Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

23 de febrer del 1981

1

«Corria
l’any 1981. Ta mare i jo vivíem junts al pis del barri del Carme, on visc jo
ara. Ella feia d’advocada laboralista, havia aconseguit molts èxits en aquest
terreny, molt empresaris valencians es van rascar la butxaca per poder pagar
els acomiadaments improcedents dels seus treballadors o per condicionar les
seues fàbriques i empreses. Era molt bona i tenia la mateixa mala llet que té
ara. Era volguda i admirada pels treballadors i treballadores i odiada pels
empresaris, cosa de la qual ella se sentia orgullosa. No ens vèiem gaire, jo
viatjava contínuament pel món, guerra rere guerra, però ens estimàvem molt.

més…

 »La vida política anava molt moguda, havia
dimitit el president del govern espanyol, Adolfo Suárez, i intentaven investir
un nou president, Leopoldo Calvo-Sotelo. El dilluns vint-i-tres de febrer era
jo a la ciutat de València, a la redacció del diari. Acabava de tornar d’un
viatge a Xile que havia fet en companyia de l’oncle Émile, que aleshores feia
de periodista com jo, en un diari francés. Encara no li havia picat el cuquet
de la política com a ta mare. Havíem fet un reportatge sobre els desapareguts,
ens vam jugar-hi el coll, en aquell viatge; per sort, com sempre, no ens va
passar res. Hi havia un ambient ensopit, eren les sis de la vesprada, jo
acabava de dinar i em barallava amb la màquina d’escriure intentant posar ordre
a totes les notes i entrevistes, intentant donar-li forma per a un reportatge
per al dominical. Teníem la ràdio engegada, escoltàvem la sessió del Ple del
Congrés dels Diputats en què se sotmetia a una nova tanda de votacions la
investidura del Calvo-Sotelo; ara només necessitava una majoria simple, no
havia aconseguit la majoria absoluta en la primera. Era com un soporífer per a
mi que no em deixava pensar. Sentia d’una manera monòtona un nom rere un altre,
«senyor Manuel Núñez Mencado»; però aquesta vegada no es va sentir un sí o un
no, sinó alguns trets, i de sobte: «¡Que
no se mueva nadie! ¡Quieto todo el mundo! ¡Todos al suelo!
» I més trets. A
la redacció es va fer un silenci total. De seguida vam engegar el televisor. No
podíem donar crèdit al que vèiem: la guàrdia civil havia entrat a l’hemicicle,
i un tinent coronel anomenat Antonio Tejero Molina hi era al bell mig,
palplantat, i encanonava amb la seua pistola reglamentària el president de la
cambra, Landelino Lavilla. De cop i volta, la ràdio va aturar l’emissió.

            »Al cap d’una estona, el tinent
general de la III Regió Militar, la de València, Jaime Milans del Bosch, va fer
públic un comunicat a través de totes les emissores de la capital, en el qual
decretava l’estat d’excepció. Els telèfons no paraven de sonar. Aquí no
s’havien acabat totes les sorpreses. De sobte vam sentir pel carrer un soroll
com de camions o alguna cosa semblant. Era estrany, perquè ja feia estona que
els carrers estaven deserts. Quan vam mirar per la finestra, no donàvem crèdit
als nostres ulls. Eren tancs els que es passejaven pels carrers del cap i
casal. En aquell moment vaig reaccionar. Tots els papers de Xile, totes les
entrevistes, els desapareguts, els camps de concentració, les tortures, els
morts, em van venir a la ment; i, és clar, ta mare, la meua estimada Carme. Els
telèfons estaven tots ocupats. Vaig haver de fer servir mètodes no gaire
educats per aconseguir-ne un. Aleshores, encara que et semble increïble, no
teníem mòbils. Vaig trucar a casa però no parava de comunicar. L’havia d’anar a
buscar. Els companys em van insistir que era perillós. Corrien rumors sobre
unes llistes secretes que circulaven per València amb els noms de periodistes,
de polítics i d’advocats, per prendre-hi represàlies. Òbviament, ta mare i jo
hi érem inclosos. No la podia deixar sola, de manera que vaig agafar la moto i
vaig sortir disparat. Per direccions prohibides, esquivant tancs i soldats,
sense fer massa soroll. Era quasi impossible, però per fi vaig aconseguir
arribar a casa nostra.

            »Vaig entrar corrents en cerca de ta
mare, però la meua sorpresa va ser majúscula en veure-la asseguda en una butaca
cosint el coll a un osset que jo li havia regalat quan ens vam conèixer. Vaig
pensar que es trobava en estat de xoc, mai l’havia vista cosir, i ara no era el
moment més adequat per aprendre’n.

            –Hem de marxar –li vaig dir
tímidament, per por de provocar-li alguna reacció violenta.

            –Un moment, acabe de seguida –em va
respondre tranquil·lament, mentre tallava el fil amb les dents. Es va posar
dret, va agafar una bossa que ja tenia preparada i amb l’osset a la mà vam
baixar les escales.

            »De sobte va començar a buscar la
portera, que no era a la porteria. Jo pensava que s’havia tornat boja. La
portera era una vídua de guàrdia civil, confident de la policia. Trobe que mai
hi havíem creuat dues paraules.

            –Deu ser a sa casa, a l’àtic –va dir
ta mare, i va enfilar altra vegada escales amunt amb l’osset. Jo la seguia sense
dir res, tot pesarós, maleint el que havia causat el cop d’estat a la meua
dona.

            »Va trucar al timbre. La dona va
obrir amb cara de sorpresa en veure’ns palplantats a la porta de sa casa. Per a
ella érem els rojos indesitjables que vivien al segon esquerra.

            –Senyora Custodia, m’han dit que la
seua neteta viu amb vostè, perquè els pares estan treballant a Alemanya.

            »La dona va assentir amb el cap.
Tots dos vam encreuar les mirades, tots dos teníem el mateix pressentiment.

            –Aquest osset és per a ella. A mi ja
no em farà cap falta –va dir mentre li allargava el pelut.

»Definitivament
estava convençut que ta mare no tenia el cap sa. Abans que la dona poguera dir
res, va sortir disparada escales avall. Jo la vaig seguir. Va pujar a la moto i
em va indicar que anàrem a casa la teua àvia. Aleshores vaig intentar posar
seny. No era un bon amagatall, de segur que aquell era el primer lloc on ens
buscarien.

            –Ho tinc tot pensat, no patisques
–em va respondre amb lucidesa, no semblava boja.

            –Em pots explicar a què treia cap
tot aquest número de l’osset? –em vaig atrevir a preguntar-li una mica enfadat.

            –Fot canya a la moto, ja t’ho
explicaré tot quan arribem.

            »La teua àvia ens esperava. Semblava
que totes dues dones sabien molt bé el que feien; en canvi, jo semblava un
babau, seguint-les pel corredor de la casa. Vam anar fins al rebost.

            –Aquí, dins l’armari? Que us heu
begut l’enteniment? No estem jugant a conillets a amagar –vaig protestar en
veure que m’empentaven cap a dins.

»Però
no era el que jo em pensava. No em preguntes com, però de cop i volta la paret
es va obrir i va aparèixer una cambra secreta. Vaig quedar bocabadat, i encara
més quan a dins vaig veure una estança presidida per un quadre del dictador
Franco, i una bandera espanyola amb el pardalot i tot al costat de tota una
col·lecció d’armes.

            –On som? –vaig preguntar incrèdul.

            –A l’amagatall del pare. Se’l va fer
construir per si de cas algun dia els russos ens envaïen. Ara ens anirà molt bé
a nosaltres, està molt ben condicionat.

            »L’àvia ens va portar una safata amb
queviures, ens va abraçar amb llàgrimes als ulls i es va acomiadar.

            »Ens vam quedar tots sols en aquella
estança. El primer que vaig fer va ser tafanejar una mica. Hi havia de tot: una
petita cuina, un bany complet i un rebost amb bon conyac, bon whisky, cigars
havans. Per molt feixista que era el teu avi, no era tan llepafils per al bon
tabac socialista. Allà va ser que em vaig acostumar a fumar-ne. La nit es va
fer molt llarga i, quan se’m va acabar el tabac, vaig començar amb els havans.
Ta mare em va explicar que en uns altres temps era ple de menjar, però que
l’àvia ho va treure tot en morir l’avi. L’únic mitjà de comunicació amb
l’exterior era una ràdio antiga, que vam tenir engegada tota la nit, la nit
dels transistors, tal com en vam dir.

            »Saps?, quan t’he trobat aquesta
tarda, feies la careta d’un ocellet perdut, igual que ta mare aquell dia. Totes
dues ben bé teniu la mateixa expressió als ulls, ets feta i pastada a ella. La
Carme era i és massa orgullosa per reconèixer que tenia por, però en la cara
pagava. Jo potser també, però no en vaig mirar al mirall, amb els ulls de ta
mare en tenia prou. Amagats en aquella cambra secreta ens trobàvem bé de
moment; ara, no ens hi podíem quedar per sempre. Els minuts semblaven hores,
mentre la ràdio continuava amb les marxes militars i cada mitja hora ens
repetia el comunicat de Milans del Bosch. 

–Si
ens en sortim, vull que et cases amb mi –li vaig proposar de sobte.

            –Sí, home, de blanc i per
l’església!

            –T’ho dic seriosament.

            –Estem bé com estem. Per què
necessitem els papers?

            »Aleshores va ser quan li vaig dir
que volia tenir un fill. Potser era perquè acabava de tornar de Xile i m’havia
adonat que la vida es vivia cada dia, que no es podien deixar passar els
somnis. Ta mare se’m va quedar mirant i va veure que no era una broma. En va
fer un bes molt llarg i va acceptar.

            –Segurament no tenim gaires
possibilitats de sortir-nos-en; si no, no m’ho hauries demanat.

»Ta
mare intentava mantenir-se de bon humor, però les hores passaven i no teníem
cap notícia bona. Va passar molt de temps. Fins i tot vam triar el teu nom; si
hagueres estat xiquet, t’hauríem posat Guillem.

»A
la una de la matinada, la ràdio va canviar el disc amb un comunicat del rei
d’Espanya, Joan Carles I, en contra del cop. Però només ens vam tranquil·litzar
de debò quan, a la una i vint, el general Milans del Bosch va ordenar la
retirada dels tancs i dels soldats de la ciutat de València.

            »De tota manera no estàvem segurs
del tot. Jo vaig besar ta mare i ella em va besar a mi, aleshores sí, que es va
fer una nit llarga, però de sexe i amor. No li digues que t’he explicat això,
ja la coneixes.

            »L’endemà a les deu del matí va
venir la teua àvia amb el desdejuni més contenta que un gínjol. Els guàrdies
civils començaven a sortir de l’edifici del Congrés. A les dotze vam veure per
la televisió com en sortien els diputats i les diputades. A la una del migdia
ja havia acabat tot.

            »Vam tornar al nostre pis. Ta mare
va anar corrents a casa la portera. Jo no entenia quina mania havia agafat amb
aquella dona. Va trucar a la porta. La dona va tardar una mica a obrir, tot i
que sabíem que era darrere la porta, potser perquè ja no se sentia guanyadora.
Per fi va obrir.

            –Torne’m l’osset –li va ordenar ta
mare sense dir ni bon dia.

»La
dona ho va fer immediatament, ta mare el va examinar i va enfilar escales
avall. Aquella va ser l’última vegada que vam parlar amb la portera, de fet
aquell va ser l’únic dia que ho vam fer en tot el temps que portàvem en aquella
casa.

            »Una vegada en el pis, ta mare va
descosir l’osset. Hi havia amagat tots els seus papers i fitxes dels obrers i
de les obreres quae defensava. També hi havia guardat les meues entrevistes de
Xile. És fantàstica, genial i, com pots comprovar, jo bastant babau, mai de la
vida se m’hauria acudit una cosa com aquella.

            »Mai perdonaré els culpables i tots
els responsables d’aquella pantomima, el mal tràngol que van fer passar a ta
mare; a mi encara rai, però a ella no.»

 

Fragment de Gènova, città chius@
(Alfaguara/Voramar)

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/63-genova-citta-chius.html

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Versos, enllà del camí. Espriu en la memòria

0

D’un vell color de plata

jo voldria que fossin

els meus versos: d’un noble,

antic color de plata.

Davant la mort, que porta

secrets senyals del rostre

que jo veig en mirar-me,

cerco amb ells extingides

veus del mar, pas de núvol,

les distants primaveres.

Trist i lliure, camino,

davant la mort que em mira,

a la llum, per la plata

antiga dels meus versos.

 
Salvador Espriu

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Judici contra el Català

1

La companya Àngels Monera m’ha demanat que faci difussió d’aquests fets:

El passat 3 de setembre al matí jo, Àngels Monera, i la meva família
vam perdre un vol a l’aeroport de Girona en dirección a l’Alguer. El
motiu és que vam gosar adreçar-nos als guàrdies civils en català. La
seva actitud prepotent i de menyspreu cap a la llengua i la nostra
insistència en que teníem el dret d’usar-la, va suposar la meva
retenció a les dependències de la Guardia Civil dins l’aeroport. Allà,
a més de constatar que a l’aeroport de Girona es deu poder parlar
qualsevol llengua menys la nostra, vaig ser interrogada sobre geografia
i filologia política, -Reconoce Vd. que Gerona està en España?-,
-Reconoce Vd. que el español és la lengua oficial de España?- i quan
finalment em van deixar anar, sense que hagués signat res ni
m’haguessin informat en cap moment que em denunciarien, el vol estava
tancat i ens vam quedar a terra.

més…

Vam
haver de passar tot el dia a l’aeroport, comprar nous passatges a una
destinació molt allunyada de l’Alguer, la ciutat de Càller, a l’altre
punta de Sardenya, pagar una nit d’hotel -vam arribar a les 11 de la
nit-, i llogar un cotxe per desplaçar-nos a l’Alguer, on teníem
reservada una habitació que també vam haver de pagar.

En tornar a casa, vam denunciar-ho a alguns mitjans i a la Secretaria
de Política Lingüística. Potser com a resposta a això, he rebut una
citació com a acusada en un judici que tindrà lloc dilluns que ve a
Santa Coloma de Farners. Es tracta d’un judici de faltes per
“desordenes públicos”.

Lloc: Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3
Ctra. Sant Hilari, s/n Sta. Coloma de Farners

Data: 22 de Febrer del 2009 a les 10:45 hores

Us agrairem que feu difussió d’aquest cas per ajudar a que situacions
com aquesta, per desgràcia encara massa freqüents, deixin de produïr-se.

Gràcies per endavant, Àngels Monera

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Feixisme al cap i casal

0

Marina és una adolescent d’Oliva (La Safor)
que, traslladada a València en accedir a l’institut, viu en carn pròpia les
formes contemporànies d’intolerància xenòfoba mentre descobreix els ingredients
substancials de la vida: l’amor, l’amistat, l’odi, les idees i la mort.

més…

Guia de lectura de Marina de Gemma Pasqual

http://www.scribd.com/doc/23724074/Guia-de-Lectura-Marina

 

 

Suport i assessorament de llengua, interculturalitat
i cohesió social (LIC)

http://www.xtec.cat/~aperez48/llibres/llibres.htm

 

La Mar de Paraules: Marina un llibre contra el
racisme

Els alumnes de 3r Eso han fet hui el seu
primer examen de lectura a l’ordinador. L’experiència ha estat excitant, per a
ells i per a mi. El llibre de lectura era obligatori (Marina, de Gemma Pasqual,
Voramar) i l’he triat perquè, a…

 

http://lamardeparaules.zoomblog.com/trback/23330

 

Aula intercultural

L’ensenyament de la llengua oral a
castallanoparlants

http://www.aulaintercultural.org/article.php3?id_article=3576

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

XXII Arribada del MORO MACLET al Carnestoltes de Benimaclet

0
Divendres 19 de febrer
18.00 h. Festa infantil amb xocolatada 
i jocs.
Taller de muixeranga per als xiquets a
càrrec de la Muixeranga de València,
a la seu de
l’Assemblea de Veïns de Benimaclet.
 
21.00 h. Sopar de Comares a la seu 
de l’Assemblea de Veïns de Benimaclet.
(CONFIRMEU L’ASSISTÈNCIA )
 
Dissabte 20 de febrer
19.30 h. Eixida de la cercavila des 
del local de l’Assemblea, amb el Tirant,
l’Ajuntament Carnestoltenc,
la participació de gent disfressada
del barri, les filades de moros, 
colles de muixeranguers “Muixeranga de
València” i colles de dolçainers i 
tabaleters d’arreu del país.
 
TROBADA DE DOLÇAINA I TABAL- BENIMACLET 2010
“SENSE DOLÇAINA I TABAL NO HI HA REVOLUCIÓ”
 
20.30 H. Encontre del Tirant amb el Moro Maclet 
i els Dimonis de Benimaclet
(a Baró Sant Petrillo-Leonor Jovani).
 
21.00 h. Proclamació de la independència 
del Califat de Benimaclet a la
seu de l’Assemblea a càrrec d’una 
personalitat destacada del nostre país.
 
21.30 h. Sopar al local de l’Assemblea.
 
CARNESTOLTES 2010
 
ORGANITZADOR: Assemblea de Veïns de Benimaclet
 
 
 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La relativitat d?anomenar-se Albert « El Flipablog!

2

flipablog.wordpress.com

Anant al lavabo mentre estudiava per a
l’examen de llenguatges, gramàtiques i autòmats a la biblioteca de la
universitat, em vaig topar amb un llibre que em va cridar l’atenció: La Relativitat d’anomenar-se Albert.

més…

Els companys de classe van flipar quan el vaig agafar, amb la feinada que
teníem aquests dies. Tot i així, aquest llibre m’ha acompanyat els moments en
que ja n’estava fart de tanta minimització d’autòmats, formulació de predicats
i disseny de funcions recursives.

És un llibre breu i fàcil de llegir, que d’una manera molt propera i
fascinadora ens explica la vida d’aquest geni, que potser hagués resultat
avorrida agafant la seua biografia o un llibre sobre física quàntica. La teoria
de la relativitat, paradoxes temporals, viatges en el temps, problemes lògics…
tot fet a mida per a nens de secundària, i sempre amb aquell tant ben
aconseguit misteri que no et deixa perdre paraula, que impulsa el lector a
llegir el llibre fins un final que, per cert, està molt ben aconseguit.

Sols per fer-vos a la idea, us cito com explica el llibre la teoria de la
relativitat:

Suposo que tots coneixeu la novel·la Els viatges de Gulliver,
escrita per Jonathan Swift, el 1726. […] Després del naufragi, Gulliver va
arribar a una illa deserta i es va quedar adormit. Hores més tard, quan es va
despertar, es va trobar lligat a terra i envoltat d’una multitud d’éssers
diminuts que tafanejaven sobre el seu cos. Gulliver va suposar que la sort
l’havia portat fins a un país d’homes minúsculs en el qual, per comparació, ell
mateix semblava un gegant. Però, i si fos al revés? No podria haver passat que
els seus capturadors fossin de la talla normal i algun misteriós encís l’hagués
transformat a ell en un gegant? Al cap i a la fi, si algun bromista ens tanca
en una habitació on tot té la meitat de la mida normal, els mobles, les
finestres, ens resultaria impossible demostrar que no som nosaltres els que hem
crescut. La idea de la relativitat és en essència ben senzilla i sorgeix de la
impossibilitat de trobar un a referència absoluta a partir de la qual es pot
mesurar la mida de les coses o la velocitat a què es mouen.

Si en teniu l’oportunitat, llegiu-lo, perquè val molt la pena.

http://flipablog.wordpress.com/2010/01/29/la-relativitat-danomenar-se-albert/

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Llàgrimes sobre Bagdad

0

Aquesta
novel·la, guanyadora del Premi Barcanova 2007, ens presenta el tema de la
guerra d’Iraq des d’un punt de vista fresc i commovedor: el de l’Erfan, una
nena de tretze anys. L’obra no ens parla de política, ni d’estadístiques, ni de
batalles…

més…

El que fa és apropar-nos la terrible realitat
de la guerra a través de la vida quotidiana de l’Erfan i la seva família, que
es veu absolutament modificada pels esdeveniments. La protagonista passa de les
classes de ballet a la lluita per la supervivència i, d’aquesta manera,
l’autora aconsegueix que els lectors adolescents arribin a copsar què significa
una guerra, ja que aconsegueix que s’identifiquin amb l’Erfan. La història va
sorgir d’una notícia del diari, i ens remet contínuament a allò que hem vist
tantes vegades als Telenotícies. Però la Gemma Pasqual ha anat més enllà i ha
aconseguit donar vida a uns personatges que acosten aquests fets terribles als
lectors d’una manera senzilla i alhora colpidora, en el seu contrast entre la
cruel realitat de la guerra i la imaginació i els somnis d’una protagonista
inoblidable.

 

Roser Montañola

 

http://www.barcanova.cat/cgigeneral/ficha.pl?codigo_comercial=1452127&id_sello_editorial_web=14&id_clase=

 

Guia lectora Llàgrimes sobre Bagdad

http://www.anayainfantilyjuvenil.com/catalogos/proyectos_lectura/BG00116901_9999999132.pdf

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari