La síndrome de Stendhal

Títol: Kyla (Fredor)
Autor: Lars Norén
Traductor i director: Adrian Devant
Intèrprets: Adrià Díaz, Sergio Freijo, Marc Naya, Junyi Sun
Lloc: Versus Teatre
Dates: de l’11 de març al 2 d’abril

Valoració: ????

La nova proposta del Versus Teatre, Kyla (Fredor), del suec Lars Norén, és una obra escrita el 2003 i ara mateix de rabiosa actualitat per l’auge de l’extrema dreta a Europa. És estrena absoluta a l’Estat espanyol. Imprescindible.

Kyla (Fredor) és una obra de duresa extrema, i no tan sols pel que es veu a escena, sinó per totes les idees que el text conté i desprèn. L’acció se situa a la Suècia actual. Tres nois que tot just han acabat el darrer curs a l’institut s’endinsen al bosc per beure cervesa i esplaiar-se. Aleshores comencen a parlar de la situació actual de Suècia, i de seguida veiem que només tenen una idea al cap que regeix totes les seves accions: la superioritat racial. La violència verbal que fan servir per parlar és palesa, però quan un company de classe, un noi adoptat de petit a Corea, se’ls troba al bosc, la violència verbal no triga a convertir-se en física.

L’escenografia de Kyla (Fredor) és gairebé inexistent —es limita a un tronc a terra i una bossa amb llaunes de cervesa—, la qual cosa accentua la cruesa dels diàlegs. Els tres nois del grup tenen el cervell abduït pel pensament únic, la qual cosa ens remet indefectiblement al nazisme, i de fet, fan la salutació nazi plens d’orgull. Estan convençuts que el seu país s’està ensorrant per culpa dels immigrants, que els ho prenen tot i es beneficien injustament dels ajuts de l’estat del benestar que ofereix el govern. El discurs que sostenen és molt bèstia i abrandat, i no només no se n’amaguen, sinó que el proclamen amb orgull. Tenen com a únic objectiu netejar el seu país de persones que no siguin i no pensin com ells.

Lars Norén ha volgut portar al límit el conflicte existent a molts països europeus, atès que posa com a element de discòrdia no un immigrant nouvingut, sinó un noi que té nom i nacionalitat sueca, i que només a través de les seves faccions veiem que no és nascut a Suècia, sinó a Corea. A més a més, és fill d’una família adinerada que li poden comprar l’últim model de mòbil o anar-se’n de vacances a Grècia. Però com que físicament no és europeu, els altres el consideren un foraster que no es mereix viure al mateix país que ells. Al llarg de l’obra l’increpen, l’insulten, el peguen, se’n riuen, però ell sempre sap mantenir les formes en la mesura del possible perquè té molta més educació que els altres, que només saben amenaçar, ofendre i pegar.

És fàcil relacionar aquesta obra amb l’auge de l’extrema dreta avui dia a tot Europa, i precisament per això Kyla (Fredor) és una obra que tothom hauria de veure per prescripció facultativa. Com a espectadors, vist des de fora —tal com ara ens mirem els horrors nazis amb la distància del temps—, la duresa és gairebé insuportable, però podem estar segurs que la persona més normal i corrent no podria arribar a pensar d’aquesta manera, encara que fos molt més subtilment?

Quant a la interpretació, he de dir que no coneixia cap dels quatre actors, i com a amant del teatre que sóc, sempre em fa il·lusió descobrir-ne de nous. Adrià Díaz, Sergio Freijo i Marc Naya són els tres nois racistes, i a mi em van fer por, sobretot Freijo, que fa el personatge de Keith, el capitost de la banda. Són molt i molt convincents i contrasten d’allò més amb el personatge de Kalle, interpretat per Junyi Sun, un noi que duu roba de marca, discret, molt educat, culte i sobretot, amb idees pròpies. Ell i els altres són la nit i el dia, per això no el suporten. Volen exterminar-lo a ell i tot allò que sigui diferent de la Suècia autèntica de la qual ells es creuen que porten l’estendard.

Sincerament, quan es va acabar l’obra jo havia quedat tan impactada que l’última cosa que tenia ganes de fer era aplaudir, però hauria quedat malament no fer-ho estant a primera fila.

Font: Núvol