més…
La primera cara que vam poder veure per RTVV va ser la de Xelo Miralles el 2 de setembre de 1989. Tot i això, les emissions regulars es van iniciar la Diada del 9 d’Octubre del mateix any, de la mà de Diego Braguinsky, que ens saludava somrient dient-nos: “Hola, bon dia. Hui, 9 d’octubre, comencen les emissions regulars de Canal Nou-Televisió Valenciana”. El mateix Enric Valor desitjava queRTVV durara molts anys.
RTVV es va crear per llei. El seu capítol primer explicava que l’activitat dels mitjans de comunicació social de la Generalitat s’inspiraria en els principis de la promoció i protecció lingüística de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana (sis paraules per dir ‘català’), la veracitat, la imparcialitat i l’objectivitat en les informacions, la separació entre les informacions i les opinions, la identificació de les persones que les sustenten i la lliure expressió d’aquestes. La protecció de la joventut i de la infantesa, tot evitant l’exaltació de la violència i l’apologia de fets i conductes atemptatòries contra la vida, la llibertat i la igualtat d’homes i dones. El respecte del pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social. El respecte del pluralisme, del valor de la igualtat i d’altres principis recollits en la Constitució, en l’Estatut d’Autonomia i en la legislació bàsica de l’estat.
No es va respectar cap punt d’aquesta llei. De bon començament, la radiotelevisió pública de tots els valencians i valencianes es va convertir en un objecte de manipulació política a les mans del govern de torn, tant el PSOE com el PP, un instrument de propaganda amb llistes de paraules prohibides, silencis clamorosos, censura, notícies esbiaixades, persones vetades, que va fer de la teleporqueria l’eix de la seua programació. Sense cap respecte per la llengua pròpia —com deia la mateixa llei—, que va anar desapareixent de la graella a mesura que passava el temps. Amb la complicitat dels mateixos treballadors de la casa, amb honroses excepcions d’algunes persones, que van ser acomiadades o, en el millor dels casos, condemnades a l’ostracisme.
Un pou de corrupció sense fons amb escàndol d’assetjament sexual inclòs. Tot un plegat de despropòsits que va fer que de mica en mica els mateixos valencians i valencianes deixàrem de sintonitzar la nostra televisió i l’apagàrem voluntàriament.
Fins que un dia ens vam despertar amb la notícia d’un ERO. Malgrat tot, la societat valenciana no podia permetre que els nostres governants i amb els nostres diners trepitjaren els drets dels treballadors de l’ens i vam sortir al carrer amb la seua defensa.
I ara, quan la justícia certifica el que tots sabíem, que l’ERO és il·legal, el president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, el president de tots els valencians i valencianes, mitjançant una cacicada sense precedents, emulant Grècia i en el més pur estil de qualsevol dictador d’una república bananera, decideix tancar RTVV. Sense assumir cap responsabilitat per la mala gestió de l’ens, per la mala gestió del govern.
I què farem els valencians i les valencianes? Tornarem a arronsar els muscles i ho acceptarem com qui accepta un càstig diví? Ens ho va ensenyar el poeta: no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu. Ens hem d’alçar tossudament per dir prou! Aquesta serà l’única manera de posar fi a les agressions dels nostres governants, és la nostra obligació com a poble. No podem, no devem, deixar aquesta herència als nostres fills. En un futur hem de poder sintonitzar altra vegada RTVV amb la mateixa il·lusió que aquell 9 d’octubre del 1989 i sentir-la nostra.
Gemma Pasqual i Escrivà (ElPunt/AVUI)
Un regal aquests dies de pluja! Un tast de “650 puntades” que sortirà publicat per Barcanova aquesta primavera.
Aquí a Barcelona, quan fa un dia gris i rúfol de núvols i pluja, sembla que tots es posen de mal humor. Si poden, es tanquen a casa seva o s’armen amb el paraigua per combatre el temps i van corrent d’un lloc a un altre d’una manera molt graciosa, desesperats a aixoplugar-se.
Al meu país, els dies ennuvolats i plujosos són els dies per sortir a passejar. Mil·lennis de conviure amb un clima ressec i abrusador han fet que la nostra valoració del clima sigui l’exacte oposat d’Occident. En comptes de simbolitzar la tristesa i la depressió, els pocs dies grisos a l’any són aquells en què ens alegrem i sortim a gaudir del bon temps.
més…
M’agradava mirar els arbres. Els arbres del meu país semblen envoltats de cotó de sucre, però no de maduixa sinó de blanc brut i no és comestible, és més aviat nauseabund.
A l’agost sempre ens ve a visitar el monsó, que és un vent que, depenent de les condicions, bufarà de la mar cap a la terra o a l’inrevés, un regal del cel que oscil·la perillosament entre grans inundacions o terribles sequeres.
Les pluges, que normalment ens asseguren les collites i mantenen la vegetació, aquesta vegada van superar de llarg el que és normal i van produir unes fortes inundacions, més d’una cinquena part del país es va quedar sota l’aigua i milions d’aranyes es van enfilar als arbres, per salvar-se de l’aigua, i com que l’aigua durant molt temps no se n’anava, els arbres aviat es van cobrir de teranyines.
A alguns nens els feia una mica de por pel seu aspecte lúgubre, sinistre i gairebé aterridor, i és cert que el panorama era bastant esgarrifós. En general, però, tots vivíem perfectament amb l’estrany fenomen i jo diria que fins i tot ens encantava la idea. No és que estiguem bojos, res de res. Continua sent una mica fastigós, però el que celebrem és que aquests cotons gegants s’han convertit en trampes per caçar enormes quantitats de mosquits. Aquestes bestioles voladores s’havien multiplicat de manera perillosa amb l’aigua estancada i havien elevat a nivells alarmants el risc d’emmalaltir de malària. Però les aranyes els mantenen a ratlla, per això esperem que les aranyes no baixin més de les seves noves llars.
Aquí a Barcelona, quan fa un dia gris i rúfol de núvols i pluja, sembla que tots es posen de mal humor. Si poden, es tanquen a casa seva o s’armen amb el paraigua per combatre el temps i van corrent d’un lloc a un altre d’una manera molt graciosa, desesperats a aixoplugar-se.
Al meu país, els dies ennuvolats i plujosos són els dies per sortir a passejar. Mil·lennis de conviure amb un clima ressec i abrusador han fet que la nostra valoració del clima sigui l’exacte oposat d’Occident. En comptes de simbolitzar la tristesa i la depressió, els pocs dies grisos a l’any són aquells en què ens alegrem i sortim a gaudir del bon temps.
A mi m’encanta la pluja, sóc feliç els dies de pluja! Sempre em discuteixo amb l’àvia: no vull dur paraigua, ni impermeable, ni botes d’aigua. M’encanta descalçar-me i remullar-me els peus en els tolls. Sentir les gotes d’aigua pel cos, em fa sentir lliure.
Ella ja m’ha donat per perduda, ara riu i em fa fotos amb el mòbil quan plou i les envia a ma mare per Whatsapp; llavors, ma mare s’emprenya com una mona perquè no vol que em posi malalta i l’àvia li recorda que, estranyament, quan ell era petita feia el mateix que jo i llavors exclama:
¾Fills de gats, caçadors de rates! ¾i torna a riure¾. Tu i ta mare esteu ben igual de boges, sembla que t’hagi parit ella!
Potser té raó l’àvia i estic una mica boja, o potser en torno boja quan plou. Crec que la pluja dóna alegria a la vida.
Una dia, la senyora Nawaz, que sabia moltes coses, ens va explicar que en el camí cap a l’Himàlaia hi ha un arbre conegut com l’«arbre dels desitjos». Moltes persones segueixen un ritual que consisteix a menjar-se un coco abans d’entrar a les portes de l’arbre; una vegada assaborit el coco, s’endinsen en aquest meravellós arbre decorat amb cintes vermelles i campanes.
¾Segons la tradició, aquestes cintes s’han de lligar a les arrels mentre es va recitant un desig. Un cop es té la cinta lligada i el desig recitat, s’ha de desfer una de les cintes sense que es trenqui i posar-se-la al canell. Quan algú desfà la vostra cinta, el vostre desig es complirà ¾va dir la senyora Nawaz mentre tots l’escoltaven suspesos dels seus llavis, sense deixar de fer puntades a les pilotes.
L’Himàlaia era molt lluny i nosaltres teníem molts desitjos per complir, així que se’ns va acudir lligar cintes vermelles als arbres de cotó fluix, saltant-nos el luxe de menjar-nos el coco abans.
Vam seure en silenci, jo recolzada en un arbre, en Masud al meu costat, amb els genolls sobre el pit.
¾Quin desig has demanat Shakira? ¾em va preguntar en Masud amb la barbeta recolzada als genolls.
No estava segura que els desitjos es poguessin explicar, però no tenia secrets per al meu amic.
¾M’agradaria tenir una família. Ja sé que vosaltres sou la meva família, però vull dir un pare i una mare i fins i tot un àvia. I també m’agradaria poder anar a escola i saber de llegir i escriure. I tu, Masud? ¾vaig inquirir recolzant la galta als genolls i alçant els ulls per mirar-lo.
¾Això són molts desitjos per a només una cinta! Jo vull jugar amb els balons en comptes de cosir-los, vull ser futbolista ¾em va confessar amb el cap cot.
Més gent del llogaret ens va imitar en aquesta versió lliure i casolana de demanar un desig. De cop i volta, els arbres es van farcir de cintes amb tots els colors de l’arc de Sant Martí, que decoraven molt els arbres, semblaven els avets que engalanem aquí a Barcelona per Nadal. I de cop l’aspecte lúgubre va ser substituït per un paisatge acolorit, més bonic i alegre.
Tast de “650 puntades” de Gemma Pasqual i Escrivà (Barcanova) (pròxima publicació primavera del 2014)