Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Cap d’any a Bagdad

0
El 2003 havia arribat a la fi. Sense adonar-nos-en, inesperadament s’havia acabat l’any. Un any llanguíssim, tota una vida concentrada en uns quants mesos. Ningú estava per celebracions, eren massa els absents, però l’àvia i l’Amal es van entestar a celebrar-ho, a la manera occidental.

més…

Ho vam preparar tot a ca la Rana i el senyor Xarif, ja que ells eren els únics que tenien una casa com cal, una llar que a poc a poc tots havíem anat fent nostra. Érem una nova família feta dels trossos de diferents famílies. Fins i tot d’occident, ja que el doctor Joan ja feia temps que formava part de la nostra vida.
El doctor havia complert la seva promesa. Des del primer dia que va conèixer el cas del meu amic no va parar de buscar l’ajut econòmic en l’organització de metges a la qual pertanyia. Fins i tot va recórrer a amics i coneguts que també hi van col·laborar i, no cal dir-ho, al seu propi compte corrent. Va preparar el viatge amb minuciositat i va estudiar totes les possibilitats quirúrgiques. Finalment, el Murtada l’operarien a València, la ciutat del doctor Joan. Faltaven pocs dies per a la marxa i era com una mena de festa de comiat.
–Ja ho té tot preparat, senyora Amal? –li va preguntar el doctor, ja que ella també acompanyaria el nét.
–Doncs sí. Però em fa una mica d’angúnia haver de viatjar amb avió –va reconèixer la pobra dona, que no havia sortit mai de Bagdad.
–No pateixi, dona, és un mitjà de transport molt segur –la va tranquil·litzar la mare.
–M’han explicat que sota els seients dels avions hi ha salvavides. No ho entenc, no seria més lògic que fossin paracaigudes? Jo sé nedar, el que no sé és volar –va preguntar de sobte el Murtada.
Tots vam riure per les butxaques, mentre la seva àvia resava una oració. Ara ja sabíem qui havia ficat la por al cos a la pobra dona.
–I aquesta ciutat, València, és a prop de Barcelona? –va continuar amb les preguntes el Murtada, que no tenia una altra obsessió que el futbol.
–A uns 350 quilòmetres. Però no pateixis que et duré al Camp Nou –li va aclarir els dubtes el doctor Joan.
–Abans de l’operació, si us plau.
–T’ho prometo, abans.
–No siguis pesat, Murtada! –el va renyar l’Amal que ja havia acabat de resar.
–Deixi’l. És normal que vulgui saber coses d’allà on va. I perquè t’hi vagis avesant, t’he dut un regal –va dir misteriós el doctor Joan mentre allargava un paquet molt ben embolicat al Murtada.
Tots el vam encerclar expectants per veure què era. El meu amic va quedar paralitzat. Era el primer regal que li feien des de feia molts anys, no s’atrevia a obrir-lo.
–Vinga! Obre’l! –el vaig apressar.
El meu amic pensava que estava somiant, en veure aquella samarreta de ratlles blaves i grana, els colors del Barça, amb el seu nom en lletres grogues a l’esquena. De seguida se la va posar. Els ulls li espurnejaven i de l’emoció tenia un nus a la gola que li impedia donar les gràcies a aquell desconegut que intentava salvar-li la vida.
El sopar el vam servir a les set. Un suculent àpat per a llepar-se’n els dits. Hi havia de tot i bo: arròs amb xai amanit amb panses, ametlles i tot tipus d’espècies, una amanida libanesa, sopa de pollastre i dos tipus de pa diferents. A més a més, el doctor Joan va portar crispetes, patates fregides i un fum de dolços que van fer les delícies de nosaltres els més petits i d’algun gran com l’àvia i la senyora Amal. El menjar és molt important en tota celebració iraquiana, sigui trista o alegre. Els grans es van oblidar per uns instants de la política i de l’ocupació. Estàvem tots concentrats en el deliciós menú.
Per llevant de taula, te i fruita fresca. La bibi va rotllar una cigarreta i tots vam tornar a la realitat amb els seus estossecs. Mentre nosaltres ens alienàvem davant el televisor, on un grapat de conills cantaven una cançó infantil saltant d’un lloc a un altre de la pantalla, fins i tot el Murtada, que ja vestia la samarreta del Barça, content com un gos amb un os, s’havia quedat hipnotitzat amb aquella imatge de tant tip com estava. Els grans van iniciar una de les seves inacabables converses.
–I vostè, com és que ha vingut a parar a Bagdad? –va preguntar el senyor Xarif al doctor.
–Suposo que per rescabalar la meva consciència. Sentia vergonya de pertànyer a un món occidental cobdiciós, capaç d’utilitzar la mentida i la ignomínia com l’únic objectiu per a lucrar-se. Estava obsessionat a curar. Volia salvar-me d’un dolor profund intervenint en les cicatrius provocades per les bombes.
–És un gest molt generós per la seva banda –li va dir la meva mare.
–No es pensi. He rebut molt més del que jo malauradament he pogut donar. Malgrat les bombes, malgrat la guerra, he descobert una ciutat meravellosa i uns amics extraordinaris com vostès.
–M’hauria agradat que hagués conegut la meva Bagdad. No la de Saddam ni la dels americans. De jove m’agradava seure prop de l’Abu Nawas Street, a la ribera est del riu Tigris. Menjava margouf, peix de riu fet a la brasa i bevia arak, un licor fet de dàtils. El divendres, que és el dia de festa aquí, visitava les llibreries de vell al carrer Al-Muttanabi, on hi solia haver un mercat amb polsosos volums antics en anglès i àrab exposats al terra per a la venda –el senyor Xarif parlava amb melangia del passat.
–Però no parlem del passat. Brindem pel nou any, per tots nosaltres. Ah! I també per la Rana, que ha tret molt bones notes a la universitat. Estem molt orgullosos de tu! –va intentar aixecar els ànims la meva mare.
Tots vam celebrar els bons resultats de la Rana.
–Doncs no ha estat gens fàcil. Hem hagut de fer els exàmens sota el soroll de les explosions, perdia la concentració a cada bomba. Es tallava l’electricitat. A més a més, les preguntes eren molt difícils, com si els professors s’haguessin oblidat que no hem pogut acabar el programa i que hem perdut molts dies de classe a causa dels bloquejos de carretera -ens va explicar la Rana.
–Doncs amb més motiu hem de felicitar-te. Ha canviat la vida molt per a una noia tan jove com tu des de l’inici de la guerra, veritat? –li va dir el doctor Joan.
–Per a mi, les coses han anat a pitjor. No hi ha seguretat, sobretot per a les dones joves. Sentim parlar contínuament de segrestos i violència contra les dones. A més a més hi ha una pressió quasi constant de determinat partits perquè les dones ens tapem el poc que ensenyem. Hi ha pressió en moltes facultats perquè se segreguen els homes de les dones. Amenacen amb advertències impreses i verbals, i de vegades fins i tot ens assabentem d’atacs i insults. Tot i això, jo em nego a cobrir-me els cabells, però sento la pressió al meu voltant, em sento molt insegura al carrer. Comences molt lentament, deixes de posar-te texans i samarretes perquè no vols que t’aturi algú pel carrer que ni tan sols coneixes i et sermonegi perquè no ho aprova. Deixes de portar màniga curta i comences a posar-te bruses que et tapen el coll. Porto els cabells recollits per no cridar l’atenció. I així tot. Jo solia sortir amb les meves amigues, anàvem de compres o a prendre un gelat. Ara, al matí, el pare em porta amb cotxe a la universitat, això quan hi vaig. A la tarda sóc a casa. En dinar miro una mica la tele. Després estudio o navego per internet.
La Rana era l’única estudiant de les vint-i-tres dones de la seva classe que no portava el tradicional vel islàmic, la hijab.
L’àvia ens va ensenyar una foto groguenca que mostrava una dona de cabells curts amb un vestit fins als genolls, sense manegues. Portava unes enormes ulleres de sol negres, semblava una actriu de Hollywood.
–Qui és aquesta dona? –vaig preguntar afegint-me a la conversa, quasi sense permís.
–Jo –va respondre la bibi amb nostàlgia.
–On s’ha fet aquesta foto? –va preguntar encuriosida la Rana.
–Aquí, a Bagdad, al començament del setanta. Durant aquella època sí que es va voler realment millorar la situació de la dona. Ens vestíem com volíem, sortíem i entràvem quan volíem i ningú ens jutjava per la nostra conducta.
–Avui, poques dones iraquianes gosarien a dur un vestit semblant. La major part es tapen els braços fins als canells. Les faldilles les allarguen fins al turmells i els cobreixen el cap amb mocadors. Només les més atrevides deixen entreveure alguns flocs dels cabells –va dir la Rana.
–Sembla mentida. No puc portar en aquesta època el que aleshores duia la meva mare –es va lamentar la meva mare–. Les lleis canvien cada dia, el nostre futur d’alguna manera depèn d’un pèndol, de si l’Iraq s’apropa al model de l’Iran, on les dones poden treballar fora de casa i votar però han de cobrir-se amb un vel; al del Líban, on conviuen a pocs metres el xador i la roba més ajustada; o al d’Aràbia Saudita, on les dones no surten al carrer, no tenen drets i van amb burca.
–Les dones en aquest país no tenim futur, no podem sortir soles de casa. Cada vegada que vull sortir el meu pare m’ha d’acompanyar. Em sento com si haguéssim retrocedit cinquanta anys des que va començar l’ocupació. Una dona, una noia com ara jo que surt sola, s’arrisca que li passi qualsevol cosa, des de ser insultada fins a ser raptada. Una sortida ha de ser planificada almenys amb una hora d’antelació. En aquest estat d’absoluta anarquia cal aconseguir dos homes, preferentment grans i fer els preparatius de seguretat. D’on volen que aconseguim aquesta escorta? Jo només estic sola amb el meu pare. L’alternativa és quedar-me a casa. I si és alguna cosa de necessitat, m’acompanya el Murtada. És un nen de dotze anys! Això no és normal. Aleshores és quan sorgeixen les preguntes. Però és necessari? Has d’anar ha comprar-ho tu? És clar que hi he d’anar jo. No importa la compra, el més important és sortir al carrer, que la llum del dia em toqui la cara. Aquesta situació és per a totes les dones que treballem o anem a la universitat.
La mare es planyia de la Rana. Pobra noia, tan jove i tan trista. Però no deia res. De tota manera era una privilegiada, tenia sort de que algú es preocupés per ella i la protegís; tenia sort de poder quedar-se a casa seva. Aquesta era la sort de la classe mitjana, una sort que no podíem compartir els pobres de necessitat com nosaltres. No hi havia altra alternativa, sortir al carrer i treballar per a poder portar alguna cosa de menjar per a les famílies. La mort ens rondava a cada cantonada, disfressada de malaltia, de soldat, de bomba, de milicià o, més sovint, de gana. Valia més no pensar-hi i viure el dia a dia.
L’àvia i l’Amal continuaven mirant-se la fotografia. Evocaven altres temps, quan eren joves.
–Com en totes les guerres, les dones i els nens iraquians s’han endut la pitjor part –va explicar el senyor Xarif al doctor–. Hem estat sotmesos durant dècades a la dictadura de Saddam Husein, víctimes de diverses guerres i espectadors d’un futur incert. Els iraquians hem hagut d’abandonar cases i pertinences, hem vist desaparèixer els nostres treballs i la nostra moneda, hem plorat els nostres morts, hem patit els robatoris i el pillatge dels nostres conciutadans i ara intentem adaptar-nos a la nostra nova condició política.
–De segur que les coses milloraran i aconseguireu la tan cobejada democràcia. –va intentar infondre’ns ànims el doctor Joan.
–Per això hem de superar obstacles tan grans que la democràcia s’ha convertit en un miratge del desert de Babilònia. Cal acabar amb l’ocupació dels Estats Units, amb el fonamentalisme de centenars de grups, amb l’avarícia dels nostres comerciants, amb els elements que persisteixen del saddaisme, amb les imposicions de tots els nostres països veïns que volen una part de l’Iraq. Comptat i debatut, necessitaríem cinc vides per a poder sortir d’aquest túnel –va objectar el senyor Xarif.
–De tota manera, vosaltres marxeu. Quan us en aneu? –li va preguntar el doctor.
–Quan tinguem els papers arreglats. Bo, preparar un viatge com aquest costa molt, què t’he d’explicar a tu –va dir el senyor Xarif mentre mirava de fit a fit la meva mare, que encara no havia respost la seva pregunta.
–Abans recollíem refugiats a la capital i els seus voltants. Ara són els mateixos habitants de Bagdad els que estan cercant camins per sortir del país, per tal de trobar un refugi segur a l’estranger. Aquest s’ha convertit en el somni típic de qualsevol iraquià. M’entristeix el cor pensar en els milions d’iraquians que han deixat les seves llars després de la guerra, cercant un santuari en altres països –es va lamentar la senyora Amal–. Espero que tots puguem coincidir en una pregària perquè la pau i la seguretat retorni a l’Iraq i tothom pugui tornar a casa seva.
De fons d’aquestes paraules se sentien els cants dels conillets.
–Abaixeu el volum del televisor! –ens va advertir la meva mare, nerviosa.
–Recordo la primera vegada que vaig veure un televisor –va dir la bibi per girar la conversa–, cap al 1957. Era d’una veïna rica, bé rica, així l’anomenàvem nosaltres, el que era clar és que vivia millor que la resta del poble. Quan el seu marit se n’anava a treballar, les dones del carrer es reunien a sa casa per mirar una hora de tele. Jo hi anava amb la meva mare, que m’obligava a posar-me l’abaya quan sortia el presentador –l’àvia somreia recordant vells temps–. Va costar dues setmanes a l’Umm Adil convèncer-nos que el presentador no ens podia veure. Quanta ignorància!
–I quins temps! –va exclamar amb melangia la senyora Amal–. L’únic pecat imperdonable abans era la lleialtat a l’ocupant estranger. Avui en dia, els únics que poden garantir la seva supervivència són aquells lleials a l’ocupant, i ni tant sols ells estan segurs. Per primera vegada en molts anys temo la mort.
–No digui això, senyora Amal. Vostè encara ha de donar molta guerra –la va intentar reconfortar el senyor Xarif.
–Si jo ja sé que he tingut una vida més llarga que la majoria dels iraquians. Sóc conscient que moren molts xiquets i molta gent jove. I sé que tots hem de morir algun dia. Només temo la mort perquè vaig néixer sota una ocupació estrangera i mai, ni en elspitjors dels malsons, vaig somiar que moriria sota una altra –va dir amb llàgrimes als ulls.
–Però què diu ara? De segur que quan torni amb l’Amal operat, tot s’ha solucionat –va intentar infondre-li ànims la meva mare sense massa èxit.
A penes faltaven dues hores per a acabar l’any, unes hores que es feien eternes, ja que el 2003 s’havia convertit en un tortuós camí molt difícil de recórrer. A les deu de la nit, tots ens vam asseure davant el televisor per mirar com celebrava la resta del món la seva entrada a l’Any Nou. Tothom semblava feliç. Mentre observàvem els focs d’artifici de la pantalla, de fons sentíem explosions, trets, helicòpters i avions. A les dotze de la nit, aquests sorolls es van fer més intensos. Sense esma vam donar la benvinguda a un nou any, encara que no ho semblava. L’única alegria era que continuàvem vius, tot i que amb la incertesa de si ho seríem demà. Ens vam acomiadar del 2003 amb amargura. Aquell any que va esclatar la guerra, que vam perdre la casa, les nines de la Mawj, el meu tutú, l’any maleït en el qual vaig abraçar per darrera vegada el meu pare, l’any que va desaparèixer per sempre més la nena que havia somiat a ser ballarina, la gran Pavlova iraquiana.

 

Fragment de Llàgrimes sobre Bagdad (Barcanova) de Gemma Pasqual i Escrivà

 

http://www.barcanova.cat/cgigeneral/ficha.pl?codigo_comercial=1452127&id_sello_editorial_web=14&id_clase=

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Et recordo, Víctor Jara

2

Un jutge xilè ordena la detenció de set exmilitars per l’assassinat de Víctor Jara

De cop i volta, algú es va adreçar al nostre grup i va assenyalar una persona, era en Víctor Jara. El van separar de nosaltres i se’l van emportar en un lloc reservat per als presos perillosos. Quin perill pot tenir una guitarra? Teníem fred, fam, set i por, molta por; tanta, que el terror m’havia fet oblidar les meves costelles. Es va fer fosc i ens van tornar en Víctor; a penes podia caminar, tenia el rostre ensangonat i ple de blaus. Li vam torcar la cara i vam procurar confortar-lo.

més…

Recordo perfectament aquell dia nuvolós. Vaig sortir a comprar el pa; quan era a la cua, vaig veure moviments estranys de camions de soldats, però tampoc no hi vaig donar més importància, em vaig pensar que es tractava d’algun tipus de maniobra. De cop i volta, un veí em va comunicar la mala notícia: els militars atacaven el palau presidencial de La Moneda. De bon començament creia que era una broma, no en vaig fer massa cas. Però aviat vaig poder comprovar que la notícia era ben certa. Vaig deixar la cua del pa i vaig córrer cap a casa, on només hi havia la Teresa i l’Amanda. Vam sintonitzar Radio Magallanes i vam poder escoltar les últimes paraules del benvolgut president Allende. Aleshores, l’Amanda es va posar molt tossuda, volia anar a la Universidad Técnica, on ella s’havia compromès a llegir unes cartes de l’avi Lluís en companyia d’en Víctor Jara i del president mateix. La Teresa i jo la vam intentar dissuadir però va ser inútil; de manera que vaig decidir acompanyar-la-hi i tenir-ne cura, tot i que a mi em semblava més correcte buscar una casa segura, tal com ens havien recomanat els companys.

            Va ser un moment molt tens el que vaig viure quan l’Amanda es va separar dels braços de la Teresa, però mai de la vida no m’hauria imaginat el que en realitat estava a punt de succeir, ni per remei.

            Vam haver de fer moltes voltes abans d’arribar a la Universidad Técnica. Hi havia moviment de tancs i tropes, se sentien trets i explosions, però vam aconseguir passar. No podíem desfer el camí, era molt perillós, de manera que vam decidir continuar fins a la universitat.

            L’exposició que s’inagurava aquell dia versava sobre els horrors de la guerra civil i del feixisme. Un gran mural presidia l’entrada, s’hi veia una mare donant mamar a un nadó, però la seva ombra i el terra eren tenyits de sang; es podia llegir en lletres grans: “Por la vida. Contra el fascismo”. Va ser el preludi del que era a punt de passar. Hi devia haver al voltant de sis-cents alumnes i professors a la universitat. Corria el rumor que el president Allende hi pronunciaria un discurs molt important on anunciaria la seva decisió de convocar eleccions a fi de resoldre, per mitjans democràtics, el conflicte que amenaçava el país.

            Des d’allà podíem veure els reactors i sentir els projectils que queien sobre el palau de La Moneda, on resistia el president. Una espessa fumarada s’elevava sobre les runes de l’edifici, que havia estat incendiat.

            Els primers bans militars asseguraven que els qui transitessin pels carrers s’exposaven a ser abatuts pels trets; anunciaven que des de primeres hores de la tarda entraria en vigor el toc de queda. El rector de la universitat, Enrique Kirberg, va negociar amb els militars l’autorització perquè els estudiants tancats a l’edifici hi poguessin passar tota la nit, per la nostra pròpia seguretat, fins que al matí següent s’alcés el toc de queda.

            L’Amanda no deia res, s’acomodava a tot el que ens ordenaven, tenia una estranya mirada, no sabia dir si de valentia o de por, potser les dues coses.

            Ens vam organitzar. Vam fer una llarga cua per trucar a casa nostra des del telèfon de la secretaria. Jo vaig intentar tranquil·litzar l’Edmundo i la Teresa. Em vaig comprometre a tenir cura de l’Amanda. Cosa que no vaig poder fer, vaig ser incapaç.

El minuts passaven molt lentament, semblava que el temps s’havia aturat. Mentrestant, a fora se sentia el soroll de les explosions, el foc de les metralladores retrunyia  pel tot l’edifici.

Vam provar d’infondre’ns ànims els uns als altres. En Víctor Jara també hi era amb nosaltres. Es va posar a tocar la guitarra i a cantar amb totes les seves forces. Nosaltres l’acompanyàvem picant de mans. En acabat, l’Amanda va llegir les cartes de l’avi Lluís, amb un coratge que mai no li havia vist, amb la veu ferma i contundent. Va ser molt emotiu, tots vam aplaudir d’allò més.

Vam mirar de dormir un poc, però era impossible amb l’espetegadissa de les metralladores i sabent-nos envoltats de militars. A trenc d’alba, alguns companys i companyes van perdre els nervis, van provar de sortir de la universitat, però van ser abatuts a trets.

De cop i volta van començar atacar-nos. Ningú no comprenia el que passava. Els tancs van disparar contra l’edifici. Nosaltres no teníem armes, no ens en podíem defensar. Vaig agafar l’Amanda i la vaig intentar protegir amb el meu cos.

            Els tancs van entrar al recinte universitari, els soldats ens van agrupar, fins i tot el rector, al camp d’atletisme. Ens van ordenar que ens estiréssim a terra, amb les mans al clatell. Ens colpejaven amb les culates dels fusells, ens donaven puntades de peu. Em feia molt de mal tot el cos, em ressentia de les costelles trencades, el dolor se’m feia insuportable. No sé l’estona que vam estar en aquella posició. Jo, amb les mans al clatell, no m’apartava de l’Amanda, tractava d’infondre-li ànims amb el meu colze, acostant-l’hi tímidament, o amb una cama, provant de donar-li una mica d’escalfor amb les úniques parts del cos que tenia lliures. Breus contactes que li asseguraven que jo era amb ella.

            De sobte ens van manar aixecar-nos i caminar. Abans de donar-nos l’ordre, ja ens estaven pegant. Molts companys i companyes estaven  paralitzats, pel fred i per la por, però els crits dels soldats i els cops de culata ens feien reaccionar.

Caminàvem i caminàvem mirant a terra. No sabíem on anàvem, no es veia cap persona per la ciutat, només botes de militars. Quan ens vam aturar, vaig alçar la vista i vaig veure l’Estadio de Chile. Era una visió terrible, aquell lloc lúdic, per a l’esport, on s’havien dut a terme tants concerts de música, ara era un lloc trist, gris, terrible, les portes de l’infern. Ens hi van fer entrar. No m’ho podia creure, era ple de dones i homes, amb les cares plenes d’interrogants, amb el terror dibuixat als ulls. Vam seure tots a la grada. Vaig agafar fort l’Amanda, m’esfereïen el seu silenci i la seva mirada. Semblava que estava en estat de xoc. De cop i volta, algú es va adreçar al nostre grup i va assenyalar una persona, era en Víctor Jara. El van separar de nosaltres i se’l van emportar en un lloc reservat per als presos perillosos. Quin perill pot tenir una guitarra? Teníem fred, fam, set i por, molta por; tanta, que el terror m’havia fet oblidar les meves costelles. Es va fer fosc i ens van tornar en Víctor; a penes podia caminar, tenia el rostre ensangonat i ple de blaus. Li vam torcar la cara i vam procurar confortar-lo.

            Ja feia moltes hores que érem allí, de manera que vam tractar d’organitzar-nos. El primer era el menjar, havíem de recuperar les forces. Vam ajuntar tot el que es podia rossegar que dúiem a les butxaques: caramels, xiclets, terrossos de sucre; fins i tot un company portava melmelada i galetes, tota una troballa. Amb els dits ens la vam menjar passant-nos-la els uns als altres. L’Amanda continuava sense parlar, fins i tot es va negar a menjar. En Víctor Jara, tot i el mal que tenia, se li va acostar, i amb un somriure ample li va oferir un caramel; ella, sense dir paraula, el va agafar i se’l va ficar a la boca. Era la nostra petita i tots miràvem de protegir-la.

En Víctor ens va preguntar si algú tenia paper i llapis. Era increïble la força d’aquest home, tot i l’evidencia de les terribles tortures a què havia estat sotmès. Un company li va donar un llapis, però ningú portava paper. L’Amanda va trencar el seu silenci.

            –Jo en tinc –va dir amb un fil de veu i va treure de la butxaca les cartes de l’avi–. Només estan escrites per una cara, les pots fer servir.

            En Víctor li va agrair molt el gest, sabia quan significaven per a ella aquelles cartes.

Vam perdre la noció del temps. Érem envoltats de metralladores apuntant-nos, uns focus encegadors no ens deixàvem distingir la nit del dia. Érem milers de persones colpejades, insultades, humiliades.

La follia envaïa les nostres ments. Alguns no ho van poder suportar i es van llançar al buit; d’altres van ser abatuts a trets allà mateix, davant de tots.

            En Víctor Jara continuava escrivint, volia deixar testimoni del que allí s’esdevenia. Van venir a buscar-nos uns militars acompanyats de dos homes vestits de civils, un d’ells era en Roberto. Una esgarrifança em va recórrer el cos. Ens van separar els homes de les dones, corria el rumor que a elles les alliberarien.

            Em van separar de la meva estimada Amanda, la meva  petita. En Roberto no em va veure, però a ella sí que la va reconèixer. La va apartar del grup i se la va endur. Va fer el mateix amb en Víctor. Vaig ser un covard, m’havia d’haver donat a conèixer, de segur que els hauria acompanyat. Aquesta va ser l’última vegada que els vaig veure tots dos…”

Fragment “Et recorde, Amanda” (Alfaguara/Voramar) de Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/46-et-recorde-amanda.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Nadal del 1936

0
La xemeneia no tirava i el pare evocaria aquelles nits de l’horta amuntegant, penosament, la llenya per a la nit famosa de NADAL.

La guerra és trista, tenyeix de negre els colors, de gris les alegries, res no és com era, res no és com és. Nadal ja no és una data esperada i enyorada pels nens.

més…

La xemeneia no tirava i el pare evocaria aquelles nits de l’horta amuntegant, penosament, la llenya per a la nit famosa de NADAL.

La guerra és trista, tenyeix de negre els colors, de gris les alegries, res no és com era, res no és com és. Nadal ja no és una data esperada i enyorada pels nens.

T’adones que ja no ets un nen, ja tens catorze anys, les mans plenes de durícies, de tant de treballar en el que pots, al camp, de manobre, del que fóra per tal d’alleugerir la càrrega de la mare que es matava a netejar en aquella casa de rics, la que tots anomenàvem la casa de la tísica. La paraula solitud va prendre cos en la meua vida. La Nit de Nadal seria la nit més trista de l’any, ja no em quedava família. Em van afillar a cal meu amic Vicent, on malgrat tot el que estava passant, continuaven vivint, impertorbables, com una gran pinya, intentant bastir de normalitat aquella gran bogeria que ens duia cap a la destrucció.

Son pare, al matí, en arribar del forn s’asseia a esmorzar, envoltat de gats afamats. Els agafava amb el peu i els llençava al cap del corral. La senyora Carme li servia, si era el cas, una sardina, un tros de pa i el barral de vi. El senyor Vicent agafava una ceba, d’un cop de puny l’obria damunt la taula i se la menjava crua. Admirava aquell home, admirava la força i la certesa del seu cop de puny, i pensava en el meu pare, lluitant al front, sense cap ceba per a dur-se a la boca. Aquelles petites estampes feien que el meu amic fóra un privilegiat, malgrat la guerra tot hi seguia en ordre: sa mare, havent dinat, escurava els plats i es canviava de roba, es vestia «de diumenge» per asseure’s en una habitació, al costat d’una finestra, per mirar qui passava. Estava molt guapa. Jo pensava en ma mare, en el temps que feia que no la veia mudada, en el temps que feia que no es pintava el somriure, ma mare, la meua estimada mare, a la qual ja no interessava gens mirar qui passava.

Aquella trista Nit de Nadal vam sopar asseguts a la pobra cuina, al voltant d’un fogueret encès. Si bé m’estimàvem com un fill, no era la meua família. La senyora Carme era molt bona dona; conscient de la meua pena, mirava d’animar-me i va fer un gran àpat, un plat de fesols bullits, damunt el qual el pare del Vicent ruixava culteranament un all tallat acuradament, i costelles torrades al foc, foc de carbó.

            –Ja heu menjat prou xulles, se n’heu cruspit dues, deixeu espai per a les postres.

El menjar era escàs i la nostra gana immensa, com escau a un parell d’adolescents.

Per postres, castanyes, figues seques i, com no, torrons per a fer una festa com cal, comprats amb un gran esforç, no estaven els temps per a celebracions. Uns torrons que anaven dins una capseta de fusta. Torró de cacau, oliós, un plaer per al paladar.

            –No en mengeu més, que aquests torrons són molt calents –ens advertia la senyora Carme. Ens en menjàvem només una talladeta. No n’hi havia per a més.    

Malgrat la guerra, les persones intentaven treure forces de flaquesa i fer les festes com sempre. Des del carrer arribava l’enrenou dels qui celebraven el Nadal amb soroll, anant i tornant pel carrer. D’altres, en canvi, es tancaven a pany i clau a sa casa, plorant els absents sense tenir un rosegó per a distreure la gana.

El pare del Vicent sotjava els badalls de les portes, les mínimes escletxes per on podia penetrar el fantasma del fred. La xemeneia no tirava, el fum s’escampava per tota la casa i una boirina gris omplia l’estança. Feia fred, molt de fred. Teníem prunyons a les orelles, al peus; ens friccionàvem amb una mà les orelles, un peu contra l’altre, i encara ens picaven més, era un desesper. La tieta del Vicent ens recitava oracions que calia que repetírem perquè no ens picaren. Jo no ho feia. M’havia estat hores resant perquè mon pare passara aquestes dates amb la família. Després vaig rebaixar les meues peticions, només volia estar amb la mare, i ni tan sols això em van concedir. Estava molt enfadat, no tenia ganes de resar, estava convençut que les meues oracions no eren escoltades. M’havia fet gran, de cop, les il·lusions de petit s’havien esvaït, ja no volia ser papa, ni guàrdia d’assalt, només volia que la guerra s’acabara. Aquesta era l’única raó per la qual encara pregava Déu.

Fragment de Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria (Barcanova) Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.barcanova.es/pdf/pdf/fichas_tecnicas/%23%23–BG00074101_1.pdf

 

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/67-quan-deixavem-de-ser-infants.html

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Molt bon 2013!

0

“No et limitis a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu.”

Vicent Andrés Estellés

 

Molt bon 2013… Que tots els vostres somnis es facen realitat.

Besets,

Gemma

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La dignitat porta el nom de Reis Juan

1

Acompanyar a la Reis Juan en el seu darrer informatiu, ha estat una barreja de sentiments, i sobretot ràbia i incomprensió, no puc entendre com aquesta colla de lladres i botiflers han malbaratat el nostre País amb tanta impunitat.

Com diu la cançó d’Al Tall governen de lladrocini, rapinyen governant, són fartons de vida llarga que mai volen acabar. La dignitat portava el nom de Reis i de tots els seus companys i companyes que han perdut el seu lloc de treball, les seus llàgrimes són les nostres en veure com han apagat les seues veus, aquelles que amb tant d’esforç han intentat mantenir encara viva la veu de la cultura catalana en les seus ones. Sort amics i amigues! I moltes gràcies per donar-nos veu, aquella que tantes vegades han volgut silenciar.

més…

La Reis Juan després de vint-i-tres anys davant els micròfons de la ràdio pública valenciana es va acomiadar amb aquestes paraules:

‘Acabem la informació cultural d’avui amb un fort agraïment a tota la gent del món de la cultura que avui ens fa arribar el seu suport als treballadors d’esta casa que hem sigut acomiadats dins de l’expedient de regulació d’ocupació de RTVV. Anàvem a ser-ne cent un, però ni en això han estat les coses clares. Gràcies als tuits, les telefonades, els correus, els ‘watsapps’ que hem rebut i rebem encara. Han estat vint-i-tres anys de treball davant dels micròfons de la ràdio pública valenciana intentant palesar la riquesa cultural del nostre país. Ha estat un plaer informar-los cada dia del que s’ha fet en els nostres escenaris, museus, editorials. Tenim un país ben ric. A tots vos desitgem molta sort i, com diu Sopa de Cabra, hi ha camins que s’esvaeixen i d’altres que s’obrin. A tots vostès que escolten, en nom propi i dels companys i companyes acomiadats, gràcies’.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Miquel Gil i Gemma Pasqual recordaran a Vicent Andrés Estellés a la SC el Micalet

6

Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria al Micalet parla de llibres

L’escriptora Gemma Pasqual i Escrivà i el cantautor Miquel Gil, recordaran al poeta de Burjassot i parlaran en companyia dels lectors del llibre Quan deixàvem de ser infants, un homenatge de l’autora a Vicent Andrés Estellés.

 

http://www.intersindical.org/cultura/article_cultura/quan_deixavem_de_ser_infants_de_gemma_pasqual

 

http://www.escriptors.cat/?q=node/7984

més…

Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria al Micalet parla de llibres

 

La Societat Coral el Micalet i la Intersindical Cultura i han creat l’activitat EL MICALET PARLA DE LLIBRES, amb l’objectiu de promoure la lectura i amb el desig de reunir moltes persones per a parlar-ne. L’activitat està oberta a totes les persones que hi vulguen participar i, si és possible, s’hagen llegit el llibre. La trobada tindrà lloc a la Biblioteca del Micalet, en el carrer Guillem de Castro, 73, de València. El dimecres 19 de desembre a les 19:30h.

 

http://www.intersindical.org/cultura/article_cultura/quan_deixavem_de_ser_infants_de_gemma_pasqual

Gemma Pasqual novel·la la joventut de Vicent Andrés Estellés a ‘Quan deixàvem de ser infants'(Barcanova)

L’escriptora valenciana Gemma Pasqual reinterpreta en l’obra, titulada ‘Quan deixàvem de ser infants’, les diverses biografies del poeta Vicent Andrés Estellés (1924-1993) per construir una història “lírica i intimista” que dirigeix una mirada a la seva joventut i rescata la memòria del poeta de Burjassot. La novel·la és un repàs dels anys joves del periodista i poeta Vicent Andrés Estellés i de la València del seu temps. Poesia, humor i lluita que ens apropa a una de les èpoques més significatives i convulses del nostre país i a un dels poetes més importants del segle XX.

Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria (Editorial Barcanova)

http://www.barcanova.es/pdf/pdf/fichas_tecnicas/%23%23–BG00074101_1.pdf

(En aquest PowerPoinT trobareu recursos per a treballar la vida i l’obra d’Estellés en relació als moviments socials, artístics i de pensament de l’època.)

http://avecteatre.googlepages.com/v.a.e.

http://www.lextra.cat/quan-deixavem-de-ser-infants/

Allò més llegit

http://www.floridasecundaria.es/contenidos.php?serv_id=45&secc_id=217&subsecc_id=621idzona=1

Lectura recomanada per al mes d’octubre: Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria

http://www.bibliotecaspublicas.es/ribarroja/agenda_lit.htm

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Mines Antipersona

0

La Kinta no era la mateixa dona que recordava l’àvia, havia perdut la cama dreta mentre caminava per un sender minat. Els últims trenta anys, Casa­mance havia estat en guerra per independitzar-se del Senegal. La Kinta ara esperava rebre una cama ortopèdica que li permetera reprendre la seua vida normal.

Només feia uns mesos d’aquesta desgràcia, ho tenia molt recent. A penes sortia i se sentia molt incòmoda amb les visites, però no amb nosaltres, que érem família. Era una dona amable i de seguida ens va acollir, volia saber coses de l’àvia. Portava el cap embolicat amb un mocador, seia al diminut pati de la casa i veia el món per sobre del petit mur que l’envoltava. Immòbil darrere de la paret de ciment que l’ocultava de l’esquena cap avall, la Kinta somreia amb timidesa, com si el fet que els altres veieren només una part del seu cos la fera sentir-se millor per un moment, com si, als ulls dels altres, poguera encara ser la jove d’abans, que caminava normalment amb les dues cames, sense les crosses que avui l’acompanyaven constantment.

més…

La Kinta vivia en una petita casa de fang i xapes arrugades. Tot i això, ens va acollir sense proble­mes a tots tres. Les dones de Casamance tenen un estatus i un rol especial que els atorga una certa quantitat de poder dins la família i en la societat. Elles són sacerdotesses i guardianes de la tradició. La Kinta ens va obrir de bat a bat les portes de la seua llar i ens va convidar a prendre el te. Tot un ritual. Per tradició se serveixen tres gots: el primer i més amarg significa fort com la vida; el segon, més dolç com l’amor; i el tercer, lleuger com la mort.

La Kinta no era la mateixa dona que recordava l’àvia, havia perdut la cama dreta mentre caminava per un sender minat. Els últims trenta anys, Casa­mance havia estat en guerra per independitzar-se del Senegal. La Kinta ara esperava rebre una cama ortopèdica que li permetera reprendre la seua vida normal.

Només feia uns mesos d’aquesta desgràcia, ho tenia molt recent. A penes sortia i se sentia molt incòmoda amb les visites, però no amb nosaltres, que érem família. Era una dona amable i de seguida ens va acollir, volia saber coses de l’àvia. Portava el cap embolicat amb un mocador, seia al diminut pati de la casa i veia el món per sobre del petit mur que l’envoltava. Immòbil darrere de la paret de ciment que l’ocultava de l’esquena cap avall, la Kinta somreia amb timidesa, com si el fet que els altres veieren només una part del seu cos la fera sentir-se millor per un moment, com si, als ulls dels altres, poguera encara ser la jove d’abans, que caminava normalment amb les dues cames, sense les crosses que avui l’acompanyaven constantment.

La Kinta tenia 36 anys i era mare de dos nens. A més, tenia al seu càrrec els seus deu germans i germanes. No podia permetre’s el luxe de trepitjar una mina, ella es protegia amb el gris gris i anava molt amb compte, fins que un dia la sort la va abandonar.

–Va succeir a Koureng, el poble on vaig nàixer –ens explicava la Kinta mentre preníem un te–. Vo­líem tornar allà per quedar-nos. Aquell dia, el meu avi tallava llenya al bosc per construir una cabana. Hi havia molta fusta; per a ell era difícil carregar-la i vaig anar a ajudar-lo. –Kinta va fer una pausa. Amb la mirada absent va fer un petit glop de te, després va reprendre la narració:– Era a menys de cent metres de les cases. Tothom feia servir aquest sender, fins i tot els soldats. Mai no se’ns va acudir que podia estar minat. No puc deixar de pensar en el que va passar.

La Kinta va perdre el peu dret i una part de la cama. L’altra cama estava inflada per les cremades.

–Mireu! N’he trobat un altre fragment –ens va dir mentre aixecava una mica la falda del seu bubú i passava amb cura els dits sobre la pell sota del genoll, detenint-se en un petit bony dur.

El palpava minuciosament amb expressió pre­ocupada. El seu propi cos li resultava estrany.

–Els meus germans diuen que m’oblide de l’ac­cident, que tot anirà millorant amb el temps. Altres víctimes de mines diuen el mateix. Però no puc traure-m’ho del cap.

El pare dels seus dos fills venia de tant en tant de Dakar a visitar-la. Però, encara que els seus és­sers estimats l’encoratjaven i ella tenia cura del seu aspecte, per a la Kinta encara era difícil tornar a sentir-se com una dona, sobretot perquè persistien en ella els reflexos de la seua vida anterior.

–De vegades tinc l’impuls d’alçar-me d’un bot i creuar l’habitació corrent, i la meua mare exclama: «compte, no caigues!» –la Kinta va sospirar i els ulls se li van ennuvolar, se li va glaçar el somriure en mirar de cua d’ull, cap avall, el que quedava de les seues il·lusions–. L’accident em va arruïnar la vida. Ja no puc fer res, res de res.

Des d’aleshores, la Kinta va començar a viure en el passat. Tot el dia pensava en la vida, en els plans i els desitjos que tenia abans de l’accident. Passava el temps asseguda en una petita habitació, on només hi havia un llit, una tauleta de nit i un llum. S’havia acabat la feina als arrossars, s’ha­vien acabat els ingressos addicionals que obtenia netejant en els hotels de Cap Skirring durant la temporada turística. No podia guanyar prou per a alimentar els seus germans i germanes i enviar-los a escola. Això era el que més l’afectava.

–La meua mare i jo podíem guanyar-nos la vida, fins i tot després de la mort del meu pare. Però, ara, ella està sola i ha d’ocupar-se de tota la família. Ja no podem llogar la casa del costat, i tots hem de dormir aquí. Però no patiu que ja us fem lloc.

–Ja veuràs com comences a treballar de nou –va intentar infondre-li ànims el Mabale.

–Potser. Si tinguera una cama ortopèdica, pot­ser podria fer-ho –la Kinta volia creure que ho acon­seguiria i hi havia esperança en el seu rostre–. Però no podré tornar a córrer –es va tornar a lamentar.

–No coneixes el conte de la llebre i la Terra? –li va preguntar l’Umm, que era ben igual que l’àvia.

–No –va dir la Kinta, encuriosida.

Ci ap degglu ngay yanga. Només qui escolta aprèn –va començar el seu relat l’Umm–. Un dia la llebre presumia davant la Terra:

»–Jo córrec tan de pressa com el vent, però tu no avances més que una polzada per dia. Per què et quedes sempre al mateix lloc?

»–Però… què dius? Jo no em quede al mateix lloc! Jo córrec més de pressa que tu! –va respondre la Terra.

»La llebre va deixar anar una riallada i va afegir:

»–M’agradaria veure-ho!

»Abans que acabara de dir-ho, la llebre es va posar a córrer a tota velocitat, tractant de guanyar. Corria i corria sense descansar fins a perdre l’alè; però, cada vegada que s’aturava per veure si s’havia allunyat prou, veia l’ombra de la Terra sota les seues potes. Aleshores tornava a córrer a més velocitat, sempre sense aturar-se un segon; però la Terra, sota les seues potes, corria a la mateixa velocitat que ella. De tant de córrer, la pobra llebre va acabar esgotada, sense haver aconseguit distanciar-se ni tan sols una mica de la Terra.

» Ja ho veus, Kinta, no cal anar tan de pressa. Tu ets la Terra forta i segura, el recer de la teua família.54

L’Umm, ben igual que l’àvia, sempre tenia una història per a cada moment. Però la realitat era que la Kinta havia passat a engrossir la llarga llista de víctimes causades per les mines durant els vora trenta anys de conflicte a Casamance.

Encara hi ha camps, parcs naturals i camins sembrats de mines que, al seu dia, un bàndol o un altre van col·locar com a mètode per a tallar el pas de l’adversari. I sembla que aquesta sembra encara no ha acabat.

Per a mi era un argument més per a embar­car-me cap a Europa.

 

Fragment Barça ou Barzakh! (Ed. Bromera) Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.bromera.com/fitxa-llibre-coleccions/items/barca_ou_barzakh.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Roger lo Pelat la novel·la més tendra

0

«Roger lo Pelat és probablement la novel·la més tendra

de Gemma Pasqual.» Marta Insa, al diari Levante.

 

El pati de l’institut era a vessar, mai no havia estat tan ple de

gent. Tots volien presenciar el partit de bàsquet. Per primera

vegada en la història, l’equip de sisè de primària arribava a la

final de la lligueta entre les escoles de la ciutat. Era tot un espectacle,

els de l’equip de casa semblaven del país de Lil·liput,

comparats amb els cossos grans i formats dels rivals. No era

possible que aquests grandassos fossin de la mateixa edat,

era David contra Goliat…

més…

El Roger està cursant sisè de primària i és un gran jugador de bàsquet. Un dia,

en un partit decisiu, fa una gran jugada i tot seguit perd el coneixement. Tot i que

ell no ho vol, perquè prefereix celebrar la victòria amb els seus amics de l?equip,

els seus pares el porten a l?hospital perquè li facin un reconeixement mèdic.

Aquest serà el primer dels molts contactes que el Roger i la seva família tindran

amb diferents metges, que finalment li diagnostiquen la malaltia de Hodgkin, un

tipus de càncer del sistema limfàtic.

La notícia d?aquesta malaltia cau com una galleda d?aigua freda sobre els

pares del Roger, que, d?acord amb la metgessa, decideixen no dir-li, al Roger,

que es tracta de càncer. Per tal de donar-li la notícia, recorren a l?ajut de la psicòloga

del centre hospitalari, que li explica que haurà de lluitar contra les cèl·lules

dolentes que volen envair el seu cos com si fos un cavaller, com s?esdevé al videojoc

Dynasty Warriors, i que disposen d?una arma molt potent, que és la quimioteràpia.

Amb el mateix objectiu, la seva mare li regala Tirant lo Blanc, que es

converteix en el seu heroi i referent.

La seva vida canvia molt: comença la quimioteràpia, que el deixa molt dèbil,

no sempre pot anar a l?escola, una noia tafanera de la classe li diu que té càncer…;

però no tot és negatiu: els seus pares li regalen el mòbil i la consola que

tantes vegades li havien negat; continua tenint el suport del seu millor amic, el

Carles, i, una vegada acabada la primera tanda de quimioteràpia, se sent millor

i pot anar a Port Aventura amb els seus companys de classe. Allí rep el suport

dels seus amics, que es rapen tots el cap perquè el Roger no se senti diferent.

A l?estiu reprèn la quimioteràpia i, perquè no estigui tan aturat i deprimit, els

seus pares l?apunten a una escola d?estiu on coneix l?Ona, que es converteix en

la seva amiga i de la qual s?anirà enamorant. Gràcies a ella coneix el món de les

colles de diables, i per primera vegada des que va començar la malaltia té un projecte

de futur: vol formar part de la colla.

Quan s?acaba l?estiu, el Roger no torna a l?escola perquè està molt dèbil; l?Ona

el continua veient i, juntament amb el Carles, l?animen i li fan celebrar el seu aniversari.

Aquest dia, però, que havia de ser de celebració i festa, el Roger i l?Ona

es discuteixen i ell acaba reconeixent al seu amic que està enamorat de la noia,

però que no vol que el vegi malalt. Ell, de totes maneres, no se la pot treure del

cap, i la segueix quan va amb altres amics.

El tractament dóna resultats positius, la malaltia remet i finalment li donen

l?alta. El Roger no li ho vol dir, a l?Ona, però per Sant Joan les diferències entre

tots dos es resolen i el Roger viu una gran nit: la seva estimada el correspon i és

nomenat Dimoni Major de la Colla.

 

Fes-ne un tast del llibre aquí:

http://www.barcanova.cat/catalogos/capitulos_promocion/BG00096201_9999989268.pdf

 

Roger lo Pelat (Ed. Barcanova) Gemma pasqual i Escrivà

http://www.barcanova.cat/cgigeneral/ficha.pl?codigo_comercial=1452098&id_sello_editorial_web=14&id_clase=20061

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fuster… Wert… i un parell d?ovaris…

0
Fuster… sempre Fuster… deia que no ho hem après; ens ho han inculcat… i ho volen tornar a fer, Wert ho torna a intentar, ara amb els nostres fills, inculcar-los la seva ideologia, el seu pensament únic. El que mana vol que els manats siguin dòcils, hem de partir d’aquesta obvietat, també ho deia l’Homenot de Sueca. Però aquesta vegada no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu com ens va ensenyar el poeta, conscients que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, hem dit prou, tenim pressa i volem marxar, i sabedora que  forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducada em permetreu dir que estic fins a la figa… de Wert i tota la seva colla.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Barça ou barzakh! o Giocherò nel Barça!

0

Ja ha sortit la traducció de Barça ou Barzakh! a Itàlia!

Giocherò nel Barça! (Narrativa San Paolo ragazzi)

Senegal. Amadou è un ragazzo di diciassette anni che deve lasciare gli studi per aiutare la famiglia. La miseria è tanta e le prospettive così poche che Amadou sposa il sogno del suo amico Mabale: diventare un calciatore del Barcellona.

més…

Giocherò nel Barça!

(Narrativa San Paolo ragazzi) – Novità editoriale

di Pasqual i Escrivà Gemma

Senegal. Amadou è un ragazzo di diciassette anni che deve lasciare gli studi per aiutare la famiglia. La miseria è tanta e le prospettive così poche che Amadou sposa il sogno del suo amico Mabale: diventare un calciatore del Barcellona. Dopo mesi di preparativi, i due salpano a bordo di un barcone dove Noolamala, una splendida ragazza di cui Amadou si innamora a prima vista. Noolamala è incinta e spera di far nascere la sua bambina in Europa, in questo modo non sarà rimpatriata e potrà dare alla figlia un futuro migliore. Il viaggio è difficile e tormentato e molti non resistono alle condizioni di viaggio disumane; anche Mabale si ammala e muore, e con lui il sogno di giocare nel Barcellona e aiutare la famiglia e gli amici con i soldi guadagnati. Durante la traversata Noolamla entra in travaglio e la piccola Africa viene al mondo in acque internazionali, infrangendo le speranze della ragazza di far nascere la figlia in Europa. Neanche Noolmla riesce a superare la traversata e Amadou decide che si prenderà cura della bambina. Il viaggio è ancora lungo, ma quando tutto sembra perduto, ecco finalmente i soccorsi e la prospettiva di una nuova vita.

DESTINATARI

• Dai 10 anni.

L’autrice

Gemma Pasqual i Escrivà è una scrittrice catalana e vive a Valencia. Prima di dedicarsi al giornalismo e alla letteratura per ragazzi ha lavorato nel campo della finanza e presso l’IBM. Ha maturato una lunga esperienza di corsi di lettura e di animazione nelle scuole. Ha scritto numerosi romanzi e collaborato con varie riviste specializzate fra le quali «CLIJ-Cuadernos de Literatura Infantil i Juvenil», prediligendo temi di attualità e di carattere sociale. Inoltre è membro del consiglio dell’Associazione degli Scrittori Catalani e membro del consiglio di amministrazione e del comitato consultivo dell’Istituto Catalano di Lettere. Presso le Edizioni San Paolo ha dato alle stampe La ballerina di Baghdad (2010 e Giocherò nel Barça (2012).

 http://www.libreriadelsanto.it/libri/9788821574115/giochero-nel-barca.html

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari