Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Bones notícies!

0
L’any 2011 ha estat un any productiu, en total han estat tres les obres que han sortit al carrer: els dos homenatges a l’Enric Valor, l’obra de teatre “El caçador de paraules” (Tabarca) i el llibre per a nens “L’Homenot del barret” (Edicions 96), a més a més de la novel·la finalista del XV Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil “Barça ou barzakh!” (Bromera). Jo crec que són bones notícies!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La llibreria Tres i Quatre

0
Des de ben joveneta, quan no tenia les obligacions pròpies de l’edat, el dissabte al matí m’agradava visitar la llibreria Tres i Quatre. Llavors era al carrer de Pérez Bayer –no a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània on és ara–, un carrer estret envoltat de centres comercials que va a parar a la plaça de l’Ajuntament. L’enrenou dels cotxes i de la gent amunt i avall desapareixia en creuar el llindar de la llibreria, a dins tot era pau i silenci. Feia un cop d’ull als llibres, m’aturava una mica més en les novetats, en la música, en les revistes… Ensopegava un amic o una amiga i fèiem petar la xerrada, la llibreria era un bon lloc de trobada. Era fàcil coincidir-hi amb alguna patum, llavors la venerava com una vaca sagrada, orgullosa de trepitjar el terra que ella trepitjava, observava en silenci els seus moviments i intentava retenir a la memòria aquell instant per poder-ho explicar quan fos gran als meus néts. Respirava a fons la flaire que un dia hi van deixar Sanchis Guarner, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i tants altres autors i autores ara ja desapareguts, que també es van passejar per aquesta mateixa llibreria i que són més vius que mai a les seves prestatgeries.

més…

La llibreria es va inaugurar el 12 de març de 1968, amb la presentació del primer volum de l’Obra Completa de Joan Fuster, a cura de Josep Maria Castellet. L’acte va ser tot un esdeveniment cultural a la ciutat de València. Es va fer amb l’apadrinament d’Edicions 62 i d’una bona colla d’amics, com Andreu Alfaro, que va dissenyar l’interior del local, o l’Equip Realitat, que va realitzar diverses obres per als aparadors. Expliquen que, a causa dels escassos fons de la llibreria, el mateix dia de la inauguració va caldre anar a casa de Joan Fuster a buscar llibres per tal que l’establiment semblés més ple.

La llibreria aviat es va convertir en un centre d’activisme cultural i polític. Per això mateix ha estat víctima del feixisme ferotge, disfressat d’anticatalanisme que campa lliurement pel País Valencià. Tres i Quatre és la llibreria europea que ha patit més atemptats des de la Segona Guerra Mundial.

A mesura que augmentava el prestigi i la popularitat de Tres i Quatre com a llibreria catalana a València, van començar els atemptats terroristes, que des del 1970 fins a l’actualitat han estat deu, sense comptabilitzar tot un seguit d’agressions diverses de menor entitat. Ningú mai no ha pagat per aquests actes, com tampoc no ha pagat mai ningú per les bombes a Fuster o a Sanchis Guarner, ni pagaran per les agressions més recents contra la Universitat de València. Com va dir Fuster: «El problema real són unes determinades “toleràncies”. O complicitats? No ho sabrem mai.»

Les toleràncies d’un govern amb el progressiu condicionament de les activitats editorials, mitjançant la censura dels continguts, les rebaixes ortogràfiques per rebre subvencions o el suport públic a canvi d’assumir les polítiques perverses de l’administració. El menyspreu i la deixadesa lingüístiques en els mitjans de comunicació de titularitat pública, el tancament de TV3… Les polítiques de liberalització dels llibres, que amenacen la supervivència de les llibreries i condicionen greument el desenvolupament de les editorials –i el coneixement dels autors–, particularment les que continuen apostant pels productes i els projectes en català. L’hostilitat envers els llibres i les biblioteques sota mínims.

L’escassa dotació que anualment es destina a la xarxa de biblioteques públiques fa palesa la poca importància que el govern valencià atorga als llibres i, indirectament, a la creació literària. Les mesures comercials que afavoreixen les grans superfícies en detriment del petit comerç, sentencien de mort les llibreries i, amb aquestes, una de les principals xarxes de difusió cultural i de creació literària.

La desaparició progressiva de les llibreries impedirà, de fet, la divulgació i la presència a les prestatgeries dels autors que publiquen en editorials modestes, amb tiratges baixos comparats amb la producció dels grans imperis i les seves distribuïdores. Les grans superfícies difícilment acolliran tota la producció que ara mateix es genera en llengua catalana.

Enguany farà cinquanta anys de la primera edició del llibre Nosaltres els valencians, de Joan Fuster. Com deia ell: «Encara quedem valencians, molts valencians, cada dia més, que no volem resignar-nos a perdre la nostra entitat individuada, que no volem deixar d’ésser el poble que som, que no volem cedir a la dissolució ni a la indiferència. El meu llibre ha polaritzat, per un instant, aquesta tibantor interna. Ni que només fos per a això, ja valia la pena d’haver-lo escrit.»

Ara, quan sovint visito la llibreria Tres i Quatre, la del carrer de Sant Ferran, miro al passat intentant evocar aquells anys de joventut i no puc evitar pensar fins quan podré gaudir d’aquest plaer. El futur de les llibreries és incert i encara més el de la llibreria Tres i Quatre. La tristor m’envaeix, si algun dia desaparegués, una part de la meva vida ho faria amb ella. Com ens va ensenyar Joan Fuster: «Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.» Potser passa el mateix amb les llibreries.

I Congrés de Llibreters de Llengua Catalana

http://www.congresdellibreters.cat/2012/01/25/gemma-pasqual/

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Apadrina un valencià o una valenciana

2
Emporta’t a casa una temporada un valencià en situació de risc: una alumna d’un col·legi de barracons o sense electricitat, un professor interí (disponible a partir del 30 de juny, que és quan el foten al carrer per no …pagar-li vacances), un dels 500.000 aturats, una d’aquestes farmacèutiques a la vora de la fallida, un d’aquests 40.000 valencians en llista d’espera per operar-se en la sanitat pública… Apadrina’ls, són alegres, xerraires i li tenen agafat el puntet a la paella!
També acceptem tot tipus de MATERIAL HUMANITARI: mantes per a alumnes sense calefacció en els col·legis, llibres de text per a les famílies que no puguen afrontar la retirada del bo-llibre, bolígrafs i material d’oficina, folis, paper del cul, solt per a fotocòpies, medecines per a les farmàcies, paracetamol, i el que és més important: VASELINA, molta vaselina.
Això si, aquest any també tindrem la Fórmula 1, amb dos COLLONS O OVARIS!
Gràcies

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les paraules de Joan Brossa per Fraga i un brindis per la memòria de Grimau i els cinc de Gasteiz

1
-Havies d’haver fet una altra fi;

et mereixies, hipòcrita, un mur a

un altre clos. La teva dictadura,

la teva puta vida d’assassí,

 

més…



“FINAL!”

 

-Havies d’haver fet una altra fi;

et mereixies, hipòcrita, un mur a

un altre clos. La teva dictadura,

la teva puta vida d’assassí,

 

quin incendi de sang! Podrit botxí,

prou t’havia d’haver estovat la dura

fosca dels pobles, donat a tortura,

penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

 

Rata de la més mala delinqüència,

t’esqueia una altra mort amb violència,

la fi de tants des d’aquell juliol.

 

Però l’has feta de tirà espanyol,

sol i hivernat, gargall de la ciència

i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

 

Glòria del bunyol,

ha mort el dictador més vell d’Europa.

Una abraçada, amor, i alcem la copa!

 

20 de novembre de 1975

Joan Brossa

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Avui 13 de gener Enric Valor en la memòria, 12 anys trobant-lo a faltar

1

Què fa l’Enric Valor cap a les dues del migdia, el 13 de gener de 2000, en un eriçat dia d’hivern a Penàguila, abraçat a un ginebre monumental que té més de tres segles, on misteriosament parlen els animals, les plantes i les aigües?

Un llibre que ret homenatge a l’escriptor castallut quan està a punt de cloure’s l’any Valor.

Fes-ne un tast:

“Això va anar i era un cas que va passar a la vila de Penàguila. Cal dir-vos de primer que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d’intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble davalla
una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus més de vint canonets de bronze. La Travessa és un vell camí romà que puja des del poble de Penàguila fins a la coronació del coll. Orientat a tramuntana, és aquell un pintoresc indret però resulta més aviat trist i solitari. A mitjan camí, ja veus allà avall, com ho veuria un xoriguer, la petita vila, els grans pins que la volten i el terreny extremadament trencat del terme baix.

Allà, en el terme d’un mas anomenat el Bítol de Valor, es conserva un ginebre monumental que té més de tres segles, és el més bonic i corpulent de tot el
territori. Sota aquest ginebre misteriosament encara parlen els animals, les plantes i les aigües. Allí no bat la tramuntana, i les herbes muntanyenques floreixen tothora.”

més…

El 13 de gener de 2000 feia un eriçat dia d’hivern i devien ser cap a les dues del migdia. El cel era daurat de núvols violacis i morats, panxuts i grossos, que
a un ventet de tramuntana empentava cap avall, cap a la mar. Tothora queia bruixó i nevisquejava, les serres tenien neu i també hi havia com una mitja
ensucrada per davall dels marges i per les vores del camí, les mates es blanquejaven unes voltes, i altres el vent els feia caure la neu borda que se’ls apegava…
En fi, un dia lleig i rebolicat. Tot el paisatge era gris i molt i molt trist, però el ginebre continuava verd, sense un sol floquet de neu, uns raigs de sol intensos
només a ell il·luminaven, i recolzat al seu tronc descansava un homenot gran i vell, elegant, amb un bastó i un barret. El seu nom, Enric Valor i Vives, fill de Castalla.

http://www.edicions96.com/botiga-online/Catalog/show/l039homenot-del-barret-146

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La puta més bella, “sense haver après la lliçó”

5

A la seva taverna habitual són molt pocs els parroquians que han resistit el pas del temps i la crisi. La bullícia dels clients la supleix Canal Nou, cridant i estossegant en espanyol. Ella vol veure la novel·la de TV3. La memòria de vegades juga males passades, ja no recorda que fa anys que la van tancar. És la puta més vella de totes les putes, per una absenta i un somriure t’explica la vida.

més…

Els ulls li fan pampallugues quan parla d’altres temps. S’arreplega els rínxols d’argent darrere les orelles i es perd en la memòria. Recorda quan no era puta, i rememora Ausiàs Marc, Joan Martorell i Ramon Llull. L’envaeix una infinita tristor en recordar l’ostracisme del franquisme i utilitza els versos de l’Estellés: «Ho interrompé la guerra tot.» «Ho vàrem perdre tot, comprèn?, durant la guerra…» I li surt la ironia: «Sí, ho vam perdre tot; només ens va quedar el Diccionari Fabra, tal com va dir Carles Riba.» Es lliura als poemes del Pere Quart per parlar de l’exili quan una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re… en companyia de Mercè Rodorera, Tísner, Pere Calders i tants altres. I de la mitja vida que es va quedar aquí: Joan Fuster, Sanchis Guarner, Enric Valor…

 

Confessa que ha viscut de l’enyorança i mai de la vida no s’hauria pensat que amb l’anhelada democràcia es veuria abocada a exercir la prostitució. Tots els seus somnis de llibertat es van quedar en foc d’encenalls.

 

Li canvia el semblant quan parla dels fills. Viuen a la Catalunya del Nord, al Principat, al País Valencià, a les Illes, i fins i tot en té un a l’Alguer. El seu somni seria viure una altra vegada plegats, com en els vells temps, com una veritable família. Justifica els fills, és una bona mare: «Ells també ho estan passant molt malament. Bo, el de Barcelona està una mica millor, però té altres coses més importants de què ocupar-se.» Aquest de tant en tant li envia alguns diners. Això són molles, com deia l’Ovidi, i les molles volen al vent. Aquesta dona reivindica el pa sencer, mai no ha perdut l’esperança, sabedora que tot depèn de nosaltres. «Tot depèn, sobretot, de vosaltres: els joves!», exclama.

 

El nom d’aquesta dona és un mot prohibit que ningú no pot pronunciar. Ben cert, les mordasses encara ens fan muts o quecs, o destorben paraules verídiques, denúncia obligada, fins el clam carregat de raó contra ocults escamots, mal comprats, brutalment ofensors, que els ulls grossos dels Alts, sorneguers, deixen fer. I així són castigats els qui imploren justícia!

 

De cop i volta l’envaeix el neguit. Mira per la finestra, ha d’estar alerta i no es pot perdre pels racons de la memòria, té molts enemics. A València l’empaita un tal Font de Mora. Està acostumada a les persecucions, als atacs i als atemptats dels feixistes, però el temps li ha ensenyat que els que fan més por són els que tenen cara d’ovella i urpes de llop. Es demana com pot la natura criar aquesta gent, vergonya de qui l’ensinistra i la paga, i així la manté sempre tensa en un odi de segles.

 

Un client se li acosta i la treu de les seves cabòries. Damunt la taula, trenta monedes de plata. Ella es pinta el somriure de vermell, s’arregla la pitrera i s’acomiada. Abans em fa un bes molt dolç als llavis, amb un amor infinit, triant ben bé la paraula, i pegant-li foc després amb el llumí de la ràbia, em confessa a cau d’orella:

 

–Aquí em coneixen com la Catalana.

 

Amb una esperança desfeta, una recança infinita, deixo marxar del bracet de l’Acadèmia Valenciana de Llengua la puta més bella de totes les putes.

 

Gemma Pasqual i Escrivà

 

Publicat a la revista Caràcters. Segona època, Núm. 50 (Febrer 2010), p. 40

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El llacet vermell dels calçotets de Josep Guardiola

0
Estic convençuda que Josep Guardiola du un d’aquests llacets vermells cosit als calçotets, perquè hi ha gent a qui no agrada que sigui entrenador del Barça, ni el seu recent títol de millor entrenador del món, hi ha gent a qui no agrada que llegeixi a Martí i Pol, hi ha gent a qui no agrada que sigui un home culte, hi ha gent a qui no agrada que sigui català i de nació oprimida i a més a més molt molt templat!

més…

Segons la Viquipèdia, “el mal donat” és un encanteri que sorgeix d’una mirada màgica amb intencions malignes, la persona que la rep té mala sort o es posa en perill. Va sorgir a l’antiga Grècia i va traslladar-se a diferents cultures. Pot estar motivat per l’enveja de la persona que el llença o bé per un greuge comès per la víctima. Diversos rituals i amulets protegeixen els seus portadors del mal donat, ja que un dels problemes és que pot passar inadvertit fins que s’acumulen les desgràcies i se sospita una causa màgica. Es costum als nadons cosir-los una llacet vermell a la roba interior per protegir-los d’aquesta malastrugança.

Estic convençuda que Josep Guardiola du un d’aquests llacets vermells cosit als calçotets, perquè hi ha gent a qui no agrada que sigui entrenador del Barça, ni el seu recent títol de millor entrenador del món, hi ha gent a qui no agrada que llegeixi a Martí i Pol, hi ha gent a qui no agrada que sigui un home culte, hi ha gent a qui no agrada que sigui català i de nació oprimida i a més a més molt molt templat!

Com va dir l’Ovidi, T’adones amic Guardiola. Hi ha gent a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parli, s’escrigui, es pensi o que el Barça guanyi!

Publicat dins de General | Deixa un comentari