Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Contra la violència masclista: NO LA TOQUIS! NO ÉS TEVA!

1
La senyora Margarida era una dona molt prima i ossuda, amb unes cames llargues i ben formades. En mirar-la, et feia l’efecte que veies l’Harmonia quan fóra gran. Anava sempre amb un gran davantal farcit de taques, i els cabells plens de rínxols agafats al clatell, sense gaire èxit, perquè aquests es resistien i li queien pels ulls, grans i verds, cansats, i per l’esquena. Tenia l’aspecte de ser una dona gran, vella. Però, si l’observaves atentament, encara era molt jove, degué tenir l’Harmonia quan encara era una adolescent.

més…

Érem a la cuina, explicant a la senyora Margarida tot el que havíem fet, mentre ens bevien un bon got d’aigua fresca, quan va interrompre la conversa el pare de l’Harmonia. Venia borratxo com un cep, cada nit agafava la mantellina a la taverna. El Vicent i jo ens vam espantar. L’home intentava ser amable, roig com un titot, arrossegava les paraules i a penes enteníem el que ens deia. L’Harmonia va quedar petrificada. La mare provava de mantenir el tipus, avergonyida per la conducta del marit. Nosaltres frisàvem per sortir d’allí, però no ens atrevíem a moure’ns. De cop i volta, aquest home es va dirigir cap a la seua dona i li va demanar diners per tornar a la taverna. Es veu que encara no anava prou ple de vi. La senyora Margarida s’hi va negar. A ell no li va semblar gens bé, i aleshores es va posar violent. Jo no entenia per què no li donava els diners i ens desfèiem d’aquell energumen. Però ella, tossuda que tossuda, es resistia a lliurar-li els pocs diners que li restaven per a comprar queviures, aquells que s’havia guanyat amb tant d’esforç després de tantes hores de treball, escodrinyant i rascant la merda dels rics. En un tres i no res, els plats i les cassoles van volar per l’aire. Ens vam arrecerar sota la taula. Muts. Cada vegada bramava més i tot d’una va ventar una galtada a la senyora Margarida. Mentre cridava i cridava que volia diners, li pegava i li pegava. Nosaltres, aterrits, miràvem l’escena sense poder-hi fer res, mentre aquell mala bèstia maltractava aquella pobra dona d’una manera cruel. Ella intentava defensar-se. De sobte va agafar un ganivet enorme i el va amenaçar amb tanta ràbia que el va deixar d’una peça, no s’ho esperava. Es va aturar, aterrit. Estava borratxo però no prou per a no adonar-se que la seua dona, en aquell moment, era capaç de matar-lo si li tornava a posar la mà a sobre. La senyora Margarida no deia res, el reptava amb la mirada i el ganivet a la mà. Ell va acotar el cap i va desaparèixer per la porta, sabedor que els animals ferits són els més perillosos. El cos de la Margarida era tot un blau ple de macadures, tenia l’anima ferida i això és el que la feia realment perillosa. En aquell moment vaig veure com el ganivet queia a terra. L’Harmonia va sortir disparada de l’amagatall per consolar la seua mare. Nosaltres, espantats, covards com xiquets, vam trigar una mica més a sortir. Les restes de la batalla campal eren a terra. No sabíem què dir. Sobraven les paraules.

Fragment Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria (Barcanova)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Imaginant Fuster el dia del seu natalici

0

El nom de Fuster no deixa indiferent ningú. Esmentar el seu nom és despertar a uns odi, antipatia, aversió, i a molts de nosaltres, simpatia, respecte, admiració, devoció, veneració, catalanisme, independentisme i, sobretot, patriotisme. Totes aquelles paraules acabades amb sufix que a ell li agradaven tan poc. Si algú de vosaltres pensava en la paraula nacionalisme, l’he omesa deliberadament. Recorde que Fuster deia: «A mi em disgusta que em consideren «nacionalista», perquè no ho sóc: sóc un valencià «nacional» –amb una opció clara–, i em desagrada el sufix

I convindreu amb mi que aquest homenot, una mica crispat de cara, els ulls sortints darrere uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella impressió que volem fer entendre quan parlem d’una cara de pomes agres, tal com el va definir Josep Pla, ens va convèncer amb molt d’art a tots que dir-nos valencians és la nostra forma de dir-nos catalans.

més…

Fuster era una persona avançada a la seua època, una mica visionari. El 13 de febrer de 1981 escriu al Diario de Valencia: «I l’Estatut? La població subalterna aguantarà l’Estatut com aguanta el Codi Civil, la Llei Hipotecària, el Codi de Comerç, la Constitució, el Codi Penal, i qualsevol ordenança municipal. Serà millor que ho pensem i repensem. No ens han deixat l’oportunitat –“ells”– de fer campanya contra l’Estatut (el de Benicàssim o el de Madrid). Aquest cagalló legislatiu pot ser més nefast que el Decret de la Nova Planta…» Anys més tard, qui no s’ha adonat del parany que va ser per a nosaltres, aquell estatut?

Com podeu veure, no tenia pèls a la llengua ni estalviava exabruptes. S’enfadava, i molt, en veure com, després de tanta lluita, després de vint anys de Nosaltres els valencians, per compte d’anar endavant, anaven enrere com els crancs. Ara ja en fa més de quaranta i no podem dir que hàgem avançat gaire. Era tot un provocador, ell mateix ho admet: «Ben mirat, d’ençà que escric, només he fet que escriure impertinències: no vaig a deixar el vici ara, a les velleses.» És clar que no! Quant enyorem i necessitem la teua ploma precisa, intel·ligent i enginyosa.

L’escriptor de Sueca ens va deixar un diumenge 21 de juny de 1992. Se’n va anar de vacances. Potser el seu cor no va poder aguantar totes les barbaritats comeses contra l’independentisme aquell any dels Jocs Olímpics. No sabem si ell creu –com el mestre Maragall en la cançó de l’Ovidi– en la resurrecció de la carn, de tota manera en nosaltres resta la seua memòria, el seu testimoniatge i la seua manera de fer història.

De vegades imagine Fuster, i especule al voltant de quin seria el seu punt de vista sobre assumptes tan de voga com ara, per exemple, les darreres eleccions. Potser ens valdran aquests pensaments per a la reflexió: «Les “polítiques” a curt termini són decisives; però, ben mirat, només resultaran eficaces si arriben a ser imaginades de cara a una “emancipació nacional”. Si no és així, tot és diluirà en pura descentralització.» Quanta raó que té! Ara em ve a la memòria una de les seus frases fulminants: «El crit d’“Estatut d’autonomia!” què significa? “Para ofrendar” o per a “reivindicar”? És el que caldria aclarir.» Potser després de tantes dècades estaria bé que algun polític ens ho aclarira. Tot plegat, xocolata del lloro!

Imagineu quin seria el parer de Fuster sobre el reviscolar dels feixistes encapçalats per España 2000 i Coalición Valenciana, alguns líders i militants dels quals són vells coneguts de l’escriptor i que, al seu parer, responien a la vella predisposició troglodítica del pitjor franquisme.

«Han d’acceptar-ho, moros i cristians, al País Valencià: acceptar-nos als valencians-catalans. Ens trobaran en qualsevol cantonada per donar testimoni de la nostra raó. Si som “quatre gats”, paciència. Serem valencians com la resta, i amb l’afirmació catalana. Ens poden colpejar, multar, coronar-nos d’infàmia. És igual. De moment, els mamuts de la “valenciania” han fet tot el possible per afligir-nos. El feixisme amb diarrea. Una brutícia que s’ha de suportar…» Aquestes paraules són del 1977. Fa vora trenta anys i el seu discurs continua vigent. La paciència s’acaba, fins a quan els haurem de suportar? Volen tornar a revifar l’anomenada «Batalla de València», la crispació social i política que va patir el País Valencià els darrers anys de la dècada dels setanta. Però ni els temps ni les circumstàncies no són els mateixos.

Personalment em quede amb aquest pensament positiu de batalles guanyades: «Quan un dia arribin a sentir-se igualment “catalans” un veí qualsevol de Xàtiva i de Palafrugell, d’Elx i de Manacor, de Perpinyà i de València, de Lleida i d’Alacant, de Barcelona i de Beniopa, i etcètera, tal vegada hi haurà una batalla guanyada. Unes quantes “condicions objectives” perquè així sigui, hi són.»

Gràcies, Fuster, per escriure en lletres daurades la història de Catalunya, per explicar-nos què som i per què som com som.

Deixem que el nostre il·lustre suecà torne a les seues vacances, pagades i ben merescudes. Confiem que en aquell paradís on es troba en companyia de l’Ovidi, bevent si els arriba el pressupost un bon whisky, no s’assabenten que ens han deixat sense senyal,  de la pesta feixista que s’escampa per tota la nació i que sembla haver-se instal·lat còmodament al País Valencià.

Que la flaire de l’alcohol els ennuvole la mirada i els enganye les orelles, que no els faça passar la vergonya d’assabentar-se que aquesta pesta negra recorre el món, en nom del mercat de valors, retallant drets socials, desnonant famílies, usurpant els vots, posant a dit a presidents tecnòcrates. Que una vegada més han guanyat “los nacionales”… Els evitarem el dolor que tots patim, aquest mal que naix de les entranyes d’una terra que avui encara plora la mort del Guillem Agulló i que encara clama justícia.

Deixem descansar Fuster, també l’Ovidi, mentre tots ens preguntem qui són els responsables polítics de tots aquests improperis? Quina classe de democràcia és aquesta?

Avui Fuster hagués fet 89 anys, i encara que us semble increïble hi ha una estranya i trista coincidència Fraga va nàixer el mateix dia i el mateix any que el nostre homenot de Sueca. Però amb una data de caducitat ben diferent, el destí fa bromes macabres com aquesta. Però no calen les dates assenyalades per recordar aquest gran home, divisa del catalanisme cultural i polític. Gràcies Fuster per escriure en lletres daurades la història de Catalunya, per explicar-nos què som i perquè som com som.

Acabaré amb unes emotives paraules sobre Joan Fuster que va escriure Gonçal Castelló:

 «Havia conegut un home excepcional, un intel·lectual clarivident que feia diana en tot, que aclaria d’una vegada per sempre les nostres arrels i el nostre esdevenidor, que explicava de forma planera, en clar i català, el destí i el futur d’un poble fins aleshores trossejat i perdut, sense objectius clars sobre la seua identitat, amb una llengua a punt de perdre’s i el seu avenir incert, sota la pressió constant d’un espanyolisme anorreant que infectava a poca a poc tota la societat valenciana. Estava davant d’un patriota català, que proclamava la seua identitat nacional sense embuts. En la seua filosofia política deixava ben clar que els valencians som de nació catalana i la unitat dels nostres pobles queda ben definida amb l’exemple de la mata de jonc de Ramon Muntaner quan escriu: “si tota la mata lligats amb una corda ben forta, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens per bé que tiren no l’arrencaran…”»

Gemma Pasqual i Escrivà

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari