La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Els valors

Fa uns dies llegia un article arran de les retallades que vol fer Zapatero per tal de disminuir el dèficit. L’autor apuntava al copagament, no només en matèria de sanitat, sinó també d’ensenyament, en cas que les mesures proposades pel govern central quedessin curtes.

Personalment, no em sembla gens malament. No sóc gens partidària de la gratuïtat dels serveis públics perquè, tal com diu la dita, allò que res no costa, res no val, i sembla que amb tanta socialdemocràcia ho haguem oblidat i pensem que el poder públic ens ho ha de resoldre tot, com si els ciutadans fóssim menors d’edat que necessitem tutela. Per anar bé, cadascú s’ha de guanyar amb esforç tot allò que vol, i no esperar que li plogui del cel. El poder públic ha de ser al darrere del ciutadà com la xarxa és a sota del trapezista, per si de cas, però mai actuant de manera preventiva. Qui ha de prendre la iniciativa sempre és el ciutadà, i ser responsable de tots els seus actes. La llibertat comporta intrínsecament responsabilitat.

Fa molt de temps que penso que el fet que anar al metge no tingui cap cost és una aberració. La prova és que els CAPs estan col·lapsats de gent que, només que haguessin de pagar dos euros per visita, es trobarien bé de cop. Fins i tot abans d’arribar al copagament, es podria aplicar un control sever sobre l’ús que fem els ciutadans de la targeta sanitària que ens permet visitar-nos il·limitadament. Qui en fes un ús abusiu o fraudulent se l’hauria de sancionar, tal com es fa a les biblioteques públiques amb l’ús indegut del carnet. A l’era d’internet, en què tot està informatitzat, no costaria gens fer això. Però a les latituds meridionals ens pensem que tot ha de ser gratuït i il·limitat. No hi ha responsabilitat.

El copagament en matèria d’ensenyament no l’havia sentit formular a ningú. Personalment em sembla una idea lògica, racional i plena de sentit comú. Més enllà de la viabilitat econòmica de mantenir un sistema d’ensenyament públic, hi ha un tema de valors de la persona. Què ho fa que hi hagi pares que duguin els fills a una escola pública -gratuïta- i que, en canvi, s’estimin més gastar-se els diners a mantenir un cotxe o anant a sopar? Quan dues persones posen una criatura al món ja saben a què s’atenen, saben que els comportarà despeses, però no pensen que la primera prioritat és l’educació que rebi. Què hi ha de més important per a un pare que l’ensenyament que rebin els seus fills perquè puguin ser persones de profit a la vida i s’espavilin i es puguin guanyar bé la vida, a banda de tenir un cervell ben estructurat? Deixar de gastar-se diners en l’escola per gastar-se’ls en altres coses, que per força han de ser menys importants, em sembla una inversió de valors.

L’escola pública ha de ser de qualitat, però en tant que vol escolaritzar tothom, aquest objectiu esdevé inassolible si el govern no hi destina una gran quantitat de recursos. Tant en sanitat com en ensenyament, el copagament no ha de ser una mesura que ajudi a recaptar recursos per a les arques públiques, sinó una mesura, d’una banda dissuassòria perquè, en sanitat, hi vagi la gent que realment ho necessita, i de l’altra, de conscienciació, tant en sanitat com en ensenyament, perquè les persones que en fan ús sàpiguen el que aquests serveis ens costen a tots els ciutadans, també a aquells que no els utilitzem, i actuïn en conseqüència.

Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari

  1. Sense voler entrar a fons en els seus raonaments (uns els trobo lògics, i d’altres no tant), li volia dir que els serveis públics no són gratuits: els paguem entre tots (o això és el que tindria de ser) amb els nostres impostos.

    No se quí duria ser l’autor de l’artícle, però no m’estranyaria que fos un antic ministre d’econòmia o quelcom de semblant. Ara, el Felipe Gonzalez, el Boyer i, fins i tot!, el darrer ministre d’econòmia van donant lliçons de ciutadania…
    Cada cop més l’Estat ens retalla els pressupostos relatius als serveis públics… No és de rebut que el Consorci d’Educació de Barcelona vegi bé la finalització d’un projecte de reforç educatiu en una escola pública a canvi del pagament integre per part dels pares. D’aqui a pagar directament els pares al professorat o el material (que ja passa, amb diferents aparells), hi ha un pas. I no serà pas l’autogestió, serà pagar dos cops pel mateix. I mentretant, fer la cara bona al rei d’España per utilitzar la sanitat pública (?)… Que s’ho pagui ell, que els nostres diners són seus!

    Atentament 

  2. Catalunya és sota un protectorat espanyol, continuació dels règims dictàtorials espanyols.

    Pot ser el primer que hem de fer es lluïtar contra l’engany proteccionista espanyol, on el PSOE és un exponent més.

    L’engany proteccionista espanyol fa molt de mal, és com posar la rabosa a protegir el galliner.

    Què l’únic que sembla aconseguir és deixar-nos cada dia amb menys plomes fins restar com pollastres desplomats.

    El copagament encara que fora simbolic seria positiu.

    Però la realitat supera la ficció i el que existeix és el doble pagament d’aquells que es veuen obligats a anar a la sanitat privada o l’ensenyament privat en molts casos, i a tindres que pagar-se-la a més a més de tots els imposts, si vòl ser ben atés en temps i forma.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.