La síndrome de Stendhal

Títol: Ocells i llops
Autor: Josep M. de Sagarra
Directora: Lurdes Barba
Intèrprets: Carme Conesa, Llorenç Gonzàlez, Roser Tapias, Jaume Madaula, David Bagés, Nausicaa Bonnín, Francesc Lucchetti, Montse Pérez
Lloc: TNC (Sala Petita)
Dates: del 19 de febrer al 6 d’abril

Valoració: ????

Ocells i llops és una obra que s’aparta del repertori més popular de Sagarra, tipus El cafè de la Marina o L’hostal de la Glòria. Pertany a l’època que Sagarra vivia a París i estava influenciat pels aires de la dramatúrgia europea i nord-americana. Ocells i llops és un drama contingut però molt intens amb una clara figura protagonista, la Lucrècia, que s’ha d’empassar totes les desgràcies de la família sense queixar-se ni dir res. És una dona d’aparença fràgil que té l’obligació moral de ser submisa en una societat hipòcrita i opressiva.

És un drama intimista en el sentit que escodrinya l’ànima turmentada d’una vídua mare de tres fills que no la volen deixar viure en pau, amb l’agreujant que pateix del cor. Per aquest motiu tota l’acció de l’obra se situa a casa de la protagonista, i Lurdes Barba ha decidit aprofitar l’escenografia de Terra de ningú perquè sigui la casa burgesa de Lucrècia i els seus fills. Tot passa a l’interior, el lloc reservat per rentar els draps bruts durant una postguerra extremadament cruel i repressiva.

Lucrècia, que anomenen nina perquè és el que tothom vol que sigui, comença l’obra malalta però relativament contenta, en bona part gràcies al cant dels ocells que té a casa, però a mesura que avança l’acció, els seus fills la van ofegant amb problemes com a llops que claven mossegades a un cos feble i masegat. El patiment interior d’aquesta dona em va recordar força el de la Nora de la Casa de nines d’Ibsen, malgrat que el final de totes dues obres és diferent.

Ocells i llops és una gran redescoberta del nostre teatre, una peça escrita en un català ric i planer alhora, amb uns personatges polièdrics plens de matisos que serveixen a Sagarra per retratar temes molt punyents en la nit del franquisme com ara l’avortament o l’homosexualitat. És una remor de fons constant perquè la societat està plena de tabús que ningú no pot ni gosa superar. Fins i tot el llenguatge de l’obra és críptic i subliminal i s’expressa amb eufemismes i subterfugis. L’únic que poden fer els personatges per sortir-se’n és trobar una víctima, un boc expiatori que els ajudi a no enfonsar-se, i aquesta víctima és Lucrècia.

Lurdes Barba ha dirigit una producció esplèndida d’Ocells i llops, amb una Carme Conesa pletòrica que aporta un físic del tot adequat al seu personatge, el d’una dona petita i prima que ha d’aguantar un pes molt feixuc. Diu el text amb molta naturalitat i des de la primera aparició veiem que s’ha fet el personatge completament seu. Al seu voltant hi ha els llops, Jaume Madaula, Roser Tapias i Llorenç Gonzàlez, i la resta de personatges que pul·lulen al voltant de Lucrècia i que la constrenyen sense adonar-se’n.

És de justícia que es vagin desenterrant els sagarres més moderns i menys costumistes, perquè són els menys tòpics i potser els millors. Fa uns anys vam poder veure Galatea, també al TNC, amb uns magnífics Anna Lizaran i Francesc Orella. Encara ara se’m posen els pèls de punta quan hi penso.