Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

9 anys de l’assassinat de Carlo Giuliani

0

Dissabte, 21
de juliol de 2001

Gran
manifestació antiglobalització

 

            Les dues dones es van llevar a trenc
d’alba i de seguida es van posar en marxa, abans que els caravinieri tornaren a fer-los alguna visita. La Xènia estava
amarada de tristor. No havia dormit, a penes havia provat el desdejuni que tan
amablement els havien ofert uns joves amb els quals havien compartit el cel com
a sostre i el sòl del parc com a llit. Tota aquella alegria que havia tingut en
veure la Norma va ser foc d’encenalls, tornava a estar capficada.

més…

Avui, segons que els
havien informat, era el dia de la gran manifestació. Colles i més colles de
persones anaven pels carrers a borbollons, tot ho omplien de moviment. La Xènia
i la Norma caminaven amb ells, amb l’esperança de trobar el pare a la capçalera
de la gran marxa en companyia del portaveu del GSF. Cada vegada es feia més
difícil avançar cap a la plaça Kennedy, que era on començava. La ciutat era un
caos, cotxes cremant, uns deu helicòpters sobrevolant la ciutat i enfrontaments
amb la policia a cada cantonada. El centre de convencions del G-8 estava
completament assetjat.

La
multitud es dirigia tumultuosament cap a la plaça. La manifestació es va posar
en marxa en silenci de dol. A les pancartes es podien llegir consignes de tota
mena, bé que les més nombrosos eren les que condemnaven la mort del Carlo. La
Xènia les llegia amb els ulls negats de llàgrimes: «Els assassins no aturaran
el nostre futur»; aquesta la signava el Centre Social pels Drets de la
Ciutadania; «G-8, crònica d’una mort anunciada»; i així una, i una altra. La
policia volia dispersar els manifestants tot atacant la cadena humana que la
protegia. Moltes persones provaven de fer cap a l’Estadio Carlini per
posar-s’hi a cobert. La tensió era molt alta. Era impossible acostar-se a la
capçalera de la manifestació, s’havia partit en dues. Les càrregues i els gasos
lacrimògens les impedien avançar. La sang corria pels carrers, hi havia una
gran quantitat de ferits i detinguts.

            La Xènia es va donar per vençuda. No
podia obligar la Norma a continuar, era massa gran per poder suportar tot allò.
Van decidir apartar-se del caos, buscar alguna eixida i intentar reflexionar.
No va ser fàcil, però finalment van poder fugir per un carreró fins a una zona
més tranquil·la, on encara no havia arribat el cacau.

            –No ho aconseguirem mai, aquesta no
és la manera de trobar mon pare.

            La jove ja no tenia ànims ni ganes
de continuar buscant-lo, estava totalment desolada. La Norma no va dir res,
només la va acaronar. Les dues dones van tornar a posar-se en marxa. Realment
no sabien cap a on anaven, però no podien quedar-se aturades.

            Caminaven sense rumb pels carrers de
Gènova. La grandiosa ciutat dels Doria era com un laberint que les anava
engolint de mica en mica. En silenci, decidides però sabedores de les poques
possibilitats de trobar sortida a aquella situació, continuaven la recerca.

            Ja havien passat moltes hores des
que havien pres l’escàs desdejuni. La Xènia ni se n’havia adonat, però el sol
intens del migdia ja començava a apagar-se. Per sort, la Norma era una dona
previsora, havia aconseguit uns entrepans i unes ampolles d’aigua dels mateixos
companys i companyes que les havien alimentades al matí.

–De
primer amansim la fam, després estarem més animades a continuar la caminada.

–No
tinc gana, Norma. T’ho agraïsc, però sóc incapaç de menjar res.

–Has
de fer un esforç.

Es
van asseure en un portal d’escala, i com dues criatures a l’hora de berenar
després d’una intensa jornada de jocs, van intentar empassar-se alguna cosa,
una tasca quasi impossible, donat el seu abatiment.

             Les dues amigues ja havien reposat forces, de manera que van
continuar caminant. Van enfilar per un carreró estret on s’albirava al final
una cruïlla de carrers, una plaça. De sobte es van trobar amb una gentada, tots
amb cara pesarosa i molts amb flors i ciris a les mans. La Xènia es va aturar
en sec, li faltava l’alè, no podia respirar, intuïa on era. El destí l’havia
portada al lloc mateix on havien assassinat el Carlo. Aquella plaça s’havia
convertit en un lloc de peregrinació.

Va
prendre una decisió. Havia arribat el moment de separar-se. No podia ni per un
moment més continuar arrossegant la Norma per tot aquell infern. Després de
reflexionar molt, va arribar a la conclusió que el millor era que la Norma
tornara al vaixell a buscar la mare, ella les esperaria allà mateix.
Necessitava estar sola, un poc de recolliment, dir adéu al seu amic, en aquella
improvisada tomba. La Norma no hi estava d’acord, trobava innecessària aquella
flagel·lació, es podia estalviar aquest patiment i quedar en un altre lloc.
Però la Xènia era molt tossuda i no pensava canviar d’idea. Malgrat estar-hi en
contra, la Norma la va obeir, li va fer un bes molt fort i en un tres i no res
va desaparèixer.

La
Xènia es va asseure a terra, a molts metres d’on es trobava el lloc exacte on
havien assassinat el Carlo. No s’atrevia a acostar-s’hi, no tenia esma de veure
la seua foto envoltada de ciris i flors. Va alçar la mirada i va veure una
placa de pedra a la paret on posava el nom de la plaça: Alimonda. Mai oblidaria
aquest nom. Es trobava desanimada però ferma; només esperava el moment que hi
haguera menys gent, potser a la nit. Passaven les hores i començava a
fosquejar, però ningú marxava d’aquell lloc. De sobte, dos caravinieri s’hi van acostar per posar-hi flors. Això la va posar
en fúria, passava de mesura; ella no volia flors dels carabinieri, de cap policia, volia responsabilitats, volia
justícia. Amb els ulls negats d’ira i de llàgrimes va córrer per enretirar les
flors; però, abans que poguera arribar-hi, algú la va aturar agafant-li el
braç. Ella es va regirar amb ràbia. La Xènia es pensava que veia visions, no
podia ser, després de tant de buscar-lo havia estat ell el que l’havia trobada.
En abraçar son pare, va caure com un sac, la debilitat de l’emoció la va trair.

            –Xènia, què tens, filleta? –el pare
l’acaronava amb llàgrimes als ulls. Havia estat molt preocupat per ella; tant,
que havia passat tot el temps buscant-la i no havia fet el seguiment del
Vittorio Agnoleto. La mirava, intentant esbrinar si s’havia fet mal,
l’estrenyia tant fort amb els seus braços que quasi no la deixava respirar.

            Quan els dos van revenir, van trucar
ràpidament la mare. De l’emoció no podia parlar, però de seguida que es va
posar les piles.

            –Et mereixes una bona escalfada
d’orelles per la teua malifeta. T’adones que no es pot obrar a caprici, que cal
reflexionar una mica més? No saps el mal tràngol que ens has fet passar.
Estàvem amb l’ai al cor tement que t’haguera succeït alguna cosa. Estàs bé,
filla? Ara mateix vaig a buscar-te i et porte a cal metge.

            La mare es repartia entre el disgust
i la preocupació, però en el fons estava molt contenta d’haver trobat la seua
filla sana i estàlvia.

            –Ho
sent, ho sent de debò –repetia la Xènia una vegada i una altra.

            El pare va tallar la conversa,
necessitava parlar amb la mare.

            –M’enduc la Xènia a dormir a
l’Indymedia Center, ara no podem travessar la zona roja, hi ha massa aldarulls,
és perillós. Allaà estarà més segura.

            La mare no estava molt d’acord amb
aquesta decisió, volia a la filla al seu costat, però va entrar en raó. El pare
en va quedar sorprès, mai havia convençut tan ràpidament la Carme. La Xènia no
deia res, era com si li haguessin xuclat tota l’energia; però per primera
vegada se sentia segura, i no amollava són pare. Van anar passejant fins a
l’Indymedia Center. Els efectes de la batalla campal entre els manifestants i
la policia eren ben visibles. Els carrers i les places al voltant de l’estació
de Brignole, que discorren des dels turons fins al moll del port, estaven sembrats
d’enderrocs. Eren visibles les conseqüències de la guerra a les sucursals
bancàries, a les botigues, als cotxes aparcats. Els contenidors d’escombraries,
les papereres, no quedava res del mobiliari urbà.

            S’havia fet fosc. Els llums dels
fanals donaven un aspecte màgic a la ciutat. Era tal com li l’havia descrita el
Carlo. La va envair una infinita tristesa. No en va dir res a son pare, s’hi va
aferrar ben fort. Els dos anaven de bracet, distanciant-se a poc a poc dels
aldarulls. Restaven callats. Satisfets d’haver-se retrobat per fi. Una singular
simfonia els amenitzava el passeig: els sons de les sirenes de bombers, de
policia i d’ambulàncies, que s’anaven apagant de mica en mica, a mesura que se
n’allunyaven.

Fragment de “Gènova, città chius@”

http://www.gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/63-genova-citta-chius.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La meva primera ressenya en italià!

0

La meva primera ressenya en italià de
Llàgrimes sobre Bagdad, tot i que el llibre encara no ha sortit. És del 2009
del diari Il Domani, però m’he assabentat ara. I em fa molta il·lusió
compartir-ho amb vosaltres.

més…

Racconta la guerra ai suoi coetanei ma in
Italia è inedito

 

Occhi di ragazzina a Baghdad

 

Quando hai finito di leggerlo – purtroppo
ancora in lingua spagnola perché nessun editore italiano, almeno fino a questo
momento, ne ha scoperto la bellezza ed ha deciso di pubblicarlo in Italia –
questo romanzo di Gemma Pasqual i Escrivà, “Llagrimas sobre Bagdad”
ti tornano a mente quei versi bellissimi di Pablo Neruda: “venite a vedere
il sangue in strada a Madrid/Erano tanti, gente comune/La pura e semplice
umanità/Che cominciava un altro giorno qualunque/Giorni di sogni di lavoro e
speranze/Senza sapere che la volontà assassina di qualche mercante/Avesse
deciso che finisse là/Avesse deciso che doveva finir là”. Perché questo
romanzo per ragazzi, dedicato alla guerra in Iraq vista attraverso gli occhi di
una tredicenne di Bagdad, e raccontata ai suoi coetanei occidentali,?
struggente, pur nella semplicità della sua trama. Bagdad, primavera del 2003. I
cannoni di guerra minacciano la città. Erfan, ragazzina di tredici anni,
impersona le emozioni di tutti e di tutte. La sua unica passione è ballare,
“Il lago dei cigni”: lei sogna di diventare la Pavlova irachena. Vive
felice in famiglia, con i genitori, Bibi e la sorella minore Mawi. La guerra
arriva come un terremoto, e sconvolge la sua vita tranquilla. Fine delle
illusioni, Erfan è trasportata in un’altra realtà, dove la povertà è di casa:
sanz’acqua, senza luce, con una sola priorità, sopravvivere. Erfan impara a
resistere in questa nuova vita. Con il poco che trova in famiglia comincia a
fare succhi di frutta, e insieme ai suoi compagni va a venderli per le strade
del quartiere. Scopre l’importanza delle piccole cose, dell’amore. Imparerà a
non perdere la speranza: il suo Paese ritroverà la pace, e lei tornerà a ballare.
Perciò: “venite a vederlo il sangue in strada a Bagdad…”

http://issuu.com/ildomani/docs/03022009

http://www.gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/71-llagrimes-sobre-bagdad.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

I va començar la guerra…

0

va
començar la guerra, i va arribar la guerra

plena
de camions, pistoles i banderes,

el
foc dels sacrilegis, la sang sobre l’asfalt,

 

            Quan ets un nen, sembla que la vida
és molt llarga, que tot és inamovible, estable, que res no canviarà mai. Que el
teu destí està escrit pels teus avantpassats i tot continuarà impertorbable
fins a la fi dels temps. Però res més lluny de la realitat, res més lluny de la
maleïda realitat que ens va obrir els ulls aquell xafogós juliol del 1936, que
va vestir ma mare de negre per sempre i li va esborrar el seu meravellós
somriure. La felicitat és un miratge, l’alegria fugaç, la República efímera. Va
esclatar la guerra civil, el maleït Franco i els seus generals es van alçar en
armes contra els defensors de la llibertat. Va arribar la guerra plena de
camions, pistoles i banderes, el foc dels sacrilegis, la sang sobre l’asfalt.
Mon pare, fent honor al seu uniforme i als seus ideals, va partir al front per
lluitar pel futur del seu fill, pel futur del seu poble.

            Recorde perfectament el dia que va
marxar, cada paraula, cada pausa en la seua veu.

 

més…

          –Ara ets tu
l’home de la casa. Cuida de la mare i no faces entremaliadures.

            Mentre ell parlava jo m’encantava en
la seua cara, en cada gest, intentava retratar-lo en la meua memòria, malgrat
que amb el pas del temps ha estat una altra estampa la que ha perdurat per
sempre més en la meua ment.

            –Caterina, no vages a l’església, és
molt perillós. Val més que per una temporadeta no tingues cap tracte amb el
senyor rector.

            –Si no hi és, ha desaparegut, ben
igual que quan va guanyar la República –em vaig afanyar a dir.

            –Millor. I si torna, li recordes que
jo no estaré gaire de temps fora de casa, que continue sent el pare del Miquel,
no siga cas que quan torne tinguem un disgust.

            Semblava que el pare s’assabentava
més de les coses del que ens donava a entendre. Ella va fer com si no l’haguera
sentit, per bé que va comprendre perfectament el missatge del seu marit. Estava
molt afligida per la seua marxa, amb els ulls negats de llàgrimes, però
intentant mantenir la calma, volia que el pare se n’anara tranquil.

            –No et preocupes per nosaltres,
estarem bé. Ets tu qui s’ha de cuidar. Jo resaré per tu tots els dies.

            –No t’escarrassis amor meu, que el
teu Déu i jo ja fa temps que militem en diferents partits. Si vols ajudar, hi
ha molta feina aquí, a la rereguarda.

            –Digues el que digues, resaré per
tu.

            –Doncs, si insisteixes, li pots dir
que aquesta vegada no s’equivoque de bàndol, que pregunte al seu fill, que
sembla que era dels nostres.

            –Quines coses que dius –es va
escandalitzar ma mare.

El
pare va riure, amb aquell somriure ample, franc i clar que va fer que tot i les
diferències ella s’enamorara un dia bojament d’ell.

            I va marxar amb el seu uniforme de
la República, amb una maleta de fusta sota el braç i moltes il·lusions. Així va
ser com ma mare i jo ens vam quedar a soles. Les idees només alimenten
l’esperit i ella no va tenir altre remei que posar-se a servir a la casa d’un
empresari ric que tenia la dona tísica. Aleshores jo vaig passar a formar part
més que mai de la família del meu amic Vicent. La senyora Carme s’ocupava de
mi, mentre ma mare passava hores i hores fregant i servint en aquella casa.

            La guerra va canviar el paisatge del
poble, els nostres costums, les nostres vides. Un bon exemple va ser casa
Conole, el quiosc on passàvem les hores mirant les revistes, a poc a poc van
anar desapareixent. L’amo del negoci era petit, amb un guardapols. Anava pels
carrers anunciant els diaris, únicament les victòries republicanes, que encara
clamorejava amb més força quan passava pels carrers on hi havia la gent de
dreta. El Vicent, l’Harmonia i jo el seguíem, i repetíem les seues frases com
un eco. A ell li feia molta gràcia, i ens deixava ajudar-lo. Sempre em
preguntava per mon pare, li tenia una gran estima, m’infonia ànims explicant-me
les batalles guanyades.

            Jo deixava anar la meua imaginació i
me’l figurava amb el seu flamant uniforme intacte, pulcre, defensant la
República. Ben igual que els màrtirs que lluitaven contra els lleons, però
aquesta vegada no amb l’espasa sinó amb pistoles i metralletes. Com que el
senyor rector havia desaparegut i ja no m’inflava el cap amb les seues
històries, m’havia decantat obertament per la República, havia de fer honor al
meu pare. De tota manera no havia abandonat la dèria de ser papa. Havia
descartat fer-me policia, ja que patrullar pels carrers era una cosa, però anar
a la guerra eren figues d’un altre paner. A més a més era conscient que
aquestes dues vocacions eren molt difícils de compaginar. Encara que mon pare
m’havia deixat una porta a l’esperança en revelar-me que el fill de Déu era
republicà. Potser aquest era el meu destí: seria el primer papà burjassoter i
republicà de la història.

             Crec que va ser la Mercè Rododera qui va dir que als dotze anys es
perd la infantesa, a ella se li va morir el pare. Nosaltres érem testimonis de
com assassinaven un país, a sang freda, sense contemplacions, pam a pam, de la
manera més cruel, com un virus potent i contagiós que intentava aniquilar-nos
com a poble. No se n’adonàvem, vivíem ignorants d’aquesta possibilitat,
confiats que la raó sempre guanya. Però la malaltia feixista s’estenia pel
subsòl. Tant és així que ens va fer deixar l’escola, la por de les nostres
mares a les bombes i la necessitat de més braços a casa. La nostra tenacitat no
es va abandonar a la incultura i ens va portar a Shakespeare. Cada dia havíem
d’anar a dur el pa a uns oncles rics de la mare del Vicent.

            –De manera que la teua cosina també
és cosina de ta mare? –vaig interrogar el meu amic. Als pobles, aquests
embolics familiars hi eren ben naturals.

            –Sí. Son pare és oncle de ma mare i
sa mare és cosina de ma mare.

            –Val més que ho deixes córrer, no
entenc res. Aleshores, aquesta nena és la que té els llibres?

            –Sí. A més a més d’aquest petit de
tapes grogues, en té més, de poemes de García Lorca i de Machado.

            –I en català?

            –També: Mossèn Cinto, Teodor
Llorente, Josep Maria de Sagarra, Josep Carner.

            –N’estàs segur, que a mi també me’ls
deixarà.

            –És clar! Aquesta gent rica només tenen
els llibres per fer bonic a les prestatgeries.

            –Potser sí, però jo sóc un
desconegut.

            –Doncs jo et presente a la meua
cosina i assumpte solucionat. Ja veuràs que bonica que és. Però no te
n’enamores.

            El meu amic estava obsessionat amb
les faldilles, a mi em molestava la seua insistència. Jo no estava gens
interessat per cap dona, per a mi no tenia cap importància. Tal com deia ma
mare, tot al seu temps. Potser perquè en aquella època tant ella com jo estaven
convençuts que el meu destí estava escrit, per a disgust del meu pare. Seria
capellà i, per tant, les dones m’estaven prohibides.

            –Té nuvi, la teua cosina?

            –Espere que no, perquè a mi m’agrada
molt.

            –No sigues ase, Vicent, si és
família teua!

            –Sembla mentida que sigues tu qui em
diga això! O és que no saps que si pagues una dispensa a l’església és permès
casar-se entre cosins.

            –És clar que ho sé. Però amb
l’embolic familiar que teniu us eixiran els fills ximplets. Això m’ho ha
explicat mon pare, és el mateix que els passa als reis, que de tant de casar-se
cosins i germans els surten els fills tanoques.

            –Para el carro, xaval! Això que
acabes de dir no t’ho consent de cap manera. Perquè insultes els meus fills?

            –Quins fills? Tu no en tens, de
fills!

            –Els meus fills seran preciosos,
guapos, com son pare i sa mare.

            –I plens de pigues!

            Les discussions entre nosaltres
sempre acabaven degenerant de tal manera que es tornaven absurdes i plenes de
disbarats, però la nostra amistat era autèntica. Gràcies a la cosina del
Vicent, de la qual no va arribar a ser mai nuvi, va néixer el meu amor per
Shakespeare, que tant admire i estime. Recorde, ara, un volum molt petit que
tractava, fonamentalment, d’uns itineraris anglesos i parlava de Stratford on
Avon.

            Al
Vicent, aquest gust la lectura li va donar pas al gust per l’escriptura. Va
començar a escriure poesia amb un to combatiu. En aquell temps, tots confiàvem
a guanyar la guerra. Era temps d’esperança, una esperança combativa, que estava
present en tots els estaments de la societat. També era una bona manera
d’evadir-nos de la trista realitat i obrir pas a la fantasia.

Fragment “Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria”

http://www.gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/67-quan-deixavem-de-ser-infants.html


Publicat dins de General | Deixa un comentari

18 de juliol de 1936

0

«Hay que sembrar el terror, hay que dejar sensación de
dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensan como
nosotros.»

 

General Mola (19 de juliol de 1936)

 

 

Hi havia un fum de dones esperant la Maria
perquè els fera la classe de tots els dies i ella no es presentava, ja feia
hores que havia desaparegut. La Llíber havia anat a buscar-la però no havia
aconseguit trobar-la en lloc. La Mercè i l’Agnès estaven preocupades. Temien el
pitjor, que els falangistes hagueren anat a per ella, però no era provable,
aquell dia no s’havien deixat veure. Cap d’elles deia res, no s’atrevien a
expressar en veu alta els seus pensaments. Tot i que les condicions de vida en
aquell camp eren deplorables, el pitjor, el més terrible, eren el que els
feixistes anomenaven ruedas.
Consistien en la visita de falangistes, autoritats locals i comissions de
viudes, grups de dones que havien perdut els marits, els fills o altres
familiars, que arribaven al camp per intentar reconèixer algun dels culpables,
seguint el mètode de la desfilada, en la qual ningú podia estar segur de no
assemblar-se als culpables. Aquelles que resultaven identificades, les treien
del camp i ja no les tornaven a veure. Moltes nits, comandos de Falange de
diversos pobles entraven al camp amb una llista dels seus veïns desafectes i si els trobaven els
afusellaven allà mateix.

més…

Elles ja havien
viscut un episodi semblant al cinema Ideal, és per això que patien tant per
l’amiga.

            Van passar moltes hores fins que va
aparèixer la Maria, exultant, feliç, feia molt de contrast amb el semblant
preocupat de les seus amigues.

            –Fa
hores que et busquem! On t’has ficat? –li va preguntar la Mercè.

            –És
viu, el meu Ferran És viu! Hi he parlat i tot! –explicava contenta.

            –No
saps com me n’alegre.

            –Mercè,
jo ja em pensava que me l’havien matat. Avui, a primera hora, quan els soldats
estaven desdejunant-se, com cada matí, m’he apropat silenciosament als
filferros que ens separen del lloc on hi ha els homes, he repetit com cada dia
tres vegades el seu nom, i quan ja m’havia donat per vençuda, en fer mitja
volta he sentit que algú em cridava anomenant-me Tarongina, que és com sempre
m’ha dit el meu Ferran. M’he apropat més a la tanca i l’he vist, prim, vell,
però amb la mateixa mirada que va fer que me n’enamorara, als ulls encara hi
havia la cendra viva de la seua estima. No l’he pogut abraçar, només contemplar
i a distància, però ens ho hem dit tot. A crits, hem quedat cada dia a la
mateixa hora.

            Les
dues dones es van fer una llarga abraçada. La Maria tenia moltes ganes de
parlar, de sortir del seu anonimat, de ser una persona amb passat i futur,
d’oblidar-se per uns moments d’on es trobava i trencar aquell silenci asfixiant
que no la deixava respirar.

            –Recordes,
estimada Mercè, quan vam proclamar la República a la ciutat de València? Els
blasquistes vam ocupar l’ajuntament al capvespre i vam nomenar Vicent Marco
Miranda alcalde accidental. Jo era una de les seues secretàries en aquella
època. Portava molts anys fent de mestra i vaig voler provar una cosa nova,
m’havia picat el cuquet de la política. Tot i que el meu home era comunista i
no li va fer gens de gràcia que jo em decantara cap al blasquisme, la veritat
és que jo no em considerava cap conservadora, els ideals eren bons i una bona
amiga em va aconseguir el lloc de secretària. A mi m’agradava Blasco Ibáñez i,
és clar, era republicana, així que de seguida em van agafar, això demostra
clarament quin tipus de moviment era, però jo no me’n vaig adonar fins alguns
anys més tard.

            »Va
ser un dia molt atrafegat, anaven i venien les felicitacions. Francesc Macià
ens va adreçar un telegrama. És curiós recorde fil per randa el que deia: «En
aquesta hora solemne de lliberació, des de la presidència de la República
Catalana, que ha d’estructurar en col·laboració amb les altres nacionalitats
d’Ibèria la federació de pobles lliures, em plau d’enviar al poble valencià,
unit a Catalunya per gloriosos vincles històrics de sang i de llengua, la meva
salutació cordialíssima.» Semblava que amb un dit tocàvem el cel, que aquell
estat de felicitat no acabaria mai.

            »Malauradament
va arribar aquell trist i penós dia del Pronunciamiento,
un cop d’estat fracassat que va esdevenir en aquesta maleïda guerra civil. Jo
feia ja dos anys que havia abandonat la política, els ideals anaven acompanyats
de molta burocràcia i jo sóc una dona de acció no de despatx. A més a més, el
meu home em va obrir els ulls. Vaig tornar a l’ensenyament. Ens havíem
traslladat a viure a Alcoi, i es pot dir que el Ferran i jo érem feliços amb la
nostra nova vida. Però aquesta felicitat va quedar completament truncada el 18
de juliol del 1936, quan per la ràdio ens vam assabentar de l’amarga notícia.
No podíem quedar-nos de braços plegats davant aquest atac feixista, havia
arribat l’hora de passar a l’acció. Bé, el que de veritat volia encetar aquesta
via era el meu home, jo el considerava massa vell per a agafar les armes, però
no podia queixar-me, mai s’havia clavat en les meues opcions polítiques i ara
li tocava a ell, n’estava profundament convençut. Vaig decidir seguir-lo; si
moríem, moriríem junts. Nosaltres érem uns privilegiats, no teníem fills, així
que ens vam unir a la primera columna valenciana, formada a Alacant i a Alcoi.
D’aquesta manera, aquest tros d’àvia de seixanta anys es va convertir en
miliciana, potser la més vella. No va ser fàcil que m’acceptaren, de bon
començament hi havia moltes reticències, però eren quatre braços, dos meus i
dos del meu home, i no podien escatimar amb gent. Vam marxar per la carretera
de Villena-Almansa-Chinchilla contra la guarnició revoltada d’Albacete, que es
van rendir. Aquesta va ser la nostra primera victòria.

            »Per
mi va ser tot un alliberament com a dona, havia assumit un rol que pensava
inaccessible. Però el coratge, la tenacitat i la dedicació de nosaltres les
milicianes no van ser suficients perquè acceptaren donar-nos un rol militar.
Tampoc no vam aconseguir evitar el descrèdit creixent que ens envoltava. Un cop
desacreditada la nostra imatge, vam ser obligades a retirar-nos a la rereguarda.
Va ser una decepció molt gran veure’ns de cop i volta relegades. “Homes, cap
als fronts de guerra; dones, a la rereguarda” va ser un eslògan comú entre les
mateixes dones de diferents ideologies polítiques. Però hi vaig accedir, de
tota manera era massa gran per a fer el soldat.

            »Ferran
va continuar en la milícia i jo em vaig traslladar altra vegada a la ciutat de
València, on feia de tot, des de construir una barricada, curar els ferits,
organitzar treballs d’assistència als infants, cosir uniformes, teixir jerseis,
qualsevol cosa que se m’oferia per a ajudar les persones que estaven al front.

            »Tot
i estar envoltada de companyes, em trobava molt sola sense el meu Ferran. Cap
al mes de març ja es veia a venir que les coses no anaven bé, la gent ja
començava a abandonar València en cerca de l’exili. Jo no pensava marxar sense
ell, tot i que era conscient del perill que corria a causa de la meua activitat
en favor de la República i la llibertat. Fins que no va venir a buscar-me el
meu company no vaig abandonar la ciutat. Però va ser massa tard, no vam
aconseguir pujar a cap vaixell, ens van atrapar en aquella ratonera del port
d’Alacant. Allà va ser on pensava que havia perdut per sempre el meu estimat
Ferran, però avui ens hem tornat a retrobar, ens separen a penes uns centenars
de metres envoltats de filferros, però sé que és viu i estem junts sota el
mateix cel.»

            Les dones
es van tornar a abraçar. La Mercè no va poder evitar les llàgrimes.

            –Prou xerrameca que ens espera una
classe! –va dir de sobte la Maria, que tenia una capacitat enorme per a
sobreposar-se de les emocions i es va dirigir cap al grup de dones que, tot i
les hores que feia que l’esperaven, no havien desistit.

            La
Mercè no la va seguir, va començar a caminar silenciosa, pas a pas com un
autòmat cap on hi havia els homes. Va aconseguir arribar a la vora dels
filferros, ningú es fixava en ella, els soldats no la van detenir. Va mirar
fixament aquells homes malmenjats que romanien asseguts a terra per centenars.

            –Josep
Palau! –va cridar el nom del seu marit tres vegades.

Silenci, silenci aclaparador. No va rebre cap
resposta. Va mirar al cel i després a l’horitzó. Sabedora que no tornaria a
veure el seu company mort al front, sabedora que no tornaria a sentir la seua
veu, ni a sentir la seua calor en el seu cos. I una enorme tristesa va inundar
la seua ment. Derrotada, trista, apagada, va tornar pas a pas a retrobar-se amb
la seua néta, el seu únic consol, el seu motiu per a continuar vivint.

 

Fragment de L’últim vaixell

http://www.gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/64-lultim-vaixell.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Spagna campione del mondo? grazie alla Catalogna!

0

BARCELONA (Catalunya) – La
Spagna è campione del mondo di calcio. Per la prima volta nella propria
storia, le furie rosse vincono la massima competizione calcistica
planetaria e bissano il successo agli Europei di due anni fa. Ma la
vittoria è davvero spagnola? Ben cinque undicesimi degli uomini titolari
di Del Bosque sono catalani, giocatori della Selecció. Puyol (nella foto), Busquets,
Piqué, Capdevila, Xavi sono titolari inamovibili nelle furie rosse, ma
anche nella nazionale del
Principat. Sei undicesimi se consideriamo anche Raül Albiol che, come valenciano, rientra nei
Paesi Catalani e, perciò, nella
Selecció.

més…

In
panchina, ma non meno importanti, troviamo il portiere dell’Fc
Barcelona Valdés e, soprattutto, Cesc Fàbregas.

Una squadra catalana al servizio della
federazione spagnola. Una nazione catalana al servizio di uno Stato
oppressivo come quello spagnolo. Sabato quasi due milioni di catalani
sono scesi in piazza a difesa dello Statuto della Generalitat, bocciato
fascisticamente dal governo iberico perché considerava
nazione il popolo catalano e la llengua
catalana
prima lingua e il
castigliano seconda, e chiedendo a gran voce l’indipendenza di questa
terra oppressa da quasi tre secoli. Nessuno scontro, nessun ferito,
nessun coro offensivo contro la Spagna, ma grida per la libertà di
Catalunya. Nessuna bandiera spagnola bruciata.

Ieri notte, invece, 75mila tra spagnoli,
turisti e catalani si sono ritrovati nelle varie piazze di Barcellona,
chi a tifare per la Spagna, chi a ‘gufare’ contro le furie rosse. In
20mila hanno festeggiato la vittoria iberica, devastando il centro di
Barcellona e procurando 74 feriti, di cui 22 in condizioni serie. 21
persone sono state arrestate. Bandiere catalane bruciate al grido ‘Puta
Catalu
ña’. Questa è la grande
differenza di civiltà tra i catalani e gli oppressori spagnoli.

Ma tornando al calcio, la scena più bella, a
parte il bacio di Casillas alla fidanzata giornalista, è quella di
Puyol con la
senyera,
la bandiera catalana, che canta
Catalunya, Catalunya! mentre gli altri cantano per la Spagna e
Xavi che segue il suo (nostro) capitano nel giro d’onore con la Coppa
del Mondo abbracciata dalla
senyera. La Spagna ha vinto grazie alla Catalogna.
Quella di ieri è l’ennesima dimostrazione che senza la Catalogna la
Spagna non sarebbe nulla. Nello sport, come nell’industria,
nell’economia, in tutto. Senza Catalogna, la Spagna sarebbe un Paese in
via di sviluppo.

Ma calcisticamente parlando, il ct della Selecció Johan Cruyff si starà già fregando le
mani: tra le proprie dita ha un tesoro inequivocabile. E nel frattempo
sul sito
www.seleccions.cat è
possibile partecipare alla petizione per richiedere alla Fifa di far
partecipare la Catalogna alle qualificazioni mondiali in vista di
Brasile 2014.
Nosaltres som una nació, nosaltres decidim!

m.gargini@iltoscano.org

Il Toscano
http://www.iltoscano.org/spagna-campione-del-mondo-grazie-alla-catalogna

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Joan Fuster i els estatuts

0

«Tots som “història”, i algú, en observar-nos
com a història, haurà de sospesar si les “fonts” són útils o no. Els pergamins
carolingis de Raimon d’Abadal són un extrem; l’altre, avui, quin extrem és?
Unes eleccions? Un simulacre idiotament regionalista d’una Generalitat
enganxada a Madrid? Bé: tot això serà “història oral”: les motivacions
electorals, els records de les trinxeres i dels calabossos, l’estraperlo i els
seus
cupos, la poesia lírica
autòctona i “
el catalán, lengua de la burguesía”, i les associacions de veïns, i els cantats que excitaven auditoris,
i les càtedres, i els botiguers, i els immigrants, i…

La “història”, demà… I demà, la “història” encara no
serà “història”. Serà política.
»

 

Hem
d’aprofundir en la història, aquesta història de Joan Fuster, que és política,
per poder parlar de l’Estatut.

més…

 

Sense
tenir en compte els antecedents de la Segona República, i només limitant el
nostre camp d’observació als darrers seixanta i a la transició democràtica
espanyola, no hi havia res que poguera desmentir l’existència comprovada i
persistent d’una voluntat autonòmica al País Valencià, una voluntat que
responia a una necessitat objectiva d’autogovern, sentida i constatada pels
sectors més conscients dels nostre poble, pels més decididament oposats a la
seua desaparició.


Els anys
60 i 70 foren decisius, la contribució de Joan Fuster en el procés de
recuperació identitària va ser cabdal. N’hi ha prou amb destacar la repercussió
que entre les noves generacions progressistes va tenir Nosaltres els valencians (1962), considerat clau en el procés de
recuperació nacional i punt de partida de la introspecció valenciana moderna.
Fuster va saber dotar el valencianisme d’uns plantejaments intel·lectuals i
cívics coherents, que després van servir per acostar el missatge nacionalista a
les noves capes emergents urbanes i comarcals i, fins i tot, a sectors de la
classe obrera organitzada. El gran encert de l’obra fusteriana va estar en la
immensa autoestima que va proporcionar a la intel·lectualitat i als polítics
valencians de l’oposició al franquisme en un moment històric d’orfandat cívica.
Gràcies a aquest esforç, al final de la dècada dels 60, “fer país” era ja
sinònim d’oposició al règim, d’alliberament nacional i de lluita per la
democràcia.

 

Pel
desembre del 1969, la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya
afirmava en la seua declaració constitutiva, entre altres punts programàtics,
el “restabliment de l’Estatut Autonòmic de Catalunya de l’any 1932, com a base
de partida perquè el poble català pugui decidir lliurement el seu futur,
reivindicant també el dret que a l’autodeterminació tenen la resta dels pobles
de l’Estat espanyol”.

 

El nostre
il·lustre veí de Sueca tenia una opinió ben clara sobre aquesta afirmació. Anys
més tard, en l’article «El problema de sempre», ho deixa escrit. Us en faig
cinc cèntims:


«[…] No l’he trobat en les
meues consultes, ara, i tant se val. M’hauria agradat començar aquest paper amb
una “catalanada” puríssima que traduís això:
Aún no asamos, y ya pringamos.
Perquè la cosa s’ho val. Seria la millor manera d’encetar un comentari a
propòsit de l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia, que, a Sau, ha redactat una
colla de “catalunyesos”. Aquests senyors, intoxicats per l’eufòria
constitucionalista, han redactat un paper que, en alguns punts, ja ha estat
denunciat com “anticonstitucional”. La denúncia, l’ha feta el senyor Martín
Villa, que és ministre de no-sé-què, però molt important a Madrid i amb molts
amiguets a Barcelona.[…]

Un cert tipus d’imbecil·litat periodisticopolítica ha fet
córrer la veu que el pròxim Estatut catalunyès del 79 o del 80 serà més
“generós” que el del 32. El del 32 fou una merdeta: d’acord. Però el que ens
espera com a model a la Catalunya-estricta-eufòrica, que repercutirà als altres
Països Catalans, no serà ni tan sols una ombra del que fou la misèria del 32.
Tots els que han dit el contrari, o són burros, o van de mala fe. […]

L’Estatut de Sau, passat pel tamís de les “Cortes españolas”, esdevindrà tan
mediocre com el del 32, o més. En part perquè Tarradellas no és Macià, i en
part perquè les “condicions objectives” tampoc no són les mateixes. De moment,
Martín Villa ja s’ha acalorat:
pringamos,
segons sembla, abans d’
asar. I si
això passa a l’àrea catalunyesa, on el ressort “nacional” encara és important,
què serà al País Valencià, què a les Illes? Sempre hi haurà un reducte de major
o menor “indocilitat” de Salses al Segura i de Fraga a Maó. No suficient per a
guanyar eleccions, encara. Però si bastant per a fer la punyeta a qui siga: a
Suárez, a Martín Villa i a Tarradellas, que, des de l’òptica perifèrica
catalana, tots ens semblen uns i els mateixos… L’Estatut del 79 entropessarà
amb idèntiques interferències dels partits centralistes, que són tots els
poderosos. Tant els de dreta com els d’esquerra: perquè, espanyolistes, no han
assumit encara i com cal el “fet nacional català” en la seua entera dimensió. I
embolicaran la troca.
»

 

A la
primeria de la dècada dels 70, quan el règim va començar a esgotar-se colpit
per la modernització econòmica i social oberta pel desenvolupament, el moviment
opositor i, a dins seu, el valencianisme polític eren ja una realitat. En el
camp específicament nacionalista les opcions més significatives foren el Partit
Socialista Valencià, la Unió Democràtica del País Valencià, Germania
Socialista, els Grups d’Acció i Reflexió Socialista, el Partit Socialista del
País Valencià i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països
Catalans. La voluntat d’autogovern era cada vegada més clara, i va quedar plasmada
en una literatura relativament àmplia formada per tota mena d’articles i
monografies, per una abundant documentació puntual (declaracions, discursos,
debats, conferències, et.), per alguns estudis tècnics i per un seguit
d’avantprojectes d’Estatut, elaborats per les forces polítiques més diverses
del país.

 

L’any 1972
es va crear la Taula Democràtica del País Valencià. La Taula postulava –llegisc
literalment– “la promulgació d’un estatut autonòmic el qual situe al País
Valencià en condicions similars a les que obtinguen les altres regions
històriques i diferenciades de l’àmbit de l’Estat espanyol”. Més o menys com la
famosa clàusula Camps.


El 29 de
juliol de 1974 es constitueix la Junta Democràtica d’Espanya, i en la seua
declaració pública, presentada l’endemà a Madrid i a París, inclou com un dels
seus objectius “el reconeixement, sota la unitat de l’Estat espanyol de la
personalitat política dels pobles català, basc i gallec, i de les comunitats
regionals que ho decidisquen democràticament.

Aquesta
declaració va despertar recels en els polítics valencians de la clandestinitat,
especialment en els integrants d’aquella primera Taula.

 

Des que es
va constituir la Junta Democràtica d’Espanya, la seua filial valenciana
constituïda l’1 de maig de 1975, presidida pel professor Manuel Broseta, amb
José-Antonio Noguera Puchol i el PC del País Valencià, postulava l’autonomia de
bascos, catalans i gallecs, perquè entenia que demanar des del principi
l’autonomia valenciana i la de les altres regions podia dividir l’oposició
democràtica i crear, a més a més, dificultats per a qualsevol negociació amb el
poder establert.

 

La Taula
només integrava partits polítics, no admetia personalitats independents per més
prestigioses que foren. Per això, i per impuls de Vicent Ventura, es va
plantejar la necessitat de crear una plataforma que redactara un projecte
d’estatut que servira per a l’autogovern dels valencians, i per subratllar la
voluntat dels partits autonòmics valencians de donar prioritat a l’autonomia.

 

Aquesta
comissió pro Estatut, després de dues o tres sessions anteriors, va quedar
convocada per al dia 24 de juny de 1975 a la Casa d’Exercicis Espirituals de la
Puríssima d’Alaquàs. La reunió va ser interrompuda a les 18.30 hores per la Brigada Político-Social o policia
política, pistola en mà, al crit de: «Todos
quietos, policia! Las manos sobre la mesa!
».

 

Van
detenir els Deu d’Alaquàs i els van imputar d’un delicte d’associació il·lícita
perquè segons el jutjat la reunió tenia «la
finalidad de constituir el Consell Democràtic del País Valencià, denominación
en esta región levantina de la llamada Junta democràtica, con ánimo de crear un
gobierno autónomo en esta región encontrándoseles a uno de ellos escritos
clandestinos
». El jutge evidentment no coneixia la realitat política
clandestina valenciana, ja que confonia «Consell» i «Junta», quan eren dos
organismes unitaris diferenciats i distanciats. A més a més, l’objecte de la
reunió no era crear cap govern autònom sinó redactar un projecte d’Estatut
d’Autonomia pel País Valencià.

 

El Consell
Democràtic del País Valencià, que va substituir com a organisme unitari la
primera Taula, es va constituir l’agost del 1975, i era integrat pel PSPV,
UDPV, PSOE, Partit Carlí, MCPV, UCE, PSAN, USO i UGT. Les seues decisions s’adoptarien
amb el vot favorable dels dos terços dels seus membres. En el seu si es va
constituir una Comissió Tecnicopolítica per redactar un avantprojecte d’Estatut
d’Autonomia que recollira i continuara els treballs iniciats pels Deu
d’Alaquàs.

 

L’autonomia
era postulada per tots els grups polítics democràtics que s’organitzaven a les
acaballes del règim franquista, i fins i tot es percebia una certa carrera
competitiva per ser els primers a donar a conèixer els seus avantprojectes
estatutaris.


Amb els
darrers anys de la dictadura i els primers del règim democràtic, especialment
els de l’anomenada «transició», el compromís civil de Fuster va esdevenir més
declarat que abans, a favor de les possibilitats que el canvi de règim
previsiblement obriria. Així, va impulsar la redacció d’un projecte d’Estatut
d’Autonomia per al País Valencià (simbòlicament datat a Elx i que rep el nom
d’aquella ciutat). Us en faig un tast:

 

Article 1:
El poder del País Valencià emana del seu poble.

Article 4.
La llengua pròpia dels valencians, la llengua catalana, és l’idioma oficial del
País. Els ciutadans de parla castellana tenen, tanmateix, el dret
d’utilitzar-la davant totes les autoritats i oficines… A les comarques de
llengua castellana fruirà el català de cooficialitat.

Article 9.
El País reconeix al seu si la personalitat cultural i la igualtat
politicoadministrativa de les comarques castellanoparlants… Tot i això,
gaudeixen les comarques susdites del dret d’unir-se a les entitats territorials
contigües al País Valencià a les quals són afins culturalment o històricament.
Si una comarca volgués exercitar el dret d’unió, caldrà que ho proposen la
meitat més un dels seus ajuntaments, havent-ho de decidir la població en
plebiscit per una majoria de dos terços del cens electoral.

Article
10. Quedant sempre estalvi la personalitat politicoadministrativa del País
Valencià, podrà aquest mancomunar-se amb el Principat de Catalunya i les Illes
Balears per a l’exercici d’una o més de les competències estatutàries. Podrà
també arribar a federar-s’hi si el Parlament Valencià ho aprova i el poble ho
ratifica en plebiscit per majoria absoluta.


En aquesta
línia, l’Estatut d’Elx establia que les matèries que foren competència de
l’estat serien executades administrativament per la Generalitat; que serien
competències exclusives d’aquesta l’ensenyament, el dret civil, la legislació
laboral i seguretat social, la sanitat, l’organització dels tribunals de
justícia, els serveis d’ordre públic, etc.; i també que el president de la
Generalitat podrà prendre part en el Consell de Ministres de l’estat espanyol
quan es tracte de qüestions que afecten especialment els interessos valencians;
existirà un Tribunal de Cassació valencià amb jurisdicció suprema sobre
matèries de dret privat, administratiu i penal, i també en la declaració de
constitucionalitat de les lleis de la Generalitat respecte del seu Estatut
d’Autonomia; podrà dissoldre’s el Parlament. La Generalitat liquidarà i
recaptarà la totalitat dels impostos, i una part dels dits impostos els remetrà
a l’estat, quedant-se la resta per a si. Se suprimiran els governadors civils,
i quedant sempre a estalvi la personalitat politicoadministrativa del País
Valencià, podrà aquest mancomunar-se amb el Principat de Catalunya i les Illes
Balears per a l’exercici d’algunes competències estatutàries, i fins i tot
podran també federar-se si el Parlament valencià ho aprova i el poble ho
ratifica mitjançant un plebiscit per majoria absoluta.

 

La
consolidació de la via reformista a les primeres eleccions democràtiques, el
juny del 1977, i l’aprovació, el desembre del 1978, de la Constitució
espanyola, van dibuixar al País Valencià un mapa polític hegemonitzat pel PSOE
i per l’escàs protagonisme dels partits nacionalistes. Tot i que la qüestió
nacional havia aconseguit interessar un ampli sector social, sobretot entre
l’esquerra, que va afermar la lluita per l’autogovern participant en
manifestacions, com ara la convocada el 9 d’octubre de 1977 a València, amb més
de mig milió de persones.

 

Fuster ens
dóna l’opinió sobre aquesta multitudinària i famosa manifestació: «Cal ser “unitari”, naturalment. Ja ho
comprenc. M’he passat la vida fent d’“unitari”. Però dins d’uns certs límits,
dins d’uns límits diàfans: els del pacte, no els del
quid pro quo. Un “pacte” suposa unes premisses –mínimes–
comunes. Sense unes “premisses comunes” ben sospesades i segures, qualsevol
operació mancomunada és una bestiesa. El 9 d’octubre, confús i contradictori,
va ser un acte d’afirmació “valenciana” sense precedent. Qui ho negaria? Però
confús i contradictori. No tots els qui diuen “autonomia, autonomia!” diuen
realment “autonomia!”. Ni la ficció d’una “autonomia· equival a les necessitats
viscerals –perdó per l’adjectiu– d’un autèntic “nacionalisme
”.»

 

La
constitució, el 1978, d’un Consell Preautonòmic presidit pel socialista Josep
Lluís Albinyana va obrir la iniciativa política a favor d’un Estatut amb
garanties des de la consideració del País Valencià com a nacionalitat
històrica. Els tres projectes redactats els primers anys de la transició havien
insistit en aquesta consideració. Aquests, juntament amb els de la Segona
República, podien servir com a antecedents històrics per a la redacció
definitiva d’un Estatut per part del Consell Preautonòmic.


El
pessimisme de Fuster és evident en el seu article «Una preautonomia més»: «El pròxim “Consell” es prendrà seriosament
la seva funció articuladora, excitant i nacionalitàriament agressiva, o es
convertirà en una broma colossal. I la broma és el que menys importa: afectarà
el grupet dels parlamentaris. El més probable és que, com a conseqüència
d’aquesta hipotètica dimissió o apatia “preautonòmica”, es disparin els
radicalismes. Jo sóc “radical” en aquest terreny, i no m’espanta
l’eventualitat. Però es perdrà “un tren”: l’immediat. El “contingut” de la
preatuonomia serà nacionalista, o ni tan sols hi haurà “preautonomia”. El meu
pessimisme és total.
»

 

La
Constitució del 1978 articulava dues vies d’accés a l’autonomia: l’article 143
i el 151. Des d’un primer moment, el Consell d’Albinyana va intentar aconseguir
l’autonomia per la via del 151, que era molt més ràpida i concedia més
competències. El procés, però, es va desenvolupar enmig de la Batalla de
València, centrada en els símbols i en les institucions. Lluita ideològica i
violenta, protagonitzada pels grups anticatalanistes i feixistes, promoguda per
la dreta més conservadors de la UCD i encoratjada per sectors residuals del
franquisme, que van utilitzar els sentiments populars per malbaratar el
prometedor plantejament de la qüestió nacional per part de l’esquerra i per
desacreditar el precari organisme autonòmic.

 

Fuster, en
l’article «El cas valencià», reflexiona sobre aquest assumpte: «El fet és que, al País Valencià actual,
pul·lulen unes minories que s’afirmen nacionalment “catalanes”: sense
dissimulacions. A les quals m’hi apunto, si és que cal apuntar-s’hi. No és cosa
de “partits”: és una opció que va per damunt i per sota d’altres militàncies. A
mi, personalment no m’agrada que em diguen “catalanista”, ni “valencianista”,
ni res amb sufixos. Jo sóc un modest individu de Sueca que parla català i que
se sent nacionalment català. I sóc tan valencià –si “valencià” significa ser,
no un faller de la capital, sinó un habitant del País Valencià, de poble– com
el que més. I, com jo, els altres: els molts, els moltíssims altres. Que això
molesta la clique dels jerarques feixistes? Què hi farem! Bon profit que els
faci… Avui, al País Valencià, dretes i esquerres, han de comptar amb aquest
“nacionalisme català” dels valencians. Els agradi o no. A uns sectors, fins i
tot d’esquerra o de simulació esquerrana, no els deu agradar. Però els uns i
els altres, amb el risc de fer-se còmplices, i ja es veurà què són, com podran
“suprimir-nos”? Si es consideren “demòcrates” –qui?–, ens hauran de “tolerar”,
en comptes de vessar sobre nosaltres, en qualsevol festa regular, el complet
utillatge repressiu de la policia. Han d’acceptar-ho, moros i cristians, al
País Valencià: acceptar-nos als valencians-catalans. Ens trobaran en qualsevol
cantonada per donar testimoni de la nostra raó. Si som “quatre gats”,
paciència. Serem valencians com la resta, i amb l’afirmació catalana. Ens poden
colpejar, multar, coronar-nos d’infàmia. És igual. De moment, els mamuts de la
“valenciana” han fet tot el possible per afligir-nos. Els feixisme amb diarrea.
Una brutícia que s’ha de suportar…
»

 

S’estava
elaborant un Estatut en un clima de progressiva autodestrucció de la UCD,
d’ascensió de la dreta, d’AP i d’UV, d’harmonització de les autonomies i de
clar retrocés de la democràcia.


Finalment,
en el marc posterior al cop d’estat del febrer del 1981, Fuster ens en fa una
reflexió molt interessant en l’article «L’“Operación
Valencia
”»: «Mereix l’episodi el
títol de “
Operación Valencia”? Segons
tots els informes coneguts, només València quedà sumida en la perplexitat de la
fantasia sediciosa. L’element realment decisiu es desenvolupava a Madrid. I no
a l’hemicicle del Congrés precisament. El que va succeir a l’edifici solemne de
la Carrera de San Jerónimo, amb els documents televisius a mà, no passà de ser
una anècdota banal. Només haurà estat una oportunitat per a avalar la dreta
parlamentària. D’ara endavant –molt m’ho tem–, tota l’angoixant fauna
reaccionària es considerarà com una Marianita Pineda salvada del patíbul per un
atzar providencial. No caldrà citar noms. Quan escric aquestes línies la trampa
ja ha quedat tancada, i hi ha convocades grans manifestacions “unitàries” en
defensa de la Constitució i de tot això. Algú fa l’idiota, i jo ja sé qui és.
»

 

Com us
deia, finalment, en el marc posterior al cop d’estat i de la progressiva
implantació de l’estat de les autonomies consensuat a Madrid, UCD, PSOE i PCE
van redactar i aprovar, el 30 de març de 1981, el projecte d’Estatut
d’Autonomia de Benicàssim. Un Estatut que, malgrat tenir mancances notables en
matèria de símbols i de competències i, fins i tot, negar la consideració de
nacionalitat històrica, fou tramitat d’acord amb les previsions de l’article
143 de la Constitució.

 

Però el
clima de crispació al País Valencià anava creixent. L
’11 de setembre de 1981, el domicili de
Fuster va sofrir un atemptat amb bomba que va causar importants destrosses a la
biblioteca i a l’arxiu. El mateix Fuster, en l’article «Bomba va i bomba ve»,
reflexiona sobre aquest fet: «Al País
Valencià hem pogut observar com una determinada línia de violències, encara
esporàdiques, ha estat propiciada i fins i tot estimulada per “algú”. Hi tenen
el terreny preparat per mística o per la història que cultivà el franquisme, i
hi han trobat complicitats inconfessables, silencis significatius, consells
indirectes, complaences òbvies. I què dir d’aquelles declaracions farisaicament
adornades de repudi, però que sovint acaben ensenyant l’orella amb fórmules de
l’estil “ells mateixos ho han provocat” o –cautelosament apuntant– “ho tenen
ben merescut”? No ens hem d’enganyar. Jo no em deixe enganyar, almenys. Si les
bombes de Sueca haguessen tingut l’èxit que esperaven, unes molt concretes
alegries s’haurien formalitzat. Érem un àmbit relativament tranquil: no volen
que ho siga. Intenten suprimir per la força bruta allò que pertany a l’àrea de
la raó, del debat seré. Les “anècdotes” varien en la transcendència o en la
impunitat, però conflueixen en el sentit.
»

 

Finalment,
l’Estatut va ser aprovat pel Congrés dels Diputats, el 28 d’abril de 1982. Un
fet com a conclusió de tot el procés: quan durant la transició es va fer
paradigmàtica l’afirmació «sense Generalitat no hi haurà democràcia», es
parlava òbviament d’una autonomia i d’unes institucions valencianes
d’autogovern –la Generalitat– ben diferents de la que ens va arribar de Madrid
el 1982 amb l’aprovació de l’Estatut.

 

Com va dir
Fuster: «La població subalterna aguantarà
l’Estatut com aguanta el codi civil, la llei hipotecària, el codi de comerç, la
Constitució, el codi penal, i qualsevol ordenança municipal. Serà millor que ho
pensem i repensem. No ens han deixat l’oportunitat –“ells”– de fer campanya
contra l’Estatut (el de Benicàssim o el de Madrid). Aquest cagalló legislatiu
pot ser més nefast que el Decret de la Nova Planta…
»

 

Des de les
clares i rotundes reivindicacions contingudes en l’Estatut d’Elx fins al
document aprovat per les Corts espanyoles, hi ha tot un camí sembrat de
renúncies, d’abandonaments i de maniobres d’adaptació a una realitat estatal en
la qual els valencians –encara que els legisladors no ho vulguen admetre–
seguim sent ciutadans de segona categoria, en comparació amb els del Principat,
Galícia, el País Basc o fins i tot Andalusia.

 

L’Estatut
resultant va ser el fruit d’una sèrie inacabable de malaurades operacions
polítiques dirigides globalment a buidar el procés autonòmic dels continguts
populars, reivindicatius i democratitzadors que va arribar a tenir amb la
recuperació de les llibertats.

 

A través
dels pactes, els estats majors d’AP, UCD, PSOE i PCE van generar una política
autonòmica cada vegada més aliena als problemes reals, cada volta més girada
d’esquena al poble valencià. El resultat obvi d’això va ser l’escepticisme, la
indiferència i la frustració, úniques respostes que moltíssims valencians
donaren a l’aprovació parlamentària de l’Estatut.

 

Pactes que
vam pagar molt car, com ens va advertir Fuster en l’article «Aprensions a
propòsit del “pactisme”»: «Jo només
voldria advertir, ara, que, en la història de la Catalunya estricta, i en la de
tots els Països Catalans, cada “pacte” ha estat una claudicació, i que tot això
del “pactisme” com a mecanisme polític és i serà una burla. “Pactar” és
“perdre”: sempre. Malgrat els aparents avantatges provisionals.
»

 

Després
d’haver traït els acords del Compromís Autonòmic del 8 d’octubre del 1978 i
l’acord de Morella, del gener del 1978, a més de la promesa d’obtenir una
autonomia del màxim nivell –segons la Constitució– i tan ràpidament com fóra
possible, la UCD, el PSOE i el PCE van fer el «pacte de Benicàssim», l’abril
del 1981, que va marcar l’acceptació per part de socialistes i comunistes de la
política neocentralista de la UCD, coincidint amb la concertació entre Calvo
Sotelo i Felipe González per a l’àmbit estatal.

 

El motiu?
Potser el tema de la por, com diu Fuster: «Les
ambigües “esquerres” valencianes encara depenen d’una conformació “franquista”:
tenen un cert franquisme “interioritzat” i per això són tan suaus quan pacten
amb les “dretes”. Per por, per la por? La por comença a Madrid. Tot comença a
Madrid. I jo no diré mai que siga una por injustificada, si hi ha pel mig
alguna Capitania General. Però si ens resignem a la por, mai no alçarem un gat
per la cua. I si, al final aquest monstre juridicopolític que és el “Consell”,
que les esquerres convencionals avalen, fa el joc antivalencià a què estava
acostumat des que els socialistes van fer abdicar Albiñana, no recuperara una
imatge de decència i de dignitat (i no el recuperarà), quin entusiasme
“autonomista” pot despertar? La UCD amb la col·laboració del PSOE, i l’ajuda
del PCE, han desacreditat el “Consell”. Tots en són culpables. El “Consell” fa
riure. La combinació feixita-imbècil-esquerrana-analfabeta,, presidida per les
galtes porcines de Monsonís, no mereix cap respecte… I per por, per la
tremenda por ambiental…
»

 

Tanmateix,
la UCD no va tenir prou amb aquesta acceptació i encara va imposar nous
retrocessos als altres dos partits parlamentaris, mentre anava col·locant-se
claríssimament en les posicions d’Alianza Popular. Algun dia caldrà explicar
com ha estat possible que una organització que el 1979 no va obtenir cap
diputat al País Valencià es trobara amb un Estatut que recollia totes les seues
posicions d’aleshores: continguts idiomàtics, identitaris i institucionals que
l’any 1976 van defensar els procuradors franquistes a les Corts espanyoles: la
Mancomunitat de la Regió Valenciana.

 

Els
aliancistes valencians es van trobar, el 1982, en deute amb les forces
polítiques valencianes, especialment amb la UCD, que en només tres anys els van
obrir de bat a bat les portes que la voluntat popular els havia tancat. A les
eleccions de l’octubre del 1982 van capitalitzar l’onada d’irracionalitat
xovinista que tan destrellatadament havien llançat els dirigents ucedistes amb
l’impuls i la creació d’Unió Valenciana.

 

Fuster ens
fa unes reflexions en l’article «Eleccions i país»: «Tots són “nacionalistes” –“¡todos juntos en unión, defendiendo la
bandera de la Santa Tradición!”–, els
comunistes, els socialistes, la immensa dreta, els capitans generals, les
universitats, amb “limno”. “
Para ofrendar…” És el vell nacionalisme espanyol.. “Para ofrendar…”, sí: la burrera de l’esquerra
(sensacional!) no ha entés els paranys que li posaven. I ara tots són uns, “
blaveros” i de “limno”, perquè els burros dels
diputats del PSOE i el PCE han fet una genuflexió davant un fantasma que es diu
Abril Martorell, sense adonar-se que l’Abril Martorell, pura encarnació del
franquisme, de l’odi antivalencià, de la merda absoluta de la UCD del graciós
Suárez, o del Landelino i de qui siga. Des d’un punt de vista com cal, la
derrota a la UCD és significativa. Però no massa… L’Abril Martorell queda
definit com el que és: un valencià que s’“autoodia” com a valencià. I no ell,
que és un cagalló administratiu, i que no té gens d’importància. Però ara,
l’hauran votat, o no? Ja podríem abdicar de valencians si l’Abril Martorell
–feixista amargament trist– vol dir-se valencià.
»

 

El PSOE va
subordinar la seua política valenciana a la dinàmica de «loapes» i «autonomies
racionalitzades» defensada per la seua direcció central a Madrid. No cal
recordar ara els seus compromisos electorals del 1979. Cal recordar que
aleshores, però, en el congrés de l’abril del 1982, el PSPV-PSOE va considerar
innegociable l’Estatut de Benicàssim, donat que ja havia cedit prou.

 

No li va
durar gaire la seua oposició, ja que va acceptar, de seguida, la regulació de
bona part de les competències segons una llei especial, externa a l’Estatut –la
LOTRAVA– que ens va recordar amb tota claretat que l’autonomia del País
Valencià no va ser cap altra cosa que una concessió del poder central, una
autonomia atorgada.


I ara ja
hi tornem a ser, amb l’Estatut en dansa. És com si de cop i volta, per art i
màgia del destí, haguérem retrocedit al temps de la transició, amb crispació
inclosa. El del País Valencià, per a vergonya de tots i totes, legitima el
valencià com a idioma, després d’un gran pacte del PP i el PSOE. I quant al del
Principat de Catalunya, tot i haver estat aprovat per la majoria de forces
polítics, les discussions encara no han passat del preàmbul. Si permeteu que jo
també hi diga la meua, ja que tothom opina, estic totalment d’acord amb Madrid:
el Principat de Catalunya no és una nació. Potser els nostres polítics haurien
de tenir més en compte les paraules de Joan Fuster. Encara que ja no siga entre
nosaltres, resten els escrits i les idees d’aquell home que ens va ensenyar que
dir-nos valencians era la nostra manera de dir-nos catalans. Valga com a
cloenda d’aquest parlament la reflexió d’aquest il·lustre veí de Sueca:

 

«Una “nació” com la catalana,
que s’estatueix entre el segle X i el segle XIII, i que després es dispersa per
testaments reials i per interessos feudals, és massa complicada per a ser
commemorada l’11 de setembre. De Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, tothom
és català, i molts no ho saben que ho són. La majoria. I no saber que ho són,
vol dir que no ho són? La pregunta és delicada. Quants catalans del Principat
se senten primer espanyols? I si això passa a la Catalunya estricta, què voleu
que passe a les Illes, al País Valencià, a la Catalunya “francesa”?… “Som una
nació?” Quins i quants? I no oblidem aquella pintada –amb quitrà– de la guerra
d’Espanya, en un raval de Barcelona, que deia: “
¡Viva Cataluña sin catalanes!”.
“Som una nació?”. Parlem-ne.

Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari