«Tots som “història”, i algú, en observar-nos
com a història, haurà de sospesar si les “fonts” són útils o no. Els pergamins
carolingis de Raimon d’Abadal són un extrem; l’altre, avui, quin extrem és?
Unes eleccions? Un simulacre idiotament regionalista d’una Generalitat
enganxada a Madrid? Bé: tot això serà “història oral”: les motivacions
electorals, els records de les trinxeres i dels calabossos, l’estraperlo i els
seus cupos, la poesia lírica
autòctona i “el catalán, lengua de la burguesía”, i les associacions de veïns, i els cantats que excitaven auditoris,
i les càtedres, i els botiguers, i els immigrants, i…
La “història”, demà… I demà, la “història” encara no
serà “història”. Serà política.»
Hem
d’aprofundir en la història, aquesta història de Joan Fuster, que és política,
per poder parlar de l’Estatut.
més…
Sense
tenir en compte els antecedents de la Segona República, i només limitant el
nostre camp d’observació als darrers seixanta i a la transició democràtica
espanyola, no hi havia res que poguera desmentir l’existència comprovada i
persistent d’una voluntat autonòmica al País Valencià, una voluntat que
responia a una necessitat objectiva d’autogovern, sentida i constatada pels
sectors més conscients dels nostre poble, pels més decididament oposats a la
seua desaparició.
Els anys
60 i 70 foren decisius, la contribució de Joan Fuster en el procés de
recuperació identitària va ser cabdal. N’hi ha prou amb destacar la repercussió
que entre les noves generacions progressistes va tenir Nosaltres els valencians (1962), considerat clau en el procés de
recuperació nacional i punt de partida de la introspecció valenciana moderna.
Fuster va saber dotar el valencianisme d’uns plantejaments intel·lectuals i
cívics coherents, que després van servir per acostar el missatge nacionalista a
les noves capes emergents urbanes i comarcals i, fins i tot, a sectors de la
classe obrera organitzada. El gran encert de l’obra fusteriana va estar en la
immensa autoestima que va proporcionar a la intel·lectualitat i als polítics
valencians de l’oposició al franquisme en un moment històric d’orfandat cívica.
Gràcies a aquest esforç, al final de la dècada dels 60, “fer país” era ja
sinònim d’oposició al règim, d’alliberament nacional i de lluita per la
democràcia.
Pel
desembre del 1969, la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya
afirmava en la seua declaració constitutiva, entre altres punts programàtics,
el “restabliment de l’Estatut Autonòmic de Catalunya de l’any 1932, com a base
de partida perquè el poble català pugui decidir lliurement el seu futur,
reivindicant també el dret que a l’autodeterminació tenen la resta dels pobles
de l’Estat espanyol”.
El nostre
il·lustre veí de Sueca tenia una opinió ben clara sobre aquesta afirmació. Anys
més tard, en l’article «El problema de sempre», ho deixa escrit. Us en faig
cinc cèntims:
«[…] No l’he trobat en les
meues consultes, ara, i tant se val. M’hauria agradat començar aquest paper amb
una “catalanada” puríssima que traduís això: Aún no asamos, y ya pringamos.
Perquè la cosa s’ho val. Seria la millor manera d’encetar un comentari a
propòsit de l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia, que, a Sau, ha redactat una
colla de “catalunyesos”. Aquests senyors, intoxicats per l’eufòria
constitucionalista, han redactat un paper que, en alguns punts, ja ha estat
denunciat com “anticonstitucional”. La denúncia, l’ha feta el senyor Martín
Villa, que és ministre de no-sé-què, però molt important a Madrid i amb molts
amiguets a Barcelona.[…]
Un cert tipus d’imbecil·litat periodisticopolítica ha fet
córrer la veu que el pròxim Estatut catalunyès del 79 o del 80 serà més
“generós” que el del 32. El del 32 fou una merdeta: d’acord. Però el que ens
espera com a model a la Catalunya-estricta-eufòrica, que repercutirà als altres
Països Catalans, no serà ni tan sols una ombra del que fou la misèria del 32.
Tots els que han dit el contrari, o són burros, o van de mala fe. […]
L’Estatut de Sau, passat pel tamís de les “Cortes españolas”, esdevindrà tan
mediocre com el del 32, o més. En part perquè Tarradellas no és Macià, i en
part perquè les “condicions objectives” tampoc no són les mateixes. De moment,
Martín Villa ja s’ha acalorat: pringamos,
segons sembla, abans d’asar. I si
això passa a l’àrea catalunyesa, on el ressort “nacional” encara és important,
què serà al País Valencià, què a les Illes? Sempre hi haurà un reducte de major
o menor “indocilitat” de Salses al Segura i de Fraga a Maó. No suficient per a
guanyar eleccions, encara. Però si bastant per a fer la punyeta a qui siga: a
Suárez, a Martín Villa i a Tarradellas, que, des de l’òptica perifèrica
catalana, tots ens semblen uns i els mateixos… L’Estatut del 79 entropessarà
amb idèntiques interferències dels partits centralistes, que són tots els
poderosos. Tant els de dreta com els d’esquerra: perquè, espanyolistes, no han
assumit encara i com cal el “fet nacional català” en la seua entera dimensió. I
embolicaran la troca.»
A la
primeria de la dècada dels 70, quan el règim va començar a esgotar-se colpit
per la modernització econòmica i social oberta pel desenvolupament, el moviment
opositor i, a dins seu, el valencianisme polític eren ja una realitat. En el
camp específicament nacionalista les opcions més significatives foren el Partit
Socialista Valencià, la Unió Democràtica del País Valencià, Germania
Socialista, els Grups d’Acció i Reflexió Socialista, el Partit Socialista del
País Valencià i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països
Catalans. La voluntat d’autogovern era cada vegada més clara, i va quedar plasmada
en una literatura relativament àmplia formada per tota mena d’articles i
monografies, per una abundant documentació puntual (declaracions, discursos,
debats, conferències, et.), per alguns estudis tècnics i per un seguit
d’avantprojectes d’Estatut, elaborats per les forces polítiques més diverses
del país.
L’any 1972
es va crear la Taula Democràtica del País Valencià. La Taula postulava –llegisc
literalment– “la promulgació d’un estatut autonòmic el qual situe al País
Valencià en condicions similars a les que obtinguen les altres regions
històriques i diferenciades de l’àmbit de l’Estat espanyol”. Més o menys com la
famosa clàusula Camps.
El 29 de
juliol de 1974 es constitueix la Junta Democràtica d’Espanya, i en la seua
declaració pública, presentada l’endemà a Madrid i a París, inclou com un dels
seus objectius “el reconeixement, sota la unitat de l’Estat espanyol de la
personalitat política dels pobles català, basc i gallec, i de les comunitats
regionals que ho decidisquen democràticament.
Aquesta
declaració va despertar recels en els polítics valencians de la clandestinitat,
especialment en els integrants d’aquella primera Taula.
Des que es
va constituir la Junta Democràtica d’Espanya, la seua filial valenciana
constituïda l’1 de maig de 1975, presidida pel professor Manuel Broseta, amb
José-Antonio Noguera Puchol i el PC del País Valencià, postulava l’autonomia de
bascos, catalans i gallecs, perquè entenia que demanar des del principi
l’autonomia valenciana i la de les altres regions podia dividir l’oposició
democràtica i crear, a més a més, dificultats per a qualsevol negociació amb el
poder establert.
La Taula
només integrava partits polítics, no admetia personalitats independents per més
prestigioses que foren. Per això, i per impuls de Vicent Ventura, es va
plantejar la necessitat de crear una plataforma que redactara un projecte
d’estatut que servira per a l’autogovern dels valencians, i per subratllar la
voluntat dels partits autonòmics valencians de donar prioritat a l’autonomia.
Aquesta
comissió pro Estatut, després de dues o tres sessions anteriors, va quedar
convocada per al dia 24 de juny de 1975 a la Casa d’Exercicis Espirituals de la
Puríssima d’Alaquàs. La reunió va ser interrompuda a les 18.30 hores per la Brigada Político-Social o policia
política, pistola en mà, al crit de: «Todos
quietos, policia! Las manos sobre la mesa!».
Van
detenir els Deu d’Alaquàs i els van imputar d’un delicte d’associació il·lícita
perquè segons el jutjat la reunió tenia «la
finalidad de constituir el Consell Democràtic del País Valencià, denominación
en esta región levantina de la llamada Junta democràtica, con ánimo de crear un
gobierno autónomo en esta región encontrándoseles a uno de ellos escritos
clandestinos». El jutge evidentment no coneixia la realitat política
clandestina valenciana, ja que confonia «Consell» i «Junta», quan eren dos
organismes unitaris diferenciats i distanciats. A més a més, l’objecte de la
reunió no era crear cap govern autònom sinó redactar un projecte d’Estatut
d’Autonomia pel País Valencià.
El Consell
Democràtic del País Valencià, que va substituir com a organisme unitari la
primera Taula, es va constituir l’agost del 1975, i era integrat pel PSPV,
UDPV, PSOE, Partit Carlí, MCPV, UCE, PSAN, USO i UGT. Les seues decisions s’adoptarien
amb el vot favorable dels dos terços dels seus membres. En el seu si es va
constituir una Comissió Tecnicopolítica per redactar un avantprojecte d’Estatut
d’Autonomia que recollira i continuara els treballs iniciats pels Deu
d’Alaquàs.
L’autonomia
era postulada per tots els grups polítics democràtics que s’organitzaven a les
acaballes del règim franquista, i fins i tot es percebia una certa carrera
competitiva per ser els primers a donar a conèixer els seus avantprojectes
estatutaris.
Amb els
darrers anys de la dictadura i els primers del règim democràtic, especialment
els de l’anomenada «transició», el compromís civil de Fuster va esdevenir més
declarat que abans, a favor de les possibilitats que el canvi de règim
previsiblement obriria. Així, va impulsar la redacció d’un projecte d’Estatut
d’Autonomia per al País Valencià (simbòlicament datat a Elx i que rep el nom
d’aquella ciutat). Us en faig un tast:
Article 1:
El poder del País Valencià emana del seu poble.
Article 4.
La llengua pròpia dels valencians, la llengua catalana, és l’idioma oficial del
País. Els ciutadans de parla castellana tenen, tanmateix, el dret
d’utilitzar-la davant totes les autoritats i oficines… A les comarques de
llengua castellana fruirà el català de cooficialitat.
Article 9.
El País reconeix al seu si la personalitat cultural i la igualtat
politicoadministrativa de les comarques castellanoparlants… Tot i això,
gaudeixen les comarques susdites del dret d’unir-se a les entitats territorials
contigües al País Valencià a les quals són afins culturalment o històricament.
Si una comarca volgués exercitar el dret d’unió, caldrà que ho proposen la
meitat més un dels seus ajuntaments, havent-ho de decidir la població en
plebiscit per una majoria de dos terços del cens electoral.
Article
10. Quedant sempre estalvi la personalitat politicoadministrativa del País
Valencià, podrà aquest mancomunar-se amb el Principat de Catalunya i les Illes
Balears per a l’exercici d’una o més de les competències estatutàries. Podrà
també arribar a federar-s’hi si el Parlament Valencià ho aprova i el poble ho
ratifica en plebiscit per majoria absoluta.
En aquesta
línia, l’Estatut d’Elx establia que les matèries que foren competència de
l’estat serien executades administrativament per la Generalitat; que serien
competències exclusives d’aquesta l’ensenyament, el dret civil, la legislació
laboral i seguretat social, la sanitat, l’organització dels tribunals de
justícia, els serveis d’ordre públic, etc.; i també que el president de la
Generalitat podrà prendre part en el Consell de Ministres de l’estat espanyol
quan es tracte de qüestions que afecten especialment els interessos valencians;
existirà un Tribunal de Cassació valencià amb jurisdicció suprema sobre
matèries de dret privat, administratiu i penal, i també en la declaració de
constitucionalitat de les lleis de la Generalitat respecte del seu Estatut
d’Autonomia; podrà dissoldre’s el Parlament. La Generalitat liquidarà i
recaptarà la totalitat dels impostos, i una part dels dits impostos els remetrà
a l’estat, quedant-se la resta per a si. Se suprimiran els governadors civils,
i quedant sempre a estalvi la personalitat politicoadministrativa del País
Valencià, podrà aquest mancomunar-se amb el Principat de Catalunya i les Illes
Balears per a l’exercici d’algunes competències estatutàries, i fins i tot
podran també federar-se si el Parlament valencià ho aprova i el poble ho
ratifica mitjançant un plebiscit per majoria absoluta.
La
consolidació de la via reformista a les primeres eleccions democràtiques, el
juny del 1977, i l’aprovació, el desembre del 1978, de la Constitució
espanyola, van dibuixar al País Valencià un mapa polític hegemonitzat pel PSOE
i per l’escàs protagonisme dels partits nacionalistes. Tot i que la qüestió
nacional havia aconseguit interessar un ampli sector social, sobretot entre
l’esquerra, que va afermar la lluita per l’autogovern participant en
manifestacions, com ara la convocada el 9 d’octubre de 1977 a València, amb més
de mig milió de persones.
Fuster ens
dóna l’opinió sobre aquesta multitudinària i famosa manifestació: «Cal ser “unitari”, naturalment. Ja ho
comprenc. M’he passat la vida fent d’“unitari”. Però dins d’uns certs límits,
dins d’uns límits diàfans: els del pacte, no els del quid pro quo. Un “pacte” suposa unes premisses –mínimes–
comunes. Sense unes “premisses comunes” ben sospesades i segures, qualsevol
operació mancomunada és una bestiesa. El 9 d’octubre, confús i contradictori,
va ser un acte d’afirmació “valenciana” sense precedent. Qui ho negaria? Però
confús i contradictori. No tots els qui diuen “autonomia, autonomia!” diuen
realment “autonomia!”. Ni la ficció d’una “autonomia· equival a les necessitats
viscerals –perdó per l’adjectiu– d’un autèntic “nacionalisme”.»
La
constitució, el 1978, d’un Consell Preautonòmic presidit pel socialista Josep
Lluís Albinyana va obrir la iniciativa política a favor d’un Estatut amb
garanties des de la consideració del País Valencià com a nacionalitat
històrica. Els tres projectes redactats els primers anys de la transició havien
insistit en aquesta consideració. Aquests, juntament amb els de la Segona
República, podien servir com a antecedents històrics per a la redacció
definitiva d’un Estatut per part del Consell Preautonòmic.
El
pessimisme de Fuster és evident en el seu article «Una preautonomia més»: «El pròxim “Consell” es prendrà seriosament
la seva funció articuladora, excitant i nacionalitàriament agressiva, o es
convertirà en una broma colossal. I la broma és el que menys importa: afectarà
el grupet dels parlamentaris. El més probable és que, com a conseqüència
d’aquesta hipotètica dimissió o apatia “preautonòmica”, es disparin els
radicalismes. Jo sóc “radical” en aquest terreny, i no m’espanta
l’eventualitat. Però es perdrà “un tren”: l’immediat. El “contingut” de la
preatuonomia serà nacionalista, o ni tan sols hi haurà “preautonomia”. El meu
pessimisme és total.»
La
Constitució del 1978 articulava dues vies d’accés a l’autonomia: l’article 143
i el 151. Des d’un primer moment, el Consell d’Albinyana va intentar aconseguir
l’autonomia per la via del 151, que era molt més ràpida i concedia més
competències. El procés, però, es va desenvolupar enmig de la Batalla de
València, centrada en els símbols i en les institucions. Lluita ideològica i
violenta, protagonitzada pels grups anticatalanistes i feixistes, promoguda per
la dreta més conservadors de la UCD i encoratjada per sectors residuals del
franquisme, que van utilitzar els sentiments populars per malbaratar el
prometedor plantejament de la qüestió nacional per part de l’esquerra i per
desacreditar el precari organisme autonòmic.
Fuster, en
l’article «El cas valencià», reflexiona sobre aquest assumpte: «El fet és que, al País Valencià actual,
pul·lulen unes minories que s’afirmen nacionalment “catalanes”: sense
dissimulacions. A les quals m’hi apunto, si és que cal apuntar-s’hi. No és cosa
de “partits”: és una opció que va per damunt i per sota d’altres militàncies. A
mi, personalment no m’agrada que em diguen “catalanista”, ni “valencianista”,
ni res amb sufixos. Jo sóc un modest individu de Sueca que parla català i que
se sent nacionalment català. I sóc tan valencià –si “valencià” significa ser,
no un faller de la capital, sinó un habitant del País Valencià, de poble– com
el que més. I, com jo, els altres: els molts, els moltíssims altres. Que això
molesta la clique dels jerarques feixistes? Què hi farem! Bon profit que els
faci… Avui, al País Valencià, dretes i esquerres, han de comptar amb aquest
“nacionalisme català” dels valencians. Els agradi o no. A uns sectors, fins i
tot d’esquerra o de simulació esquerrana, no els deu agradar. Però els uns i
els altres, amb el risc de fer-se còmplices, i ja es veurà què són, com podran
“suprimir-nos”? Si es consideren “demòcrates” –qui?–, ens hauran de “tolerar”,
en comptes de vessar sobre nosaltres, en qualsevol festa regular, el complet
utillatge repressiu de la policia. Han d’acceptar-ho, moros i cristians, al
País Valencià: acceptar-nos als valencians-catalans. Ens trobaran en qualsevol
cantonada per donar testimoni de la nostra raó. Si som “quatre gats”,
paciència. Serem valencians com la resta, i amb l’afirmació catalana. Ens poden
colpejar, multar, coronar-nos d’infàmia. És igual. De moment, els mamuts de la
“valenciana” han fet tot el possible per afligir-nos. Els feixisme amb diarrea.
Una brutícia que s’ha de suportar…»
S’estava
elaborant un Estatut en un clima de progressiva autodestrucció de la UCD,
d’ascensió de la dreta, d’AP i d’UV, d’harmonització de les autonomies i de
clar retrocés de la democràcia.
Finalment,
en el marc posterior al cop d’estat del febrer del 1981, Fuster ens en fa una
reflexió molt interessant en l’article «L’“Operación
Valencia”»: «Mereix l’episodi el
títol de “Operación Valencia”? Segons
tots els informes coneguts, només València quedà sumida en la perplexitat de la
fantasia sediciosa. L’element realment decisiu es desenvolupava a Madrid. I no
a l’hemicicle del Congrés precisament. El que va succeir a l’edifici solemne de
la Carrera de San Jerónimo, amb els documents televisius a mà, no passà de ser
una anècdota banal. Només haurà estat una oportunitat per a avalar la dreta
parlamentària. D’ara endavant –molt m’ho tem–, tota l’angoixant fauna
reaccionària es considerarà com una Marianita Pineda salvada del patíbul per un
atzar providencial. No caldrà citar noms. Quan escric aquestes línies la trampa
ja ha quedat tancada, i hi ha convocades grans manifestacions “unitàries” en
defensa de la Constitució i de tot això. Algú fa l’idiota, i jo ja sé qui és.»
Com us
deia, finalment, en el marc posterior al cop d’estat i de la progressiva
implantació de l’estat de les autonomies consensuat a Madrid, UCD, PSOE i PCE
van redactar i aprovar, el 30 de març de 1981, el projecte d’Estatut
d’Autonomia de Benicàssim. Un Estatut que, malgrat tenir mancances notables en
matèria de símbols i de competències i, fins i tot, negar la consideració de
nacionalitat històrica, fou tramitat d’acord amb les previsions de l’article
143 de la Constitució.
Però el
clima de crispació al País Valencià anava creixent. L’11 de setembre de 1981, el domicili de
Fuster va sofrir un atemptat amb bomba que va causar importants destrosses a la
biblioteca i a l’arxiu. El mateix Fuster, en l’article «Bomba va i bomba ve»,
reflexiona sobre aquest fet: «Al País
Valencià hem pogut observar com una determinada línia de violències, encara
esporàdiques, ha estat propiciada i fins i tot estimulada per “algú”. Hi tenen
el terreny preparat per mística o per la història que cultivà el franquisme, i
hi han trobat complicitats inconfessables, silencis significatius, consells
indirectes, complaences òbvies. I què dir d’aquelles declaracions farisaicament
adornades de repudi, però que sovint acaben ensenyant l’orella amb fórmules de
l’estil “ells mateixos ho han provocat” o –cautelosament apuntant– “ho tenen
ben merescut”? No ens hem d’enganyar. Jo no em deixe enganyar, almenys. Si les
bombes de Sueca haguessen tingut l’èxit que esperaven, unes molt concretes
alegries s’haurien formalitzat. Érem un àmbit relativament tranquil: no volen
que ho siga. Intenten suprimir per la força bruta allò que pertany a l’àrea de
la raó, del debat seré. Les “anècdotes” varien en la transcendència o en la
impunitat, però conflueixen en el sentit.»
Finalment,
l’Estatut va ser aprovat pel Congrés dels Diputats, el 28 d’abril de 1982. Un
fet com a conclusió de tot el procés: quan durant la transició es va fer
paradigmàtica l’afirmació «sense Generalitat no hi haurà democràcia», es
parlava òbviament d’una autonomia i d’unes institucions valencianes
d’autogovern –la Generalitat– ben diferents de la que ens va arribar de Madrid
el 1982 amb l’aprovació de l’Estatut.
Com va dir
Fuster: «La població subalterna aguantarà
l’Estatut com aguanta el codi civil, la llei hipotecària, el codi de comerç, la
Constitució, el codi penal, i qualsevol ordenança municipal. Serà millor que ho
pensem i repensem. No ens han deixat l’oportunitat –“ells”– de fer campanya
contra l’Estatut (el de Benicàssim o el de Madrid). Aquest cagalló legislatiu
pot ser més nefast que el Decret de la Nova Planta…»
Des de les
clares i rotundes reivindicacions contingudes en l’Estatut d’Elx fins al
document aprovat per les Corts espanyoles, hi ha tot un camí sembrat de
renúncies, d’abandonaments i de maniobres d’adaptació a una realitat estatal en
la qual els valencians –encara que els legisladors no ho vulguen admetre–
seguim sent ciutadans de segona categoria, en comparació amb els del Principat,
Galícia, el País Basc o fins i tot Andalusia.
L’Estatut
resultant va ser el fruit d’una sèrie inacabable de malaurades operacions
polítiques dirigides globalment a buidar el procés autonòmic dels continguts
populars, reivindicatius i democratitzadors que va arribar a tenir amb la
recuperació de les llibertats.
A través
dels pactes, els estats majors d’AP, UCD, PSOE i PCE van generar una política
autonòmica cada vegada més aliena als problemes reals, cada volta més girada
d’esquena al poble valencià. El resultat obvi d’això va ser l’escepticisme, la
indiferència i la frustració, úniques respostes que moltíssims valencians
donaren a l’aprovació parlamentària de l’Estatut.
Pactes que
vam pagar molt car, com ens va advertir Fuster en l’article «Aprensions a
propòsit del “pactisme”»: «Jo només
voldria advertir, ara, que, en la història de la Catalunya estricta, i en la de
tots els Països Catalans, cada “pacte” ha estat una claudicació, i que tot això
del “pactisme” com a mecanisme polític és i serà una burla. “Pactar” és
“perdre”: sempre. Malgrat els aparents avantatges provisionals.»
Després
d’haver traït els acords del Compromís Autonòmic del 8 d’octubre del 1978 i
l’acord de Morella, del gener del 1978, a més de la promesa d’obtenir una
autonomia del màxim nivell –segons la Constitució– i tan ràpidament com fóra
possible, la UCD, el PSOE i el PCE van fer el «pacte de Benicàssim», l’abril
del 1981, que va marcar l’acceptació per part de socialistes i comunistes de la
política neocentralista de la UCD, coincidint amb la concertació entre Calvo
Sotelo i Felipe González per a l’àmbit estatal.
El motiu?
Potser el tema de la por, com diu Fuster: «Les
ambigües “esquerres” valencianes encara depenen d’una conformació “franquista”:
tenen un cert franquisme “interioritzat” i per això són tan suaus quan pacten
amb les “dretes”. Per por, per la por? La por comença a Madrid. Tot comença a
Madrid. I jo no diré mai que siga una por injustificada, si hi ha pel mig
alguna Capitania General. Però si ens resignem a la por, mai no alçarem un gat
per la cua. I si, al final aquest monstre juridicopolític que és el “Consell”,
que les esquerres convencionals avalen, fa el joc antivalencià a què estava
acostumat des que els socialistes van fer abdicar Albiñana, no recuperara una
imatge de decència i de dignitat (i no el recuperarà), quin entusiasme
“autonomista” pot despertar? La UCD amb la col·laboració del PSOE, i l’ajuda
del PCE, han desacreditat el “Consell”. Tots en són culpables. El “Consell” fa
riure. La combinació feixita-imbècil-esquerrana-analfabeta,, presidida per les
galtes porcines de Monsonís, no mereix cap respecte… I per por, per la
tremenda por ambiental…»
Tanmateix,
la UCD no va tenir prou amb aquesta acceptació i encara va imposar nous
retrocessos als altres dos partits parlamentaris, mentre anava col·locant-se
claríssimament en les posicions d’Alianza Popular. Algun dia caldrà explicar
com ha estat possible que una organització que el 1979 no va obtenir cap
diputat al País Valencià es trobara amb un Estatut que recollia totes les seues
posicions d’aleshores: continguts idiomàtics, identitaris i institucionals que
l’any 1976 van defensar els procuradors franquistes a les Corts espanyoles: la
Mancomunitat de la Regió Valenciana.
Els
aliancistes valencians es van trobar, el 1982, en deute amb les forces
polítiques valencianes, especialment amb la UCD, que en només tres anys els van
obrir de bat a bat les portes que la voluntat popular els havia tancat. A les
eleccions de l’octubre del 1982 van capitalitzar l’onada d’irracionalitat
xovinista que tan destrellatadament havien llançat els dirigents ucedistes amb
l’impuls i la creació d’Unió Valenciana.
Fuster ens
fa unes reflexions en l’article «Eleccions i país»: «Tots són “nacionalistes” –“¡todos juntos en unión, defendiendo la
bandera de la Santa Tradición!”–, els
comunistes, els socialistes, la immensa dreta, els capitans generals, les
universitats, amb “limno”. “Para ofrendar…” És el vell nacionalisme espanyol.. “Para ofrendar…”, sí: la burrera de l’esquerra
(sensacional!) no ha entés els paranys que li posaven. I ara tots són uns, “blaveros” i de “limno”, perquè els burros dels
diputats del PSOE i el PCE han fet una genuflexió davant un fantasma que es diu
Abril Martorell, sense adonar-se que l’Abril Martorell, pura encarnació del
franquisme, de l’odi antivalencià, de la merda absoluta de la UCD del graciós
Suárez, o del Landelino i de qui siga. Des d’un punt de vista com cal, la
derrota a la UCD és significativa. Però no massa… L’Abril Martorell queda
definit com el que és: un valencià que s’“autoodia” com a valencià. I no ell,
que és un cagalló administratiu, i que no té gens d’importància. Però ara,
l’hauran votat, o no? Ja podríem abdicar de valencians si l’Abril Martorell
–feixista amargament trist– vol dir-se valencià.»
El PSOE va
subordinar la seua política valenciana a la dinàmica de «loapes» i «autonomies
racionalitzades» defensada per la seua direcció central a Madrid. No cal
recordar ara els seus compromisos electorals del 1979. Cal recordar que
aleshores, però, en el congrés de l’abril del 1982, el PSPV-PSOE va considerar
innegociable l’Estatut de Benicàssim, donat que ja havia cedit prou.
No li va
durar gaire la seua oposició, ja que va acceptar, de seguida, la regulació de
bona part de les competències segons una llei especial, externa a l’Estatut –la
LOTRAVA– que ens va recordar amb tota claretat que l’autonomia del País
Valencià no va ser cap altra cosa que una concessió del poder central, una
autonomia atorgada.
I ara ja
hi tornem a ser, amb l’Estatut en dansa. És com si de cop i volta, per art i
màgia del destí, haguérem retrocedit al temps de la transició, amb crispació
inclosa. El del País Valencià, per a vergonya de tots i totes, legitima el
valencià com a idioma, després d’un gran pacte del PP i el PSOE. I quant al del
Principat de Catalunya, tot i haver estat aprovat per la majoria de forces
polítics, les discussions encara no han passat del preàmbul. Si permeteu que jo
també hi diga la meua, ja que tothom opina, estic totalment d’acord amb Madrid:
el Principat de Catalunya no és una nació. Potser els nostres polítics haurien
de tenir més en compte les paraules de Joan Fuster. Encara que ja no siga entre
nosaltres, resten els escrits i les idees d’aquell home que ens va ensenyar que
dir-nos valencians era la nostra manera de dir-nos catalans. Valga com a
cloenda d’aquest parlament la reflexió d’aquest il·lustre veí de Sueca:
«Una “nació” com la catalana,
que s’estatueix entre el segle X i el segle XIII, i que després es dispersa per
testaments reials i per interessos feudals, és massa complicada per a ser
commemorada l’11 de setembre. De Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, tothom
és català, i molts no ho saben que ho són. La majoria. I no saber que ho són,
vol dir que no ho són? La pregunta és delicada. Quants catalans del Principat
se senten primer espanyols? I si això passa a la Catalunya estricta, què voleu
que passe a les Illes, al País Valencià, a la Catalunya “francesa”?… “Som una
nació?” Quins i quants? I no oblidem aquella pintada –amb quitrà– de la guerra
d’Espanya, en un raval de Barcelona, que deia: “¡Viva Cataluña sin catalanes!”.
“Som una nació?”. Parlem-ne.
Gemma Pasqual i Escrivà
