La voluntat i el destí
Dilluns proppassat vaig anar al Palau de la Música Catalana a sentir-hi l’Orquestra Simfònica de la Radiodifusió de Baviera, dirigida per Adam Fischer, que va interpretar obres de Ligeti, Haydn i Beethoven. D’aquest últim, concretament la cinquena simfonia, anomenada “simfonia del destí”. És precisament d’aquest tema que vull parlar, perquè, bo i escoltant la simfonia atentament, vaig copsar-hi una evolució en el missatge que transmet, que va del destí (determinisme) a la voluntat (capacitat de l’home per autodeterminar-se).
El tema del destí ha estat recurrent al llarg de la història de la filosofia, tan occidental com oriental. L’home és lliure o està predestinat? El món es mou per atzar o per necessitat? La percepció que hom té del destí és més aviat dolenta, i això el llenguatge ho expressa d’allò més bé. La paraula llatina per designar el destí és fatum, ‘fat’ en català. I de fat, ve ‘fatal’. Si observem les tres accepcions que el DIEC2 dóna per a aquest adjectiu, veiem que n’hi ha una que remet al significat primigeni, mentre que les altres dues es refereixen a coses dolentes (destrucció, ruïna, mort, calamitat).
De fet, pensar que la nostra vida està predestinada, que els elements estan ordenats perquè tots els fets se succeeixin d’una determinada manera, sense cap escletxa per a la llibertat individual, fa venir una basarda immensa. Si la incertesa a vegades genera angoixa, la certesa absoluta d’allò que ens ha d’esdevenir ens impediria viure. No seríem humans si coneguéssim el destí per endavant. De fet, aquesta frase és lògicament incorrecta, perquè no és que el destí es pugui conèixer o desconèixer, és que no existeix. El destí és allò que cadascú sembra. Les accions que anem fent al llarg de la vida donaran el fruit que hagin de donar; cap de determinat a priori. I és que l’antítesi del destí és el lliure albir, la llibertat que té l’home de determinar la seva existència al seu gust.
La fatalitat, entesa com a destrucció, ruïna i mort (segona accepció del mot), queda ben palesa al primer moviment de la cinquena simfonia de Beethoven, on la música, tenebrosa i tempestuosa, anuncia l’arribada inexorable de la calamitat, de la mort, i cap ésser (ni humà ni diví) no ho pot evitar. Aquesta és també l’essència de la tragèdia grega, en la qual tots els personatges, humans i divins, estan fatalment regits pel destí, de vegades personificat en les Moires (les germanes Cloto, Àtropos i Làquesis). En aquest primer moviment, doncs, Beethoven es mostra turmentat, angoixat per alguna mena de destí que el tortura i no el deixa viure (possiblement la sordesa, que estava en procés irreversible quan va compondre aquesta simfonia). És una visió de l’horror que li ha de caure al damunt: és el fat que el persegueix.
Però després del primer moviment en vénen dos de lírics, dolços, delicats, que inspiren calma i distensió, i fins i tot confiança. La cosa no es capgira del tot, però, fins al darrer moviment, que de caràcter és completament antitètic al primer. Aquí el que sura per damunt de tot és la força de la voluntat humana per superar qualsevol barrera, qualsevol obstacle en el camí. La música descriu la victòria final, el resultat positiu de la lluita contra el destí, contra allò que estava predeterminat. Un resultat que s’aconsegueix a base d’esforç, de treball, de tenacitat, de constància, però en definitiva, que es pot assolir perquè l’existència no està predeterminada, sinó que cadascú determina la seva a través de la lluita i la superació.
Això és la descripció del procés hegelià de la tesi, l’antítesi i la síntesi. I és que ningú altre que Beethoven no podria haver copsat millor l’esperit de la filosofia romàntica.