La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

El pecat i la culpa

Ahir Josep Cuní va entrevistar l’arquebisbe de la Seu d’Urgell, Joan Enric Vives, i la conversa va ser sucosa. El prelat va dir algunes coses que indueixen a la reflexió, no religiosa, sinó ètica. Va afirmar que al món hi ha pecat, i que és precisament gràcies a aquest concepte que l’home sent la necessitat de salvar-se, cosa que només pot fer a través del mitjancer de Jesús a la terra, l’Església Catòlica.

Una vegada vaig sentir en una sèrie de televisió aquesta frase: “el pecat no és un concepte natural”. Hi he pensat moltíssimes vegades, perquè la trobo totalment certa. De la mateixa manera que la religió i l’ètica, el pecat és un constructe humà que ens serveix per aprendre a conviure en societat. L’ètica no és altra cosa que un conjunt de normes, més o menys rígides, que ens marca una pauta per a l’autogovern personal, per tal que la llibertat d’una persona no trepitgi la de la persona del costat.

No crec ni en el concepte de pecat ni en el de culpa en el sentit que hi dóna el catolicisme. Com deia Lluís Racionero en un llibre, el primer que has de fer si vols convertir un xinès al cristianisme és convèncer-lo que és culpable. Culpable de què? Els homes quan neixen no tenen cap culpa de res. És més: neixen sense haver-ho decidit, però aquest és un altre tema. Per tant, només podem ser culpables d’actes que haguem fet que atemptin contra altres persones. La culpa, doncs, té un sentit fora de l’òrbita cristiana; el pecat, en canvi, no.

L’ètica no parla de pecats sinó d’accions bones o dolentes, correctes o incorrectes. L’ètica és una disciplina personal que es pot universalitzar, ja que tots estem d’acord que no s’ha de matar, ni robar, per exemple. Això ateny una dimensió pública. Per a la dimensió privada, el fur intern, en canvi, parlaríem de moral, en funció de les conviccions pròpies de cadascú. L’adulteri, l’avortament, per exemple, són accions que no han d’entrar en l’ètica, perquè no afecten un col·lectiu, sinó una persona sola, que decidirà tota sola si són correctes o incorrectes.

El concepte de pecat ultrapassa tot això, ja que en virtut de la moral que propugna una religió, si hom n’infringeix algun precepte, es considera pecat i s’ha de confessar davant el mitjancer de Déu a la terra: l’Església. És tota una altra cosa. No sé si l’home necessita uns principis que el guiïn en l’acció, però tinc clar que jo, personalment, no puc tolerar que ningú altre pensi per mi. L’imperatiu moral és aquella consciència que em diu si allò que faig és bo o dolent; no puc acceptar que m’ho hagi de dir algú de fora.

Però l’arquebisbe Vives va estirar el concepte de pecat a la vida civil, i això ja surt de competència eclesiàstica. Tal com més tard va dir Pilar Rahola, no pot afirmar que la pederàstia és un pecat; és un delicte, i aquí ja ultrapassem l’ètica per endinsar-nos en la política. Aristòtil deia que l’ètica és l’art de governar-se un mateix, mentre que la política és l’art de governar el conjunt de la societat, i per això la política és més important que l’ètica. Doncs això: el concepte de pecat pot quedar en el fur intern de les persones i llur relació amb l’Església, però mai no pot sortir d’aquest àmbit, és a dir, no pot incidir allà on hi ha implicades terceres persones.  

Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari

  1. M’ha agradat molt llegir aquest article. Sovint m’adono que tinc les coses prou clares, i que les sé expressar prou bé (http://sindicalistanacional.wordpress.com/2010/04/03/violar-nens-no-te-perdo-de-deu/) però també m’adono que el meu nivell de coneixement és més aviat escàs. I la lectura del teu article m’ha permès interpretar de forma fàcil la diferència entre l’ètica, la moral i el pecat. Moltes gràcies!
    Em sembla que t’has guanyat un lector fidel.

  2. Trobo que aquest artícle està fet des d’un punt de vista massa “catolitzant” (el més segur, fruit de les idees i opinions del paio aquest que l’entrevistaven).

    És una vergonya que els mitjans de comunicació públics facin tantes “llepades” i rentades de cara a la caterva de la secta vaticana. Per culpa d’aquests personatges que es fan dir “cristians” i “únics mitjancers”, pagarem justos per pecadors… cristians inclossos!

    Catòlics (jerarquia i seguidors d’aquesta): ¿que no en teniu prou de poder?, ¿que no en teniu prou de cobrar cada mes de l’Estat “aconfesional”?, ¿que no en teniu prou de vexar a les nostres criatures?…

    Pur cinisme, el catolicisme.

    I massa llana al clatell, al nostre pais. Potser s’arreglaria un xic això si en lloc de combregar amb rodes de molins, creure en tantes supersticions, sants i mandangues… es llegix un xic més (la Bíblia, per exemple).

    Atentament

    Adjunto un parell de links relacionats amb el tema que, potser, us interessarà. Gràcies
    http://www.protestantedigital.com/new/nowleernoticiacat.php?n=16451
    http://www.protestantedigital.com/new/nowleerarticulo.php?r=324&a=3560
    http://www.protestantedigital.com/new/nowleerarticulo.php?r=323&a=3556

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.