Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Estem sense senyal, però no sense veu! #fabravolemtv3

1

TV3 va iniciar les emissions el 1984 gràcies a la implicació i a l’aportació econòmica de milers de valencians i valencianes i a hores d’ara és una de les poques televisions que emet íntegrament en català. Des d’aleshores tot han estat bastons a les rodes, s’ha hagut de superar tota una llarga sèrie de conflictes i entrebancs que han pretès impedir poder gaudir lliurement d’una opció informativa nacional i en català, i d’exercir el dret a la lliure informació i a la lliure comunicació als habitants del País Valencià. Recordem, si més no, les querelles contra Acció Cultural interposades pel delegat del govern socialista Eugeni Burriel, que el maig del 1985 va precintar el repetidor de TV3 instal·lat a Sueca argumentant-ne –com ara ha fet el govern del PP– la il·legalitat. Quatre anys més tard, l’estratègia va ser lleugerament diferent, el ministre espanyol de Transport, Turisme i Comunicació, José Barrionuevo, amb el beneplàcit i la connivència del president de la Generalitat valenciana, el socialista Joan Lerma, va atorgar les freqüències que utilitzava TV3 a Canal 9. Aquesta vegada, els arguments van ser uns suposats problemes tècnics, però es tractava d’una decisió política que pretenia impedir la recepció de TV3 al País Valencià, com ho demostra el fet que abans d’aquesta resolució s’havien assignat unes altres freqüències a TVV. El ministre va arribar a enviar la Guàrdia Civil per precintar els repetidors.

més…


L’amenaça que pesava sobre la recepció de les emissions de TV3 al País Valencià es va convertir en un fet ara fa un any. La Secretaria Autonòmica de Comunicació de la Generalitat Valenciana va decidir desestimar el recurs interposat per ACPV davant la Direcció General de Promoció Institucional, la qual va resoldre el procediment sancionador per les emissions de TV3 amb una ordre de cessament de les emissions i una desproporcionada sanció econòmica a ACPV de 300.000 euros. Finalment, després d’un primer intent que va ser avortat per la ciutadania, el Jutjat del Contenciós núm. 1 d’Alacant va autoritzar l’accés al repetidor de la serra Carrasqueta, al terme municipal de Xixona, per «procedir a l’execució forçosa de l’ordre de cessament de les emissions de televisió, mitjançant l’apagada i el precinte dels equips corresponents». La matinada del 10 de desembre, amb nocturnitat i traïdoria, els funcionaris de la Generalitat valenciana van apagar el primer repetidor.

 

El 17 de febrer de 2011 l’apagada era completa. Acció Cultural del País Valencià es va veure obligada a aturar les emissions arran de l’entrada en vigor de la llei de l’audiovisual que imposava noves sancions, si continuava emetent. Mai fins ara el govern valencià no havia gosat tancar TV3, durant el govern de Jordi Pujol, el País Valencià havia aconseguit la recepció del 33, malgrat una clara agressió del president valencià d’aleshores, Eduardo Zaplana.

 

El tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià representa un cop letal a les possibilitats de construir un espai de comunicació en català, ja que si no es permet que es pugui veure arreu dels Països Catalans, perdem una eina de difusió de la llengua i la cultura catalanes. És un fet que cada dia tenim accés a més televisions en llengües, continguts i orientacions polítiques més i més diverses, la resposta d’un govern no pot ser mai la censura d’un canal en particular sinó precisament garantir l’accés dels ciutadans a l’oferta més àmplia, com a expressió de pluralitat informativa i de llibertat d’expressió. Són els ciutadans i les ciutadanes els que han de poder triar què volen veure i què no, sense imposicions polítiques de cap tipus. Ara més que mai, cal demostrar la voluntat de construir el país i guanyar espais als mitjans de comunicació.

 

Fa un any del tancament de TV3 al País Valencià. Amb l’objectiu de recordar que la societat valenciana continua reclamant la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià, avui dissabte 18 Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i la Plataforma Sense Senyal han convocat una manifestació a Castelló de la Plana, que eixirà a les 18 h de la plaça de la Farola.

 

Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Grècia, Esperant els Bàrbars

0

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l’Emperador se’ns ha llevat tan d’hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui,
i el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l’hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?
¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?
¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d’ells s’espera?

És que els bàrbars arribaran avui;
i són gent que els empipen retòriques i arengues.

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (Oh, com s’han allargat les cares!)

¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s’ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se’n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia. 

Konstantinos P. Kavafis

versió catalana per Carles Riba

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’escola en català és de justícia!

0

No acatem la sentència! Blindem per Llei que el català sigui l’única llengua vehicular a l’ensenyament

«La solució –tal com deia Joan Fuster–, si n’hi ha cap, és el retorn al monolingüisme. Les propostes oficials de “bilingüisme” són, i sempre seran, una trampa parada contra el català. Un idioma no pot subsistir viu, dins la societat que li és pròpia, si no és l’idioma de tothom i practicat per tothom tothora.»


Publicat dins de General | Deixa un comentari

Bon viatge Tàpies. Les teves mans, plenes de dibuixos i de pols de terra als dits.

1

Et criden cel i terra. A l’aire hi ha suspès el somni del núvol i cadira. El mitjó és al seu lloc. Ulls endins, tot es resol en llum: com una catedral de llum i silencis escollits, les clarors que el cor et dicta, un blanc pur visible a l’ànima. El teu silenci és el perfil de l’horitzó. El teu silenci no és ceguesa. Hi veus amb les mans i deixes el crit en la respiració de la matèria, en la quietud. Les teves mans, plenes de dibuixos i de pols de terra als dits.

 Per viure. A Antoni Tàpies de Jordi Carrió

més….

…perquè per tornar a néixer necessiteu morir.

Joan Salvat-Papasseit

Et criden cel i terra. A l’aire hi ha suspès el somni del núvol i cadira. El mitjó és al seu lloc. Ulls endins, tot es resol en llum: com una catedral de llum i silencis escollits, les clarors que el cor et dicta, un blanc pur visible a l’ànima. El teu silenci és el perfil de l’horitzó. El teu silenci no és ceguesa. Hi veus amb les mans i deixes el crit en la respiració de la matèria, en la quietud. Les teves mans, plenes de dibuixos i de pols de terra als dits.

Ara ens convides a entrar al teu cap i ens ofereixes els llocs de l’art, la certesa vivent de la ferida, del senyal, de la mort que neix a la vida. Prenen un nou significat la reverberació de la llum i l’agitació del buit i a l’ànima no li pesa el cos. Adés i ara vessen ceres i mels. Revelen sentit negres espessos i ocres intensos: tot i l’u, el que no és, la noció del temps, la immensitat del pensament, la força moral. El teu silenci l’aplego i el guardo amb el nom de les coses.

Tot, per viure.

Per viure. A Antoni Tàpies de Jordi Carrió

Barcelona, Fundació Tapies, 2010.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Avui és el dia internacional contra la mutilació genital femenina

0
Dues veïnes em van ficar en una habitació, em tremolava el cos, una d’elles em va subjectar el cap mentre m’aixafava els muscles amb els seus genolls perquè no em moguera. L’altra m’obria les cames, la meua mare em tapava la boca, en presència d’una anciana que m’esperava amb una fulla d’afaitar a la mà. Em van dir: no plores, és l’honor de la teua família. Va estirar amb els seus dits aquesta mínima part del meu cos i va tallar repetides vegades. Encara em ressonen a les orelles els meus propis crits. Vaig sentir un dolor intens entre les cames i vaig veure molta sang, em vaig desmaiar abans que em cosiren la ferida amb una espina i fil gros. Vaig estar malalta durant més de quaranta dies. No parava de plorar. Era com si m’hagueren tallat de la cintura cap avall. Sentia un buit total. Tampoc no era capaç de comprendre el perquè d’aquesta violència vers el meu cos de nena. Per què em castigaven?

més…

No podia dormir. Vaig sentir com les xiques xiuxiuejaven i em vaig alçar per fer-la petar. Però alguna cosa em va dir que era un moment íntim i que no volien ser molestades. Les vaig observar amagat darrere la cortina vermella de floretes blanques i vaig parar orella. La Noolamala parlava pausadament, en contrast amb l’alegre colorit de la seua roba. El seu rostre no perdia la gravetat en el gest.

–La meua àvia em va dir que s’acostava el moment de fer-me el que ja m’havien d’haver fet. Diuen que és un deure, que les nostres mares ho han passat i nosaltres hem de passar-ho també. Si no ho fas, tens mala sang, no ets neta ni madura. Però jo no vull. Després de l’ablació o circumcisió, com l’anomenem de manera errònia al meu poble, no podia tornar a escola i m’havia de casar amb un senyor que tenia ja una dona i quatre fills. I jo no volia. Saps, jo vull llegir i escriure, tenir una feina i poder mantenir-me, vull ser esteticista. Si tinc educació, podré ajudar la meua família, mentre que les que es casen es queden sense res. Els meus pares havien rebut 2.000 xílings, uns 28 euros, i algunes mantes com a dot, i jo els vaig dir que ho tornaren, que no pensava casar-me. Mira’m, sóc massai de dalt a baix! No són els wazungu.

–Els wazungu?

–Els blancs en suahili. Els que ens han portat això, ha estat l’educació; però, quan les persones reben formació, són capaces de prendre les seues pròpies decisions. Les que ens neguem a passar per l’adreçador, paguem un preu molt alt, ens consideren indecents, una vergonya per a la família, algunes som expulsades, i ja només ens queda la prostitució. Aleshores, unes persones em van dir que a Europa es podia arribar caminant, em van mostrar un mapa i em van assenyalar una distància molt petita entre la costa d’Àfrica i la d’Europa. Evidentment jo no els vaig creure, no sóc cap ignorant. Però vaig albirar la solució, necessitava diners, molts diners per a allunyar-me de tot aquell horror –la Noolamala va fer una pausa i després va afegir amb la mirada perduda–. S’han de triar molt bé els companys de viatge, hi ha molta gent que t’enganya.

 Vaig intuir el secret de la Noolamala, ara ja ho sabia tot. No calia ser gaire intel·ligent per a saber com havia aconseguit els diners del viatge, ni com s’havia quedat embarassada. Em sentia avergonyit per la meua actitud, per descobrir d’amagat els secrets de les meues amigues. Però no podia deixar d’escoltar-les.

–Per què existeix la mutilació? Per què he d’acceptar les violacions i les pallisses d’una persona amb la qual no vull casar-me? –es va lamentar la Noolamala.

–Quan no tenia a penes cinc anys –va dir l’Umm amb la veu molt trista–, dues veïnes em van ficar en una habitació, em tremolava el cos, una d’elles em va subjectar el cap mentre m’aixafava els muscles amb els seus genolls perquè no em moguera. L’altra m’obria les cames, la meua mare em tapava la boca, en presència d’una anciana que m’esperava amb una fulla d’afaitar a la mà. Em van dir: no plores, és l’honor de la teua família. Va estirar amb els seus dits aquesta mínima part del meu cos i va tallar repetides vegades. Encara em ressonen a les orelles els meus propis crits. Vaig sentir un dolor intens entre les cames i vaig veure molta sang, em vaig desmaiar abans que em cosiren la ferida amb una espina i fil gros. Vaig estar malalta durant més de quaranta dies. No parava de plorar. Era com si m’hagueren tallat de la cintura cap avall. Sentia un buit total. Tampoc no era capaç de comprendre el perquè d’aquesta violència vers el meu cos de nena. Per què em castigaven?, em preguntava. Ho van fer d’amagat de la meua àvia, que quan se’n va assabentar, es va enfadar molt amb la mare. Ella em va cuidar i em va consolar. Aquest infern es viu en silenci –explicava amb la mirada ferma–. És com estar en una tomba, incomunicada.

–I per què ningú no hi fa res, per què ningú no en parla?

–Mentre l’antílop no guanyi el combat, els relats de victòria sempre seran els del lleó –va dir l’Umm.

Els homes no ploren, però no vaig poder evitar que les llàgrimes traïdores em banyaren les galtes en sentir la meua cosina. Vivíem a la mateixa casa, paret amb paret, i jo no m’havia assabentat de res del que li havia passat. Els homes ens estimàvem més continuar amb la bena als ulls. L’ablació ve del temps en què els homes anaven a la guerra. Ho feien per evitar que les dones tingueren temptacions, per evitar que tingueren ganes de practicar sexe amb uns altres homes. Al meu país, l’ablació és prohibida, igual que a molts països d’Àfrica; tot i això, la seua història és la de més de cent milions de dones al llarg i l’ample del planeta. La immensa majoria, procedents d’Àfrica. Milions de dones a les quals es va amputar la vida per seguir ancestrals tradicions que encara avui perviuen: cada dia, 8.000 nenes corren el risc de ser sotmeses a l’amputació dels seus genitals, segons un informe d’Amnistia Internacional.

–Però a Europa serà diferent. Serem lliures! –va exclamar la Noolamala.

Ci ap degglu ngay yanga. Només qui escolta aprèn. La meva àvia, que és molt sàvia, m’ha explicat que a la illa d’Orango Grande, a l’arxipèlag de les Bijagós, enfront de la costa de Guinea Bissau, hi ha una terra on les dones tenen tot el poder –explicava l’Umm a la Noolamala una història que la Mareime ens havia contat centenars de vegades–, on s’organitzen en associacions que gestionen l’economia, el benestar social i la llei. Són elles les que imposen sancions, dirigeixen, aconsellen i distribueixen, i són respectades com a mestresses absolutes de la casa i de la terra. A Etiogo, el gall canta tres vegades, a les tres de la matinada, a les quatre i a les sis. Es fa de dia i l’arbre de l’Anacard s’omple de centenars d’ocells que amb l’arribada de les pluges fan el seu niu. Una claror meravellosa ho il·lumina tot. L’arxipèlag de les Bijagós és considerat una reserva de la biosfera. Però els seus 33.000 habitants han de lluitar molt dur per tirar endavant. Viuen en barraques de fang vermell i sostre de palla, sense llum elèctrica ni aigua corrent. L’aïllament geogràfic i el seu caràcter desconfiat, secretista, poc amic de les visites d’estranys i gelós de les seues tradicions animistes, els han permès conservar una societat amb estructures matriarcals. A la terra dels Bijagós és la xica qui tria l’home. Quan la dona entra a la pubertat i ha estat rebuda a la tribu, col·loca un plat gran amb arròs sense condimentar davant la casa del seu elegit. Si ell està disposat a acceptar l’oferiment, es menja l’arròs i se’n va a viure amb ella. Fins que ella, un bon dia, treu a la porta de la cabana tot el que pertany al marit, per indicar-li amb això que no continua disposada a tolerar per més temps el jou de la comunitat matrimonial. Diuen que Déu va crear l’home per treure el fruit de la palma, netejar els camps, caçar el macaco, pescar i donar suport en tot a la dona. Perquè ella és més forta i intel·ligent. És la tradició dels seus avantpassats. A totes els agrada ser dones en aquesta terra de dones, els agrada manar, organitzar i dirigir. Són fortes i intel·ligents. Totes pensen que mai no se sotmetran als homes, febles per naturalesa. Elles no tenen por de les serps, ni de la rajada verinosa, ni dels esperits dels avantpassats, ni de Déu, que les protegeix. Déu, que els va regalar Orango Grande, al canal del riu Gueba, enfront de les costes de Guinea Bissau, jo crec estimada Noolamala que aquest lloc és molt millor que Europa –va dir la meua cosina amb un somriure.

–Sense electricitat! Sense tele! Sense gratacels ni diversió! Aquest país no és per a mi ni per a la meua petita! Continue preferint Benidorm!  –va exclamar la Noolamala.

A Àfrica, a l’època arcaica, la dona ocupava un alt estatus i el clan familiar era un matriarcat. La meua àvia també manava molt en la meua família. De vegades feien broma i deien que potser les seues avantpassades venien d’aquesta illa.

Aquell matí, quan em vaig despertar, la Noolamala m’havia deixat als peus del llit un plat gran d’arròs sense condimentar, el més deliciós que havia tastat mai. Naturalment jo vaig escurar el plat sense deixar ni una engruna. Des d’aquell dia, la Noolamala i jo dormírem junts. Aquesta preciosa massai em va fer l’home més feliç del món.

Fragment de Barça ou Barzakh! de Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari