Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

L?últim vaixell al Gust per la Lectura 2010-2011

0
Publicat el 28 de maig de 2010

Programa el Gust per la Lectura 2010-2011

Us informem de les lectures que el proper curs estaran relacionades amb el
XVI Concurs El Gust per la Lectura adreçat a l’alumnat, per si us interessa
incloure-les en la programació de lectures per al proper curs.

El concurs El Gust per la Lectura és una activitat adreçada a l’alumnat que
compta amb materials didàctics de suport a la tasca docent i activitats
complementàries   associades, sense cost per al centre. Us animem a participar-hi.

http://blocs.xtec.cat/gustperlalectura/2010/05/27/lectures-10-11/

http://www.gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/64-lultim-vaixell.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

10 anys sense Tísner

0
Publicat el 21 de maig de 2010

Què (qui, com) sóc i per què escric


No puc dir, doncs, qui sóc sinó què sóc i,
encara, per aproximació. Si ho hagués hagut de contestar quan feia de
dibuixant, m’hauria servit d’un gràfic a l’estil dels de Leonardo da Vinci i
potser, fins i tot, les explicacions acompanyants haurien hagut d’ésser
llegides amb un mirall. Imagineu-vos l’artefacte que faig servir com a
autoretrat: és un gros embut d’aram que deu fer uns trenta centímetres de boca.

més…

Tot plegat, des de la part superior al darrer
extrem del con, també deu tenir una mida semblant. I l’estructura sencera
encaixa en un flascó de vidre, discretament mitjà, transparent, i lleugerament
tenyit de verd ftalocianina. Ara mateix veureu per què escric; deixeu-me que
enllesteixi la qüestió de l’embut-semblança. És el receptacle del meu
autodidactisme. Hi he abocat durant vuitanta anys una aclaparadora pila de
menudències. Ja heu vist que la boca és ampla, però la part final de l’embut
molt estreta i, per consegüent, les coses baixen al flascó molt treballosament.
Vuitanta anys dedicats a atapeir l’embut amb coses molt compactes que feien de
mal passar pels conductes que s’estrenyen implacablement. I, al capdavall,
anaven a parar a l’ampolla, el flascó de color verd obtingut amb una pinçadeta
de ftalocianina. Les coses han caigut lentament en el receptacle inferior. La
condició vítria del flascó els dóna una configuració òptica allargassada. Per
què escric. Ho faig per tal de relatar les impressions de tot aquest garbuix
allargat, de coses amuntegades en el meu flascó vitri de vuitanta-un anys. Com
que n’hi ha de tot: guerres i boxadors, actors i mestres d’obra, agrimensors i
altres poetes, violinistes i professors d’escola, emperadors i empaperadors,
aviadors com Louis Blériot i cosmo nautes com Armstrong, etcètera, que
nodreixen la meva vida i m’encomanen un foll desig de compartir-la amb algú.
Que ningú no se sorprengui del meu fer caòtic, malfeiner de mena com sóc i
havent-me-les amb el reguitzell de fets no prou digerits. Amb això justifico
que en els meus llibres hagi maldat per explicar fil per randa tot allò que he
vist des de l’interior del flascó, a través d’aquesta meva percepció, escassa i
adulterada, lleugerament tenyida de verd, convingut com és color d’esperança.

 

Avel·lí Artís Gener

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Podries ser tu, Parla!

0
Publicat el 20 de maig de 2010

La
Universitat de València va seleccionar la unitat encarregada del
programa Convivència en les aules de Vila-real per a realitzar un
estudi sobre el cyberbullying en la ciutat, que servirà com a base per
a previndre i alertar pares i alumnes dels perills del mal ús de les
noves tecnologies.

més…
L’anàlisi duta a terme en els diferents centres educatius ha mostrat
que generalment són xiques les que pateixen aquesta modalitat
d’assetjament i que, igual que la mitjana nacional, se situa en un terç
el percentatge de població escolar que ha patit alguna vegada aquest
tipus de situacions. Amb el lema “Podries ser tu, Parla!”
la Policia Local de Vila-real i la Regidoria d’Educació han presentat
una nova edició de la campanya de convivència a les aules, la sisena,
que estarà adreçada als alumnes de primer d’ESO. Els Tallers a l’aula
començaran a l’octubre. En aquestes activitats, participaran en la
lectura d’un llibre, que aquest any és La Mosca. Assetjament a les aules de Gemma Pasqual i Escrivà, i continua al llarg de tot el curs, amb la Mediació Escolar en tots els centres de la localitat. [Més informació]

http://perifericedicions.blogspot.com/2010/05/podries-ser-tu-parla.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Bones vacances, Queti

1
Publicat el 18 de maig de 2010

Ens ha deixat la Queti, cansada de lluitar
contra el càncer que l’estalonava ja fa vuit anys. No sé si ella creu –com el
mestre Maragall en la cançó de l’Ovidi– en la resurrecció de la carn, de tota
manera en nosaltres resta la seua memòria, el seu testimoniatge.

Ara està de vacances, pagades i ben
merescudes. Envoltada dels seus amics, entre ells Sanchis Guarner, Estellés,
Pizcueta i Fuster bevent si els arriba el pressupost un bon whisky, i
rememorant històries passades.

 

més…

Queti Valera, persona clau en la fundació i en
la vida d’Acció Cultural del País Valencià, ha mort després d’una llarga
malaltia. Va impulsar els cursos Carles Salvador i els Premis Octubre, va
protagonitzar moltes de les campanyes i iniciatives d’ACPV durant els anys 80 i
els 90, treballant incansablement fins que la malaltia la va obligar a
retirar-se de la primera línia. Va continuar assistint, sempre que va poder, a
la cita dels Octubre. Va plantar cara fins al final, amb energia i
determinació. Queti Valera ha estat fonamental per a la cultura del nostre
país. El seu somriure ens acompanya.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dia Internacional contra l’homofòbia i la transfòbia

4
Publicat el 17 de maig de 2010

La
primera vegada que vaig veure l’Eudald em va causar un gran daltabaix interior.
Era alt, fort, amb els cabells rulls i negres i els ulls més blaus que la mar.
Em va recordar un retaule de sant Esteve que hi havia a l’església, on hi havia
dibuixat un home jove, imberbe i vestit amb la dalmàtica. Jo havia passat hores
observant aquesta obra d’art, admirant la bellesa d’aquest gran màrtir.

més…

            Un
dia, el pare Cassany em va demanar un favor. Em vaig sentir la persona més
feliç del món, aquell gran home de Déu em necessitava, ara podia pagar-li
d’alguna manera tot el que havia fet per mi. Arribava un seminarista nou,
l’Eudald Pomares, fill d’una família adinerada i influent de València. Volia
que m’ocupara personalment que el xicot es trobara a gust al seminari. Era un
peix massa gros per a deixar-lo escapar.

            –A
més a més sembleu predestinats, ja que a causa dels vostres cognoms compartireu
pupitre i habitació. Em sembla que també és un bon amant de Shakespeare, com
nosaltres.

            A
mi no em feia el pes fer de mainadera d’un nen ric. Però, com que m’ho havia
demanat el pare Cassany, vaig acceptar de bon grat.

            La
primera vegada que vaig veure l’Eudald em va causar un gran daltabaix interior.
Era alt, fort, amb els cabells rulls i negres i els ulls més blaus que la mar.
Em va recordar un retaule de sant Esteve que hi havia a l’església, on hi havia
dibuixat un home jove, imberbe i vestit amb la dalmàtica. Jo havia passat hores
observant aquesta obra d’art, admirant la bellesa d’aquest gran màrtir.

            De
tant nerviós que em vaig posar, a penes vaig encertar a pronunciar sense
embarbussar-me algunes paraules de benvinguda. A poc a poc em vaig calmar i
vaig intentar semblar una persona normal i no un tanoca amb aspiracions
religioses. No va semblar que ell s’adonara del meu nerviosisme i em va dedicar
un ample somriure que quasi em fa rodar el cap.

            De
seguida vam fer bona gavella. Ens unien moltes coses, tal com ens havia dit el
pare Cassany. El nostre amor per la literatura, pels estels i el fet que tots
dos teníem una vocació clara. Estàvem condemnats a entendre’ns, ja que restàvem
junts les vint-i-quatre hores del dia. Al matí als estudis i a la nit admirant
les constel·lacions o fent-nos confidències a la mateixa habitació que
compartíem. Fins i tot planejàvem junts el nostre futur. Havíem decidit que ens
faríem missioners per poder viatjar pel món predicant la paraula de Déu. El fet
cert és que era ell el qui tenia una veritable dèria per batejar els negrets de l’Àfrica, segons l’argot del
seminari. He de confessar que a mi tant em feien els negrets, jo ja tenia prou
problemes per a preocupar-me d’una gent que no coneixia. A mi m’atreia la idea
de recórrer el continent africà de la mà del meu amic Eudald. Era capaç de fer
qualsevol cosa per tal de no separar-me’n.

            M’havia
enamorat, per primera vegada a la vida. Per molta lluita interior que es va
establir dintre meu, era molt difícil negar l’evidencia. Resava i resava per
tal d’oblidar-lo, però no podia. Ara sí, que aniria a l’infern, per culpa de la
meua perversió, de la meua malaltia, aquesta que m’acompanyava des que era
petit i que em feia observar els xicots ben igual que observava els formiguers,
ben igual que el meu amic Vicent observava les xicones. Amb tot, em negava a mi
mateix l’homosexualitat. No m’agradaven els homes, només l’Eudald. L’estimava
d’una forma pura, no sexual. Apartava de mi tots els pensaments impurs amb molt
d’exercici físic i moltes dutxes fredes.

            Era
el meu secret més amagat. M’encantava en el rostre d’aquell ésser perfecte.
Quan el mirava, hi deixava els ulls, n’estava molt enamorat. No volia
separar-me’n ni un minut. Els caps de setmana, quan tornava a Burjassot, eren
un suplici. Comptava els minuts, els segons que em faltaven per a tornar al
costat del meu estimat Eudald. A poc a poc vaig anar allunyant-me del meu amic
Vicent. Ell compaginava els estudis amb mil i un oficis. Acabada la guerra va
començar a treballar de forner, com el seu pare, i després d’orfebre, de
mecanògraf, d’ordenança. Sempre estava molt ocupat, era una necessitat, la
postguerra era dura. Per a ell, les coses no eren tan fàcils com per a mi. Jo
només havia de lamentar-me i estudiar, d’altres coses pràctiques ja s’ocupava
el Santiago. El Vicent continuava escrivint i el poc de temps que li quedava
lliure el dedicava a les xicones, l’altre plaer de la seua vida. El meu plaer,
a més d’il·legal era pecat. L’església de postguerra, amb el seu objectiu de
recristianitzar la societat, i amb el consentiment de l’ordenament jurídic i de
les autoritats del règim franquista, va pretendre encotillar els comportaments
dels ciutadans en el marc dels paràmetres d’una estricta moral cristiana. Les
exhortacions a favor de la «moralització dels costums» evidenciaven el monopoli
eclesiàstic d’una moralitat publica que es reduïa al combat contra la
sexualitat fora de la seua funció procreativa dintre el matrimoni. La vigilància
i la condemna eclesiàstiques s’estenien a tota mena de manifestacions i de
situacions que, per acció o per omissió, pogueren desvetllar el desig sexual.
Aquest que no em deixava viure i jo reprimia per tal de ser un bon seminarista
i no condemnar-me per sempre més a l’infern. Que jo sempre tant temia i tant em
recordava aquella nit al cementiri de Paterna.

            Les
converses amb el meu conseller espiritual cada vegada es feien més espaiades.
Ara ja tenia un company per veure les estrelles i per explicar-li les meues
confidències.   

            –Com
van les coses amb el nou? –em va preguntar el pare Cassany.

Jo vaig enrojolar fins a les
orelles, tenia por que descobrira el meu secret.

            –Bé…
molt bé.

            –Sembla
un bon xicot. Trobes que té vocació?

            –I
tant! Volem fer-nos missioners

            –Fer-vos-en,
tots dos? No m’havies explicat mai aquesta vocació per a les missions.

            –És
que encara no m’havia decidit.

            –I
ara sí?

            Em
trobava molt molest amb tanta pregunta.

            –Supose.

            Vaig
acotar el cap.

            –Tu
sempre m’has explicat que volies ser capellà des de xicotet. Però, com tots,
imagine que deus haver tingut moments de debilitat. Si jo t’explicara el camí
d’espines que vaig recórrer fins a arribar a abraçar el sacerdoci.

            –Què
vol dir?

            –Doncs
que ets un home jove, i és normal que tingues els teus dubtes, que ara vulgues
una cosa i després una altra. De tota manera, fes-ho tot per ordre, primer el
que és primer, no passes l’arada davant els bous. Jo també he estat jove,
encara que semble impossible, i també he estat confós. La carn és dèbil. No has
tingut mai núvia?

            –No.

            –I
això?

            –No
ho sé. La guerra, la mort del meu pare…

            –Estàs
obsessionat amb la mort del teu pare. La vida segueix, no pots quedar-te
ancorat en el passat. No has tingut amigues?

            –Sí,
una, l’Harmonia. Però durant la guerra va desaparèixer.

            No
m’agradava parlar de la meua amiga, encara sentia com una agullonada al cor
quan la recordava, havia plorat molt la seua absència. El pare Cassany, amb
preguntes ben dissimulades, procurava agafar peixet, però jo estava alerta, no
em podria treure res.

            –Era
la teua núvia?

            –No.
Ja li he dit que era una amiga.

            –I
amics? Tens amics?

            –És
clar que tinc amics! L’Eudald i el Vicent.

            –Qui
és el Vicent?

            –El
meu millor amic. És poeta. Ens coneixem de tota la vida.

            –L’amistat
és una cosa que no es compra ni es ven, feliç qui té bons amics. Vicent té
núvia?

            –Ja
ho pot ben dir! Més d’una. El Vicent sempre pensa en el mateix, li agrada el
bacallà.

            –I
a tu no?

            Vaig
acotar el cap. El pare Cassany havia pronunciat aquesta pregunta tal com
parlava de l’infern, d’una manera misteriosa. No era cap pregunta innocent.
Volia fer-me parlar, ficar-me els dits a la boca. Vaig fer un llarg silenci.
Potser havia arribat l’hora de la veritat. El meu conseller espiritual sempre
havia estat molt comprensiu amb mi. Havia de descarregar el cor. De segur que
ell m’ajudaria a alleugerir aquest pes que no em deixava viure.

            –No
–vaig negar rotundament.

            –I
els homes?

            –Tampoc.

            Ja
m’havia penedit de la meua confessió.

            –Ni
tant sols l’Eudald?

            –Ell
és diferent.

            Cansat
de tantes preguntes vaig haver d’abatre les cartes.

            –Què
vols dir que és diferent?

            Vaig
callar, sabia que havia ficat el rem, havia parlat massa.

            –Escolta,
Micalet. A tu el que et passa és que estàs molt confós. Has passat per moments
molt traumàtics, i això t’ha provocat una espècie de desviació sexual, és una
malaltia.

            –Estic
malalt?

            –Sí.
Però amb paciència i molta disciplina de segur que et cures.

            Em
vaig enfonsar. Els meus temors s’havien confirmat, estava malalt, malalt del
cap. No era amor el que sentia per l’Eudald sinó follia. El meu pensament anava
com unes debanadores i no aconseguia fixar les idees.

            –Saps
si has contagiat l’Eudald amb aquesta malaltia?

            El
pare Cassany em va fer aquesta pregunta mirant-me de fit a fit, amb una
estranya lluentor als ulls.

            –No
ho sé. No n’hem parlat mai, d’aquest assumpte.

            Ara
sí, que estava preocupat, no sabia que aquesta malaltia s’encomanara. Sense
voler podia haver contagiat el meu estimat Eudald. Però, com podia ser que al
Vicent, en tots aquests anys, no li haguera passat res, sinó més aviat al
contrari? A mesura que anava fent-se més gran, més li agradaven les dones.
També és cert que ja no teníem una relació tan estreta.

            Estava
fet un embolic. Amb tots els dubtes del món me’n vaig anar al llit. L’Eudald ja
feia hores que dormia, semblava un àngel. En canvi, jo estava tan neguitós que
no podia aclucar els ulls. No parava de donar voltes a la meua malaltia. Les
hores passaven i continuava despert. Devien ser les cinc de la matinada quan de
sobte van entrar dos germans a l’habitació. Anomenàvem així els seminaristes
que ja havien acabat la seua formació però encara no havien cantat missa.

            –Què
passa?

            Em
vaig espantar en veure’ls irrompre d’aquella manera. L’Eudald es va despertar
de cop.

            –Miquel,
agafa les teues coses, et canvies d’habitació! –em van ordenar.

            –I
això per què? –va preguntar l’Eudald, ignorant de la meua conversa amb el pare
Cassany.

            Jo
no vaig descloure els llavis, vaig acotar el cap i vaig sortir de l’habitació
tal com m’havien indicat. A partir d’aquell dia em van aïllar completament dels
meus companys, m’asseia sol en un pupitre al final de la classe, dinava sol.
Només trencava el meu aïllament amb les llargues converses amb el pare Cassany,
que em repetia una vegada i una altra que tota aquella tortura era pel meu bé i
pel bé dels meus companys, perquè no es contagiaren.

            L’Eudald de tant en tant intentava
acostar-se’m, preguntant amb la mirada, demanant quin delicte era el meu per a
pagar-lo tan car. Volia una explicació d’aquella situació tan estranya. Però la
vigilància era extrema, no em deixaven de petja. No podia parlar-li, ni
explicar-li, el que sentia. Li escrivia cartes llarguíssimes, que sempre eren
interceptades pel servei de seguretat del pare Cassany. Cartes que no li
arribaven mai. Jo acceptava la condemna, en considerar l’enormitat de la meua
culpa, plorava llàgrimes de sang. La pena i la tristesa es van instal·lar en el
meu cos, i prompte vaig començar a somatitzar aquella estranya malaltia que tan
convincentment m’havien diagnosticat. Vaig caure malalt, malalt d’amor, malalt
per haver pecat, perquè no se’m deixava existir plenament, amar plenament, amb
aquell impudor que la vida demana.

Fragment “Quan deixàvem de
ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria”

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/67-quan-deixavem-de-ser-infants.html

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La Batalla de València II: L?IMPERI CONTRAATACA

0
Publicat el 3 de maig de 2010

Arran d’un article molt bo de la Núria Cadenes
a l’Indirecte.cat sota el títol Preparen una altra batalla de València? feu-li
una ullada:

http://in.directe.cat/nuria-cadenes/blog/3543/preparen-una-altra-batalla-de-valencia

He recordat aquest que vaig escriure per
l’Escletxa el 2004 i malauradament encara està d’actualitat.

 

LA BATALLA DE VALÈNCIA II: L’IMPERI CONTRAATACA

 

El 27 de novembre
passat, 40.000 partidaris de l’imperi es van manifestar en defensa de la
«llengua valenciana» i «contra la intromissió de Catalunya». Fins aquí res de
nou, no hi havia per què preocupar-se. Com deia Fuster: «l’anticatalanisme és una “pallola” que es passa, si és de veres que el
“valencianisme” és practicat
». Però, com que la convocatòria la feia Coalición Valenciana, grup capitanejat
per un conegut feixista anomenat Juan
García Sentandreu i diverses formacions d’extrema dreta com España 2000, La
Falange, el Partido Carlista o La Hermandad de la Legión, ja hi devem parar
atenció.

més…

Segons la premsa, el
líder d’España 2000 –una plataforma feixista que habitualment convoca
manifestacions xenòfobes a València– José
Luis
Roberto, propietari de la firma Levantina de Seguridad, va ser present
durant tot el recorregut a la capçalera de la manifestació, per davant de la
pancarta de Coalición Valenciana, amb una acreditació amb la frase «Organissacio 27-N» (si escriviu aquesta
paraula a l’ordinador, el corrector automàtic us en demanarà l’idioma). De
igual manera, energúmens habituals de les concentracions d’España 2000 amb
aspecte de guàrdies de seguretat, encara que vestits de paisà, s’encarregaven
del servei d’ordre. Les banderes espanyoles que portaven es barrejaven amb les
senyeres amb el blau. La penya ultra Yomus, del València Club de Futbol,
tancava la manifestació. Tots a una veu van ofrenar noves glòries a Espanya.

 

Com
diu l’editorial de l’Avui del 28 de
novembre, les característiques de la convocatòria recorden la crispació social
i política que va patir el País Valencià els darrers anys de la dècada dels
setanta. Però ni els temps ni les circumstàncies són els mateixos. Sentandreu
no és González Lizondo, està més preparat, té un passat molt més radical lligat
a l’espanyolisme i a l’extrema dreta. L’honorable Paco Camps s’ha afanyat a
desmarcar-se’n, espantat perquè aquesta patata calenta li esclate a la cara, i
ens remet al dictamen sobre la llengua del consell valencià de cultura, que
entre altres perles diu: «el valencià,
idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema
lingüístic que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics
de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia
». Però, com que
amb aquest pamflet del 1998 no satisfà ningú, n’han fet un altre conegut com el
manifest de la Fundació Broseta, on en el primer punt qualifica literalment d’«il·legítima la pretensió dels que, des de
fora de la societat valenciana o des de posicions marginals en la mateixa

(titlla de marginals les universitats!), pretenen
qüestionar el dret dels ciutadans valencians i de les seues institucions
d’autogovern a definir i protegir la llengua secular dels valencians
». I
quatre punts més avall fa una crida a «tots
els agents socials de la Comunitat Valenciana per tal que defenguen
decididament les nostres senyes d’identitat, i en concret, l’idioma valencià,
fomentant el seu ús
(tant de bo!) i
preservant la seua denominació i entitat
». Per acabar-ho d’adobar, el
portaveu del la Generalitat, Esteban
Gónzalez Pons, ens adverteix que fer prevaler la ciència sobre la democràcia és
un camí molt perillós. Ells sí que en són, de perillosos! Evidentment, ningú
vol ser governat per un consell de savis; però, cal que els nostres governants
siguen tan ases?

 

El PSPV no ha
signat aquest manifest i acusa el PP de reobrir el conflicte de la llengua per
desviar l’atenció de la crisi interna que pateix al País Valencià. Encara que,
analitzant bé la situació, si surt una nova formació feixista amb aspiracions
parlamentàries i divideix el vot de la dreta, el que realment se’n beneficia és
el PSPV. I aquí és on ensopeguem amb la raó d’estat. El que veritablement volen
es tallar de soca-rel qualsevol moviment a favor de la unitat de la llengua i
del territori, es per això que l’imperi contraataca. Fuster, després de
l’atemptat que va patir el 1981, ens explicava: «Passat l’incident, el que m’alarma és el “clima” d’excitació que han
fomentat i que pot degenerar a extrems dolorosos. Reflexioneu-ho.
» Es fa
necessària una veritable reflexió sobre el problema, sense ingerències
espanyoles. Si volen una segona batalla, és perquè la primera no la van
guanyar. La guerra no s’ha acabat, defensar el País Valencià és responsabilitat
de tots els catalans i catalanes. No podem mirar cap a una altra banda i
després lamentar-nos, perquè aleshores ens convertiríem en còmplices del
genocidi. (Continuarà…)

 

Gemma Pasqual i
Escrivà

Publicat dins de General | Deixa un comentari