El crítico
Títol: El crítico
Autor: Juan Mayorga
Director: Juan José Alfonso
Intèrprets: Juanjo Puigcorbé, Pere Ponce
Lloc: Teatre Borràs
Dates: del 23 de gener al 9 de març
Valoració: ?????
Reconec que no sóc del tot objectiva quan parlo d’una obra de Juan Mayorga. Des que l’any passat en vaig veure Himmelweg a la Sala Atrium, vaig quedar completament enamorada i corpresa per un teatre intel·ligent, uns diàlegs incisius i corrosius, i uns personatges atractius i plens de força. He llegit opinions no gaire favorables a El crítico, dient-ne que no està a l’altura de Himmelweg perquè es perd massa en digressions estèrils. No hi estic d’acord.
Per a mi ja és falaguera una obra que tracta de teatre, igualment com m’agraden molt les novel·les que expliquen històries d’escriptors. Per tant, hi anava molt ben predisposada, i he de dir que l’obra no em va decebre gens ni mica. Només de veure l’escenografia, una sala espaiosa on un crític teatral té la seva biblioteca, ja em sentia còmoda. Aquella escenografia transportava a l’època on el teatre es feia ben fet.
Una nit, el dramaturg Scarpa (Pere Ponce) visita a casa seva el crític teatral més important de la ciutat, Volodia (Juanjo Puigcorbé), per demanar-li comptes d’una mala crítica que li va fer molts anys enrere. A partir d’aquest plantejament, la conversa es va enfilant per viaranys insospitats que deixen el món del teatre per endinsar-se en la complexitat de la vida. La conversa entre el dramaturg i el crític és brillant, toquen l’un les febleses de l’altre, especialment Volodia les de Scarpa, a qui gairebé no deixa dormir el fet que una obra seva no hagués tingut l’aprovació de Volodia.
Un cop més, Mayorga fa un exercici d’esgrima verbal amb un diàleg brillant i un ritme narratiu molt adequat, ja que de mica en mica, la conversa va descabdellant temes nous sense que ens n’adonem. D’altra banda, malgrat que l’obra sigui una conversa a temps real en un únic escenari, en cap moment no decau la tensió, ja que precisament a mesura que parlen, anem coneixent els personatges i hi empatitzem. Estan plens de fissures i de contradiccions, cosa que els fa humans, i malgrat que al principi semblin dos intel·lectuals desapassionats, de seguida comencem a veure’n les febleses i l’obra va bandejant el teatre per centrar-se en la vida.
La interpretació dels dos actors va ser esplèndida, tot i que Pere Ponce té algun problema de projecció de la veu que fa que s’hagi d’esgargamellar perquè se’l pugui sentir des de les darreres files de la platea. Ell és el personatge exaltat, que no suporta el fracàs, que vol tenir-ho tot controlat, i això és precisament el que li retreu el crític, que el seu teatre no respira vida perquè està massa pendent dels aspectes formals. Puigcorbé, l’home tranquil, que es pensa que ho té tot sota control, acaba descobrint que Scarpa li ha fet una jugada que la seva vanitat de crític no li va deixar veure. Puigcorbé, esplèndid, és el contrapunt perfecte de Ponce.
Feia massa temps que no vèiem Puigcorbé a Barcelona. Encara recordo l’última obra que hi va fer ara fa vint anys: Les amistats perilloses, al costat d’una Mercè Sampietro i una Marta Calvó insuperables. Va dir que a partir d’ara mirarà que no tornin a passar tants anys. A veure si és veritat.