments que tot
anava a continuar igual. Potser eren tan innocents que s’havien cregut que tot
estava lligat i ben lligat. I que l’ordre establert continuaria ferm,
impassible fins a l’infinit dels dies. Bé sabia la Llibertat que no era així.
Malgrat la incertesa de la gent. Tot estava pactat. Era el principi del final.
El silenci tenia els dies comptats.

Fragment de L’últim vaixell (Voramar/Alfaguara)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Et recorde, Amanda

0

L’àvia va fer un glop de cafè, es va
recolzar sobre el balancí de canya i reixeta, una antiguitat de família que
passava de generacions en generacions, i on també s’asseia el besavi Lluís.
Aquell balancí semblava donar pau i serenitat, a més a més d’una gran saviesa.
En ell s’havien explicat grans històries i moltes rondalles; en ell, l’àvia
contaria a la néta tota la seua història. Va aclucar els ulls. A la cara se li
reflectia l’esforç que feia la seua memòria per a viatjar molts anys enrere,
més de mig segle.

 

més…

«Feia
molt de temps que no pensava com vaig conèixer l’Edmundo. La primera vegada que
el vaig veure va ser al febrer del 1950 al Foment, el club social més important
de Gandia –per bé que era l’únic–, molt sovintejat per comerciants de taronja,
empresaris i gent adinerada de tota la comarca. Jo i la mare també el
freqüentàvem molt; però, en compte d’anar engalanades amb les nostres joies i
els nostres millors vestits, portàvem davantal i còfia. A nosaltres dues ens
tocava tota la feina bruta, era com un càstig que complíem satisfetes, sense
canviar gens en les nostres idees.

»Fregàvem i fregàvem, orgulloses de poder portar a casa uns
quants gallets. Al meu pare, el teu besavi Lluís, ningú no li donava feina, en
represàlia per la seua lluita fervent a favor de la República i en contra dels
rebels feixistes.

»Quan vam perdre la guerra, el van empresonar i el van
condemnar a mort. Després el van indultar però continuava proscrit, ja que no
podia exercir la seua professió de mestre d’escola i a la vegada escrivà de
l’ajuntament; això ara eren feines dels guanyadors. A ell només li permetien
treballar de paleta o en les tasques del camp, ara, si primer s’afiliava a
l’OSE (
Organización Sindical Española),
un sindicat vertical, controlat per l’estat, al qual eren obligats a pertànyer
tots els treballadors. El meu pare s’hi va negar, mai no ho va fer, i com a
conseqüència no li van donar feina.

»De tota manera feia classes clandestines a casa, ensenyant
tot el que era prohibit i que el règim del dictador Franco havia censurat, als
fills i a les filles de molts republicans. Les classes no eren remunerades,
tots érem igual de pobres, però de tant en tant algú portava un cabàs de
taronges, un ou o algun encisam que el pare repartia amb el seu alumnat. Era un
home bo i molt culte, tot el que sé m’ho va ensenyar ell, fins i tot el meu
amor a l’òpera.

»El pare, de broma, donava les gràcies al dictador Franco
per deixar-li tant de temps lliure per a poder ser un bon anarquista subversiu.

»Doncs, com et deia, la primera vegada que vaig veure l’avi
Edmundo va ser al Foment. Jo fregava de genolls una gran escalinata de marbre i
ell em va desitjar un bon dia mentre baixava trepitjant tot el que jo amb tant
d’esforç havia fregat. Em va colpir molt la seua salutació, la majoria de la
gent normalment ni em mirava, semblava com si formara part del mobiliari; fins
i tot m’atreviria a dir que em veien com un animal, un gos amb puces que tothom
aparta a puntades de peu. Més d’una vegada m’he hagut d’enretirar, de pressa i
llesta, perquè no em trepitjara ningú quan passaven. Em vaig emocionar tant que
un senyor tan ben plantat em desitjara un bon dia, que vaig tombar el poal d’aigua
bruta escales avall, i a ell el vaig banyar tot.

»De seguida es va omplir de gent, preguntant què és el que
havia passat i insultant-me per ser tan destarotada. Van córrer com la
tramuntana per acomiadar-me, davant l’estupor de l’Edmundo, que repetia una
vegada i una altra que no havia estat res, que havia estat un accident, que no
tenia cap importància.

»Jo, sense treure’m el davantal ni la còfia, vaig eixir
corrent amb els ulls negats de llàgrimes i no vaig parar fins a arribar a casa
meua, al barri del Raval. Tan disgustada estava que ni em vaig adonar que
l’Edmundo em venia al darrere.

»Vaig entrar a casa. El pare, en veure’m, es va preocupar
molt.

–Què et passa, què tens? –preguntava esverat.

»I abans que poguera explicar-me, van trucar a la porta. El
pare va obrir i va quedar de pedra en veure un xicot ben vestit, amb els
pantalons bruts i ben xops, esbufegant i demanant, en un català macarrònic, per
una senyoreta que acabava d’entrar i que no sabia com es deia.

–Qui és aquest, Teresa? –em va preguntar el pare, sorprès.

»Jo vaig esclatar a riure, tot el meu nervi va eixir en una
gran riallada. L’Edmundo va fer el mateix. El pare se’ns mirava com si fórem
bojos, no comprenia res. Quan em vaig tranquil·litzar, vaig convidar aquell
senyor a entrar, vam fer les presentacions oportunes i vaig explicar al pare
tot el que havia passat.

»Amb tot i això va arribar la mare, a qui també havien
acomiadat per intentar defensar-me. La desgràcia havia caigut sobre casa
nostra. Érem l’única font d’ingressos, no solament per a la nostra família sinó
per a moltes altres que encara tenien menys recursos que nosaltres.

»L’Edmundo va prometre que miraria d’arreglar-ho, però el
pare el va dissuadir. Allò només havia estat l’excusa perfecta per a fer fora
la dona i la filla d’aquell «roig indesitjable». Valia més que ho deixara
córrer.

»L’Edmundo es va interessar molt per la nostra història, que
el pare, assegut en aquest mateix balancí, va contar a mans besades a aquell
xicot estranger, xilè per més senyes. Era molt important que la resta del món
tinguera notícia de com vivien els qui havien perdut la guerra. Mon pare,
aleshores, encara estava convençut que un ordre mundial ens restabliria la
República i faria pagar a Franco tot el mal que havia fet. Ben lluny de la
maleïda realitat, quaranta anys de dictadura franquista i, a sobre, el dictador
moriria de vell, al llit, sense cap judici, sense que es fera justícia.

»L’Edmundo també ens va relatar la seua història. Era enginyer de
mines, però no venia de família rica, tot el contrari. A Xile hi havia moltes
famílies pobres, gent a qui els hauria semblat que la meua era benestant, per
comparació a les seues condicions de vida. Gràcies a l’esforç dels seus pares i
sobretot a un terratinent a qui, com que no tenia cap fill mascle, va caure en
gràcia l’Edmundo i que li va donar una carrera. Al cap del temps descobriria
que aquest terratinent era en realitat el seu pare biològic, no solament tenia
dret sobre les seues terres, sinó també dret de cuixa sobre les dones. Quan
l’Edmundo se’n va assabentar anys després, en morir sa mare, va trencar la
relació amb aquest individu, va canviar de feina i no en va voler saber res
més.

»Per aquest motiu em va desitjar un bon dia, perquè per a ell, al
contrari de tota la gent poderosa que trepitjava el Foment, jo també era
persona.

»Tot parlant parlant, el pare i l’Edmundo van fer amistat i durant tot
el mes que va estar a Gandia, convidat per un poderós empresari que tenia
negocis a Xile, ens visitava cada dia i ens ajudava a malviure, portant-nos
queviures. El pare no se sentia gens ofès, pensava que la riquesa s’havia de
repartir.

»A força del tracte em vaig anar enamorant, d’amagat és clar, de
l’Edmundo. Era tan ben plantat, tan elegant. A la darreria del febrer va venir
a acomiadar-se. Va portar obsequis per a tots; a mi em va regalar un mocador de
seda que encara conserve com un tresor. Jo, en sentir que marxava, vaig córrer
a plorar a la meua habitació, i no em vaig assabentar del millor regal, el del
pare: li havia aconseguit una feina de secretari per a un comerciant de taronja
molt conegut a la comarca, que tot i que era un  feixista reconegut, havia tingut certes simpaties per la
República; vaja, parlant clar, un que havia canviat de camisa i ignorava la
situació en què es trobava el meu pare, per bé que el coneixia i el respectava.
El va contractar sense demanar-li que s’afiliara al sindicat. Mon pare va
treballar per a aquest comerciant fins que es va jubilar, i la meua família i
moltes més famílies republicanes van eixir de la pobresa, gràcies al fet que
mon pare compartia el seu sou, que no era gaire alt però suficient perquè a
nosaltres i a cap persona coneguda no ens faltara un plat de calent a taula.
Així que va poder consolidar el lloc de treball, va donar feina a tots els qui
va poder.

»Però,
com et deia, em va entristir tant la marxa de l’Edmundo que no me’n vaig
acomiadar. Al cap de dos mesos vaig rebre una carta seua i regularment, cada
dos o tres mesos, ens escrivíem, d’aquesta manera vaig descobrir que ell també
estava enamorat de mi.

»Al
febrer de l’any següent va tornar a Gandia i va demanar al pare de casar-se amb
mi. El pare s’hi va negar. No tenia cap inconvenient que me n’anara a Xile, era
conscient que allà, amb l’Edmundo, hi estaria millor que en les condicions de
postguerra que vivíem ací. Però, de casar-nos, res; cap filla seua, és a dir
jo, que era l’única, no es casaria per l’església, i als anys cinquanta era
l’única possibilitat.

»Ma
mare va tenir un bon disgust, no permetria que partira amb l’Edmundo sense
casar-m’hi. Es va estar un mes plorant per totes dues coses, perquè me n’anara
i perquè no em casara. Per fi, mon pare hi va accedir, i l’any següent pel
febrer ens casàvem l’avi i jo a l’església del Raval. Jo hauria preferit a la
primavera, però l’Edmundo tenia les vacances aquest mes, que és l’època d’estiu
allà. El pare no va assistir a la cerimònia religiosa però sí que va venir al
convit. Tot i que no va ser un gran àpat, a mi em va semblar un festí: vam fer
una gran xocolatada amb magdalenes de Vilallonga.

»Al final del febrer vaig partir cap a Santiago de Xile amb
l’Edmundo. Va ser el que jo creia el dia més trist de ma vida. Enrere deixava
tota la meua família, la meua terra, el meu món, per a afrontar-ne un de nou
amb una altra llengua. Vam embarcar a bord del Cuzco. La travessia va durar sis
setmanes, quaranta-dos dies amb les seues nits que vaig passar més marejada que
un allioli. Pots contar com va anar la lluna de mel, un desastre. Per fi vam
arribar a Valparaíso, la badia més bella de la costa i el principal port de
Xile; però nosaltres ens dirigíem a Santiago, la capital, situada a uns cent
trenta quilòmetres terra endins, lluny de la meua estimada mar.

»No va ser tan terrible com em pensava. L’Edmundo tenia una
bona feina i una bona casa, fins i tot tenia una assistenta. No sabia què fer
amb ella, jo, acostumada a  ser la
criada. Era una índia maputxe que es deia Herminda. De seguida ens vam fer
amigues. Enllestíem les feines de ma casa plegades i després fèiem cap a la
seua, al barri de Barrancas; aleshores l’endreçàvem. Era una casa menuda amb
quatre mobles, i la compartia amb diverses famílies índies. Jo els portava
menjar i feia classes d’espanyol als seus fills i  filles. Ells, en contrapartida, m’ensenyaven el seu idioma, el
mapudungun. Intentava que aquells infants comprengueren la importància de la
seua llengua, tal com a mi m’havien inculcat, que la transmeteren de pares a
fills, com vaig fer jo amb les meues filles, que no la substituïren per
l’espanyol, tot i que era important que el saberen llegir i escriure per a
poder sobreviure en la societat xilena. Ells es pensaven que era boja, si bé
valoraven molt que una estrangera es preocupara per la seua llengua; també els
agradava que cantara cançons en català, els feia molta gràcia. L’Edmundo no es
va assabentar mai del que feia amb el meu temps lliure.

»La situació política de Xile era ben semblant a la que jo
havia deixat tants quilòmetres enrere. Però a Xile jo no era la filla de
l’anarquista sinó la senyora de l’Edmundo Quintana, gens sospitosa. Tot i això,
les idees que m’havia inculcat el pare les duia ben endins i no podia permetre
la injustícia que es cometia i se segueix cometent amb els indis a Xile. Jo no
em dedicava a la caritat, a mi m’havien ensenyat a compartir i era el que feia
amb l’Herminda. Ella parlava poc però acceptava de bon grat la meua ajuda i
sempre estava somrient. L’Herminda també m’ajudava a repartir mantes i menjar
als pelusas, els infants abandonats que vivien al carrer en fugir de casa seua
en les poblacions Callampas, i sobrevivien pidolant, furtant i regirant els
fems en cerca de restes de menjar.

»Al teu avi no li vaig contar mai res de la meua vida
social. Era massa xilè per a entendre les meues raons. Tot i que provenia
d’origen humil, les corbates i les camises noves li esborraven de tant en tant
la memòria.

»La meua vida va transcórrer plàcidament a Santiago, sense
cap sobresalt, fins al dia que va morir la meua sogra, la mare de l’Edmundo. No
li havia deixat cap herència, ja que la dona malvivia amb els diners que li
enviàvem cada mes. Només una carta on li explicava per què el terratinent
s’havia fet càrrec d’ell: era son pare. Però això ja t’ho he contat. Aleshores,
l’Edmundo va renunciar a la feina que li havia proporcionat el terratinent i en
va buscar una altra. Encara que li pagaven menys, se l’havia guanyada ell. Vam
haver de mudar-nos a una casa més barata i més menuda, que per a mi també
estava molt bé. El pitjor de tot va ser haver d’acomiadar l’Herminda, tot i que
jo vaig continuar anant a casa seua per portar-los menjar i ensenyar els seus
fills i els fills dels seus amics. Què se’n deu haver fet? Els maputxes,
després del cop de Pinochet, els van perseguir, executar o els van fer
desaparèixer únicament per la seua condició d’indígenes.

»Van passar els anys i van nàixer l’Amanda i l’Elisabet.
Érem una família completament feliç. Fins i tot ens podíem permetre el luxe de
passar el Nadal a Gandia, ja que el fèiem coincidir amb les vacances d’estiu.

»Al final dels anys seixanta, les coses no anaven gens bé al
país. El clima polític semblava reclamar una revolució. El descontentament
provocat pel govern del president Frei augmentava de dia en dia.

»Però l’última gota que va fer vessar el got –mai no ho
oblidaré– va ser el diumenge 9 de març de 1969, a les set del matí. Dos-cents
cinquanta policies armats van atacar noranta-una famílies camperoles que
reivindicaven unes terres i millors condicions de vida. Set camperols morts i
un bebè de nou mesos asfixiat pels gasos lacrimògens. El fet va ser conegut amb
el nom de la matanza de Puerto Montt. Aquella va ser la primera vegada que em
vaig plantejar si en realitat es vivia tan bé a Xile. I qui érem els qui vivíem
bé.

»Per l’octubre del 1970 hi va haver eleccions, i el 3 de
novembre Salvador Allende va jurar el càrrec de president i es va traslladar al
palau de La Moneda. Jo n’estava molt contenta, tot i que no el vaig poder votar
perquè era estrangera. Però estava convençuda que per fi canviarien les coses.
El pare, des d’ací, a Gandia ho va celebrar amb tota mena de luxes; res no el
va fer més feliç que la filla i les nétes visqueren sota un govern d’esquerra a
Xile. Ací, Franco continuava viu i manant; encara va tenir temps per a signar
unes quantes condemnes a mort i ordenar executar-les. Per contra, el teu avi Edmundo
no va fer-ne cap comentari. Ell i jo no parlàvem mai de política, i fins a
l’any 1973 no vaig conèixer les seues posicions.

»Em pensava que vivíem en un oasi. A casa nostra no deixàvem
entrar els problemes externs. Que enganyats que estàvem! L’Amanda es feia gran;
per les venes li corria la sang del seu avi Lluís i, no cal dir, també la meua.
Ella, a l’institut, l’any 1973 s’hi va trobar envoltada en tot el remolí dels
nous aires revolucionaris; jo n’estava orgullosa, si bé ho dissimulava per no
discutir amb l’Edmundo.

»Però ni per pensaments podia imaginar els terribles
esdeveniments que s’acostaven… Jo em pensava que tot era meu: les meues
filles, la meua casa, el meu company, i m’ho van furtar tot…»

 

L’àvia va començar a plorar i l’Amanda amb ella. El rostre
de felicitat amb què havia començat el seu relat, el va canviar per un altre de
pesarós, trist i ple d’amargura.

La néta la va abraçar i la va intentar confortar. Tenia
moltes més preguntes, però aquell no era el moment. L’àvia havia fet un gran
esforç, ja n’hi havia prou per a aquell dia.

 

Fragment de la novel·la Et recorde, Amanda

Voramar/Alfaguara 2002

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Gemma Pasqual i La mosca. Assetjament a les aules de Perifèric Edicions visiten l’IES Porçons

0

L’èxit de La mosca. Assetjament a les aules de Gemma Pasqual és a hores
d’ara un fet innegable. Un clar exemple d’açò és que l’autora, de la mà
de Perifèric Edicions, continua visitant institut per institut en busca
de les preguntes i els dubtes dels alumnes que han disfrutat de debò
amb la lectura d’aquesta novel·la juvenil.

més…
Aquesta vegada, ha estat el torn de l’IES Porçons d’Aielo de Malferit
els qui han tingut l’oportunitat de conèixer i xerrar amb l’autora.
Destacar, però, les propostes dels alumnes del grup A de 4art de la ESO
sobre possibles temàtiques per als pròxims llibres de Gemma Pasqual.
Realització: Andrea R. Lluch. Música: Marlango

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vicent Andrés Estellés i la seva època

0

“Assumiràs la veu d’un poble…”

 

(En aquest PowerPoinT trobareu recursos per a
treballar la vida i l’obra d’Estellés en relació als moviments socials,
artístics i de pensament de l’època.)

 

http://www.slideshare.net/ambitlinguistic/estells-i-la-seua-pocacom-a-tema-teatral/1

 

POESIA i DRAMATITZACIO

 

http://www.barcanova.es/catalogos/fichas_tecnicas/BG00074101_1.pdf

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Escoles d?Ahir

0

Una exposició fantàstica que podreu veure al
llarg de tot el mes de novembre a la sala de Foment d’Agricultura, Indústria i
Comerç de Gandia (carrer Sant Francesc de Borja, 56).

 

més…

L’escola no és tan sols un espai educatiu, sinó també la memòria d’un temps
passat ple d’emocions. Recordem
els mestres, els companys, els llibres…
Tot allò que configura la
nostra memòria personal historicoeducativa, inserida sempre en un determinat
moment històric i social.

Per aquesta raó, la recuperació del nostre patrimoni ens obliga a rescatar i
preservar les fonts i els documents generats en l’àmbit escolar; de caràcter
material, però també immaterial.

L’exposició tracta de mostrar un reduït i significatiu recull de materials i
testimonis que ens ajuden a retrobar-nos amb la nostra història escolar,
combinant rigor historiogràfic i amenitat, amb el desig declarat que la
producció educativa valenciana originada en les escoles no es perda, o quede en
l’oblit.
Volem, doncs, donar imatge i veu als seus protagonistes: uns mestres i uns
alumnes que realitzen, en uns espais concrets, diferents activitats educatives
condicionades per diversos pressupostos, uns de pedagògics i altres de
sociopolítics.

És el nostre desig recuperar i mostrar les propostes diferenciades de les
escoles republicanes i de les franquistes, mitjançant els manuals escolars, la
simbologia de cada etapa, els quaderns dels alumnes, i aquells que els mestres
utilitzaven per descriure el seu dia a dia professional. Recordarem les
tècniques Freinet, que intentaren fer una escola més activa durant la Segona
República, i també les consignes que el falangisme va introduir durant el
franquisme.

Ens detindrem en les particularitats de l’educació de les dones, tants anys
caracteritzada pel triple lema de “cosir, resar i llegir”, i recuperarem les
seues labors de costura, els llibres d’educació femenina, les imatges
religioses que presidien les seues hores d’estudi i treball.

Intentarem reconstruir les biblioteques escolars, amb un especial record per
a les de les Missions Pedagògiques, que ompliren de llibres les escoles rurals;
i també les dels mestres, que ens ensenyen quina va ser la seua formació com a
docents al llarg de la seua carrera professional.

Dedicarem un espai a il·lustrar la irrupció dels materials audiovisuals en les
nostres aules: tocadiscs, projectors de diapositives i de pel·lícules de cine.
Tot un conjunt de nous materials que intenten introduir la modernitat a les
aules.

El final de la nostra passejada és una crida a tots els visitants, els
autèntics protagonistes de la història, als qui oferirem un espai per a la
reflexió, per a suggerir millores, per a oferir materials i/o testimonis, per
tal de poder continuar treballant en la recuperació, el manteniment i la
difusió del nostre patrimoni historicoeducatiu.

Sala de Foment d’Agricultura, Indústria i Comerç de Gandia. Del 31
d’octubre al 29 de novembre de 2009

Horari al públi en general: Tots els dies de 17 a 20 h.

Visites concertades per a grups i escoles: Cal fer una sol·licitut al Tel.
96 295 95 64

http://www.alfonselvell.com/index.php?news=40

Publicat dins de General | Deixa un comentari